3.3 Els tipus de llengües

La agrupació o classificació que acabem de veure, d’orientació genealògica, no és l’única manera d’establir relacions entre llengües: hi ha també la possibilitat de considerar semblances entre dues o més, encara que aquestes no estiguin històricament emparentades. En aquest cas, hom parla de classificació tipològica, i això vol dir que algunes llengües, potser molt allunyades i de famílies diferents, fan palesa una organització similar, almenys pel que fa a una part de les seves estructures.

És ja tradicional una classificació tipològica basada en el grau de síntesi o d’anàlisi de la paraula: hi ha, doncs, llengües sintètiques i llengües analítiques. Si ho volem il·lustrar amb uns primers exemples, la forma saltà és constituïda per dos elements: salt- i -à. Aquest segon morfema és extraordinàriament sintètic perquè, sense cap possibilitat de segmentació (o anàlisi), inclou diverses informacions: persona (tercera): nombre (singular), temps (passat) i aspecte (perfet). En canvi, una paraula com reproduïble està més aviat de la banda analítica, perquè es pot segmentar (analitzar), de manera que cada morfema té un sol significat: re- + produ(ï)- + -ble (en ordre invers, «que es pot» + «fer» + «una altra vegada»). Finalment, paraules com tiralínies o trencaclosques són pràcticament analítiques, de forma que poden ser fins i tot interpretades per una persona que les sent per primera vegada.

Les classificacions més conegudes estableixen tres tipus lingüístics atenent a l’estructura de la paraula. D’una banda, hi ha les llengües anomenades flexives (també dites «fusionals»), en què el grau de síntesi és elevat: és el cas del llatí, on una forma como dominum, en la seva desinència -um, expressa les idees de «singular», «masculí» i «cas objecte» o acusatiu. Són també llengües flexives, a més del llatí, l’àrab, el sànscrit, el grec i, en menor mesura, les llengües romàniques.

En un segon nivell, hi ha les llengües aglutinants en què les paraules són formades per morfemes que es poden segmentar i als que s’hi pot atribuir un significat diferenciat: en turc, llengua que sovint és presentada com a típicament aglutinant, un mot com çabuk vol dir «ràpid» i un altre com çaçabuk vol dir «molt ràpid». Un cas especial, dins d’aquest grup, el trobem en les anomenades llengües polisintètiques. En aquestes, hi ha paraules-oració com en chinook (llengua del riu Colúmbia) on una forma com acimlúda vol dir Ell t’ho donarà, i s’analitza d’aquesta manera: a («futur»), c («ell»), i («allò»), m («tu»), l (l’element anterior -m- és el beneficiari), u («allunyar-se i de c», d («donar»), i a («futur»). És, si fa no fa, com en el cas de reproduïble, però amb la particularitat que aquesta paraula chinook funciona com una oració. Són llengües aglutinants, a més de les dues esmentades, l’euskera, l’esquimal, el yana (al nord de Califòrnia), etc. Les llengües romàniques i les germàniques tenen un capítol aglutinant considerable que és conegut amb el nom de «derivació».

Finalment, hi ha les llengües aïllants, en què cada paraula és independent i, a més, té forma fixa o invariable; és a dir, cada mot és un morfema i viceversa, amb la qual cosa ens trobem davant del grau màxim d’anàlisi. En aquestes llengües, doncs, les oracions estan constituïdes per elements lèxics plens i perfectament identificables (i serà l’ordre de col·locació d’uns respecte dels altres allò que assenyalarà les relacions gramaticals). La llengua xinesa és citada amb freqüència com un cas molt representatiu de llengua aïllant: una oració com Ella no t’estima gaire té la forma ta bu tai xihuan ni («ella», «no», «gaire», «estimar» i «tu», respectivament). Són també llengües d’aquest tipus el vietnamita, el birmà, el tibetà, etc. Pel que fa a llengües com les romàniques, hi ha casos d’aïllament en tot un seguit de compostos com els que hem vist més amunt (tiralínies, trencaclosques, etc.). En anglès també hi ha moltes construccions aïllants: teapot (tetera), seaflower (anèmona), tramway (tramvía), etc.

Cal tenir present, però, que aquests tres grans tipus no es corresponen al cent per cent amb llengües reals. És cert que el xinès i el vietnamita són llengües predominantment aïllants (analítiques) i que, pel seu cantó, el llatí i l’àrab es troben prop de l’extrem flexiu (sintètiques); però no hi ha tipus purs; com a molt hi ha decantaments, més o menys forts, cap a la banda analítica o cap a la banda sintètica. De fet, ja hem vist al final de cada grup com en les llengües romàniques es donaven exemples de tots tres tipus.

Les classificacions tipològiques, presentades aquí des de la dimensió morfològica (o de l’organització de la paraula) també es poden bastir des d’altres nivells lingüístics i, en concret, atenent a l’estructura oracional. Per exemple, hi ha tot de llengües que segueixen l’ordre Subjecte-Verb-Objecte (SVO), com el català, l’àrab modern i el finès; d’altres, en canvi, tenen l’ordre SOV (japonès, turc, coreà); finalment, també trobem la seqüència VSO (tagalo, galès). També des del punt de vista fonètic es parla de llengües tonals, de les que fan servir clicks, etc. Tant aquesta varietat d’organització com les diferències en les estructures de les paraules no impedeixen, però, que les llengües siguin mútuament traduïbles: és un fet evident en el món actual que els textos científics i tècnics són perfectament possibles en llengües estructuralment tan diferents com l’angles i el japonès.

Els estudis tipològics poden arribar a donar informacions interessants sobre la facultat del llenguatge, en la mesura en què es tracti d’esbrinar quins són els elements universals o indispensables en totes les llengües humanes (sistemes pronominals, estructures nucli-complement, expressions predicatives, etc.). En canvi, les classificacions genètiques ens poden il·lustrar sobre alguns aspectes de la història dels pobles que són al nostre abast només gràcies a les llengües: per exemple, se sap que els primitius indoeuropeus cultivaven la terra i molien algun tipus de cereal perquè en llatí existeix el verb molere, en gòtic malan i en eslau antic mlēti (i aquestes coincidències no són degudes al préstec). Cosa que, a més, queda reforçada si tenim en compte que també hi ha les paraules yugam (sànscrit), zygón (grec), iūgum (llatí), juk (gòtic) i iga (eslau antic), totes per designar el jou o instrument que serveix per junyir dos animals.