I. Les ruïnes

Avançava per passadissos d’ombra, cap a l’extrem oriental del mur, on hi havia una esquerda de claror. De sobte, escoltà el crit de les gavines i veié la mar estesa als seus peus. El vent batia contra les ruïnes, contra aquell silenci mineral, i se sentia una aroma de farigola i d’alga, d’humitat i de garriga cremada.

Sorgia la cripta de les Santes Maries de la Mar, amb la tomba de Sara, i el castell del rei René. Sis-cents homes, amb l’estendard del casal d’Aragó, havien defensat el palau de Benet XIII, en la rica i solar Avinyó, la de les mules de plata i el pont on hom dansa. Es podia veure la muralla intacta, bastida amb coqueteria, entre somriures del més noble clergat i el perfum de les dames de Joana de Nàpols. Apareixien els rostres dels cavallers, coberts de teranyines i de pols, amb les cotes oxidades i l’ànima endurida, aturada a l’esguard. Corns de caça recorrien els camps d’oliveres i de vinya, i duien una ratxa de fosca inquietud a la gent que s’afanyava al conreu, sota el sol i la suor, sota la fatalitat i la mort.

Hi havia un petit replà de roca viva. A banda i banda creixien tofes d’herba pobra, aspra i grisa. El mar tenia un color incert, de metall fos, amb un no sé què de lunar o de nocturn.

S’estirà damunt la duresa de la roca i tancà els ulls. Va romandre així una estona, pensant en Eveline Nikopoulos. Després, volgué incorporar-se i, en el moment de fer-ho, quelcom de veloç entrà i sortí de sota una pedra pròxima, coberta de verdet pigallat, i li tocà lleugerament el braç. Una llengua de foc, intensa i penetrant, anà pujant fins a l’espatlla i li encegà la mirada. Per un instant, el món s’il·luminà calcinat.

S’agafà el braç amb una mà com per protegir-lo del dolor, i el premia contra el pit. Féu uns passos, inclinant-se tot ell una mica endavant, i s’estigué quiet una estona. Sentia com el braç se li inflava ràpidament.

De cop, una ira cega i implacable l’endogalà. S’acostà a la pedra i va examinar-la. Es tragué el niki i el col·locà, com una ampla cortina, davant l’entrada del cau. Agafà la pedra per un extrem i l’alçà amb violència, precipitant-la endarrera. Amb l’altra mà sostenia el niki, a punt per deixar-lo caure sobre la presa oculta.

Aparegué una superfície humida i, al mig, amb una tensa immobilitat, una mena de llangardaix.

La calor era sufocant. Benet XIII begué en la seva tasseta d’or i sospirà amb resignació. Del gran pati d’armes arribaven en espiral renills i blasfèmies, imatges dels temps passats, sonets de Petrarca, laments de Cola di Rienzi, poms de verí del bisbe de Cahors, lectures secretes en la Gran Audiència, la dansa trista de Jaume de Mallorques en el saló del Tinell, ecos de petits ecos perduts, que s’evaporaven en la gran volta decorada per Matteo Giovanetti. Entraven les dignitats de la Torre de la Botelleria i calia seguir, amb atenció escrupolosa, llurs comptes i demandes; després, seguirien les dignitats de la Torre de la Guarda-roba i les de la Tresoreria, i la llista interminable dels afers de tot ordre, abans d’oficiar a la capella del sant antecessor Climent. Però l’aire era de foc, i belaven els anyells, i l’aigua de pluja es tenyia de cendra, i els vasos de metall noble no s’adaptaven ja als llavis femenins més perfectes i suaus. Mals presagis, era cert, s’endevinaven per a la Cristiandat.

Romania monstruós i hieràtic, amb orgull de cosa sagrada, inexplicablement immòbil. De tant en tant, els flancs se li ensorraven tènuement, es movien d’una manera rítmica i compassada.

Precipità el niki amb força contra la taca d’humitat. Va fer un garbuix amb la roba i, agenollat, va començar a palpar amb precaució, fins a trobar el cos diminut, que palpitava sota els seus dits. Es sentí alegre i esgarrifat alhora, amb una esgarrifança que li naixia arran dels cabells.

Va donar un cop amb el cantell de la mà i esbotzà el crani de rèptil. De seguida va aparèixer una taca de sang en el blanc del teixit, justament allà on duia l’ensenya del club i les inicials.

Va fer un cigarret i l’encengué. Seia de cara a mar i s’acariciava el braç. Tot ell estava amarat de suor, però no li feia mal la ferida. A baix, a la petita cala, el Maria de l’Estrella es movia lentament, a l’embat de l’aigua.

Les ruïnes tenien una significació estranya. Les mirava, però tenien una significació que no acabava de desxifrar. A vegades, s’aproximaven amb un batec misteriós, en una ràfega de sensacions obscures i difícils, que es perdien en l’aire o en el rellent xardorós, però moltes vegades persistien o es desvetllaven, més tard, en l’ombra de la cambra o en qualsevol moment de solitud o de malenconia. Dures cares de pedra, gastades pel temps o per l’odi, escrutaven impassibles el futur, la planura deserta que, per a elles, era la vida, així com, també, era la mort.

Emprengué el retorn cap a la cala abrigada de llevant, seguint el mateix camí de cabres per on havia pujat fins a les ruïnes. El pendent era tan pronunciat que algunes vegades, en fer una passa, rodolava un còdol, i el precedia, o queia al barranc amb estrèpit.

Benet XIII havia naufragat a la calma de Peníscola, sense partidaris ni estendards. A la dolça calma de Peníscola, cap al tard, en capvespre morat, cardenalici, sense esperança ni passió.

Ja havia arribat a la petita dàrsena. Passà davant la tanca de filferro que circumdava l’Hotel del Migdia i veié una parella que jugaven a tennis. Eren anglesos, i ella deia: «All right my dear». I reia agradablement.

Quan desamarrà el Maria de l’Estrella, el sol es ponia per darrera les ruïnes amb un esclat moribund. Va romandre dret a popa, arran de timó, i se sentia indiciblement alegre, misteriosament exaltat.