4.4. Les causes internes del canvi lingüístic

No tots els canvis són com els que hem vist fins ara: també n’hi ha d’altres que cal atribuir-los, en primera instància, a una dinàmica interna de les llengües, i són aquests els que encara avui són més difícils d’explicar. Edward Sapir (1921, pp. 146-154) va discutir el cas de who / whom en anglès, en expressions com Who did you see? («Qui vas veure?»), considerada inadmissible des del punt de vista formal, però d’ús majoritari, per comptes de la forma «correcta» Whom did you see? I deia: «Si which, what i that tinguessin formes objectives paral·leles a whom, la posició d’aquest últim seria més segura». Aquest exemple és un cas d’assimetria estructural: d’una forma (whom) aïllada del sistema, i és per això que la seva situació sembla molt feble. Es pot suposar, doncs, que en les llengües (si les considerem com a sistemes) hi hauria tendències cap a un cert equilibri o simetria, però seria molt arriscat parlar de tendències generals i implacables perquè constantment trobem elements aïllats amb un grau de salut considerable: el cas més clar és el dels verbs irregulars com anar (vaig, vas, va, anem, aneu, van i no pas ano, anes, ana, anem, aneu, anen com els regulars de la primera conjugació: canto, cantes, canta, cantem, canteu, canten).

Amb tot, des de fa més d’un segle s’ha estudiat un factor de canvi conegut amb el nom d’analogia, o proporció. Els nens (i també força adults) diuen coneixo allà on toca dir conec i això ho fan per analogia amb creixo i d’altres de semblants. També la forma verbal hi han (Hi han moltes cases noves) es pot explicar com un cas d’atracció, per la concordança que cal establir en una oració entre nom i verb. Un exemple d’analogia molt estudiat és el dels dies de la setmana: els mots dilluns i dimecres (dies lunae i dies mercurii, respectivament, en llatí) tenen s final, però això no és degut al seu origen, sinó a una simetria o analogia amb dimarts (dies martis), dijous (dies iovis) i divendres (dies veneris) que sí que en tenen. Ferdinand de Saussure ho explicava amb el cas de la parella llatina honor / honorem: en un principi, les formes eren honos / honosem; però aquesta segona esdevingué honorem (en llatí va ser sistemàtic el pas de s intervocàlica a r) i la primera va canviar per la influència de la segona, amb la qual cosa, també, es va establir la simetria amb d’altres parelles com ara orator / oratorem.

No tot, però, s’explica amb el recurs a l’analogia. En angles antic hi havia tot de paraules en que s’hi pronunciava una e llarga, el testimoni de la qual encara es troba en l’escriptura (geese («oques»), teeth («dents»), green («verd»), feet («peus»), meet («trobar»), keep («guardar») i moltes altres; però es va produir un canvi i avui es pronuncien amb una i llarga, sense que se’n sapiguen les causes. Això sí, aquest exemple mostra que no es tracta de canvis aïllats que afecten només una paraula; ben al contrari, els canvis fonètics que es produeixen per raons probablement internes són regulars i generals i afecten, doncs, tota la sèrie implicada. Si, per exemple, el català admetés de cop una sèrie de mots anglesos que comencen per s seguida d’una altra consonant (smile, stop, spoon…) el més normal seria que fossin precedits d’una e neutra en tots els elements d’aquesta sèrie. Paradoxalment, això ens indica que, molt probablement, els canvis generals de tipus intern poden tenir causes externes.

L’espai lingüístic de la Romania ens ofereix un fenomen també molt estudiat: el del manteniment i el canvi de les consonants sordes oclusives intervocàliques. En llatí existien paraules com petra, vita, rota, totes tres amb una t entre dues vocals. Doncs bé: en italià aquests mots són pietra, vita i ruota i en romanès, piatra, viata i roata^[2]; es a dir, aquestes dues llengües han conservat la t llatina. Però a la Romania occidental aquesta t ha esdevingut d: en català, pedra, vida, roda; en castellà, piedra, vida, rueda; en gallec, pedra, vida, roda. Si els sons (i grups de sons) afectats pel canvi arriben a ser-ne molts i, a més, impliquen series amplies del vocabulari, llavors les llengües afectades poden diferenciar-se extraordinàriament i s’allunyaran de la llengua original. El canvi fonètic es, doncs, l’element essencial en la transformació de les llengües. Per exemple, les paraules ull i ojo (catalana i castellana, respectivament) semblen del tot diferents. Però totes dues provenen del mot llatí oculus com ho demostren les series següents:

Pel que fa als canvis del nivell del significat, també trobem modificacions i desplaçaments, el més important dels quals és el pas del sentit recte al figurat. En llatí, sembla que la paraula testa feia referència originalment a un objecte més aviat rodó, de matèria dura i buit de dins, potser un recipient. Aquest mot (que també designava el crani) és a la base de la paraula catalana test i de la castellana tiesto, però també de la francesa tête («cap»). Això vol dir que, en llatí, testa tenia molt probablement dos sentits: un de recte i un altre de figurat. L’esllavissament del significat és omnipresent i, més en concret, és habitual la designació de realitats inanimades mitjançant paraules que, en sentit recte, només es podrien dir d’éssers animats: és per això que es parla del peu d’una muntanya, de la maneta d’una maquina i de l’ull de l’escala. Recentment hom diu que hi ha edificis intel·ligents (i també míssils), amb la qual cosa la intel·ligència, facultat humana d’entendre o de comprendre, pot arribar a significar només «capacitat, prèviament programada, de prendre decisions davant de les circumstàncies».

Les possibilitats del desplaçament semàntic permeten fins i tot la conservació de paraules que ja no tenen un referent en la realitat: la paraula esclau no es pot fer servir literalment (almenys en determinats àmbits), però no presenta cap problema una expressió com En Pere és un esclau de la feina, on es fa palès un sentit diferent de A Roma hi havia molts esclaus. També es produeix canvi semàntic quan un terme especialitzat esdevé del domini públic: la paraula fenomen es un cultisme provinent del grec i tenia el significat restringit d’«allò que es pot percebre sensorialment»; però aviat va prendre el sentit del que es «sorprenent o poc comú» i per aquest camí ha passat a ser aplicat, per exemple en l’ambit esportiu, a persones de qualitat excel·lent. Tanmateix, els desplaçaments del significat també funcionen en sentit contrari, és a dir, produint una restricció: en llatí, el mot ponere tenia el sentit general de «col·locar», que es el que es conserva en el castellà poner; però en català pondre només es fa servir en el cas del Sol i dels ous dels ocells. Un exemple del tot semblant, però ara amb restricció en totes dues llengües, és el del llatí collocare («situar»): en català colgar amb el sentit d’«enterrar» (i també de «ficar-se al llit») i en castellà colgar amb el sentit de «penjar» (cal, però, plantejar-se si les paraules llatines ponere i collocare eren polivalents en l’ús popular i, doncs, si es podien emprar, ja llavors, ara en sentit general, ara restringit).