I
Menut i escarransit com era, tingué gran treball a arrossegar aquella caixassa d’embalatge fins al dessota de la postada de les conserves i confitures. Quan la tingué a lloc, s’hi enfilà, amb prou treballs i valent-se dels genolls; i veient que dret, de puntetes i amb els braços ben estirats, encara no abastava, tornà a baixar per afegir-hi un caixó de dàtils que va trobar en un racó de la rebotiga.
Quan el castell fou fet, el sacsejà pera comprovar si perillava de llenegar i, veient que no, va respirar satisfet de la solidesa de la bastida i tornà a muntar. Sense triar, va treure la tapadora de cristall del primer pot que li vingué a mà, alçà el paper d’estany que el cobria, i, ple d’emoció, enfonsà un dit en la confitura d’albercocs. Després d’un dit, varen ser dos, i, després tots. La confitura era al punt, ien Nitus no se’n veia sadoll.
Però, tot d’un cop, es deturà esglaiat. Havia sentit quelcom, com si forfollessin la porta que comunica la rebotiga amb l’escala interior que condueix al pis; i l’esfereïment l’atrapà tan de sobte que ni esma tingué de retirar la mà de dins del pot.
En aquesta posició esperà cor batent, però, veient que s’havia enganyat, tornà a la seva feina, oblidant-se, amb les dolceses de la confitura, de les amargors de la por.
No tenia encara temps de tornar a ficar la mà a dintre del receptacle, que una certa remor de passes, que li semblà que venia de l’escala, el posà de nou a l’aguait. Escoltà, i sentí enraonaments ofegats, i comprengué que els que baixaven ho feien de puntetes.
Tot d’una la porta s’obrí i el buit que deixà s’omplí amb les figures mofetes del seu germà, de la seva germana i de la seva mare. Tots tres hi eren; tots tres arribaven, en colla i d’amagat, per a atrapar-lo en el mateix moment de la malesa.
En Nitus, ple de por i de vergonya, assajà de baixar a tota pressa, però l’esglai l’havia immobilitzat de tal manera que, en provar-ho, restà amb una cama enfora i el genoll de l’altra en el cantell de la caixa.
Ni una paraula, ni un crit, ni un reny. La senyora Ramona s’atansà, estirà en Nitus pel davantal i, d’una estrebada, el féu saltar a terra, fent seguir darrera seu la caixa del damunt i la tapadora de cristall, que caigué i es féu mil bocins.
Com si la trencadissa li enardís les ires, la mare alçà el braç i en caigueren dues bufes a les galtes d’en Nitus, el qual se sentí estirat escales amunt seguit de l’Ignasiet i la Nina, mentre el pare, qui en sentir el terrabastall havia comparegut, se’n tornava a tenir cura de la botiga, mormolant entre dents com d’habitud: «No li faltarà la ració, a en Nitus».
En Nitus es diria Manuel, sense una evolució que s’havia anat operant en el seu nom. El Manuel que consta en el registre i en la fe de baptisme, va ser en Manelet en tornar del bateig; Manelet es transformà en Manelitus i, essent massa llarg a pronunciar, es convertí en Litus, i aquest, per una inexplicable nova transformació, degenerà en Nitus.
En Nitus, doncs, era una pacífica criatura que tingué la mala sort de néixer amb les orelles de pàmpol, la boca massa amiga de les orelles, car gairebé les extremitats hi tocaven quan reia, i el cap massa planer. Sense això i el vici de la llaminadura, en Nitus no hauria sofert en aquest món el que sofria d’ençà que la raó era en el seu cervell.
En Nitus era resignat, per això: les misèries que li feien els seus germans, si no eren massa doloroses, el feien somriure. Era ple de bona voluntat i tenia bon cor. En Nitus no mereixia les males volences de la seva família i, si no s’hi rebel·lava, era pel costum de sofrir-les.
El ser llaminer era el seu gran feble i això l’havia emmenat moltes penes. L’Ignasiet, que no tenia les orelles de pàmpol ni la boca descomunal, guardava malícies; i no essent llaminer, era l’espieta del seu germà, que tenia la mala sort de ser-ho, i no per la seva culpa; que ningú no és culpable ni de tenir les orelles amples ni de la tirada als dolços…
L’Ignasiet no se’n perdia cap, de les que feia el pobre Nitus; l’espiava a tothora, d’amagat i amb refinada complaença; era sempre ell qui el descobria, i no per mal cor sinó per les ganes de divertir-se i de riure; perquè, llevant tota mena de sentimentalisme, no hi havia res de més còmic que la cara que posava en Nitus quan el renyaven; i si els renys anaven acompanyats d’alguna morma, llavors n’hi havia per a trencar-s’hi: els ulls del malaventurat miraven de gairell com els d’un ca empaitat, la boca li feia mil ganyotes i les orelles s’hauria dit que ventaven.
Això divertia molt la família, fins al punt que més d’un cop la senyora Ramona s’havia de deturar a mig pegar per mor de les ganes de riure que li venien en veure el posat d’aquell infeliç, que era el seu fill.
Aquell dia l’espectacle tenia un atractiu de més. I era que el pobre Nitus, sense temps d’eixugar-se, mostrava tota la cara enllefemada de confitura.
L’Ignasiet i la Nina varen riure de valent.
—Ah trapella! —cridava la senyora Ramona, acompanyant la paraula de l’acció—. Què hi feies, a la rebotiga?
—Digues, ¿què hi feies?
En Nitus callava, amagant el cap tan endintre de les espatlles com podia.
—Et dic, què hi feies, a la rebotiga?
El culpable callava encara. Que havia de respondre? ¿Que no ho havien vist, el que hi feia? Que no n’havien lots rigut? ¿Que no en reien encara ara veient-li les traces de la confitura a la cara? Doncs, per què li ho preguntaven, si ho sabien tan bé com ell!
Li ho preguntaven perquè les respostes d’en Nitus eren el millor número del programa.
—Digues, respon, què hi feies, a la rebotiga?
—Pre… prenia con… fitura.
L’Ignasiet esclatava a riure, amb aquell riure feridor i gruixut, d’infant que ha perdut la veu blanca; i la Nina n’estava tan contenta, de la resposta d’en Nitus i de les rialles de l’Ignasiet, que fins saltava a petits salts, rient i mossegant-se els punyets de les mànigues.
—I, per què la prenies, la confitura?
En Nitus, sabent que mentre durava l’interrogatori els cops queien més clars, no es donava pressa a respondre. Es mirà els seus germans, després fixà la mirada en les seves sabatetes foradades i es va fer repetir tres vegades la pregunta.
—Per men… menjar-me-la.
Noves rialles dels espectadors.
—Ah grandíssim! I que no saps que això és mal fet?
—No ho volia fer…
Els germanets no paraven de riure, i en Nitus se’ls mirava amb un posat tan adolorit, que es veia ben clar que li feien més mal les rialles dels seus germans que no pas els cops de la seva mare.
No els en volia cap mal ni els en servava cap rancúnia, de les que li feien passar. Al contrari, per captar-se la seva bona amistat i simpatia, era tot ple d’atencions i de petites delicadeses. Si la mare, per atzar, comandava quelcom al seu germà, era en Nitus el qui s’alçava primer per complir l’ordre i estalviar la feina a l’Ignasiet.
Car en Nitus se sabia de cor que el seu germà no era per afer les feines baixes de la casa; que l’Ignasiet tenia molt saber, que els mestres estaven molt contents d’ell, que seria «escrivent d’escriptori» i que tots havien de fer sacrificis per ell.
En Nitus acceptava aquest dogma de família i, tot i que l’Ignasiet era el seu martiri i l’espieta de totes les seves accions, no podia mirar-se’l sense admirar-lo, sense sentir-se posseït d’una mena de respecte que arribava a fer-li trobar justes les injustícies i a acceptar amb serenitat i indiscutiblement la desestimació de què era objecte. És dels de la mena d’en Nitus que serà el regne del cel.
En Nitus somreia sempre. Somreia anant a la font carregat amb el càntir gros i la galleda, trontollant a cada pas i mullant-se peus i cames. Somreia i sabia que en arribar a casa rebria perquè s’havia mullat. Això no era un gran mal, comparat amb la satisfacció que li causa va arribar a la botiga amb la provisió d’aigua i mostrar que havia pogut dur galleda i càntir en un sol viatge. Perquè totes les comandes que li feien eren així.
—Si en Nitus no fos tan poca cosa, podria anar a la font amb el càntir gros.
En Nitus s’alçava amatent.
—I sí que hi aniré.
—Oh; això no tindria cap mèrit —afegia l’Ignasiet. El càntir gros va bé per a tenir aigua per a beure, però no n’hi ha prou per a posar el vi en fresc.
—En Nitus farà dos viatges a la font —afegia la mare.
I l’Ignasiet reprenia:
—Oh; per a fer dos camins no val la pena. Si no tingués tan poca força ho portaria tot en un viatge.
En Nitus somreia. Se n’anava a la cuina, prenia càntir i galleda, baixava i sortia xiulant l’aire a la moda, car en Nitus sabia xiular com una calàndria.
En passar per la botiga, el seu pare se’l mirava amb tendra compassió.
—Ja ho podràs dur, Nitus?
En Nitus es mig girava, tot passant, i tornava a somriure.
Tot just havia marxat, l’Ignasiet i la Nina s’abocaven al balcó de la sala per veure’l arribar. I reien, reien força quan el veien encorat reposant-se al mig del carrer amb el càntir a una banda i la galleda a l’altra. Reien en veure’l mudar de mà, cosa que exigia tota una maniobra: es girava en direcció contrària i, ajupint-se per agafar les nanses, feia mitja volta un cop agafades, i emprenia novament el camí, sacsejat pel balanç dels dos pesos considerables. Els germanets reien, reien a grans riallades; la Nina s’hi ajudava picant de mans, i, quan l’infeliç arribava i esperava trobaren els ulls de l’Ignasiet una mirada d’admiració, no hi trobava més que aquella guspira mofeta de sempre.
Dinant, en Nitus havia de tenir moltes coses presents. Si no prenia la forquilla com calia això li costava un cop als dits i una gran riallassa dels seus germans. Si s’acabava la llesca de pa abans que els altres se l’haguessin acabada li calia esperar que l’Ignasiet se’n tallés pera ell; si tenia la barba untada, si es llepava els dits, si es posava de colzes a la taula, si mirava amb massa devoció la plata del mig, si vessava una gota de vi… tot eren motius de mofes i de cops, i a voltes de càstigs dolorosos, com per exemple, no menjar postres o no berenar.
En Nitus més que fill de l’amo, era l’aprenent de la botiga dels seus pares. Era ell qui ales sis del matí havia d’ésser a baix per escombrar la tenda i el carrer, regar la vorera, espolsar i netejar els vidres de l’aparador i anar aportar les vendes a domicili.
Quan l’Ignasiet baixava per anar a col·legi, en Nitus ja feia tres hores que dansava. Això no privava que l’Ignasiet es rigués d’ell perquè tan tard no s’havia encara rentat la cara.
En Nitus, per tota venjança, li mostrava els cèntims que havia recollit de propina.
L’Ignasiet tornava a pujar per a dir a la senyora Ramona que en Nitus tenia diners.
Ella baixava.
—D’on has tret aquests diners?
—Me’ls han donat…
—I te’ls guardes?
En Nitus, creient haver comès una falta greu, cuitava adonar els cèntims a la seva mare, i aquesta, tenint-los, es girava a l’Ignasiet:
—Té, en sortir de classe, pren un vas de llet.
A en Nitus no li recaven, car eren per al seu germà. I se’l mirava somrient, mentre l’altre li feia la mofa picant-se amb els dits closos a la barba.
El diumenge vinent, la família d’en Nitus aniria al teatre.
En Nitus hi pensà tota la setmana, de dia i de nit. Se’n recordava d’un cop que, essent petit, hi havia estat, i la impressió que li quedà era tan viva encara en el seu esperit, que se sentia fondament emocionat sols de pensar que tornaria a veure aquelles comediantes boniques, fines i blanques, amb una veu més dolça que les confitures de la botiga.
En ficar-se al llit i en llevar-se, comptava els dies que mancaven per a arribar al diumenge, i durant tota la setmana li haurien pogut manar impossibles, que en Nitus els hauria fet.
—Si no et poses bé a taula, no vindràs a comèdia. Si no neteges totes les vidrieres de la botiga, ho faràs el diumenge mentre nosaltres serem al teatre…
I en Nitus ho feia tot tal com li manaven, netejava els vidres xiulant a bo i millor, es posava a taula tan bé com podia, no es mirava gens la plata del mig encara que la flaire el temptés, i fins en tota la setmana no va prendre ni un caramel, ni sucà cap dit en cap pot de confitura.
Ja n’hi podien dir, de coses; ja n’hi podien fer, de bromes, que ell no s’enfadaria, que ell somriuria; que ell els estimava encara que li fessin misèries; que tot ho donava per bo el seu cor ple de l’alegria d’anar al teatre.
Arribat el diumenge, varen dinar més d’hora que els altres dies. Després, la senyora Ramona va dir:
—Apa, a mudar-se!
Tots varen córrer cap a la seva cambra. En Nitus també entrà a la seva; i quan fou a dins, es quedà palplantat al mig sense saber què fer.
«Mudar-se? Amb què s’havia de mudar? On era el vestit que s’havia de posar, ell que mai no n’havia estrenat ni un?».
Es mirà de cap a peus, i es trobà brut i malfardat. Les sabates velles, el davantal enllefiscat i foradat dels colzes… Va pensar en el vestit nou de l’Ignasiet i va sentir quelcom al cor, com si se’n desprengués un bocí.
No gosava sortir de la cambra perquè ell ja sabia que, en sortir, tothom riuria i encara rebria algun cop.
S’abocà a la finestra, de colzes a l’ampit, disposat a esperar els esdeveniments. La finestra donava a un celobert tenebrós, ple de teranyines pels racons, i de fustes i bocins d’estora per terra.
No feia un instant que estava abocat, que s’alçà amb gran pressa i sobresaltat. Algun veí s’havia divertit mullant-lo. Era la veïneta del segon pis que havia abocat el gibrell sense mirar.
En Nitus entrà a la cambra i no sabé fer altra cosa que contemplar l’aigua que, regalimant del seu damunt, queia per terra i dibuixava petits reguerots.
Tothom ja estava a punt. Va sentir la veu de la seva mare que el cridava, i va fer un pas cap a la porta, però no gosà passar-la.
—On és en Nitus? Nitus! Nitus!
—Deixem-lo —va proposar l’Ignasiet.
Però la Nina va anar a mirar què feia.
—Mama, Ignasiet! Veniu!
Tots hi varen córrer. La Nina es trencava de riure, i en Nitus, qui havia rebut un xàfec sense ni alçar els ulls, esperà l’altre amb tota resignació.
—Encara estàs així! —cridà la senyora Ramona—. I, ¿com és que vas tan moll?
En Nitus es tornà a mirar la mullena com si se n’adonés llavors.
—Està bé, està bé. Et quedaràs a casa. Ja pots pensar que no t’emportarem així.
I, empenyent els altres dos a fora de la cambra, la senyora Ramona va afegir:
—Em tindràs compte de les mongetes que són al foc. Si veus que s’han begut l’aigua, n’hi posaràs de nova.
I el varen deixar sol.
En Nitus va escoltar un moment i, un cop hagué sentit tancar la porta de la botiga, sortí de la seva cambra i va anar a la cuina a veure si les mongetes tenien prou aigua.
Després, trobant-se sol, era de llei que el feble li vingués. La solitud és sempre excitant si no s’ha educat el cervell a la meditació. La golafreria es presentà temptadora, parlant el llenguatge dels pecats capitals: «Ets sol, ningú no et veu, ningú no ho sabrà».
Sense moure’s de la cuina va veure en il·lusió aquella raconada temptadora de la rebotiga, aquella postada plena de pots, i aquells pots plens de confitura; pensà en els pans de transparent codonyat que hi havia a l’armari del fons de la botiga, sentí que li venia a la boca la salivera desitjosa d’aquelles prunes confitades de la fruitera de l’aparador. Bé prou feia esforços mentals per allunyar aquelles insidioses temptacions, i fins pensà en anar-se’n al balcó per a distreure’s. Quan fou a sortir de la cuina pera entrar a la sala, on hi havia el balcó, les cames se n’hi anaren de dret capa l’escala, obeint una força superior a la seva voluntat, i s’endinsà en les tenebrositats flairoses d’aquella rebotiga dels seus somnis…
Quan en sortí, plena de remordiments la consciència, i de confitura els dits i els llavis, va pujar per rentar-se. A mitja escala va sentir la veu de la Cileta, la nena del segon pis, que el cridava.
En Nitus sortí a la finestra.
—Què vols, Cileta?
—Estàs sol?
—Són a comèdia.
—I què feies ara?
En Nitus va enrogir.
—… Res…
—Res?
La Cileta es va posar a riure mirant-li els llavis.
—Doncs, què menges?
El fill del confiter tornà a enrogir.
—Ho diré a la teva mama.
En Nitus alçà el seus ulls dolços i suplicants a la Cileta.
—Doncs si no vols que ho espiï, dóna’m un caramel.
En Nitus tornà a baixar i pujà amb un grapat.
—I ara com te’ls donaré? —va preguntar tot amoïnat amb els caramels a la mà.
—Espera’t… En Nitus esperà. Al cap d’una estona, veié baixar un cistellet penjat d’un cordill.
—Té, posa’ls aquí.
En Nitus va riure de bon cor, admirat de l’acudit manyós de la Cileta.
Després dels caramels, la veïneta li va demanar dolços, bombons, melindros…
—Mira que ho diré…
A còpia de distreure’s, en Nitus oblidà els seus remordiments i les seves penes.
La maniobra del cistellet era molt divertida i no li recaven gens els dolços que donava, del gust que li procurava posar-los a dintre del cistellet, i cridar emfàticament: «Amunt!», i veure muntar el cistell balancejant-se seriosament.
La Cileta també s’hi divertia i reia amb tota la gràcia del seu riure harmònic. En Nitus, alçant el cap, veia les blanques dentetes de la seva amiga, els seus ulls bonics, acaricia-dors i desvergonyits, i els rínxols esbullats dels seus cabells rossos; i veient-ho, també ell reia, també els seus ulls esdevenien bonics i acariciadors…
—Ho saps, Cileta, que m’has mullat?
—Si? Quan he abocat el gibrell, potser?
—Sí: quan has abocat el gibrell.
Ella esclatà a riure i en Nitus també, veient que ella reia.
Tota la tarda va passar així.
Quan el pany de la porta de la botiga rondinà, en Nitus fugí de la finestra com un esperitat, sense saber on anar. La família pujava movent un gran rebombori. Des de baix mateix, la senyora Ramona va sentir la fetor de les mongetes cremades. L’Ignasiet va descobrir l’aparador obert, la fruitera mig buida i dues o tres prunes per terra. Pujant l’escala, la Nina va trobar un caramel.
En Nitus esperava al cim de l’escala, tremolant, car els altres feien els seus comentaris cridant.
La Cileta el cridava encara des de la finestra, ignorant el motiu de la sobtada desaparició.
Tot es descobrí. El varen interrogar; ell ho confessà tot, afegint-hi que no ho volia fer, i la seva mare l’apallissà i el va fer ficar al llit sense sopar. Els germans van riure molt i el pare, tot sopant, mastegant les mongetes dures i cremades, sense queixar-se, repetia: «Ha ben atrapat la seva ració, en Nitus, aquest vespre».