SEGON BATEC

El metge va examinar el traç de la línia que anava deixant l’electrocardiograma en el llarg full de paper. Un traç continu, de pujades i baixades estables, que seguia els impulsos marcats pel cor amb cadascun dels batecs. La Montse, estirada de panxa enlaire i connectada per mitjà dels elèctrodes al sistema d’aparells, ho observava de reüll, però també amb confiança. Els dies en què l’angoixa i la por dominaven cadascuna d’aquelles escenes, havien passat. Per si no fos prou, l’home la va tranquil·litzar encara més, sense esperar que la prova hagués finalitzat.

—Bé, molt bé —va comentar—. Perfecte.

—Me n’alegro —va reconèixer ella.

—Si no fos pel que tu i jo sabem, ningú no diria que has passat tot el que has passat.

La Montse va tancar els ulls i va respirar amb força. De fet era un dels exàmens rutinaris habituals, però no podia impedir que, cada vegada que entrava a la consulta, una forta agitació es disparés en el seu interior. Un any abans estava perfectament, i després…

La vida podia canviar en un segon.

—Molt bé —va donar per acabada l’última prova el metge—. Ara et traurem això.

Ho va fer un infermer, amb compte, mentre ell esperava examinant la llarga fitxa mèdica de la Montse. Quan va quedar lliure de cables i connexions, es va començar a vestir. Llavors, el doctor ja havia tornat al seu despatx i s’havia assegut a l’altra banda de la taula. La porta havia quedat oberta i la seva pacient es va reunir amb ell.

—Seu —li va demanar.

La Montse el va obeir mentre ell acabava d’efectuar unes anotacions. La tira de paper amb l’electrocardiograma va ser l’últim que va afegir al seu expedient. Després ho va deixar sobre la taula i s’hi va enfrontar amb un somriure càlid als llavis.

A la Montse li agradava, i no tan sols perquè li havia salvat la vida. Era un bon home, ple de tendresa, sensibilitat i comprensió.

—Digues —li va demanar.

—Què vol que li digui? —li va preguntar la Montse.

—Doncs què fas i tot això. És estiu. Ja nedes, camines, fas exercici?

—Sí, sí.

—De debò?

—Bé, a casa tenim una piscina, però no és olímpica, és clar.

—Tu ja m’entens —va manifestar el metge—. Es tracta d’actuar amb normalitat.

—Ja ho faig.

—Del tot?

La Montse es va mossegar el llavi inferior. Va baixar la vista a terra durant un moment.

—Ho intento —va reconèixer.

—És lògic —va acceptar l’home—. Et sembla que qualsevol esforç pot provocar-te una cosa irreparable, però es tracta que vagis agafant confiança. Per això és tan important fer una vida normal. Estàs bé, Montse. El teu cor ha d’assimilar aquesta normalitat, però és bàsic que també ho faci la teva ment. En el teu cos tot treballa alhora. Et vaig dir que tu ets la teva millor ajuda?

—Sí.

—Quantes vegades?

—Uf, la tira! —va fer broma la Montse.

—Doncs t’ho torno a dir: ets la teva millor ajuda. Que la teva ment estigui serena i el teu ànim farà la resta. Com va per casa?

—Aquest és el problema —va assentir amb pesar la Montse—. Em mimen com si fos una invàlida, i estan tan pendents de mi que…

—És comprensible.

—Ja, i ho entenc, però a vegades m’ofeguen. Encara que jo no pensi en res, en tinc prou de mirar-los perquè tot em torni a la memòria. Em fan sentir malament. N’hi ha prou amb un esternut perquè em preguntin què em passa, si em fa mal res. És com si hagués de caure a qualsevol moment. Jo crec que quan sóc davant seu, ni respiren.

—He parlat amb ells, però és difícil fer-los entendre quin és el seu paper en la nostra estratègia. Per això et volia veure en privat.

—I li ho agraeixo, doctor Molins. Em sento molt més còmoda sense ells.

—Bé, pensa només que d’aquí a uns quants mesos, potser menys, d’aquí a unes quantes setmanes, tot això haurà passat i la normalitat serà absoluta. Tingues paciència, d’acord?

—Ja en tinc.

—I d’amors?

La pregunta la va sorprendre. Era la primera vegada que abordava el tema. Ni tan sols va saber què dir.

—Normal —va arronsar les espatlles.

—Aleshores recorda només que, malgrat el que es digui en les novel·les i en les pel·lícules, l’amor mai no ha trencat realment un cor, entesos?

—Entesos —es va posar a riure la Montse.

—Perfecte —el doctor Molins es va alçar—. Doncs anem a veure els pares i a tranquil·litzar-los una mica.

Ella també es va alçar. El metge li va passar un braç per damunt de les espatlles, amigable i distès.

Van sortir per la porta del despatx, rient, cosa que va deixar força sorpresos els pares de la Montse.

Normalitat.

Una paraula senzilla, fàcil de pronunciar, difícil de posar en pràctica.

—Què t’ha dit el doctor Molins? La seva mare havia tardat exactament set minuts a preguntar-li-ho. Un rècord. Ja circulaven per Barcelona, buscant la Diagonal, per enfilar primer l’autopista i després la N-340 en direcció a casa.

La Montse, asseguda tota sola al seient posterior, es va resignar.

—Res que no t’hagi dit a tu.

—Vull dir quan estàveu sols —va insistir la dona.

—Mare, ja t’ho he dit: res.

—Però si heu estat molta estona sols.

—Em feia proves. Tu et penses que quan un metge t’examina es posa a xerrar pels descosits?

—No, però…

—A més, si em passés res, us ho diria a tu o al pare, no a mi.

—Mira, és que no entenc per què no podem ser davant quan…

—Maite —va dir en un to de retret molt clar el seu marit.

—Mare, si tu hi ets, no pares —va dir la Montse.

—Ja està —es va enfadar ella—. És normal que vulgui saber com estàs, oi?

—Però si és que estic bé!

—No cridis, eh? —li va dir amb prevenció, no amb autoritat—. A veure si t’agafarà alguna cosa.

—Ho veus? —la Montse va mirar el seu pare pel retrovisor interior—. Estic bé, per tant puc cridar, enfadar-me, fer el que vulgui! No t’hi encaparris tant, per l’amor de Déu!

—Caram, qualsevol diria.

Massa tard. La seva mare va començar a plorar.

—Oh, no, vinga! —es va lamentar la Montse.

—Ja n’hi ha prou, Maite! —li va dir molest el seu marit—. No ho veus que així no l’ajudes? Bé, ni a ella ni a ningú.

—Sí, ja —va balbucejar la dona—. Amb el que ha passat i a sobre…

La Montse li anava a dir que era ella qui havia estat a les portes de la mort, però va aconseguir contenir-se. Encara que l’actitud de la seva mare la tragués de polleguera, i allò no ho podia evitar, s’hi havia d’acostumar. Per això formaven una família, per compartir les coses bones i les dolentes, i més quan les dolentes eren molt dolentes. De fet, qui estava ara malalta, dels nervis, era la seva mare, i no millorava. Vivia al límit, però el pitjor era que semblava que esperes una fatalitat a cada moment. Feia uns quants dies que el seu pare havia parlat de portar-la a un psiquiatre.

S’hi va negar en rodó. Va dir que la malalta no era ella, sinó la seva filla.

—Estàs bé? —va preguntar el pare de la Montse a la seva dona.

—Psè —va exclamar ella amb desídia.

—Per què ets tan fatalista? —va voler saber la seva filla.

—No ho puc evitar, què vols que et digui?

—Ja, però és que te’n vas sempre a l’extrem. Quan el pare arriba cinc minuts tard, no penses en el trànsit o que s’ha pogut quedar a parlar amb un amic, o simplement que tenia més feina del compte; tu de seguida penses en un accident. I quan en Dani es va perdre per la muntanya i el van trobar, no vas dir «gràcies a Déu!» o una cosa així. No, tu vas preguntar: «És viu?». Per què ets tan pessimista?

—Deixa-ho, Montse —li va recriminar el seu pare.

—És més fort que jo —es va justificar la Maite.

—Doncs als altres ens fas la vida impossible, saps? Quan et trobes enmig d’un embús i no pots trucar per telèfon, i a sobre pateixes perquè saps que tu també pateixes…

—I jo que…?

—Eh, eh! —les va fer callar l’home—. Que estareu així durant tot el trajecte?

Van callar. La dona, que fins aleshores havia estat tombada cap endarrere, mirant la seva filla, va seure recta al seient del davant i, després d’exterioritzar el seu enuig respirant amb força, va fingir que s’interessava pel trànsit. La Montse va agrair la determinació del seu pare. No volia discutir. Mai no volia discutir. Però la seva mare no la deixava en pau, sobretot d’ençà del que havia passat.

Probablement mai més no la deixaria en pau després d’allò.

I hi havia de viure.

Ja no van tornar a discutir durant la resta del viatge fins a Vallirana, on van arribar en menys de vint minuts.

Acabava d’arribar i s’havia assegut sola, quan va aparèixer ell, tan misteriosament com sempre, igual com si sortís del no-res, com si es materialitzés al seu costat, o… com si l’esperés.

—Hola.

—Hola —va correspondre a la seva salutació.

En Sergi es va quedar dret, esperant alguna cosa, potser una invitació per part seva. La Montse no la hi va servir en safata. Va preferir veure els seus nervis, aquella continguda tensió que el dominava quan estava amb ella, la sensació d’inquietud, tot i que com a mínim ja no es mostrava tan tímid que no s’hi pogués acostar per parlar amb ella.

Van ser amb prou feines uns quants segons. Va decidir no ser una sàdica.

—No seus? —li va suggerir.

—D’acord… —ho va fer bé, fingint despreocupació, però no la va enganyar—. Sí, gràcies —després va buscar una excusa per iniciar una conversa trivial—. I la Carolina?

—A Barcelona, amb els seus pares.

L’escàs públic del poliesportiu va saludar en aquell moment un gol del seu equip. La graderia va cobrar un vigor i uns colors inusitats. Dues dotzenes de nois i noies a peu dret saltaven. Al centre de la pista, protegida per la coberta de color groc, els jugadors de l’equip d’handbol s’abraçaven.

—Qui guanya? —va preguntar en Sergi.

—Ni idea, acabo d’arribar i m’he assegut aquí com podia haver-ho fet a la piscina. No sóc gaire amant dels esports, la veritat —li va allargar la bossa de ganxets que assaboria—. Que en vols?

—Gràcies —va ficar la mà a dintre i en va treure un—. T’agraden aquestes coses?

—Es per tenir alguna cosa a les mans —va justificar la Montse.

—Ah.

Ella es va posar a riure.

—Què passa, què he dit? —va obrir molt els ulls, ell.

—A vegades ets tan seriós…

—Defecte de fabricació, suposo —es va resignar l’altre.

—Bé, no em facis cas. Jo també tinc fama de seriosa. Ja has trobat feina?

—No.

—Doncs ho tindràs pelut —va insistir una vegada més sobre el tema—. Mira, aquí hi ha unes cinc mil persones, em refereixo al cens del poble, però ens envolten ni més ni menys que disset urbanitzacions. Hi viu molta gent de manera habitual, tot i que la majoria són segones residències dels de Barcelona. I no tots els qui hi viuen durant tot l’any estan empadronats al poble. Això vol dir que no és un poble amb indústries ni res d’això, fora de la fàbrica de xocolata o, una mica més amunt, la fàbrica de ciment. Aquí abunden els petits comerços, això sí, però gairebé tot són negocis familiars. Potser t’aniria millor a Cervelló.

—Tampoc no tinc pressa —va reconèixer ell.

—Què feies abans de venir aquí?

—Estudiar.

—I la teva família?

En Sergi va parar de mirar-la, com solia fer-ho, d’una manera fixa i absorbent. Va dirigir els ulls a la pista, on tornava a atacar l’equip favorit de la majoria dels assistents, si es jutjava pels crits d’encoratjament que els dirigien des de la petita graderia de ciment. La Montse es va adonar que la seva observació havia estat inoportuna.

—Perdona —va dir—. A vegades oblido que a mi també m’empipa força parlar de segons què.

—No, no, i ara, és només que… —va fingir indiferència—, no hi ha gaire cosa a dir, tret que necessitava estar sol i per això me n’he anat.

—Tant de bo me’n pogués anar jo —va reflexionar la Montse.

—Per què?

Ara qui no va respondre de seguida va ser ella.

—D’acord, un a un —es va disculpar ell.

—Què faràs si no trobes feina? —va canviar de tema la Montse.

—No ho sé. Ja et vaig dir que tenia diners per aguantar un parell de mesos.

—A última hora te n’aniràs —va assegurar ella.

—No veig cap motiu perquè sigui així.

Es va sentir observada al mil·límetre, és a dir que va mantenir els ulls en la pista, deixant que ell la mirés. Es va adonar que, per primera vegada en molt de temps, no se sentia incòmoda. No era la mena de mirada que li dirigien els veïns del poble després de l’operació, tot i que cada vegada s’hi trobava menys; ni la mirada dels nois que se li acostaven amb ganes de lligar abans dels seus problemes de salut. Era com si en Sergi l’acariciés amb els ulls, la mimés, i li parlés amb tendresa a través d’ells. S’adonava que li agradava, i sentir-se així li produïa una tranquil·litat, una sensació de normalitat més gran que tot el que li pogués dir el doctor Molins. Havia arribat a pensar que mai no la tornarien a mirar tal com ho feia en Sergi, si és que algú ho havia fet alguna vegada d’aquella manera.

Més i tot, havia cregut que mai no tornaria a sentir el que ara sentia.

Encara que només fos un joc: noi, noia, estiu…

Però si era així, per què se sentia com se sentia?

—Jo abans feia molts plans —es va trobar dient, sense saber en quin moment havia decidit de tornar a parlar—. Ara sé que el més important és viure al dia.

—Jo penso el mateix —va reconèixer en Sergi—, tot i que sé que no és just.

—Per què ha de ser just?

—Perquè no es pot viure només el moment, i perquè sempre hi ha alguna altra cosa, començant per un després, un més tard, un demà.

—Ets un filòsof —va dir la Montse sense ganes de riure-se’n.

—He après algunes coses, i prou.

Esperava que ella li preguntés quines, i en veure que no ho feia, que s’havia quedat sobtadament pàl·lida, va continuar la direcció de la seva mirada. No li va costar trobar el motiu d’aquell silenci. A l’altre costat de la pista un noi jove, de divuit o dinou anys, també la mirava. Estava amb un altre noi i dues noies.

Amb prou feines van ser uns quants segons.

Després ell va apartar la seva mirada i la Montse va serrar les mandíbules amb tanta força que els seus polsos van bategar lleugerament.

A continuació es va alçar.

—Anem-nos-en —li va demanar.

En Sergi no va tenir temps de res més: es va haver d’alçar per seguir-la perquè ella ja el precedia un parell de metres.

No va aconseguir atrapar-la fins que va arribar gairebé a la carretera i, tanmateix, no va parar de caminar.

—Qui era?

—Qui era qui?

—Aquell, el qui t’ha fet enfurismar.

—Jo no estic enfurismada.

—Bé, doncs el qui t’ha incomodat.

—Tampoc no estic incòmoda.

—Està bé, només era per curiositat.

La Montse es va aturar en sec.

—Era un amic, res més —li va dir amb espurnes als ulls—. Un amic que no es va portar bé i ja està.

Esperava una altra pregunta, però en Sergi no la hi va formular. Al contrari, va semblar que acceptava la seva breu explicació. Allò la va desconcertar encara més. Va comprendre que no era com els altres, per estrany que li semblés. Va comprendre que era un bon tio. I va comprendre que li agradava.

La Carolina tenia raó.

Sempre en tenia.

Li agradava, i allò sí que era sorprenent.

Tan aviat, tan immediat a allò altre, a l’Artur.

—Perdona —li va demanar sincerament reprenent la marxa—, no em facis cas.

—És la segona vegada que em demanes perdó en poca estona, i no tens per què fer-ho —va dir ell—. La veritat és que jo sóc una mica llauna.

—No, de debò —va insistir la Montse—. M’has conegut en un mal moment, això és tot. En general no sóc així. Fins i tot hi ha qui em troba encantadora —va poder fer broma.

—Hi ha epidèmia de mals moments, oi?

—El meu va ser fastigós —va assentir amb el cap fent un gest de suprem abatiment.

—Però ara… estàs bé?

—No ho sé. Quan es passa una temporada difícil, et queda una ressaca de campionat.

—Has estat malalta?

—Sí —va reconèixer.

Va tornar a esperar la pregunta següent, els interrogants que s’amagaven darrere de la seva petita claudicació. No en volia parlar, ni d’allò, ni de res, i menys amb ell, allà i en aquell moment. Per això els segons van transcórrer molt lents, i per això es va tornar a estranyar que en Sergi no li preguntés per la seva malaltia. Va pensar que ell l’entenia. Va pensar que li evitava deliberadament un mal tràngol, o la incomoditat de dir-li que, d’allò, no en volia parlar.

Certament no en volia parlar.

Encara que sí que volia parlar d’altres coses.

Per primera vegada.

—Es diu Artur —li va confessar—, i fa un any sortíem junts.

—Era el teu xicot?

La Montse va arronsar les espatlles.

—Suposo —va dir no gaire segura.

—Ho vau deixar córrer?

—Simplement vam deixar… Bé —s’hi va enfrontar en veu alta—, ell em va deixar.

—Es va tornar boig, és clar.

—Oh, sí, es va tornar boig —va somriure la Montse.

—I acaba de sortir del manicomi, se li notava.

—La seva família té una casa en una de les urbanitzacions. Ell va i ve. Feia molt que no el veia.

—Va ser per… aquests problemes que em comentaves?

—Sí.

—Aleshores no es va portar bé amb tu.

—No, no es va portar bé.

—L’odies?

—No —va dir, però va acompanyar la resposta amb un gest de fàstic.

—Encara l’estimes?

Va girar el cap per mirar-lo de cara.

—Ets un preguntaire, eh? —li va engegar amb les celles arrugades.

—Sí —va reconèixer en Sergi fent un moviment de resignació, de to afirmatiu, amb el cap.

Van tardar una mica a esclatar a riure, només una mica. Però ho van fer alhora, alliberant les últimes energies negatives, les seves pors i prevencions, deixant passar una inicial sensació de llibertat en què es van refugiar.

Potser per allò, un parell de metres més enllà, la Montse es va tornar a trobar dient una cosa que no esperava, però que li va sortir de l’ànima, amb tot el dolor, però amb una especial sinceritat.

Una cosa tan simple com:

—No, ja no l’estimo.

El cambrer va deixar les dues llimonades sobre la taula, i abans que se’n tornés a anar, en Sergi va treure una moneda de cinc-centes pessetes de la butxaca i la hi va allargar. Va esperar el canvi, se’l va guardar i es van tornar a quedar sols.

La taula, tot i que estava apartada del mur sobre el qual transcorria la carretera, no estava precisament envoltada de silenci i pau. A més, de la piscina del poble, tot i l’hora que era, encara en sortien alguns banyistes. Allò feia que moltes vegades miressin cap a un altre costat a causa d’algun soroll, o perquè algú saludava la Montse.

En Sergi es va adonar d’aquesta última circumstància i li va comentar.

—No t’he vist mai amb ningú, tret de la Carolina.

—Es que és la meva millor amiga, i a vegades penso que la meva única amiga també.

—Però tothom et coneix.

—Això és un poble —va advertir ella—. No té res d’estrany. És clar que ens coneixem tots, però pel que fa a mi, ja m’ha passat l’època de les colles.

—A causa de… d’aquell mal moment?

—Suposo.

—Sembla que has madurat molt i de cop per culpa d’allò.

—Ah, sí? —va preguntar ella amb interès.

—Bé, no ho sé, és el que em sembla a mi.

—No, no, si és possible que tinguis raó —va admetre—. Però abans no em coneixies, i per tant no ho pots saber.

—No et coneixia, però acabes de dir que ja t’ha passat l’època de les colles, i a la teva edat el més normal és sortir en colla.

—Caram, ets tot un expert.

—No, i ara.

—Oh, sí. I a sobre has dit això de «a la teva edat» com si tu tinguessis… jo què sé, trenta anys.

—A vegades em sembla que els tinc —es va justificar en Sergi amb cansament.

—Vols dir que…

—Tots passem mals moments, no ets l’única.

—Quin ha estat el teu?

—I el teu?

—Jo ho he preguntat primer.

—Però tens tan poques ganes com jo de recordar el que no t’agrada.

—D’acord —va admetre la Montse.

Es va acostar el got als llavis per dissimular un silenci incòmode i gairebé se’l va beure d’una tirada, víctima d’una set sobtada. Havia de començar a dir adéu. Sopava a les nou, i no estava gaire segura de voler-lo veure després; així, doncs, el millor era no sortir de casa.

Sense saber per què, intuïa que tornar-lo a veure, tan seguit i tots dos sols, es podia convertir en una cosa perillosa.

Va semblar que en Sergi li captava els pensaments.

—Sortiràs després?

—No, avui no.

—Per què?

—Vull veure un programa de la tele —va mentir.

El seu rostre va mostrar eloqüentment el seu desencant.

—I demà? Per què no ens veiem aquí? —va assenyalar la piscina.

—No hi vinc mai, a la piscina del poble —va dir ella—. En tenim una a casa i m’estimo més banyar-me allà. Menys crits, esquitxades i tota aquesta llauna.

—Quedem el vint-i-cinc de febrer de l’any que ve?

—Què? —es va posar a riure la Montse.

—Suposo que, si t’ho demano amb temps, no hi haurà cap problema.

—No siguis burro —va continuar rient—. Després de demà al matí, ve demà a la tarda.

—D’acord, doncs, ens veiem demà a la tarda?

Era una cita?

—Sí, és clar, seré per aquí —va dir procurant que no ho semblés.

—Doncs brindo per això —en Sergi va aixecar el seu got i també el va buidar.

—Bé —va sospirar la Montse—. Ara me n’he d’anar.

—T’acompanyo.

Va aturar el seu gest de posar-se dret.

—No, no cal.

—Però si no tinc res a…

—Sergi, que no, gràcies.

El to va ser tan irrefutable com la mirada.

El noi es va quedar clavat al seient.

—Fins demà —es va acomiadar ella suavitzant la situació amb un somriure.

—Fins demà —la va correspondre ell.

Era la tercera vegada que s’acomiadaven tots dos sols i la tercera vegada que ella es posava a caminar sentint els ulls d’ell clavats en el seu cos. Però no era la típica mirada de l’admirador que et despulla amb la ment. Era una mirada carregada de sentiments confusos. Va poder percebre l’ansietat, el neguit, un cúmul d’energies i tempestes que queien sobre ella.

Li va ser difícil no girar el cap.

Li va ser difícil no accelerar el pas i mantenir-se serena.

I li va ser encara més difícil deixar de pensar en tot allò, en la novetat que representava, la sorpresa, el suau color de les sensacions que sentia.

Tant que es va acabar rendint davant de l’evidència: no se’n va poder estar.

Va iniciar l’ascens del suau pendent que conduïa al carrer on hi havia casa seva, encara plena d’en Sergi i de les tres vegades que havia estat amb ell, incloent-hi la primera, tan curiosa, quan va notar una presència prop d’ella. En aixecar els ulls de terra, el va veure.

L’Artur.

Es va quedar paralitzada. No tan sols no l’esperava, sinó que va ser com si l’ataqués a traïció, com si ell li pogués haver endevinat els pensaments. Va saber que s’havia tornat blanca de la impressió, encara que ell no pogués notar-ho, envoltada per les primeres ombres d’una nit estelada.

—Hola, Montse.

Era a uns cinc metres, dret, encara que segurament havia estat esperant-la assegut a la part baixa de la paret dels Caldentey. Només va fer un parell de passes en la seva direcció, és a dir que, al capdavall, els pocs metres que encara els separaven eren igual que un abisme.

La Montse va aconseguir reaccionar.

Va continuar caminant i va mirar de passar de llarg del seu costat.

No ho va aconseguir. L’Artur la va retenir agafant-la pel braç. La Montse va fer un gest de fúria per deixar-se anar.

—Espera, per favor —li va demanar el noi.

—Què vols? —li va llançar una mirada plena d’ira. Una mirada carregada de retrets i de menyspreu.

—Com estàs?

—És això? T’interessa únicament la meva salut? Doncs ja ho veus: molt bé. No es nota?

—De debò que estàs bé?

—Que estàs preocupat a aquestes alçades? —li va disparar verbalment ella—. A tu què et sembla? No faig cara de morta, oi?

—Ets injusta —va xiuxiuejar ell amb dolor.

—Jo? Injusta jo? —va semblar sorprendre’s la Montse.

—No vaig tenir gaires opcions.

—En vas tenir una —es va posar el dit índex al pit i va afegir—: Jo. Però vas passar de mi.

—No ho entens? —va elevar la veu l’Artur—. No et volia veure…

—Què, morir? Vinga, pots dir-ho, ja ho he superat.

El noi va abaixar el cap. La Montse va experimentar un remolí de sensacions. Els records van travessar-li la ment com si aquesta fos transparent. Eren com núvols sense rumb, però núvols compactes, plens de moments que un dia van ser inoblidables.

I havia passat només un any, encara que semblava que tot es remuntés a un altre temps i a una altra dimensió.

—L’amor és fins al final, ho saps? —li va dir imposant-se al seu silenci culpable—. No val per passar-s’ho bé i quan van mal dades…

—Vaig tenir por —va confessar l’Artur.

—Què et sembla que vaig sentir jo? Por tu? Jo sí que en tenia, de por, i estava sola! On eres tu quan esperava la mort a l’hospital? Merda, Artur! On eres?

—Ho sento, ara…

—Ara sóc una altra —no el va deixar parlar.

—No és veritat.

—Sí que ho és, mira’m.

L’Artur encara tenia el cap baix.

—Mira’m —va repetir la Montse amb més força en la veu.

Ho va fer. Ella s’havia jurat no plorar. Ell, en canvi, semblava desmuntat i a punt de fer-ho.

—D’acord —va dir el noi—, una mica sí que has canviat, sembles més dura.

—Al contrari, no m’he endurit gens. Ara estimo la vida perquè sé què és estar a punt de perdre-la. Em sento millor, com a persona, i també feliç i contenta. Però encara tinc por, visc i dormo amb por. I és perquè encara em sento sola, i em costa adaptar-me a tot el que m’envolta des que em van donar l’alta. Però sé que me’n sortiré.

—Si et plau, deixa’m que…

Es va tornar a quedar tallat.

—Ho vols tornar a intentar o és que et sents culpable? Continues sent tan egoista com ja ho eres abans, encara que jo no me n’adonés?

—Egoista?

—No em fa res, de debò. Ja no —li va mostrar els palmells de les mans, nus—. Em dol però no em fa res. Jo era a l’hospital i tu ja sorties amb la Mercè. Per cert, com està? Fa molt que no la veig.

—Va ser una bogeria. De la mateixa manera m’hauria pogut fumar uns quants porros o beure fins a emborratxar-me —es va voler justificar ell.

—No em val —va negar la Montse—. Te’n vas buscar una altra i ja està, i per postres va ser ella, «la senyora Calenta», ideal per fer-te oblidar, perquè tothom diu que és molt fogosa. Però tant és, de debò. Deixem-ho així. Diuen que el primer amor no s’oblida, i jo no t’oblidaré, tot i que estic començant a comprendre que allò nostre només van ser focs artificials.

Per primera vegada, i després d’aguantar estoicament el xàfec verbal, l’Artur la va mirar amb duresa.

—És per ell? —va preguntar.

—Qui?

—Ja saps a qui em refereixo. Aquell amb qui estaves.

—És un amic. Acaba d’arribar al poble, encara que, ben mirat, no n’has de fer res.

—Has estat un parell de vegades amb ell.

—Exacte —va arrugar les celles en adonar-se del comentari—. M’espies?

—No. M’ho han dit, i prou.

—Genial! —va sospirar molesta—. No cal dir que un poble és ideal per tenir intimitat! Tens molts missatgers a sou?

De cop va semblar que es cansava de tot allò. La ira va augmentar i, sobretot, la necessitat d’escapar-se, d’arrencar a córrer. La seva habitació era a menys de trenta passes.

—Bé, ja n’hi ha prou, què vols?

—Res —va murmurar ell amb dolor.

—Aleshores bona nit —va dir ella.

Va reprendre el seu camí, el va esquivar amb por que tornés a retenir-la i, com que no va trobar oposició, va guanyar seguretat i confiança, i va accentuar el ritme de les seves passes.

Exactament trenta-dues fins a ficar-se a la seva habitació, fora de perill.

—Vol tornar —va sentenciar la Carolina.

—No, no ho crec. Se sent culpable i prou.

—Escolta —va fer un gest terminant la seva amiga—: creu-me. Vol tornar.

—Doncs no em va dir res.

—Tia, si és que tal com ho expliques, encara no sé com no va arrencar a córrer. I no et dic pas que actuessis malament, i ara! Jo en lloc teu, et juro que li clavo una puntada de peu entre les cames, així, d’entrada, i després, si pot, en parlem.

—Doncs jo penso que no. I no m’importa. Ni el culpo. Al capdavall la majoria de la gent encara em veu com una persona estranya, una espècie de… monstre de Frankenstein.

—Apa! Què dius?

—De debò. Potser encara m’estima, no t’ho discuteixo, però això… —es va tocar el pit amb un dit.

—Em sembla que t’equivoques. El que passa és que l’Artur s’ha adonat que es va ficar de peus a la galleda i que va ser un immadur. Encara surt amb la Mercè?

—Ni idea.

—Si hi surt, que ho dubto, no li durarà ni aquest estiu.

—Bé, ella és molt… convincent. Fixa’t que poc que va tardar a saltar-li al damunt quan vaig quedar fora de circulació.

—Però si no lliguen gens. La Mercè és un pendó desmanegat, ideal per a immadurs com l’Artur —va repetir posant el dit a la llaga.

—Mira, m’és igual, de debò. Ja ho he superat.

—No l’havies tornat a veure, que és una altra cosa. Ara que ja t’hi has enfrontat, sí que ho pots superar. I en Sergi?

La pregunta de la Carolina la va sacsejar de ple, perquè no se l’esperava i perquè, des que la seva amiga havia arribat a casa seva, no havien fet altra cosa que parlar de la trobada de la nit passada amb l’Artur. Ni tan sols s’havien remullat a la piscina tot i la calor que feia. Estaven estirades a les gandules, al sol, fruint del silenci del matí, tot un luxe tenint en compte que en Dani encara era a casa.

—Què passa amb en Sergi? —es va trair la Montse.

—«Què passa amb en Sergi? Què passa amb en Sergi?» —la va imitar la Carolina fent una cara ridícula—. A veure, què vols que passi? L’has vist?

—Sí, ahir.

—Ui, però que bandarra! —la seva amiga es va incorporar fins a quedar asseguda de cara a ella—. Explica, explica!

—No hi ha reees a explicaaar —va dir la Montse a poc a poc, allargassant algunes vocals.

—I un be negre!

—Vam ensopegar casualment i vam xerrar durant un parell d’hores, ja està.

—Casualment? I què més, maca! Heu quedat?

—Aquesta tarda.

—Ui, ui, ui! —es va omplir de sospites la Carolina—. Una cita!

—No és una cita, només hem quedat.

—Ja, i jo sóc en Leonardo di Caprio reciclat i passava per aquí. No em vinguis amb històries!

Va aconseguir fer-la riure.

—T’agrada, ho veus? —va insistir la Carolina.

—No deies que era la mar de bufó? —va justificar la Montse.

—Es la mar de rebufo, tia! I un sol, se li nota! El trobo genial!

—Doncs no passarà res, així que no et disparis.

—Ja.

—Et penses que sóc tan directa com tu?

—T’ho repeteixo: és el que et convindria aquest estiu. Una mica de marxa boja, encara que només sigui per esbravar-te i posar-te a to.

—Amb ell?

—Amb ell.

—M’ho rumiaré.

—A vegades et clavaria un bolet. Quantes vegades et penses que trobaràs un noi així a qui, a sobre, li agrades? Escolta, que no som top models. No estem malament… —es va passar les mans per la cintura i va fer un gest ple de coqueteria—, però no cal dir que no som la Schiffer —i va tornar a canviar de tema, tan sobtadament com era el seu costum, per preguntar de cop i volta—: Ja li has dit això teu?

—No, per què ho hauria de fer?

—Quin mal hi ha? No tens la sida ni res d’això, oi?

—Volia que anéssim a la piscina aquest matí —va abaixar el cap la Montse.

—I en comptes d’acceptar, et quedes aquí.

—Em fa cosa —va confessar.

—No li ho diguis de moment, però la veritat és que amb aquest vestit de bany tampoc no se’t nota res.

—Tu et banyaries en públic amb aquest banyador?

—Tampoc no és tan espantós —va mentir la Carolina—. A més, tard o d’hora, si continua al poble, li ho diran. Tothom ho sap i quan el vegin un parell de vegades més amb tu…

—Deixa-ho córrer. No hi vull pensar —i es va aixecar per tirar-se a l’aigua.

—Déu meu, com t’agrada —va sospirar la seva amiga.

—No siguis ximpleta.

—Si no li ho vols dir, és perquè t’importa.

—A vegades t’odio.

—I jo a tu —li va fer llengotes la Carolina—, perquè a aquestes alçades de juliol, encara no m’he menjat una rosca, i tu, mentrestant, desfullant margarides: que si en Sergi, que si l’Artur… A veure si m’ha d’agafar alguna cosa a mi també per posar-me de moda… Ep, ep! Què fas? No, no, que està molt freda!

La Montse l’esquitxava a consciència, amb totes les ganes.