TERCER BATEC

Així que va sortir de casa i tancar la porta, va sentir els batecs del seu cor i va saber que sí, que la Carolina tenia raó. Allò era una cita.

La seva primera cita de veritat des que… Per què, si no, s’havia arreglat tant? Havia buscat la roba més adequada per semblar informal però alhora per estar bé i sentir-se maca o semblar-ho a ell. Per què se sentia feliç? Per què reia?

Potser era una bogeria, però des de la seva operació, tot ho era. A vegades es deia que vivia un temps de préstec, que en altres circumstàncies ja fóra morta. Es a dir, que tot el que fes des d’aleshores era un regal, encara que visqués cent anys. Un regal molt bonic que havia d’aprofitar.

Sí, li agradava en Sergi.

Era… diferent.

Hi havia en ell alguna cosa intangible, estranya, una cosa que no arribava a comprendre. I aquella màgia era el que la desconcertava més. Cada vegada que en recordava la cara, la brillantor dels ulls, la timidesa, i la por, i la inseguretat, el veia ple d’una sensibilitat desconeguda. Al seu costat, i només havia passat amb ell unes quantes hores, es trobava a gust, en pau. Tot canviava.

Igual com si en Sergi fos el futur.

Absurd? Potser. Prematur? Possiblement. I més després de la trobada amb l’Artur, que li havia obert totes les ferides, especialment la de la frustració. Què en sabia, d’en Sergi? Res. Solament era un misteri.

Un misteri.

Va recordar la cèlebre frase que el professor de Literatura repetia constantment: «La vida és un misteri a descobrir, no un problema a resoldre».

Benvinguda al misteri.

Ni tan sols es va adonar que havia arribat al poble. Els seus pensaments l’havien acompanyat durant tot el camí. Intentava amargar-se el moment convencent-se que ell era un ocell de pas, i al cap d’un segon pensava que no, que potser es quedaria tal com havia suggerit. Intentava inculcar-se una mica de duresa i calma, i al cap d’un segon pensava en la Carolina i en el seu estímul. Intentava persuadir-se que ja ho havia passat prou malament amb l’Artur per repetir l’experiència tan aviat, i al cap d’un segon comprenia que necessitava el mateix que tothom, allò que es buscava sense descans i a vegades per instint, sense adonar-se’n: amor.

Així, doncs, va decidir deixar-se portar. Necessitava temps.

I esperar.

En Sergi era a la porta de la piscina, assegut sobre una magnífica moto de bona cilindrada que era l’admiració de les criatures i dels no tan criatures que l’observaven.

La música sobrevolava per damunt dels seus caps omplint el recinte amb la seva força i penetrava en la seva pell per cadascun dels porus, impregnant-los, saturant-los. La suor emergia de dins a fora i la música fluïa en sentit invers: s’aconseguia la catarsi perfecta. I enmig de la pista, envoltats per desenes d’acòlits, la seva llibertat cobrava forma, esclatava amb l’èxtasi dels seus sentits saturats.

La Montse va obrir els ulls durant un moment. Li agradava ballar amb els ulls tancats, deixant-se portar. I feia molt que no ballava, una eternitat. Tant que gairebé ni recordava quan havia estat l’última vegada, ni quina cançó era la seva favorita en aquella època. També allò formava part d’un passat que li semblava llunyà. Es va adonar que en Sergi la mirava, i va tornar a tancar els ulls. La seva mirada la va acompanyar. Era igual que una carícia. No se sentia nua davant d’aquella mirada, només protegida, i fora de perill.

L’havia enxampat mirant-la gairebé una hora abans. I ara ella desitjava fer el mateix, mirar-lo a ell, ballant, movent-se amb bon ritme. Una vegada, per saber i comprendre que era real, no un somni.

Tornava a ser una noia normal.

Una noia normal que sortia amb un noi… normal?

Vestia bé, amb classe, i les seves maneres no eren vulgars, ja ho havia comentat amb la Carolina. Ara, a més, hi havia la moto. No hi entenia gaire, en màquines com aquella, però encara que ell li havia dit que només era una 125, la veritat és que semblava bona, i estava cuidada, relluent.

Com és que algú amb una moto així buscava feina a Vallirana?

La música va canviar de cop, es va fer més estrident, més hipnòtica. Gairebé alhora, tots dos van parar de ballar, encara que va ser la Montse qui va fer cara de fàstic. En Sergi va somriure i li va obrir el camí per sortir de la pista, on ara el personal ballava amb més frenesí. Van tardar una mica a arribar a la barrera del local, perquè anaven a contracorrent, però quan ho van aconseguir es van sentir a recer del caos que deixaven darrere seu. En Sergi li va acostar els llavis a l’orella, per fer-se entendre millor.

—Què vols prendre?

—Llimonada.

—D’acord, espera’t.

Es va apartar del seu costat i es va incrustar a la barra, entre una rossa molt pneumàtica i una morena suggerent que de seguida li van fer una repassada visual de pronòstic, de dalt a baix. A la Montse fins i tot li va semblar que la morena li deia alguna cosa, encara que no n’estava segura. La rossa fumava descaradament. Noies de bandera. Dues bones peces.

I en certa manera va saber que ell bé podia ser amb elles, per moltes coses, des de l’atractiu fins a la classe que destil·lava.

Però no era amb elles, sinó acompanyant-la.

En Sergi va pagar els dos refrescos de llimona i va tornar al seu costat. La Montse va veure com la morena li feia una última repassada visual. La rossa ja havia desistit. Li va allargar un dels gots i, de comú acord, es van apartar una mica més, fins a situar-se en un racó on la música no els arribava de ple ni els impedia parlar, encara que de tota manera no podien fer-ho en veu baixa, ni tan sols en un to natural.

—Bé, doncs no està malament això —va dir ell assenyalant la discoteca.

—Es l’únic que hi ha —va manifestar ella—. Tothom ve a Molins.

—No cal dir que a Vallirana no hi ha gaires oportunitats.

—I a Tarragona?

En Sergi la va mirar estranyat, sense entendre-ho.

—Què solies fer a Tarragona? —va dir la Montse.

—No gran cosa, estudiar i tot això —va divagar ell—. No sóc gaire assidu a les discoteques.

—Vaja, em sap greu.

—No, si m’encanta ser aquí. No hi sóc gaire assidu perquè en aquests llocs o hi véns acompanyat o és un avorriment. I com que estem junts…

—Per què no has continuat estudiant?

—Penso fer-ho, però de moment… —va apartar la mirada de la d’ella, i la Montse va poder entreveure un oceà d’inseguretats—, em sembla que necessito altres coses, trobar-me a mi mateix, no es diu així?

—I si estudies, què faràs?

—Volia començar arquitectura.

—Arquitectura? —es va sorprendre la Montse—. Bufa. Això teu sí que…

—Tan estrany és que vulgui prendre’m les coses amb calma?

—No, però… reconeix que és desconcertant.

—Sí, suposo que sí.

—El que no entenc… —va començar a dir ella.

En Sergi no la va deixar continuar.

—Fa calor aquí —va dir interrompent-la deliberadament—, sortim a fora una estona?

La Montse el va observar. Més que una proposta era una decisió, perquè ja es movia buscant la sortida, acompanyant-la suaument. I es va adonar que, per alguna raó, de la mateixa manera que ella no volia parlar de la seva operació, en Sergi no volia fer-ho del seu passat, ni del seu present.

Estaven empatats.

Algú va passar prop d’ells corrent i els va empènyer sense cap consideració. Part del líquid del got que sostenia el seu company es va vessar i el va esquitxar una mica.

—Ei! —va cridar de cop ell—. Ets cec o què?

El noi que li havia donat el cop es va aturar en sec. Era tan alt com en Sergi i semblava que havia begut més del compte.

—Què passa, tio? —li va dir en to fatxenda—. Ho sento, d’acord?

—No estàs sol —va tornar a cridar en Sergi.

—Ja, per això vinc aquí. Si no, em quedaria a casa —li va plantar cara l’altre.

—Sergi, anem —li va demanar la Montse.

De cop no el coneixia. S’havia posat furiós, amb els nervis a flor de pell. O era per culpa de la seva pregunta i aquella era la forma de voler-se’n escapar? Va haver de pressionar-li el braç amb força.

El seu company va vacil·lar un segon.

Després la va mirar.

I mentre la pau tornava a irrompre en el seu esperit, es va relaxar i va dir revestit d’un cert cansament:

—Sí, anem.

Van passar pel costat del fatxenda i van sortir a fora.

La moto va enfilar el suau pendent del carrer a velocitat mínima, però no va arribar a aturar-se davant de la casa de la Montse. Ho va fer uns deu metres més enllà, a la part de dalt. En el mateix moment de frenar, en Sergi va parar el motor. El silenci va recuperar el domini sobre aquell espai ple de quietud i atapeït d’estrelles que cobrien el cel. Els escassos llums que es veien, esmorteïts i groguencs, quedaven ocults rere les parets, els arbres, l’exuberància de les plantes i les cortines que cobrien els vidres de les cases. No estaven sols, però es van sentir sols.

La Montse va baixar de la moto i es va treure el casc. Va agitar el cap i es va passar una mà pels cabells, encara molt curts. A l’hospital hi havien insistit, malgrat les seves protestes inicials, i al final tant li havia fet. En Sergi també es va treure el casc, però no va fer cap gest amb la intenció d’apartar-se del vehicle, i s’hi va quedar a sobre, amb els dos peus a terra, un a cada costat. Mentre ella continuava agitant el cap, ell va tornar a mirar-la amb intensitat palpable.

Ja no amagava els sentiments darrere de la por o els nervis.

Quan la Montse es va quedar quieta, es va enfrontar amb els seus ulls.

I amb el silenci.

—Què passa? —el va trencar ella.

S’hauria esperat qualsevol altra cosa, menys allò.

—Ets preciosa —va dir ell.

El cor se li va disparar, i estava segura que el color li havia fugit una altra vegada de les galtes. No va dir el que va dir per coqueteria, sinó sota l’influx de la convicció.

—No, no ho sóc.

—Ho ets, no siguis burra.

—Aleshores, gràcies.

—Es curiós —va esmentar en Sergi—, la primera vegada que et vaig veure…

Es va quedar tallat, i en aquell moment la Montse hauria desitjat que no callés, més i tot, que explotés i li ho digués tot. Necessitava sentir-ho. Havia pres moltes medecines per al cos, però cap per a l’ànima.

—Continua —el va convidar.

—No em facis cas —va baixar el cap ell, fent un dels seus gestos característics—. Em sento ridícul.

—Per què?

—Quantes vegades t’han dit el mateix?

—Cap, és la primera —li va dir la veritat.

Esperava una altra frase, una de ritual, del tipus «són tots cecs» o «m’alegro d’haver estat jo el primer» o… Però en Sergi va continuar amb el cap baix. La Montse no va saber què fer, i encara menys quan ell la va tornar a mirar i va captar tota aquella intensa humitat en els seus ulls.

—Sergi… —va vacil·lar.

Si hi va haver alguna pregunta en els seus llavis, va morir abans de néixer. Igual com els dubtes, que van esclatar com bombolles de sabó. Els ulls del seu company van aconseguir l’equilibri. La resta la va fer ell mateix, reaccionant. De primer, va agafar el casc d’ella i va ficar el braç pel buit de la sivella. Després es va posar el seu.

—Me n’he d’anar —va dir massa de pressa.

No el va aturar, tot i que ho va voler fer. La moto va tornar a retrunyir en el silenci. En Sergi li va donar gas una sola vegada, abans d’aixecar una mà per acomiadar-se i iniciar la davallada del carrer.

—Que se’n va anar? —va exclamar la Carolina.

—Sí, així —va fer petar els dits per ser més explícita.

—Però… —evidentment no ho entenia. I va repetir—: Però…

—Va ser sorprenent —va dir la Montse—. M’estava dient que era preciosa i al cap d’un moment…

—Alguna cosa devies fer.

—Que no.

—Tia, que els tios no se’n van així com així.

—Doncs ell ho va fer. I semblava a punt de posar-se a plorar.

—No!

—No m’ho invento, d’acord? Tenia els ulls totalment humits.

—Ah, és clar —va fer un gest com si de cop ho entengués tot—. Que fort!

—Què és el que és fort? —es va sorprendre la Montse.

—És que no ho veus? Ja no es tracta que li agradis, s’ha penjat de tu! I ho ha fet d’una manera brutal!

—Alça aquí!

—Tia, que s’ha penjat de tu i té por —va insistir la Carolina abans de posar cara d’èxtasi i d’afegir—: Que bonic! Un romàntic!

—I tu, que ingènua!

—Jo? Però vinga, ets cega o què? Un noi capaç de plorar pel que sent és…! Per favor, Montse! No té cap germà? Jo vull que algú em digui que sóc preciosa i es posi a plorar a llàgrima viva!

—I si sap això meu? —va preguntar ella.

—Pregunta-li-ho.

—No puc.

—Doncs aleshores, digues-li-ho. Però no crec que sigui això.

—Per què?

—Doncs perquè n’hi ha prou de mirar-lo als ulls —va respondre la Carolina—. Els té tan tendres… Però si és un bombó! No sé per què no ataques. I tant d’estiu com tenim per endavant, una passada! Tant de bo em passés una cosa així a mi, ja ho veuries. Més ben dit, de veure-ho res, perquè em perdries de vista fins al setembre.

—O sigui, que sóc la noia de l’any, la de la gran sort.

—Mira, si ho dius per això —va posar un dit al pit de la Montse—, passi. Però si ho dius per la resta… Només has de pensar en l’Artur i ara en Sergi. És que ni punt de comparació, vaja.

—Jo estava enamorada de l’Artur —va reconèixer la Montse.

—I jo d’en Nacho fa un any, mira aquesta. I ben penjada que n’estava. Ara, en canvi, ni jo no ho entenc. El veig i em pregunto si tenia el gust en un lloc que no vull dir. A més, tu ho has dit: «estaves». Allò és passat. O encara…

—No, ja no.

—De debò?

—Amb el que em va fer?

—Això no significa res. Si l’estimessis, el perdonaries i amén.

—Doncs no l’estimo, encara que a vegades recordo coses, llocs… ja saps què vull dir. L’altre dia, quan vam parlar, ho vaig comprendre. Em queda un lleuger dolor, una ressaca, entens? Però s’ha acabat.

—Això és veritat —va calcular la Carolina—. Els sentiments sempre deixen un pòsit, oi?

—Jo més aviat diria que és una ferida. Diuen que quan et tallen un braç o una cama, tu encara continues sentint-lo i fins i tot t’agafen ganes de rascar-te els dits perquè et piquen.

—Ai, calla! —es va esgarrifar la seva amiga.

—Sóc una experta en hospitals, te’n recordes? —va fer broma la Montse.

—Doncs mira que bé.

Es van aturar en sec. Hi havia un cotxe aparcat davant la casa de la Montse. I un cotxe gens típic. Les sigles d’una cadena de televisió eren visibles al capó i a la porta. La Carolina va esmunyir una subreptícia mirada en direcció a la seva companya, que havia perdut el seu somriure acabat de néixer, després de la broma. Va poder captar l’abatiment, el cansament sobtat, el pes sobre les espatlles caient-li a sobre, la profunda impressió causada per aquella aparició.

—Si et plau —li va suplicar la Montse—, entra amb mi.

—És clar.

En el fons hauria desitjat girar cua i arrencar a córrer, però sabia que era inútil; així, doncs, va entrar a casa i la Carolina la va seguir.

Eren dos, un home i una dona. Al cotxe, abans d’entrar, havien vist càmeres, focus i altres aparells, però ells no tenien res a les mans. Seien a la saleta, al sofà, acompanyats de gairebé tota la família: el pare, la mare i en Dani. Només hi faltava en Juli. Ella bevia una Coca-Cola i ell, una cervesa. Quan les van veure entrar, es van aixecar.

—Montse, filla —va somriure la seva mare—, aquests senyors han vingut…

—Què volen? —va voler saber ella sense perdre ni un segon, comprenent que, de tota manera, era una pregunta estúpida.

La brusquedat de la seva filla va fer que la Maite es quedés molt tallada.

—Montserrat? —la dona li va allargar una mà que ella va fingir no veure.

—Montse —va provar de dir alguna cosa el seu pare.

—Sortiràs a la tele! —va cridar en Dani.

La Carolina va arribar al seu costat i li va agafar una mà. Va ser una pressió molt forta i directa, bonica. La Montse no es va sentir sola. El seu coratge va quedar reforçat.

—Escoltin… —va començar a dir.

Ho va fer massa feblement. Els crits d’en Dani, que feia salts i repetia que sortiria a la tele, li van ofegar les paraules. Va ser l’home qui va prendre la iniciativa, probablement veient el desconcert familiar i la sensació de desemparament de la seva col·lega en quedar-se amb la mà estesa sense que la Montse la hi encaixés.

—Som del programa Un tema a debat —la va informar—. Ella és la Judit Comas i jo sóc en Jaume Salanova, i ens encarreguem de la producció i d’altres aspectes, perquè a l’estiu…

—Em sap greu, però no hi vindré —va dir la Montse.

—No ho entenc —va vacil·lar la dona—. És un programa de gran audiència, el número u del divendres i…

—Si li plau —va demanar la Montse.

Els visitants van mirar els caps de família, potser en recerca d’ajuda, potser perquè no entenien la situació.

—Nena, em sembla que hi hauries d’anar —li va dir la mare.

—Per què?

—Perquè és bo parlar-ne.

—Per a qui? —va preguntar la Montse—. Vull oblidar i no m’ho deixa fer ningú, i a sobre vols que m’exhibeixi com un ésser estrany perquè em vegi tothom i perquè aquí em continuïn mirant com si fos una mena de monstre.

—No ets cap monstre —va manifestar el seu pare.

—No? Doncs a què treu cap tant d’interès per mi? Per què em volen entrevistar?

—No estaràs sola —va dir la dona de la tele—. Hi haurà dues noies més en les teves condicions, i un noi amb un ronyó…

—I els pares d’un noi que va morir i gràcies a ell es van salvar…

Els va aturar a tots dos. Va recordar instintivament la humitat dels ulls d’en Sergi la nit abans, perquè a ella de sobte se li van omplir de llàgrimes i amb prou feines es va poder contenir.

—Si us plau, em volen deixar en pau?

Hi va haver un silenci molt tens, tant que fins i tot en Dani es va quedar callat i els va mirar tots desconcertat. La pressió de la mà de la Carolina va augmentar. Era com si a través d’ella li cridés «això mateix, torna-t’hi, vinga!».

—Podríem fer-te una entrevista aquí mateix —va insistir encara, en un intent desesperat, l’home.

—Que no ho entén? —gairebé va gemegar la Montse—. Vull que s’oblidin de mi. Vull ser una persona normal i corrent, no un fenomen, ni… No sóc l’única, entesos? Encara que el meu cas va fer parlar molt, no sóc l’única. Vostès es van muntar la publicitat, però ara ja n’hi ha prou, si us plau, ja n’hi ha prou.

Va arribar al límit i, abans d’esclatar, de deixar-se portar per les llàgrimes, va girar cua i va sortir de la sala corrent, sense deixar la protecció de la mà de la Carolina, i la va estirar perquè la seguís. Encara abans de ficar-se a l’habitació i tancar la porta, va poder sentir com els seus pares apuntaven les primeres excuses per justificar el seu comportament insòlit.

—Quina vergonya, Déu meu! Perdonin! És que encara… —s’avergonyia la seva mare.

—Ho va passar molt malament, ho entenen? Tot just ara torna a la normalitat i… —la va justificar el pare.

—No sortirem a la tele? —cridava en Dani, enfadat.

Sabia que era un somni.

I tot i així, tenia por, una por que la paralitzava en la realitat, mentre que en el somni era capaç de moure’s.

Caminava per un lloc molt fosc, molt dens. Era com si estigués immersa en un espai on l’aire fos sòlid, igual que un núvol de cotó fluix, ja que podia veure’l i tocar-lo, i per això els seus moviments eren lents i feixucs. Li costava avançar, li costava respirar. I sobretot li costava despertar-se, malgrat que des del somni s’ho deia a ella mateixa cridant.

—Vinga, desperta’t! Fes-ho d’una vegada! Solament és un somni! Ja no ets aquí, solament és una il·lusió!

Aleshores va sentir el tam-tam. Un repic de tambors llunyà, però fort, que s’allunyava d’ella molt a poc a poc.

No veia res.

Només sabia que, quan sentís l’últim cop, tot s’hauria acabat, perquè el tam-tam provenia de si mateixa, del seu cor.

El tam-tam eren els batecs del seu cor.

La foscor es va fer més profunda, i alhora va créixer l’angoixa. Va allargar una mà, buscant algun lloc per agafar-se, i de sobte el va trobar: una altra mà. Es va sentir salvada, però només va ser una sensació breu. L’altra mà la va subjectar amb fermesa i la va estirar per allunyar-la encara més dels batecs.

S’hi va resistir, va lluitar.

Però la mà era implacable, i la foscor, cada vegada més gran, més asfixiant. Amenaçava de tancar-se del tot i retenir-la per sempre més, per tota l’eternitat.

Aleshores es va rendir, va comprendre que ja no podia més.

Es va rendir i, just en aquell moment, d’algun lloc, li va arribar una veu.

—N’hi ha un, n’hi ha un!

L’esperança.

Tot va canviar en un segon. La mà la va deixar anar, la foscor es va trencar amb una tènue claror i el so del tam-tam li va retrunyir a les orelles.

Es va despertar.

I suaument, molt suaument, va obrir els ulls.

Era al llit, a la seva habitació, al món real.

Va recordar un altre llit, una altra habitació, un altre món, el de l’hospital, el matí que va obrir els ulls i li van dir que estava viva.

Viva.

Li havia semblat veure’l un parell de vegades, però no n’estava segura. Ara sí, la seva imatge se li va fer clara durant un breu instant, entre les plantes de l’altra banda de la paret. Va anar a l’habitació, es va posar una samarreta damunt del banyador i uns texans. Després va sortir al carrer. Li va fer la impressió que ell estava a punt d’anar-se’n.

—Sergi!

El noi es va aturar i va girar el cap. Li va canviar la cara. Se li va dibuixar un somriure lluminós, com la claror del dia, i va tornar.

—Hola.

—Què hi ha? —li va preguntar la Montse.

—Bé —es va limitar a dir ell.

—On eres ahir? No et vam veure el pèl.

—Vaig tenir una feina.

—Ah, sí?

—Res important —va evadir els detalls.

—La Carolina i jo et vam anar a buscar.

Es va atordir, ho va notar, tot i que no es va imaginar per què, ni hi va donar cap importància.

—A la pensió?

—Es clar.

—No me’n van dir res.

—Bé, tampoc no vam deixar cap encàrrec. Si haguéssim pogut pujar, sí, t’hauríem preparat alguna sorpresa a la teva habitació, però la mestressa no hi semblava gaire disposada.

—No hi vol ningú de fora, a les habitacions.

—Ja —va passar del tema, la Montse—. Què fas?

—T’esperava.

—Per què no trucaves? —es va estranyar ella.

—No he gosat.

—No siguis burro! Si hagués sabut que eres aquí…

—També em va fer cosa l’altra nit —va reconèixer en Sergi.

La Montse es va posar lleugerament vermella, però ho va dominar. Volia sentir el que li hagués de dir. En veure que ell no continuava, ho va intentar ella.

—Sí, me’n vaig adonar —va manifestar—. Una mica més i arrenques a córrer.

—Sóc un idiota, ho sento.

—No ets cap idiota. Cap idiota diu a una noia que és preciosa de la manera com tu m’ho vas dir. I hi ha moments en què cal que et diguin una cosa així, saps?

Es van mirar fixament, banyats pel sol de juliol que queia a plom tot i la presència de molts núvols negres que ells ni notaven.

En aquell instant, la Montse es va rendir.

I va desitjar que ell la toqués, encara que només fos lleument.

—Montse, jo… —va començar a dir.

Potser necessitava la nit i el silenci per expressar-se, perquè la veritat és que aquí es va acabar tot. El soroll d’un cotxe que tombava la cantonada els va despertar d’aquell somieig. Van mirar-lo i la Montse va reconèixer el vell trasto de la seva mare, que només feia servir per fer gestions al poble o per no tornar de comprar massa carregada.

Va maleir la interrupció i la seva mala sort.

—És la meva mare —va sospirar.

En Sergi va fer un pas enrere. El cotxe no va aparcar davant de la casa, sinó que va fer un gir i va quedar encarat a la porta del garatge. La Maite en va baixar, tota suada i congestionada.

—Ai, filla, que bé! —va ser la primera salutació—. Ajuda’m a entrar això, vols? —va mirar el seu acompanyant i, sense tallar-se, va preguntar—: Qui és el teu amic? No ens presentes?

La Montse hauria volgut fer-se fonedissa.

—Mare, en Sergi. Sergi, la meva mare.

Ja no hi havia màgia. Eren un noi i una noia, a l’estiu, amb una senyora mare entremig.

—Com està, senyora? Encantat.

—Bé, fill. Ens dones un cop de mà? Entre tots tres…

En Sergi ho hauria fet igualment, perquè ja es movia en aquella direcció després d’haver-la saludat. Va anar a la part del darrere del cotxe i va agafar la majoria de les bosses ell tot sol.

—Què fas? Deixa’n alguna per a nosaltres! —va protestar amb senzillesa la dona—. Oh, que fort! Bé, d’acord, com vulguis.

Van entrar tots tres, encara que la Montse sabia que en Sergi tardaria menys d’un minut a anar-se’n.

Va esperar just el que era prudencial i, en veure que la seva filla no obria la boca, va abordar el tema directament.

—Qui era?

La Montse ja s’ho esperava.

—Un amic, mare.

—No el tinc vist.

—Perquè és nou. Busca feina.

—Aquí?

—Sí.

—I com l’has conegut?

—Mare, quina pregunta, doncs per aquí, a la piscina.

—Sembla bon noi.

—Ho és —va assegurar la Montse tot assentint amb el cap.

—I l’Artur?

Aquella era la mena d’indiscreció que no esperava ni comprenia. Es va sentir irritada una vegada més pel poc tacte de la seva mare.

—L’Artur res, mare. Per què?

—Bé, abans…

—Tu ho has dit: abans.

—Us heu enfadat? Ja deia jo que durant aquests mesos… Bé, no t’amoïnis, a la teva edat us enfadeu i desenfadeu com si res.

La Montse la va mirar amb horror. A la seva edat? Però, de què parlava? A vegades tenia la sensació que continuava tractant-la com una nena, i més després de la malaltia. Va haver de comptar fins a tres per calmar-se.

—Deixa-ho estar, mare, vols?

—Per què? A mi em sembla que això que el fill dels Gaspar s’interessi per tu és…

—És això, doncs? Perquè és el fill dels Gaspar, apa, a obrir-se de cames!

—Montse! —es va escandalitzar la seva mare.

—És que dius cada cosa, mare. I a mi què m’importa de qui sigui fill l’Artur, en Sergi o qui sigui? De què vas?

—Jo, de res, però la seva mare em comentava l’altre dia que li queies molt bé, i recordava que l’estiu passat anàveu junts i fèieu una parella la mar de maca.

—Genial —va sospirar la Montse disposant-se a sortir de la cuina.

—Montse —la va aturar la seva mare—, què et passa?

—A mi? Res!

—Has canviat, filla. Estàs… irritable. I no ho dic per allò d’ahir amb els senyors de la tele, que ja en vam parlar i ho entenc, encara que no ho comparteixi. Ho dic perquè… Ai, mira, no ho sé!

—Mare, hem canviat tots —li va dir seriosament—. Tu estàs com un flam i tot el dia a sobre meu. Però jo em trobo de primera, em pots ben creure, i encara estaré millor quan tothom pari de recordar-me el que va passar. I si malgrat tot he canviat, per bé o per mal, és perquè em vaig veure morta, i això fa pensar, ho entens? Ara les coses més senzilles em semblen les més importants, i a la inversa, perquè les importants em semblen idiotes. Aquells dies, quan vaig pensar que me n’anava d’aquest món, em deia a mi mateixa que era injust. Per què jo? Ara estic viva i… encara em faig la mateixa pregunta. Penso en aquella altra persona que va morir perquè jo…

—Calla, si et plau —es va esgarrifar la seva mare.

Va callar, però no perquè li ho acabés de demanar tremolant la seva mare, sinó perquè el seu pare va aparèixer a la cuina. Tot just havia arribat a casa de la feina, encara que cap de les dues l’havia sentit entrar per la porta.

—Hola, família! —va saludar l’home.

Va fer un petó a la Montse. Després li va passar un braç per l’espatlla.

—Quina hora és? —es va estranyar la Maite.

—Avui he sortit abans —va anunciar el seu marit—. I aquest vespre anirem a sopar al Maremàgnum, tots.

La Montse el va mirar horroritzada.

—Aquest vespre?

—Sí, per què?

El seu pare sortia poc. No li podia dir que havia quedat. Hi havia moltes nits. L’estiu n’estava ple, tot i que cada una fos especial, diferent, sobretot quan hi havia algú esperant-te.

Havia quedat amb en Sergi, ràpidament, fugaçment, quan se n’anava.

—No, no, per res, pare. Em sembla bé —va dir fent-li un petó a la galta i abraçant-lo amb afecte.

La tempesta d’estiu descarregava amb una fúria freda sobre el poble. Tot s’havia tornat de cop i volta negre, en qüestió de minuts, i tot tornaria a ser diàfanament blau en qüestió de pocs minuts més. Era típic.

No li agradaven els dies de pluja.

Eren dies tristos, melangiosos. I encara que la pluja fos com aquella, sobtada i passatgera, a ella li omplia l’ànima de vertígens fúnebres. La inundava de sentiments negatius.

El pitjor ja havia passat. Feia estona que ni tan sols tronava i algun raig de sol travessava el cel, però encara plovia, amb menys intensitat. Va optar per despenjar l’auricular del telèfon després d’assegurar-se que estava sola i que no la sentia ningú. Va marcar el número de la Carolina i va esperar.

La seva amiga va despenjar el telèfon a l’altra banda abans que pogués morir el primer timbre.

—Sí! —va cridar.

—Sóc jo.

—Ah, hola. Has vist quina porqueria de dia?

—Més val que plogui i es mullin els boscos, i no que haguem d’anar a apagar focs com cada any, oi?

—Ja, m’oblidava que eres la «Senyora Nohihamalqueperbénovingui» i la «Senyora Positiva», tot en una sola peça. Què hi ha?

—M’ha vingut a veure.

—Ui, que atrevit!

—Bé, no ha entrat, era al carrer. Després sí, quan ha arribat la meva mare.

—La teva mare? Digues, digues.

—No és el que et penses. Estàvem parlant i, just en el millor moment, ha aparegut la mare, carregada, i ell l’ha ajudat a entrar les bosses. Després se n’ha anat. Hem quedat.

—Bé!

—La pega és que el pare vol anar aquest vespre a Barcelona.

—Bé, que pateixi una mica.

—Ha estat encantador, semblava…

—Semblava què? Va, continua!

—Ha dit que era un idiota per haver sortit corrent l’altra nit; jo li he dit que cap idiota diu a una noia que és preciosa de la manera com ell ho va fer…

—Molt bé, un deu!

—… I just quan em mirava amb aquells ullets tan especials…, ha arribat la meva mare.

—Mira que la teva sòcia!

—Inoportuna del tot, encara que no sé què hauria pogut passar.

—Tal com ho pintes, aquest se’t declara a la primera.

—Declarar-se?

—Sí, sí, declarar-se, a l’antiga, «m’agrades», «t’estimo» i coses així.

—No ho crec —va vacil·lar la Montse.

—Què faràs si ho fa?

—Jo? Res.

—Fes-me cas, dóna-li peu.

—Sí, dona, això mateix.

—No ho pensis més!, vols? Es perfecte!

La Montse no va respondre als efusius consells de la seva amiga. Va callar i el silenci va arribar fins a l’altre costat del fil telefònic.

—D’acord, perdona —va dir la Carolina—, però és que… Vinga, tia, que t’ho mereixes!

—Gràcies.

—Si jo fos de tu… Ui, si jo fos de tu!

—Però jo no sóc tu.

—Jo me’l lligaria. Mira, tal com tinc el cos, que no sé què em passa, que uns dies tinc ganes de cridar i uns altres de plorar, perquè és com si em faltés fins i tot l’aire…

—D’això se’n diu adolescència —va dir la Montse.

—Vinga, corcó, posa’t una metxa i encén-te.

—No vull problemes sentimentals —es va justificar ella.

—Tenir una història d’estiu no és tenir un problema sentimental, tret que t’ho prenguis tan a la valenta com t’ho estàs prenent! Passa un bon estiu, sense fer-te preguntes, sense plantejar-te res, deixant-te portar!

Cada vegada acabaven parlant del mateix i la Carolina li deia també el mateix. La Montse no aconseguia fer-li veure el seu punt de vista i, encara que ho fes, la seva amiga no l’escoltava. Era tossuda fins a…

—Li hauria d’explicar el que em va passar, oi?

—Sí, tot. Ja t’ho vaig dir.

—Ho faré.

—Sigues legal, és el millor que es pot fer.

—D’acord, d’acord. Espera —va mirar cap a la porta de la sala en sentir el timbre de fora—. Han trucat i no sé si hi ha algú per anar a obrir.

Va sentir la seva mare que ho feia. Després, una veu, i una altra vegada les passes de la seva mare, que ara s’acostaven a la sala.

—Et trucaré després —es va acomiadar la Montse.

—És ell?

—I jo què sé, adéu!

Va penjar exactament en el moment que la seva mare treia el cap per la porta.

—Montse —va anunciar la Maite amb una prevenció i un tacte infinits—. Hi ha l’Artur.

Estava al·lucinada, però va dissimular perquè no li ho notés ningú, i menys la seva mare. De primer, va mirar per la finestra. La pluja havia perdut força, però es resistia a abandonar-los i queia d’una manera persistent. No podien sortir a fora, ni veure’s allà, a la sala, on la seva mare la podia sentir. Per parlar en privat només se li acudia la seva habitació. Una cosa que la molestava profundament.

L’Artur no hi havia d’entrar per res, allà.

Va sortir de la sala i el va trobar. La seva mare s’allunyava cap a la cuina. La primera mirada va ser d’ira, però la del visitant era de súplica. No va canviar la seva, ni va dir res. En va tenir prou de fer un moviment de cap perquè l’Artur la seguís. La Montse va entrar a l’habitació, va esperar que ell fes el mateix i va tancar la porta. Només aleshores es va plegar de braços, es va girar cap a ell i se li va enfrontar, decidida.

—Què vols?

L’Artur no la mirava als ulls, sinó que recorria amb la vista el seu entorn. Semblava que busqués canvis, records. La Montse es va tornar a sentir plena d’ira, com si li estigués robant la intimitat.

—Ep! —li va cridar l’atenció—. Que t’he fet una pregunta. Contesta-la i vés-te’n.

—Vull que em perdonis —va demanar ell.

—Així de senzill?

—Sí.

—I per què t’hauria de perdonar?

—Perquè et trobo a faltar.

—Oh, vaja. Tu a mi, és clar.

—T’estimo.

Va ser un cop sec, al bell mig de la consciència. Feia un minut que la Carolina i ella parlaven d’en Sergi, i qui ara es declarava era l’Artur. Va pensar que la vida estava plena de contrasentits ben curiosos.

Ho devia notar, ell, que s’havia tornat vermella? No hi havia gaire llum a l’habitació, només la claror difusa que entrava a través de la finestra.

Ara sí que la mirava.

Un parell de setmanes abans, la petició de l’Artur potser hauria tingut un altre significat.

Ara…

—Artur, si et plau —va sospirar cansada.

—Entén-me! —gairebé va cridar ell—. Ja t’ho vaig dir: em pensava que et moriries, tothom ho deia, i vaig ser covard, però només perquè no volia veure’t morir.

—No és cap justificació! —li va engegar la Montse—. Era quan et necessitava més!

—Ja ho sé! Et penses que no ho sé? Em vaig tornar boig…

—Per la Mercè? O ella era la teva aspirina? —va serrar les mandíbules amb determinació—. Jo sí que em vaig tornar boja. No saps què és ser allà esperant cada minut, mentre tot s’esvaeix al teu voltant. No ho saps, Artur. Per això ja no sóc la mateixa.

—Sí que ho ets. Els sentiments no canvien.

Va fer un pas cap a ella, tractant d’agafar-la, però la Montse el va apartar amb alguna cosa més que geni. Amb autèntica ferocitat.

—S’ha acabat —li va dir terminantment—. En la meva vida hi ha hagut un vèrtex, un abans i un després. Tu pertanys a l’abans. Oblida’m.

—Ho dius per venjar-te.

—Ah sí? Et penses que és una venjança? Tan immadura et penses que sóc? Et diré una cosa: estic bé, molt bé, però… i si passa res?

—Si passa res?

—Sí, qualsevol cosa, un rebuig retardat o una recaiguda o… jo què sé, alguna cosa, ja m’entens. Què faràs?

—Aquesta vegada no et fallaré.

La Montse no s’ho va pensar dues vegades. Es va treure la samarreta, amb un gest d’absoluta determinació, i es va quedar davant seu només amb el sostenidor. La cicatriu, de dalt a baix, va aparèixer amb tota la crueltat.

—I això, Artur? —se la va tocar amb la mà—. Ho podràs suportar, això?

El noi estava bocabadat. No espantat, ni amb expressió de fàstic, ni tan sols de dolor, només sorprès.

—Montse… —va provar de dir alguna cosa.

—Vés-te’n, si et plau —li va repetir ella.

—Deixa’m…

—Vés-te’n, em sents? Ja saps el camí.

No es va posar la samarreta. El va empènyer cap a la porta. Va ser l’únic contacte. Però aquesta vegada, ell no es va atrevir a tocar-la ni va provar de retenir-la. En va tenir prou de mirar-la als ulls. Es va trobar darrere la porta, al passadís, a l’altra banda. La Montse la va tancar de cop.

I es va quedar tota sola, a l’habitació.

Acompanyada per la seva imatge al mirall.

No plorava; al contrari, se sentia forta, lliure.

Sobretot, lliure.

Per això, quan va pensar en en Sergi, de sobte, va sentir que el cor se li disparava, va saber finalment el que havia de fer.

El cel tornava a estar serè, sense núvols. La tempesta d’estiu feia estona que s’havia acabat, però ella encara mirava enlaire, com si esperés alguna cosa, mentre moria el dia i el capvespre treia el nas per la cantonada del temps.

Ja estava vestida i arreglada. Se n’anaven al Maremàgnum al cap de cinc o deu minuts.

Tots. La família feliç.

Va comprovar l’hora i es va mossegar el llavi inferior. Els dubtes encara la feien debatre’s entre trucar a la Carolina perquè anés a dir a en Sergi que no es podrien veure o…

I per què no?

La visita de l’Artur li havia ofert l’última clau.

Ara ho veia clar i no li importava res més.

La vida era risc, i encertar-la o equivocar-se era part d’aquest risc. Cada dia tenia el seu propi valor. Cada minut comptava. La felicitat d’avui no es recupera demà, perquè demà és un altre dia.

Avui, avui, avui.

Ara.

Va prendre la decisió quan els seus reflexos ja l’havien pres per ella: s’havia alçat anticipant-se a l’ordre del seu cervell. Va sortir de l’habitació i va buscar els seus pares. Els va trobar al bany: ell, es tornava a afaitar, i ella, s’acabava de pentinar.

—Surto un moment —els va dir—. Em recolliu a la piscina, d’acord?

—Que vols…? —va saltar l’home.

—On vas? —va inquirir la dona.

—He de veure algú. Havia quedat i no m’he recordat de trucar.

—Bé, hi anem tots, baixes i t’esperem —va proposar el seu pare.

—Jo ja estic, i vosaltres encara tardareu deu minuts. M’avanço i llestos.

—I aniràs corrent fins a la piscina?

Allò era el que els amoïnava, i la seva mare es va trair en dir-ho. El que no volien era que corregués i es cansés, que accelerés els batecs del cor. Per això gairebé es va posar a riure. Si sabessin com d’accelerats sonaven en aquell moment.

—Tranquil·la, que hi vaig caminant —li va dir sense enfadar-se—. I tu no et preocupis, pare. Hauré enllestit de seguida. Toqueu el clàxon i pujo.

Els va deixar amb l’última protesta als llavis i va caminar cap a la porta. No va arrencar a córrer fins que no va haver deixat una certa distància entre ella i casa seva, i era autènticament la primera vegada que ho feia. Després sí, va baixar els carrers de la urbanització fins al poble i, quan hi va ser, va continuar corrent, panteixant, però sentint-se forta, com no se n’havia sentit durant les setmanes anteriors.

Ja no li passaria res.

Era massa feliç.

Va tornar a mirar l’hora. Havien passat deu minuts des que va sortir de casa. Els seus pares no tardarien. L’havia de trobar abans que ells fessin sonar el clàxon reclamant-la o que la seva mare tragués el cap des de la carretera, mirés avall i els pogués veure. Per això no havia volgut que l’acompanyessin.

Va arribar a l’escalinata de la piscina i va mirar per damunt de la paret. No el va veure, però la va baixar igualment, ja que l’espai era prou gran perquè pogués ser en qualsevol lloc. Quan va ser a baix, de primer va anar cap al bar, passant entre les taules atapeïdes de persones que prenien alguna cosa o sopaven aviat. En Sergi no hi era. Va anar cap a les pistes; després, cap al recinte de la piscina. Res. Va començar a pensar que ell se n’havia anat perquè no l’havia trobada o que encara no havia arribat per alguna raó. Estava a punt de tornar a dalt, abatuda, quan el va veure baixant les escales.

Va arrencar a córrer cap a ell.

—Sergi!

El noi es va aturar a l’últim graó. Va mirar cap a ella. Va somriure de veure que corria i va baixar a trobar-la. La Montse no es va aturar fins que gairebé li va saltar al damunt. Els ulls li brillaven.

—Escolta —li va dir panteixant—, no em puc quedar, he d’anar amb els meus pares a sopar a Barcelona, però no me’n volia anar sense dir-t’ho.

—Ah —va mostrar la seva desil·lusió ell abans d’arrugar el front davant del somriure de la Montse—. Què et passa?

—A tu què et sembla?

—No ho sé, però sembles una altra.

—Sóc feliç.

I el va abraçar.

Un, dos, tres llargs segons. Una curta però intensa eternitat.

En aquell moment es va sentir un clàxon.

La Montse es va apartar d’ell. En va tenir prou de veure-li la cara per saber que ho havia entès, tot i que estava ben perplex.

—Me n’he d’anar, adéu!

—Montse! —la va retenir amb la veu.

Ella es va quedar quieta al primer graó de l’escala.

—Què?

En Sergi va vacil·lar.

—Res —va dir amb una incerta vaguetat.

La Montse va tornar a baixar el graó. Va cobrir les tres passes que la separaven del seu contacte i es va aturar molt a prop d’ell. El clàxon del cotxe va sonar per segona vegada.

—Digues-ho —li va demanar.

Ho va fer.

Encara que els ulls van parlar abans que la veu.

—T’estimo —va dir en Sergi.

—Ja ho sé —va somriure ella—, però t’ho volia sentir dir.

El seu somriure el va atrapar, li va fer perdre el temor final, el va obligar també a somriure, a poc a poc, en comprendre que era veritat, que no es tractava d’un somni.

Tot era allà, en els seus ulls, en aquells somriures. Després es van mirar als llavis, mútuament, i amb una còmplice acceptació es van acostar, encara sense tocar-se.

No ho van arribar a fer.

Només els llavis.

Però va ser com si l’un i l’altra es fonguessin en un sol ésser.

El clàxon va sonar per tercera vegada, però ara la Montse va ser incapaç de sentir-lo.