QUART BATEC

Va obrir els ulls i es va quedar immòbil, al llit, amb prou feines coberta pel llençol rebregat.

Va mirar el sostre, però no el va veure. El sostre no existia. La realitat era més enllà, en forma de cel blau.

Va alçar una mà i va ser com si pogués tocar-lo. Tocar-lo i sentir-lo. Portar-lo fins a dins d’ella mateixa.

—Déu meu! —va sospirar.

Era veritat, no ho havia somiat. A més, els seus somnis solien tenir forma de malsons, no de petons o de felicitat arraulida a flor de pell.

Va abaixar la mà i es va tocar els llavis amb la punta del dit del mig. Ho va fer amb suavitat, per no esborrar l’empremta d’aquell petó, el seu únic petó abans de sortir disparada escales amunt. N’hi havia hagut prou per omplir-la, per fer que se sentís satisfeta, més feliç del que ho havia estat mai. La resta de la nit no havia importat, encara que els seus pares i els seus germans li van haver de preguntar què li passava, perquè no parava de parlar, riure, cridar.

Li hauria agradat dir-los tot allò, anunciar-ho als quatre vents, però hauria estat massa. Li pertanyia, a ella i només a ella. Bé, a ella i a ell.

—Sergi —va murmurar.

Tot havia estat tan imprevist. Tot, tan ràpid. Tot, tan increïble.

Potser sí. Potser la vida tenia un deute amb ella i li començava a pagar.

S’havia enamorat.

Tan fàcil, sense problemes. L’única cosa que havia de fer era acceptar-ho.

Creure-ho.

—Sergi.

Es va pessigar per estar-ne segura. Es va fer mal i se’n va alegrar. Després va continuar al llit, envoltada pel silenci, fruint de la pau del primer dia de la resta de la seva vida. Tancava els ulls i ell era allà. Els obria i també. Hi havia una justícia.

Dels interrogants de la seva agonia, dels «per què jo», als «finalment jo», a la confirmació de la seva felicitat.

La vida era una cosa molt estranya.

—Sergi —va sospirar per tercera vegada amb un murmuri.

Va sortir del bany embolicada amb el barnús, només per si es trobava algú de la família en el breu trajecte de tres passes que separava la porta del lavabo de la de la seva habitació. No va ensopegar amb ningú i, en sentir-se una altra vegada fora de perill, se’l va treure i el va deixar caure directament a terra. Completament despullada, es va mirar al mirall.

L’amor feia miracles.

Es va trobar maca, perfecta. I no era una il·lusió.

No va perdre gaire temps mirant-se. Ja havia pres la primera gran decisió de la seva nova vida. De primer, es va posar la roba interior; després va triar uns pantalons curts i gastats per la cuixa. Finalment, va agafar una de les bruses velles, arraconades i oblidades, que dormia el seu son al fons de l’armari. Una brusa que havia estat la seva preferida, amb un escot que en el seu moment havia alarmat el seu pare i el seu germà gran. Un escot punxegut.

Va omplir els pulmons d’aire i va respirar amb força, abans de tornar-se a mirar al mirall. La cicatriu sortia pel vèrtex de l’escot i li pujava gairebé fins al coll. No semblava tan dramàtica com quan es veia tota sencera, però sí que anunciava el camí de la realitat, era el testimoni de tot, un crit silenciós que ja no volia amagar.

I li pertanyia. Aquella cicatriu l’acompanyaria la resta de la vida.

La seva vida.

Sense ella s’hauria mort, per tant no era el record d’un horror, sinó la clau de la supervivència.

Ja no es va fer enrere. Va buscar les sabatilles i se les va posar sense necessitat d’ajupir-se, i així va completar el conjunt estival. Va sortir de l’habitació i va anar fins a la cuina a buscar alguna cosa per esmorzar. Era dissabte, i, per tant, el seu pare era a casa, i també en Juli. Els va sentir parlar abans d’entrar-hi.

—Hola, família! —va saludar amb vitalitat.

—Quines hores! —va remugar el seu germà gran.

—No deus pas voler esmorzar ara? —va protestar la seva mare.

—Hola, reineta —va dir el seu pare.

Va ser el primer de veure-ho, el primer a adonar-se’n. La Montse s’hi va fixar, però va fingir ignorar-ho. Va fer el mateix amb el seu germà quan el silenci del pare el va obligar a mirar-la. Quedava la Maite, que encara xerrava d’esquenes a ella. La Montse va anar a la nevera i en va treure la llet. Després es va dirigir cap al prestatge, d’on va agafar un paquet de cereals. Actuava amb normalitat i l’únic que demanava al cel era que no li fessin preguntes. No hauria sabut què dir.

Es va servir els cereals i els va xopar en la llet.

La seva mare es va girar amb la cafetera a la mà.

Es va trobar amb les mirades del seu marit i el seu fill.

Aleshores va veure la cicatriu, l’escot.

Però per sobre de tot, la va veure somriure i menjar amb bona gana.

Tots, la Montse també, es van adonar del seu espasme i del sobtat envermelliment dels seus ulls. Però, ara ningú no va parlar fins que ho va fer la dona.

—Bé, avui pensava preparar costelles —va dir buscant una espurna de consistència en la veu—. Us vénen de gust?

—Oh, sí!

—Bé!

—Umm…!

I tots es van posar a parlar de costelles, com si fos el tema de més rabiosa actualitat del món.

La Carolina va arribar quan la Montse acabava d’esmorzar i es disposava a arreglar una mica l’habitació per pròpia iniciativa. Encara no havia començat; o sigui que va sortir disposada a deixar-ho per a una ocasió millor, perquè frisava per explicar-ho tot a la seva amiga. No havia volgut trucar-li per telèfon. Hi havia coses que s’havien de dir cara a cara. Amb l’expressió il·luminada va córrer cap a la porta i ni tan sols la va deixar entrar.

—Vine, anem a la piscina! —la va empènyer—. Quan t’ho expliqui…!

—Espera, espera! —va tractar d’aturar-la la nouvinguda—. Tinc una cosa per…

—No, primer jo. No hi ha res que sigui més important, t’ho asseguro.

—Quan sàpigues què és ja…

Va ser inútil. La Montse era un manyoc de nervis a punt d’esclatar. L’arrossegava, la dominava, i la Carolina va acabar cedint. Portava un sobre a la mà, però la Montse no va donar cap rellevància al detall.

Quan van arribar a la piscina, a escassos metres de la cantonada esquerra de la casa, la Montse va empènyer la seva amiga sobre una de les gandules. Ni tan sols va esperar que s’hi posés còmoda.

—Preparada? —va anunciar.

La Carolina va aixecar la mà amb què sostenia el sobre, i va fer cara de múrria.

—Ja està —va dir la Montse passant d’allò—. Ja està!

Va aconseguir captar la seva atenció. La mà, amb el sobre, es va quedar quieta.

—Què és el que ja està? —va preguntar.

—Ahir al vespre ens vam fer un petó! —va saltar la Montse.

—Sí?

—Sííííí! —va cridar allargant la «i» fins a l’infinit.

Va ser estrany. La cara de la Carolina no va reflectir l’entusiasme que se suposava que havia de reflectir. Més aviat es va omplir d’ombres i dubtes, com si no entengués alguna cosa concreta.

Va mirar el sobre que continuava sostenint la seva mà.

I ho va dir.

—L’acabo de veure. I m’ha donat això per a tu. Ara va ser la Montse qui semblava no entendre res.

—Què?

—M’ha donat això —la Carolina li ho va allargar després de repetir-ho—. I el que menys semblava era… feliç. Fins i tot li he preguntat què li passava, però no m’ha dit res. No ho entenc…

La Montse va agafar el sobre. El front li va quedar arrugat, evidenciant que ella tampoc no entenia gaire bé el que passava. La Carolina es va fixar per primera vegada en l’escot de la seva amiga, que deixava veure la cicatriu de l’operació. De tota manera ja no van parlar cap de les dues. Aquella carta centrava tot el seu interès.

Va estripar el sobre i va treure un full de paper pulcrament escrit a mà. Es va haver d’asseure, al costat de la Carolina, perquè les cames, de sobte, eren incapaces d’aguantar-la. Després, les seves paraules van formar un estrany rosari de difícil comprensió, perquè just el dia més feliç de la seva nova vida li tornaven a obrir la porta del passat, del dolor.

I firmava amb un simple «Sergi».

La carta li va tremolar a les mans quan li van caure sobre la falda. Al seu costat, va sentir la veu trencada de la Carolina xiuxiuejant:

—Ara sí que…!

—Quan te l’ha donada? —va preguntar de sobte la Montse.

—Doncs… ara mateix, abans d’arribar. No fa ni dos minuts.

La Carolina es va fixar en la seva amiga. No semblava estar destrossada, ni desesperada, ni a punt de plorar. Els seus ulls miraven cap a un punt invisible situat en algun lloc davant seu.

Amb determinació ferma.

—Anem! —va dir la Montse aixecant-se de cop.

Van arribar a la pensió La Rosa corrent, panteixant i amarades de suor. La Carolina no parava de mirar la Montse, amb por que caigués d’un moment a l’altre a causa d’aquell esforç. Però si encara dubtava de les seves forces, allò la va convèncer d’una vegada que la seva amiga ja estava perfectament. O bé que la seva cega determinació l’empenyia fins a límits insospitats.

La mestressa de la pensió era a la recepció, controlant alguna cosa en el llibre d’anotacions. Quan les va veure aparèixer es va sobresaltar, tant per la forma intempestiva com van entrar com pel seu aspecte d’absolut descontrol. Semblava impossible que poguessin articular cap paraula, però la Montse ho va aconseguir.

—En Sergi… On és… en Sergi… si us plau?

Va tardar un segon a reaccionar, un segon que li va semblar una eternitat.

—Se n’ha anat —va anunciar la dona—, no fa ni cinc minuts.

—On… se n’ha anat? —va insistir la Montse.

—No ho sé —la mestressa de la pensió les va mirar com si fossin boges—. Ha pagat, ha recollit les coses i se n’ha anat amb la moto.

La Montse i la Carolina es van mirar. La primera tenia les mandíbules serrades, però ni tan sols així feia cara de rendir-se. La segona estava expectant.

—Ha deixat algun encàrrec, alguna cosa…? —va insistir la Montse.

—No, res —la dona la va mirar amb certa alarma—. Estàs be?

No ho estava, però li va dir que sí i van sortir a fora. Es van quedar al mig de la vorera sense saber què fer, tot i que la Montse va centrar l’atenció en la carretera, primer amunt, després avall.

—Ha tornat a Tarragona —va dir reflexiva—, però per on?

La Carolina va entendre el seu raonament. Hi havia dos camins. Un era per la N-340 cap al port de l’Ordal, per agafar l’autopista després de Vilafranca del Penedès, a mig camí de Tarragona. L’altre, per la mateixa N-340, però en sentit contrari, deu quilòmetres fins a Molins i des d’allà podia enllaçar amb la mateixa autopista gairebé des del començament: noranta quilòmetres fins a Tarragona. Tots dos trajectes eren lògics perquè es tardava més o menys el mateix a arribar-hi, però el primer passava per un port de muntanya i uns quants pobles, mentre que el segon era tot autopista, lliure per córrer.

—Va amb moto, potser… —va vacil·lar la Carolina.

—Li agrada conduir, no córrer —la Montse va mirar a la dreta, cap al port de l’Ordal—. M’ho va dir.

—Et sembla que…? —la Carolina va assenyalar cap a la mateixa direcció on mirava ella.

—Sigui com sigui, ja no l’atraparem…

La Montse va mostrar per primera vegada el seu abatiment; s’enfonsava en un pou sense fons.

—Espera! —els ulls de la Carolina es van obrir com taronges—. Vine, de pressa!

Li va agafar la mà i la va arrossegar. Van tornar a córrer, com si fossin boges, però aquesta vegada va ser un curt trajecte de dos-cents metres. La Montse va entendre on anaven quan va veure de prop la casa de la Carolina. No va tenir temps de fer o de dir res, perquè ara la iniciativa la portava la seva amiga. Va ser la primera a ficar-se a dins i assaltar la sala d’estar donant un bon ensurt al seu germà gran, en Tomàs, que mirava un vídeo a la tele aprofitant que era dissabte.

—Tomàs, ens has d’ajudar, et necessitem! —va cridar la Carolina.

—Però què…? —es va alarmar el noi, perquè, per postres, anava en calçotets.

—Has de portar la Montse a Vilafranca, Tomàs! Es qüestió de vida o mort! Vinga, va, mou-te!

El va empènyer cap a la seva habitació. En Tomàs amb prou feines va poder articular cap paraula. La Montse el coneixia bé. Era un bon noi, una persona excel·lent i, a l’inrevés de molts germans, que estan sempre com gat i gos, ell adorava la Carolina; hauria fet qualsevol cosa que li demanés.

En Tomàs va tornar a sortir al cap de menys de deu segons. Va ser el temps que va tardar la seva germana a explicar-li de què anava la cosa. Era com si la mateixa Carolina l’hagués vestit.

—L’atraparàs! —va dir ella mirant la Montse amb ple convenciment—. Si no li agrada córrer i amb el trànsit de cotxes que hi ha el dissabte…, l’atraparàs! Quin un, aquest, quan es posa a córrer amb la seva 500! —i va donar un copet a l’esquena d’en Tomàs, orgullosa, abans de tornar a cridar—: Vinga!, què espereu? Cada segon compta!

En Sergi potser no corria, tal com li havia dit, però en Tomàs sí, molt, potser massa. I tan dolent era per al seu objectiu un accident com que la policia el detingués per alguna infracció o per excés de velocitat.

La Montse, aferrada a ell, li va demanar que conduís amb prudència sense apartar la vista del davant per intentar veure la moto d’en Sergi, el casc blanc, una esperança.

Potser hauria estat tot més fàcil preguntant a la mestressa de la pensió l’adreça d’en Sergi. Ella la devia tenir en el registre.

Bé, era una altra possibilitat.

Per què en Sergi mai no la hi havia donat?

Es clar que, per què la hi havia de donar? Ja no vivia a Tarragona.

O sí?

El cap li estava a punt d’esclatar. No comprenia res, absolutament res. De cop i volta tot era irreal, havia passat en un tancar i obrir d’ulls i, mentre corrien devorant quilòmetres per la carretera, els fragments de la carta li brunzien en la ment com agullons, i es clavaven en les parets del cervell: «Els teus llavis van tancar una pila de ferides», «els somnis són traïdors», «no era la meva intenció, però ha passat», «no és tan senzill», «també a mi m’han fet molt mal», «jugar amb el destí»… Les seves paraules i els records li omplien la ment: la timidesa d’en Sergi, la seva por, l’atracció que tots dos havien sentit des del primer dia, però contra la qual, d’una manera o d’una altra, ara se n’adonava, havien lluitat.

La Montse tenia les seves raons, i ell?

La moto es va situar a l’esquerra per avançar una fila de cotxes aturats davant d’un d’aquells semàfors que s’activen segons la velocitat dels vehicles i que abunden a les entrades dels pobles. Un dels automobilistes va tocar el clàxon en senyal de protesta per l’avançament. En Tomàs ni es va immutar. El semàfor es va posar verd una altra vegada quan ell arribava, i per tant va accelerar i va tornar a donar gas.

La Montse, davant de la sensació de velocitat, sentia el vertigen de la por barrejada amb esperança. La moto d’en Tomàs volava i, malgrat això, les seves esperances van començar a agonitzar quan va veure Vilafranca del Penedès allà lluny, a uns tres quilòmetres.

L’autopista cap a Tarragona s’agafava passada la població, no abans, i els dissabtes, un bon nombre de semàfors que acompanyaven el pas de la carretera per la localitat feien contínuament de tap. Potser aquella era la clau.

Semblava impossible, però, aprofitant la llarga recta, van fer els tres quilòmetres en un temps rècord. En Tomàs volia complir la promesa feta a la Carolina, perquè la seva germana era perillosa, capaç d’arrencar-li els ulls si fallava.

Quan van entrar a Vilafranca es van trobar una llarga doble fila de cotxes aturats en el primer semàfor. En Tomàs va repetir l’avançament. Van arribar al semàfor sense veure la moto d’en Sergi.

I aleshores, quan estava a punt d’arrencar així que es posés verd, la Montse el va veure en el semàfor següent.

En Sergi.

—Allà! —va cridar per sobre l’espatlla d’en Tomàs. La potent màquina de cinc-cents centímetres cúbics va volar sobre l’asfalt.

La moto d’en Tomàs va avançar la d’en Sergi així que aquesta última va iniciar la marxa, amb el canvi del vermell al verd. De primer, en Sergi va semblar que no entenia la maniobra. Després, quan va veure els gestos de la Montse, la va reconèixer.

Gairebé es va estavellar contra el cotxe que el precedia.

La Montse va tenir por que no parés, però, per si hi havia cap dubte, en Tomàs es va col·locar davant seu per obligar-lo a frenar. En Sergi va disminuir la velocitat, fins a aturar-se a la dreta, i va enfilar la moto pel passeig amb arbres que constituïa el bulevard central de Vilafranca. En Tomàs va fer el mateix una dotzena de metres més endavant, prou distància perquè la seva passatgera pogués parlar, tota sola, amb el sorprès Sergi.

La Montse no va perdre ni un segon, ni tan sols per treure’s el casc i deixar-lo sobre la moto d’en Tomàs. En va saltar i va arrencar a córrer mentre se’l treia. Ho va acabar de fer just quan es va aturar davant d’en Sergi. Aleshores, les mans li van caure als costats del cos, sense forces, encara aguantant el casc amb la dreta. En Sergi també s’havia tret el seu. Tots dos van quedar com paralitzats, fins i tot els ulls: adolorits i amb el senyal d’alguna llàgrima els d’ell, suplicants els d’ella.

La primera paraula va tardar a esclatar. Una eternitat.

I la va pronunciar la Montse.

—Per què?

No hi va haver resposta, només dolor.

—Per què? —va repetir ella amb més força.

—Era millor deixar-ho així —va xiuxiuejar ell.

—Què et passa?

—Res —en Sergi va abaixar els ulls, defugint-la.

—És per això? —la Montse es va tocar la cicatriu amb la mà esquerra i, en veure que no la mirava, va acabar cridant—: Mira’m! És per això?

—No! —va exclamar el noi.

—Digues-me una cosa: sabies que la tenia?

—Sí.

—Saps el que em va passar?

—Sí.

—Des de quan?

—Des del primer dia —va confessar.

—Com ho vas saber?

—Per l’amor de Déu, Montse, ja n’hi ha prou. Tant li fa.

—Tu ho has dit: tant li fa —va dir ella—. L’única cosa que importa és que estic bé, i encara m’he sentit millor des que tu… —l’emoció li va impedir continuar parlant, tot i que ho va intentar—. No et sembla que… és tard per fer-se… enrere?

—No havia d’haver passat mai —va moure el cap en Sergi, víctima d’una profunda pena.

—Per què? —va tornar a cridar la Montse, incapaç d’entendre-ho—. I a més, què importa això ara? Ha passat i ja està!

—Ja ho sé —va acceptar en Sergi.

—Aleshores, per què te’n vas?

—Per por —la va mirar fixament—. T’ho deia en la carta.

—Por de què?

—T’estimo —va dir ell.

No va ser una declaració, sinó un cop, un esclat.

—I jo a tu, per l’amor de Déu… —va gemegar ella.

—Però ha anat tan de pressa…

—I què? Jo era la primera que no em volia enamorar, però aquestes coses no es trien, passen i ja està. Ara t’estimo, on és el problema?

—Es que… —va serrar els punys i les mandíbules—. No tinc res! —va acabar dient—. Acabo d’arribar a Vallirana, no tinc feina, no sóc ningú, ni tan sols em coneixes!

—Es que algú coneix a algú alguna vegada? —va replicar la Montse—. Els meus pares fa vint-i-tres anys que són casats i a vegades la meva mare encara diu al meu pare que no el coneix. Per a això decideix unir-se la gent, per conèixer-se, per compartir coses.

—Aleshores sóc un covard —es va acusar en Sergi.

—Encara no sé què ets, però sí que sé què no ets i, això és segur, no ets cap covard. Per què no et dones una oportunitat i me la dones a mi?

—Montse, i si…?

—Sense preguntes —el va aturar ella—. Ni preguntes ni condicions. Continuem i ens donem el temps que sembla que necessitem, però junts.

En Sergi va deixar caure el cap sobre el pit.

—Torna-te’n amb mi, si et plau —li va demanar la Montse—. Ni tan sols t’has de preocupar pel viatge. Veus? Tinc casc.

Gairebé el va fer somriure. Tots dos sabien que en portava un de més, ara possiblement amagat en la bossa de viatge lligada al darrere.

—Ets boja —va sospirar ell.

—Ja ho sé. Em sembla que, a més del cor, em van canviar els caragols del terrat. Però estic segura del que faig, t’ho juro.

En Sergi tenia les mans lliures. Les hi va posar a les espatlles. N’hi va haver prou amb aquell contacte i el color de la seva mirada perquè la Montse deixés caure el casc a terra.

Va passar els braços al voltant del cos d’en Sergi.

I es van abraçar a poc a poc, llargament, sentint-se, abans d’aixecar els caps i fer-se un petó per segona vegada en la vida.

En el seu univers, tot era pau i silenci.

Tant, que ni tan sols van sentir el soroll de la moto d’en Tomàs que arrencava per tornar a Vallirana.

El germà de la Carolina somreia amb complicitat.

La moto d’en Sergi es va aturar a uns quants metres de la casa de la Montse, tal com feia normalment. En el moment de baixar, ella es va treure el casc. No tan sols tenia ganes d’alliberar-se d’aquella cuirassa, sinó també de respirar i, per sobre de tot, de fer el que va fer quan ell també va estar lliure del seu.

Abraçar-lo i besar-lo.

De primer, va semblar que en Sergi s’espantava però de seguida va mirar al seu voltant i va veure que estaven sols. Després va caure en la més absoluta de les temptacions, ple d’aquella dolçor. Va tancar els ulls i va naufragar en aquell petit oceà de tendresa format pels braços, el cos i els llavis de la Montse. Ella tremolava.

—Montse… —el va sentir xiuxiuejar.

—A poc a poc, recorda, a poc a poc —va murmurar ella, acariciant-lo.

Li va passar una mà pel clatell, enfonsant-li els dits en els cabells. L’abraçada següent va ser una mica més forta. El petó següent, encara més càlid.

No es volien separar, però ho van fer. Només una mica.

La Montse va resseguir amb el dit índex de la mà dreta el llavi inferior del seu company.

—Havent dinat? —li va preguntar.

—Sí.

—No et tornaràs a escapar?

—No.

—De debò?

—De debò.

—T’estimo.

—T’estimo.

Un altre petó. Feia calor. Però tots dos tremolaven. Les esgarrifances de fred els recorrien l’espinada. Calor i fred, un fascinant contrasentit.

Finalment, els seus llavis es van separar.

Davant d’ells s’obria un llarg i dolorós compte enrere.

Quan la Montse va entrar a casa va pensar que feia una eternitat que n’havia sortit.

En Sergi es va quedar sol, al carrer, al costat de la moto.

Aleshores va tancar els ulls i va començar a plorar, suaument.