VII. Ramon Llull a Famagusta

El sol lliscava per damunt les aigües del Roine, tocava lleument els pollancres de la riba, feia reviscolar les clapes de dàlies, saltava graciosament la joguina dels remparts i, a través de la mar, accidentada de teulades, abraçava la grisa estructura del Palau.

Eveline no podia més. Havia tret del portamonedes un mocador minúscul i perfumat i l’aspirava amb els ulls closos. Quina migranya! Ruïnes i més ruïnes; allò era un país de ruïnes i de morts. Tothom tenia l’obsessió de les ruïnes. A més, feia una calor insuportable. Enyorava la platja i el goig de posar-se el mallot i sentir-se la mirada dels homes al damunt. Feia un mes i mig que Tomàs era fora, i Albert Pepratx no tenia sensibilitat per a tractar una dama. Se sentia molt desgraciada, sí, molt desgraciada.

Tomàs es trobava a Famagusta. La galera, després de salpar de Haffa, havia navegat cap a Xipre, l’illa de la reina Elionor, cantada en el Llibre de les Dones. Hi havia una selva jeroglífica de pals, veles i cordam que decorava la superfície de la ciutat, com en una miniatura. Hom veia també el rostre del beat, del gran Ramon, amb la barba blanca i els ulls fits en els sarraïns. Sorgiren les figures de l’Ars Magna, que és complicada i perfecta, a major glòria de Déu. «Deus honorate, Domine gloriose qui es pricipium et finis omnium bonorum, ad tuam laudem gloria et honorem incipimus istam artem quae intitulatur Ars compendiosa inveniendi veritatem». La figura de Ramon girava entorn de les imatges i dels símbols, alienava el seu esperit en un misticisme que resolia totes les qüestions, perquè

Hom copsava l’esperit, sí, l’esperit de la música i provava de trobar, amb gust i poesia. Don Blasco d’Alama feia anys que ho intentava sota el mestratge espiritual del gran Ramon. Don Blasco d’Alama, aguerrit cavaller aragonès, al servei del gran Rei i de les dames, que féu amistat amb Tomàs a l’alfòndec, i un dia anaren plegats a veure, en virtut d’una gràcia especial, el Mestre de Miramar al convent de Sant Joan Crisòstom, lloc on havia viscut més de mig segle enrera, entre olivers i vinya. Don Blasco, pel camí, digué a Tomàs que Paleòleg Dimas era el dèspota d’Akantos, poderós i ric senyor, casat amb la princesa Maria Manzoukos, una bellesa bizantina de llinatge imperial. Don Blasco havia combatut a Morea, sota la senyera, i cobert de ferides, però amb un regular botí, havia preferit la vida regalada a Xipre, en companyia de les dames i de la poesia, art que aprenia amb esforç i disciplina.

Eveline anava agafant un color de tabac, un deliciós color tabac deslluït. Primer es posava sota l’encanyissat i amb un dit arreplegava la crema per a embrunir. L’estenia per l’espatlla, sobretot al naixement del coll sinuós, a la nuca i a la torbadora carena que forma la sina quan desapareix suaument sota l’aixella. Eveline tenia una pell fina i delicada. Després s’estirava al sol amb un ample mocador lligat al cap, esperant l’hora d’anar a l’aigua, entre xiscles i xipoll, i una vela llatina a l’horitzó. Albert Pepratx acudia amb el canot, i llavors era quan el minyó resultava simpàtic i agradable.

El gran Ramon aparegué amb tota la seva grandesa, nimbat de glòria i de misteri. Aquells dies estava escrivint un missatge impetuós als reis d’Occident, posant en evidència la necessitat d’una darrera i definitiva croada. La seva imatge romania emmarcada per dues esveltes branques de llorer, amb l’escuma de la mar com a teló de fons. Posseïa la divina follia de la paraula de Déu, i els seus ulls i les seves orelles anaven recollint ecos més enllà d’Armènia, cap a la Gran Tartària i als països de l’Índia. Ramon escoltà les noves que d’aquests llocs de faula li comunicà Tomàs, amb una exaltació il·luminada. S’entreobrí una porta, per on passà, no del tot concret, la figura màgica de l’emperador-sacerdot, el celebèrrim Preste Joan, cristianíssim i devotíssim, comandant un reialme immens i poderós, la Triple Virtut, dit així perquè precisament sota les tres virtuts teologals hom l’invocava i el temia, essent horror i angoixa dels infidels i malson perpetu dels diabòlics monarques sarraïns.

Els ulls se li ompliren de llàgrimes. Tomàs i don Blasco estaven tan exaltats que, en aquell moment, haurien donat la vida per l’ancià venerable, glòria de la Cristiandat i de Catalunya. Ramon els digué tan santes paraules d’amor i de fe i els beneí amb tan humil gravetat, que els dos cavallers se sentiren purificats i plens de noblesa. Estaven en presència d’un autèntic sant i d’un gran savi i poeta i sabien que això era un privilegi no gaire corrent.

El gran mallorquí els acompanyà fins a la porta del convent. Recomanà a don Blasco l’ús més sovintejat de l’estramp, d’efecte tan variat i bell, en la seva tasca laboriosa de poeta, i exhortà Tomàs a mantenir-se fidel al seu destí.

—El sentireu a la sang, el destí. Sigueu-li fidel.

Quan tornaren a Famagusta, don Blasco digué a Tomàs que, després d’aquella entrevista, se sentia tot un altre i amb el desig de no abandonar-lo, anés on anés. Se sentia com un germà electiu de Tomàs.

Pujava de la terra un perfum de ginesta i d’aventura. Les primeres cases de Famagusta sortiren, de sobte, a la volta del camí. Caigué una gota de pluja.