EL SENYOR GODÓ I LA VANGUARDIA

(1864-1931)

Encara que sembli mentida jo també he format part del periodisme militant barceloní. No he estat inscrit a cap associació de periodistes del país i per tant —gràcies a Déu— no n’he rebut cap avantatge. No he posseït mai cap carnet d’aquestes mútues ni he estat integrat en cap disciplina d’aquestes associacions professionals. És un fet, però, que d’una manera o altra he estat vinculat gairebé sempre en diaris de Barcelona, per als quals he treballat sobretot des de l’estranger. Així m’he mantingut en un règim de molta llibertat i he tractat de ser un home independent.

Aquesta situació m’ha portat a tenir algunes notícies directes i sense compromís del nostre periodisme. He tractat algunes persones —generalment posades en, llocs directius— i n’he trobades moltes més. M’he passat la vida escoltant la gent: escoltant la gent s’aprenen moltes coses. Vaig conèixer de molt jove Miquel dels Sants Oliver que llavors era director de La Vanguardia. Me’l presentà Estelrich a l’Ateneu. Com que tots dos eren mallorquins, s’estimaven. Qui hauria hagut de dir que al cap de poc temps Estelrich treballaria —ja mort Oliver— en l’edició de les seves obres per l’editorial de Gustau Gili.

Oliver semblava llavors molt amoïnat, estava molt gras i bufava com un dofí trist i per això segurament ens rebia tan hospitalàriament. Li parlàvem de les coses més alienes al seu pensament: de Kierkegaard, de Georges Sorel, de la problemàtica de l’existència de Déu. Érem tan joves! Oliver es distreia un moment però tornava de seguida a les seves obsessions habituals. I com que li devíem fer gràcia, parlava llargament. Així li vaig sentir contar moltes coses del diari que dirigia i dels moment que hi passava, per evocar fatalment la necessitat d’anar-se’n ràpidament a viure a la seva Mallorca tan dolça i tranquil·la. Més tard, en el curs dels anys, vaig trobar, en diferents llocs, molts homes d’aquest paper. És amb totes aquestes notícies que he elaborat aquest escrit.

En el nostre país hi ha un fenomen extraordinari, sensacional: és La Vanguardia. Voler donar les reminiscències del temps que s’ha viscut deixant de banda el periodisme és un gran error. Els catalans han cregut sempre que aquest negoci es dedica a la producció de mercaderies sense trascendència, innòcues, insubstancials. Les ratlles que van a continuació fan referència a la història de la venda d’aquest paper imprès.

Els fundadors de La Vanguardia foren dos germans Godó, Carles i Bartomeu, d’una família d’Igualada més aviat humil que treballava en la indústria del cànem. El més gran, Carles, féu una certa forrolla i es casà amb una senyoreta basca, Lallana de llinatge, que era un bon partit i que pel cognom era potser més maqueta que basca. Els dos germans Godó, associats, es trasplantaren a Barcelona amb les seves respectives famílies amb l’objecte d’explotar-hi una gran fàbrica de filats de jute coneguda per la «fàbrica del cànem», que fou i encara és, en aquest ram, una de les més importants d’Espanya. Ja radicats a Barcelona, el 1884 decidiren fer sortir un diari anomenat La Vanguardia.

Mort Carles Godó, la seva vídua (Lallana) confià tots els béns familiars al seu únic fill baró, Ramon, que els administrà i multiplicà, fins a la seva mort, amb mà de ferro i un instint comercial d’excepció. Fou així mateix un home d’una exclusivitat indescriptible i no tolerà en cap moment que cap seu associat, ni els propis fills, intervinguessin en els més petits detalls dels seus afers. Remarcadament i cruelment dissortat —era sord, coix, curt de vista i de parlar molt defectuós, a conseqüència, probablement (deia Oliver), d’una tara hereditària— es concentrà tot ell en l’obsessió d’acumular una fortuna immensa (sobretot pensant en les característiques del capitalisme del seu temps) i fou l’amo absolut de la «fàbrica del cànem», de La Vanguardia, d’una fàbrica de paper construïda únicament per plantar cara al monopoli de «La Papelera Española», establert al país basc per don Nicolau M. de Urgoiti, i de moltes, excel·lents finques urbanes radicades a Barcelona, Madrid i San Sebastià. Morí de càncer, i en el curs de la seva vida fou ennoblit amb el títol de comte de Godó, títol que li féu donar Oliver i no pas precisament pels conservadors, amb els quals Oliver tingué influència, sobretot amb don Antoni Maura, sinó pels liberals, pel comte de Romanones, si no anem errats.

El senyor Ramon Godó, primer comte de Godó, es casà amb una senyora Rosa Valls, que tingué una gran tendència a l’esborrament i a la discreció. Sempre dominada pel seu impressionant marit, morí prematurament, després de donar-li una nombrosa descendència: dos barons i un nombre de noies notable, més aviat tingudes —pels seus amics— com vagament agraciades. L’hereu del títol, de la «fàbrica del cànem», de La Vanguardia i d’altres béns familiars, portà el mateix nom del fundador de la diguem-ne dinastia: Carles. L’altre noi, Ramon, que es digué com el pare, heretà la fàbrica de paper i altres béns familiars menors. Feble de salut, morí molt aviat, després de casar-se i de tenir un reguitzell de fills. La fàbrica de paper —l’espina verinosa intencionada que el primer comte de Godó clavà al flanc de «La Papelera Española»—, caigué finalment en mans d’aquesta societat, que sempre havia sotjat el moment i l’oportunitat de fer-la seva, com és natural.

El segon comte de Godó, l’actual, que en vida del seu pare no pogué intervenir mai en res que fes referència a les empreses familiars i menys que enlloc ficar el nas a La Vanguardia, es casà molt jove amb una senyoreta Rowe, filla d’un anglès establert a Barcelona. Míster Rowe fou un home extremament simpàtic, que recordava a míster Pickwick i que tingué una fabulosa col·lecció de soldats de plom que plantava i feia maniobrar a les golfes del xalet on vivia, a l’avinguda del Tibidabo. La senyoreta Rowe que es casà amb Carles Godó era rossa, prima i d’ulls blaus, i tingué una colla de germans i germanes molt semblants. Això féu que, entre la gent de la societat de Barcelona, els Rowe fossin anomenats els «escarbats rossos», per a diferenciar-los de les noies Godó, que foren coneguts pels «escarbats negres». La primera muller del que fou després el segon comte visqué poquíssim —només el temps de donar al seu marit una filla, rossa com la mare.

Al cap de poc, el senyor comte es tornà a casar i ho féu amb una catalana, tan excepcionalment rossa també i d’aire nòrdic, que semblà una repetició de la primera, o almenys de l’encís que havia provocat. Aquesta segona senyora fou una Muntanyola, de la tan coneguda família barcelonina d’aquest nom, que havia donat a la història del país un polític a la Lliga (més aviat secundari) i un dibuixant de la trinca del Cu-cut!

Del segon comte de Godó hi ha un aspecte que a Barcelona no s’ha discutit: és la seva fortuna formal.

La Vanguardia féu la seva aparició en 1881. Després de la prematura mort d’Alfons XII, la política espanyola estava sotmesa, amb plena eficiència, al joc anomenat «el pacte del Pardo». A Barcelona, per tant, hi havia només dos partits oficials i acceptats: el conservador i el liberal, dirigits pels seus respectius cacics, el senyor Manuel Planas i Casals i el senyor Josep Comas i Masferrer. Els republicans, els carlins i altres fragments d’opinió no inclosos en el «pacte del Pardo» eren considerats com gent perillosa o il·luminada, sense cap garantia, merament marginal, acampada incomfortablement en un no man’s land polític i social.

Dels dos partits exclusivament governants, el més fort —s’entén en relació al liberal— era el conservador, que a Barcelona estava representat per un personatge de gran façana i de molta respectabilitat (el senyor Planas i Casals) i comptava amb el millor diari existent en la premsa local, el Diario de Barcelona, propietat de la família Brusi. El partit liberal, considerablement més feble (s’entén en relació amb l’altre), comptava amb un director més fluix, de no tanta presència, el senyor Comas i Masferrer. Però el pitjor que tenia, potser, aquest establiment és que li faltava un diari fix, sòlid i reputat.

Els germans Godó, després d’haver fet molts diners a Barcelona, sobretot amb la fàbrica del cànem o sigui amb el canemàs i probablement convenint-los que l’aranzel no fos massa rigorós en la importació de les primeres matèries, el jute, que feien venir de l’Índia a través de Londres, es varen sentir liberals fins a l’extrem de fer el sacrifici de fundar un diari que fos l’òrgan del partit que dirigia el senyor Comas i Masferrer, o sigui el liberal. Per això el batejaren La Vanguardia, nom del qual, passant el temps i convertit el diari a la més ortodoxa doctrina conservadora imaginable, no hi hagué manera d’entendre el significat. Agustí Calvet, «Gaziel», que en fou director llargs anys, ha contat en un article que aparegué a les mateixes planes de La Vanguardia, els grans treballs que durant molt de temps tingué, anant per aquests mons de Déu, quan els prohoms polítics estrangers i els col·legues periodistes li preguntaven si el diari que ell representava era òrgan dels socialistes o almenys dels radicals o si més no de l’ala més extremada del liberalisme, i no tenia més remei que negar-ho, deixant tothom astorat. Fins que un dia, el 1915, a Atenes, el considerable Venizelos, en sentir que La Vanguardia era un diari eminentment conservador, li digué francament, tot arronsant-se les espatlles:

—El diable que ho entengui…!

Deu ser potser per reparar aquest defecte baptismal que La Vanguardia fou anomenada més tard La Vanguardia Española, per precisar.

El que no té dubte és que el diari nasqué com un òrgan més de partit i estrictament com emanació d’un casino polític. Mentre tingué aquest caràcter, La Vanguardia perdé diners sistemàticament i amb una absoluta continuïtat. Per això deia que per als germans Godó, els fundadors, el diari representà un sacrifici. Fóra avui una completa pèrdua de temps i una feina completament inútil esbrinar quins foren i què feren els primers directors del diari. No han deixat el més petit relleu ni el més petit record tangible. No feren res més que anar buidant tristament la butxaca dels germans Godó —que de tota manera es degué anar refent per altres bandes— tot fent sortir un diariet de partit fantasmal i de casinet sense parròquia, que es redactava i s’imprimia, sembla, en una cofurna del carrer de Barberà.

Aquesta situació precària —la dels innombrables diariets de partit, que a tot arreu neixen, fan la viu-viu i moren sense pena ni glòria— va durar una pila d’anys. I hauria pogut continuar indefinidament (mentre hi hagués Godós per a pagar la despesa) si no haguessin aparegut quatre factors excepcionals, factors que sorgiren un darrera l’altre i que acabaren per convertir el paperet caciquista dels primers decennis en un gran rotatiu, el més difós de Catalunya i en definitiva en un negoci sensacional.

Els factors a què fem referència i que com si els haguessin fet exprés aparegueren amb un ordre successiu, foren aquests: un periodista intel·ligent, un rival que inicià la seva caducitat, un propietari obsessionat i la primera guerra mundial.

En aquests anys de precarietat inicial, La Vanguardia establí el costum de regalar als seus subscriptors llibres compostos amb els papers més importants apareguts en el diari. Començà amb un llibre que encara avui es llegeix amb una certa amenitat: les Memorias de un menestral de Barcelona del senyor Josep Coroleu, que porta la data de 1888. El to, però, no fou mantingut i tot se n’anà aigua avall.

El primer cop de gràcia que la sort donà a La Vanguardia fou posar-la en mans d’un periodista andalús caigut a Barcelona anomenat Modesto Sánchez Ortiz. Tot i ser foraster, aquest jove veié amb una claredat meridiana el que calia fer per a donar interès a un diari de Barcelona als ulls del públic de Catalunya: que el redactessin i l’escrivissin els catalans més vius del temps. Aquesta fou la fórmula de Sánchez Ortiz per a La Vanguardia.

Aquest jove andalús, posseïdor d’una gran simpatia, extremament sociable, inesgotablement loquaç, sempre disposat a fer grans abraçades a totes les persones donades a aquesta classe d’incrustacions, constantment dominat per la necessitat de donar la raó a tothom, freqüentà de seguida els cenacles intel·lectuals i artístics de Barcelona amb molta més assiduïtat i molt més delit que els casinets polítics, i aviat es trobà a les penyes de l’Ateneu i dels cafès com el peix a l’aigua. Conegué tothom, fou amic de tothom, fou el primer que abraçà sistemàticament la ciutadania del seu tracte. Ell fou qui portà a escriure a La Vanguardia o a col·laborar-hi de diverses maneres el grup renovador dels Rusiñol —amb el qual tingué una gran amistat— els Casas, els Raimon Casellas —home important— i tants altres esperits inquiets i actius que havien fatalment de triomfar. ¿I com no havien de triomfar si davant hi tenien la quinta essència del soporífer i el pinyol de la inanitat en forma de La Ilustración artística española y americana? Per primera i única vegada, el nom del diari quedava, en certa manera, justificat. La Vanguardia, gràcies a aquest gruix d’elements nous, era una veritable avantguarda de l’esperit artístic, intel·lectual, literari i europeista de Catalunya. Maragall, parlant de Joan Sardà, escriví: «Aleshores (1888) és quan, en les simpàtiques planes de La Vanguardia apareix, compacta i escometedora, la legió dels homes joves que parlen d’art, d’història, de dret, de costums, d’economia, de tot, amb esperit ample i generós, enduent-se’n al voltant i al darrera tot Barcelona que es cosmopolitza i transfigura». Només cal comparar aquell diari amb el d’ara per veure la decadència ineluctable. La política sagastina, el sainet del senyor Comas i Masferrer, els mateixos fundadors del diari, Carles i Bartomeu Godó, passaren a un lloc esborradís i secundari. Sánchez Ortiz i la seva colla passaren a ser l’essencial. I el fenomen més extraordinari del desori anecdòtic i llegendari de Rusiñol (que fou la gran personalitat d’aquesta colla, però sempre essent el senyor Sardà la personalitat més sensible del país) consistí en el fet que el diariet arrilat i mesquí dels amics de Sagasta s’anà difonent poc a poc i escampant per la ciutat; se’n començà de parlar, el tiratge anà d’augment i fins i tot hom començà de guanyar algun cèntim, cosa que mai no s’havia sospitat.

Aquesta etapa, deguda absolutament al director despert i excepcional que fou Sánchez Ortiz, l’andalús que sabé lligar La Vanguardia amb l’élite ascendent d’aquest país, culminà en la instal·lació del diari ja transformat en allò que l’època en digué un «diari independent». La instal·lació es produí en plena Rambla dels Estudis, en els baixos d’una casa veïna de l’Acadèmia de Ciències, avui encara existent. La Vanguardia tenia llavors als muntants de l’entrada i sota el rètol (en lletres de pal sec) dos grifons de ferro colat que sostenien un fanal de gas que als vespres s’encenia fins a la matinada. En el vestíbul de la casa hi havia una sala d’exposicions en la qual Rusiñol i el seu grup feren tronar i ploure i Nonell realitzà una exposició. Els primers viatges de Rusiñol a París (les cròniques Desde el molino) i les seves campanyes pictòriques de Granada, foren per La Vanguardia esdeveniments importants. Publicà fulletons famosos, una biblioteca (com ja diguérem) que començà malament i una edició de tarda, sobretot per a recollir les cotitzacions del Borsí, que tampoc no tingué gaire durada. Ara bé: el que fou pròpiament el diari, l’edició matinal, cada dia fou més llegida i comentada. I llavors es produí, a començaments de segle, el segon factor de la seva ascensió extraordinària.

Les coses es trobaven d’aquesta manera, però hauria estat totalment absurd de suposar que el Diario de Barcelona no fos encara el que tenia la vara més alta. Llavors, Mañé i Flaquer, personalitat excepcional, essència del conservadorisme pairal, el dirigia, i havia tingut, entre les seves xacres que els anys havien anat agreujant, l’encert d’associar-se com a secretari el jove Joan Maragall, que havia de ser el producte més excels que el tradicional conservadorisme de la burgesia catalana hagi mai donat.

La Vanguardia, mentrestant, havia deixat de ser aquell òrgan raquític del liberalisme local caciquista i s’anava convertint en un rival autèntic del vell Diario de Barcelona pel simple fet de ser més viu i nou. No cal oblidar, per altra part, les condicions generals, el fracàs aparatós de l’Espanya tradicional, l’aparició del catalanisme polític, el desastre colonial. Cadascun dels dos diaris, per altra part, era patrimoni d’una sola família. El més antic, ja centenari, pertanyia als Brusi; el més jove, molt més recent, als Godó. I així, tot d’una, molt atropellat ja el senyor Mañé i Flaquer, el vell, desemparat i massa xaruc Diario de Barcelona, començà de caduquejar, donà una ensopegada fatal. El diari jove, pel sol fet de ser el seu rival, només hagué d’obrir la mà per arreplegar la túnica que l’altre perdia en caure. Mañé i Flaquer morí…

El propietari del Brusi, el mateix senyor Brusi, entrà en conflicte amb els millors elements del seu equip de redactors i col·laboradors, per incompatibilitats incomponibles de criteri. I l’equip, amb Joan Maragall al davant, abandonà el diari. La Vanguardia, acollí, amb l’interès que és de suposar, la majoria dels fugitius. Joan Maragall renuncià llavors a la seva llarga labor periodística en llengua castellana; només escriví articles en català que es publicaven, generalment, al diari de la Lliga Regionalista, La Veu de Catalunya. El Diario de Barcelona, completament exsangüe, quedà convertit, durant molts anys, en una espècie de mòmia tronada i eclesiàstica sense enterrar.

Enmig d’aquestes condicions, notòriament objectives, sorgí el tercer factor que determinà l’ascensió de La Vanguardia. Fou el nou amo, Ramon Godó, hereu dels fundadors, Carles i Bartomeu, fill de Carles.

En les planes anteriors hem apuntat (naturalment per sobre) les característiques personals del personatge. Ara cal insistir en les essencials que, en vista de la informació de primera mà recollida, es podrien agrupar en les que van a continuació: un gairebé absolut i tràgic isolament espiritual, motivat pels seus inguaribles defectes físics (era, com ja he dit, sord, coix, curt de vista, embarbussat de paraula), malfiat com una mala cosa de tothom i amb una tendència abassegadora a tancar-se en l’exclusiu afany de diner, no per fruir-ne (era asceta i avar) sinó per gaudir-se en l’aspre seguretat que dóna la seva força monstruosa; un urc passional pel seu diari, un frenesí permanent per no permetre que ningú més que ell el manegés; un odi visceral, frenètic, a la cosa catalana i a tot el que en presentés la més lleu traça.

L’isolament fou impressionant, total. No tingué ni un sol amic i només tractava gent inferior o sotmesa a la seva voluntat. No tingué ni tan sols amics polítics. Monàrquic (ennoblit per la monarquia) i espanyolista, no disposà a Madrid de cap relació, ni directa ni important. Hi fou absolutament desconegut, socialment i políticament parlant (es limità a tenir-hi —encara l’hi tenen— un representant administratiu). Des del punt de vista monàrquic, la influència en la casa reial fou inexistent. En aquella casa, ni La Vanguardia ni el seu amo contaren mai per res. Els monàrquics catalans (Sala, Viver, Milà, etc.) tingueren més pretensions, però Ramon Godó se’ls tragué sempre de sobre amb brusquedat, i féu la seva voluntat omnímoda i purament personal. Amb Lerroux, portat a Barcelona per Romanones i representant del centralisme popular, no hi tingué mai cap relació. Amb palatins, amb monàrquics, amb centralistes, hi tingué la mateixa relació que amb beates i capellans: cap. La casa fou estrictament clerical, i la influència jesuítica molt forta: fou una influència amagada i s’exercí a través, sobretot de les dones (ties, cosines, filles, etc., nombrosíssimes) de la família Godó, que tenien confessors jesuïtes. El Godó I, però, vull dir Ramon, el primer comte, fou massa personal, no es deixà mai influir per res ni per ningú i sovint engegà a passeig les faldilles i les sotanes. Fou un home que no anà mai enlloc: ni teatres, ni cines, ni música, ni esglésies. No demostrà mai posseir la més mínima cultura, fora de l’instint comercial. No havia llegit res, havia viatjat poc i sense veure ni assabentar-se de res. No podia fer vida social ni tan sols familiar: tots el temien, tothom callava. Cada dia es passava hores i hores tot sol, fumant un cigar de l’Havana o fent caramboles al billar de casa seva. Era un voluntariós implacable. Per un no res feia uns crits delirants o llançava unes amenaces apocalíptiques. En el fons era un pobre amargat de tot, impotent absolut malgrat la seva immensa riquesa. Si se’l sabia portar, acabava moltes vegades per entrar en raó i es feia manyac com un infant. Però tard o d’hora els seus esperits acabaven enduent-se’l sempre: al seu voltant tothom hi patí d’una manera capriciosa i desorbitada.

L’afany de diner fou la força compensadora de la seva natural impotència. Tancat dia i nit en ell mateix i en els seus negocis, arribà a reunir una de les fortunes més grosses i més sanejades de l’Espanya del seu temps. Només per plantar cara a l’intent de monopoli de «La Papelera Española», muntà de cap i de nou, a primers de segle, una fàbrica de paper que va costar-li més de 12.000.000 de pessetes. Després, un cop passada la ratxa, la tingué arraconada per un conveni amb l’enemic, que li pagava, perquè a penes la fes servir, 250.000 pessetes anuals.

L’obsessió, la gelosia pel seu diari, fou absoluta i la mantingué a una temperatura elevadíssima i constant. Ell tingué la intuïció clara del que convenia fer per convertir La Vanguardia en un gran negoci: donar un número sempre creixent de pàgines, una informació incomparable mitjançant la utilització d’una maquinària moderna, constantment renovada i ampliada. Ho féu sense defallir mai, dia i nit, fins que morí. S’empescà —per a poder manar, en realitat, ell sol— la famosa direcció trinitària, que semblaria un pur acudit de boig si no fos una refinada combinació d’una sornegueria plena d’astúcia. La taula triangular, única al món, on a La Vanguardia de la gran època s’asseien tres directors, que ningú no hauria pogut dir on tenia, geomètricament, el capçal i on els peus, fou invenció, del primer comte. Els tres directors, naturalment, com que no s’entenien, s’anul·laven i mentrestant l’amo els dictava la llei i deia l’última paraula. Aquesta taula triangular entrà en funcions per primera vegada a la casa del carrer de Pelayo —probablement. Els primers que s’hi assegueren foren Ezequiel Boixet, Alfred Opisso i potser algun altre avui desconegut; el que és un fet, en realitat, és que aquest altre fou substituït molt aviat per Miquel dels Sants Oliver. Ezequiel Boixet era més vell a la casa que l’escriptor mallorquí, i Alfred Opisso també. Boixet feia una secció diària titulada Busca buscando… que firmava Juan Buscón. Era un paper d’una absoluta inanitat, però la secció i el pseudònim tenien un èxit extraordinari. Opisso era un periodista enciclopèdic, d’una lectura portentosa, un tipus fabulós que treballava com un negre per cases editorials i escrivia de tot el que convingués. Era impressionant. Era un home, però, sense criteri propi; boníssim, pobre com una rata i sempre atabalat pels diners insuficients o la família necessitada. Boixet, rendit per la malaltia, fou el primer del triumvirat que fallà. Opisso encara s’anà arrossegant de mala manera fins després de la primera guerra mundial, fet, però, una desferra i pràcticament una ombra. A vegades, quan Oliver arribava a la taula triangular, trobava Opisso tot sol (Boixet ja no sortia, en realitat, de casa) dormint com un soc i amb els peus estirats damunt del tros de triangle que li pertocava. Arribà un moment, però, en què Oliver es quedà sol. Aquesta situació, però, durà molt poc temps. Mai no arribà a ser nomenat, amb tota regla, director únic i real.

La fòbia permanent, indestructible, de Ramon Godó fou el catalanisme. Aquest sentiment del creador material del gran diari que esdevingué La Vanguardia no tingué pas una canalització política, sinó un arrelament íntim, i és per això que és comprensible, sobretot si no s’obliden les terribles tares naturals d’aquest protagonista. Fou un home que nasqué isolat, i aquesta fou la característica, no solament en els anys de formació, sinó durant tota la seva vida. Les úniques nocions exteriors que li arribaven procediren en primer lloc de la seva mare i després del petit cercle familiar, íntim. Ara bé: la mare era basca (Lallana), completament castellanitzada, i l’ambient familiar formava una atmosfera enrarida i emmetzinada per les més ràncies i atrotinades passions del provincialisme. Eren precisament aquestes passions provincials el que desencadenava a Catalunya i especialment a Barcelona l’obra sanitària que el catalanisme inicial creia fer, en l’ordre polític, atacant com gossos rabiosos els vells cacics tradicionals, desfent sense pietat les tramoies que tenien armades, i cremant-los —entre befes i escarnis— en plena plaça pública. De la política liberal centralista que dirigia Sagasta o algun —un o altre— dels seus successors; del cacic barceloní Comas i Masferrer, que aquí l’encarnava; del seu casino; dels seus seguidors, prohoms i mainades, no en quedà ni rastre. Del pare i de l’oncle, els fundadors de La Vanguardia, tampoc. Ni tan sols d’aquella Vanguardia —ara de títol inintel·ligible— que ells havien creat. Aquell senyor cregué —així li ho havien ensenyat— que aquella ficció duraria tota la vida, que es mantindria sempre la vida provincial i l’esperit provincial de la família com una cosa insuperable i definitiva. Aquesta destrucció familiar, sobretot, el senyor Ramon Godó no la perdonà mai als catalanistes. Fou una obsessió que de retruc obsessionà a tots els qui hagueren de tractar amb ell (sobretot Oliver) —amb aquell senyor que no parlava ni un mot en català, ni podia sofrir-lo ni estomacar-lo en cap terreny imaginable.

El darrer factor de l’enlairament de La Vanguardia fou la primera guerra mundial. La riuada d’or que entrà a Espanya en aquella època, sense més ni més, sense cap mèrit ni treball ni coneixement, purament perquè els altres anaven malament, i l’apassionament no vist mai de la nostra gent pel que passava a fora, amb les filies i fòbies més delirants, donaren a la premsa ben equipada i amb mitjans econòmics una empenta, una difusió i una prosperitat desconegudes. El diari, gràcies a Ramon Godó es trobava en aquest terreny, se n’aprofità de ple.

Després vingueren, però, les vaques flaques, és a dir, les repercussions a l’interior d’Espanya, i concretament a Catalunya, del gran trasbals ocorregut a fora i que fou contemplat i aprofitat per nosaltres amb aquella alegria, sinònim de plena inconsciència. Esclataren totes les subversions amagades: socials, polítiques, militars, que presagiaven la descomposició final i la caiguda del règim instaurat feia prop de cinquanta anys per Cánovas i Sagasta. Barcelona esdevingué la ciutat de les tempestes més desemparada del món. En una d’elles, de caràcter catalanista, caigué fulminat Miquel dels Sants Oliver. En una ocasió perillosa, en efecte, Oliver no volgué ajupir-se al criteri de Godó i acabà dimitint el càrrec i anant-se’n a casa seva. Però el mateix cop l’atuí: se li declarà la paràlisi general que havia d’emportar-se’l i llavors, malalt, pobre i vençut, no tingué més remei que acotar el cap, retirar la seva decisió, fer veure que continuava en el diari i anar-se consumint fins a morir. En realitat Oliver arribà a aquesta situació d’esgotament per la lluita que sostingué durant tota la guerra amb el propietari del diari. Oliver, francòfil ardent, hagué de sostenir amb Godó, germanòfil delirant, una lluita sorda i de tots els moments. Godó hauria volgut convertir el seu diari en un ABC més desenfrenat i foll, si és possible. Oliver morí en plena vaga revolucionària que afectà aquest negoci i condemnà La Vanguardia a no sortir durant un mes o gairebé. Quan el diari pogué donar compte de la mort del seu il·lustre director —director a penes— feia ja una tongada de dies que era enterrat i que dels funerals en quedava a penes el record.

El diari, però, material cuirassat per totes bandes, continuà prosperant i estenent-se, navegant de conserva amb el país, proa a la catàstrofe ineluctable, acomplint la seva darrera singladura com a diari poderós, potser com cap altre, enmig d’una premsa encara lliure. No té dubte, en efecte, que les grans reformes de material i d’orientació tècnica més importants es dugueren a terme de 1920 a 1936, durant l’etapa més trasbalsada de la història del diari i de la història moderna d’Espanya. La mort de Miquel dels Sants Oliver tancà un període de La Vanguardia i n’obrí un altre. No fou pas senzill ni fàcil de realitzar.

En efecte: fou en el període comprès entre la mort de Miquel dels Sants Oliver fins a l’alçament de 1936 que el diari passà pels seus més grans trasbalsos interns i pels seus tiratges més voluminosos. Fou una etapa horrible: de putrefacció del poder civil, del pistolerisme de tots colors, de vagues, lock-outs i conflictes socials a raig obert, de la Dictadura de Primo de Rivera, de la descomposició del catalanisme polític en faccions fratricides, de les sublevacions militars, de l’agonia del règim, de l’adveniment fatal de la República i de tot el que seguí fins a la catàstrofe anunciada i prevista.

Aquesta etapa embogidora és la que tocà als successors de Miquel dels Sants Oliver en la direcció de La Vanguardia: després, en els darrers temps del primer comte de Godó, Ramon, extenuat per la malaltia final, la més terrible de totes les que en vida l’anaren corcant, i després, en els inicis del seu hereu Carles, el segon del títol.

Fou en els seus últims anys, en efecte, que al senyor Ramon Godó se li ocorregué una altra solució directorial a base d’un quadrumvirat de directors, destinat, com el triumvirat anterior, a posar per sobre de tot la seva voluntat inapel·lable i omnímoda.

Acabada la primera guerra mundial, Oliver cridà Agustí Calvet, «Gaziel» a Barcelona (aquest periodista havia tingut com a centre de les seves activitats París) i el posà al seu costat, en un despatxet veí, com a redactor en cap del diari, secretari i presumpte hereter de la direcció. Però mort Oliver, poc més tard Ramon Godó tingué la seva més estrambòtica pensada, a què ja hem fet referència. Calvet li era sospitós de catalanisme, no el coneixia bé personalment (durant els quatre anys de guerra, passats a l’estranger, el nou vingut només havia sostingut relacions directes amb Oliver). Només cal, per altra part, llegir les coses de Gaziel per comprendre que és un home que davant de les coses de la vida té una tendència a posar-se a veure venir i a seguir la seva tàctica plena de perspicàcia i de seny. Així el primer comte, en lloc de tres, nomenà quatre directors, que foren: Manuel Rodríguez Codolà, Josep Escofet, Dídac Prim i Gaziel. Aquest darrer demanà de seguida que el rellevessin del càrrec i no ho aconseguí, perquè dos dels altres tres, Escofet i Rodríguez Codolà, estaven molt cofois de la direcció, de la direcció in partibus que no esperaven, i per tant feren per maneres que no es toqués res. Prim, que era un home ple de seny i de bondat, el millor repòrter local de Barcelona —el vaig conèixer en els meus començaments— coneixia de sobres les excentricitats del primer comte i solia dir que el millor era seguir-li la veta, perquè les coses, elles soles, ja es posarien a lloc amb el temps. L’escèptic del país, si és bon observador —cosa que els escèptics no solen ser— és de primera. En realitat, així fou: Prim ni tan sols intentà d’asseure’s a la taula directorial que continuà essent triangular perquè la quadrada no s’arribà a construir malgrat el quadrumvirat directorial. Així, si s’hi hagués assegut algú hauria hagut de quedar-se sense lloc ni poltrona. Fet i fet, el senyor Prim, director, quedà i continuà com sempre, fins a la seva trista mort, regentant la informació local i la de les comarques catalanes.

Els directors, doncs, foren quatre, però, de fet, a la taula n’hi segueren tres. Josep Escofet fou un articulista molt discret, molt baquetejat per la vida (havia passat llargs anys a Mèxic, s’hi havia casat i hi havia perdut la dona, morta prematurament); estava a més a més cansat i malalt de l’estómac, amb una mala úlcera al duodè, i continuava exercint de redactor i de cap de serveis diversos, tot endolcit, però, amb l’ascensió titular i purament honorífica que li acabava de caure. Quan el vaig conèixer a Madrid, durant la República, era un home discret i esborrat, més afectat pels seus dolors d’estómac que per la filosofia política del nou règim. Don Manuel Rodríguez Codolà era molt diferent; era un pobre senyor ple de fums, professor de l’Escola de Belles Arts —o quelcom semblant— que feia la crítica de teatres i d’exposicions i tenia indignats tots els artistes vius i actius del país perquè els aplicava, d’una manera peremptòria i sense el més petit dubte, les regles més arnades i les normes més fòssils de l’«estètica clàssica» —o que ell anomenava d’aquesta prestigiosa manera. La seva inesperada elevació directorial arrodonia i li feia palpable el somni més absurd de la seva vida, que ell mai no hauria cregut que es pogués convertir en realitat. Era un home petit, extravagant i amb una aparença normal, molt vanitós. Les persones que l’han conegut estic segur que estaran en el que dic. Era un bon pare de família i un pèssim escriptor, dues coses perfectament compatibles. S’havia fet pel seu ús particular una llengua castellana literalment abominable —plena de diz, de antaño i de maguer— que ell creia derivada del més pur cervantisme. La Vanguardia sempre tingué en les seves files algun cervantista. Abans de la guerra hi tingué el senyor Rodríguez Codolà i després hi tingué, com a crític de toros, el senyor Palacio Valdés, impressionant cervantista. Era en fi —el senyor Rodríguez— aquell articulista que començava una crònica en el primer dia del segle XX, el nou segle amb aquesta frase lapidària: «Hoy comienza una nueva rosca en el tornillo sin fin de la humanidad». I una nit que a La Vanguardia li confiaren les capçaleres de la secció informativa, redactà aquest títol: «Nuestras heroicas tropas, de poco pillan al Raisuni». En fi, l’home volava pels núvols, amb la seva part de càrrec, com si fos una part del firmament.

El quart director per força, Gaziel, continuà escrivint el seu article setmanal que era el lligam autèntic que tenia amb el públic, assistia amb tota puntualitat a la redacció, s’asseia a la taula triangular i generalment treballava en coses que l’interessaven més que el diari mateix. Llavors Gaziel treballà, primer per la casa editorial Seix i Barral i més tard per la del senyor Gustau Gili. De mica en mica, però, les coses totes soles, con el senyor Prim havia previst, s’anaren col·locant al seu lloc i on corresponia. El senyor Ramon Godó anà coneixent els quatre directors i n’anà fent la tria. En aquell moment mirà les coses d’una manera objectiva i donà només importància a la realitat dels fets. El cert és que en l’últim període del senyor Godó aquest personatge arribà a tenir una tal confiança en Gaziel, el distingí d’una manera tan constant, volgué tenir-lo tan a prop, fins en els seus viatges de negoci, que és fins i tot possible que l’arribés a estimar. En realitat, poc abans de morir, deixà encarregat el seu fill (segurament espantat per la poca cosa que aquell jove presentava i per la tempesta que veia venir a sobre) que s’afanyés a nomenar un director únic i que aquest no fos altre que Gaziel. Carles Godó, en efecte, segon comte del mateix títol, acomplí la voluntat del seu pare amb un contracte amb tota regla.

I ara que hem arribat a l’últim període de gestió del senyor Ramon Godó, no podríem continuar elaborant aquest retrat sense fer unes referències a les relacions que tingué amb Miquel dels Sants Oliver. Aquestes relacions constituïren un llarg període de La Vanguardia, importantíssim des de tots els punts de vista.

Conegut i tractat, encara que no fos més que superficialment, com jo el vaig conèixer, el senyor Oliver era un home molt diferent del que feien semblar la seva còrpora enorme, morena i abacial, i la fama que tingué de representar d’una manera típica el conservadurisme burgès. Fou un home humà i alegre, gran amic de selectes facècies verbals, sociable, conversador, gourmet, tolerant, admirador fervent de la cultura francesa i molt coneixedor de la italiana, com tots els grans mallorquins. Fou sobretot un estudiós sedentari, erudit, disert, cultivat, lector infatigable, que s’hauria passat la vida voltat de llibres i de bons amics, escrivint obres d’història, elaborant poesia, parlant d’art, escoltant bona música, somniant la vida.

No tenint fortuna personal ni cap mecenatge que li hagués permès de viure al seu gust, el seu veritable recer fou la secretaria de l’Ateneu del carrer de la Canuda. En aquella casa —on el vaig conèixer— s’hi passava totes les hores que podia perquè la seva llar era inconfortable i la direcció de La Vanguardia el seu calvari permanent.

Oliver aprecià també moltíssim la penya del Continental, i d’aquesta penya, en la qual Pere Grau Maristany, comte de Lavern, féu un primer paper, el grup d’afeccionats a menjar discretament del qual formà part el governador maurista Ossorio i Gallardo i, naturalment, Rafel Puget. En Un senyor de Barcelona hi ha diverses referències a Oliver. Aquesta colla feia, de tant en tant, uns aplecs gastronòmics en un petit xalet molt ben posat que el comte de La Vanguardia tenia en una esplèndida vinya d’Alella. S’hi menjava, bevia i xerrava —segons Puget— amb molta amenitat, fins a fer-se fosc, davant d’aquella vista tan blana i dolça, plena de palmeres que tenia, sobretot llavors, el Maresme. A Oliver li agradava aquest paisatge tan elegant, ordenat i intel·ligent.

Assistia també a una altra penya, a l’Ateneu, en el mateix saló d’actes antic, vora el finestral que dóna al pati interior de l’edifici. Molts dels contertulians ho eren també de la penya del Continental, com per exemple el senyor Puget, i altres eren elements autòctons, com aquell tossut del senyor Permanyer, vull dir un senyor Permanyer que era propietari rural i no era ni el catedràtic ni el notari: un senyor d’acudits plens d’agudesa que un dia digué d’un home sorrut i de poques paraules «és seriós com un raig d’oli» —que està molt ben dit i que féu molta gràcia a Oliver. En el periodisme no hi hauria entrat mai ni hi entrà de ple per vocació autèntica. Ho féu per necessitat, com a mitjà de viure, després del gran desengany i del trastorn que li produïren les seves activitats bancàries a Mallorca, que determinaren el seu allunyament de l’illa, les conseqüències de les quals arrossegà, es pot dir, tota la vida. Els deures aclaparadors, les petiteses exigents i inacabables, les queixes, les dificultats, els conflictes quotidians, que cauen —com eixams d’abegots— diàriament, damunt del director d’un diari, sobretot si el diari va endavant, el tenien marejat i ensopit. Oliver deixava fer els seus ajudants i no donava cap importància a tantes i tan espesses foteses. Només cal donar una ullada a La Vanguardia del temps d’Oliver per veure la manera absurda de com anà fet i compaginat —per fer-se un càrrec perfecte de la falta d’atenció en què el tingué.

Ja en tenia prou i massa d’haver de suportar les rareses extravagants i fabuloses del propietari, els seus increïbles capricis, les seves constants sortides de to, les seves autèntiques bogeries. Una d’elles provocà l’atac mortal que s’endugué Oliver, com ja hem explicat.

Oliver féu donar als Godó les lletres de noblesa, com també férem constar. Ramon Godó volgué ser noble —cadascú per allà on l’enfila, és clar. Atesa l’amistat personal i la devoció política d’Oliver per don Antoni Maura, mallorquí com ell, sempre li repugnà sol·licitar del cap conservador el títol per a Godó. S’estimà més (utilitzant, però, fortes influències conservadores) que fossin els liberals els qui fessin la concessió, cosa que aconseguí —si la memòria no em falla— del comte de Romanones.

Aquest home tan amable, tan net, tan cultivat, li tocà de conviure amb el primer comte de Godó, personatge autocràtic nat, intemperant, primari i atrabiliari, que no estimà mai res ni ningú i només estigué avesat a fer la seva santa voluntat. És perfectament possible d’imaginar com es produïren aquestes relacions i quin fou el seu to general.

Ramon Godó considerà sempre que els treballadors eren una gent pèrfida i de mala sang que calia tractar habitualment a garrotades. «Cuando yo era joven —solia dir— trabajaban desde las cinco de la mañana hasta las ocho de la noche y venían de sus casas y se volvían a pie. Ahora sólo trabajan ocho horas y van y vienen en tranvía. ¡Qué más quieren?».

Aquestes coses no les deia pas per dir-les, simplement. El que formulava era pensat i sincerament sentit. El personatge que presentava aquests principis de filosofia política i social va despendre per a ell tot sol (perquè als de casa seva ni els volia) en la compra d’un yacht construït expressament a Anglaterra —a penes acabava la primera guerra mundial— 3.000.000 de pessetes fortes, de primera qualitat. Aquell yacht! Tot i no tenir cap amic, ni un, a vegades obligava més que convidava, a fer un viatge amb ell per mar persones notòriament poc marineres, subalterns o familiars aterrits. El vaixell era una daina que es capbussava dins les onades grosses de l’Atlàntic i treia després el bo taló de proa, tot regalimant. A l’interior tot anava a trompades. Els pobres viatgers invitats es posaven malalts a morir i quan els veia ben marejats, el patró es cargolava de riure, com un petit Neró d’estar per casa. Fora d’aquestes travessies per mar —a Anglaterra, a l’Adriàtic, a les costes de Sicília— no es movia de casa o de les oficines dels seus negocis personals.

Solitari, sorrut i tancat com una ostra, fou un entusiasta del sometent, i l’única vegada que se’l veié entre persones desconegudes fou quan els del sometent de Barcelona sortiren a fer els gegants pels carrers de la ciutat. Solia anar sempre arniat. Portava una de les millors i més excel·lents pistoles que existeixen i la duia en un estoig de cuiro, amb corretja, amagat a la banda, entre l’armilla i les calces. A l’estiu, quan anava a la seva propietat de Teià, s’assajava sovint a tirar al blanc sobre els pins i els garrofers. Com que era sord i no hi veia gaire, no sentia els crits dels passants esparverats ni els veia fugir com conills esperitats. Quan se li acostaven per darrera, amb totes les precaucions imaginables, a dir-li que per l’amor de Déu no disparés, es girava tot estranyat i demanava: «¿Qué sucede?».

Aquest pistolot fatídic fou la causa de la dimissió frustrada de Miquel dels Sants Oliver, que ja hem insinuat. Tot ho volia resoldre a trets. Una vegada, Romanones provocà la dimissió —amb un discurs al Congrés— d’un govern conservador, amb ganes de succeir-lo, com és natural. Quan Ramon Godó se n’assabentà demanà, com si fos la cosa més natural del món: «¿Y por qué no lo fusilan…?».

Ramon Godó no tingué pas contacte amb la Barcelona del seu temps. El costum de la casa era que tant els redactors nous, si eren importants, com els col·laboradors, si havien arribat a tenir un cert relleu, fossin presentats una sola vegada al propietari, aprofitant una qualsevol —generalment rara— avinentesa, que a vegades trigava mesos a produir-se. Godó se’ls mirava sense el més petit interès, els allargava la mà, els engegava alguna cosa més aviat desagradable i sense escoltar-los per res se’ls treia del davant. Sovint, aquesta tàctica donava resultats perquè els intel·lectuals són molt aduladors del qui els paga. Com que era tan sord, se li havia de parlar a grans crits i només a cau d’orella, la receptivitat de la qual reforçava fent-li conca amb la mà esquerra, mentre amb la dreta s’apuntalava en el bastó, que portava sempre com una tercera cama. Aquesta situació física feia que només parlés amb tres o quatre persones que sabien com fer-ho perquè les sentís. Els presentats, per tant, ni tan sols obrien la boca. I ell ja no els tornava a veure mai més, a menys de produir-se un fet de previsió impossible.

Si fos factible separar l’esperit del negoci de venda de paper amb un diari imprès a sobre —cosa que fins i tot és difícil de fer en els diaris més sensacionalistes i de més circulació que surten en el món— no es podria pas negar que el senyor Godó fou un gran marxant, el més gran comerciant de paper imprès aparegut en aquest país. En realitat La Vanguardia no tingué mai cap esperit i si en tingué algun fou oposat al país.

Les reformes materials més grans que es produïren en el diari es dugueren a terme entre 1920 i 1936. Foren reformes completament materials i a l’època de Gaziel tingueren una notòria orientació. Aquests setze anys formaren el període àlgid de La Vanguardia. En el curs d’aquest període l’impulsor dels primers anys fou el senyor Ramon Godó. Després, el seu fill Carles continuà el negoci. El negoci estava armat amb gran esplendor.

El títol del diari, en tipus negres, de pal sec, que vingué essent el mateix des de la fundació, fou substituït per l’actual. Aquest el dibuixà un expert francès, desertor de la primera guerra mundial, refugiat a Barcelona, que treballava a les indústries gràfiques Seix i Barral. Els titulars interiors i els cossos de lletra també foren canviats, així com la distribució per seccions i la paginació.

Fou instal·lada als tallers l’estereotípia mecànica de gravat més modern o rotogravat, per a les pàgines de cobertura. Fou introduït a Espanya, per un procediment nou al món que permeté una qualitat no igualada per procediments anteriors. Les pàgines de rotogravat són tirades separadament i després s’acoblen a les de tipografia. La invenció la féu —amb un mecanisme sorprenent— un enginyer de Planen, prop de la frontera alemanya amb la llavors Txecoslovàquia, que poc després morí esclafat per un allau de neu tot esquiant als Alps germànics.

També d’aquesta etapa són: la introducció a Espanya durant llargs anys en exclusiva per a La Vanguardia de l’agència americana de dimensions mundials United Press; l’obertura d’una delegació a Madrid amb redacció completa, delegació que durant la República tingué una gran importància; i la instal·lació de teletips transmissors i receptors.

Quan esclatà la guerra civil, el 1936, tenia a punt la maqueta d’estudi (que després serví, si no vaig equivocat, per a fer Destino i altres revistes) a fi de llançar un suplement literari i gràfic dominical. També estaven en curs de negociació la compra d’un parell d’avionetes a fi de portar La Vanguardia a primeres hores del matí a tot el llevant peninsular i a tota la conca de l’Ebre, la seva ribera esquerra i el país basc-navarrès.

En els últims anys d’aquest període sota la direcció i predomini de Gaziel, fou modificada la llista de col·laboradors, com ja tindrem ocasió de veure.

Aquest immens negoci de venda de paper imprès, basat en la utilització de les màquines millors del continent, tingué com a diari una de les redaccions més tronades i insignificants del país. Era la regla de joc del primer comte de Godó i si els redactors haguessin pogut ser uns robots mecànics, l’ideal hauria estat perfecte.

Els redactors —parlo d’abans de la guerra— foren generalment persones insignificants, sense carrera, estudis especials i ni tan sols, sovint, el precari batxillerat. Aquells homes feien de periodistes perquè no sabien fer de res més, ni de res millor. S’arreceraven a aquest —diguem-ne— ofici perquè era franc d’entrada i no exigia gaire més que saber de llegir i d’escriure mitjanament. En els millors dels casos, s’entén, hi havia periodistes que tenien notícies i no les sabien escriure i periodistes que sabien escriure i no tenien mai cap notícia. Cobraven molt poc, sous de misèria —era ja important de cobrar cada mes— i tots havien de fer dos o tres mitjos oficis més. Molts es refiaven de propines i d’altres gangues de la professió, que arreplegaven bonament, sense rebaixar-se massa, en els centres d’informació o amb l’amistat d’un o altre polític. I gairebé tots, fins els més granats, aspiraven a rebre una de les «cases barates» —anomenades així per eufemisme— en els «barris de periodistes»; tot, és clar, conjuminat per l’Associació de la Premsa.

A La Vanguardia, la secció estrangera fou en aquella època una excepció —com ho és encara avui. Per ella hi passaren el vell Pomés, Puig i Ferrater, Màrius Verdaguer i algun altre escriptor autèntic. Sabien traduir del francès i l’anglès i redactar bé els telegrames d’agència. La senyora María Luz Morales fou en els últims anys d’aquest període un altre redactor destacat: feia la crítica de cine i de teatre amb una eficàcia evident.

Els col·laboradors de punta —tradicionalment— d’ençà de la gran època del director Sánchez Ortiz i els «modernistes» quedaren enrera i en canvi pesà, amb totes les conseqüències, la mà de Ramon Godó contra tot el que fos expressió autèntica i real de l’esperit de la terra, i llavors els col·laboradors no foren de casa nostra. Fins a la mort de M. S. Oliver, els més destacats col·laboradors foren Azorín; l’espanyolista basc Salaverría, del qual no ha quedat ni un article; Concha Espina; Baldomero Argente, economista de broma; Tomàs Borràs, etc…, i un inefable, indescriptible senyor anomenat Sánchez-Pastor, que des de Madrid enviava regularment cada setmana dues llargues Vida política que era la inanitat més gran que mai s’hagi escrit sobre la descomposició d’Espanya i que (única cosa que llegia del diari) Ramon Godó s’empassava com bresques i sens falta, com si fos, exactament, l’evangeli. Amb aquest petit detall el lector comprendrà com anava La Vanguardia organitzada per dins i quin esperit tenia.

De catalans a La Vanguardia, a la col·laboració d’aquest diari, només hi havia gent secundària: Bonaventura Bassegoda (que anava a la penya del Continental de Maristany i era considerat un arquitecte grotesc), Artur Masriera, Bartomeu Amengual, Àngel Ruiz i Pablo (menorquí i carca furibund que pretengué reiteradament expulsar Oliver de la direcció i prendre-li el càrrec) i algun altre. Quan Amengual, de la Cambra de Comerç, gran bon home, deixà, per motius d’ancianitat, la seva col·laboració de caràcter econòmic ja en temps en què Calvet tingué la direcció, aquest oferí la secció a Fèlix Escales i Xemani, de Santanyí (Mallorca), que havia estat molt amic d’Oliver i dels intel·lectuals catalans, secció que aquest senyor no pogué acceptar per trobar-se ja prou ennavegat en afers bancaris, i llavors el qui l’acceptà de molt bon grat fou l’actual ministre sense cartera senyor Gual Villalbí.

En aquesta època de Gaziel (Agustí Calvet) la col·laboració fou radicalment substituïda i modificada. Els Sánchez-Pastor y Cia. van ser dispensats de continuar col·laborant a La Vanguardia i en canvi ingressaren en el diari firmes com aquestes: Agustí Duran i Sanpere, Joaquim Folch i Torres, Alexandre Plana, l’advocat i ex-ministre Roig i Bergadà, Eugeni d’Ors, etcètera. La Vanguardia retornava ràpidament als temps de Sánchez Ortiz, quan era un diari castellà, redactat en castellà especialment per a Barcelona i Catalunya, però escrit per la flor dels catalans disposats a escriure en diaris.

Però tot això s’ho emportà el vent —vull dir la ventada de la nostra guerra civil, de llarg temps anunciada.

Com una nota curiosa —i enormement significativa— donarem ara els tiratges de La Vanguardia: quan aquest paper es tirava a la cofurna del carrer de Barberà degué tirar uns 2.000 exemplars de 6 a 20 pàgines. A la Rambla —amb la redacció propera a l’Acadèmia de Ciències— arribà als 20 o 25.000 exemplars, de 12 a 16 pàgines com a màxim, tiratge enorme aconseguit gràcies al modernisme i a la descomposició del Brusi. Al carrer de Pelayo —ja pràcticament sense competència— fins al moment d’esclatar la primera guerra mundial, arribà als 60 o 70.000 amb 32 o 36 pàgines. Amb la primera guerra mundial, depassà els 100.000 exemplars, amb 48 pàgines com a màxim. Del 1920 al 1936 realitzà els tiratges més llargs, de 180 a 200.000, exemplars normals, arribant als 250.000 i en temps justament de la República fins als 300.000 en dies excepcionals i amb números de 64 pàgines, 56 de tipografia i 8 de rotogravat. Avui La Vanguardia ha retornat al tiratge d’abans de la guerra gran perquè en règim d’economia dirigida i de preus d’Estat, quant menys tira més guanya. En aquest moment —juny del 1961— els tiratge no arribà a 100.000 exemplars. Donat aquest tiratge, la publicitat és la més cara del món.

Mort el primer comte de Godó heretà el títol i els grans negocis de la casa el seu fill Carles, segon comte i propietari de La Vanguardia.

El segon comte de Godó arribà a la direcció de les empreses que heretà sense la més lleu preparació, perquè una de les característiques més personals del seu pare fou l’observació absoluta dels seus afers i concretament de la nina dels seus ulls: el diari. Carles Godó fou sistemàticament apartat del diari; no hi pogué projectar el més petit lluc personal, i així esdevingué un home ple de temences i de vacil·lacions permanents. Aquestes circumstàncies el portaren a produir una impressió constant de covardia, de mesquinesa i d’esparverament, dins una fortuna que li venia immensament gran, potser més gran encara que la seva disfressa comtal. Es mostrà recelós i desconfiat —segons els testimonis— amb els qui li volien bé a ell i al seu diari i estigué sempre sotmès a invisibles pressions de gent subalterna i servil, a la qual concedí (a cada moment) tota la seva confiança, exactament com els febles i malalts de l’esperit que no creuen en metges ni en experts i es lliuren a cegues al curanderisme, als somiadors, i creuen en fantasmes i miracles.

No crec pas que es pogués produir una desigualtat de caràcter més marcada entre el pare i el fill. Tota la vida del primer comte tingué un comú denominador (que ningú no podrà discutir): fou un gran caràcter. El seu fill fou el cagadubtes permanent i l’influït sistemàtic. Parlant del senyor Ramon Godó posàrem de manifest les vegades que engegà a passeig faldilles i sotanes. El seu fill fou tot el contrari: n’hi hagué prou amb un sagristà qualsevol per ficar-li la por al cos: la mateixa por que a una dona poruga fa un ratolí insignificant. A l’època de la República l’actuació del segon comte esdevingué una amenitat nacional. En aquella època bastaren una queixa o una visita de Cirera i Voltà o de Jaumar de Bofarull —per citar uns determinats personatges— per fer-li rodar el cap i posar-lo davant de les més negres visions. Fou, a més a més, un home que considerà que havia d’actuar amb duplicitat. Les visites i recomanacions que rebia creaven uns conflictes puerils i enfadosos, sense més ni més, i costava quart i ajuda desfer-los i sobretot esbrinar d’on sortien. En aquest període tingué entrevistes amagades amb el pretendent monàrquic, tan grotescament amagades que la seva notícia arribà sempre al director de La Vanguardia, que tingué uns treballs indescriptibles per a ocultar-les al govern. Mentrestant, mort de por, tenia relacions secretes amb el senyor Jaume Carner, ministre d’Hisenda del règim, per vendre’s (aparentment) La Vanguardia: maniobra sense sentit que el director del temps pogué desfer per l’amistat personal que tingué amb el ministre republicà. Era agradable de gaudir-se dels beneficis d’un tiratge de 300.000 exemplars. Però, ah!, responsabilitat cap, ni el més lleu compromís, l’ambigüitat sistemàtica.

L’elevació de La Vanguardia i el pes que té sobre el país constitueixen un fenomen que, pel seu interès intrínsec, val la pena d’examinar.

Tractant-se d’aquest diari no s’ha de perdre de vista el procés del seu naixement, la seva creixença i la plenitud que el portà a ser l’amo pràcticament absolut de la premsa barcelonina i catalana.

Per resumir aquest procés amb forma clara i senzilla, es pot dir que La Vanguardia no s’anà pas desenrotllant com ho han fet arreu del món els seus similars, sinó més aviat a la manera tan catalana i sobretot barcelonina d’una botigueta de vetes-i-fils que per una sèrie de circumstàncies favorables —en part degudes a l’atzar, en part provocades per un esforç personal i estrictament mercantil— anà prosperant i engrandint-se fins a arribar a constituir els magatzems d’una ciutat populosa i d’una comarca extensa, també dominades per l’instint industrial i comercial.

El procés de La Vanguardia no s’assembla per res al dels grans diaris francesos, anglesos, belgues, italians, alemanys i suïssos, ni tan sols als de Madrid, començant pel que hi fa pensar en alguns aspectes, l’ABC. En canvi, la creixença, l’engrandiment i el triomf de La Vanguardia foren exactament iguals i paral·lels amb els dels «Grandes Almacenes El Siglo», contemporanis seus, fundats també per uns castellans, Conde, Puerto y Cía., que eren, igualment que els Godó, castellanistes fins a la medul·la, grans industrials i comerciants i alhora enemics radicals del catalanisme. No fou pas casual que justament un dels pocs, raríssims amics de Ramon Godó fos Dionisio Conde, fill del fundador de «El Siglo», com aquell ho era del del diari. Es veien i fins i tot es consultaven. En els moments difícils es donaven consells. Oliver, que ho sabia però no hi podia fer res, temia aquestes entrevistes més que una pedregada seca.

El procés ascensional del diari es caracteritzà, doncs, per tot el contrari d’un crèdit obtingut gràcies a grans campanyes ideològiques o polítiques ressonants i coronades per l’èxit —com solen fer-se aquests prestigis a tot arreu, fins a Madrid, incloent ABC—, sinó per un deseiximent progressiu de tota política concreta, per un voluntari i hàbil desprendre’s de tot lligam amb grans figures o grans moviments polítics, fins a arribar així a tenir fama d’independència i a crear-se una plataforma de «neutralisme universal», plataforma que, per altra part, fonamentada en la defensa de l’ordre, de la monarquia establerta, de l’Església i de tots els altres principis i institucions socials vigents, encaixava genialment amb la manera de ser de l’enorme massa de catalans secularment escèptics, després d’haver perdut tot govern d’ells mateixos i tota fe en el centralisme, però que no vol maldecaps amb els qui manen i només desitja menjar segur i pair bé. Aquest fet formidable és el que mai no comprengué i tampoc mai no sabé combatre el catalanisme polític i molt menys la seva premsa.

El procés que conduí La Vanguardia a passar d’un òrgan de partit a ser un diari de cap partit, però llegit per la suma de partidaris de tots els partits i fins dels que no en tenien, és interessant.

La primera etapa, la dels fundadors, fou l’única en què La Vanguardia va ser francament partidista i amb campanyes també partidistes. Fou una campanya de pura pèrdua des de tots els punts de vista.

La segona etapa fou la de Sánchez Ortiz. En el seu curs s’inicià la fórmula que havia de donar a La Vanguardia la seva orientació decisiva. Aquesta fórmula es trobà a base de dos principis antagònics però que s’acordaven plenament. Primer es produí el deslligament progressiu de tot compromís polític, sempre suspecte en un país crònicament mal governat i espremut pel centralisme generalment inepte; segon, incorporació al diari de tots els talents catalans autèntics a l’objecte de fer-ne un diari viu i autòcton. La fórmula reeixí. La Vanguardia es transformà de l’òrgan caciquista i inútil que havia estat en el diari preferit per la gent intel·ligent de Barcelona. En un article sobre Sardà, Maragall parla d’aquest diari admirablement. En aquesta etapa, Rusiñol i el seu grup foren els qui bulliren sobre les seves planes. Sardà, però, fou el veritable animador d’aquests fets. La infusió de l’esperit jove i nou deixà el diari admirablement situat per a convertir-se en el gran diari de demà de seguida que el que ho era del moment —el Brusi— s’eliminés, cosa que fatalment es produí.

Aquest esperit de La Vanguardia, però, no hauria pogut fer, per ell tot sol, el miracle a què estava destinat, si (com tan sovint esdevé als esperits) li hagués faltat en el moment oportú el contrafort d’una abundosa matèria. Aquesta matèria fou proporcionada per Ramon Godó, el segon propietari, home físicament dissortat però d’un instint segur i d’una obsessió única. Els seus dos propòsits foren clars: primer, que ningú —ni cap partit polític, ni l’Església ni personatge de cap classe i no diguem cap director— se servís per res de La Vanguardia, devent-ne ser ell, el senyor Godó, l’amo absolut i únic; després, transformar el paper, materialment parlant, de la botigueta de vetes-i-fils que havia estat, en una indústria de venda de paper imprès semblant al que en el ram del jute havia estat i era la fàbrica del cànem.

Aquests propòsits essencials coincidiren, precisament, amb l’escomesa política del catalanisme contra el règim central i la vida provincial, un cop escombrats de la vida pública els cacics i el caciquisme. Si Godó hagués pogut, el catalanisme en bloc, que considerava (per les notes anteriors) com el més repugnant separatisme, ell l’hauria decapitat de la manera més eficient. Però com que aquell senyor, cas de ser boig, era un boig lúcid, veié clarament que si s’entestava a fer de La Vanguardia un paper anticatalà (com més tard ho fou l’ABC de Madrid) no solament el diari tornaria a caure a l’estretor partidista d’on havia sortit sinó que a Barcelona l’orientació oferiria perills seriosos. Si més no, el somni de convertir el diari en una gran empresa industrial esdevindria quimèric. Quan les coses han de sortir bé, tot hi ajuda, fins les contrarietats aparents. I la fòbia anticatalanista de Godó, en no poder ser satisfeta, contribuí en gran manera que el seu diari, que encara menys podia ser anticatalanista declarat, cerqués i es mantingués, si us plau per força, en aquella zona de «neutralisme» i d’independència aparents, que tant havien d’afavorir-lo. Tot esperit combatiu, polèmic i real anà desapareixent de les planes de La Vanguardia per la impossibilitat que el veritable esperit del seu propietari s’hi manifestés francament. No publicà més editorials que els absolutament indispensables en defensa consuetudinària dels principis imperants: ordre, monarquia, Església, interessos econòmics, etc. I mentrestant, una allau continua de màquines noves, de tallers, d’augment de pàgines, d’informació immillorable i abundosa, de col·laboracions, de corresponsalies, de millores materials de tot ordre, que deixaven aclaparats i tan enrera tots els altres competidors, que ja ni es veien. La Vanguardia acaparà materialment tots els abonaments, la venda, els anuncis, els reclams, les esqueles, tot el que era negoci i pessetes. Fou una enorme fàbrica de paper imprès per a embolicar que rendia milions. En un moment determinat el paper d’un exemplar en blanc costava 25 cèntims i l’empresa, després d’omplir-lo d’informacions i d’altres serveis caríssims, el donava a la venda per 5, dels quals encara n’havia de treure 2 per al quiosquer o el venedor ambulant…

Al començament —en iniciar-se el segle— les coses rutllaven bé perquè amb el «neutralisme» adoptat els conflictes pogueren trampejar-se. Llavors fou quan —i precisament per a trampejar-los millor— Miquel dels Sants Oliver entrà a la direcció i hi pogué desplegar la seva evident simpatia per Maura, sincera i desinteressada absolutament. Maura, que per alguna cosa era mallorquí, entenia la política d’una manera radicalment diferent de com la veien els partits establerts i fossilitzats del centre. I el catalanisme, tot i reprovant-lo de portes enfora, el comprengué bé, fins al punt que la seva personalitat arribà a captar al seu favor, a casa nostra, un considerable corrent burgès i menestral. Quan portà per primera vegada el rei Alfons XIII a Barcelona, la cosa es veié clarament. Fou una cosa més important del que podia pensar-se, perquè el monarca, és a dir, l’home que havia dut a Catalunya, obtingué un acolliment natural i espontani que sorprengué i preocupà els catalanistes de la Lliga. Qui sàpiga rellegir els articles famosos De les Reials Jornades que Maragall escriví sobre aquest fet sorprenent, ho veurà clarament. Fou tan clar, en efecte, que el fet determinà un dels passos més importants del jove Cambó, amb el qual inicià el seu acostament a la monarquia. Al meu modest entendre, aquest fou un pas en fals perquè, o no havia de fer-lo o, ja fet, havia de continuar-lo ràpidament i sense parar fins a incorporar-se, almenys personalment, a la política general espanyola, com el mateix Maura li aconsellà tantes vegades inútilment. Maura, mentre fou fort, tingué la il·lusió permanent de fer de Cambó el seu hereu. I el mateix Cambó —ja totalment acabat en la política— digué repetides vegades, a l’Hotel Crillon de París, durant la guerra civil, que aquella havia estat, efectivament, l’errada més grossa de la seva vida. Per no haver convertit aquell primer pas en una política, per no haver passat el Rubicó francament, Cambó es passà la vida volent i dolent fins que va perdre el torn i no pogué ni fer ni deixar, políticament, res.

Oliver aprofità les circumstàncies a que férem referència per desplegar a La Vanguardia el seu sincer i honorable maurisme, amb el vist i plau inicial de Godó. Però les constants topades del catalanisme amb el govern central i fins amb Maura, en el moment sobretot de la Solidaritat, que aquest qualificà de montón amorf, sense aglutinant efectiu ni possibilitats constructives —i ho endevinà perfectament— posaren aviat Oliver —que anava mig a cavall del maurisme i del regionalisme bien entendido, com gairebé tots els mallorquins —en situacions molt incòmodes i sovint en perill de ser desmuntat totalment. Així començà el seu calvari directorial. I l’haver acceptat (gràcies a Prat) de figurar en el primer Institut d’Estudis Catalans, llavors que Godó es revifava contra las demencias del catalanismo, encara complicà més la situació. Amb l’excusa de la feina, Oliver només anava a l’Institut dues o tres vegades l’any. Godó el vigilava de cua d’ull; la política s’enverinava; la propietat del diari i la direcció triangular no s’haurien pas entès si haguessin hagut d’opinar cada dia públicament, ni tan sols cada setmana o cada quinze dies. Oliver suava fel i bevia vinagre i el compromís d’aquesta lluita sorda i esgotadora fou el natural: cada dia La Vanguardia opinà menys, refugiada de portes endins i revestida de portes enfora en aquella famosa «neutralitat» que ja no fou tal, sinó «anodinitat» pura i simple. Passaven dies i setmanes i mesos i anys i La Vanguardia no digué mai res. Quietud i que duri! A Madrid, ja hi havia aquella espècie de fantasma que es digué don Emilio Sánchez-Pastor, encarregat d’escriure cada dijous i cada diumenge un paper titulat invariablement La vida política, comentari insípid, sense suc ni bruc, il·legible, com els que de l’evangeli publiquen els fulls parroquials del dia. De campanyes, ni parlar-ne! La darrera fou la que després de la Setmana Tràgica, l’afusellament de Ferrer, els grans trastorns consegüents i la final eliminació de Maura, Oliver recollí en el seu volum El caso Maura, on també preveu de passada, amb lúcid fatalisme, el que havia de venir més tard. Els dos mallorquins, Maura i Oliver, eren monàrquics autèntics. El que no ho fou mai —en el sentit de representant o cap d’una monarquia democràtica, constitucional i parlamentària, segons la forma establerta i creada pel propi Cánovas (que fou el pare de la criatura)— fou el Rei. Per això, en definitiva, la temptativa de Maura, com la campanya d’Oliver a favor seu, consentida per Godó, fou una campanya contra el poder personal del Rei, una campanya antimonàrquica. Però no pas perquè Maura i Oliver no fossin monàrquics sincers, i a més de conveniència, atès el què eren tots els veritables antimonàrquics del país, delirants i absoluts dements, sinó perquè eren antiborbònics convençuts després dels resultats catastròfics que el borbonisme incurable de la dinastia havia produït, especialment des dels començaments del segle XIX.

Per resumir: La Vanguardia, mentre conservà la seva llibertat d’acció i després de la seva naixença com a òrgan del partit liberal barceloní, es distingí sempre per fugir de les campanyes partidistes, com el gat escaldat, de les brases. La impossibilitat pràctica de fer a Barcelona una política francament anticatalanista, com hauria estat sempre el desig insatisfet de Ramon Godó, impossibilitat combinada amb la necessitat, superior a tota altra, de navegar amb el país, de manera que l’empresa es convertís en una empresa formidable i alhora en un enorme negoci, refermaren el paper en la seva posició «independent» i «neutral» que li donà, amb el reforç de la millor informació, la millor tècnica i la màxima quantitat de paper, el triomf i la fortuna. La campanya pro Maura d’Oliver, consentida com a succedani de l’anticatalanisme rabiós i insatisfet de Godó, no fou més que un episodi passatger, sense la més petita modificació essencial en les dues directrius bàsiques del diari —no casar-se amb ningú i superioritat tècnica i material absoluta— ja sòlidament i definitivament establertes. Després no hi hagué, fins el 1936, altra campanya de cap classe, fora de la norma indefugible de defensar sempre, però amb tota parsimònia i repòs, l’ordre, la religió, l’economia, la indústria, el poder constituït i totes les altres realitats habituals acatades de bona fe o per rutina, o per por dels sotracs, per la immensa majoria del país.

La història de La Vanguardia fins el 1936 és un model d’història de diari no engagé amb res més que amb la conveniència de l’empresa: vull dir la conveniència material. I això, tant sota la Monarquia, com sota la República. Ha estat evidentment una gran tàctica que li ha permès de navegar en totes les situacions i evitar tots els esculls, llogant directors o llençant-los per la popa, segons la conveniència, mentre l’empresa sura sempre i ensaca els milions. A l’hora actual la navegació continua perfectament, amb la mateixa tàctica. Aquest ha de ser, per força, un truc admirablement adaptat a la profunda realitat del país. El català que com a grup no té pàtria, ha trobat el diari exacte, purament comercial i sense pàtria: és La Vanguardia.

1961