6.2. Tipus d escriptura: representacions conceptuals

La representació escrita, que remet simbòlicament als objectes i esdeveniments de la realitat, es pot fer avui de maneres diverses i amb diferents graus d’arbitrarietat: un accident en que hi intervenen dos cotxes es pot dibuixar amb més o menys detall, de manera que n’obtindrem la representació icònica, però també el podem simbolitzar, amb un acord previ, d’aquesta altra forma:

Δ X Δ

En aquest cas, assignem a cada triangle el valor de «cotxe» i al signe «X» el de «col·lisió». En la historia de la escriptura, però, les diverses possibilitats de representació han hagut de recórrer un camí molt lent que va des de la figuració icònica a l’abstracció alfabètica: és per això que tot va començar amb els pictogrames (que cada cop es van simplificar més), va seguir amb l’escriptura sil·làbica (una primera revolució sorprenent) i el camí es va cloure amb la senzillesa màxima dels diversos sistemes d’escriptura alfabètica.

Un pictograma és una representació icònica de la realitat, com ho pot ser un quadre. Però hi ha una diferencia molt important: el quadre no es pot «pronunciar» i, en canvi, el pictograma demana ser «pronunciat», provoca la seva lectura i, a més, desvetlla immediatament la cosa o idea que vol representar. Els pictogrames poden ser clarament realistes, com en el cas de molts dels jeroglífics egipcis i també poden ser el resultat d’una idealització, menys o més notòria; en aquest segon cas, els pictogrames només ens suggeriran els objectes i fins i tot caldrà un ensinistrament previ per descodificar-los, com es pot comprovar, progressivament, en el conjunt de jeroglífics egipcis següent:

La simplificació dels pictogrames va ser, molt probablement, la conseqüència de dues necessitats: d’un costat, l’exigència d’una escriptura més ràpida; així, per exemple, nosaltres podríem dibuixar una copa de tres formes diferents, segons el temps que hi volguéssim dedicar:

És clar que l’últim dels dibuixos recorda de lluny l’objecte representat i, vist en solitari, no seria interpretable sense un aprenentatge en els centres d’escriptura pictogràfica. D’altra banda, la desfiguració dels pictogrames va arribar de la ma de les diferents tècniques emprades: molt especialment del sistema d’incisions cuneïformes en fang que feia molt difícil el dibuix de figures curvilínies. Això provoca un canvi bastant radical que va allunyar aquestes figures de la realitat que representaven, com es pot veure en els exemples següents:

Els pictogrames s’han desenvolupat en cultures molt diferents. El cas més conegut i divulgat és el de l’escriptura sagrada dels egipcis, els primers textos de la qual són anteriors a l’any 3.000 a. de C (aquesta escriptura es va emprar fins al 400 d. de C. i, per tant, abasta un període de tres mil·lennis i mig); però també en feren ús, a la seva manera, els antics xinesos, els maies i d’altres pobles. Sense anar, però, tan lluny, nosaltres mateixos fem servir tot de pictogrames, com en el cas d’alguns senyals de circulació o per designar els diferents esports olímpics.

Els sistemes d’escriptura pictogràfica realista tenen un avantatge considerable: es poden interpretar d’un cop d’ull, independentment de la llengua del receptor. Però, exceptuant això, tot el que en resta són inconvenients: pel que fa als jeroglífics egipcis, hom n’ha comptat uns 6.000, cosa que en feia molt difícil l’aprenentatge i, de fet, el reservava per a una minoria (la casta dels escrivans). En aquesta dificultat hem de veure la causa d’una primera revolució (l’escriptura sil·làbica) que va ser motivada, sense dubte, per la idealització dels pictogrames a que ja hem fet referència.

La desmotivació, la pèrdua de la semblança, és a l’origen dels ideogrames, Un ideograma és un element gràfic que, en la majoria dels casos, abans havia estat un pictograma; però que ara ja no es pot vincular amb cap element de la realitat perquè amb l’ús, s’ha anat simplificant fins a perdre els trets que el feien intel·ligible, com es pot comprovar amb les quatre parelles següents d’ideogrames xinesos:

FIGURA 10. (De A. C. Moorhouse, p. 120)

Com a norma general, els ideogrames corresponen a paraules i també es poden llegir amb independència de la llengua (pensem en les figures dels números aràbics 1, 2, 3,… que també són ideogrames i que es poden pronunciar segons les llengües diverses). És per això que a la Xina actual es manté aquest tipus d’escriptura que és intel·ligible tant pels parlants de Pequín com pels de Canton amb dialectes tan allunyats que, a la practica, són llengües diferents i mútuament incomprensibles des del punt de vista oral. Un altre cop, però, l’escriptura ideogràfica té molts problemes: un bon diccionari xinès conté uns 50.000 signes (que, òbviament, no es poden ordenar alfabèticament! i, doncs, cal buscar-los-hi per ordre de complexitat creixent: primer els que són fets d’un tret…, fins a arribar als que són compostos de molts trets). Als deu anys, un alumne xinès ha de dominar uns 1.500 ideogrames, i un universitari no se’n podrà sortir amb menys de 6.000, cosa que representa un esforç molt considerable si tenim present, com a contrast, els poquíssim signes alfabètics.

Els ideogrames, però, suposen un pas important en l’evolució de l’escriptura: com que es tracta de signes que han esdevingut convencionals i, doncs, deslligats de la realitat que representen, permeten dues operacions de gran transcendència en la historia de l’escriptura. D’un costat, poden servir per simbolitzar les paraules amb que al·ludim a les nocions abstractes («solidesa», «amistat», «honestedat»…), i per aquest camí s’eixamplen molt i molt les possibilitats de representació de la parla. D’altra banda, aquesta mena de signes queda lliure per simbolitzar qualsevol cosa: fins i tot (i això va suposar una primera revolució important) les articulacions mateixes de la parla.