SALVADOR ESPRIU

(1913)

El 1952, a quaranta anys, Salvador Espriu (nasqué a Santa Coloma de Farners el 1913), es presentà amb aquestes paraules:

«No m’agrada gaire parlar de mi ni de les meves obres, sobretot dels meus poemes. D’altra banda, no sé el que és la Poesia, a no ser una mica d’ajuda per a viure rectament i potser per a ben morir.

»Quasi a la ratlla dels quaranta anys, no puc omplir cap fitxa biogràfica del més petit interès. Vaig ser amic de Bartomeu Rosselló, sento una fidel admiració per Ruyra i em plau conversar de tant en tant amb un o dos coneguts. Vaig anar a la Universitat, treballo per mantenir-me i aspiro, sense esperança, a l’oci. Encara no he tingut temps de casar-me, ni l’optimista coratge o l’abnegada desesperació de fer-ho. Crec que, amb la lectura del Predicador, les Lletres a Lucili, La Divina Comèdia, El Príncep, el Discurs del Mètode, el Quixot, el Discreto i alguna novel·la de lladres i serenos, ja en tens ben bé prou per a passar, sense crits existencialistes i altres ineducades expansions, aquesta trista vida. Detesto els premis literaris, l’avarícia i la brutícia, les felicitacions de Nadal i de Sant (les quals agraeixo, des d’aquí, d’un cop i per sempre, tot demanant als meus amics que facin el favor de no recordar-me mai més en aquests dies), els homenatges, el vent, el desordre i el soroll, sortir de nit, menjar fora de casa, això que en diuen “vida de relació”, els concerts, les confidències, aconsellar, les obscenes expansions de la vanitat. Mentre em deixin tranquil, estic disposat tothora a creure, de molt bona fe, que tu i àdhuc vós, no importa qui, sou els millors escriptors del món. Sedentari, em plauria viatjar de tant en tant, amb una comoditat incompatible amb la modèstia de la meva bossa, i per això determino de no moure’m gairebé mai. Voldria viure al camp, amb quatre arbres i un tros de jardí, o almenys en una ciutat més neta que Barcelona, on la gent no s’escurés tan generosament el pit i altres pitjors i més repugnants interioritats. Voldria també veure els quadres de Vermeer de Delft, posseir unes quantes figuretes de pessebre de Ramon Amadeu i no haver d’escriure ni una ratlla més.

»Penso finalment que la Humanitat està abocada a un pròxim i definitiu cataclisme, però, vist que el petit esdeveniment és tan indefectible com estúpid, demanaria, si gosés, que els papers no ens ho recordessin a cada moment amb tants escarafalls».

En un altre indret, en el llindar del seu llibre Aspectes, l’escriptor explicà la idea que té de la vida humana amb aquestes paraules:

«A ple aire, una corba en ràpida trajectòria. D’un origen incert a una mort incerta i un punt de llum en el cim de l’esquena de l’arc. Visions escapçades de paisatge. Vides que cuegen un instant en l’ostentació de l’aparença i s’apaguen de seguida en l’oblit. Fragmentació d’aspectes. Una preferència volguda per les colors obscures. Fosca i claror, però, no transcendentals: tot plegat, potser, el caprici d’un joguinejar sense conseqüències. Ganyota de pinzellades grotesques. Corba: línia-projectil que avança entre encerts i errades, buscant en va unitat en el camí de la seva cursa parabòlica, i es perd enmig d’un suggeriment vague d’aspectes».

Podria potser fer-se un resum d’aquests dos documents autobiogràfics dient que Salvador Espriu va lligat amb una biblioteca desolada però absolutament lúcida; amb una relativa vitalitat física; amb una concepció del món en què les il·lusions són absents; amb un predomini dels colors obscurs, com diu literalment ell mateix; amb l’obsessió de la mort i la ineluctabilitat de l’oblit. El panorama no és pas gaire agradable. Més aviat és sinistre.

Recordo perfectament l’aparició de Salvador Espriu en les nostres lletres. Fou una aparició? No. Fou una irrupció, cosa diferent. El fet es produí amb una novel·la anomenada El Dr. Rip, pròleg de Carles Soldevila, data 1930-31. Independentment del valor literari del llibre —que més tard l’autor ha eliminat de l’índex de les seves obres—, el cas m’interessà positivament. En aquell moment li hauria d’haver tramès una carta agraint-li l’exemplar que m’envià. No ho vaig fer, i trenta anys després em considero obligat a demanar-li perdó per la descortesia. Descortesia que potser podria tenir una petita, humana, explicació. El 1930, treballava tan poc, que no tenia temps de res. Ara que el treball és aclaparador i d’una absurditat creixent, no és pas rar que contesti alguna carta. El temps ha passat i ens hem fet vells. Ve-li aquí.

Deia que l’aparició del llibre d’Espriu m’interessà positivament. En efecte. Vaig ser un dels causants més actius de la trituració i l’esmicolament de la sopitesa, lleugerament afectada i considerablement avorrida, que dominava, en la meva joventut, l’àmbit literari indígena. Amb això vull dir que no vaig tenir res a veure amb el noucentisme en les seves acaballes i que la influència del Glosari i d’Eugeni d’Ors fou marginal i superficialíssima. Mai no he estat un home de grup o d’escola. Sóc un escriptor certament insignificant —del corrent de la vida. Mai, per altra part, no m’interessà l’obra del Pantarca en bloc, donada en forma de tot o res. Oh, no! En aquesta obra hi ha una part que féu un gran bé i una altra gran part purament literària i artística. Ho vaig dir en un retrat de Xènius que aparegué en la primera sèrie dels Homenots, i no és pas el cas, ara, d’insistir. Llegida avui, La Ben Plantada cau de les mans d’inanitat pueril. En la Oceanografia del tedi hi ha una primera part plena de finor i de sensibilitat i una segona part de motllures de guix completament gèlides i enravenades, d’un manierisme envidriat —la cuina francesa donada en portaviandes. Quin dubte hi ha que el Glosari, des del punt de vista de la nostra prosa, tingué una gran importància? Desgraciat, però, del qui no sabé posar-s’hi davant amb aquell estat d’esperit que el mateix d’Ors anomenava d’adhesió incompleta o sigui amb ironia. Si no ho féu, quedeu ben servit! Amb d’Ors passà, però, una cosa curiosa: primer fou foragitat escandalosament, però després fou enyorat, perquè el buit que deixà no s’emplenà mai més. Estelrich, que fou el qui li donà la punyalada del tercer acte, l’enyorà tant, que l’imità tota la vida. I López-Picó? I Folguera? A pesar que el doctor Carles Riba, que llavors ja era tan reflexiu com en aquests anys darrers, ens ensenyà (no solament en les seves traduccions, sinó en la seva crítica) algunes coses bàsiques, per exemple la diferència, la irreductibilitat que hi ha, entre l’art i la grotesca i banal fugacitat de l’artístic, diferència que correspon a la que pot establir-se entre l’etern i el temporal, el Glosari fou enyorat malgrat contenir tant d’artístic. Manolo aclaria aquesta idea dient que en el Glosari la cua de Chopin és massa llarga i massa polonesa. Davant d’una situació semblant, era perfectament clar que Xènius no seria mai un cap d’escola, malgrat els seus mèrits, de vastes perspectives. Xènius fou un cas isolat, un cul-de-sac —certament, un gros i considerable cul-de-sac. Un impasse. Així, doncs, mentre no foren abandonades les posicions artístiques, el Glosari fou objecte d’un culte estètic i el noucentisme es mantingué flotant en l’aire, relativament almenys.

Aquestes consideracions han resultat una mica llargues, però s’havien de fer per fixar la irrupció de Salvador Espriu i per explicar el sentit del meu interès. Espriu aparegué ja completament al marge de tota influència orsiana i completament aberrant a l’òrbita noucentista. Era un cas d’independència total i completa, sense el més petit rastre de les antigues polèmiques i de les velles posicions, l’aparició d’un home per al qual el noucentisme era un simple fenomen històric, catalogat, sobrepassat i debolit. Era, en fi, la pura, nerviosa, contundent novetat. El fet m’havia d’interessar fatalment, perquè jo havia iniciat el moviment amb la publicació de Coses vistes. Aquest llibre és de 1925 —la primera edició. El d’Espriu és de 1930-31. Cinc anys de diferència. És clar que aquesta cronologia és més aparent que real, perquè Espriu publicà el seu llibre a una edat inusitadament jove (a disset anys), i el meu amic Armengou publicà el meu ja una mica tard. Però això és igual. L’important era l’aparició d’un escriptor que, com jo mateix, no presentava cap lligam ni cap influència noucentista. El fet volia dir, simplement, que teníem una altra generació a la vista. Érem pocs, però ja érem dos —i a més a més adscrits a dues generacions diferents. El procés, però, era normal, que era el que en definitiva convenia.

La publicació d’El Dr. Rip produí una autèntica sorpresa. Carles Soldevila descriu la seva reacció en el pròleg que donà per al llibre. Josep Maria de Sagarra quedà pensarós. Jo vaig quedar inusitadament perplex. El Dr. Rip és la història d’una agonia escrita d’una manera ràpida, bàrbara, gairebé diria inhumana. És un llibre literalment horrible, però la seva escriptura, provinent d’una persona de disset anys, fa un cert efecte —o, si voleu, ens féu un gran efecte. És un llibre monstruós —exactament el que haurien de ser, però, tots els primers llibres si les regles del joc es complien. Però les regles del joc literari rarament es compleixen, i així sovint els joves semblen revellits i els vells semblen tenir una pressa inusitada a entrar en el paleolític. El llibre d’Espriu era horrorós, però normalíssim. Davant d’un fet semblant, les hipòtesis favorables que es feren sobre el joveníssim escriptor eren versemblants.

És possible que, amb motiu de la publicació del llibre a què fa un moment feia referència, se m’hagués presentat l’ocasió de conèixer Espriu personalment. No en tinc pas, però, un record precís. Amb aquest home m’ha passat una cosa curiosa: els nostres contactes han estat raríssims i la correspondència nul·la. En canvi, sempre n’he tingut notícies a través de terceres persones. Durant l’època de la República, que en bona part vaig passar a Madrid, vaig estar molt en contacte amb un nostre comú amic: l’advocat Francesc Girons. El senyor Girons, que fou professor de Dret Civil a la Universitat quan jo estudiava i és home d’excel·lent consell i de rara generositat, el record del qual em suscita sentiments de gratitud gairebé filials, passà moltes estones a Madrid, amb mi, parlant d’Espriu. Gran amic del pare de l’escriptor, el notari Espriu, membre de la tertúlia que aquest senyor tenia, Girons havia seguit de molt a prop el curriculum vitae de Salvador i, com que era molt perspicaç —dintre de la seva extrema discreció—, en parlava amb un gran interès. No crec pas que es pogués demanar un informador més intel·ligent. Girons parlava d’Espriu com d’un apassionat de la literatura de considerable tensió, però deia que tant el notari com els seus amics creien que aquesta afecció, a causa potser de l’elevada temperatura que presentava, seria una foguerada de limitada duració. El jove Espriu estava destinat a ser notari o a exercir la carrera d’advocat, tot i que no semblava pas tenir, ni per una cosa ni per l’altra, una curiositat excessiva. Hom creia, en fi, que seria un professional amb violí d’Ingres i que dedicaria les tardes dels diumenges plujosos a escriure papers —o una cosa així. Sempre que el senyor Girons em parlava d’aquesta manera, la meva protesta era contundent, perquè em semblava —tot i no conèixer Espriu personalment— que les seves condicions d’escriptor eren molt acusades i que un fet tan explícit mereixia posar les coses de manera que permetessin que Espriu es convertís en un escriptor professional amb totes les conseqüències o almenys que la carrera que emprengués fos una d’aquelles activitats que li permetessin d’escriure preponderantment. No he cregut gairebé mai en els escriptors de diumenge a la tarda, perquè l’ofici és llarg, sanguinari i diabòlicament difícil, fins al punt que sovint ni la completa dedicació resol l’afer. El cert és que, vistes avui les coses en perspectiva, resulta que ni Girons ni jo no ho hem endevinat. La vida ha portat Espriu a dedicar-se a la seva professió, però la literatura que porta escrita li ha pres una quantitat d’hores fenomenal —molt superiors a la que hom sol dedicar al violí de referència (cas de tenir-ne). Espriu no és pas un escriptor de diumenge a la tarda; és un obsés. Per aclarir la situació diré que és, en el pitjor dels casos, un half and half, un mig i mig. Al meu entendre, en realitat, no es pot pas passar per menys.

Fou quinze o setze anys després —potser més anys— d’haver publicat el primer llibre que vaig establir un contacte personal amb l’escriptor. Després d’un absolut i llarguíssim silenci (imposat per les circumstàncies) havia fet una lectura de la Primera història d’Esther, i els qui l’havien sentida en parlaven amb fascinació. El poeta Joan Teixidor era un d’ells. Li vaig pregar que m’acompanyés a veure’l, i Teixidor fou prou amable per a condescendir. I així un dia tocàrem el timbre del seu domicili.

Era un capvespre d’hivern i de restriccions elèctriques. Barcelona feia caure l’ànima als peus. Els llums de la il·luminació pública eren grocs i anèmics. Entràrem —si no vaig equivocat— en l’última casa del Passeig de Gràcia, la que obtura l’avinguda i dóna l’inici a l’estrangulament del carrer Gran de Gràcia. Em semblà una casa modernista, però no ho recordo gaire bé. Aparegué una escala monumental però molt fosca. Entràrem en un pis molt gran, seguírem un llarg corredor, arribàrem en un saló vagament il·luminat —una bombeta elèctrica vaga reforçada amb una espelma. La decoració em semblà molt bona, d’un gust burgès d’alguns anys enrere, tot posat en un ordre perfecte però aturat, immòbil, hieràtic —si la paraula és permesa—, dins d’una semiobscuritat. Em sorprengué el silenci absolut que hi havia en el pis i la completa inodoritat de l’aire que s’hi respirava —dues coses no gaire corrents en els pisos de Barcelona (aquella olor que feien llavors d’oli àcid i corromput i de moniatos fregits les escales de les cases i dels pisos de Barcelona). Al cap d’una estona, aparegué Salvador Espriu, ni alt ni baix, admirablement vestit de blau fosc, clenxa perfecta, ben afaitat, correcte, confortable, ben calçat, l’americana cordada, el nus de la corbata perfectament tibant, el coll planxat ajustadíssim (però potser no era planxat). Ens féu una recepció molt cordial, portant a la cara un punt de curiositat inquieta, una mica inquisitiva, però molt ben continguda: la recepció d’un home per al qual l’entregent forma part de la seva mateixa vida. Em sorprengué la mandíbula de l’escriptor, més aviat prominent, contrastant amb la normalitat de les seves faccions, la vivacitat dels ulls, bellíssims, i el pit, una mica estret. Posat entre les faccions sagristanesques i una mica crispades de Teixidor i l’aire de boxejador en miniatura, sortit de la capsa, d’Espriu, la meva presentació més aviat relaxada, recalcitrantment poc mudada i grisa, devia fer un lamentable efecte.

Espriu es posà a parlar amb molta dolçor (la dolçor una mica nyeu-nyeu de les cases bones del Maresme); acaronador, meticulós, afectuós, però amb una utilització tan constant del seu somriure —un somriure equívoc, escrutador?, irònic?, cínic?, adherent, que us feia sentir la presència d’una freda observació. Aquest somriure era de tota manera compatible —aquest somriure que potser era un símptoma de la gràcia immensa que li deuen fer els ridículs dels altres i els d’ell amb la seva extrema oficiositat, posant en la conversa tota l’atenció i fins i tot acostant lleugerament, molt atent, la mandíbula a l’interlocutor. Mirant-lo bé, de vegades semblava prematurament envellit i al cap d’un moment prodigiosament jove —per raó, és clar, de l’extrema mobilitat de les faccions—, però sempre resultava igualment discret, controlat, una mica tancat, un esperit dominat d’una espècie d’impossibilitat física per a lliurar-se —per a intimar. En un moment determinat, em semblà que aquesta sensació darrera que Espriu em donà era la més important, la que resumia i englobava totes les altres. M’agradaria de saber si aquesta manifestació de la seva personalitat obeïa a alguna forma de narcissisme personal o a algun obstacle posat pel sentit del ridícul, que sospito que Espriu té molt acusat. En aquest punt, però, no vaig arribar a cap resultat.

El curiós d’aquella visita fou que, un cert temps després, quan vaig tractar de recordar el que en el seu curs havíem parlat, no em fou possible de recordar-ne ni una paraula; en canvi, he tingut sempre presents molts detalls visuals de la visita i de la figura física de l’escriptor amb una precisió extrema. En aquest moment podria escriure dues planes fent hipòtesis sobre la personalitat d’Espriu, sobre la seva manera de ser i de reaccionar. Vull dir que se’m convertiria més fàcilment en un personatge més o menys inventat que en el personatge que és en la realitat. Més clar encara: així com hi ha persones que tenen fama de suscitar la fascinació i després, tractades personalment, resulten d’una aclaparadora insignificança, Espriu presenta el cas contrari: és un home d’aparença insignificant que incita a un complicat, inextricable joc mental. No faré pas cap hipòtesi sobre la manera de ser de l’escriptor —he formulat potser ja massa interrogants—, perquè la característica d’aquests Homenots és que no contenen cap afirmació (o negació) que no pugui ser justificada.

L’objecte principal de la visita era naturalment conèixer l’autor d’Ariadna al laberint grotesc. Però un petit detall em portà a forçar-la. Teixidor m’havia fet veure diverses mostres de la correspondència d’Espriu: els blanquíssims cartronets que envia, d’un ordre perfecte, d’una cal·ligrafia prodigiosa, d’un acuradíssim redactat. Aquests targetons, en un país com el nostre, d’una sociabilitat tan esgavellada, em semblaven molt singulars, absolutament inusitats. Tenien, a més a més, l’aire i el format de fitxes redactades amb una delicadesa extraordinària, gairebé amb unció, posant-hi tots els sentits. Potser era absurd de voler veure en aquells documents alguna cosa que no contenien. No eren probablement res més que manifestacions d’un home que tracta les seves obligacions socials amb la delicadesa que mereixen. Però jo hi volia veure alguna cosa més: veure si donaven algun indici de la seva manera de treballar. Treballa a base de fitxes, Espriu? En aquell pis tan gran i tan fosc, no hi havia pas algun moble destinat a guardar amb un ordre glaçat, gairebé científic, les fitxes que Espriu redacta —potser després d’una llarga deliberació— i que constitueixen més tard les cèl·lules, el teixit, de la literatura que fa? Atès que la literatura d’Espriu conté tan pocs elements d’espontaneïtat, d’inspiració o de raig, perquè gairebé tota ella és fredament reflexionada i deliberada, el més natural seria que el seu autor hagués eliminat de la seva vida tota espontaneïtat —fins al punt, és clar, que l’espontaneïtat és eliminable. Aquestes eren les reflexions que m’obligaven a formular les blanquíssimes, impol·lutes, netíssimes mostres de correspondència que Teixidor m’havia ensenyat.

No podia en tot cas deslligar aquestes reflexions de l’efecte que produïa Espriu en el seu ambient, en aquell pis tan gran, tan fosc, tan silenciós, tan immòbil, tan asèptic, tan inodor —perquè ni tan sols hi flotava una qualsevol olor de la vida burgesa normal—, tan prodigiosament ordenat. No és que Espriu, en aquell ambient, dramatitzat per les restriccions elèctriques, produís la impressió d’un home misteriós i marginal. No. El que certament produïa era la impressió d’un home dedicat a una o altra forma d’alquímia, o sia a una feina rara, llarga, complicada i singular —com aquells joves que de vegades es troben a les biblioteques solitàries dels clubs de Londres, a la nit, davant d’una escampadissa de llibres insospitats, dedicats als més extravagants treballs d’erudició, de poesia o de matemàtiques. Em semblà, en un mot, que l’alquímia literària havia imprès sobre Espriu un caràcter marcadíssim. Quan ens tornàrem a trobar als carrers de l’Eixample —que semblaven inacabables avingudes de cementiri il·luminades amb llumetes grogues—, Teixidor em preguntà:

—Què li ha semblat?

—M’ha causat una permanent impressió de complexitat, sense potser proposar-s’ho; m’ha semblat un esperit de molta riquesa de matisació, molta més que la que fins ara ha aconseguit de formular en els seus llibres; finalment, m’ha semblat molt difícil de veure’l clar, en el sentit de donar-ne un esquema o una notícia clara, i això potser més per l’envitricollament de la seva sensibilitat que per abundància de complexitat mental. Sospito que li agraden menys les idees que les coses i els homes. És un escèptic de l’esperit i un apassionat de la realitat.

No es poden pas dir més puerilitats amb menys paraules.

A mi em sembla —si se’m permet la immodèstia— que en l’obra de Salvador Espriu hi ha dos moments successius diferents i molt marcats.

En la seva primera època, Espriu es presenta com un realista tètric. L’obra d’aquest període, recollida sota el títol d’Anys d’aprenentatge, és desolada, esqueixada, asfixiant, aclaparadora, una visió ascètica projectada generalment sobre la pobretalla d’un nucli urbà de la marina del país, medi que l’autor anomena Sinera, que vol dir Arenys, escrit al revés i transmutant la y en i. Al costat de l’amargor d’aquests escrits, les reflexions dels dipositaris coetanis de les veritats eternes, de les persones dotades de sensibilitat transcendent, dels representants més típics de la vall de llàgrimes, semblen provenir d’un esbart de sòmines reforçat amb la presència d’algun cantamanyanes, esbart xiroi, cofoi, entretingut i satisfet: frívols bajanets més o menys saltironejants. La concepció del món d’Espriu és la de l’Eclesiastès. No constata en el món cap il·lusió, cap forma de sensualitat; tot és vanitat de vanitats. Els qui es consideren redimits solen dir: fum d’altar, botifarres a l’olla. Vint segles després de la redempció apareix un observador que no veu la redempció enlloc, que constata simplement l’existència d’una societat en un estat zoològic molt visible —en l’estadi de l’Antic Testament, que és el d’Adam, segons la teologia habitual.

He dit que l’Espriu d’aquesta seva primera època apareix com un escriptor realista. Ho dic més pels temes que per la tècnica o ofici que utilitza. Espriu no és mai un fotogràfic o un verista: el seu estil és vertiginós, rapidíssim, i sembla caminar a grans gambades. De vegades té una irruència literalment desbocada. És un escriptor —per fer-ho curt— d’adjectius sintètics, sovint exactes, ajustadíssims. Davant aquesta classe d’autors la gent sol dir: «És un amargat». L’afirmació és relativa. Ruyra, que fou l’home més amargat del seu temps, per la presència en la seva vida de la Boja de Can Creus, producte típic del catolicisme indígena, escriví pàgines d’una deliciosa voluptuositat. Fou l’amargor el que l’obligà a evadir-se. Un dels llibres de Ruyra es titula El país del pler. Espriu és el cas a la inversa. És l’escriptor que, saturat probablement de la seva magnífica llibertat, observa la irrisorietat tràgica del seu environament. En realitat, l’estil d’Espriu correspon a la seva concepció: és un estil esquelètic, sense la més petita morbidesa lingüística, sense cap caiguda en la morositat literària, d’una línia seca i precisa. És fins i tot alguna cosa més que això: és un estil que té la impertinència de ser com és. Escriptor lliurat al seu temperament, obeeix simplement els dictats de la seva consciència. Les seves decisions són inapel·lables. El públic no compta massa. Els esforços que ha fet Espriu perquè ningú no el llegís han d’haver estat extraordinaris. I amb això ha estat coherent amb ell mateix, perquè, com és possible d’imaginar que un autor que no té cap esperança cregui en l’absurda il·lusió de tenir algun lector, encara que sigui escadusser?

Ens trobem, doncs, davant d’un autor de conviccions molt arrelades, d’una posició personal fortíssima, d’un home de noms i de fets. Quan publicà el seu primer llibre, algú digué que era el jove més reticent situat entre Badalona i Sarrià. Els seus primers escrits semblaven venir d’un primari. Eren, simplement, el producte del tedi. A mi em sembla que Espriu ha sentit una mena de tedi còsmic davant de la nostra tradició literària. Per això li plantà cara d’una manera tan violenta. Els ossos medievals. La falta de Renaixement cronològic. El plom clerical del barroc i de la revifalla vuitcentista. Per això es llença, com si res abans no hagués existit, partint de la realitat que té davant dels ulls, tal com és. No està disposat a cap adulació, ni a cap complaença, ni a cap amable deliqüescència. Té un menyspreu perfecte per l’ofici. La seva displicència porta un gallardet d’audàcia magnífic i permanent.

Molts autors que han observat el fluir de les vides humanes amb mirada lúcida han tendit a comparar l’espectacle amb un laberint. Espriu ha arribat a la mateixa conclusió. La vida és una presó (un laberint) del qual no podem sortir. Hi entrem i ja no en podem sortir. Aquest sistema de tensions que es projecta sobre la nostra vida produeix una asfíxia. Viure és resistir la pròpia asfíxia, fugir de la pressió externa, passar per ull a cada moment —per a entrar de seguida en un altre perill. La llibertat és, doncs, impracticable, la personalitat inexistent, la raó una nimietat pueril. Aquests semblen ser —esquematitzadíssims— els elements que es dedueixen de les històries d’Espriu. No veu cap element providencial constatable. Tot és contrari, advers, brutal, cruel. Ni tan sols sembla acceptar la meva teoria de la propina, és a dir, la possibilitat que per pur atzar i d’una manera esporàdica es rompi la inexorabilitat del laberint i el pes del pecat original (per entendre’ns) s’alleugereixi una mica. Res. La vida és un seguit de desgràcies grises i crepusculars alternades amb l’espetec d’una o altra catàstrofe violenta. Aquest és el laberint inexorable i fatídic.

El Dr. Rip —el laberint d’una agonia— havent quedat fora de l’índex de l’obra de l’escriptor, és en els Anys d’aprenentatge i en les proses i poesies marginals a aquest llibre, i que el completen, on podrà justificar-se el que diem. Laia és la principal història dels Anys d’aprenentatge —la història d’una noia de Sinera, dotada de gran personalitat biològica, en lluita contra l’environament de la pobretalla marinera. És una història d’incentius sensuals i de violències, d’exaltacions i de depressions sobre un fons que no és en realitat més que el Mediterrani donat en forma d’alcaloide —alcaloide concentrat en un rodal determinat, però que tant podria situar-se a Grècia com a l’Adriàtic, a Tunis com a Provença. Des del punt de vista de les passions elementals, tot el Mediterrani és un mateix vi. Aspectes, que també forma part dels Anys, és un suplement encara més lívid a la vida de Sinera. El Mediterrani és un mar trist —trist quan els vents del sud el converteixen en el mar nebulós dels antics, com quan els bòrees i els mestrals li donen una rutilant brillantor suprema. És un mar trist, perquè és un mar enganyador: és el mar més bell i alhora el més pobre, el més fascinador, i al mateix temps el més traïdor per la seva meteorologia, entre idíl·lica i mortífera. És el mar dels somnis interromputs, de les il·lusions fallides, de la discontinuació i de la inseguretat —del frenesí permanent en to menor, de la migranya i de la febreta, que intermitentment esclata en formes de deliri— general o personal, ben entès. A les vores d’aquest mar els homes antropomorfitzen els seus instints i tendeixen a concretar els seus somnis, en forma de mitologia. Una de les formes de la mitologia que per a la sensibilitat (única constatable) dels nostres dies sembla tenir més acceptació és la de l’adolescent, a la qual s’atribueixen algunes repercussions picants i lascives, tant si estan una mica malaltes, com la Jacobé de Ruyra, com la Laia, de Salvador Espriu. Aquesta figura no queda mai confosa amb l’adolescent grassoneta i bleda de l’internat de col·legi de monges, alimentada amb els greixos de la burgesia i amb l’estupidització natural que la concepció de la classe dirigent implica, sinó més aviat —i sense que la forma anterior deixi de tenir, al meu entendre, els seus encants— l’adolescent esvelta, magra i fugitiva, alimentada amb escanyagats i aires del cel, picant i inaferrable, d’una biologia personalíssima, torbadora i esquerpa. Sobre Laia gravita tot el pes del laberint —tota l’asfíxia. Laia és la realitat suscitadora de somnis, impossible d’atrapar, la mateixa essència de la vida.

El fluir de les vides humanes dintre del laberint només té una porta de sortida: és la mort, l’enterrament, el cementiri, l’oblit. En una de les històries d’Aspectes («Novembre, diada de difunts»), Espriu utilitza com a epígraf aquesta frase de Pirandello, un altre pur mediterrani, d’Agrigento, en la Sicília grega: «La liberazione e la quieta non si hanno se non a costo di finire di vivere». Així no és estrany que en l’obra d’aquest autor la quantitat de defuncions i d’enterraments sigui inusitada —la que en conté més potser de la literatura moderna, si s’exceptuen els llibres que tenen com a tema les violències i la guerra. És un seguit d’històries necrofíliques —d’alliberaments. Una de les millors i més reeixides històries de l’autor, «Letízia» (continguda en Ariadna al laberint grotesc), és un dels millors enterraments que es poden llegir, d’una complexitat i d’un sabor magnífics. L’enterrament se li converteix en obsessió, i així la descripció del casament de Laia és impossible de separar-la, per al lector, de la descripció d’un enterrament, si es llegeix en les successives versions, en prosa i vers, que Espriu ha donat del casament. En un moment determinat, la versió en vers («Boda de Laia», en Les cançons d’Ariadna) diu:

Ens trobem, doncs, davant d’un autor de píndoles molt amargues —de píndoles que per a la generalitat dels lectors serien molt difícils d’empassar i en molts casos inaccessibles, si Espriu no les daurés amb la meravellosa capacitat que té d’utilitzar el pintoresc en els moments més asfixiants i sinistres. És un realista prodigiós, lúcid, sintètic, emparentat amb la literatura picaresca castellana més que amb qualsevol altra forma de realisme europeu. La ganyota realista, popular, esqueixada i directa, dóna a la seva obra una crepitació constant, un avivament permanent. Aquesta saturació de caractericisme, de titellisme, de carnaval suburbial obsessiu, que de fet constitueix una de les pressions més insuportables del laberint, esdevé a les mans d’Espriu una espècie d’alliberació per raó de l’interès —sovint transcendent— que sap injectar-li a cada moment. I així, en virtut d’un art de transmutació notabilíssim, prodigiosament reeixit, la imbecil·litat fonamental de la ménagerie de Sinera, constantment al·ludida —Nabucodonosor Puig, Escolampadi Miravitlles, Amadeu Panets, Esperança Trinquis, el Pepa Sastre, Pasquala Estampa, Pudentil·la Closa, Cristeta Mils, Doloretes Bòtil, Efrem Pedagog, Ròmul Serafí Catarineu, Magdalena Blasi, Coloma Marés, vídua Callicó, Pere Màrtir Passerell, el reverend Silvi Saperes, les germanes Ginebreda, la Coixa Fita, Narcisa Mus, Quim Federal, Sembobitz, etc.—, tot aquell petit món irrisori i grotesc, d’una onomàstica tan prometedora, arriba a tenir un pàlpit humà, una dimensió cordial, una cosa habitual, indispensable i certa. Jo no sé pas si aquesta transmutació formà part de la finalitat literària d’Espriu. Ignoro quin fou el seu projecte: titellitzar una determinada quantitat de material humà o humanitzar un escamot de titelles. Sigui com sigui, el resultat, per al lector, és un excel·lent terme mitjà: ni els titelles arriben a caure en el pur automatisme extrahumà, ni el material es pot arribar a desprendre de la cosa que té de titella. Vull dir, amb això, que Espriu fa un excel·lent ús del pintoresc, i potser aquest és el matís més fi i més intel·ligent de la seva primera manera literària: tot i moure’s en un rodal molt extremat de la literatura, no gens mediocre, és sempre constatable en ella un fons d’humanitat i de pietat, que de vegades, certament, s’ha d’utilitzar una lupa per a descobrir-la, però que no deixa mai de ser-hi. Aquesta utilització, prodigiosament eficaç, agudíssima, del pintoresc contribueix a fer abordable la impressionant amargor de les seves històries cruels. Sense l’elevadíssima qualitat que en la seva ploma té aquest ingredient, Espriu seria un professional de la notícia necrològica i un èpic de l’encadenament de les humanes tragèdies. El pintoresc l’humanitza, el torna comprensiu, el resigna i, sense que caigui mai en el sentimentalisme, el fa més sociable i assequible (literàriament parlant).

El que fins ara portem escrit es podria, sospito, justificar plenament. Però potser no és tot el que s’ha de remarcar de l’obra d’aquest escriptor. Al costat, en efecte, de la seva vena realista sarcasticopintoresca, Espriu sembla (en aquesta seva primera manera) estar dominat per alguns mites. Fa l’efecte que saturat, potser fatigat, del seu propi laberint literari, Espriu necessita alguna forma d’evasió —alguna cosa que el fascini i l’entendreixi. Una d’aquestes coses és la pluja. En la seva sensibilitat, la pluja és un element benigne que contrasta amb la duresa del laberint. «Compassiva, lànguida, clara, aquesta aigua de pluja a l’hivern», escriu. En les Cançons d’Ariadna, parla de les gotes de pluja, fines llances de glaç que:

Per subratllar potser la barbàrie del sol, l’anomena, en un moment determinat, «el sol jueu». En la darrera part d’Anys d’aprenentatge, com al final d’Ariadna al laberint grotesc, apareixen diversos escrits sobre la pluja —de vegades sobre la pluja barrejada amb l’esfullament de les roses— d’un to complex però molt suau que contrasta amb l’horripilant duresa, l’ensopiment granític del laberint. Les roses són una altra obsessió de l’escriptor, de sentit amable, que li prové, sembla, de l’amor que sentí la seva mare, fa alguns anys traspassada, per aquestes flors divines. Un altre contrast d’Espriu és la muntanya, no gaire alta, el Montseny exactament. Quan parla de la muntanya ho fa com un enyoradís, en subratlla qualitats importants, transcendents, no hi barreja mai cap element pintoresc. La muntanya li endolceix la cosa pètria, seca, aspra, del laberint mariner, però el cert és que no pot passar-se de les terres baixes, potser per la seva riquesa de grotesc. Aquestes evasions han portat Espriu a produir una determinada quantitat de prosa poètica, certament distingida, d’una aparença molt sensible, però no pas tan bona com l’altra, al meu entendre. És la prosa d’aquestes evasions el que portà Joan Perucho a assenyalar, en el pròleg a les Cançons d’Ariadna, la varietat d’aquesta obra, la contrastació de temes. Aquesta complexitat no ens ha pas d’estranyar massa, de tota manera. Si no existís, Espriu no seria pas el que és. En el seu cas, la varietat és un joc d’apetències que es completen. La seva obra és coherent —sense que sigui simple. Com que no és l’obra d’un primari —i de quina manera!—, està formada de contrastos que es complementen.

En aquesta primera època de la seva obra, està per a esbrinar si la concepció tetricopintoresca de la seva literatura és una mera actitud literària o és una concepció real de la vida. Espriu és molt artista —de vegades ho és tant, que en té totes les qualitats i tots els defectes. És un alquimista de la forma —al segle XVII hauria estat, potser, un gran barroc—, un esperit refinadíssim, una sensibilitat molt rica, un intel·lectual molt cultivat (cosa que no sol pas ser gaire corrent). Seria curiós un paral·lel Ruyra-Espriu. El resultat que donaria la comparació amb el nostre màxim artista de la prosa crec que confirmaria la disposició artística d’Espriu. Espriu és un Ruyra sintètic, dotat de molt més bon gust però d’una voluptuositat més tènue. Ruyra és un pintor; Espriu, un dibuixant prodigiós, que domina com ningú la punta seca. Aquests problemes, que són essencialment problemes d’artista, inciten a fer suposar que Espriu té una tendència a veure les coses a través de l’actitud literària. En realitat, el to tètric del primer moment de la seva obra no correspon per res a la vida que portà l’escriptor en el moment d’escriure-la. És absolutament cert que Espriu ha estat sempre un obsés de la mort, però no és pas prou romàntic per a portar les seves obsessions a la literatura que construeix. A l’època que escrivia les coses més tètriques del laberint, la seva vida era aproximadament edènica. Casa bona, fill de família, règim de tertúlia permanent —cosa que sempre ha agradat a la gent del país. Les disquisicions que fa en la seva obra demostren molt bé que culturalment prové d’una tertúlia, més que de la solitud del seu ésser: de la tertúlia del seu pare, el notari Espriu, probablement. L’escriptor és un contertulià, un dialèctic, un discutidor, però sobretot és un apassionat, un llaminer de la xafarderia. Per això precisament és tan bon escriptor: perquè la xafarderia és la sal de la vida i de la literatura a tot arreu —perquè la cultura no és més que xafarderia. Amb això vull donar entenent que Espriu conegué una de les formes de la felicitat més apreciables per a l’home normal d’aquest país. I la meva idea és aquesta: en aquesta etapa benestant i arcàdica de la seva vida (i, per tant, insatisfeta), Espriu és l’escriptor de bona casa que es dedica a la literatura ombrívola, i el cas no té res de singular, ni d’estrany, ni d’incomprensible. No és ni el primer cas ni serà l’últim. Les tendències de l’esperit de Gide s’han explicat per les seves considerables rendes: un opulent fill de família fascinat per les més inquietants sordideses. De fet, com més forts són els elements d’immunitat de què disposa Espriu, més duresa, desolació i grotesc descobreix en el laberint. El cas és, doncs, perfectament normal; el fet és a més a més un argument decisiu per a demostrar que l’escriptor és, abans que tot, un artista.

Ara bé: fa l’efecte que arriba un moment que l’Arcàdia en què havia viscut l’escriptor es trenca, se li desfà, se li deboleix. En aquest moment tan important de la seva vida, hi intervenen alguns fets horribles: la desaparició del seu pare i de la seva mare, i les circumstàncies que haguérem de passar tots a conseqüència dels esdeveniments de la quarta dècada del segle, que l’impressionaren, com és natural, enormement. La desaparició de la família fou un cop fortíssim, menys per la nova situació material en què es trobà que pel buit immens en què quedà immers. Si el seu pare havia estat per a l’escriptor una font d’amenitat, la seva mare havia representat potser la tendresa. Si a aquestes desgràcies s’hi afegeix la situació en què es trobà —un home tan refinat, tan conservador, tan delicat— a conseqüència no solament dels esdeveniments politicosocials a què férem referència, sinó de la liquidació que en els últims vint anys han tingut aquells esdeveniments, és natural que Espriu es quedés arrasat i atuït. Arribà un moment que cregué que formava part d’una generació acabada, morta i debolida, que la seva vida no tenia cap sentit, que no hi havia res a fer. I qui hauria pogut ser tan insensat per a no pensar el mateix?

Els anys, però, passaren inexorablement i la vida s’imposà d’una manera fatídica. El pas del temps desplaçà Espriu de la tètrica visió de l’etapa edènica de la seva vida a l’elegia punyent i desesperada del seu segon moment.

En el pròleg d’Ariadna al laberint grotesc, diu: «Crec que Ariadna és fonamental per a entendre el que m’he proposat amb el meu aprenentatge. És com un resum de la meva obra anterior i un probable pas de sortida al que endevino que m’agradaria de poder, algun cop, realitzar». Aquesta declaració inicià la segona etapa de la seva obra, etapa que representa una completa giravolta, no solament de fons, sinó de forma. Des del punt de vista de la forma, Espriu apareix molt més madur, infinitament més hàbil, remarcablement dominador de l’ofici i del seu instrument. Els anys d’estudi i de silenci li feren un gran bé —sense que li robessin ni un gram de sensibilitat militant i primigènia. Des del punt de vista del fons, aparegué un home molt més complex, més humà, més autèntic. Si en la primera etapa de la seva obra l’actitud merament literària té un gran pes, ara l’actitud davant de la vida és molt més sentida. La seva literatura és molt més refinada però no pas més exterior, sinó al contrari: va més a la medul·la, a la realitat de les coses.

Parlarem d’aquests dos aspectes amb l’ordre indispensable.

L’horror d’Espriu per la retòrica és admirable. No té límit. Es malfia del sentimentalisme i de la gratuïtat que generalment segrega, com un gat escaldat. En el seu primer moment el seu estil és ràpid, viu, embalat, però és una mica vulgarot i no arriba ni de bon tros als prodigis que en la descripció sintètica ha fet Josep Carner, escriptor capaç de tractar els temes més vulgars amb una elegància fabulosa. En aquest moment la prosa d’Espriu no conté res inútil, però de vegades el fraseig és tan encanyolit, té tan poc nimbe, que arriba a semblar desproveït de carn i pell —en la hipòtesi, és clar, que un estil hagi de tenir una carnadura. És una escriptura que té una certa semblança amb aquelles làmines de la fisiologia, en les quals els músculs, les venes, els nervis, apareixen a l’exterior, sense recobrir.

En la seva segona manera, l’escriptor augmenta moltíssim el refinament formal, però al mateix temps dóna a l’escriptura un pàlpit vital, una humanitat, unes qualitats reals, una vivència notabilíssima. La ganyota se li fa més natural, més enraonada, més habitual —diríem—, i això fa que el seu sarcasme no sigui tan estrident. Si abans havia utilitzat el pintoresc per a daurar la píndola amarga del tètric, ara daura la píndola del sarcasme amb una descripció més retocada, més confortable, més ben feta.

Els remarcables progressos formals de la seva prosa, la creixent qualitat de la seva alquímia, havien fatalment de portar Espriu devers el teatre i la poesia. Una vegada col·locat en l’engrescament de donar solucions a les dificultats verbals —dificultats que no tenen límit, i per això susciten tant d’incentiu—, s’havia necessàriament d’apassionar per la dialèctica teatral, pel diàleg teatral, o sia per l’eficàcia literària, com s’havia d’apassionar per la poesia com a problema màxim de tota literatura possible. L’entrada en aquestes dues finalitats, no seré pas jo qui la critiqui. És una evolució gairebé mecànica, ineluctable, d’un determinat punt de partida. Al mateix temps, però, diré una cosa que tinc pressa de dir. Si aquestes noves exploracions d’Espriu han de representar (com fins ara han representat, almenys aparentment) un abandó de la prosa, crec que el fet ens haurà produït una pèrdua seca.

Al meu entendre, hi ha un fet que demostra amb claredat el que estic dient. En efecte: trobant-se ja l’escriptor caminant cap als seus nous destins, publicà la història titulada «Tres sorores» (en l’Antologia del senyor Triadú), que és un dels millors trossos de prosa de la literatura catalana moderna i el millor fragment literari —el millor, de molt, de moltíssim— que fins a la data ha escrit Salvador Espriu. Sospito que després de publicar Ariadna al laberint grotesc cregué que la fórmula continguda en el llibre s’havia totalment esgotat en el sentit que no conduïa enlloc més. I bé: la suposició (si la féu) és gratuïta i no té cap fonament. Ariadna al laberint grotesc no és la fi d’una fórmula, no és un acabament, no és un cul-de-sac: és, al contrari, el llindar de la gran obra humana que jo espero d’Espriu, l’obra que el col·locaria en el mateix pla de les pàgines més humanes de Balzac, de Proust (el darrer volum de l’obra), de Dickens, de Tolstoi. La història anomenada «Tres sorores» es troba en el món de la gran literatura de la pietat i de la comprensió —no en el món de l’art i de l’alquímia literària, sinó en el de l’efusió humana, que és molt més important i més decisiu que el de tota estètica literària possible. Aquest fragment, si d’una banda no és més que la continuació del Laberint grotesc, de l’altra n’és una sorprenent sortida per superació, en el sentit del pàlpit humaníssim —amb el sarcasme diluït— que en constitueix l’essència. Per això seria un dolorós contrasentit que en el moment de l’arribada a la literatura autèntica Espriu hagués considerat que la continuació és impossible. No es podria imaginar res més trist.

No em costa pas gaire de comprendre, si més no, la fascinació que per a l’escriptor han de tenir els problemes formals de la literatura. La seva manera de fer és sempre la d’un artista. Afegiré que, a més a més, és un erudit. A la Universitat demostrà un interès escàs per la carrera de Dret —que estudià— i per la llei hipotecària, que és la clau de les oposicions a notaries. Esdevingué, en canvi, un dels millors deixebles de Bosch i Gimpera en història antiga, i els seus amics d’aquells anys constaten, amb rara unanimitat, que hauria pogut ésser un notable orientalista. Els coneixements que té de la Bíblia són d’un home realment docte i en l’extensió de la seva obra són permanentment visibles. Un artista erudit es podrà dedicar, per joc, a la vaga i amena literatura. Sempre tindrà, però, una ambició més alta —en realitat o en aparença. Els resultats seran els que es puguin obtenir. L’ambició serà certa.

En les preocupacions que Espriu ha manifestat per la forma —visibles sobretot en aquesta seva segona etapa—, la presència de la Bíblia en l’obra de l’escriptor ajuda potser a comprendre’l. Al costa de la utilització de les locucions, del lèxic popular més directe, més despietat, més groller, apareixen presències de la més alambinada erudició, del més pur refinament lingüístic. La traça que té a dosificar d’una manera viva aquests dos elements tan estranys, tan difícils de lligar, no té precedents en la nostra literatura, i en la producció dels últims decennis és un fet novíssim. En aquest sentit, aquesta literatura és un cas extremament curiós, únic, personalíssim. La fusió que en la seva obra es fa de l’estil discursiu, tradicional i acadèmic i de la interjecció reticent, dialectal i peculiaríssima és una de les gràcies més continuades de la seva escriptura i un dels seus més saborosos incentius. En aquesta dosificació es decanta sempre a favor del caractericisme —sens dubte per la presència que la Bíblia té en el seu esperit—, que és la manera més segura de no caure en la somnolència. Un lector superficial, coneixedor de les seves primeres obres, trobarà potser que les de la segona etapa no en són més que una continuació. L’aspecte abrupte del seu estil, la seva velocitat, el seu bàrbar esquematisme, li donaran arguments en aquest sentit. No hi pot haver, però, res més lluny de la veritat que aquestes afirmacions. En les obres d’aquesta segona etapa hi ha una tensió de cultura molt dilatada, d’erudició vastíssima, servida per actes de deliberació i de tria d’una eficàcia visible. Les dissonàncies són voluntàries; els contrastos són deliberats; les novetats són molt antigues. La polpa de lectures, la informació directa, la curiositat, hi són molt denses, treballades i cultivades. I això precisament és el que les obres de la primera etapa no contenien. Les preocupacions formals d’Espriu han coincidit amb una densificació del contingut de la seva obra, i aquest no és pas, precisament, un dels problemes menors que aquest autor suscita.

Ja entrat en la selva de les preocupacions de la forma —que potser algunes lectures castellanes empenyeren, Espriu ha escrit dues obres de teatre i diversos llibres de poesia. Una de les seves obres teatrals Antígona sortí a Raixa. La Primera història d’Esther també s’ha publicat i s’ha representat amb un èxit minoritari molt remarcable.

Sobre aquesta Història d’Esther, que l’autor anomena «Una improvisació per a titelles», s’hi podrien potser projectar les modestes reflexions contingudes en els paràgrafs anteriors. És una obra d’un caràcter molt intens —intensíssim—, una bufoneria bíblica popular i sàvia, refinida i erudita i al mateix temps vulgar i esqueixada, donant ara a aquestes paraules el sentit que tenen en el convencionalisme de la societat. El diàleg és portat amb gran eficàcia, i seria totalment absurd de suposar que pot tenir la més lleu caiguda en el tedi. L’escriptura, però, és encara molt dura, molt dislocada, amb escassa lubrificació i, per tant, de relativa amenitat per a la gent d’avui i molt apta per a ser compresa i degustada potser pels qui vindran. Espriu, que és un estrateg de la supervivència —del que s’anomena la immortalitat—, no està en cap moment disposat a fer cap concessió als qui formen la seva contemporaneïtat i poblen el seu temps. No té cap compromís immediat, la seva llibertat literària és prodigiosa, fabulosa, magnífica. No demana res, però tampoc no concedeix res. No dóna cap facilitat, no té cap pressa a donar la seva literatura a la devoració de la gent. En aquest sentit és un arcaic, vull dir un senyor autèntic, un antípoda del corrent literari dels nostres temps —basat, com la venda d’un dentifrici qualsevol, en la propaganda, en el pistoneig comercial sistemàtic, en el bluff permanent. Espriu es manté al marge, és un absent. Absent per orgull, per vanitat, per una o altra forma de ressentiment, per reticència? No. De cap manera. És un absent una mica per egoisme, una altra mica per gust de claustrofília i, gairebé tot el que falta, per delicadesa. Si hi ha hagut tanta gent que han perdut la vida per delicadesa, Espriu està disposat a guanyar-la pel mateix mètode. No és un redemptorista: més aviat aspira a redimir-se personalment eliminant interferències, molèsties i terribles pèrdues de temps. No vol modificar res —probablement és un agnòstic pur de tipus mediterrani, un agnòstic que no discuteix la contribució—, però la sola idea que els altres el puguin modificar l’engavanya i l’exaspera. La seva literatura respon absolutament a la seva manera de ser: és intemporal, fora de tot anecdotisme immediat, de vol llarguíssim.

El picant d’aquesta Història d’Esther és el sarcasme. Ja diguérem que aquesta característica és la del segon moment d’Espriu. Hem passat del tètric funerari, mortuori, de la primera etapa a una crepitació crítica, no pas morbosa i aviciada, sinó fresca, aèria, divertida —sense ser mai lleugera. Espriu manipula el sarcasme a la manera burgesa, discreta, tractant de passar desapercebut, com un element natural de la tertúlia, tractant de donar-li una volada més llarga que l’anècdota precisa que el suscita. Com a bon estrateg de societat, la possibilitat de comprometre’s no entra mai en les seves possibilitats —ni remotament. Com a lector lúcid de la història antiga i de la Bíblia, té una gran experiència sobre la precarietat de la llibertat humana i de la integritat personal i sap —la humanitat ha estat sempre la mateixa— que no es pot badar, que tot penja d’un fil tenuíssim, que la passió manifestada a raig i espontàniament és perillosíssima. No esperéssiu pas, doncs, que aquest potencial de sarcasme que porta Espriu se li manifesti en forma de pamflet o en una forma o altra de precisió dialèctica. Quan vol dir una cosa sobre el seu temps utilitza un circumloqui generalment remot: ho fa dir als personatges de l’Antic Testament. En els països crònicament faltats de llibertat, és a dir, davant d’una societat hostil a una qualsevol forma de viure personal i de lliure examen, la tradició literària no pot ser més que aquesta. Espriu s’hi mou perfectament bé. S’hi ha adaptat potser perquè no ha tingut més remei, però l’adaptació és visible. S’hi ha adaptat, a més a més, perquè temperamentalment és molt caut, extremament conservador, impermeable a tot arrauxament possible, meticulosament calculador, prudent. La situació forma una contradicció situada entre el sarcasme i la prudència, una contradicció insoluble —el gran drama de la generació d’Espriu— i que el nostre escriptor no ha tractat mai de resoldre eliminant un dels termes del dilema, sinó tractant de compondre l’incomponible empíricament, coixejant ara d’una cama ara de l’altra, tractant sempre de dir el que li semblà que havia de dir, però sempre utilitzant el circumloqui, el preservatiu. Un altre hauria abandonat la dificultat del joc —i de fet gairebé tots els seus contemporanis ho han fet; Espriu és, però, un home de prou tremp per a la sanguinària disciplina de l’ofici, per a no donar-se per vençut. Li agraden les matèries difícils, els casos perduts, les situacions que aparentment no tenen sortida. Així, la seva obra —en aquesta segona etapa— és la d’un cas perdut amb sortida.

És natural, per altra part, que les seves preocupacions formals el portessin al cultiu de la poesia. De fet, en aquests últims anys no ha fet més que publicar llibres de poesia, llibres de versots —com ell diu. Ha tingut una tendència a resoldre dificultats, que s’ha manifestat d’una manera seguida i explícita. En prosa, en canvi, després del seu impressionant fragment titulat «Tres sorores», no ha donat res més a la impremta, cosa que és de lamentar des de tots els punts de vista, com ja diguérem.

Ja instal·lat en la poesia, Espriu versificà primer les escenes del laberint i donà les poesies de Sinera. Aquestes poesies corresponen, és clar, al tètric del seu primer moment endolcit pel pintoresc, són un reflex exacte de la primera manera de l’escriptor —del seu sarcasme per saturació de comoditat burgesa. En la segona etapa, la poesia se li torna elegíaca. Els enormes trasbalsos que esmicolaren la vida d’Espriu el porten a enyorar el passat i a pensar lúcidament en el present —a pensar d’una manera molt intensa en les formes més actuals de l’època.

Abans, però, de fer una referència al fons de la seva poesia, s’imposa una altra constatació. De vegades aquesta poesia és essencialment un joc tècnic molt ben girat, admirablement ben fet, prodigiosament reeixit, un mosaic verbal deliberadament complicat, difícil i ben encaixat, d’una obsessionant marqueteria:

I aquesta altra, feta amb pinces —vull dir col·locant les paraules amb pinces, treball que augmenta d’una manera molt visible el fons de sarcasme que té la poesia:

Aquestes poesies es troben en la Primera història d’Esther. El lector comprendrà que la mostra que podríem oferir d’aquesta manera poètica seria tan abundant, que la falta d’espai ens ho priva. Els primers versots són un exercici que fa molta gràcia. Els segons són un sarcasme alambinat, estilitzat, a la punta seca, que forma un arabesc meravellosament reeixit. Són totes dues típiques de la personalitat del poeta, d’aquella dosificació d’elements populars vivíssims i d’apel·lacions constants a l’erudició més refinada i reflexiva. Aquesta poesia no seria ni tan sols imaginable si Espriu no conegués a fons els nostres autors medievals —a part, és clar, del coneixement que té dels antics i la digitació de la poesia moderna (contemporània) d’ací i de fora d’ací. És de tota evidència que sense els prodigis que amb aquest instrument lingüístic feren Bofill (els Somnis), Josep Carner i Carles Riba, aquest Espriu seria inconcebible. Espontàniament no es dóna res. Ens trobem, doncs, amb un poeta que segueix la tradició de la línia eixuta, seca, d’arrels medievals vivíssimes, d’aquesta llengua que quan arriba a una determinada alçada es caracteritza per la seva alta tensió més que per una fluència amable —però que massa vegades té un sistema circulatori dificultós, amb artèries plenes de carrall, apergaminades, terroses, endurides, però que sovint dóna un esclat meravellós.

La tendència arcaïtzant, docta i sàvia d’Espriu no és cap regressió ni cap al·lucinació del passat, perquè és compatible i se li lliga molt bé amb les novetats i les troballes positives que han polit el pedruscall literari en els últims anys. Presentades les coses d’aquesta manera —que al meu modest entendre és la manera real de presentar-les—, Espriu apareix com un escriptor de gran modernitat, no solament perquè posar les coses sota l’advocació de les aigües lustrals més pures i cristal·lines té sempre una eficàcia, sinó perquè la seva personal sensibilitat té una obertura amplíssima a la modernitat. És de les millors tradicions literàries que en dimanen les més fascinadores últimes troballes. I és natural que les coses siguin d’aquesta manera, perquè del no-res només en pot sortir el galimaties, la incoherència i l’estirabot primari. Afirmar, doncs —com es digué en aparèixer la Primera història d’Esther, que Espriu és un punt final, una via morta, una fórmula sense demà, és una arbitrarietat. Espriu es troba dins d’una tradició de marges molt amples, absorbent com una gran esponja, i en la qual conviuen no solament tots els antics vivents (Turmeda, Spill, etc.), sinó els escriptors d’avui de solc més profund i assegurat (Ruyra, Bofill, Carner, etc.), i tot aquest corrent literari vivificat amb la llengua parlada, amb la llengua més intencionadament parlada del moment actual —i tot plegat manipulat encara per un universitari en el sentit europeu de la paraula. Ens trobem, doncs, davant d’un escriptor no pas precisament lliurat a les delícies del balancí de la simplicitat pueril o del sentimentalisme espontani, sinó d’un fenomen molt complex, molt personal, antimediocre, ambiciós, deliberat, d’una rara distinció —que honora el temps i el país que ha respirat i ha contribuït a dibuixar amb la seva presència.

Les cançons d’Ariadna són les versificacions de les escenes del laberint (de les històries de Sinera) completades amb algunes ferotges crítiques de la societat en els anys que hem viscut i vivim —anys que han fet sobre l’escriptor una impressió profundíssima i l’han indiciblement turmentat i dolorit.

Espriu entra, en efecte, en el seu segon moment, que es caracteritza no solament pel to elegíac que pren el regust del passat immediat, sinó per l’obsessió de l’època, per l’angúnia del present. El primer esclat d’aquesta segona característica es troba en la Primera història d’Esther, la qual es tanca amb un parlament d’un personatge anomenat l’Altíssim, que diu això mateix: «Atorgueu-vos sense defallences, ara i en créixer, de grans i de vells, una almoina recíproca de perdó i tolerància. Eviteu el màxim crim, el pecat de la guerra entre germans. Penseu que el mirall de la veritat s’esmicolà a l’origen en fragments petitíssims, i cada un dels trossos recull tanmateix una engruna d’autèntica llum». Aquesta serà, en els últims anys, una de les més doloroses obsessions d’Espriu.

L’Obra lírica conté tres elegies que havien estat publicades, parcialment, en edicions a part. La primera, Cementiri de Sinera, és l’elegia d’una època que ha mort, no de malenconiosa vellor natural, sinó a mans d’una llarga convulsió delirant. Sinera, el laberint grotesc (humaníssim!), ha esdevingut un cementiri. Tot ha passat avall.

«Les Hores» és l’elegia de la mare morta i de l’amic difunt —el poeta Rosselló-Pòrcel. L’elegia del record del poeta és la descripció, mantinguda en un to emocionant, de l’agonia i mort de l’entranyable amic.

L’elogi de la mare morta és d’una escriptura superior, impressionant, perquè posa l’accent no en el crit ni en el plany de dolor, sinó en la submissió a un ordre etern, intolerable però fatídic, horrible però ineluctable.

Míster Death és un llibre centrat sobre l’obsessió de la mort, una visió de la vida i els somnis a través de la mort i l’oblit, una al·lucinant visió, habitual en el poeta.

El caminant i el mur (un altre llibre de poesies) té dues parts. La seva primera part té un acusat to elegíac, i en aquest sentit ha d’ésser considerada com una continuació de l’Obra lírica. Té, així mateix, una segona part que és notòriament la més notable aportació poètica catalana a l’existencialisme. Esperit cultivadíssim —i esperit ultrarealista—, sensibilitat exacerbada, Espriu posa un comentari desolat, aclaparador, a la pesantor de la vida en general i a la pesantor asfixiant de la vida de l’època concretament i a la pesantor de la vida del país, encara.

He pogut a penes fullejar —encara inèdit— l’últim llibre de versos de Salvador Espriu. Es titula La pell de brau i m’ha semblat una descripció d’una dramàtica actualitat, feta amb una excepcional qualitat sensible i intel·lectual. Seguint un sentit ja perfectament marcat en l’obra anterior, el poeta s’encara amb el seu propi temps, amb la realitat que té davant dels ulls —amb la realitat crua, abrupta, miserable. Anoto aquesta descripció:

1959