La fada Morgana

LA fada Morgana, mig germana del rei Artús, era una dona fosca, atractiva i apassionada, cruel i ambiciosa. En un convent estudià nigromància i esdevingué hàbil en la màgia obscura i destructora, que és l’arma dels envejosos. Gaudia engalipant i doblegant els homes a la seva voluntat per mitjà de la bellesa i l’encantament, i quan això li fallava, feia servir les arts més negres de la traïció i l’assassinat. Trobava plaer a servir-se dels homes enfrontats als homes, i a partir de les seves debilitats modelava les armes que els donaven força. Tenint el senyor Urièn per marit, feia promeses al senyor Accolon de Gàl·lia, i de tal manera l’enredà en una xarxa de somnis i encanteris que li desfermà la voluntat i li narcotitzà l’honor, i el convertí en l’instrument del seu desig més profund, car Morgana odiava el seu mig germà Artús, n’odiava la noblesa i n’estava gelosa a causa de la corona. La fada Morgana projectà la mort del seu germà amb cura tenebrosa. Donaria la corona a Urièn, però ella mateixa en mantindria el poder, i l’engalipat Accolon seria l’arma del crim.

Mitjançant les seves arts, la bruixa Morgana creà una espasa i una beina d’aspecte exactament igual que Excàlibur, i en secret la substituí per l’espasa d’Artús. Després seduí Accolon amb promeses i li apagà la consciència a còpia d’encendre-li la lascívia. L’informà del paper que havia de tenir, i quan ell hi assentí, li semblà que els ulls de Morgana s’encenien d’amor, quan era de triomf que s’encenien, car la fada Morgana no estimava ningú. L’odi era la seva passió i la destrucció el seu plaer.

Llavors Accolon, d’acord amb les instruccions, ocupà un lloc al costat d’Artús i no el deixà mai de petja.

Quan no hi havia guerres ni torneigs, era costum que cavallers i homes d’armes sortissin a caçar per les grans terres forestals que cobrien gran part d’Anglaterra. Al galop, a l’encalç del cérvol per boscos i aiguamolls, i per rostos plens de sots i pedres, temperaven la seva equitació i, bo i enfrontant-se a l’atac ferotge dels porcs senglars, mantenien alt el coratge i afuada la destresa. I amb aquestes aventures lleugeres també feien girar als asts de les cuines les carns suculentes per a les llargues taules de la gran sala.

Un dia que el rei Artús i molts dels seus cavallers recorrien el bosc en cerca de bèsties salvatges, el rei, el senyor Urièn i el senyor Accolon de Gàl·lia albiraren un bon cérvol i li sortiren a l’encalç. Com que tenien bons cavalls, encara no se n’havien adonat que ja eren a deu milles de la resta de la partida. El cérvol altiu de magnífiques banyes els atreia, i ells, amb fuet i esperó, atiaren els cavalls enrabiats per un sotabosc entortolligat i maresmes traïdores, salvaren torrents i arbres caiguts i forçaren de tal manera les muntures que els cavalls, esgotats, caigueren a terra panteixant, plens de ferides sangonoses i amb la pell dels costats arrencada pel disc dentat de l’esperó.

Els tres cavallers, ara a peu, veieren allunyar-se el cérvol fatigat.

—Ara sí que l’hem feta bona —digué Artús—. Som a moltes milles de cap ajut.

—No tenim més opció que anar a peu a buscar un lloc per allotjar-nos i esperar ajuda —digué el senyor Urièn.

Amb pesantor caminaren pel bosc de roures fins que arribaren als marges d’un riu ample i profund. A la riba jeia el cérvol esgotat, envoltat de gossos, i un se li havia llançat al coll. El rei Artús escampà els gossos i occí el cérvol, enlairà el corn de caça i féu sonar la crida de mort d’una presa capturada.

Tan sols llavors es posaren a buscar-los els cavallers. Sobre la llisa superfície negra del riu veieren una petita nau adornada amb domassos de seda que penjaven per la borda i solcaven les aigües. La barca avançà silenciosa cap a la riba i s’encallà en els fons de sorra del marge. Artús s’endinsà al riu per un gual i enlairà els penjants de seda de la nau per mirar a dins, però no hi veié ningú. Cridà els seus amics perquè s’hi acostessin i pujaren tots tres a bord de la petita nau, i en copsaren el luxe, amb coixins flonjos i rics penjolls, però no hi trobaren cap ocupant. Els tres homes, esgotats, es deixaren caure sobre els coixins i descansaren mentre queia la nit i el bosc de l’entorn s’enfosquia. Les aus nocturnes piulaven al bosc i els ànecs salvatges s’acostaven a la riba i feien un gran contrast contra el mur negre del bosc. Mentre els companys d’Artús feien capcinades endormiscats, s’encengué un cercle de torxes al seu voltant i de la cabina del vaixell en sortiren dotze belles donzelles, abillades amb túniques de seda d’elegant caient. Les donzelles feren una reverència al rei, el saludaren pel seu nom i li donaren la benvinguda, i Artús els agraí la cortesia. Després conduïren el rei i els seus companys a una cabina entapissada i els convidaren a seure en una taula generosa on serviren vi i carns de moltes menes, i unes tals delicadeses que tots seien esbalaïts per la varietat i profusió de l’àpat. I després d’haver sopat a cor què vols i amb gran plaer, i amb els ulls pesants a causa del bon vi, cadascun d’ells fou conduït a una cabina molt ornada amb llits molsuts i suaus. Tots tres es desplomaren sobre els llits i caigueren de seguida en un somni profund i artificiós.

A trenc d’alba, Urièn obrí els ulls inflats pel vi i s’adonà que jeia en el seu propi llit a la cambra de Camelot, i la fada Morgana era al seu costat com si dormís. S’havia adormit dos dies enrere, i no recordava res més. Escrutà la seva dona amb les parpelles clivellades, car moltes eren les coses que no sabia d’ella, i moltes altres preferia no saber-les. Així doncs, callà i ocultà el seu astorament.

El rei Artús recuperà els sentits sobre la freda pedra del terra d’una masmorra. La llum fosca d’una esquerda del mur li permeté entreveure les figures desassossegades de molts altres captius. El rei s’incorporà i els preguntà:

—On sóc, i qui sou vosaltres?

—Som cavallers captius —li digueren—. Som vint, i n’hi ha que fa més de vuit anys que estan en aquesta cel·la.

—Per quina raó? —preguntà el rei—. És que demanen rescat?

—No —digué un dels cavallers—. Us en diré la causa. El senyor d’aquest castell és Damas, un home mesquí, infidel i també covard. El seu germà petit és Ontelake, un cavaller bo, brau i honorable. Damas s’ha negat a compartir amb el seu germà les possessions que heretà, tret d’una petita casa pairal i unes terres que Ontelake defensa amb forces i guàrdies contra el seu germà. La gent del camp estima Ontelake perquè és gentil i just, però odia Damas perquè és cruel i venjatiu, com la majoria dels covards. Durant molts anys hi ha hagut guerra i brega entre els germans. Ontelake ha fet requesta de lluitar en combat singular pels seus drets contra el seu germà o el cavaller que Damas designi, però Damas no té valor per lluitar, i a més a més l’odien tant que cap cavaller no vol combatre per ell. I així, amb una trepa de mercenaris, para trampes als bons cavallers que s’aventuren pel bosc tots sols, els cau al damunt i els fa captius. Ens ofereix la llibertat si lluitem per ell, però tothom s’hi ha negat, i a alguns els ha torturat i a altres els ha deixat morir de gana. Tots nosaltres estem tan febles i encarcarats per la gana i la captivitat que no podríem lluitar encara que ens hi entestéssim.

—Que Déu tingui compassió de nosaltres i ens salvi —digué Artús.

Una donzella que mirava entre les reixes de ferro de la porta de la masmorra féu un senyal a Artús i li preguntà amb manyagueria:

—Us trobeu bé, senyor?

—Com vols que em trobi, captiu com sóc? —digué Artús—. Per què ho preguntes?

—Perquè teniu una altra opció —digué la donzella—. Si lluiteu pel meu senyor, sereu alliberat, però si us hi negueu, com han fet tots aquests folls, passareu aquí la resta de la vostra vida.

—És una manera ben estranya d’aconseguir un paladí —digué el rei—, però, pel que fa a mi, prefereixo combatre amb un cavaller abans que viure en una masmorra. Si m’avinc a lluitar, ¿alliberareu també aquests altres captius?

—Sí —digué la donzella.

—Doncs hi estic disposat —digué el rei—, però no tinc ni cavall ni armadura.

—Tindreu tot el que us calgui, senyor.

El rei la mirà amb atenció i digué:

—Em fa la impressió que t’he vist a la cort del rei Artús.

—No —digué ella—. No hi he estat mai. Sóc la filla del senyor d’aquest castell.

Mentre la noia anava a fer els arranjaments, Artús s’escorcollà la memòria i gairebé quedà convençut que l’havia vista abans, que era l’assistenta de la seva germana la fada Morgana.

Damas acceptà l’oferiment d’Artús i jurà que alliberaria els presoners, i el rei jurà que lluitaria amb totes les seves forces contra l’enemic de Damas. Llavors tragueren els vint cavallers febles i famolencs de la masmorra i els donaren menjar, i es quedaren tots a veure el combat.

Anem ara a Accolon, el tercer cavaller que havia caigut víctima de l’encanteri del son. Es despertà a frec d’un rierol profund on el més lleu moviment l’hauria pogut fer caure. Del rierol sortia un tub d’argent que abocava aigua a una font de marbre. La màgia de Morgana s’havia afeblit amb la seva absència, i Accolon en donà gràcies i digué en veu alta:

—Jesús, salveu el meu rei Artús i el cavaller Urièn. Allò de la nau no eren donzelles sinó enemics de l’infern. Si surto ben parat d’aquesta desventura, les destruiré a elles i a totes les que practiquin aquestes arts malignes.

I en aquell moment sortí del bosc un nan horrible amb uns llavis gruixuts i un nas camús que saludà Accolon.

—Vinc de part de la fada Morgana —digué el nan, i l’encanteri tornà a emparar-se del cavaller—. Us saluda i us exhorta a fer el cor fort perquè demà al matí haureu de lluitar amb un cavaller. Com que us estima, us envia l’espasa Excàlibur amb la beina. I diu que si l’estimeu, lluitareu sense pietat tal com li vau prometre en privat. També espera rebre el cap del cavaller com a prova que heu acomplert el vostre jurament.

—Ho entenc —digué Accolon, profundament vençut per l’encanteri—. Compliré la meva promesa, i ara que tinc Excàlibur, puc fer-ho. Quan heu vist la meva dama?

—Fa poc —digué el nan.

Llavors Accolon, embadalit com estava, abraçà el nan horrible, el besà i li digué:

—Saludeu la meva dama i digueu-li que compliré la promesa o moriré en l’intent. Ara entenc allò de la nau i la son. Ho ha disposat tot la meva dama, oi?

—Ho podeu ben creure, senyor —digué el nan; s’escapolí bosc endins i deixà Accolon somiejant al costat de la font d’argent.

Ben aviat arribà un cavaller acompanyat d’una dama i de sis escuders i suplicà a Accolon que anés amb ells a una casa de la vora per menjar i descansar, i Accolon acceptà. Tot això estava planejat per la fada Morgana, car el senyor de la casa era Ontelake, que jeia ferit per una llança que li havia travessat la cuixa. Mentre Accolon era amb ell, li arribaren noves que Damas tenia un paladí que lluitaria contra el seu germà al matí.

Ontelake s’encengué de ràbia, ja que feia molt temps que desitjava aquesta prova d’armes, però tenia la cama tan nafrada que no podia muntar al cavall.

Accolon, confiat perquè tenia la protecció de l’espasa Excàlibur, s’oferí a lluitar com a paladí d’Ontelake. Aquest se n’alegrà molt i agraí de tot cor l’oferiment d’Accolon, i envià un missatge a Damas dient-li que el seu paladí lluitaria per ell.

Aquest combat comptava amb la benedicció del costum i l’autoritat de la religió. Era una crida a Déu perquè decidís quin dels dos germans tenia la raó i fes saber la decisió amb la victòria. El resultat tenia força de llei. I per l’odi que els homes sentien envers Damas i l’estima en què tenien Ontelake, tot el poble en ple es reuní per presenciar la prova de les armes, cavallers i homes lliures, amb els esclaus i serfs als marges de l’aplec. Dotze homes honorables foren escollits per acomboiar els paladins, ja muntats als cavalls, amb els escuts alçats, les viseres tancades i les llances al rest, esperant el senyal per començar. El sol del matí s’escolava entre les fulles dels grans roures que envoltaven la lliça. S’havia cantat missa i cada campió havia pregat per la victòria, i ara esperaven.

Arribà llavors una donzella al camp i de sota el mantell de muntar tragué una espasa i una beina: la falsa Excàlibur.

—Atès el gran amor que sent per vós —digué la donzella—, la vostra germana fada Morgana us envia Excàlibur, senyor, la beina perquè us protegeixi la vida i l’espasa per donar-vos la victòria.

—Que amable és la meva germana —digué Artús—. Transmeteu-li el meu agraïment i amor. —I agafà l’espasa falsa i se la lligà al costat.

Ara el corn feia sonar la seva crida ferotge, i tots dos cavallers empunyaren les llances i s’escometeren, i les dues llances resistiren l’embat i aguantaren la topada, i els dos homes caigueren a terra i s’alçaren d’un bot, desembeinaren les espases i s’acararen. Tot girant en cercle i temptejant el contrari, cercaven un punt feble o una obertura en l’altre.

Quan començava la lluita, arribà al galop Nínive del Llac, la donzella que havia seduït Merlí i l’havia tancat dins la roca. Les arts nigromàntiques que havia manllevat al vell que l’adorava li havien donat poder, però també havien provocat la rivalitat i la sospita de la fada Morgana. Nínive estimava el rei i odiava la seva germana malvada. Coneixia la conxorxa contra la vida d’Artús, i s’hi havia presentat amb promptitud per salvar-lo abans que s’entaulés el combat i l’aplicació de les lleis impedís una interferència. Però arribà tard, i hagué de presenciar el desigual combat, car si bé els dos cavallers feien bons cops i talls, Excàlibur es clavava a fons i traspunxava l’ausberg d’Artús, mentre l’espasa falsa del rei rebotava sense fer mal contra l’ausberg i l’elm d’Accolon.

Quan Artús sentí que li rajava sang de les ferides i s’adonà de la inutilitat de l’espasa esmussada, es consternà i el dominà la sospita que l’havien enganyat. Llavors s’esporuguí, car cada cop d’Accolon li obria talls profunds, mentre els poderosos cops d’Artús semblaven impotents. L’espasa falsa que brandava estava forjada d’un metall vil, tou i inútil.

Accolon, conscient de l’avantatge, intensificà l’atac, i el rei li etzibà un cop tan furiós que l’estaborní. Accolon es féu enrere per recuperar l’aire i aclarir-se el cap, però un instant després tornava a atacar, i sense art ni habilitat tots dos repartiren cops a tort i a dret fins que Artús es dessagnava per cent ferides, mentre que Accolon, protegit per la beina de la veritable Excàlibur, continuava il·lès.

S’escampà llavors un murmuri de meravella entre el cercle d’espectadors. Veien que Artús lluitava amb habilitat i tanmateix no podia ferir el seu enemic, i els sorprenia que pogués continuar malgrat la pèrdua de sang. Llavors Artús es féu enrere per descansar i recuperar forces, però Accolon cridà triomfant «Veniu! Lluiteu! No hi ha temps per descansar», i llançà l’escomesa amb tanta força i intensitat que Artús tornà a combatre desesperat i descarregà un cop tan gran sobre l’elm del seu rival que li partí la fulla de l’espasa i només n’hi quedà el puny a la mà. Indefens, es cobrí amb l’escut mentre Accolon li descarregava un reguitzell de talls per mirar de destruir-lo.

—Esteu acabat, desvalgut i perdut —digué Accolon sense deixar d’atacar—. No us vull matar. Rendiu-vos i abandoneu la vostra causa.

—No puc —digué el rei amb feblesa—. He promès lluitar mentre tingui vida. Prefereixo morir amb honor que viure en la vergonya. Si mateu un home desarmat, no aconseguireu mai esborrar la vergonya.

—La meva vergonya no és cosa vostra —digué Accolon—. Sou home mort. —I acabà l’atac sense preocupar-se de la defensa.

Artús aprofità l’única obertura possible. S’hi acostà, clavà l’escut contra el braç amb què Accolon brandava l’espasa i li colpejà l’elm desprotegit amb el puny trencat de la seva espasa amb tanta força que Accolon retrocedí tres passes i vacil·là mig estabornit.

Nínive havia contemplat el combat amb l’esperança que Déu decidís contra la traïció de la fada Morgana, però en veure el darrer cop desesperat d’Artús amb l’espasa trencada i que Accolon es refeia i avançava cap al rei feble i desarmat, comprengué que si no l’ajudava estava perdut. Escorcollà la memòria en cerca dels ensenyaments de Merlí, forjà un encanteri i el llançà amb els ulls al traïdor que avançava. Accolon enlairà Excàlibur, mesurà la distància i apuntà per donar el cop mortal definitiu, però tan bon punt la fulla tocà l’escut, la mà que engrapava l’espasa s’afluixà i li quedaren els dits balbs. L’espasa caigué a terra i Accolon veié amb horror i desvalgut que Artús l’agafava. Tan sols engrapar el puny, Artús s’adonà que era l’autèntica Excàlibur.

—Estimada espasa meva —digué—, has estat massa temps lluny de la meva mà i m’has ferit. Ara, torna a ser amiga meva, Excàlibur. —Mirà Accolon, veié la beina, féu un salt endavant, l’hi arrencà i la llançà tan lluny com pogué sobre els caps del cercle de gent—. Cavaller —digué a Accolon—, heu gaudit de la vostra oportunitat i jo tinc les meves ferides. Ara canviarem els papers, i us tornaré el que m’heu donat —i es llançà sobre Accolon amb l’escut al davant per protegir-se, però Accolon caigué a terra paralitzat i rígid de terror. Artús li arrabassà l’elm i li donà un cop al cap amb la fulla d’Excàlibur que li féu brollar sang del nas i de les orelles—. Ara us mataré —digué Artús.

—Hi teniu dret —digué Accolon—. I ara veig que Déu està de part vostra i la vostra causa és justa. Però igual que vós vau prometre lluitar fins a la fi, així ho vaig fer jo, i no puc demanar pietat. Feu el que us plagui.

Artús contemplà aquella cara sense visera, contreta i bruta de pols i sang.

—Conec el vostre rostre —digué—. Qui sou?

—Cavaller, sóc de la cort reial del rei Artús. Em dic Accolon de Gàl·lia.

Artús pensà llavors en l’encantament de la nau i la traïció per la qual Excàlibur anà a parar a mans del seu enemic.

—Digueu-me, cavaller, qui us donà aquesta espasa? —preguntà amb suavitat.

—Aquesta espasa és la meva desgràcia. M’ha portat la mort —digué Accolon.

—A banda de què us ha portat, qui us la donà?

Accolon sospirà, car el poder de la seva amant s’havia apagat i esvanit.

—No veig cap raó per ocultar res —digué amb desesperança—. La germana del rei li té un odi mortal perquè posseeix la corona i l’estimen i l’honoren més que no a ella. Ella m’estima, i jo l’estimo fins al punt de la traïció. Ella ha traït el cavaller Urièn, el seu marit, i m’ha fet d’amant. Em prometé que si matava Artús amb el seu ajut, ella es desempallegaria del seu marit i em faria rei, ella seria la reina, i regnaríem a Anglaterra i viuríem feliços. —Féu una pausa, recordant, i després digué—: Ara tot ha acabat. Els meus plans m’han conduït a la mort.

—Si haguéssiu guanyat aquesta justa —digué Artús a través de la visera tancada de l’elm—, esteu segur que hauríeu estat rei? I com hauríeu pogut suportar el pecat de la traïció contra el vostre rei ungit?

—No ho sé, cavaller —digué Accolon—. L’encanteri que em sotmetia el cap i l’ànima era tan poderós que ni tan sols la traïció em semblava res. Però ara tot s’ha esvanit com un somni. Digueu-me qui sou abans de fer-me morir.

—Sóc el vostre rei —digué Artús.

—Senyor meu, no ho sabia —digué Accolon amb un crit d’angoixa i dolor—. Creia lluitar contra un paladí. He estat enganyat com vós. ¿Podeu concedir clemència a un home que ha estat enganyat i seduït fins al punt de maquinar la vostra mort?

El rei hi pensà una estona llarga i després digué:

—Us puc concedir clemència perquè crec que no sabíeu qui era. He honorat la fada Morgana, la meva germana, m’hi he rendit i l’he estimada més que a cap altre dels meus parents. I he confiat més en ella que en la meva esposa, malgrat ser conscient de la seva gelosia, luxúria i fam de poder, i malgrat saber que practicava les arts negres. Si m’ha pogut fer això a mi, puc creure i perdonar el que us ha fet a vós. Però no tindré clemència amb ella. La venjança sobre la meva germana maliciosa estarà en boca de tota la cristiandat. Ara alceu-vos, Accolon. Us perdono. —Llavors Artús l’ajudà a aixecar-se i es dirigí a la gent reunida al seu voltant—. Acosteu-vos. —I quan s’hi van haver acostat, els digué—: Hem lluitat i ens hem ferit l’un a l’altre amb amargor, però si haguéssim sabut qui érem, no hi hauria hagut combat.

—Aquest és el millor cavaller i el més brau del món —cridà Accolon—, però encara és més. És el nostre senyor i sobirà, el rei Artús. Per desgràcia he lluitat contra el meu rei. Ell em pot concedir clemència, però jo no em puc perdonar a mi mateix, perquè no hi ha pitjor pecat ni crim que la traïció contra el rei.

Llavors tots els presents s’agenollaren i demanaren perdó.

—El perdó el tindreu —digué Artús—, no ho sabíeu, però això servirà perquè us adoneu de les aventures estranyes i fatals que poden esdevenir als cavallers errants. Ara estic feble i ferit i he de descansar, però primer emetré la sentència de la prova de justícia mitjançant el combat.

—Senyor Damas, com a paladí vostre he lluitat i he vençut. Però com que sou orgullós i covard, i ple de vilesa, escolteu la meva decisió. Donareu la casa pairal sencera al vostre germà Ontelake, amb tota la dotació de granges i cases. Ell, com a pagament, us enviarà un palafrè cada any, ja que us escau més de cavalcar en un rossí de donzella que no pas en un destrer. Us imposo, sota pena de mort, no fer mai mal ni tort als cavallers errants que cavalquin per les vostres terres. Pel que fa als vint cavallers captius, els tornareu l’armadura i tot allò que els hàgiu pres. I si mai cap d’ells ve a la meva cort i es queixa de vós, morireu. Aquesta és la meva sentència.

Llavors, afeblit per la pèrdua de sang, Artús es dirigí a Ontelake.

—Com que sou un bon cavaller, brau, fidel i cortès, us convido a venir a la meva cort per ser cavaller meu i us afavoriré perquè visqueu amb comoditat i honor.

—Gràcies, senyor —digué Ontelake—. Estic a les vostres ordres. Només us he de dir, senyor, que si no hagués estat ferit, hauria lluitat jo mateix.

—Tant de bo hagués estat així —digué Artús—, perquè no hauria rebut tantes ferides a causa de la traïció i l’encantament d’algú proper a mi.

—No puc entendre que ningú maquini contra vós, senyor —digué Ontelake.

—Jo m’encarregaré d’aquesta persona —digué el rei—. Ara, digueu, a quina distància sóc de Camelot?

—A dos dies de viatge —digué Ontelake—. Massa lluny per arribar-hi amb les ferides que teniu. A tres milles d’aquí hi ha una abadia de monges que s’encarregaran de vós, i homes savis que us guariran les ferides.

—Hi aniré a descansar —digué el rei. S’acomiadà de tothom i ajudà Accolon a pujar al cavall, i després muntà i s’allunyà a poc a poc.

A l’abadia els rentaren les ferides i els cuidaren amb els millors bàlsams i ungüents, però al cap de quatre dies Accolon morí de l’última ferida terrible sobre el cap desprotegit.

Artús ordenà llavors que sis cavallers portessin el seu cos a Camelot i el lliuressin a la fada Morgana.

—Digueu a la meva germana que li envio això com a present en pagament de la seva gentilesa amb mi.

Mentrestant, Morgana creia que el seu pla havia estat executat i que el rei havia mort per la seva pròpia espasa. Pensava que havia arribat el moment de desempallegar-se del seu marit, el cavaller Urièn. A la nit, esperà que s’adormís i cridà a la donzella que l’auxiliava.

—Porta’m l’espasa del meu senyor —digué—. No trobaré mai millor moment per matar-lo.

—Si mateu el vostre marit, no escapareu mai —cridà amb horror la donzella.

—Això no és cosa teva —digué Morgana—. Porta’m l’arma tot d’una.

Atemorida, la donzella s’acostà al llit d’Ivain, el fill de Morgana, i el despertà.

—Lleveu-vos —murmurà—. La vostra mare vol matar el vostre pare mentre dorm. M’ha enviat a cercar una espasa.

Ivain es despertà de cop i es fregà els ulls, i després digué amb calma:

—Obeeix les seves ordres. Agafa l’espasa. Jo me n’ocuparé. Saltà del llit, s’armà i s’endinsà pels foscos passadissos per amagar-se a la cambra del seu pare.

La donzella lliurà l’espasa amb mans tremoloses a la fada Morgana, que l’agafà i amb descaradura, es plantà sobre el seu marit adormit i calculà amb fredor quin era el lloc escaient per clavar la fulla. Quan enlairà l’espasa per donar el cop, Ivain saltà del seu amagatall i li agafà el canell.

—Què fas? —preguntà—. Diuen que Merlí va ser engendrat per un diable. Tu deus ser un diable terrenal. Si no fossis la meva mare, et mataria.

Però quan l’acorralaven, Morgana era doblement perillosa. Mirà al seu voltant enfellonida, com si s’hagués despertat de sobte.

—Què és això? —cridà—. On sóc? Què és aquesta espasa? Oh, fill meu, protegeix-me! Un esperit malèfic s’ha ensenyorit de mi mentre dormia. Tingues pietat de mi, fill meu. No diguis res del que has vist. Protegeix el meu honor, que també és el teu.

—Et perdonaré —digué Ivain sense cap convenciment— si em promets abandonar la màgia.

—Ho prometo —digué Morgana—. Ho juraré. Tu ets el meu fill, el meu fill estimat.

Llavors Ivain, creient-s’ho a mitges, la deixà anar i s’endugué l’espasa.

Al matí, un dels missatgers secrets de Morgana li portà la nova que el seu pla havia fracassat, que Accolon era mort i Artús continuava viu i en possessió d’Excàlibur. La fada s’enfurismà per dins contra el seu germà i plorà la mort d’Accolon, però mantingué l’expressió freda i circumspecta i no mostrà cap ràbia ni temor ni vessà cap llàgrima pel seu amant. Sabia bé que si esperava el retorn del rei, la condemnaria, perquè no hi podia haver clemència per a un crim tan inexcusable contra el seu germà i rei.

Morgana es dirigí dolçament a la reina Ginebra i li demanà permís per abandonar la cort.

—No podeu esperar que el vostre germà, el rei, torni a casa? —preguntà Ginebra.

—Tant de bo em fos possible, però no puc —digué Morgana—. M’han arribat males noves de revoltes als meus feus, i hi he d’anar.

—En aquest cas, podeu partir —digué la reina.

A les fosques, abans de l’alba, la fada Morgana reuní quaranta seguidors de confiança, partí amb ells i cavalcà durant un dia i una nit sense donar repòs a homes ni cavalls. A primera hora del segon dia arribà a l’abadia on sabia que es trobava el rei Artús. Hi entrà amb molt d’aplom i demanà de veure el seu germà.

—Ara per fi s’ha adormit —li digué una monja—. Durant tres nits les ferides a penes li han permès descansar.

—No el desperteu —digué Morgana—. Entraré amb cautela per veure el rostre del meu estimat germà.

Desmuntà i entrà a dins amb tanta autoritat que ningú gosà aturar la germana del rei. Trobà la cambra, i una petita llum esmorteïda li permeté veure el rei adormit al llit, amb la mà engrapada al puny d’Excàlibur i la fulla nua al seu costat. Morgana no gosà agafar l’espasa per por de despertar-lo, car se’l veia dormir inquiet, però en un cofre de la vora veié la beina, se la posà sota el mantell i sortí de l’abadia tot donant les gràcies a les monges, muntà i partí a esperó batut.

Quan el rei es despertà, trobà a faltar la beina.

—Qui ha entrat aquí?

—Tan sols la vostra germana, Morgana, i ja ha partit.

—No m’heu protegit —cridà—. S’ha endut la meva beina.

—Senyor —digueren les monges—, no podíem contradir la vostra germana.

Llavors Artús es llevà del llit amb dificultat i ordenà que li portessin el millor corser, demanà a Ontelake que s’armés i l’acompanyés i galoparen plegats a l’encalç de Morgana.

En una cruïlla preguntaren a un pastor si havia vist passar una dama.

—Sí, l’he vista —digué—. Fa una estona ha passat cavalcant amb quaranta genets al darrere. Anaven cap al bosc.

Artús i Ontelake hi sortiren a l’encalç, i poc després l’albiraren i fuetejaren els cavalls. Morgana els veié venir i dirigí el cavall a través del bosc cap a una plana oberta al darrere, i en veure que els perseguidors guanyaven terreny, esperonà el cavall fins a arribar a un petit llac.

—Sigui el que sigui el que m’esdevindrà, ell no tindrà la beina per protegir-se —digué ella, i la llançà a l’aigua tan lluny com va poder. La pesant beina, enjoiada i amb rebles d’or, s’enfonsà al llac i desaparegué tot d’una.

Morgana tornà als seus homes i continuaren galopant cap a una vall on hi havia grans cercles de pedres plantades. Per mitjà d’un encanteri, els seus homes i ella mateixa esdevingueren pedres tan altes com les altres. Quan Artús entrà a la vall i veié les pedres, digué:

—La venjança de Déu ha caigut contra ella. Ja no cal que jo em vengi.

Mirà al seu voltant en cerca de la beina, però no la trobà enlloc, car era al fons del llac. I al cap d’una estona tornà amb el cap cot a l’abadia.

Tan bon punt hagué marxat, la fada Morgana recuperà la seva forma i alliberà els homes de la pell de pedra.

—Ara sou lliures —digué—, però heu vist l’expressió del rei?

—L’hem vista, i era de fúria glaçada. Si no arribem a ser de pedra, hauríem arrencat a córrer.

—N’estic segura —digué ella.

Reprengueren la marxa, i de camí trobaren un cavaller que portava un captiu lligat i amb els ulls tapats.

—Què feu amb aquest cavaller? —preguntà Morgana.

—El porto a ofegar-lo. L’he trobat amb la meva dona. I a ella també l’ofegaré.

—És veritat això que diu? —preguntà Morgana al captiu.

—No, senyora, no ho és.

—D’on veniu? Com us dieu? —preguntà ella.

—Sóc de la cort del rei Artús —digué ell—. Em dic Manessen. Sóc cosí d’Accolon.

—Jo estimava Accolon —digué la fada Morgana—. En memòria d’ell, us concediré la llibertat de fer amb aquest home el que ell pensava fer amb vós.

Els homes de Morgana el deslligaren i lligaren l’altre amb les mateixes cordes. Manessen es vestí l’armadura i les armes del seu capturador, el conduí a una font profunda i l’empenyé. Després tornà a Morgana.

—Ara tornaré a la cort d’Artús. Teniu cap missatge per a ell?

—En tinc un —digué ella somrient amb amargor—. Digueu al meu estimat germà que no us he rescatat per amor d’ell sinó per amor d’Accolon. I digueu-li que no el temo, perquè puc fer que els meus homes i jo ens convertim en pedres. Per acabar, digueu-li que encara puc fer molt més i que l’hi demostraré quan arribi el moment.

Morgana partí cap a les seves terres del país de Gore, enfortí els castells i pobles, i els armà i proveí, perquè malgrat l’arrogància del seu missatge, vivia amb temor del rei Artús.