6.3. Tipus d’escriptura representacions lingüístiques

Tant els pictogrames com els seus successors els ideogrames són signes que representen, en bloc i sense anàlisi, conceptes de coses, d’accions i de qualitats. I com que aquests conceptes es poden comptar per milers, també han de ser molt nombrosos els signes corresponents. Però algú o alguns, a Mesopotàmia, en algun moment de la historia, potser cap a mitjans del tercer mil·lenni, va tenir una idea genial i simplificadora: va considerar que uns pocs signes podien ser seleccionats no per representar conceptes, sinó grups d’articulacions fonètiques. Ho veurem amb uns exemples que ens recordaran els «jeroglífics» dels diaris i revistes. Fixem-nos-hi, en els dibuixos següents, associats a les paraules de sota:

Cadascun d’aquests dibuixos és, de moment, un pictograma, com es pot comprovar per la semblança entre el signes i la realitat designada (sobretot en els dos primers, perquè el tercer és del tot convencional… tot i que la diferent posició de les notes en el pentagrama vol ser una icona de les altures diverses del to musical). Ara, però, els simplificarem per tal de convertir-los en ideogrames:

I continuarem pronunciant-los, com abans, mà, pa i re, respectivament. A partir d’aquest moment, imaginem que a un escriva, tip perquè havia d’usar 5.000 signes d’aquesta mena, se li va encendre una llumeta i va veure que el primer, enlloc de representar una «ma», representava la síl·laba ma. Aquest signe, doncs, serviria ara per iniciar uns quants centenars de paraules. Més encara: combinant-los, i donant als altres dos els valors sil·làbics de pa i de re, l’escriva va obtenir paraules com les següents:

Fet això, només calia que fes l’inventari de les síl·labes de la llengua i hi associés una figura a cadascuna: ara ja tenia a les seves mans un sil·labari. L’escriptura sil·làbica és, doncs, un sistema en que cada signe representa el grup fonètic anomenat «síl·laba», i el representa encara en bloc i sense tenir en compte que aquest grup pot estar format per una o més articulacions sonores. Els avantatges d’un sistema com aquest són evidents: com que el nombre de síl·labes en cada llengua és molt inferior al nombre de paraules que designen els objectes, accions i qualitats, ara només s’havien d’usar unes poques dotzenes de figures i no pas milers com abans (per exemple, en japonès hi ha la forma d’escriptura katakana que consta de 47 sil·labogrames bàsics).

Sembla que el pas cap a l’escriptura sil·làbica ja es va donar a Mesopotàmia a mitjans del tercer mil·lenni, com s’ha dit abans, i una mica més tard al Sinaí i a Xipre; en cada cas com a derivació d’escriptures anteriors: del cuneïforme mesopotàmic es va originar el sil·labari elamita (amb poc més de 100 signes); dels jeroglífics egipcis, el sil·labari fenici (entre 22 i 30 signes) i dels ideogrames de Creta, el sil·labari xipriota (amb 56 signes) (Cfr. I. Gelb, pp. 161 i 215). És a partir del fenici, amb la seva reducció impressionant, que els grecs farien la resta: el pas definitiu cap a l’escriptura alfabètica.

El principi ideal de l’escriptura alfabètica és el de la correspondència fonològica: un fonema, un signe gràfic; però en la realitat només els fonòlegs fan servir un instrument de representació (l’alfabet fonològic) que gaudeix d’aquest grau de precisió. A la practica, l’escriptura alfabètica presenta desequilibris com, per exemple, quan un fonema es representa amb diverses grafies (passa, piscina, caça…); també quan dues grafies corresponen a un únic fonema (queixa) i, encara més, quan una grafia (h) no té cap possibilitat de realització: els sistemes d’escriptura són conservadors, moltes vegades no planificats, i contenen adherències històriques, vacil·lacions i incongruències amb l’estat de la parla en un moment donat.

L’anomenat «alfabet fenici», que va néixer a Palestina i Síria cap al 1.700 a. de C., només tenia signes per a les consonants, i és per això que alguns estudiosos (per exemple I. Gelb) l’han considerat més a prop de l’escriptura sil·làbica que no pas de alfabètica. Però, de fet, la concatenació de grafies exclusivament consonàntiques produeix l’efecte, a la practica, d’una escriptura quasi bé alfabètica, interpretable en la immensa majoria dels casos, com es pot veure a continuació:

S PT LLGR FCLMNT N TXT SNS VCLS

És però, l’escriptura grega la primera que de forma sistemàtica va incorporar signes per a les vocals, amb la qual cosa l’alfabet arriba al seu punt de perfecció.

Va ser a l’entorn de l’any 1.000 a. de C. que els fenicis, gràcies a les colònies comercials que tenien establertes a la Mediterrània, van transmetre l’alfabet als grecs, i aquest llegat és fàcil de confirmar almenys per dues vies: n’és una la identitat dels noms dels signes (aleph > alpha, beth > beta, gimel > gamma, daleth > delta, etc.); d’altra banda, l’herencia és clara si tenim en compte la semblança evident de les formes:

FIGURA 11. (De W. V. Davis. Egyptian Hieroglyphs. Ed. Museu Britànic, p. 60)

Una comparació ens diu, ja a primer cop d’ull, que ens trobem davant d’un mateix sistema de representació i, en tot cas,

les variacions són degudes al canvi d’orientació de l’escriptura, a les possibles característiques dels instruments emprats per escriure i a diferencies d’estil; no oblidem pas que avui mateix tenim diversos models per a una mateixa lletra:

FIGURA 12. (De G. Blanchard. La letra. Barcelona, CEAC, p. 85)

L’avantatge principal de l’escriptura alfabètica és evident: màxima economia de signes, la qual cosa en facilita molt l’aprenentatge. És per això, sense dubte, que aquest sistema d’escriptura va ser adoptat pels estruscos i d’aquests va passar als llatins i a tot de pobles d’Europa. Tanmateix, l’escriptura alfabètica també té els seus inconvenients, especialment dos d’importants que els sistemes pictogràfic i ideogràfic obviaven: un únic tipus d’escriptura alfabètica per a cada llengua amaga les diferencies dialectals; a més, la parla evoluciona i cal anar fent correccions si no es vol que l’ús oral i l’escrit es distanciïn excessivament (com passa avui en angles). Amb tot, l’economia de l’alfabet és un guany tan important que aquests dos desavantatges s’han de considerar com a insignificants.