VI

En Nitus ja no sabia somriure. Havia après més a plorar en la llibertat que durant tot el temps de la seva infantesa miserable.

Aquella esperança d’arribar a maquinista per a guanyar aquells sis duros cada setmana que havien d’obrir-li les portes de casa seva, havia desaparegut, i era amb una mena de fàstic que treballava i amb un gran avorriment que vivia.

De tant en tant sabia per la Cileta noves de casa seva que ell no demanava; i poc a poc li anà semblant, quan en parlaven, que es tractava d’una gent estranya.

La Cileta li donava confiances que algun dia podria tornar a casa, però que no calia apressar-se, que ho deixés a la seva mà. I així com abans ella li donava tota la raó i li aconsellava que oblidés aquella mare cruel i aquell germà mofeta, ara no s’estava de dir que la senyora Ramona no era tan dolenta com semblava, i que l’Ignasiet no era presumit ni mal cor, sinó molt bon noi i entenimentat, que treballava molt, que era molt ben vist dels seus principals i que era tot un home.

Un dia la Cileta va arribar a deixar-li entendre que haver fugit de casa seva havia estat una criaturada; que si no hagués fugit hauria estat sempre el fill del confiter, amb botiga parada i un demà segur, mentre que ara era un pobre obrer sense casa i sense família…

Aquest caient desagradable que prenien les converses començà a fer-li perdre el gust de fer passos per a veure la Cileta. El darrer lligam es desfeia, tots l’avorrien, tots l’abandonaven; fins la Cileta, que abans havia obert els ulls admirada davant de l’acte heroic de fugir de casa, ara titllava aquest mateix acte de criaturada. Li entrà un gran defalliment d’esperit i una fonda desolació; i quan vingué la reacció fou més dolorosa que tots els seus dolors. Com una ràbia de cor, es desvetllaren en ell propòsits de disbauxa i de rebel·lió… «No el volien? Doncs passaria sense ells. I si eren criaturades el que havia fet fins llavors, no ho podrien pas dir d’ara endavant, que ara seria un home. Ja era mig maquinista, ja guanyava unes quantes pessetes més, ja li apuntava el borrissol dessota el nas… doncs ja ho era, un home, i si el seu cor i els seus desitjós i les seves esperances eren encara d’infant, ell faria callar el seu cor, ofegaria els seus desitjós, mataria les seves esperances per a ésser home de debò».

El diumenge vinent es comprà un paquet de cigarrets i fumà, un darrera l’altre, tota la tarda. Oh, si la Cileta el veiés amb el cigarret a la boca!

Aquesta idea vanitosa n’hi donà una altra i cuità a realitzar-la. Se n’anà al cafetí de la cantonada del carrer de Sant Pau i s’assegué en una de les taules de defora. Demanà una cervesa i la féu durar tant com va poder, amb l’esperança que la Cileta passaria i el veuria instal·lat allí com un home. Podria anar dient que en Nitus era un nen, ara!

Però la Cileta no passava i les hores sí. La gent transcorria sense adonar-se d’ell; solament el mosso del cafetí, que no el deixava d’ull, hi feia atenció, temorós, sens dubte, que aquell xicot se n’anés sense pagar, semblant-li extraordinari el gran temps que es prenia per a beure una cervesa.

El vespre arribat i fent camí cap a la casa, on dormia, el cap se’n li anava ple de vapors que el feren vacil·lar i li obscuriren la vista. Ficant-se al llit, les convulsions de l’estómac el varen enorgullir, car provaven la importància de la disbauxa.

El diumenge vinent va convidar un aprenent per a tenir un testimoni de les seves homenades i un company que l’ajudés a passar les hores llargues de la tarda.

Volia tirar per dolent i s’excitava la imaginació, car no sabia com posar-s’hi. Després de tres diumenges trobà que aquestes follies no li duien la calma que cercava i que eren completament inútils aquests simulacres d’emancipació amb els quals volia fer callar el seu despit.

Havia après a dir renecs com el maquinista. En les seves converses, hi abundaven les males paraules, dites acosta d’un avergonyiment que li costava molt de dissimular.

Un dia que un company seu li proposà una home-nada greu, va sentir com eren arrelats en ell els bons sentiments.

Aquell company el volia portar en els cataus viciosos que coneixia prematurament. Li prometia plaers desconeguts i temptadors. En Nitus, enrogint, no gosà negar-s’hi per no semblar covard, però mancà a posta a l’hora convinguda, i quan l’altre li va demanar comptes del mancament, en Nitus preferí mentir abans que confessar la seva blancor d’ànima, i digué que ell no havia de menester guies pera anar per aquells mons platxeriosos.

Però el que en realitat el deturà fou el record castíssim d’aquella amigueta que amb tanta poca solta havia abandonada. Fou el record de la Cileta allò que li deturà els passos, que li féu cloure els sentits abans que els pensaments pecaminosos poguessin excitar-los. I fou tan poderosa aquesta intervenció ideal que en Nitus se sentí vençut i penedit, i l’endemà mateix, que s’esqueia diumenge, va posar-se de bon matí a l’aguait, i quan va veure sortir la Cileta la va seguir Fins a mig carrer, on se li va atansà ple de respecte.

Ella anava a missa i ell li demanà per anar-hi amb ella, i la oí amb una gran devoció; i en sortir, com si es confessés amb ella li va explicar els seus pecats: el paquet de cigarrets, la cervesa, les homenades de cada diumenge. I li va demanar que no li parlés més dels de casa seva, que ell no en volia saber res, que sols pensava en ella, que mentre el record dels altres el feia tornar dolent, el d’ella l’havia emmenat pel bon camí, i que era de nit i de dia que hi pensava i…

La Cileta reia mentre ell parlava, i tal com fan en les comèdies i en les novel·les els enamorats, ell se la mirà suplicant i li va dir: «No riguis, no riguis, que el teu riure em faria plorar».

I era cert que la seva veu era tremolosa i trencada, com un plany, com un plor, que el que en Nitus deia no ho deia per riure, que aquella animeta abandonada estimava com una gran ànima. I la prova que en Nitus estimava amb ver amor està en què arribada la nit, en Nitus no dormí i estigué content de no dormir, perquè així tingué més lleure de pensar en ella.

Estava content d’haver-se atrevit a parlar a la Cileta tal com ho havia fet, i es proposà dir-li encara més coses del mateix tarannà i arribara ésser-li promès de debò, com ho era aquell caixista deia impremta que ell veia anar junt amb la seva promesa cada vespre en plegar.

I aquell caixista esdevingué per a en Nitus la mesura de les seves amoroses ambicions, de faisó que quan el caixista començà a parlar amb els companys a l’hora d’esmorzar, que ja es preocupava de comprar mobles i de llogar pis, en Nitus veié com un somni de felicitat l’esperança d’arribar un dia a fer el mateix; i ni gosà pensar en el gran dia que ell i la Cileta en farien un de sol i viurien en un pis ambdós junts…

Un dilluns a l’hora d’esmorzar en Nitus va dir que ell també en tenia de promesa i que tan bon punt fóra maquinista faria com el caixista havia fet.

I des de llavors es mirà amb molt interès les parelles amoroses que trobava en plegar i es comparava ell amb ells i ella amb elles, i no en trobava cap com ella.

Un altre diumenge en Nitus portà a la Cileta un record, car havent acompanyat el caixista a comprar-ne un per a la seva promesa, li va dir si ell no faria amb la seva el mateix i no se’n pogué excusar. Era un estoig que contenia unes estisoretes, un didal daurat i un canó d’agulles que semblava de marfil.

Ho portava en Nitus embolicat en un paper fi i lligat amb un cordonet de color de rosa.

La Cileta semblà molt contenta d’aquell regal i el diumenge vinent fou ella qui li donà un mocador fi amb una «N» brodada per ella, amb les agulles i les estisores de l’estoig. La ena volia dir «Nitus».

A en Nitus li semblà que es tornava beneit de l’alegria i tot anant a treballar cada dia, el treia per a fruir mirant-se’l i per a encoratjar-se al treball.

Li semblava que aquell mocador tenia quelcom d’ella, deixes impalpables dels dits i de les mirades d’ella, i que tot ell feia olor i escalforeta de Cileta.

D’ençà del mocador se sentia molt acompanyat, i pogué ensenyar als seus companys la prova de què tenia una promesa.

A més, aquell present li donava dret a creure’s el que somniava, i com si fos al mocador a qui degués aquella gran joia que sentia, esperava amb impaciència arribar al vespre per a, en la intimitat del seu llit, treure aquell bocí de Cileta i besar-lo de pertot acabant per aquella «N» d’adorn, tan bonica, tan caragolada, que no se sabia avenir que volgués dir el seu nom.

Era la seva oració de cada nit aquell embadaliment amorós, aquell èxtasi davant de la imatge convencional deia seva estimada. I quan en adormir-se se’l posava dessota del coixí, li semblava que el seu cap reposava més tou. Si trigava a adormir-se encara tornava atreure’l i el besava fins que se’n cansava.

Ah si la Cileta l’hagués vist, poc que hauria tingut menester de dir-li allò tan dur de dir; poc que s’hauria hagut de preocupar més de la faisó amb què li engaltaria aquell discurs que cada dia es rumiava i que no gosava dir en ésser al matí.

Mes vingué un dia que en Nitus no pogué més. No dormia pensant en ella, es distreia al treball, no tenia gana en posar-se a taula; era una adoració inacabable que durava del matí a la nit i de la nit al matí.

Calia dir-li, calia confessar-li aquell amor per a trobar consol en el d’ella. Li volia demanar que volgués que fossin promesos, que volgués trobar-se cada vespre en plegar, tal com feia el caixista, que es veiessin els diumenges a la tarda, que ell sabria dur-la a comèdia, a passeig, al cafè, tal com feia el caixista…

I ple de propòsits se n’anà aquell matí de festa a l’encontre del seu amor. Però el seu amor semblava no entendre’l. I això que a en Nitus, de tan clar que creia parlar, les galtes se li enrojalaven a cada mot. Li deia que el seu company de la impremta es casava aviat, que es veien cada dia amb la seva promesa, que anaven junts; i com que la Cileta no responia res a aquestes excitacions, en Nitus va acabar per dir que ell voldria fer com el caixista.

—De primer cal que tinguis una promesa —va respondre ella.

A en Nitus, que ja creia tenir-ne, que se n’havia fet tanta il·lusió, li semblà que tot perdia cos al seu voltant.

—Doncs… i tu? —va encara gosar dir amb la veu poruga.

—Jo? Què vols dir, ara?

—Vull dir que tu… que jo…

La Cileta esclafí a riure cridanerament.

Després, veient apuntar en els ulls d’en Nitus una espuma precursora del plor, va moderar el seu riure i va sermonejar aquell pobre pecador que s’atrevia a estimar i a dir-ho. Li parlà molt assenyadament la Cileta, car la Cileta, lleugera com semblava, no perdia mai l’oremus, i sabia on anava i no trencava de camí.

Li parlà com una mareta; li retragué el cop de cap, volent dir-li que fugir de casa i voler festejar era incompatible. Molt raonablement li va fer veure que per a estimar no n’hi ha prou amb sentir fal·leres, sinó que calia guanyar diners, molts diners per a poder muntar casa, sobretot ell que no en tenia, de casa. Ell s’havia deixat perdre una canongia abandonant els seus pares, car la botiga hauria estat per a ell, i un jove amb botiga sí que té el dret d’estimar i de dir-ho, que estima. I molt finament la Cileta acabà el sermó dient-li que després de tot, ella no era una noia de carrer com ho devia ésser la promesa del caixista, i que finalment no estava per a promesos ni per a festeigs, ni per a fer parella amb ningú pel carrer, i que d’aleshores en endavant no calia que es veiessin més, ja que ell tenia aquelles idees.

En Nitus, roent de cara, no gosava plaçar ni una resposta. La deixava dir estranyant-se de poder escoltar-la.

Quan la Cileta hagué acabat, en Nitus deixà passar una estona, i ala fi va respondre, sense alçar els ulls de terra:

—Així, no em vols perquè la botiga no serà meva?

La Cileta va riure’s de la seva ingenuïtat, i el plantà.

En Nitus, veient-la partir, va treure’s el mocador brodat i s’eixugà una llàgrima.