9. L’home verd

Una capseta com aquesta va ser la presó de l’home verd. El va capturar un moliner quan surava riu avall enfilat dalt d’una fulla de nenúfar que s’enduia el corrent. L’home verd tenia un barret de punta i una capa formada per milers de petits brots d’heura. El moliner se li va atansar, zas! I el va atrapar com qui atrapa una libèl·lula. El va posar dintre una capseta de vidre i el va mantenir en exposició a casa seva durant quinze dies. A canvi d’unes monedes, qualsevol home, dona o criatura podia veure per uns minuts el petit home verd atrapat dintre la capseta de vidre. Però al pas dels dies l’home verd s’anava marcint com es marceixen les flors. El barret de punta, oooi, es va desmaiar. El color verd lluent es va convertir en marronós i els petits brots d’heura es van desprendre de la seva capa com cauen les fulles a la tardor. El fill del moliner va sentir pietat per aquell home verd i una nit va destapar la capseta i el va alliberar.

—On és aquest brètol de moliner? Per les vexacions que he sofert el convertiré en carabassa! —va dir l’home verd.

—No, per favor, és el meu pare. Perdoneu-lo.

—Molt bé, perquè ets tu el perdono, però a canvi m’hauràs d’acompanyar durant un any al meu reialme, que és al centre de la terra.

I així va ser. Aquella nit van desaparèixer el fill del moliner i l’home verd.

Per cert, al moliner a partir d’aquell moment se li va acabar el negoci i va haver de continuar fent farina.

Durant un any el jove fill del moliner va aprendre tots els secrets de la terra: els corrents subterranis, per què creixen les plantes, on surt l’or i qui construeix els diamants. Al cap d’un any l’home verd va parlar de nou al jove moliner:

—Molt bé. Has après tot el que et podia ensenyar. Ara ets lliure, però si durant un any ets capaç de no dir ni una paraula se’t concedirà el que tu desitgis.

El jove va fer la promesa i va caminar cap a la capital del reialme. De seguida hi va trobar feina com a jardiner i com que coneixia tots els secrets de la terra, les plantes que ell cultivava eren les més fortes, les més perfumades i les flors eren les que tenien més color. Tanta va ser la seva fama que el rei el va cridar a palau.

—Jove, a les meves oïdes han arribat les vostres virtuts com a jardiner. Us interessaria ser el jardiner de palau?

Com que el jove jardiner havia promès no dir ni una paraula, simplement va respondre amb un cop de cap i a partir d’aquell dia es va instal·lar als jardins de palau.

La jove princesa, picada per la curiositat, observava el jove jardiner com feinejava. El jove jardiner també se la mirava, però no li podia dir res perquè ho havia promès a l’home verd.

I vet aquí que amb els dies aquell jardí es va convertir en l’enveja de tots els reialmes veïns.

Un dia un poderós exèrcit va encerclar la ciutat i el rei enemic va bramar:

—O arraseu aquest jardí que és l’enveja de tots els reialmes o us declaro la guerra!

El jove jardiner immediatament va xiuxiuejar el nom del seu amic a una fulla d’heura i l’homenet verd es va presentar de seguida:

—Què és el que vols?

—Que no heu vist que hi ha un exèrcit que està encerclant la ciutat?

—Sí i què?

—Correm perill!

—Oh!, no és pas tan perillós com et penses. Tu sol els podries fer front.

—Jo sol?

—Sí, tu sol, què et passa? No em tens confiança?

El jove jardiner es va armar amb un rasclet i unes tisores de podar i ell sol va avançar cap a les portes de la ciutat disposat a enfrontar-se a tot un exèrcit. El que ell no sabia és que al seu pas les plantes, les flors i els arbres prenien aparença humana i formaven un exèrcit valent i aguerrit. Quan l’enemic va veure sortir de les portes aquell exèrcit impressionant van fugir a corre-cuita. I de la seva estada només va quedar el rastre de la polseguera. El rei, que havia vist tot aquell fenomen de les torres de la ciutat, va baixar corrents per felicitar aquell jove comandant i tot aquell exèrcit, però per sorpresa seva el que va trobar va ser un munt de flors i el seu jardiner.

Durant els dotze mesos següents el rei va estar intentant averiguar d’on havien sortit aquell comandant i aquell exèrcit. També en aquell temps la simpatia entre la princesa i el jardiner havia anat augmentant.

Al cap d’un any, el jove va quedar deslliurat de la seva promesa. Va xiuxiuejar el nom del seu amic a una fulla de llorer.

—I ara què vols?

—Ja he complert la meva promesa. Ara vull el meu desig.

—I quin és el teu desig?

—Estic enamorat de la princesa…

—Ah! Hi, hi, hi! Ella també n’està molt de tu.

—Sí, però el seu pare no voldrà que ens casem. Al capdavall només sóc un jardiner.

—Ah, tu deixa’m fer a mi.

Just aquell dia el rei havia publicat un ban, exigia la immediata presència d’aquell comandant amb tot el seu exèrcit.

El jove jardiner es dirigia a palau i al seu pas les flors i les plantes anaven prenent aparença humana, de manera que quan va entrar al saló del tron, va aparèixer un comandant amb tot un exèrcit.

El rei, temorós que aquell exèrcit li declarés la guerra va caure de genolls als peus del comandant i li va dir:

—Senyor, tot el que és meu és vostre, fins i tot la meva filla, si us hi voleu casar.

Quan havia pronunciat aquelles paraules l’exèrcit va desaparèixer. El saló reial va quedar cobert de flors i aquell jove comandant convertit en jardiner.

El rei va complir la seva promesa i el jardiner i la princesa… bé, cultiven flors.