La mort de Merlí

QUAN Merlí veié la damisel·la Nínive, que el cavaller Pèl·linor portà a la cort, s’adonà que el destí li sortia a l’encontre, car el cor se li inflà en el pit d’ancià com si fos un vailet i el desig superà els seus anys i coneixement. Merlí, tal com havia presagiat, estimava Nínive més que la seva pròpia vida. L’empaitava amb precs i no la deixava en pau. I Nínive aprofità el seu poder sobre el vell Merlí ofuscat i li oferí companyia a canvi de les seves arts màgiques, perquè era una de les damisel·les de la Dama del Llac, ensinistrada en prodigis.

Merlí sabia què li esdevenia i coneixia la seva fi fatal, i malgrat tot no ho podia evitar i el cor se li fonia per la Donzella del Llac.

Anà a veure el rei Artús i li comunicà que havia arribat el moment de què li havia parlat un cop i que la seva fi no era lluny. Parlà al rei de coses a venir i li donà instruccions per enfrontar-se al futur. I en particular li advertí que guardés bé l’espasa Excàlibur, i encara més la beina.

—Us la manllevarà una persona en qui confieu —digué Merlí—. Teniu enemics que no sabeu. —I digué—: M’enyorareu i trobareu a faltar els meus consells. Arribarà el moment en què haureu d’abandonar el vostre regne perquè ens tornem a trobar.

—Això supera la meva comprensió —digué el rei—. Sou l’home més savi del món i sabeu què us ha d’esdevenir. Per què no feu res per salvar-vos?

I Merlí digué amb calma:

—Perquè sóc savi. En el combat entre la saviesa i el sentiment, mai no guanya la saviesa. Us he contat el vostre futur cert, però saber-lo no el canviarà gens ni mica. Quan arriba el moment, els sentiments us condueixen al destí.

Merlí s’acomiadà del rei que ell havia creat. Partí de la cort cavalcant amb Nínive, i camí que prenia ella, camí que enfilava ell. Conscient del poder que tenia sobre el vell, la donzella li denegava els seus favors i Merlí, en el seu anhel, invocava les arts màgiques per vèncer la resistència. Però Nínive era conscient que apel·laria a les arts secretes i li digué que si la volia posseir li havia de jurar no emprar mai la nigromància amb aquest fi. Merlí, ardent de desig en el seu repapieig, féu aquell jurament i segellà el seu destí.

Els malavinguts avançaven sense treva. Travessaren el canal cap a França i arribaren a Benwick, on Ban era rei i continuava la guerra amb el rei Claudàs.

La reina Elena era la dona del rei Ban, una dama bona i bella, que demanà ajuda a Merlí per acabar d’un cop la guerra. Mentre parlaven, entrà el fill petit d’Elena i Merlí el mirà.

—No patiu —digué Merlí—. Aquest noi derrotarà Claudàs d’aquí a vint anys, i encara més, aquest noi està destinat a ser el cavaller més gran de tot el món, i la seva memòria i celebritat endolcirà i consolidarà els segles a venir. Sé que de primer li dèieu Galaad, però a l’hora de batejar-lo l’anomenàreu Lancelot.

—Doncs és cert —digué la reina Elena—. De primer li vaig dir Galaad. Però digueu-me, Merlí, que viuré prou per veure la seva grandesa?

—La veureu, us ho juro, i viureu molts anys després.

Nínive, que s’avorria i es neguitejava, va partir de la cort de Ban amb Merlí panteixant al seu darrere i suplicant-li que jagués amb ell per aplacar el seu anhel, però ella estava tipa de la companyia d’un vell i farta d’aguantar-lo, com escau a una donzella, i també li tenia por perquè deien que era fill del diable, però no se’n podia desempallegar perquè ell la seguia arreu suplicant i lamentant-se.

Llavors Nínive, amb l’astúcia innata de les donzelles, començà a interrogar Merlí sobre les arts màgiques amb la mitja insinuació de pagar-li els coneixements amb favors. Merlí, amb la impotència innata dels homes, malgrat que era conscient del seu propòsit, no es pogué estar d’ensenyar-les-hi. Quan tornaren a Anglaterra i cavalcaven a pleret des de la costa camí de Cornualla, Merlí li ensenyà molts prodigis, i quan li semblà que l’havia interessada prou, li ensenyà com fer màgia i li posà a les mans les eines de l’encantament, li ensenyà els antídots de la màgia contra la màgia i, finalment, en la seva follia de vell, li transmeté els encanteris que no poden desfer-se de cap manera. Quan ella picà de mans amb alegria jovenívola, el vell, per complaure-la, creà una estança de prodigis increïbles sota una gran roca, i amb les seves arts la forní de comoditats, riqueses i belleses per fer d’aquell lloc el gloriós estatge per a la consumació del seu amor. I entraren tots dos per un passatge de la roca a la sala prodigiosa revestida d’or i il·luminada amb profusió d’espelmes. Merlí hi entrà primer per mostrar-l’hi, però Nínive féu un pas enrere, llançà un encanteri terrible que no podia ser desfet de cap manera i el passatge es tancà i Merlí hi quedà pres per a tota l’eternitat. Es podia sentir vagament dins de la roca la veu que clamava per l’alliberament. Nínive muntà al seu palafrè i partí, i Merlí roman tancat fins al diu d’avui, com ell sabia que s’esdevindria.

*** ***

Poc després de la gran festa de noces, el rei Artús traslladà la cort a Cardolle i allí assabentà d’amargues notícies. Cinc reis —el de Dinamarca i el seu germà, rei d’Irlanda, juntament amb els reis de la Vale, de Sorleyse i de l’illa de Longtaynse— s’havien unit i envaïen Anglaterra amb una gran força, destrossaven tot el que trobaven al seu pas, castells, ciutats, ramats, i mataven la gent que no podia fugir.

Quan va saber tot això, Artús respongué amb cansament:

—D’ençà que sóc rei no he tingut un sol mes de descans. I ara no podré descansar fins que m’hagi enfrontat a aquests invasors i els hagi destruït. No puc permetre que destrueixin el meu poble. Tots aquells que vulgueu venir amb mi, prepareu-vos.

Alguns barons protestaren en secret perquè volien viure amb placidesa, però Artús envià un missatge al cavaller Pèl·linor per demanar-li que aplegués una companyia amb tots els homes armats que pogués trobar i s’afanyés a reunir-se amb ell. També envià cartes a tots els barons que no eren a la cort perquè s’hi unissin amb la màxima rapidesa possible. Finalment, anà a veure Ginebra i li demanà que es preparés per acompanyar-lo.

—No puc suportar la idea de ser lluny de vós —digué—. La vostra presència m’abraonarà en el combat, però no us voldria posar en perill, senyora meva.

—Senyor, obeiré els vostres desigs —respongué la reina—. Estaré a punt quan ho disposeu.

L’endemà al matí el rei i la reina emprengueren camí amb tots els vassalls que hi havia a la cort i es dirigiren cap al nord a marxes forçades fins que arribaren als marges del riu Humber i hi acamparen.

Un espia portà notícia als cinc reis que Artús havia arribat al nord, i el germà d’un dels reis parlà davant del consell.

—Heu de saber —digué— que aquest Artús posseeix la flor de la cavalleria, com ho demostrà quan lluità contra els onze senyors rebels. En el present no té unes tropes gaire nombroses, però no trigaran a unir-se-li molts homes. Per tant, hem d’atacar aviat, perquè com més esperem, més fort serà ell i més febles nosaltres. Us dic que és un rei tan brau que no s’estarà de combatre encara que sigui contra una força superior. Ataquem-lo abans que no es faci de dia i abatem els seus cavallers abans que no arribin reforços.

Els cinc reis hi acordaren, avançaren veloçment pel nord de Gal·les i caigueren sobre el seguici del rei Artús a la nit quan estaven tots adormits a les tendes. El rei Artús jeia amb la reina Ginebra a la tenda. Quan començà l’atac, s’alçà d’un bot i digué a crits «A les armes! Ens han traït!», i s’afanyà a enllaçar-se l’armadura entre el rebombori, la cridòria i l’espetec de les armes en la foscor. Llavors arribà a la tenda d’Artús un cavaller ferit i cridà:

—Senyor, salveu-vos vós i la reina. Ens superen de molt i han mort molts homes de la nostra companyia.

Artús muntà amb Ginebra i, acompanyat de només tres cavallers, Keu, Galvany i Girflet, cavalcà cap a l’Humber per mirar de creuar a l’altra banda, a la seguretat, però l’aigua baixava tan enfurismada que no el pogueren travessar.

—Hem d’escollir entre defensar-nos o arriscar-nos a creuar —digué Artús—. Podeu estar segurs que els nostres enemics, si poden, ens mataran.

—M’estimaria més morir a l’aigua que ser capturada i morta pels nostres enemics —digué la reina.

Mentre parlaven, el cavaller Keu veié els cinc cavallers que cavalcaven tots sols sense seguici.

—Mireu —digué—, allí hi ha els caps. Ataquem-los.

—Seria una follia —digué Galvany—. Són cinc, i nosaltres quatre.

—Jo lluitaré amb dos si cadascun de vosaltres se n’encarrega d’un —digué Keu.

Amb això posà la llança al rest i galopà envers ells, i la punta de la llança encertà de ple i traspassà el cos d’un rei, que caigué mort a terra. Llavors Galvany va escometre un segon rei i l’occí amb la seva llança. Girflet en desarçonà un tercer amb un cop tan fort que aquest, en caure, es partí el coll. El rei Artús féu bolcar i caure el cinquè, i amb un cop d’espasa li travessà l’elm d’un tall i el decapità.

—Has fet molt ben fet —digué Artús—. Has complert la promesa i faré que se’t recompensi.

Després trobaren a la riba una barcassa per portar la reina a lloc segur, i ella digué a Keu:

—Si estimeu una dama i ella no us correspon, és ximple. Féreu una gran promesa i l’acomplíreu amb grandor. Jo m’encarregaré d’escampar la vostra fama per la terra. —Llavors la barcassa salpà i portà la reina a l’altra banda de l’Humber.

Artús i els tres cavallers s’endinsaren al bosc a l’encalç d’alguns homes que havien fugit de l’atac sobtat; en trobaren un gran nombre i els digueren que els cinc reis eren morts. Artús digué:

—Romandrem ocults fins que arribi el dia. Quan l’enemic trobi morts els seus cabdills, se’ls fondrà el cor.

S’esdevingué tal com havia previst Artús. Quan els reis morts foren descoberts, els invasors enfolliren de pànic i molts d’ells desmuntaren i es quedaren dempeus rumiant què fer. Llavors Artús llançà l’atac contra els homes desmoralitzats i escampà la mort a tort i a dret, i amb els seus quatre cavallers en vencé molts, i molts fugiren aterrits. Quan acabà la batalla, el rei Artús s’agenollà i donà gràcies a Déu per la victòria. Després envià a cercar la reina, i quan aquesta va comparèixer, la rebé amb gran joia. Més tard arribà Pèl·linor amb un gran exèrcit, i saludà el rei i contemplà meravellat el que havien fet. Completaren el recompte dels morts, que eren dos-cents homes i vuit cavallers de la Taula Rodona occits a les tendes abans de poder-se armar.

Artús ordenà que es construís una abadia al camp de batalla com a ofrena de gràcies i la dotà amb terres per al manteniment. I quan les noves de la victòria arribaren a les terres de més enllà de la frontera, els enemics s’espantaren i tots els que havien projectat atacar Artús ho deixaren córrer.

Artús tornà a Camelot, i digué a Pèl·linor:

—Ara hi ha vuit llocs vacants a la Taula Rodona. Vuit dels millors cavallers són morts. Ens costarà de trobar-ne d’iguals.

—Senyor —digué Pèl·linor—, hi ha homes bons en aquesta cort, tant de joves com de grans. El meu consell és que escolliu quatre cavallers dels grans i quatre dels joves.

—Molt bé —digué el rei—. Quins dels vells em suggeriu?

—El marit de la vostra germana la fada Morgana, Urièn, el primer; el segon, el cavaller conegut com Rei del Llac; el tercer, el noble cavaller Hervis de Revel; i finalment, Galagars.

—Ben escollits —digué Artús—. Qui d’entre els joves preferiu?

—Primer, el vostre nebot Galvany, senyor. És tan bon cavaller com el millor. En segon lloc, el cavaller Girflet, que us ha servit bé en dues guerres, i en tercer lloc, Keu el Senescal, el vostre germà adoptiu, la fama del qual creix dia a dia.

—Teniu raó —digué el rei—, Keu seria digne de la Taula Rodona encara que no tornés a lluitar mai més. Però qui em recomaneu com a quart cavaller jove? Encara queda un seient buit.

—Us suggereixo dos noms, senyor, però heu d’escollir vós entre ells: Bagdemagus i Torre, el meu fill. Com que és fill meu no el puc lloar, però si no ho fos, podria dir que per l’edat que té, enlloc hi ha un cavaller que s’hi pugui comparar.

—Teniu raó de no lloar-lo —digué el rei Artús amb un somriure—. Però com que no és el meu fill, jo puc dir que és tan bon candidat com tots els que heu esmentat. L’he vist demostrar-ho. Parla poc i fa molt. És de bona nissaga i molt semblant al seu pare en coratge i valentia. Per tant, el trio a ell i deixo Bagdemagus per a una altra ocasió.

—Gràcies, senyor —digué Pèl·linor.

Llavors els vuit cavallers foren proposats a la germandat i acceptats per aclamació, i en els seus llocs n’aparegueren els noms amb lletres d’or, i els cavallers nous ocuparen els seus seients a la Taula Rodona.

Però Bagdemagus estava ofès i furiós perquè havien escollit Torre abans que ell. S’armà i partí de la cort seguit del seu escuder, i cavalcaren tots dos cap al bosc fins que arribaren a una creu plantada en una cruïlla de camins. Allí Bagdemagus desmuntà i enlairà les pregàries amb devoció, però l’escuder trobà un escrit a la creu que deia que Bagdemagus no tornaria a la cort fins que no vencés un cavaller de la Taula Rodona en combat singular.

—Mireu —digué l’escuder—, aquesta inscripció us afecta. Heu de tornar i desafiar un dels cavallers del rei.

—No tornaré fins que els homes parlin de mi amb honor i em considerin digne de ser cavaller de la Taula Rodona.

Tornà a muntar i cavalcà amb tenacitat, i en una petita clariana trobà una planta que és el símbol del Sant Grial, i se li alleugerí el cor, perquè era sabut que cap cavaller trobava un objecte d’aquesta mena si no era virtuós i brau.

Moltes aventures li esdevingueren a Bagdemagus, i se’n sortí molt bé. Arribà un dia a la gran roca on Merlí estava empresonat i el sentí cridar a través de la pedra. S’esforçà de valent per enderrocar l’entrada, però Merlí li cridava des de dins que era impossible. Ningú no el podia alliberar sinó qui l’havia tancat allí. A contracor, el cavaller continuà el camí, i en moltes terres demostrà el seu valor i qualitats cavalleresques, de manera que la seva fama s’escampà per tot l’estranger, i quan per fi tornà a la cort del rei Artús, l’acceptaren per ocupar un seient buit de feia poc i entrà a formar part de la Taula Rodona com havia merescut.

Explicit.