ANTONI SIMON MOSSA, ARQUITECTE DE L’ALGUER (UN PETIT BAEDEKER DE SARDENYA)

(1916-1971)

El 1937, en plena guerra civil espanyola, un grup de refugiats catalans solien passar l’estona al Cafè Greco, via Condotti, a Roma. El lloc era cèntric, pacífic i agradable, una mica crepuscular, poc concorregut, però a dues passes de la plaça d’Espanya i de la Via della Vite, on hi havia dues trattorie sensacionals. L’establiment era arcaic, decorat d’una manera esvaïda, i semblava fet exprés per aixoplugar la malenconia que ens aclaparava. Era freqüentat per algun rar artista —el més visible era un poeta irlandès molt prim, potser l’home més prim que jo hagi vist mai—, per eclesiàstics catòlics de l’Europa central rossos, corpulents i ben alimentats que hi venien a fumar amb una lenta tranquil·litat un cigar de fulla, i els dies de festa i vigílies, per botiguers del barri. Els cambrers del cafè, que es deien, respectivament Atilio i Orazio, eren molt agradables. El cafè espresso-raccomondato, tenia un nivell molt elevat.

El grup de refugiats era format, generalment, per Manuel Brunet, Joan-B. Solervicens, Salvi Valentí, Miquel Soldevila, artista de l’esmalt, que tenia un gran prestigi al Vaticà, per al qual elaborava objectes sagrats, i la seva senyora, que es deia Maria, era de Prats de Lluçanès i parlava a la manera vigatana, i de vegades el doctor Jacint Vilardell, que era molt introduït en els medis romans. Solervicens solia comparèixer, amb un xicot que havia conegut a la Biblioteca Nacional, francès de la regió de Lió, normalien, que tenia una beca per a estudiar els sonets del cardenal Bembo, que es deia Pasche Pasche, tenia la natural petulància de l’Escola Normal de París, però era un jove molt il·lustrat. També s’acostava, de vegades, un capellà que treballava a no sé quina oficina de la Cúria Romana, expert en dret canònic, sobretot en nul·litats matrimonials —un home sec, groc, amb unes ulleres, d’aspecte famèlic, malhumorat, de sotana verda, que no callava mai. S’havia aproximat al grup el comte de Logotete, grec de Bizanci afrancesat, lingüista prodigiós, gran coneixedor del món de les curses de cavalls (que de ric havia freqüentat), home petit i fluid, vestit d’una manera cursi i ensucrada, sempre acompanyat de la seva senyora, que era castellana. Aquesta senyora infonia respecte perquè era parenta —segons deia— d’un general de la Cruzada, parentiu que en temps de guerra civil no hi és mai de massa. Dels Logotete, en vaig parlar en un altre llibre. El comte era considerable.

Aquesta petita reunió, que solia fer-se havent dinat, fou alguna vegada afavorida amb la presència del cèlebre polític i ex-ministre senyor Pere Rahola i Molinas, el qual tingué els primers símptomes d’enfervoriment religiós aquella temporada. No és pas que el senyor Rahola hagués deixat, en cap moment, d’ésser catòlic. En realitat la cucanya de trenta o quaranta anys l’havia refredat lleugerament, i ara les desgràcies del temps el tornaven a la temperatura habitual. Un dia que li vaig dir que el fet que li passessin aquells maldecaps a Roma no era gaire corrent, perquè hi ha un refrany que diu Roma veduta, fede perduta, es posà fet una fúria, em tractà d’agnòstic i de descregut i em repetí copiosament que les idees del R. P. Sertillanges —l’obra del qual llegia constantment— eren de pedra picada. Com que, del fet, no n’havia mai dubtat, em semblà que el millor era deixar-ho caure.

En això, en un moment determinat observàrem que, a la taula del costat de la que solíem ocupar —que era al fons del cafè, sota la claraboia—, s’hi situava un grup de persones joves sempre format pels mateixos comensals. Tenien aspecte d’estudiants i eren quatre. A l’època de les grans vacances se n’hi afegia un altre. Brunet, que sempre fou un home molt impressionable, projectà sobre el grup les seves qualitats d’observació i ens digué que era gairebé segur que aquells joves formaven part de l’OVKA, o sigui de la policia política feixista, i que ens vigilaven. Com que jo havia estat expulsat una vegada d’Itàlia, li vaig respondre que la policia del país m’havia fet l’efecte de molt bona i que, si més no, era molt estrany que per vigilar-nos s’acostessin tant i d’una manera tan sistemàtica. Quan Brunet veia visions era difícil, però, de discutir-hi, perquè perdia el domini amb gran facilitat. Així, posàrem tots plegats una mica de sordina al nostre parlar i l’aigua al vi corresponent al propi antifeixisme natural. S’esdevingué, però, un dia de les festes de Nadal que a la taula veïna hi havia el xicot que només s’hi veia per les vacances, que Solervicens saludà amb molta efusió i amb una gran cordialitat. Quedàrem literalment astorats i el glaç fou trencat. Es produïren les presentacions normals. Els joves de la taula del costat eren sards, i dos d’ells, nascuts a l’Alguer, parlaven el català com nosaltres. Era precisament aquesta similitud del parlar el que els havia fets acostar. Entre tots nosaltres es produí un corrent primer de curiositat i després d’amistat.

El grup dels insulars era format per Antoni Simon Mossa, estudiant d’arquitectura a Florència (on havia conegut Solervicens), amb la família residenciada a Pisa, on el seu pare i un seu oncle eren professors a la Règia Universitat; Mauro Manca, de Sàsser, pintor realista, jove alt i ben plantat, moreno, de dentadura admirable, suscitador de sentiments femenins; Pava, que era funcionari a la radiodifusió italiana; el senyor Terrigno, propietari d’una illa al litoral de Sardenya on tenia una casa i un ramat d’ovelles i de cabres; Comas, jove reservat i silenciós i molt poc sensible —almenys externament— a la literatura mussoliniana. És possible que algun d’aquells xicots fos de la policia política. En realitat, eren molt pobres, tenien moltes ganes de viure i tractaven de fer el que a Roma en diuen campar —compare—, que és una forma d’existència corrent en aquella pobra ciutat. Sigui com sigui, ens trobàrem mútuament simpàtics. Si es produí alguna intenció policíaca, l’aura cordial la dulcificà —i en definitiva l’esvaí.

Simon Mossa, d’una intel·ligència fàcilment constatable, xicot fred, desproveït de retòrica i de gesticulació —cosa que a Itàlia sempre és un sedant—, d’una ambició mental molt visible, d’una gran comprensió per tot el que era humà, semblava portar la veu cantant, entre els seus compatriotes. Parlava el català arcaic i colonial de l’Alguer i tractava de posar al dia, dialogant amb nosaltres, l’idioma que parlava. Ho feia lentament, utilitzava les paraules com si anés una mica a les palpentes. S’equivocava rarament: sabia moltes més coses de les que donava a entendre —moltes més de les que nosaltres sabíem, en alguns, decisius, aspectes. Tots aquells xicots sentien pel seu país un gran afecte, eren molt patriotes, professaven un patriotisme no genèric i verbal, sinó local concret, i, quan pensaven en l’abandó de la seva illa, els ulls se’ls entelaven… Les persones del nostre grup —fins i tot Solervicens, que era tan erudit— teníem de Sardenya una ignorància total. De l’Alguer, no en sabíem res. No teníem la més lleu idea dels llibres que el senyor Eduard Toda havia dedicat a la vella població catalana. La nostra ignorància sobre la presència de Sardenya en la nostra història era literalment escandalosa. Simon Mossa parlava del seu país i d’aquestes coses, no pas com ho hauria pogut fer un italià intel·ligent, sinó com un sard integral. En sabia molts detalls, en parlava amb una gran seguretat, feia l’efecte que deia la veritat, impressió que els intel·lectuals causen rarament. Els intel·lectuals defensen rarament els interessos generals; sempre ensenyen l’orella dels interessos concrets. Per altra part, tenia una agudesa excepcional —de vegades finíssima.

En acostar-nos a la setmana santa del 1937, em digué:

—¿Per què no aneu a passar aquestes festes a Sardenya? El país us desagradarà, el trobareu trist, complex, ple de malària, empobrit, però hi trobareu tants records catalans! Veureu l’Alguer, constatareu l’estranya persistència de la llengua en aquell poblet, el substrat lingüístic a Càller i en general a tot el litoral de l’illa, veureu la vostra arquitectura… A la Gal·lura, els boscos de suro us encantaran.

Hi vaig anar. És molt possible que després del senyor Toda fos un dels primers d’anar-hi gratuïtament, per un interès merament contemplatiu. (Els surers del meu país, feia molts anys que anaven a Còrsega i a Sardenya). De Civitavecchia, vaig anar o Òlbia. D’Òlbia, a Tempio i a Sàsser. A la biblioteca universitària d’aquesta població vaig llegir el llibre del general Lamarmora sobre Sardenya —un llibre escrit en francès, que probablement encara no ha estat superat en molts aspectes. A l’Alguer, vila abandonada i pobra, de llenguatge corromput i escarransit, amb un arxiu municipal desmanegat, però amb unes torres de muralla vives i imponents, hi havia llagosters i coralers. El negoci de la llagosta era dominat pel menorquí Arquimbau, anomenat l’espanyol escanyapobres —un home que feia els seus negocis prenent el sol, tenia fills naturals i enviava en pailebots foradats que li servien de viver grans quantitats de llagostes vives a Marsella. Els coralers napolitans, que navegaven amb barques de proa de violí pintades d’un negre brillant, decorades cal·ligràficament, tocaven, cap al tard, la mandolina. Vaig anar a Port del Comte, la cala de Nelson, refugi admirable, d’una puresa mineral hel·lènica. Tot aquell país —en general tot el litoral que vaig veure— em semblà desert, solitari, d’una morbositat trista, a causa de la malària permanent. Després, per Oristany i Esglésies, vaig anar a Càller, on em robaren la cartera amb els papers i els pocs diners… El fet donà un aspecte pintoresc al viatge, que vaig accentuar en un paper publicat posteriorment en un llibre titulat Les illes.

De Càller, vaig anar a Fiume, en el piròscaf Paganini per Tràpani, Palerm, Messina, Siracusa, Catània, Tàranto, Bari, Ancona i Pola. Meravellosa travessia! Però per a restablir la meva precària economia vaig haver d’escriure massa articles als diaris de Fiume! Posat al Càrnaro, vaig navegar pel litoral adriàtic de Iugoslàvia i em vaig trobar amb una de les ciutats més inoblidables del Mediterrani: Dubrovnik, la Ragusa medieval, somni de pedra, entre xiprers esvelts i l’escuma blanca de les oliveres tocades pel vent.

A primers de novembre de 1962, vaig tornar, per segona vegada, a Sardenya. La motonau Lazio em portà de Gènova a Porto Torres una nit de tardor obscura i plujosa. Feia vint-i-cinc anys que no hi havia posat els peus —i que no havia tingut cap relació directa amb els vells amics de Sardenya. A Sàsser, vaig posar-me ràpidament en contacte amb Antoni Simon Mossa. El vaig trobar fet un dels més importants arquitectes de l’illa amb una dimensió social de molt relleu. Home d’estatura regular, de pell lleugerament olivàcia, d’ulls vivíssims, d’aspecte ponderat, desproveït de gesticulació, prudent, no havia pas canviat gaire. S’havia tornat més corpulent i semblaven haver-se acusat totes les seves característiques. S’havia potser tornat una mica més irònic, més experimentat, més directe —amb aquell puntet d’amargor que el pas dels anys posa en l’existència i que sovint fins i tot serveix per a veure les coses més clares.

Antoni Simon Mossa no necessita pas cap presentació especial. És un home prou conegut en tota la nostra àrea lingüística, que l’arquitecte coneix molt bé. Aquests últims anys s’ha produït en el nostre país una gran curiositat per l’Alguer. La petita ciutat de llengua catalana de Sardenya ja no es troba de nosaltres en la llunyania fabulosa en què visqué tants segles. Ens hem acostat mútuament. Aquesta aproximació ha saltat més enllà dels simples contactes turístics. Alguna cosa s’ha produït de seriós i de realment posat sobre la similitud lingüística i la realitat històrica. Sobre el que haurien d’ésser aquests contactes, a l’Alguer hi ha naturalment les seves intrigues i les seves intriguetes. No té cap dubte, però, que el grup format al voltant del general Rafael Catardi, i que Simon Mossa ha reclutat, és el que ha treballat amb un sentit de la unió i de l’esforç fructífer més notòriament. El general Catardi és un geògraf de gran vàlua, un militar d’elevada mentalitat, un home d’una distinció i un entregent inoblidables. Aquest grup ha posat les bases d’una relació —d’una relació sobretot en els estudis, en la mútua col·laboració, en el manteniment de la llengua— que arribarà a tenir molta amplitud. Hem de crear entre tots el «Centre d’Estudis Algueresos», a través de la qual Simon Mossa veu tot un gran i positiu treball a fer. Així, doncs, aquest arquitecte és prou conegut entre nosaltres —i prou exactament valorat— perquè necessiti una qualsevol presentació.

Simon Mossa trobà manera de dosificar el treball en el propi estudi d’arquitecte amb les nostres divagacions per Sardenya. Recorreguérem una gran part de l’illa en el seu cotxe, que pilotà ell mateix. Ja suposava que com a cicerone no tenia pas competidor. Resultà, però, sorprenent, perquè més enllà del que jo suposava que pels seus estudis habituals era el seu fort, és a dir, la història de l’art, les superposicions arqueològiques i artístiques deixades sobre l’illa per les successives dominacions exteriors, se m’aparegué un investigador de l’etnologia i a més a més un gran filòleg i un finíssim lingüista. És molt possible que el meu amic arquitecte sigui avui un dels homes que saben més coses sobre aquest obscur misteri que és aquesta illa. Així, doncs, passàrem uns quants dies divagant per Sardenya, anant de ciutat en ciutat, de poble en poble, passant de la masia solitària i el corral del pastor a les manifestacions més excelses de l’arquitectura o de la indesxifrable, prehistòrica arqueologia. Només podia fer una cosa: escoltar els llargs, apassionants, lúcids monòlegs del meu amic. Alguns d’aquests monòlegs es troben en les ratlles que segueixen.

—No crec pas que els sards —em digué un dia— tinguem una qualsevol idea de la història d’aquest país. No hem pas fet gaires coses positives per a la nostra terra. Tenim el cap ple de «glòries romanes», de «pau romana», de «justícia romana» i de tot allò que expliquen —malament— les anomenades escoles humanístiques. D’aquesta illa, no en sabem res. La nostra història ha estat feta per altres. La nostra personalitat no hi ha intervingut a penes. La nostra ignorància és la causa del menyspreu per tot allò que és nostre. Els altres en tenen una culpa evident, però la més gran culpa és nostra. Si Sardenya no fos una illa, i a més una illa que gairebé sempre ha estat al marge del camí de la història, les seves tradicions haurien quedat arrasades ja fa molt de temps. Per altra part, nosaltres, els sards, hem viscut en un estat larvat o real de lluita permanent. De nosaltres es podria dir allò que parlant de vosaltres, catalans, és atribuït a un veí castellà: «pocos, locos y mal avenidos». Hem estat una tripulació sense nostramo i nau sense patró ni timoner.

»Qualificar la nostra història de terrible no tindria cap inconvenient. Tenim una prehistòria —la civilització dels nurags— d’un coneixement molt incert. Les successives dominacions, fenícia, cartaginesa, romana, bizantina. I mil anys de predomini diríem modern: de Pisa, Gènova, Catalunya, Castella i el Piemont fins a la unificació d’Itàlia. Ara som una regió autònoma dins la República italiana.

—Heu millorat —que jo li dic—. El país té un altre aire…

—Certament. Ja no tenim malària, gràcies a l’Institut Rockefeller. Els americans amb els seus avions projectaren sobre l’illa enormes quantitats de DDT i mataren els mosquits. El doctor Logan, que dirigí l’operació, té un gran volum en la història de l’illa. Després vingué la llei de reforma agrària, obra d’un sard, el president Segni. I les obres hidràuliques… I tot el que anirà venint —que anirà venint a poc a poc si tot ha d’anar bé. Seria un error de creure, però, que la transformació pot ésser ràpida. El pes de la terrible història es farà llargament sentir. Els segles d’opressió han creat unes característiques que seran dures de morir. Aquestes característiques no són pas les d’una provincià: són colonials, exactament. Interpretar aquesta illa des de la típica informació colonial produeix una certa claredat. Una qualsevol altra visió no permet de veure res. És la projecció d’altres pobles sobre l’illa el que ha creat el nostre caràcter i ha fet la nostra història. Ha estat una història decisiva. Hem estat sempre «contra», i el fet ens ha modelat.

»Els arqueòlegs i historiadors més atents tenen l’opinió que l’illa no conegué el paleolític. Del neolític, hi ha ben poca cosa. Els descobriments d’Ercole Contu a Monte d’Accoddi ha estat una obertura sobre aquesta època. Després, apareix l’eneolític, que serà per una llarga durada la civilització més rica i memorable per a nosaltres: la dels nurags, les torres còniques que, com heu vist, condicionen i caracteritzen el paisatge de l’illa. En tenim cinc o sis mil en ruïnes.

»Arqueòlegs i antropòlegs han demostrat documentalment que les costes foren habitades per gents primitives. Els cranis de les estacions són de raça mediterrània. En la vida de les tribus primitives de la costa d’aquest mar, fou la consciència de clan la força primera de llur existència. Més tard, els hebreus, atribuïren al “nom” una significació transcendent, gairebé màgica, com a conjunt de les tradicions i els lligams que fan de la tribu un poble diferenciat. Aquests clans no tingueren altre remei que ésser guerrers. S’entredevoraren ells amb ells. De vegades, potser vingueren del mar —foren pobles del mar. La presència, en la majoria d’estacions arqueològiques, d’objectes de ceràmica dita de campana és de probable provinença ibèrica. Els talaiots rodons de Menorca són semblants als nurags. Conec els treballs sobre els talaiots de Menorca del professor Kesser, de Colmar, i del senyor Camps Mercadal. Són admirables. Com a expressió arquitectònica les barraques menorquines són molt acostades a la piràmide de Monte d’Accoddi. Els objectes de bronze i de marbre de les nostres estacions tenen sovint, com els de moltes illes egees, caràcters anteriors a la civilització de Micenes. Comprendreu: l’existència d’una cultura bàsica, fonamental, mediterrània, m’interessa enormement. Sospito que a vós us passa igual…

—Perfectament.

—Nosaltres —vós, jo— som ciutadans del món: la nostra pàtria és el Mediterrani, la nostra passió és el nostre poble. Tota la resta és secundària.

—El que dieu em sembla exacte.

—La civilització mediterrània, és la dels nurags sards, dels talaiots de Menorca, de les estatuetes arcaiques? Ara es comença d’estudiar. L’exposició de Venècia dels bronzes nuràgics féu una gran impressió. La prehistòria sarda es torna actual. El professor Lilliu, de la Universitat de Càller, en féu un llibre remarcable. La qüestió és datar les coses fins on sigui possible, sortir d’un terreny massa llegendari… El cas és que aquesta enorme quantitat de nurags que anem trobant ens posen davant una civilització molt important. Es troben pertot arreu, sobre puigs i a les planes, formant sovint cadenes contínues, l’un en vista de l’altre. De vegades no es presenta com a torre aïllada, sinó que forma amb els nuraguets petits que té al voltant una espècie de fortalesa. La torre principal —el mascle dels castells medievals— es lliga a les construccions més petites amb nurags. Geomètricament, el nurag és perfecte: una torre cònica de dos o tres pisos feta amb pedres molt grosses (megàlits) sense calç. Cada pis és una sola cel·la coberta amb una falsa volta, típica de l’evolució de l’arquitectura trilítica —el tresor d’Atreu. El gruix de les parets és tan enorme que sovint s’hi forma una rampa helicoïdal que uneix els diversos pisos. Entorn dels nurags sorgiren petits pobles amb habitacions circulars amb una arquitectura semblant. La barraca circular dels pastors d’avui obeeix a les mateixes idees. La meva suposició és que aquesta civilització durà uns dos mil anys. Aquesta duració és indiferent. L’important és constatar que a Sardenya, com a les Balears, com als monuments megalítics de Malta, com als de Líbia, hi trobem característiques anàlogues en estadis d’evolució distints. L’aïllament d’aquells pobles féu evolucionar l’arquitectura en forma, diríem avui, comarcal— però el fet crea la convicció que aquells pobles foren branques del mateix arbre. Som encara lluny, però, de tenir un quadre general de la nostra prehistòria, tot i que una llarga part d’aquest període s’hagués desenvolupat en temps històrics ben estudiats i aclarits.

»El col·lapse de la civilització nuràgica, ¿fou la conseqüència dels primers desembarcaments fenicis? ¿O és que les velles tribus s’havien afeblit a conseqüència de les seves lluites inacabables? Els historiadors grecs i romans parlen de Sardenya confusament perquè les fonts d’informació que utilitzaren procedeixen de mariners fenicis i de soldats —de persones de formació diferent de la dels sards. Davant la invasió els sards reculen, s’amaguen, entren en un aïllament i un inconformisme inaferrables. Adopten una posició “contra” que dura més de dos mil anys i que potser encara no s’ha acabat.

»Els fenicis, en llur expansió devers el Mediterrani occidental, envaïren l’illa —foren el primer poble del mar que hi posà els peus. Crearen escales, que esdevingueren colònies. Càller en fou una. S’hi han trobat terres cuites i escultures clarament fenícies. L’expansió successiva de Cartago s’apoderà de les estacions fenícies. Però, així com els fenicis limitaren la seva activitat a les escales comercials del litoral, els púnics ambicionaren la colonització interior. La primera explotació de les mines d’Esglésies, foren els púnics que la portaren a cap. Les tribus sardes, ¿se sotmeteren als púnics, entraren en el règim d’esclavatge o emigraren a les muntanyes del centre, on visqueren aïllades però sempre en guerra entre elles per les pastures, els espaís de caça, l’aigua dels rius? Aquests fets, ¿foren la causa de la decadència de la civilització nuràgica?

»És un fet històricament inqüestionable que, davant la invasió romana, sards i púnics s’uniren, formaren cossos armats que lluitaren follament contra els invasors en temps de la primera i segona guerra púniques. A Sardenya, Anníbal és important. Però l’exèrcit sardo-púnic fou derrotat, i encara avui aquest fet és considerat pels naturals del país com a inseparable de la pèrdua de la llibertat i la fi d’una civilització exclusivament mediterrània. Sobre un camp d’ossos calcinats, Roma imposà la pau romana. ¿És possible d’imaginar que algunes tribus refugiades a les serres de Barbaja conservaren la independència? És un fet que les estacions romanes es troben a tots els indrets. Sobre les ruïnes de les ciutats púniques —Càller, Turris, Tharros, Soeci, Carnus, Uselis, Gurulis, Òlbia— sorgiren les ciutats romanes. La civilització romano-púnica tingué relleu. L’explotació de les mines de plom d’Iglésies agafà un gran volum. Les planes de l’illa foren plantades de blat per abastar la població parasitària de la capital. No hi ha a penes, a l’illa, arquitectura religiosa o civil romanes: s’hi troba arquitectura i enginyeria militar. Les característiques del país conquerit. Per a repoblar les grans osseres deixades per la guerra d’invasió els romans utilitzaven els esclaus i els presidiaris. Els nadius, desconfiats i plens de rancor per l’invasor, es barrejaven fàcilment amb els presos i els esclaus, units en la mateixa desgràcia. Avui en diríem: i poveri amanti.

»Aquesta integració projectà sobre l’illa la llengua llatina. Aquesta entrada degué ésser anterior a la de qualsevol altre país sotmès del Mediterrani. Fou a Sardenya, en realitat, on el llatí es corrompé més aviat. La parla romança de l’illa és la més antiga d’aquest mar: la de Catalunya i Provença es formà de seguida: en el segle IV a Catalunya és documentada la subsistència de parles locals. La llengua sarda central i la logudoresa tenen, més clares que qualsevol altra llengua neoromana, les formes originals llatines i paraules que conserven tota la seva arcaïcitat, desaparegudes en les altres. La infiltració del llatí a Sardenya no vol pas dir que els naturals tinguin una ascendència romana. La infiltració obeí o a la hipòtesi ja assenyalada de la barreja dels nadius amb els esclaus i presidiaris o a la necessitat de posseir un llenguatge pla i senzill en un país poblat de tribus que parlaven uns i altres llenguatges diferents. És la mateixa funció de l’anglès a l’Índia, de múltiples parlars. És un fet si més no l’existència d’un lligam feble però tenaç entre el substrat arcaic i l’actualitat. Els grans erudits, etnòlegs i filòlegs —Bresciani, Toschi, Cuchiara, Wagner, Alziator, etc.— ho han demostrat.

»El cristianisme brotà en els últims temps de l’Imperi, en una illa empobrida i abandonada. L’església depengué de la d’Àfrica. A principis del segle V, Sardenya estava cristianitzada, tot i que algunes tribus mantinguessin els cultes idolatries. La invasió i el domini dels vàndals provinents d’Àfrica durà un segle i s’acabà amb la victòria dels bizantins —534. Els germànics han deixat un record de terror llegendari; els senyors de llevant, dialèctics i lladres, no donaren a l’illa gairebé res de la seva civilització: deixaren una herència miserable.

»A l’època bizantina, però, es produí a Sardenya una certa aura autòctona i real. Els governadors bizantins organitzaren el país en quatre províncies o regions administratives i d’una manera insensible es produí una situació d’independència larvada que s’accentuà a mesura que els lligams amb Bizanci s’anaren afluixant. Les regions foren les de Càller, Torres, Arborea i Gal·lura, que foren governades per prínceps locals anomenats en llengua sarda judikes (jutges). A l’interior, la independència fou real; a les poblacions de la costa, formal. S’establí, però, una espècie de costum sinistre que consistí en això: que els judikes, sempre lluitant entre ells, cercaren fora de l’illa aquella ajuda que els permetés d’abatre el contrari. És un fet, però, que durant segles i malgrat els desenganys, la mala administració, la falta de qualsevol principi democràtic, les traïcions, les incursions dels sarraïns sobre la costa de ponent, les malalties, la fam perenne dels pagesos, la venda del poble a l’estranger a través de matrimonis polítics… es produí sobre l’illa una certa, real autenticitat. Si l’experiment no fou absolutament positiu, no en tingueren pas la culpa els pobles de Sardenya. Foren els prínceps locals els qui donaren entrada, sempre en lluita i per abatre’s mútuament, a l’expansió de les repúbliques de Pisa i Gènova, que reeixiren a establir, primer, una hegemonia comercial i després política. Aquest fet inaugurà mil anys d’història. Els sards tornaren a una situació d’inferioritat, de desconfiança, a l’odi de l’estranger. L’aïllament dels poblats a l’Edat Mitjana correspon —fatal repetició— al de les tribus antigues, primer com a defensa passiva davant la invasió púnica i després contra la prepotència romana. El vernís bizantí fou substituït per les formes paisanes o genoveses. El país real es reclogué en l’interior remot.

»L’expansió genovesa i pisana no projectà sobre l’illa una civilització: tingué com a principi i com a fi el comerç. Els ordes religiosos peninsulars —benedictins, camaldulencs, etc.— vingueren a l’illa i construïren convents sempre acostats als dominadors. La penetració dels forasters fou, però, molt escassa. A l’interior, fou nul·la. En l’àrea més culta i malgrat aquesta presència, aparegueren les primers manifestacions literàries i la llengua sarda, que era la dels mateixos judikes, fou escrita en els condakes, que tenen una importància capital per a la filologia romànica. No es produïren pas, però —com a Provença, Sicília, Mallorca, Toscana o Úmbria—, formes de literatura artística o filosòfica. Els condakes tenen caràcter jurídic, de crònica, d’història dels costums. El corpus de lleis generals dit la Carta de loqu, promulgat en temps de la judikisa Elionor d’Arborea té —amb la seva inspiració bíblica— una importància històrica per a la vida de l’illa encara més gran, ja que fou llei fonamental de Sardenya des de finals del XIV fins a la dominació de la monarquia piemontesa.

»Davant aquest llarg domini, els historiadors es limiten a fer una llista de fets històricament provats amb el mirall constant de les fortunes de les repúbliques de Pisa i Gènova. Sardenya era un camp que havia estat empobrit per l’heretatge vandàlic i bizantí, un camp obert que Pisa i Gènova milloraren. Aquests historiadors escriuen pensant en la unitat italiana que segles més tard provocà el Piemont i que pisans i genovesos no tingueren mai en el pensament. Obliden l’essencial, el que interessa als sards, el que explica el procés històric de l’illa. La causa de la conservació del poble sard s’ha d’atribuir al fet, prou demostrat, que pisans i genovesos foren estrangers a l’illa. No es barrejaren amb la població, no intentaren mai d’entendre i sí, només, de fer-se entendre, tractaren l’illa com una colònia aprofitable però enemiga.

»Des del punt de vista artístic, la dominació no fou pas desdenyable. El Renaixement, que havia d’esclatar a Florència dos segles més tard d’haver arribat els pisans a l’illa, tingué les arrels en l’art de Pisa. Aquest romànic ens ha deixat obres d’un gran valor i sobretot deixà una classe de mestres de paleta i de fuster, del qual sortiran, amb el domini català, els mestres d’artesania, aquella classe mitjana que encara dura avui i que constitueix una força de futur insospitable.

»Els monuments deixats per Pisa a Sardenya són més nombrosos que els de Gènova: tenen un caràcter colonial. Vull dir que les formes primitives del continent esdevenen a l’illa distintes, més aptes a la sensibilitat dels nadius i adaptades als materials indígenes. En els monuments pisans més antics (segona meitat del segle XI), s’hi veu ja la mà d’obra de l’illa, que es fa cada vegada més precisa. El segle XII, els paletes i fusters sards tenien una capacitat d’obrar sense comparació en el Mediterrani. Les corporacions de mestres foren nombroses i importantíssimes. L’equilibri i la classicitat toscana, a través de l’arquitectura, de l’escultura decorativa i de la pintura mural, penetraren en l’illa, però en la vida sarda tingueren una posició marginal. Els artesans aprengueren de construir i de decorar, però es mantingueren apartats dels estrangers. Els arquitectes pisans foren cridats pels judikes perquè els consideraren un poble de cultura superior. Treballaren sobretot on trobaren més conveniència i el poder era més segur i durable (Càller, Esglésies). Feren llurs afers. Les paraules ladros de Pisa són encara avui vives en tota l’illa. Si en les ciutats on vivien mercaders italians penetraren en la llengua unes paraules pisanes, el fet no es produí mai a l’interior, on la població tenia el seu llenguatge i les seves tradicions. De la mateixa manera com s’havia fet, el domini dels mercaders de l’Arno es desféu en poc temps».

Es podria fer un resum del que el meu amic arquitecte tingué més interès a fer-me veure. És el que segueix:

Els bizantins, deixaren molt pocs vestigis: església de Sant Sadurní, a Càller i a Sant Joan de Sinis, en les proximitats d’Oristany.

De l’art protoromànic, en queda la meravellosa, inoblidable església de Santa Sabina, prop de Silanus, de planta central amb elements semblants als siríacs —de datació incerta.

Els monuments més antics de l’art romànic de Pisa (XI-XII segles) són Sant Gavi (Porto Torres), Santa Maria de Regne (Àrdara), Sant Simplici (Òlbia), Santa Justa, prop d’Oristany. Dels segles XII, XIII i XIV cal assenyalar especialment: Santa Maria (Uta); la Trinitat (Sacarja); Sant Pere (Sorres): Sant Pere de les Imatges (Castellsard); la Catedral d’Ottana; Sant Miquel (Ploaghe); la Seu d’Esglésies i Nostra Senyora de Vallverd, a la mateixa ciutat.

L’església de Santa Maria de Sàsser, potser construïda pels genovesos, és d’un romànic pur sense influències toscanes.

A tota l’illa es troben fortaleses i castells, avui en ruïnes, que tenen poca importància en la història de l’art, llevat de les torres del castell de Càller, de riquíssima arquitectura, i d’unes murades, a Sàsser, salvades de la destrucció del segle passat.

—No us detallaré pas —diu sempre el meu amic— els esdeveniments de l’arribada dels catalans a Sardenya i la història de Catalunya en aquesta illa. Fet i fet les nostres informacions deuen provenir de les mateixes fonts…

—Les meves són escasses. Es redueixen a la Història de Ferran Soldevila.

—Conec aquesta Història. És excel·lent. Només té un defecte: és massa diríem telegràfica, massa esquemàtica. Però els esquemes són objectius, en cap moment no són apassionats ni barroers. La presència dels catalans a Sardenya fou en realitat la continuació de la història de l’illa. En un moment determinat, els judikes d’Arborea, família ja lligada amb vincles matrimonials amb els vescomtes de Bas, demanaren auxili a la casa de Barcelona contra els seus enemics. És la constant de funcionament fatídic. El rei català s’hi pensà molt abans d’empendre les operacions: una vintena d’anys. A l’últim es decidí. El seu fill, l’infant Alfons, féu la primera campanya, que fou aspra i dura, però la conquesta de Càller fou un fet. Els armats sards d’Arborea i de Sàsser l’ajudaren. El rei havia perfectament previst, en els anys de dubitació, que la seva presència a Sardenya exasperaria Pisa i Gènova. Fou exactament el que succeí. Amb la presa de Càller, però, el poder dels pisans, que havia durat més d’un segle, quedà esborrat gairebé totalment. Gènova veié favorablement l’acció contra els pisans; però, després que aquests hagueren estat vençuts, començaren les reticències genoveses. La pau de l’infant Alfons fou firmada l’onze de juny de 1324.

»En virtut d’aquesta pau, el castell de Càller mantingué administració del Comú de Pisa, però en “guisa de vassall” del rei d’Aragó. El puig de Bonaire, on avui encara es manté la petita església de Nostra Senyora, fou poblat per cavallers, servents i almogàvers, per protegir la pau durament aconseguida. Aquest acte de generositat, ordenat pel mateix rei Jaume II des de Barcelona, pot semblar una demostració de feblesa. Més aviat és el contrari: és la demostració que els catalans tenien, al cap, excel·lents principis de política. Càller era un centre mediterrani d’importància militar, ja que no solament era una escala, sinó que protegia les rutes de la navegació de llevant; era així mateix un centre comercial de primer ordre, amb un hinterland ric, amb una població molt civilitzada d’artesans i d’obrers i habitada per sards i pisans. Destrossar-la, significava crear un desert, perdre un mercat i una base, cosa greu en aquells temps en què la seguretat de la navegació i la protecció de les rutes eren precàries. Per altra part, potser, aquesta primera petjada sobre un país desconfiat, es produí mantenint unes certes reserves. Els catalans preferiren de mantenir el foc sota la cendra a llançar-se a una lluita que hauria pogut encendre tota l’illa.

»Encara no havien passat tres decennis de l’arribada, que aquesta lluita es produí. La revolta de la ciutat de Sàsser, la rebel·lió dels judikes d’Arborea i les intrigues de Gènova invertiren una situació que no fou mai excel·lent i que esdevingué gravíssima. El rei Pere (anomenat el Cerimoniós) hagué de prendre en mà personalment les operacions de guerra i després de diverses batalles de terra i mar obligà els sards i els seus aliats a fer acte solemne de submissió. Era l’any 1355. Durant aquesta campanya del Cerimoniós es produí el setge i l’expugnació de la vila de l’Alguer, fortalesa genovesa, després d’una dura i llarga lluita naval i terrestre, duta a terme pels almogàvers manats pel rei mateix.

»Després de la submissió, una de les primeres decisions del rei fou despoblar les ciutats de l’Alguer i de Càller dels nadius, dels genovesos i dels pisans i repoblar-les de catalans que s’hi establiren amb les seves famílies. A Càller la substitució fou parcial; a l’Alguer, que era més petit, fou total. I aquest és el fet que explica la pervivència a l’Alguer de la nostra llengua.

»A Càller, la ciutat murada, dita el Castell, fou poblada de catalans; aquells que en els moments de l’infant Alfons s’havien establert en el puig de Bonaire feren el mateix. En els barris marginals de Stampace, vila nova i San Avendrace, s’hi mantingueren els nadius no expulsats, que conservaren el seu llenguatge i les seves tradicions, però que adquiriren la cultura catalana. Sobre els catalans establerts al Castell, la meva opinió és aquesta. Crec en primer lloc que en vingueren menys que els llibres no afirmen. A part la guarnició, vingueren sobretot buròcrates, notaris, escrivents, clergues i oficials administratius. I alguns comerciants, naturalment. Ara bé: els afers i els interessos d’aquest nucli els portaren a barrejar-se al cap de molt poques generacions amb la població de l’illa —fet que s’ha de qualificar de sensacional, perquè els dominadors anteriors s’havien mantingut en una posició separativa o marginal si voleu. La població local era culturalment elevada: els dominadors s’hi mesclaren i identificaren gairebé totalment. És clar que els vells calleritans i els primers catalans mantingueren els seus propis idiomes i es miraven com a enemics; després de dues o tres generacions, els joves oblidaren lluites, batalles, venjances i traïcions. Els catalans oblidaren a poc a poc la parla pròpia, i el sard de Càller s’enriquí en àmplia mesura de paraules catalanes, fins al punt que aquest darrer llenguatge, com vós mateix heu pogut constatar, es pot qualificar com a forma grisa sardo-catalana. Aquesta forma cobreix tots els territoris del Campidanès, de Sulcis, de la Trexenca, de la Maril·la, de l’Ollastre, de Quirra.

»A l’Alguer, les coses succeïren d’una manera diferent. En aquesta població, la substitució fou total. Els nadius sards i genovesos foren reemplaçats d’una manera completa, no pas amb buròcrates, sinó amb gent del poble que conservaren la llengua gelosament. Amb el pas dels anys, però, el català de l’Alguer tingué una evolució diferent del català peninsular i de les illes —evolució que us explicaré, quan ens llegui. El fenomen fou ajudat per l’aïllament en què visqué l’Alguer durant segles. L’Alguer, per als catalans primer i per als castellans després, fou una fortalesa i una escala no gaire freqüentada certament. Es produí un doble fenomen curiós: així com els catalans de Càller es barrejaren amb els sards del rodal i, perdent la llengua, iniciaren una forma lingüística grisa sardo-catalana a través d’un moviment que anà de dins a fora, a l’Alguer es produí un moviment de sentit diferent. Els sards s’infiltraren en la ciutat catalana; catalans i sards es barrejaren, però aquests darrers es catalanitzaren adoptant la llengua arcaica que trobaren dins les muralles de la vida. A Càller, els catalans se sarditzaren; a l’Alguer, els sards, en certa manera, es catalanitzaren, i aquest fet influí en l’evolució diríem colonial de la llengua.

»Esgotada la casa de Barcelona, els dominis catalans del Mediterrani foren heretats primer pels Trastàmares, després pels Àustries, després pels Borbons. El català, que fou l’idioma oficial de Sardenya durant tres segles —dic l’oficial, no pas el dels nadius, que continuaren parlant indestorbats la seva llengua però amb una forta infiltració catalana—, fou substituït pel castellà.

»A Sardenya, el castellà seguí un camí molt distint del català. L’illa conservà la posició de relatiu privilegi com a membre de l’antiga confederació catalano-aragonesa, però la decadència d’Espanya es reflectí a Sardenya. L’interès pel Mediterrani fou substituït per l’interès per Amèrica. La prosperitat i la puixança de l’imperi durà poc, fins a la batalla de Kocroi, i el mateix fenomen que la història registrà a Catalunya es produí en aquesta illa: decadència. La supervivència del català es limità a poques famílies d’antigues tradicions callereses i a l’Alguer. Funcionaris, capellans, notaris i oficials de parla castellana, sobretot a Càller, Sàsser, Esglésies i Oristany, utilitzaren exclusivament, sobretot durant el segle XVII, la llengua de Castella. La del principat, amb els seus matisos sardescs, es refugià a l’Alguer i a la rectoria d’alguns capellans de l’interior. Així com el català s’havia popularitzat, el castellà no es popularitzà mai —no s’infiltrà en els dialectes del país—, es limità al lèxic dels tribunals, dels bisbats i de les oficines de la governació. A l’interior es parlà purament la llengua sarda. La noblesa d’origen peninsular, els insulars ennoblits i l’alta burgesia ciutadana utilitzaren el castellà com a símbol de distinció i de poder —com en temps de la confederació havien parlat català. És el mateix fenomen d’avui: la noblesa i la burgesia parlen cada vegada més la llengua oficial italiana.

»En el moment que l’illa fou atribuïda per les potències als piemontesos, a conseqüència de la guerra de successió d’Espanya, les classes ciutadanes dites elevades continuaren parlant, uns quants anys, el castellà. El rei de Sardenya imposà, però, l’ús oficial de l’italià, i llavors noblesa i burgesia es posaren a parlar el sard. Aquest fenomen és encara visible avui a la ciutat de Càller, vila molt tradicionalista; a l’Alguer, la gent continuà parlant català. Però la burgesia moderna, la que va sorgint a cada moment del poble, tendeix fa cinquanta anys a l’italià. Ens trobem davant una situació de bilingüisme —però d’un bilingüisme no reconegut legalment, perquè el sard no és reconegut per l’Estat i, per tant, rebutjat a les escoles, al teatre, a la premsa… La burgesia moderna, almenys externament, aparenta un gran despit per les tradicions i els lligams històrics amb el passat, com si es volgués fer perdonar una manca de patriotisme o d’“italianisme”, que per altra part ningú no ha plantejat mai.

»L’obra de desnacionalització continuada durant dos segles pels piemontesos —poble tan absorbent i prepotent com el castellà— a través d’una política d’italianització exasperada i mal entesa, utilitzant la instrucció pública i tots els mitjans de captació, ha creat un provincianisme mediocre i estèril, que destil·la un tedi total. Aquesta política ha deixat vestigis en la mentalitat i formació dels sards “cultes”. S’ha creat un estat d’ignorància. Els sards no tenen a penes idea del seu país. El bilingüisme és considerat la causa de la decadència espiritual del poble de Sardenya. La llengua és el teixit connectiu la pèrdua del qual farà que ja no siguem un poble, sinó un ramat. Aquesta situació, com acabarà? La nostra història és la d’un poble colonial que en el moment de deixar de ser-ho es troba amb una projecció de provincianisme espès, gris i exasperant.

»El problema lingüístic de Sardenya té un enorme interès i dins la seva cornisa es troba el curiosíssim fenomen del català de l’Alguer, que persisteix des que a mitjan segle XIV fou poblat, pel rei Cerimoniós, amb catalans després que la vella fortalesa genovesa fou expugnada.

»La geografia lingüística de l’illa és una de les menys unitàries dels països neollatins. Bàsicament s’hi parlen dues llengües: el sard, que és el que té més importància, i l’italià. L’italià, però, que es parla a Sardenya no té res a veure amb el que es parla a la península i està establert al nord de l’illa i dividit en dos dialectes: el sasserès i el gal·lurès. Tots dos pertanyen al grup de les parles de Còrsega, l’illa germana, però tenen caràcters, lèxic i sintaxis molt diferents a conseqüència de la influència dels llenguatges sards. Els límits i les zones de transició entre els dos dialectes són perfectament determinats.

»Segons alguns filòlegs, el gal·lurès actual seria el dialecte illenc més modern, amb una formació deguda a influències corses dels segles XVI i XVII. Els mateixos estudiosos afirmen, amb escassa documentació, que el dialecte sasserès és de formació molt antiga amb orígens autònoms del gal·lurès.

»La diferenciació entre aquests dos dialectes, avui tan clara i evident, és sens dubte molt antiga, però no hi ha elements probatoris que demostrin una preexistència de quatre o cinc segles del sasserès respecte a l’altre. La història del nord de Sardenya i la de la ciutat de Sàsser ens diu que el sasserès, amb un lèxic molt ric i barrejat, és un idioma ciutadà, d’artesans i pagesos, mentre que el gal·lurès és l’idioma de nuclis aïllats de pastors, sense influències peninsulars i illenques. L’anàlisi de les dues parles demostra que són branques del mateix arbre, que són la mateixa llengua amb identitat sintàctica i matisos en les formes verbals. El gal·lurès és sintètic i pobre de lèxic i no podria tenir la riquesa expressiva del sasserès, àmpliament barrejat de genovès, pisà i català. Els punts de contacte que tenen amb els parlars de Còrsega fan presumir una invasió corsicana que la història, però, no ha registrat.

»Llevat d’aquesta àrea de parla itàlica —ja que no s’ha d’oblidar que a Còrsega es parla l’italià— d’una població que no passa dels dos-cents mil habitants, la resta de l’illa es troba sota el domini de la llengua sarda, la qual es manifesta a través de dos dialectes principals: el logudorès i el campidanès.

»Logudorès i campidanès són idiomes diferents, amb variacions profundes —tals com les que hi ha entre el castellà i el portuguès o entre el català i l’occità. Tenen, és clar, matisos de rodal, però no existeix entre els seus territoris una zona típicament grisa. El campidanès és el parlar del sud de l’illa; el logudorès, el parlar central. (Al nord hi ha els dialectes itàlics, ja al·ludits fa un instant).

»El logudorès, anant a refilar les coses, té dues formes diferenciades: l’occidental o propi i l’oriental o nouresa. El campidanès és molt unitari i es pot considerar com a idioma compacte i evolucionat unívocament en tot el seu domini.

»Per a un filòleg, entre els dos dialectes de la llengua sarda les diferències apareixen clarament. Aquestes variacions són molt antigues, més que degudes a influències exteriors a la diversitat de poblacions pre-llatines de l’illa. La terra campidanesa, poblada i colonitzada primer pels fenicis i després pels cartaginesos, té avui una raça amb caràcters somàtics molt diferents dels naturals del nord i est d’aquesta illa. La població del campidanès és molt semblant a la del llevant espanyol i de Mallorca. Aquesta unitat racial deguda a la barreja dels pobles orientals i africans (i ibers) amb la gent illenca justifica i explica la prou forta unitat de l’idioma. D’altra part, l’examen, tot i superficial, d’un mapa de la Sardenya del sud, que és molt planera, ens explica la facilitat de comunicacions i de moviments de les poblacions de la terra campidanesa i dels turons de la Marmil·la i de Trexenta. La situació del nord de l’illa i del Logudor és totalment diferent. La població hi visqué gairebé sempre aïllada i acceptà en època històrica el domini romà com a desgràcia necessària. La població del territori nourès (la Barbaja) no acceptà la dominació imperial i es refugià a la muntanya, sobretot després d’haver-se demostrat que la lluita era inútil i estèril. Així i tot, la llengua llatina penetrà profundament en el país i n’esborrà totes les parles arcaiques. Crec que el logudorès és avui la llengua més acostada al llatí de l’imperi i la més antiga de les parles neollatines.

»L’evolució del campidanès i la del logudorès, no obstant el llarg predomini polític i cultural dels Arborea, emprengueren camins diferents. Però aquesta diferenciació no ha estat prou forta per a esborrar els elements comuns dels dos dialectes sards.

»Dos caràcters fonamentals distingeixen els dos dialectes. El campidanès té les vocals neutres i una tendència natural a la palatalització (com el català, el portuguès i els dialectes italians del sud). El logudorès no coneix les vocals neutres i ignora quasi totalment la palatalització: les velars predominen. El campidanès, per altra part, tendeix a formar paraules breus amb l’accent tònic a la darrera síl·laba. L’altra, al contrari, no té un sol mot que no sigui pla o amb l’accent tònic sobre l’antepenúltima síl·laba.

»La llengua sarda pertany al grup central dels idiomes llatins i té un evident parentiu amb el provençal. Com a llengua literària no té cap importància, havent viscut el poble sard sempre o gairebé sempre en estat d’aïllament total. La literatura —i no diguem el teatre— requereix l’existència d’una societat, i en aquest país no hi ha hagut mai gaire societat. Les escasses temptatives literàries dels segles passats i les d’avui s’han manifestat generalment en logudorès, idioma reconegut a tota l’illa com a “llengua”.

»Els impactes de la llengua sarda parlada avui són gairebé exclusivament de procedència ibèrica —sobretot de procedència catalana. La llengua italiana oficial és coneguda a l’illa només fa un segle. Les influències estrangeres al sard es reconeixen sobretot en el lèxic, però hi ha locucions i frases d’importació de les dues penínsules entre les quals Sardenya està enclavada.

»L’estructura de la llengua és gairebé medieval, com ho demostren els documents antics. Dins el sistema de les llengües neollatines, el sard hauria pogut tenir millor sort, però circumstàncies històriques adverses ho han impedit juntament amb altres causes que seria massa llarg d’analitzar. Sens dubte la falta d’una burgesia continuada i conscient des de l’alta Edat Mitjana fins als nostres temps és una de les causes principals del cultiu escàs i del no desenvolupament, en sentit modern, de la llengua sarda. Això no vol pas dir que es pugui negar a priori la possibilitat d’un renaixement literari amb la corresponent expansió cultural. El que falta sobretot als sards d’avui, com els faltà en temps passats, fou la consciència d’ésser un poble absolutament personal no sols per les seves característiques folklòriques i de tradicions populars —fet que avui és acceptat per tothom—, sinó per una espècie d’arcaisme aristocràtic expressat sobretot per la distinció lingüística. El fet més important de Sardenya és la llengua sarda. Si la llengua s’esborra, el país i la gent perdran la personalitat, que en definitiva és la seva única fortuna.

»A part els dialectes de què hem parlat, que són els bàsics, Sardenya té illots lingüístics. A l’Alguer, es parla català; Carloforte (illa de San Pietro) i Calasetta (illa de Sant’ Antioco) són de parla genovesa; a la Maddalena (illa del mateix nom) es parla com al sud de Còrsega. Els illots de parla genovesa responen a vells establiments comercials de la Superba.

»Els impactes catalans i en més petit grati castellans en la llengua sarda serveixen, al meu entendre, per a demostrar la supervivència de la llengua materna, i crec que són —històricament— avatars favorables que reforcen les seves arrels, les quals fins avui han resistit miraculosament als massissos atacs interns i externs que han sofert i sofreixen. Aquests impactes, catalanismes, castellanismes i avui italianismes, signifiquen d’una manera inqüestionable una evolució del llenguatge, són unes forces estranyes que la llengua s’ha fet pròpies, i que l’han millorada, com una planta que ha arribat a la maduresa gràcies a un adob encertat. La influència de la llengua catalana, que tenia el segle XIV una evolució remarcable enmig de les altres llengües europees, no podia deixar d’ésser favorable i quasi determinant en l’evolució de l’idioma propi dels sards.

»Que la llengua catalana hagi arribat a tenir durant un període no gaire llarg un èxit tan profund, amb les influències de civilització i de cultura corresponents, planteja un problema de projecció històrica que no ha estat investigat, perquè els historiadors prefereixen estudiar l’evolució política, i ara l’econòmica, més que l’evolució espiritual. Però, en les cendres d’una època passada i morta, llegim ara un missatge, veritable nucli per a entendre i assimilar, històricament, aquell passat.

»Ja us he dit —i ara ho repeteixo— que els impactes catalans —i en més petita escala els castellans— dins el cos de la llengua dels sards es produïren sobretot en el lèxic. Però el lèxic és molt important. El lèxic constitueix la major part d’una llengua. ¿Qui podria avui creure que la influència lexical es limita a deixar vestigis d’una exterioritat desesperant? Les recerques, basades en els coneixements d’avui, sobre l’evolució de la llengua, s’han d’estrènyer i precisar. S’han d’interpretar els fets històrics, sense deformació passional, per a veure la significació d’un èxit de tal portada. Aquesta interpretació s’ha de fer d’acord amb els dies presents, mirant la situació de la nostra llengua però amb el pensament projectat sobre el futur. El nostre camp no és de determinació científica, ni d’investigació arqueològica, ni de complaença nacionalista. És, sobretot, de concepció històrica. Aquesta és la ruta que ens hauria de guiar, el que hauria de ser l’objectiu central de les nostres recerques. Hem de partir de la realitat que el Mediterrani ha tingut i té una unitat.

»Des de fa poc temps, la investigació als arxius ibèrics ha permès a alguns savis illencs de fer una certa llum sobre alguns episodis, gairebé desconeguts, de la nostra història. La publicació de documents, provinents sobretot de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, i els estudis paral·lels fets per investigadors peninsulars ens han aclarit el primer període de la “conquesta” catalana. Ara es pot demostrar que la llengua catalana penetrà a l’illa, no pas com a idioma oficial dels “conqueridors” sinó a través (en la primera meitat del segle XIV) de notaris, mercaders, almogàvers, mariners, capitans i cavallers.

»Què havia passat abans? Història pobra d’esdeveniments, llargs segles de fosca, fins al període erròniament cregut de llibertat i independència dels judikes (jutges).

»El relaxament dels vincles amb l’imperi de Bizanci i l’establiment de les quatre autonomies comarcals no es produïren pas d’un cop, o com a resultat d’una revolució popular o d’una guerra exterior. El règim d’aparent independència dels “jutges” durant més de dos segles fou derivat d’un procés històric típic de les illes i terres colonials. Les condicions polítiques de Bizanci, l’acció amagada i contínua de l’Església, la gradual integració de la vida tribal, la formació inadvertida però real d’agrupacions polítiques entre poblets i parròquies, la falta absoluta d’autoritat interna i externa, la formació cristiana i occidental de la comunitat conscient, la formació sobre la corrupció del llatí d’una llengua unitària, foren les causes i concauses de la naixença del poble sard modern. El règim dels jutges, però, no fou prou eficient per a arribar a la plena independència. En l’interior del país, on la població empobrida no tingué cap capacitat econòmica, la independència fou molt avançada. En els centres de la costa fou només formal. Els jutges, sovint en lluita entre ells mateixos, cercaren fora de l’illa l’ajuda que els permetés d’abatre el contrari. Una forma de colonialisme inqüestionable.

»En el curs dels segles XII i XIII, els sards tornaren al règim d’esclavatge i a l’interior mantingueren la desconfiança i l’odi que aprengueren des de les primeres invasions. Els sards, sotmesos als bizantins, perderen aquest vernís per tenyir-se en els pàl·lids colors pisano-genovesos. La dominació de Pisa i Gènova, utilitzant els ordes religiosos, no fou mai una penetració missionera o un assaig de civilització: la cultura ancestral es mantingué amb tota la seva arcaica fortalesa en les muntanyes. Els sards tenien una herència molt antiga barrejada amb el cristianisme —que trobà en la religiositat natural dels fills del país un terreny aprofitable— i deduïren d’aquests fets una gran força de supervivència i de resistència davant totes les pressions estrangeres. Si les influències de Pisa i Gènova —pobles de cultura superior— no foren prou fortes per a afeblir la situació autòctona, el fet deu voler dir que la cultura sarda tenia fonaments en els illencs i en els seus jutges.

»L’objectivitat històrica obliga a reconèixer que la dominació de Pisa, sobretot, no fou negativa per al progrés de l’illa cap a la civilització. En realitat, fou una dominació indiferent, típicament comercial, una transposició, passat un mil·lenni, de la primera conquesta fenícia. La incapacitat colonitzadora de pisans i genovesos s’atribueix avui a la manca d’una visió general (o imperial, com se’n digué algun dia) del problema mediterrani. Els ideals de les repúbliques marineres foren purament mercantils, i així, com succeí abans amb la república d’Amalfi, moriren amb la mateixa rapidesa amb que nasqueren.

»Pisa i Gènova obriren les portes a la penetració dels catalans, què es demostraren, acabat el llarg període de guerres i revoltes, extremament sensibles a establir pactes d’amistat amb les poblacions de l’interior. Que aquesta concepció fos colonial o imperial no modifica els termes del problema. Els catalans de llavors tenien un sentit històric i una consciència mediterrània.

»Càller fou la porta d’entrada de la penetració cultural catalana. En una conversa anterior parlàrem llargament d’aquest fet.

»Al nord de l’illa, la situació fou prou diferent. En un primer temps la relació entre gent de Sàsser i catalans fou excel·lent, però les lluites —vingudes després— foren d’una inusitada violència. La ciutat de Sàsser no fou poblada —per a bé o per a mal— amb peninsulars. Habitada per una població molt barrejada, amb prevalença de sards, tingué una classe mercantil molt rica i potent de genovesos. Els marxants catalans —essent la ciutat el centre comercial més important del nord de l’illa— obriren llurs alfòndics prop dels genovesos. I en el parlar de Sàsser, diferent, com ja hem dit del sard, el lèxic català hi penetrà copiosament.

»L’Alguer, fortalesa un temps de la família genovesa dels Dòria, tingué una sort diferent. El poblet fou repoblat totalment —segons el document reial— pel catalans. S’hi establí la vostra llengua que és també la meva, que s’hi conservà. Es produí, així, el fenomen filològic colonial típic: el català de l’Alguer quedà influït del parlar sard del Logudor, però la fusió recíproca no es produí.

»L’Alguer ens ha transmès un català arcaic, pobre, primitiu, però essencial, que tot i ésser un dialecte, conserva viva l’estructura de la llengua dels mariners, dels soldats i dels camperols de Catalunya. La llengua algueresa, però, tingué una evolució distinta de la peninsular: evolucionà segons la corba típica dels llenguatges colonials, en els quals les influències degudes a la població indígena es fan gradualment més advertibles, fins que neix una forma d’equilibri que estableix el dialecte sense mudances ni evolucions successives. El que ha passat amb l’alguerès no es pot comprovar amb documents d’arxiu. Notaris, veguers, síndics i capitans, catalans, sards catalanitzats i catalans sarditzats parlaven la llengua de Barcelona, amb els matisos dialectals peninsulars o illencs, i escriviren així els documents que fins ara tenim d’ells. Però la pregunta és aquesta: la població inculta, de quina manera parlava? Un anàlisi de l’alguerès actual i sobretot de l’alguerès parlat els primers anys d’aquest segle demostra clarament la supervivència de formes arcaiques tant lexicals com verbals, locucions típiques d’uns parlars peninsulars encara vius, la completa desaparició de paraules cultes utilitzades en els documents oficials, l’aparició de vocables i locucions del sard medieval, de dialectes italians i de la llengua italiana d’avui.

»Per a explicar aquest fenomen d’evolució de l’alguerès, potser convindria d’aclarir alguns extrems. Potser el repoblament total de l’Alguer amb catalans, com diu el document del Cerimoniós, no fou tan literal com el que la paraula indica. És a dir: l’aïllament lingüístic de la fortalesa potser no passà de ser una llegenda. Els documents estudiats de l’arxiu de la ciutat assenyalen la presència de cognoms sards entre els pocs ciutadans ja a la darreria del segle XIV. Per altra part, els cognoms catalans es fan ràpidament inadvertibles. Durant la visita de l’emperador Carles I. a la primera meitat del segle XVI, hi havia escassos cognoms catalans, molts noms sards i alguns de castellans. Això significa, al meu entendre, que el català de l’Alguer fou, des de l’origen, un parlar colonial, això és, una llengua estrangera parlada pels nadius. Aquesta constatació potser aclareix la desaparició en l’alguerès de les vocals neutres, conservades, al contrari, en el català del Principat i de les Illes. Trobem una evolució molt veïna en les parles valencianes, on les vocals febles no són mai neutres. En valencià, però —en el valencià d’avui—, s’estableix una clara distinció entre les vocals a i e, o i u febles —fenomen que no ha tingut una explicació filològica decisiva. Podria explicar-se, probablement, perquè el valencià és una llengua colonial. En l’alguerès, el fenomen és més explicable, perquè el català de l’Alguer esdevingué immediatament un parlar colonial: les vocals febles pronunciades pels catalans establerts en la fortalesa foren imitades (més que assimilades) pels sards, els quals, per natural disposició, canvien el so neutre en un so clar, uniforme, amb la sensibilitat, però, de mudar la mateixa vocal forta en una altra de feble, això és, amb pronunciació diferent. El fet és observable, sobretot en la e feble, que es transforma, en la parla algueresa, en o. La o feble sona, com en català peninsular, u.

»Els catalans establerts a l’Alguer, en poques generacions, barrejant-se amb els sards, adquiriren aquestes formes de pronunciació dels naturals del país —al mateix temps que n’aprengueren moltes d’altres, sobretot un lèxic logudorès molt ric. Al mateix temps es produí el fenomen paral·lel però de sentit invers. La influència cultural catalana de la ciutat impedí, dins la fortalesa, la dissolució i l’esvaïment del llenguatge dels pares i dels avis. El nivell de cultura més alt dels catalans que el dels sards provocà, però, una penetració profunda del lèxic català en l’idioma logudorès. El sard logudorès, com el campidanès, conserven paraules i locucions abundants del català antic.

»Més tard, l’alguerès assimilà mots, sobretot menestrals, per influències napolitana i genovesa. La primera vegada que vós anàreu a l’Alguer, tinguéreu ocasió de veure el port, que llavors no tenia cap defensa de nord-oest, poblat de coralers del golf de Nàpols i concretament de Torre del Greco. L’Alguer és poblada avui d’una llarga majoria napolitana (pescadors) i genovesa (marxants). El dialecte de la població s’enriquí amb lèxics d’aquestes procedències, tot conservant, però, la construcció, les locucions i paraules del català antic i l’estructura intacta, arcaica, de l’idioma.

»Ja heu tingut ocasió de veure la situació de Càller. La majoria sarda que vivia al costat del Castell, la impossibilitat d’un aïllament total, contribuïren a la desaparició del català com a llengua del poble, és a dir, el català es fongué en el parlar alguerès. Així, la penetració del català, del lèxic català, fou molt més profunda a tot el territori del sud de l’illa que al nord. En general es pot afirmar que els impactes del català en els parlars de Sardenya són molt visibles. On ho són menys és en el gal·lurès, com és comprensible pensant només en la distància, ja que aquest dialecte es parla a l’extrem nord-est de l’illa. Aquestes afirmacions es podrien perfectament documentar amb els esquemes semàntics corresponents, però la publicació d’aquests esquemes no entra pas, és clar, en la finalitat del vostre treball, sinó que més aviat és adequat per a les planes de les publicacions filològiques i lingüístiques.

»A tota l’illa la influència catalana estabilitzà els llenguatges autòctons, que després d’una temptativa de renaixença literària que es produí els segles XVI i XVII, amb una certa assimilació de lèxic castellà, prengué el marc estàtic d’avui i s’accentuà gradualment el caràcter dialectal del català de l’Alguer. És ara, en els dies presents i sens dubte pels contactes nombrosos que s’han produït amb Catalunya, pels intercanvis culturals, per la producció d’una curiositat catalana per l’Alguer, en la qual s’ha distingit d’una manera molt destacada el senyor Català Roca, així com la tramesa al vostre país de becaris —malauradament pocs— de l’Alguer, que es pot afirmar l’existència d’un conreu de la llengua de sentit correcte i actual. Jo tinc posades moltes esperances en el ple funcionament del Centre d’Estudis Algueresos, que, si es porta realment a cap —l’optimisme excessiu no ha estat mai una característica del meu temperament—, farà un gran bé.

»No té avui el més petit dubte que per influència, primer, de la dominació i la cultura castellanes i, després, de la piemontesa esdevinguda, amb la unitat, italiana, hom tractà d’esborrar —i en gran part fou aconseguit— les característiques de civilitzacions i cultures més antigues. Aquesta labor fou feta sobretot a Sicília, a Nàpols i a Sardenya. És per això que fou causa d’imprevista i incontenible emoció el descobriment d’un substrat clarament català, viu i fresc en la parla i en els costums de la població de l’illa.

»El fet és molt curiós. La infiltració en la cultura autòctona, prehistòrica, anticlàssica i antiromana de Sardenya, per un procés d’osmosi misteriosa d’un substrat català, és un fenomen extraordinari atesa la desconfiança d’una raça que per la seva naturalesa ha estat impermeable i resistent a qualsevol influència exterior.

»Passades —com núvols en un cel de tardor— les últimes batalles, les darreres lluites, les inevitables resistències armades, el domini català s’establí amb una segura solidesa i la cultura del “gran regne d’Aragó” entrà en les ciutats, en els poblets, en els llocs més isolats de la Terra de Costera, en la Barbaja, en la Trexenta, en la Marilla. Dels genovesos rics i dels pisans vanagloriosos no en quedà més que algun desolat castell solitari i les superbes esglésies camperoles. Havien desembarcat com a conqueridors estranys, i com a estrangers desaparegueren sense deixar un enyor o un record profund. El seu domini havia estat únicament i essencialment colonial: tancats en els seus castells, fent una vida distinta de la població autòctona, el seu idioma de feudataris no tingué cap difusió en el món dels sards, com si un bastió insuperable s’hagués alçat entre la limitada classe d’estrangers i l’anònima, pobra, desvalguda i trista multitud sardesca. Deuen ésser aquests fets els que expliquen la bona fortuna dels catalans a Sardenya després de les violències del desembarcament i la penetració. Els catalans, potser per càlcul polític —cosa perfectament possible—, per natural inclinació i gràcies a una cultura superior en expansió positiva, feren una política d’integració i de comprensió. Els illencs, que no tenien interessos i negocis amb els conqueridors tirrènics, visqueren, amb els catalans, amb una indubtable germanor.

»En el contrapunt idioma —arquitectura i art, podem, en un sentit no científic però molt rigorós, aclarir aquestes afirmacions.

»Ja hem parlat dels impactes catalans en els llenguatges de Sardenya. Hi ha, a l’illa, un substrat català idiomàtic extensíssim que he tractat de fer veure en els esquemes que he publicat i en altres que publicaré. Però aquests treballs són més propis de les publicacions especialitzades que de les converses que vós i jo tenim. Aquesta infiltració catalana fou més sensible al sud de l’illa, país més pla, amb carreteres, comerç i artesania, que en el cap-de-sobre, com era anomenada la banda septentrional de Sardenya i on ciutats i pobles visqueren aïllats, sense camins, i on la població fou —del segle XIV al XVII— molt escassa. La unió d’Aragó amb Castella i la fascinació del descobriment d’Amèrica féu que els interessos mediterranis de l’imperi fossin abandonats, i Sardenya quedà al marge de tota curiositat i tot interès: no es produí cap opressió, però tampoc cap progrés. Fou una projecció, en aquest mar, de la siesta colonial, però amb una clara accentuació de la misèria. L’illa visqué una vida pròpia, i un dels elements d’aquesta vida foren els oficis mantinguts i perfeccionats per la cultura catalana en aquest país. A partir del segle XVI, el castellà fou proclamat idioma oficial de l’illa, però ja no tingué prou força per a desplaçar els elements més antics. Alguna cosa hi deixaren, naturalment, però la ciutat de l’Alguer continuà parlant el català antic, el substrat lingüístic fou inamovible. La seva infiltració fou escassa. Els castellans sembraren en un terreny ja llaurat i se n’aprofitaren, com és naturalíssim.

»Ja parlàrem una mica de l’arquitectura i de l’art d’aquest país. L’església central de Santa Maria, a Silanus, que conté clars elements siríacs, ha estat classificada per Raffaello Delogu com el primer exemple de “romànic primitiu” de l’illa. Bizantins i germànics passaren com el vent, i després, en la segona Edat Mitjana, foragitats els sarraïns, els pisans projectaren l’art romànic toscà formal —s’entén. Alguns dels edificis religiosos més importants del Mediterrani es troben a Sardenya. El romànic sard tingué una evolució molt distinta del romànic toscà —fou una altra mesura i pràcticament una altra arquitectura. Ja en els primers monuments (Basílica de San Gavino de Torres i de San Simplicio de Terranova), en què és encara difícil de trobar caràcters autònoms d’arquitectura pisana enfront de la de França, particularitats estructurals i ritmes indiquen la presència d’una vertadera arquitectura toscano-sarda. Després del segle XIII, la diferenciació es fa més evident, fins que el segle XIV és gairebé impossible de trobar unitat estilística entre arquitectura sarda i toscana.

»Aquests fets s’havien d’al·ludir a fi de justificar la magnífica evolució de l’arquitectura catalana a l’illa. El procés fou el mateix ja assenyalat en l’art pisà, amb una diferència, però: mentre l’art i l’arquitectura de la república marinera es limitaren a edificis religiosos elevats en els indrets on els pisans tenien negocis i comerç (els edificis fets per paletes sards foren escassíssims), l’expansió artística catalana es manifestà d’una manera total: esglésies i basíliques, capelles i convents, cases i palaus, llotges i masies. Tots els elements del gòtic barceloní i valencià penetraren a l’illa, evolucionant amb una autonomia i una característica totalment locals —i amb la mateixa fortuna que havien tingut les paraules de la llengua. Materials de construcció diferents, paletes primitius, usatges illencs, foren els factors que portaren la noblesa original de l’arquitectura religiosa i civil de Catalunya a formes pageses i per això mateix prou sinceres i vives. Així, hom podia veure, en el gòtic sard, una evolució diríem colonial, semblant a la que es produí a Mèxic, amb el barroc espanyol. Els sards, bastant primitius, davant una arquitectura altament evolucionada, es manifestaren amb tota la seva vitalitat, la seva força i el seu esperit ancestral. I és per aquesta raó que Sardenya va escriure una pàgina molt significativa en la història de l’art català. Cal esmentar, en aquest sentit, Santa Maria de l’Alguer, Sant Domènec de Càller, la Seu d’Oristany, el castell de Sanluri, Sant Nicolau de Sàsser, Santa Victòria de Thiesi, el portal sud de San Gavino de Torres, els palaus de Càller, d’Oristany, del Campidà, les esglésies de la majoria dels pobles i moltes cases en totes les comarques. Ja ho heu vist amb els vostres propis ulls. No cal insistir, perquè no n’hi ha necessitat.

»Fou un gòtic que arribà amb retard, l’ofici del qual fou adquirit pels mestres de paleta de tota l’illa i que continuà amb una evolució gradual fins al segle XVII, quan els castellans aportaren el barroc.

»Dels campanars esvelts de Santa Maria del Mar, de Barcelona, en derivà la torratxa de l’Alguer, la d’Oristany, la de Thiesi, la de Serramanna, la de Sant Nicolau de Sàsser i moltes altres. Dels palaus del barri gòtic de la vostra capital, en nasqueren els de Càller, l’Alguer, Iglésies, Oristany i Sàsser. De la catedral de Tarragona, en foren imitacions esglésies de Càller, Sant Francesc de l’Alguer, Sant Nicolau de Sàsser, la catedral d’Oristany. I el mateix s’hauria de dir de l’escultura, quasi sempre concebuda en funció integradora de l’arquitectura. No falten, però, exemples interessants d’estàtues de fusta de producció local amb característiques estilístiques catalanes i valencianes. I el mateix fenomen es produí en la pintura: des de les més antigues importacions de taules, frontals i retaules de Catalunya, els sards produïren mestres pintors com aquell dit de Castellsard (abans Castellaragonès) que, recentment, el professor Foiso Fois ha identificat: es tracta del pintor Martí Torner. O el mestre de Perfugas o el d’Àrdara, o el mestre d’Ocier i el gran Cavaro de Càller, que tingueren i trobaren, en l’art català, una inspiració constant. Mirant avui el retaule de Nostra Senyora del Regne o el de Sant Pere de les Imatges, el visitant es troba corprès per l’emoció. Aquestes obres creen un ambient català, un racó de Catalunya —d’una cultura que deixà sobre l’illa una ratlla profunda i, fins on arriba el sentit de les paraules, immortal.

»Però tot això que us dic mentre fem aquest tour, en definitiva superficial, per aquesta illa, no és més que una introducció feta amb l’esperança que els catalans d’avui puguin iniciar l’estudi sistemàtic de l’expansió de l’art català a Sardenya amb el desig —que es complirà— d’un descobriment i amb la constatació d’un fet de conquista espiritual.

»D’aquest viatge que hem portat a cap, n’hem pogut treure alguna cosa —poc, certament. És el meu viatge, sempre fet amb l’engavanyament dels meus deures i treballs professionals. Però alguna llavor haurem sembrat —llavor de la qual potser algú haurà els fruits. El qui els culli no crec pas que acabi desenganyat.

»Aquesta simple introducció podria ésser més total si us pogués donar una bibliografia, si no completa, almenys molt aproximada sobre el que de seriós ha produït Sardenya. L’Arxiu de la Corona d’Aragó —centre essencial— està en gran part per explorar. Cal veure també la biblioteca de l’Escola Massana a Barcelona.

»Sobre l’Alguer hi ha les obres fonamentals de Guarnerio i de Kuen i les obres introductives de Pere Català Roca, d’Antoni Era, d’Alberto Boscolo.

»Sobre els parlars de Sardenya, l’obra del conegut filòleg M. L. Wagner ha d’ésser considerada importantíssima i en definitiva essencial.

»Sobre el procés arquitectònic de l’illa i les seves obres d’art s’han de tenir sempre presents les obres de Raffaello Delogu, Dionigi Scano, de Vico Mossa, de Sabino Jusco. Hi ha moltíssim, però, encara, a estudiar, investigar i precisar. Es tracta d’un món molt vast i extremament important.

»Sobre el folklore de l’illa hi ha l’obra de Francesco Alziator.

»Sobre les obres històriques hi ha els llibres de Ferran Soldevila, de Raffaello di Tucci, de Pais, Besta, Solmi, etc., i alguns estudis monogràfics.

»Les Universitats de Càller i de Sàsser i el Centre d’Estudis Algueresos, que si arriba a tenir l’empenta de les nostres il·lusions pot ésser una construcció fonamental, poden donar notícies i bibliografies particulars».

1963