19. En Pere i la mongetera (2a part)

Enfilat a l’extrem de la mongetera en Pere pensava en tot el que l’havia dut allà.

El dia abans la seva mare li havia encomanat que vengués l’única vaca que tenien i ell l’havia canviada per quatre llavors de mongetes, de bajoques màgiques segons l’home que li havia venut. Quan la mare va veure el canvi, el va llançar per la finestra i en Pere se’n va anar a dormir sense sopar. El matí següent la mongetera havia crescut i s’enfilava cel amunt fins on es perdia la vista. En Pere no va perdre el temps, es va enfilar per la mongetera i quan va ser dalt va trobar que de la tija de l’última fulla en sortia un caminet vermell que anava fins a un casalot que reposava sobre uns núvols negres.

En Pere va cap al casalot, truca a la porta, scum, scum, scum, nyoc. S’obre la porta i apareix una geganta.

—Què hi fas tu aquí?

—Senyora, no sé què hi faig aquí, ni per quins mitjans he arribat a casa seva.

L’única cosa que sé és que estic defallit. Que no em podríeu donar una mica d’aigua i una mica de menjar?

La geganta, commoguda, fa passar en Pere.

—Menja de pressa perquè si ve el meu marit i et troba, tu li serviràs d’esmorzar a ell.

Quan en Pere és a punt d’esmorzar se senten unes passes terribles que fan retrunyir tota la casa, bum, bum, bum, bum.

—Corre —diu la geganta—, amaga’t al forn. Si et veu el meu marit, se’t menjarà.

En Pere no perd el temps, fiit, es fica a dins del forn i per un foradet de la porta veu que entra a la cuina un enorme gegant, alt com una torre i més lleig que un tauró ofegat.

—Mm, sento flaire de carn humana.

—Què dius? Només penses a menjar, home. Com vols que hi hagin humans per aquí? Aquí no arriba cap humà. Vinga, seu a taula, que t’he preparat l’esmorzar.

—Què hi ha per esmorzar?

—Un bou sencer.

En Pere veu com el gegant es menja el bou en cinc minuts. Després el gegant es treu del cinturó una bossa, la deixa sobre la taula, la buida i comença a comptar totes les monedes que contenia. Com que el gegant no en sap gaire, de comptar, fa pilons de deu monedes i després fa deu pilons i quan ja han passat els deu pilons torna a amagar les monedes i les posa dins la bossa. Acte seguit el gegant s’adorm amb el cap damunt la taula. Grr, zzz.

En Pere surt del seu amagatall, s’enfila per la pota de la taula, agafa el sac —perquè per la seva dimensió aquella bossa era un sac— i se la carrega a l’esquena i d’un salt desapareix aprofitant que la senyora geganta estava escombrant els graons de l’entrada amb la porta mig oberta. En Pere corre cap a la planta i comença a lliscar planta avall fins que, al cap d’una bona estona, arriba a casa seva. Amb les monedes que li havia robat al gegant, la mare d’en Pere i en Pere podien viure una bona temporada sense penalitats, però quan la fortuna havia minvat considerablement en Pere es va tornar a enfilar a la planta.

—Fill, on vas? Que no veus que prendràs mal? Ai, per què em fas això, a mi? Fill, aquesta vegada porta alguna cosa que no siguin monedes, perquè els diners no fan la felicitat.

En Pere s’enfila fins a dalt de tot de la planta, torna a trucar a la porta del casalot del gegant, scum, scum, scum, nyoc. Surt la dona i diu:

—Què hi fas aquí?

—Senyora, volto per aquests verals sense trobar el camí de casa des d’aquell dia que vau ser tan amable amb mi.

—Doncs aquest cop no pots passar perquè just aquell dia va desaparèixer una bossa plena de monedes.

—Senyora, vostè creu que si jo fos el lladregot hauria tornat aquí, a casa seva a exposar-me a les ires de vostè i del seu marit?

—Bé, pots passar.

Quan està menjant a la cuina, en Pere torna a sentir la casa retrunyir per les passes del gegant, bum, bum, bum, bum, bum.

—Mm, sento flaire de carn humana.

—Sí home, sí, jo tinc visites humanes aquí cada dia —diu la dona—. Sí, no faig altra cosa que petar la xerrada amb els humans, jo. Vinga, tots els humans que vinguin cap a casa!

—Dona, no protestis o et fotré un mastegot. Què hi ha per dinar?

—Quinze xais i una poma, que has de fer règim.

Quan el gegant ha acabat de menjar, mana a la dona que li porti la gallina, i en Pere, des del seu amagatall, veu que el gegant posa la gallina damunt la taula i diu:

—Gallina, pon un ou.

Meravella de meravelles. La gallina ponia ous d’or. El gegant pica de mans, riu i es torna a adormir damunt la taula. Gr, zzzz.

En Pere surt del seu amagatall d’un un salt, agafa la gallina, se la posa sota l’armilla i arrenca a córrer aprofitant que la geganta estén la roba amb la porta mig oberta.

Amb els ous de la gallina, la fortuna de la mare d’en Pere i en Pere estava assegurada. Però vet aquí que al cap d’uns quants dies en Pere es torna a enfilar a la planta.

—Fill, què fas? Que no veus que prendràs mal? Corres perill. Fill, aquesta vegada potser que portis algun electrodomèstic: una rentadora o un equip de música.

Alguna cosa que ens distregui.

En aquella època no hi havia electrodomèstics per la senzilla raó que no hi havia l’electricitat domèstica, però per certes coses la mare d’en Pere té dots premonitoris. En Pere s’enfila dalt de la planta. Aquest cop no va trucar a la porta perquè la geganta devia estar amb la mosca rere l’orella, però aprofitant que ella podava rosers al jardí amb la porta mig oberta, fiiit, se’n va cap a la cuina i s’amaga darrere unes figuretes de porcellana molt lletges. Bum, bum, bum, bum.

—Mm, sento flaire de carn humana.

Aquest cop la geganta no diu ni un mot, mira el seu marit amb cara de pomes agres i li llença damunt la taula un plat amb dues tonyines senceres.

—Nyam, nyam.

En tres minuts de les tonyines no en quedaven ni les raspes.

—Nyam, dona, porta’m l’arpa.

La geganta tragina una arpa fins a la taula. L’arpa tenia forma humana, era com una mena de nimfa. El gegant diu:

—Toca!

I l’arpa es posa a cantar amb la veu més melodiosa que s’hagi sentit mai. Amb la cançó de l’arpa el gegant cau adormit damunt la taula, bom, ggrr, zzz. En Pere surt del seu amagatall, agafa l’arpa per on pot, però vet aquí que l’arpa es posa a cridar cantant:

—Oh, amo, amo! Mira aquest descarat!

Amb els crits de l’arpa el gegant es desperta. En Pere agafa l’arpa com pot i arrenca a córrer, surt de la casa i va directe cap a la mongetera sentint al seu darrere les passes de l’ogre que el segueix, bum, bum, bum. En Pere arriba a la mongetera, es deixa caure, fffsss, traginant l’arpa encara, i la mongetera comença a moure’s amb el pes de l’ogre que també aprofita la mongetera per baixar, bom, bom, bom, bom. Quan en Pere arriba a baix, tot són crits, ordres i imprecacions.

—Mare, mare, mare, mare, de pressa! La destral, la destral!

—La destral? Però què passa, fill, què passa?

—Senyora, el seu fill és un descaraat!

En Pere agafa la destral i comença a picar cops a la planta, estop, estop, estop, estap, estap, estap, estap, cruix! Amb un gran estrèpit la planta comença a moure’s i vet aquí que cau, bum, i amb un crit esgarrifós el gegant s’encasta contra les cases veïnes.

—Aaaaah!

Catàstrofe total: el gegant és mort, cinquanta cases damnificades, trenta ferits lleus per sort, crisis nervioses.

Ara en Pere i la seva mare compten els ous i senten les cançons de l’arpa durant tot el dia, però amb els veïns no es parlen.