EL REIETÓ, L’ULL DE BOU I LA CUERETA

No heu vist mai aquests caganius trafalmeques, aquests petitets entre els petits, i entremaliats que anomenem el reietó i l’ull-de-bou? Ocells de primavera i d’hivern, que mai no ens abandonen i que mai no paren de cantar, el reietó i l’ull-de-bou són la delícia de les branques seques, l’alegria de la neu i la música del cel hivernal. I les cueretes, tant la blanca com la groga, ¿no les heu sorpreses mai a la vora d’un torrent, fent anar aquell tremolí de cua llarga i aquell coll finíssim, amb uns ulls rodons i negres com un gra-net de móra?

El reietó, que us cabria amagadet dintre la mà i encara us sobraria espai, és colorit i lluent com una pedra preciosa, té tot el cos verd (d’un verd de maragda clara, amb matisos groguencs i de molsa), i, com una corona de rei, damunt el cap porta una llengüeta de plomes, totes de color de taronja i de color vermell, que vistes de lluny semblen una flama que no s’apaga mai.

El reietó, com les bosquetes, és ocell de branca, i, més que de branca, de branquilló. El veureu a les parts-altes d’un arbre sense parar ni un instant de saltar i piular. Només s’atura un segon per agafar un insecte, i torna a la seva gimnàstica, sense cansar-se mai. De vegades es penja, amb les potes, d’un branquilló, i s’està cap per avall fent tota mena de gràcies. Té un vol lleuger que no fa gens de soroll; i li agrada sempre viure amb altres ocellets, sobretot amb les mallerengues.

Reietó

És un ocell que fins canta en temps de muda, i el fred no el fa callar. Aquells dies tan clars d’hivern, la música del reietó dóna una alegria que no té preu. Quan ve el temps de la cria, els mascles tenen uns combats, ells amb ells, dels més rabiosos que hi pugui haver.

El reietó fa dues postes l’any: l’una pel mes de maig i l’altra pel mes de juliol. Els nius no hi ha pas manera de trobar-los: els fan a l’extrem d’una branca ben alta, amagats entre la fulla; i són rodonets i molt ben deixats, amb molses i tels d’eruga i d’aranya, i amb plomes i borrissols.

Ponen de vuit a deu ous, tan remenuts que no són d’una mida més gran que un pèsol, i d’un coloret talment rosat que hom diria que semblen de coral. És gairebé impossible d’agafar un ou de reietó sense que se’ns fongui als dits, de tan fina que arriba a ésser la clofolla.

L’ull-de-bou és rodonet; sembla una bola de ploma; i no és gaire més gros que una pruna clàudia. Té un color fosc ratllat de negre, una cua molt curta i un bec com una espina d’esbarzer.

Ull-de-bou

Així com el reietó s’enfila dalt de tot dels arbres, rull-de-bou és ocell d’arbrissó i fullaraca: corre entre les mates com un ratolí, i salta per terra amb una gràcia admirable. Per la seva alegria i el seu bon humor, per la seva traça i la rapidesa quan corre, i va d’una branca a l’altra, l’ull-de-bou guanya tots els ocellets de les nostres contrades.

Sempre està content, com si no li faltés res ni li vingués d’aquí.

I entre la neu i el fred el trobareu tan trempat com amb les tebiors de la primavera.

Tots els seus gestos no poden ésser més divertits. Es fica pels forats com una rata aranyera, i corre sota terra com un talp. Aixeca la cua completament vertical i infla la ploma del pit quan està dalt d’una branqueta, donant-se uns aires de gran senyor. En canvi, quan vola no té la meitat de la gràcia que té quan corre o quan saltirona. Si se’l persegueix, es veu aleshores de quina mala gana ha de prendre el vol.

Té un cant preciós, ple de notes i de varietats. La seva cançó dura tot l’any. A l’hivern l’ull-de-bou fa com cl reietó: el seu cant és una joia per al pobre pagès que guaita les branques nevades i els gorets plens de gebre.

Tota la Natura està com morta, els arbres estan despullats de fulla, la terra està amortallada dintre un llençol blanc i glaçat, i l’ull-de-bou, el més petit de tots els ocells, encara viu content i alegre, i encara canta per dir a tothom: «—No estigueu pesarosos: ja tornarà, la primavera!».

L’ull-de-bou menja tota mena d’insectes. A l’hivern passa una mica de fam, i cerca les larves com un foll.

És un dels que construeixen el niu amb més solta. A vegades aquest niu està tot ell fet de molsa, tan ben lligada i cosida que sembla una esponja. Aquests nius de l’ull-de-bou fan com una bola, amb un foradet d’entrada. A vegades el niu és fet d’una altra manera, però sempre procura que es lligui i es confongui amb el lloc triat per guarnir-lo, i així ningú no se n’adona. I el que és curiós és que 1’ull-de-bou no sols fa un niu per a la posta, sinó que hi ha cops que en fa dos, i de vegades hi ha mascles solters i desvagats que se’n fan un per passar l’estona i per anar-s’hi a ficar quan els ve de gust.

L’ull-de-bou té dues postes l’any, com el reietó, de sis a vuit ouets d’un color blanquinós amb piquets vermells. Coven ara el mascle, ara la femella, i al cap de tretze dies surten els pollets.

I ara, posats a parlar d’ocells graciosos, diguem quatre coses de la cuereta, que a Catalunya també és anomenada cuscueta, pastorella i pastoreta, i cuera.

És un ocell de cua llarga negra amb un fistonet blanc, i de cos blanc i negre i cendrós; escampats els colors amb tanta delicadesa, que sembla que dugui un casquet negre, una careta blanca i un tovallonet negre lligat al coll. No hi ha lloc de la nostra terra on no es vegi la cuereta. És ocell dels que vénen i se’n van. Generalment arriba a últims de febrer o primers de març, i se’n torna pels mesos d’octubre i novembre.

Viu vora de les cases de pagès, i també en els jardins de les ciutats i en els ravals dels pobles; i això vol dir que és molt amiga de les persones. En canvi costa de trobar a les grans alçades i als grans boscos.

Cuscueta o pastorella

La cuereta tan aviat vola com camina, i volant i caminant té la mateixa gràcia. Quan camina fa riure, perquè sembla que tingui la cua desenganxada i a punt de caure; car la fa anar tant amunt i avall, i fa tantes reverències amb ella, que hom pensa si a l’últim la perdrà entre una bardissa o li caurà al mig del rec.

La cuereta és molt amiga de l’aigua: la sorra d’un torrent, les pedres d’un rierol, la molsa d’un safareig, tot això l’enamora. És blanca i neta com una senyoreta de les més mirades.

És rondinaire i cerca-raons amb els altres ocells, i es baralla amb els pinsans, les aloses i els cotolius. En un rostoll o en un goret, les cueretes, quan caminen caçant bestioles, semblen borrallons de neu que es belluguen. No hi ha res que faci tanta gràcia, al temps de la tardor, quan es llauren els camps, com veure alguna cuereta endarrerida fent de les seves darrera una parella de bous.

Les cueretes, quan vénen per la primavera, tenen grans baralles per mor de l’aparellament i de les cries. El niu el guarneixen a qualsevol banda. És un niu que no té cap gràcia especial, folrat de coses molt fines, amagat entre quatre roques. Ponen els ous de color de blau cel, i només els cova la femella.

S’ha de dir que les cueretes són dels ocells més preciosos i més útils. Pocs n’hi ha que visquin tan satisfets a la vora nostra, ni que tinguin tan poca por dels pagesos, de les dones que renten i dels ramats que pasturen. Les cueretes són una mena de mossetes trafalmeques, amb un piular i un cantar fresc i senzill com el sorollet del rierol. I, quant a fer feina, no deixen cuc ni escarabat ni formiga amb vida; i, quant a tocar res que no sigui una bestiola d’aquestes, ja us dic jo que les cueretes se’n guarden prou.