II. De l’enigma i del mon de Tomàs

El canceller s’aturà. Volaren ertes fulles de tardor pels camins solitaris, a penes transitats, i molt difícils de reconèixer sobre la rugosa carta de pergamí. Amb tota evidència, es deia, el manament reial era subtil i prudent, i tendia a aclarir el misteri de les irregularitats. El canceller era sord i, per tant, irascible. A més, calia construir unes copes de metall noble, més perfectes que les usuals, que s’adaptessin als llavis de les dames de palau. La bella tradició artesana en la construcció de vasos s’havia perdut en el record i en les històries antigues, arxivades en la cancelleria.

De tant en tant, volava, ras, un ànec salvatge, enigmàticament únic. Brunzia una sageta, com una viola d’amor, i tot quedava, per breus moments, en una miraculosa suspensió. Tremolaven, després, un matoll d’espígol o unes falgueres, i una veu comandava el retorn. S’aixecava un ventet dolç i suau, que es perdia darrera les muntanyes.

Trucaren a la porta. Entrà una cambrera i lliurà un paquet segellat, bastant voluminós. Tenia unes mans fines i aristocràtiques, i un rostre oval com una verge de Simone Martini. A través de la finestra es retallaven, sota el sol, les petites teulades del poble, i xisclaven les falzies amb un aldarull alegre i matinal.

Digué que el seu nom era el de Rosaura. Era jove i ben feta. Duia un vestit de cotó, de blau de mar, i un davantal i una còfia blanques. Deixà el paquet damunt la taula. Quan se li adreçava deia «senyor» amb una gran dolcesa.

Tenia ganes de baixar al menjador i trobar-se amb madame Nikopoulos. La inflor del braç ara li havia desaparegut. També tenia ganes de dir-li: «Eveline, va ésser fascinant», i besar-la a la nuca.

Es preguntà qui podia enviar-li aquell paquet. Una cosa li cridà l’atenció en mirar l’etiqueta, i era veure el seu nom escrit en una grafia arcaica. Hi deia Tomàs Çafont, en lloc de Tomàs Safont, que era el correcte. Es quedà particularment perplex quan, una vegada desfet el paquet, veié que es tractava d’uns vells manuscrits, redactats en un llatí estrany, que feien referència als comptes d’un antic i remot patrimoni. Llegí: «Die XXIII Novembris solvimus magistro de Lupardo pro discoperendo deambulatorium supra stuplas LV sol». I més avall: «Pro manobris qui fuerunt pro fusta portanda pro uno solerio faciendo in gardamanjario pro carnibus salsis…».

Delicadament, Eveline Nikopoulos prenia un aperitiu a la terrassa de l’Hostal del Gall d’Or. Eveline estava divorciada del seu marit, ric fabricant radicat a Lió, una de les potències reconegudes de la seda natural i, més tard, quan migrà el mercat, de la fibra de niló. Era una mica intel·lectual i prenia banys de sol, preferentment a la Riviera. Esdevenia, a voltes, sentimental i caline. Sentia una debilitat per Tomàs Safont.

Ara tornaven els homes de la host amb les ballestes. Llur aldarull era insofrible, insofrible. Calia trametre-ho tot al vell amic fidel, amb l’encàrrec reial i el salconduit, i les instruccions complementàries. Reclòs en el poderós castell de Miravet, a vegades pujaven fins a Batea, a la cacera del senglar, o anaven a l’església de Gandesa. Feien uns grans àpats amb l’isard muntanyenc rostit, i el vi de cep rocós, que puja al cap. Davallaven per les valls de l’Ebre, amb l’espectacle de les enrunades fortificacions dels Templers, suplantats ja feia molt de temps per l’afavorida puixança de l’Hospital. Arribaven fins a les envistes de Tortosa, amb les cavalcadures escumejants i els estendards voleiaven amb la brisa marina que pujava del delta. Hi havia un barri sencer de genovesos de llavors de la conquesta, allà baix, tocant les aigües del riu. Tot anava agafant un aspecte ombrívol i misteriós, i resultava una mica incòmoda la fredor humida de les armadures. Aviat es feia un silenci expectant.

Tomàs havia agafat la mà d’Eveline. Era el segon còctel Martini que prenien, i se sentien propicis a la confidència. Eveline demanava els còctels Martini de dos en dos, però sempre amb una oliva a dintre.

Eveline confessà que pintava. Un dia d’aquests li ensenyaria els quadres. Creia en l’art abstracte, en Mac Tobey, Poliakof i Bazaine, i havia estat presentada a Fernand Léger. Jean Pierre, en els bons temps, li havia comprat un minúscul dibuix de Paul Klee, que li havia costat vuit-cents mil francs. Il était gentil. De seguida preguntà a Tomàs què feia ell, a què es dedicava.

Tomàs contestà que, com a dedicar-se, es dedicava a ben poca cosa. Llegia, feia esport, li agradaven les dames i la història. Tenia una gran casa pairal a Banyoles, a Catalunya, amb mitja dotzena de gossos de raça. Havia obtingut, també, el títol d’enginyer industrial, com era costum en la família. Estava, això no obstant, cridat a una gran aventura.

El canceller escoltà atentament, amb una greu concentració, la cara un xic difusa pels anys i les ventades. Feia esforços per prescindir dels lladrucs que, encara que molt llunyans, pugnaven per eixir a la superfície.

—Sí —digué—. És una història estranya i no del tot intel·ligible. A vegades penso que pot començar en qualsevol moment.

Havien disparat els altaveus i no se sentia bé el que deien. Un grup de gent es movia lentament a la pista, sota les acàcies.

Del punt més llunyà de l’horitzó, el correu reial avançava. Venia cavalcant entre lladrucs i insomni.