V

El regent de la impremta li va fer escriure unes quantes ratlles al dictat.

Amb la mà tremolosa i el cor ple d’emoció, escrigué en Nitus el que li deien. Quan ho hagué acabat, el regent hi donà un cop d’ull i va fer una ganyota. En Nitus havia escrit «home» sense «h» i «germà» amb «j». A més havia dubtat molt abans d’escriure els mots «venia», «voler», no sabent si hi convenia «v» o «b». Finalment, es veia cel amb la «c» esborrada i en son lloc una «s».

El pobre Nitus, veient la ganyota que va fer el regent, es cregué perdut. Tots els obstacles per a arribar a veure’s amb ell havien estat vençuts per la seva insistència i pels bons oficis de l’aprenent amic. En Nitus tremolà en pensar que tot es podria perdre per la seva poca traça.

El regent, girant-se a un caixista que, tot passant, havia donat una mirada a l’escriptura, va dir: «El posarem a la màquina».

Tant li feia una cosa com l’altra, mentre el volguessin. En Nitus era humil i ho acceptava tot amb agraïment. Poseu-lo a la màquina o en un racó, però no el rebutgeu, el pobre Nitus, que prou penes havia passat.

De bones a primeres el varen posar al costat d’un altre aprenent. La seva feina era mirar, callar i obeir. Seguir pas a pas el que l’altre feia i ajudar-lo si calia…

En Nitus estava tot transformat de l’alegria. Ja ho crec si s’esforçaria a aprendre mirant, callant i obeint!, ¡que no deixaria d’ull el seu model!

Amb les mans al darrera, estirant el coll, girant-lo, ajupint-se, seguia amb gran atenció els més petits moviments de l’aprenent maquinista. Posava molt de compte a no des-torbar-lo, a no trobar-se entre cames quan aquell anava d’una banda a l’altra.

Un dia, mentre «collia el full» assegut darrera de la màquina, feina mecànica que li donava lleure de pensar, el maquinista el va atrapar plorant silenciosament, però sense deixar la feina de mans.

—Què tens?

—Res, res-va respondre en Nitus.-És d’alegria…

Al costat de la impremta hi havia una taverna, on feien menjar i en la qual esmorzaven gairebé tots els operaris i dinaven alguns.

En Nitus tingué la sort que li fessin els àpats de tota la setmana.

L’ordre que s’establí en la seva vida i la calma que anava entrant en el seu esperit el varen fer pensar en els de casa, i hi pensà tendrament.

Oh si ell pogués anar-hi, a casa, i dir-los: «Treballo, sóc impressor, guanyo diners…!».

Aquesta il·lusió creixent prengué aires d’idea fixa.

El dissabte, quan va cobrar, després de pagar el deute a la taverna va decidir d’anar a veure els de casa seva.

Quan el seu pare el veié entrar a la botiga tingué un surt que s’assemblà al terror.

—Què véns a fer, sant cristià!

—Treballo, sóc impressor, guanyo diners. —I ja es disposava a treure-se’ls de la butxaca per a ensenyar-los.

—No cridis… que si ta mare et sent…

I el bon home acompanyà el seu fill fins a la porta; el féu arraconar al costat de l’aparador de part de fora, i ell des del llindar li parlà.

Havia fet una bogeria de tornar. Sa mare no el volia veure més, no en volia saber res, era mort per a ella, no volia tenir filis taüts i rodamons, perduts i dolents.

En Nitus sentí un profund dolor en sentir parlar així el seu pare.

Se n’entornà trist i esmaperdut amb amargors de llàgrimes a la gorja, i aquella nit no va dormir. Des de que havia fugit de casa mai no se n’havia sentit tant «fora» com aquella nit.

En el jaç malfardat d’aquella casa, on per deu cèntims li donaven un racó per adormir, desgranava amb fruïció el rosari dels seus dolors. Veia el passat com una claror i l’avenir com una nit tenebrosa. El passat era inaconseguible i l’avenir un buit que feia basarda.

Des d’aquella nit va saber el que era l’enyorament, aquest mal terrible que mata a pessics, que s’arrapa invisible en les entranyes i les rosega a poc a poc amb dents de rata blanca…

A totes hores pensava en els de casa seva, en la botiga, en el racó de la rebotiga ple de pots arrenglerats guardant modestament dolçors infinites. Veia la taula parada, blanca, neta, la sopera fumosa al mig; veia l’Ignasiet, el seu parc, la seva mare… i la Cileta…

La Cileta! Beneïda fos la Cileta que era l’única que li donava alegries de pensament en mig de la tristesa real.

L’endemà al matí, en Nitus anà a trobar la Cileta abans d’anar a la impremta. I des d’aquell dia, rarament hi va mancar. Anava a veure-la com el malalt al metge, ple de dolor i d’esperança de consolació.

La Cileta sabia coses de casa. Sa mare es veia sovint amb la senyora Ramona; ella hi anava sovint a comprar, i quan podia parlaven amb el seu pare, i parlaven d’ell, d’en Nitus…

La Cileta esdevingué el correu. Era ella la qui comunicava al pare les noves del fill i duia al fill les porugues consolacions del parc. Era ella, aquella petita Cileta del cistellet, en el qual en Nitus posava abans els dolços i ara les amargors.

Per la Cileta va saber bon temps després que l’Ignasiet havia acabat els estudis, que era empleat en una casa de banca de la plaça de Catalunya i que guanyava molts diners.

Aquesta nova l’entristí en lloc de donar-li alegria com la Cileta creia. L’Ignasiet guanyava diners! Ni aquest avantatge tenia en Nitus sobre el seu germà. També ell en guanyava, però eren tan pocs! És cert que després en guanyaria més, car el maquinista cobrava més de sis duros cada dissabte.

Des de llavors totes les seves ànsies foren de fer-se home, d’arribar a maquinista i de guanyar aquells sis duros. Oh, llavors sí que s’atreviria a tornar a casa i donar-los tots, tots sis, lluents, pesants, amb aquell dring que feien a la butxaca del maquinista.

Sovint, quan la Cileta se n’anava, en Nitus es quedava un instant per a veure el seu pare des de la cantonada. Un dia va veure sortir l’Ignasiet i el va trobar tot canviat. Portava barret i coll alt com un senyor.

En Nitus es trobà encara més poca cosa. Ell no creixia, ni tenia un vestit, ni un barret com el seu germà. Per un moment, subjugat per aquesta impressió, va comprendre la justícia de les preferències que la seva mare sentia pel seu germà. L’Ignasiet semblava un fill de casa bona; era finet i sabia vestir, mentre que ell sempre seria el mateix, i com més anava més: que la tinta i l’oli de la màquina li ennegrien les mans i les hi feia esdevenir grofolludes i lletges. Les ungles se li eixamplaven i eren totes vorades de negre i els ossos dels dits creixien i la pell se li enduria.

Veient passar l’Ignasiet, experimentà dos sentiments oposats, un d’orgull d’ésser germà d’aquell senyoret i una gran tristesa de no poder dir-ho a tothom.

Mentre li duraven aquestes impressions, es trobava estranger entre els treballadors, i a voltes quan s’errava i el maquinista el renyava, en Nitus comparava els renys amb els de la seva mare i trobava els del maquinista ordinaris, agres, feridors i cruels… Per què se n’havia anat de casa seva!

El penediment d’haver-ne fugit el turmentava més com més creixien els desitjós de tornar-hi.

Un dia que la tristesa el consumia, s’ho arreglà per a tornar a parlar d’amagat amb el seu pare.

El bon home li va dir, amb els ulls humits:

—Què hi vols fer, Nitus… Ho he provat dues vegades… Ta mare no en vol saber res, no en vol sentir parlar de tu. No hi pensis Nitus; no et posis trist, Nitus.

I com que en Nitus li deia que si sa mare li prometia de voler-ho quan guanyés força diners, ell faria per manera de guanyar-ne força, el seu parc va arronsar les espatlles i se’l va mirar amb més amor que mai.

Els diumenges eren per a en Nitus els dies més dolents. Es recordava de l’entrant que sa mare posava a taula per ser diumenge; es recordava de les bones estones que passaven amb la Cileta de finestra a finestra; de les mànigues netes i blanques de la camisa planxada del seu pare…

Un diumenge a la tarda l’enyorament el va portar a posar-se a l’aguait a prop de casa seva. Des del seu amagatall va veure sortir tots els seus: pare, mare i Ignasiet, tots tres mudats. El seu pare amb el vestit negre i el bastó, la seva mare amb un cos de seda i la mantellina fins a les espatlles, l’Ignasiet més senyoret que mai.

En Nitus s’enfonsà en l’escaleta que li servia d’amagatall instintivament es cordà els botons de la brusa que duia descordats i es va refer el nus del mocador que li abrigava el coll.

Des d’allí va veure’ls i el seu cor semblava que li fugia per a anar-se’n darrera d’ells. Com si realment hagués estat així, ell seguí darrera del seu cor.

«On deuran anar?».

Varen baixar carrer de Sant Pau; varen enfilar la Rambla; varen trencar pel Passeig de Colom…

En ser al Pla del Palau es varen deturar per a esperar un tramvia i, en muntar-hi, en Nitus va llegir que era el que anava al Poble Nou. En Nitus restà indecís. Pujar amb ells al tramvia no podia ser sense ésser vist, i esperà, amagat darrera de la plataforma, que el tramvia marxés.

Quan va marxar encara restà indecís sense saber si continuar o quedar-se, però quan va veure que el vehicle prenia empenta i que ell es quedava allí tot sol, una commoció poderosa el sacsejà i arrencà a córrer amb totes les cames darrera del tramvia. Per sort aquest es deturà dos cops a causa del trànsit, i en Nitus pogué atrapar-lo.

Tot al llarg de la carretera del Cementiri fou un turment. Quan el cobrador estava distret, en Nitus s’agafava al darrera del tramvia i s’hi penjava. Tot passant angúnies, espiant el cobrador, pensava en els de casa seva que anaven a dintre còmodament, i no podia sostreure’s a una fonda impressió de tristesa.

Mig a cavall mig a peu, arribà a terme cansat de cos i d’esperit. Els de casa seva varen baixar i entraren al cementiri. En Nitus els seguí de lluny. Finalment els veié deturats davant del nínxol on reposava la Nina.

En Nitus plorà amagat darrera d’un grup de desmais que voltaven una tomba. Pel seu costat va passar una família endolada.

En Nitus va sentir que deien, parlant d’ell: «Pobre noi, deu ser orfe!».

Sí, sí que ho era, d’orfe, sí que era cert que era un abandonat, que no tenia pare ni mare, que ningú no ho hauria cregut que fossin allí a prop seu els qui l’havien posat al món.

Quan els de casa seva se’n varen entornar, en Nitus s’atansà al nínxol. No hauria pogut dir què era el que li atreia: si el record de la seva germaneta o l’afany de posar els peus allí on hi havia encara les petjades dels seus pares.

En sortir del cementiri no els va veure en Hoc. Llavors continuà carretera avall, sense apressar-se, ple el cap d’idees negres i l’esperit d’ombres.

L’anada de la seva família al cementiri li semblava un acte de protesta contra d’ell.

Cregué que fins la morta estava d’acord amb els de casa seva per a jutjar-lo i avorrir-lo. Ell, el fugitiu de casa, el noi perdut, el pobre aprenent impressor, brut de tintes, calçat d’espardenyes, enfilant-se darrera dels tramvies com un rodamón, menjant a la taverna com un taül, dormint en cataus de lladronici al costat de perdularis i borratxos, aquest Nitus d’ara, quin fastig que devia fer-li, a la Nina morta!

I pensant-ho, arribava que ell mateix en sentia un gran fàstic, de la seva persona i de la seva vida…