SISÈ BATEC

Ho havia promès a la Carolina, però també a ella mateixa.

Era l’hora de la sinceritat, de les preguntes, de les respostes. Els fantasmes havien de passar a l’oblit. No parava de fer-hi voltes i n’estava cansada. El que hi hagués en el passat d’en Sergi era això, passat, tant era una noia o un amor frustrat, tal com temia, tant era que tingués problemes amb els seus pares, o que no volgués estudiar, o que fos cosa de drogues, o el que fos, per absurd que ara li semblés.

Abans de sortir de la seva habitació i de casa per anar-lo a buscar, va llegir per última vegada la seva carta, aquella carta. Potser l’hauria d’estripar. No ho feia perquè encara hi buscava les claus d’allò que havia fet tant de mal a en Sergi.

Havia de ser allà, alguna cosa, una pista…

Per petita que fos.

Va treure el sobre i el full de paper. Se’l sabia de memòria. Però les frases més significatives continuaven sent les més essencials, les que amagaven tots els perquès.

«Els teus llavis van tancar un munt de ferides…». Però, quines ferides? «Els somnis són traïdors…». Per què? «Hi ha moltes coses que no canvien, encara que l’amor, sempre l’amor, les faci més suportables». A què es referia i de quines coses parlava? «Per molt que escrigui i escrigui, no ho entendràs». Tan difícil era d’entendre? Per què no podia entendre-ho ella? «No era la meva intenció, però ha passat». Ningú no vol o vol enamorar-se, simplement passa! No era la seva intenció? De què parlava amb aquelles paraules? «No és tan senzill i no et vull fer mal». L’amor és senzillament complicat, o complicadament senzill! I què? Tothom el busca, fins i tot amb desesperació. Tothom necessita estimar i ser estimat. I per què estimar-la li havia de fer mal? «Tinc ferides invisibles a l’ànima». I qui no n’hi té? «Sóc un covard…». Ho deia a ella? Parlava de covardia precisament a ella? «Me n’hauria d’haver anat abans, sense arribar a això». Novament els perquès. Abans? Sense arribar a això, a enamorar-se? I finalment, la frase final, la definitiva: «Suposo que m’ho he ben guanyat, per haver jugat amb el destí».

El destí.

Sí, la Carolina tenia raó. S’havia acabat allò de tancar els ulls i esperar. Necessitava saber per comprendre, comprendre per entregar-se completament i sense dubtes. Necessitava aclarir fins a l’última incògnita. En Sergi tancava aquella carta dient-li: «Gràcies per donar-me una esperança. T’estimo». Si li havia donat una esperança era per alguna cosa i per descomptat havia arribat l’hora de convertir-la en una veritat, una realitat. L’esperança moria allà, perquè ja es tenien. Ho deia amb aquell «t’estimo» final.

Va guardar la carta dins del sobre, i el sobre, dins de la petita arqueta dels seus tresors, els seus millors records, inclosos els diaris d’infantesa. Després la va tancar amb clau. Es fiava dels seus pares, però… era millor prevenir. Quan ho va haver fet, es va mirar al mirall i es va arreglar els cabells. Ja li havien crescut una mica i s’hi trobava millor, encara que a en Sergi també li agradessin curts.

En Sergi, en Sergi, en Sergi.

Hi pensava, hi somiava, tot ho feia amb ell, realment o mentalment.

Va sortir de l’habitació feta un manyoc de nervis, per enfrontar-se cara a cara amb la veritat.

Va arribar a la pensió La Rosa caminant a poc a poc, aprofitant cada pas i cada metre per reflexionar, per buscar les paraules i mesurar els gestos. Quan es va aturar davant de la porta, es va omplir els pulmons d’aire i ja no va vacil·lar gens. Va travessar aquell llindar i va arribar a la petita recepció, on, en aquell instant, no hi havia ningú. Tot i així, no es va atrevir a pujar. Sentia molta curiositat per veure l’habitació d’en Sergi, des del primer dia, però la mestressa era inflexible amb aquelles coses. Bé que ho sabien.

—Ep! —va cridar—. Que hi ha algú?

La mestressa va sortir de l’interior amb cara d’haver estat interrompuda fent alguna cosa important. Quan va veure la Montse va fer un gest d’empipament.

—Sí? —va preguntar.

Sabia de sobres a qui anava a buscar.

—Que hi és, en Sergi?

La dona va mirar sota el petit taulell. La Montse es va imaginar que allà hi devia haver les claus de les habitacions.

—Sí, deu ser a dalt —va assentir—. No veig la clau.

—Que el pot avisar?

—Ara estic ocupada, noia! —va protestar acalorada—. Puja-hi tu!

La Montse es va quedar bocabadada.

—Hi puc pujar?

—Doncs és clar, si has vingut a buscar-lo…

—Em pensava que no se’n refiava —va fer broma la visitant.

La mestressa de la pensió la va apuntar amb un dit rígid.

—Tu baixa d’aquí a cinc minuts o veuràs com ho dic a la teva mare —la va amenaçar.

—Dona! —va protestar la Montse.

—Vinga, pesades, que no teniu res a fer a l’estiu i sembleu ànimes en pena d’una banda a l’altra! Cinc minuts, i millor si són dos!

Es va girar i va tornar al lloc d’on procedia quan ella va entrar. El camí, doncs, va quedar lliure i la Montse no va desaprofitar l’oportunitat ni el temps. L’habitació d’en Sergi era al primer pis. Va pujar les escales i va arribar al passadís. Era la tercera porta a mà dreta. S’hi va aturar davant i va trucar fluixet.

Silenci.

—Sergi? —va xiuxiuejar a mitja veu mentre repetia l’acció de trucar.

No res.

Va comprovar l’hora. Potser encara dormia, però era estrany. Va posar una mà al pom de la porta i el va moure cap avall. El batent de fusta es va moure i ella va ficar el cap a dins.

El llit estava desfet, però allà no hi havia ningú.

De tota manera, el va cridar per segona vegada.

—Sergi.

No sabia què fer. Si la clau no era a baix, era perquè en Sergi era a la pensió. I, a més, no se n’hauria anat sense tancar la porta. Va pensar en el terrat. Ell li havia comentat que es rentava part de la roba, mitjons i mudes, i l’estenia a dalt. Era una possibilitat.

Estava a punt de tornar a sortir, per buscar-lo al terrat o baixar a recepció, quan es va aturar.

Allà vivia ell, allà dormia ell. Tot estava impregnat de la seva persona, del seu ésser, de la seva essència.

Finalment, va entrar, però va deixar la porta oberta, per si de cas. L’habitació era petita i només hi havia un llit, un armari i una tauleta amb una cadira. El llit també era petit i això la va fer somriure. Va passar una mà pels llençols, com si els acariciés o com si a través d’aquell contacte percebes l’escalfor d’ell. Després va mirar l’armari, que estava tancat, i finalment la tauleta.

Aleshores la va veure.

La fotografia.

La fotografia d’una noia rossa, d’ulls grisos, que somreia amb una lluminositat especial, plena d’encant.

Estava situada a l’angle més allunyat, al racó de la paret, i tenia un marc de plata com a suport. La Montse va sentir un petit mareig, però tot i així va continuar els seus moviments. Va fer un pas i es va quedar allà, quieta, mirant aquell rostre que li somreia obertament. Després, va allargar la mà i la va agafar. Amb la proximitat, el somriure de la noia es va fer més visible, més patent i lluminós. Al marge inferior dret, hi havia una dedicatòria.

Totes i cadascuna d’aquelles paraules se li van clavar a la ment igual com espines.

«Eternament teva, amb amor. Glòria».

Tenia el cap en blanc, el cor paralitzat, la sang ja no li corria per les venes. Hi eren ella i el món, però el món ja no era més que una massa de cotó, sense forma, situada a una gran distància de si mateixa, perquè ella flotava en un buit incert.

Va continuar mirant aquell rostre i potser ho hauria fet durant hores, o uns simples segons abans d’arrencar a córrer, si no hagués estat perquè la va rescatar una veu.

Una veu familiar, coneguda, pròxima. La veu d’en Sergi, des de la porta.

—T’ho vaig voler dir.

No es va sobresaltar. Va mirar cap a ell i el va veure pàl·lid, tan destrossat com ho estava ella. El silenci es va fer insuportable. Cap dels dos no es va moure. Era com si algú hagués accionat el botó de la pausa en un imaginari comandament a distància que els governés.

Després, es va sentir a ella mateixa que preguntava:

—Qui és?

—Es deia Glòria.

Un altre silenci, una llarga pausa, fins a la revelació final.

—Tu portes el seu cor —va dir en Sergi.

Va trigar una eternitat a arribar fins a ella, a acostar-se-li. Quan ho va fer, la Montse ja tenia saturat tot el seu ésser amb la nova realitat. Se sentia igual que una gerra plena que deixava vessar per les vores tot el que no cabia en l’interior. I tenir-lo a prop ni tan sols era prou per fer-ho tot més suportable; al contrari.

Ara la veritat els aixafava.

Cada frase d’aquella carta adquiria sentit.

«… Per no fer-te cap mal… Fins el més extraordinari dels somnis és possible si s’estima… Els somnis són traïdors… M’he enamorat de tu. No era la meva intenció, però ha passat… Però, no és tan senzill i no vull fer-te mal… També a mi m’han fet molt de mal i tinc ferides invisibles en l’ànima… Sóc un covard… Me n’hauria d’haver anat abans, sense arribar a això… Suposo que m’ho he ben guanyat, per haver jugat amb el destí. Gràcies per donar-me una esperança».

Una esperança?

En Sergi va intentar agafar-li una mà. Ella la va apartar, gairebé visceralment, amb un moviment sec. L’altra, la que sostenia encara el retrat de la Gloria, va tremolar amb el gest. Igual que la veu.

—Qui ets? —va preguntar la Montse.

—En Sergi, i prou.

—No, no et conec.

—Montse…

Es va apartar fent un pas cap a l’esquerra. No va deixar el marc de la fotografia a la tauleta. Semblava que hi estigués unida en cos i ànima. El segon rebuig va fer que en Sergi s’ensorrés. Malgrat tot, hi havia un equilibri entre tots dos, una mena de delicat fil conductor que els feia romandre drets, cara a cara.

—Parla-me’n —va demanar la Montse.

—Què te’n puc dir?

—L’estimaves?

—Sí —va reconèixer ell.

—Des de quan?

—Ens vam conèixer fa gairebé dos anys. Els hauria fet a la tardor. Érem uns nens però…

—Què va passar?

—Si et plau…

—Digues-m’ho!

El seu crit va ser igual que una bufetada. El va tocar de ple i li va fer acusar el cop. La cara de la Montse, en canvi, era una màscara inamovible.

—Què vols que et digui? —es va rendir en Sergi—. Estava tan plena de vida, tan… —va superar un primer ofec, va empassar saliva i va poder continuar, amb més enteresa—. Era sòcia de Greenpeace, d’Amnistia Internacional, de Metges sense Fronteres i, no cal dir-ho, un dia ella i unes quantes de la seva classe es van fer donants d’òrgans. Quan m’ho va explicar, em vaig quedar una mica al·lucinat. Jo no… Bé, és igual —s’ho va treure del cap—. Recordo que un dia, fent broma, em va dir que, si es moria, alguna cosa d’ella quedaria en aquest món. I quan li vaig dir que això era absurd, perquè ella era ella i ningú més, em va contestar: «Si m’estimes, continuaré viva per a tu, perquè seré allà on sigui el meu cor». Em va semblar una frase absurda, pròpia de les seves fantasies, encara que aquestes fantasies la feien molt especial. Després, aquell dia, quan vam tenir l’accident i la vaig veure dessagnar-se dins del cotxe, me la va repetir, i aleshores…

Va arribar al límit, però la Montse no el va deixar.

—Com ho vas saber, que jo duia el seu cor?

—El meu germà és metge, te’n recordes? I un oncle meu també ho és. A més, la meva família és de les que tenen pes. No va ser difícil saber-ho. Aquestes coses es mantenen en secret, però va ser molt fàcil. Un cor d’una noia de disset anys només es pot trasplantar a una altra persona més o menys de la mateixa edat, per raons de mida i altres detalls. Jo estava destrossat, però les seves paraules no paraven de colpejar-me el cap: «seré allà on sigui el meu cor»… I era el mateix cor que havia bategat per mi, el mateix cor que bategava encara, però en un altre cos. Es a dir que…, quan vaig saber qui eres i que vivies tan a la vora, gairebé vaig pensar que era el destí. L’única cosa que volia era veure’t, saber qui portava aquell cor, esbrinar… no ho sé…

—Si el mereixia?

—No ho sé! —va cridar en Sergi per primera vegada—. Ho pots entendre? Em trobava molt malament i l’única cosa que volia era veure’t! Per això vaig venir! Alguna cosa m’atreia, alguna cosa que vaig ser incapaç de dominar o vèncer i contra la qual no vaig poder lluitar. Va ser una escapada. El que menys pretenia era… —no va aconseguir articular la paraula, i va acabar amb una defallida confessió—. Amb prou feines m’ho puc creure, encara em sembla una burla, un somni.

—O un malson.

—No! És que no te n’adones? T’estimo! Aquesta és l’única veritat: t’estimo! No t’he mentit mai sobre això. Et vaig veure i… va passar. No sé si de cop, però la veritat és que, quan vam parlar, quan et vaig mirar als ulls, quan vaig veure com ets… Estic enamorat de tu com mai…!

—No, Sergi, no —va moure el cap ella i, per fi, va poder deixar el retrat de la Glòria damunt de la taula—. Et penses que m’estimes, però no és veritat.

—Sí que ho és!

—Estimes el record de la Glòria i el batec d’aquest cor, però no m’estimes a mi! Continues estimant-la a ella! Has seguit aquest batec, res més! És com si fos un eco!

—Et juro que…

—No! —va cridar ella.

Va intentar agafar-la, gairebé es va llançar damunt seu, però la Montse l’avantatjava una fracció de segon. Es va escapar de la seva reacció, es va apartar del seu costat i es va posar a córrer traspassant la porta que continuava oberta.

En Sergi va trigar a seguir-la.

—Montse!

L’avantatjava uns quatre o cinc metres i van ser suficients per no atrapar-la immediatament. La Montse va baixar les escales saltant els esglaons de tres en tres, va arribar al vestíbul de la pensió i va sortir al carrer, a la llum, que la va ferir de ple. Va quedar encegada per aquella llum i per les llàgrimes que ja li fluïen dels ulls. No es va aturar a la porta. Va girar cap a l’esquerra i va continuar corrent.

—Montse! —va tornar a sentir la veu d’en Sergi.

Va poder notar la seva presència, cada vegada més a prop, i es va preparar per al contacte. Va arribar a tensar els músculs per rebutjar-lo, mentre eludia la gent que circulava per la vorera i s’apartava de la seva cursa amb cara de sorpresa.

Finalment, a uns deu metres escassos de la pensió, en Sergi la va atrapar.

Va ser electritzant.

—No! Deixa’m!

—Vine aquí, si et plau!

—Vés-te’n, vés-te’n!

La va obligar no tan sols a aturar-se, sinó a girar el cos i a mirar-lo. La Montse va tancar els ulls, negant-s’hi. De cop i volta, es va adonar que gairebé no podia ni parlar, perquè el cor li colpejava el pit com si en volgués sortir.

I potser era així.

Es va espantar per primera vegada.

—Montse, què et passa? —va sentir que preguntava en Sergi.

Què li passava? Li preguntava què li passava?

Sí, què li passava?

El cor de la Glòria, el seu cor, ja no bategava amb aquell pas ferm i serè al qual estava acostumada. Ara els batecs eren irregulars, anàrquics, s’acceleraven d’una manera sobtada i de cop s’aturaven i es tornaven atropelladament lents. Va sentir una angoixosa pressió a la ment. Una pressió que ja coneixia.

I els genolls se li van doblegar.

—Montse! —va tornar a cridar ell.

Hauria caigut a terra si no hagués estat per en Sergi, que la tenia agafada. Tot i així, l’única cosa que va poder fer va ser acompanyar-la quan el seu cos defallia, derrotat tant per la por com per l’efecte d’aquell fenomen. Aquesta vegada sí que el va mirar.

—Ser… gi… —va murmurar.

Estava pàl·lid, tan espantat com ella.

—Què tens? Per l’amor de Déu!, què tens?

No va poder dir-li res. El cor ja no coneixia cap regla. Anava i venia com volia, els batecs s’acceleraven i esmorteïen com si ballés al seu aire. Va voler aixecar una mà, per acariciar-li la galta, com solia fer sempre, i es va trobar sense forces.

Les primeres persones ja s’amuntegaven al seu voltant. En Sergi les va mirar.

—Una ambulància, si us plau! —va cridar aleshores—. Que algú avisi una ambulància!

La va abraçar, plorant, sense deixar que ningú la toqués.

—Montse…, no et moris, si et plau…, no et moris…

—Per què?

Amb prou feines era un fil de veu. Només la va poder sentir ell, que la tenia estretament abraçada.

—Has de viure —li va dir.

—Perquè porto el… seu… cor?

—No, amor meu —la va besar al front primer i als llavis després—. Perquè t’estimo, i perquè ja no importa el passat, sinó això, tu i jo. Si et plau, Montse, torna a lluitar… Si et plau…

Es va sentir una sirena, lluny.

—Sergi.

—Què?

—Sergi…

Només repetia el seu nom. Havia tancat els ulls i es desmaiava molt lentament.

La sirena s’acostava.

En Sergi li va posar una mà al pit. Tres batecs molt ràpids, una pausa, dos de molt lents, cinc més de seguits, una altra pausa i tres més gairebé sense ritme. Era com si allà dins alguna cosa caminés a les fosques, sense trobar una porta, clavant-se cops contra les parets, cada vegada més espantada.

La sirena ja arribava.

La gent es va començar a moure i les veus es van aixecar. Veus estranyes.

—Es la Montse, la filla dels Ventura!

—Pobreta!

—Ja deia jo que aquestes coses…

—Aparteu-vos, aparteu-vos!

—Aquí, aquí!

La resta va anar molt de pressa. Van aparèixer dos homes vestits de blanc, li van prestar els primers auxilis mentre la gent, tota la gent, els deia de qui es tractava i allò del cor. Després, la van ficar a l’ambulància. En Sergi va mirar de seguir-la.

—No pots pujar, noi —el va aturar un dels infermers.

—És que…

—Tranquil, d’acord? Avisa la família.

De pressa, molt de pressa. A vida o mort. La va mirar per última vegada i després tot va desaparèixer. L’ambulància es va allunyar carretera avall, en direcció a Barcelona.

Va ser la mateixa Carolina qui va obrir la porta, i per tant es va trobar amb ella cara a cara. En el rostre de la millor amiga de la Montse no hi va aparèixer cap senyal d’alegria, cap signe de pau. Els seus ulls van parlar del que sentia molt abans que ho fessin els llavis. No obstant això, en Sergi va passar aquesta guerra per alt. Només li va fer una pregunta, d’altra banda òbvia.

—Com està?

La resposta va ser un bàlsam. Va caure sobre ell alliberant-lo de totes les angoixes.

—Fora de perill —va dir la Carolina.

—Déu meu…

Va haver de recolzar-se en el marc de la porta. Li era difícil mantenir l’equilibri. Va tancar els ulls; així, doncs, les paraules de la noia van caure sobre el seu ànim com una pluja vivificadora.

—Ha estat una arítmia cardíaca, una cosa perillosa però… normal, donades les circumstàncies. Estarà un dia més en observació, però això és tot.

Va sospirar buscant l’àtom d’aire que li permetés tornar a la vida. No estava sol, i per això, quan el va trobar, va tornar a obrir els ulls. La Carolina continuava al mateix lloc, amb els braços plegats, mirant-lo fixament.

—Has parlat… amb ella? —va voler saber en Sergi.

—Sí, i ho sé tot —li va confirmar abans de tornar a recuperar el to de duresa—. Et vaig advertir que no li fessis mal.

—No n’hi he fet.

—Ja, és clar —se’n va burlar la Carolina—. Al final resultarà que és la gran història d’amor: noi que persegueix el cor de l’ésser que estima i es torna a enamorar de la seva mestressa. Tot molt bonic, si no fos perquè ella és qui ho ha sofert i s’hi ha jugat la vida.

—No volia que passés això!

—Per què vas venir aquí, eh? I quan vas conèixer la Montse, per què et vas quedar, per què vas continuar, per què vas deixar que ella s’enamorés i tu et tornessis boig? La teva Glòria es va morir, i la Montse és la Montse!

—Et penses que no ho sé?

—No en tinc ni idea, del que saps, però has jugat amb foc! Quan pensaves dir-li-ho?

—No ho sé!

—Ets un porc —va fer el gest de tancar-li la porta, però en Sergi li ho va impedir.

—L’estimo!

—N’estàs segur, d’això? —va posar cara d’escepticisme la Carolina—. La Montse sí que t’estima a tu, però tu estimes un fantasma, un cor amb dos cossos. Tu ja no pots estar segur d’estimar una o l’altra.

—L’estimo, Carolina, t’ho juro —va dir ell, defallit.

—Aleshores, per què no vas a veure-la?

—No puc.

—De què tens por ara?

—Sé que no em perdonarà i no vull que torni a tenir un atac.

—No et dones gaires opcions, oi? Ni una oportunitat.

—Em sap greu.

—I quan surti?

—Me’n vaig avui mateix, Carolina —li va revelar.

Ara va ser ella qui no ho va entendre.

—On?

—A casa. Se suposa que he de començar a estudiar una carrera.

—Tan senzill com això? —la noia va fer petar els dits.

—No, no és fàcil —la va mirar recuperant la calma—. Es el més difícil que he fet mai, tant com ho va ser la primera vegada. Però comprenc que és millor així. En dos mesos he vist morir la meva xicota dues vegades, una de veritat i una altra aquest matí. No vull que la Montse…

—No lluitaràs?

—No em perdonarà mai.

—Sí, si t’estima.

Li va aguantar la mirada, una llarga filera de segons que els van passar molt a poc a poc. La Carolina va veure com es rendia. En Sergi va veure com s’enfurismava. Ella va voler cridar. Ell, arrencar a córrer. Al final la noia es va quedar quieta mentre en Sergi girava cua.

—Sergi —va voler retenir-lo.

Va continuar caminant.

—Què li dic?

No va girar el cap. Cada pas obria un enorme espai entre tots dos.

—Que l’estimo —va ser l’última cosa que va dir en Sergi abans de desaparèixer de la seva vista.