CONTEMPLACIÓ I ELOGI DELS OCELLS

Mira’l, dalt d’aquella branqueta de magraner, quina llei de cosa més lleugera i més fina, que no para ni un moment, i vinga moure’s i saltar d’un cantó a l’altre! Fixeu-vos-hi bé: ara ja ha volat i és dalt de Ja prunera; ara ha baixat a terra; ara torna a enfilar-se branques amunt. ¿Us heu convençut que no pot estar ni un instant sense moure’s? És una tallareta de cap negre, un d’aquells ocells de bardissa que a les hortes i als jardins no hi falten mai pel bon temps de primavera.

Guaiteu aquest ocell, i guaiteu tots els ocells, i la primera cosa que us sorprendrà és aquesta necessitat que tenen de moure’s.

Per a un ocell, viure vol dir això: vol dir bellugar-se sempre. Els ocells són actius, són diligents, són lleugers, sobre totes les altres criatures.

De vegades heu sentit dir d’un que corre molt, que «va més lleuger que una daina». Ja hi van, de lleugeres, les daines, i les guilles i les llebres, quan les percacen els gossos! Ja en són, de belluguets, l’esquirol i la rata cellarda! Però ¿què compon l’agilitat d’aquestes bèsties de quatre potes amb l’agilitat d’un ocell?

El moviment, en els ocells, és ràpid i precís. I ara veieu que, perquè un animal qualsevol pugui moure’s d’una manera perfecta, mesurant les grans i les petites distàncies, els salts, les voladetes, les grans davallades i les volades ràpides, li cal tenir en molt bon estat, i desenrotllat d’una manera finíssima i precisa, el sentit que mena els moviments, el sentit que mesura i abasta les distàncies; i aquest sentit és el sentit de la vista. Un home que no hi vegi, o que no hi vegi gaire, sempre el trobareu que camina tompejant i a les palpentes; i encara que vagi a poc a poc, està exposat a tota mena de caigudes. Doncs imagineu-vos, els ocells, que ara salten i ara volen, i ara pugen i ara baixen, i ara de pressa i ara suaument, i tot plegat amb una rapidesa esveradora… imagineu-vos quina mena d’ulls han de tenir per a no equivocar-se i per a no fer un moviment en fals. Per això el sentit de Ja vista és el primer, i el més important de tots, quan es tracta dels ocells.

Penseu que, aquestes caderneres i aquests pinsans tan petits i tan poca cosa, tenen la vista molt més fina que vosaltres mateixos.

¿Us heu aturat mai un moment a meditar una mica el què i el com d’aquestes dues ametlles lluents i bellugadisses que anomenem ela ulls i que tots teniu sota el front, i que Santa Llúcia ens conservi molts anys?

¿Us heu fixat en aquestes maquinetes, tan ben fetes i tan polides, que es beuen la llum i les imatges que ens volten, i que ens serveixen per a conèixer la forma i el color de les coses?

Que n’estem de contents i satisfets dels nostres ulls! Però penseu que, a mesura que les coses s’allunyen, els nostres ulls les perden de vista, i es fan esborradisses fins arribar a desaparèixer del tot.

Aleshores agafem les ulleres de llarga vista que serveixen per a mirar els estels i per a precisar les coses a gran distància; i com per una mena de miracle, els nostres ulls es combinen amb els vidres i les ulleres de llarga vista, i arriben a veure un home dalt d’una muntanya com si estigués a quatre passes.

I si us digués que els ulls dels ocells són tan fins, i que, sense ulleres de cap mena, hi veuen més lluny encara que nosaltres amb els telescopis i les ulleres de llarga vista? ¿Si us digués que aquesta maquineta, tan fina i tan ben deixada, dels nostres ulls no és res en comparació de la maquineta dels ulls dels ocells?

Fixeu-vos que els ocells tenen els ulls, proporcionalment, molt més grossos que nosaltres. Tenen una mena de cortineta transparent enganxada a la part més externa de l’ull, que els permet de fer més gran o més petit el cercle de la nina, i llurs ulls, per dintre, estan disposats amb més artiforis que no pas els nostres. I, així, un ocell no necessita ulleres de llarga vista ni aparells de cap mena, perquè ja els porta de naixença en els ulls propis, sense que li facin nosa.

Heu vist mai un esparver, o un aligot, caçant? ¿No us hi heu fixat, quan es llança ràpidament a terra com si fos una bala? ¡Si sabéssiu que un esparver, quan sembla talment que nedi i es gronxi en aquelles grans alçàries, quan nosaltres el veiem com una taqueta negra, pot veure’ns a nosaltres perfectament, amb tots els pèls i senyals! I no sols ens veu a nosaltres, sinó que veu una sargantana, i fins un escarabat, que belluguin per terra.

I per això es llança amb aquella rapidesa i precisió, i agafa l’escarabat amb el bec, i torna a enfilar-se a aquelles alçàries prodigioses on nosaltres el perdem de vista.

Ja veieu si són fins i delicats els ullets dels ocells, i com ens enganyem nosaltres quan ens pensem que ningú no pot igualar-nos en els sentits i facultats que tenim per a conèixer les coses.

Nosaltres, els homes, toquem sempre de peus a terra: els altres animals que tenen la màquina del cos més semblant a la nostra, i que anomenem mamífers perquè donen mamar als petits quan neixen, no sols hi toquen de peus, sinó que hi toquen de peus i mans, o, si voleu, de quatre potes. La terra és el nostre element: no en* podem moure de la terra, perquè l’aire no ens aguantaria.

¡Quantes vegades, ajaguts en un prat o en un rostoll, boca enlaire i esguardant el cel, ens ha entrat el desig d’anar volant pels aires, d’amagar-nos dintre del cotó fluix humit dels núvols!

¡Quantes vegades ens han fet enveja aquests ocells que s’enfilen amunt, amunt, com si tal cosa, sense fer cap esforç ni patir gens ni mica, amb aquella seguretat i aquella gràcia de moviment de les ales!

De la mateixa manera que el nostre element és la terra, l’element dels ocells és l’aire. Totes les nostres facultats i els nostres sentits s’han desenrotllat per adaptar-se a la terra: en canvi, l’ocell, que és l’amo dels aires, és tot ell fet a propòsit, i arranjat per a aquesta mena de vida de les grans volades i les grans alçàries.

L’home, que és un animal ple d’enginy i intel·ligència, s’ha empescat els aparells que anomenem termòmetres i baròmetres per informar-se de la calor i el fred, de si l’aire és lleuger o és pesat, de si marquen bon temps o assenyalen pluja.

Els ocells poc que necessiten aquestes menes d’estris, per a adonar-se dels canvis més petits de temperatura, per a endevinar les tempestats, per a saber si el vent ve de tramuntana, de llevant o de ponent. La gent del camp i de la costa, que han viscut uns quants-anys encarats amb el cel i la terra, us contaran i us diran de cor aquestes coses del vent i de les tempestats observant només els estols dels ocells. ¿No us heu fixat que les orenetes, quan assenyalen pluja, volen baixes, baixes, fins a ran de terra?

Un dia anàrem, en un bot, a quatre dits de la costa empordanesa, i vàrem sentir que passaven alts una mena d’ocells que feien un piular tot estrany. Jo vaig preguntar al mariner que anava amb nosaltres com se’n deia d’aquells ocells; i ell em va contestar: «Aquí en diem gargalers, perquè quan canten d’aquesta manera és que tindrem gargal».

L’ocell veu el món ben diferent de nosaltres. Per a ell no hi ha fites ni limitacions: en el seu ullet hi té la gran imatge de les muntanyes i les planures, heu adonat que quan es vol pintar un poblet com si fos vist de molt amunt, amb totes les cases i terres del volt, i quan es tracta d’una gran ciutat amb tots els carrers, se’n diu una vista a vol d’ocell?

Per a l’ocell no hi ha distàncies de cap mena: en dos segons se’n va d’una punta de muntanya a una altra. Un home amb bones cames, per a fer-ho, passaria dues o tres hores.

Penseu en una guineu, un conill o una llebre: per molt caminadors que siguin, no podran mai anar més enllà de les valls o les muntanyes on nasqueren; i els ocells passen la mar i van de cap a cap del món.

Aquests grans viatges dels ocells són una de les coses més interessants i més serioses de llur vida. Gairebé tots els ocells, quan apunta la primavera, tenen una mena de neguit pels dintres, un desfici que els obliga a canviar de terra.

Aquest fet, que s’anomena l’emigració dels ocells, sembla que està obligat i decidit per diversos motius. Els més importants són: el fred, la gana, i la fal·lera d’anar a construir el niu i pondre els ous.

Quan apunten les fredors i les humitats, molts dels ocellets que refilen pels nostres paisatges comencen a perdre la veu i a empiocar-se, i la mica de sol no els fa profit. És el temps que les papallones i els borinots, i les mosques i els mosquits, i els voliols i els escarabats de tota mena, i les llagostes i els pregadéus, i els espiadimonis i els cuquets, i les aranyes i els bernat-pudents, i tot aquest bé de Déu de bestioletes que, si per un cantó fan bonic, també fan més mal que una pedregada seca a les nostres collites, comencen a escassejar i van morint i desapareixent a poc a poquet.

Aleshores l’ocell va venut enmig del camp, i per caçar un llimac o un bernat-pudent ha de passar treballs i penes. Quan això s’esdevé, els ocells de la mateixa mena es van acoblant fins que se’n reuneixen una bona colla, de vegades a centenars i a milers. Els pares van amb els novells, i sembla que els uns amb els altres es tinguin unes grans xerradisses, i que es diguin que aquella fresca i aquella falta d’aliment no pot anar ni amb rodes, i que cal fer tots els preparatius per al gran viatge enllà del mar, cap a les terres assolellades, on el fred no sigui tan viu i on quedin unes quantes dotzenes de cuquets per a fer treballar el bec i espavilar els ulls.

I vet aquí que de primer comencen amb volades curtes, com si volguessin assajar les ales i la voluntat, per veure si tot està a punt i si tot va a l’hora. I, per fi, es llancen al gran viatge, amb jornades més llargues o més curtes, a estols molt plens o a esbarts esquifits, segons la mena i la forca dels ocells.

Els d’aigua fan bona part de llur viatge seguint els corrents dels rius; d’altres n’hi ha que van peonant; d’altres s’aixequen fins més amunt dels núvols, amb una força de vol que esgarrifa, sense cansar-se mai i sense que nosaltres els puguem veure.

Quan arriba aquest temps de les emigracions, és tan gran el desig de ceris ocells, que es donen casos que fan rodar el cap, com, per exemple, el cas de les guatlles. De vegades veieu en una gàbia de joncs, a cal ferrer o a cal taverner, una guatlla d’aquelles que tot el dia estan cantant: «Set per vuit, set per vuit», i no les poden treure d’aquí. Dones penseu que a moltes d’aquestes pobres guatlles engabiades, quan senten les altres guatlles que els diuen: «Adéu-siau! Ens en anem cap als països de migdia! Adéu-siau!», els entra un desfici tan gran, que comencen a donar-se cops al cap i a fer-se sang, i moltes es moren dels cops i de la tristesa que els agafa.

Orenetes

¡Compteu, en aquests temps meravellosos del viatge, si us agradaria poder seguir les voliors piuladores, i veure tantes terres, i volar tan amunt, i anar seguint poble darrera poble, i muntanya darrera muntanya, i anar observant com canvia el to dels verds i el to emmorenit de les terres, i esguardar allà sota, molt lluny, els campanars i les teuladetes, i els rius com unes anguiles argentades!

Els ocells, sense cap mena d’esforç, sense cap perill, obeint l’instint i les facultats que els donà Nostre Senyor, passen cel enllà com si tal cosa, sense necessitar aquests aparells enormes anomenats aeroplans, on s’enfilen uns homes valents que moltes vegades hi perden la vida.

Els grans viatges dels ocells sempre obeeixen un ritme especial. Després del viatge s’aturen en un lloc determinat i no es mouen d’aquells voltants. Són poques les menes d’ocells que tot l’any roden de l’un cantó a l’altre sense hostal ni parada fixa. Aquests roda-espais solen ésser els esparvers, els milans, els busca-roques i altres ocells de presa, que fan com els rodacamins i els lladregots de camí ral, que no tenen ofici ni benefici i sempre estan a punt de falconada, i se us emporten adés un colom del colomar, adés una gallina del corral, i, quan n’han fet una de les seves, fugen volant cap a altres indrets a provar fortuna.

I, ara que estem posats a lloar les facultats i excel·lències dels animals de ploma, ens vindrà com l’anell al dit parlar de les orelles i del cant dels ocells, que és una de les coses més dolces del món.

L’ocell té una orella fina, no sols per a sentir tots els sorollets i estar a l’aguait de tots els perills, sinó per a apreciar la delicadesa i varietat del so, i teixir, punt per punt, les seves finíssimes refilades.

És tan perfecta l’orella i la gorja d’alguns ocells, que essent tan diferents com són de nosaltres, fins poden imitar la nostra veu i les nostres paraules, com ho fan les cotorres i els papagais, i algunes garses i estornells ensinistrats.

L’ocell escolta els sorollets de les bestioles dintre les bardisses, les remors de les aigües, el toc de les campanes i les cançons de la gent del camp; i tot això li serveix i li ensenya a dir els seus sentiments en aquelles-passades que ens omplen el cor i que són l’ànima i la música natural de les boscúries i les salzeredes.

És molt curiós d’observar que en els països on l’home ha assolit un grau més alt de civilització i de cultura, allí on la vida i el treball són ordenats i la feina del camp es fa seguint la natural harmonia de les necessitats humanes i el camí de les estacions; en aquest* indrets, el cant de l’ocell és més ple de varietat i de dolcesa. En canvi, en els països tropicals, de les boscúries plenes d’animals salvatges i d’homes primitius, on les estacions són d’una gran violència i la vida hi és, desordenada, el cant dels ocells fa un crit o un grinyol sense cap mena de gràcia.

Quan veieu algun d’aquests animalets dissecats que tenen una cua daurada com un ròssec de princesa, i el ventre de color de foc, i la cresta d’un verd que esgarrifa, i us el mireu com una cosa de l’altre món, i penseu en els cants i refilades que han de fer dalt d’aquells arbres de fusta preciosa, us enganyeu de mig a mig. La majoria d’aquests ocells llampants de l’Àfrica o de les Amèriques, o de les illes de l’or i dels diamants, si el* sentíssiu cantar us causarien una desil·lusió; aquests ocells només solen roncar com una cucala, o fan com un miol de gata rabiosa.

En canvi, quan aneu pels vostres camps i sentiu aquelles quatre gotetes de música fresca que us embadaleixen les orelles, mireu dalt d’una branca, i… ¡què lii veieu? No hi trobareu cap ocell del paradís, ni cap rossinyol amb la cua de maragdes, ni cap llucareta amb la cresta de foc, sinó que lli trobareu una trista tallareta, o un pinsà enyoradís amb un vestidet de plomes senzilles, d’un color mig cendrós, mig d’oliva madura.

Una cosa molt important de la veu dels ocells és la seva força prodigiosa: ni els bramuls del lleó, ni els udols desesperats del llop, ni el més feréstec grinyolar de les feres del desert, duen l’empenta de la veu aguda i musical dels ocells.

Per fer-vos-en una mica de càrrec, penseu com de vegades som advertits de la presència d’un gran vol d’ocells quan no ens és possible d’assolir-lo amb els ulls.

Molt sovint arriba al fons de les valls el crit d’un corb o d’una cucala, quan, mirant molt i molt, tot just podem apreciar una taqueta negra com un mosquit enllà dels núvols.

Les oques, les grues i les cigonyes, aquests ocells que volen a mils metres d’alçària (on la nostra vista no arriba), trameten a les nostres orelles llur cridadissa, que sentim d’una manera perfecta.

Ara compteu si ha de tenir força, la veu dels ocells, quan a les grans alçàries de llur vol l’aire és escàs i tots els elements que els volten dificulten la propagació dels sons. Ja sabem que ran de terra, que és allí on grinyolen i criden les feres, s’esdevé tot el contrari.

El cant dels ocells, segons les èpoques de l’any, té més gràcies i varietats, i al temps de les cries i els enamoraments és quan la cantada és més dolça.

El rossinyol, que sempre ha estat reconegut i admirat com l’ocell que sap més de nota i duu més sentiment en les seves cançons, quan arriba entre nosaltres per començar les feines de la cria, a penes si canta. Mentre va fent el niu va assajant la seva veu, com els músics de la cobla, que proven i bufen els instruments abans de començar la sardana.

Quan la femella comença a pondre els ous, aleshores el rossinyol deixa anar les seves passades primerenques; i, quan arriba el temps de covar-los, passa la nit sense dormir, cantant sense parar, com un desesperat, cada vegada amb una veu més plena i més càlida, talment com si s’hi barregessin tots els perfums i les gràcies de la terra en aquells dies de maig i juny, que són els dies més forts de l’anyada.

Després que han nascut els petits, i quan comencen a campar per ells mateixos, el cant del rossinyol es va emmusteint, i acaba per tornar-se un gemegar ronc i sense gràcia com el cant de les granotes.

I no és sols la primavera, la que engresca a cantar els ocells: el pit-roig, aquell animalet tan amic dels nostres camps, quan veu que tots els altres ocells fugen, aleshores ell es posa a cantar dolçament, seguint el solc de les arades i animant els gorets i les branques, que es despullen de mica en mica, i que de verdes que són a l’estiu, després es tornen grogues i després de color d’aram, fins a quedar netes i pelades sota aquella fredor tan viva del cel d’hivern.

I com el pit-roig, ho fan les cogullades, els cotolius, les terreroles i altres ocellets, que mai no deixen les masies i els conreus, i fan aquelles voladetes curtes tan plenes de gràcia, i deixen anar un cant trist, mig de picarol i mig de flauta.

Ja veieu si són previsors i si pensen en tot! Els que se’n van deixen llurs cançons als que resten; perquè faria molta pena, el nostre camp, si no s’hi sentís aquell piular dels ocells que ens arriba a l’ànima.

Els ocells que es capbussen, neden, s’enfilen i s’allisen, i s’abandonen dins l’aire, com si l’aire fos aigua o una substància més pesant, sense por de caure ni de perdre l’esma, si fan tots aquests moviments del vol, tan fins i tan meravellosos, penseu que és perquè llur cos és una màquina feta a posta, com mai ningú se n’imaginarà cap que s’hi acosti gens.

Penseu, primer, que el cos de l’ocell és com una barqueta: que el pit és la proa, i el ventre i el carpó són la popa; que la cua fa de timó, i les ales fan de rems i de veles segons els vingui millor de vogar o d’anar a la vela, com fan els mariners a la mar.

I fixeu-vos que, des que els homes tingueren l’acudit de fer màquines per a volar, sempre pensaren en el com i en el què del cos i del vol dels ocells.

I, ara que tenim els aeroplans, veieu que són com una mena d’ocellassos encarcarats, que no poden moure les ales ni la cua, i, quan se’ls espatlla aquella gran maquinassa que els dóna el moviment, cauen a terra i es fan cinquanta mil trossos, com si fossin un ocell al qual, tot volant, se li aturés el cor.

Les coses principals que hi ha en l’ocell perquè pugui deixar-se anar per l’espai són: en primer lloc, la llargària i la construcció de les ales i la cua, amb la rastellera de plomes, totes tan ben posades i tan justes per a aguantar-se i per a barallar-se amb el vent; en segon lloc, el pes dels seus ossos, que són tots buits de dintre i fan com una terra minada per les formigues. Demés, els ocells tenen dins la capsa del pit una mena de dipòsits anomenats sacs d’aire, que ells omplen de vent i que els ajuden a ésser més lleugers encara.

Pel que mira a tot el que correspon als aliments i al menjar i a la molta o poca vida, en Porcell es veuen coses ben diferents. Hi ha ocell que menja carn, i ocell que menja gra, i ocell que menja cuquets i peces delicades com els espiadimonis i les papallones.

Els ocells que mengen carn tenen un païdor molt niés senzill que els altres, perquè la carn costa poc de pair. Els ocells que mengen gra tenen els budells més llargs i tenen el pedrer, que és una mena de païdor dur com una pedra, que serveix per a esmicolar els grans; perquè Porcell s’ho empassa tot bo i sencer, i al bec no hi té dentadura per a mastegar, i només hi pot trencar els aliments d’una manera molt barroera. És molt curiós de veure que certs ocells que mengen grans s’empassen de tant en tant algunes pedretes. Aquestes pedretes se’ls van col·locant en aquell païdor tan dur que tenen, i els ajuden a moldre el gra com si fossin unes dents i uns queixals.

Els ocells, en general, són nets i polits, i no s’atipen ni són golafres, ni fan pudor de menjar, com moltes altres bèsties. Beuen l’aigua graciosament, i, aixecant el capet, l’engoleixen gola avall.

Els ocells que mengen gra tenen una traça especial a deixar les pellerofes senceres i no fer malbé ni una gota de vianda, cosa que ensenya com són d’estalviadors i ben endreçats. A tots els ocells que s’alimenten de llavors els agrada molt la fulla verda, perquè els refresca i els entona.

L'aliment preferit per la majoria dels ocells del nostre camp són les bestioles que fan malbé les collites; i com més ocells hi hagi i més gana tinguin aquests ocells, més tranquil·les es troben les arrels de les plantes. Penseu que per cada préssec espicassat o per cada pruna encetada hi ha milers d’erugues i escarabats, i iota mena de cucs de la terra, que fan més mal a les figueres i a tots els fruiters i a lots els llegums que tots els estols de pardals que us pugueu imaginar.

Una de les grans virtuts de l’ocell sobre l’home i els altres animals mamífers és la rapidesa amb què adquireix totes les seves facultats, i és notable la durada de la seva vida. Un home, fins als vint-i-cinc anys es pot dir que no adquireix tota la força corporal, i fins als quaranta o als quaranta-cinc no adquireix l’aplom, l’experiència i els coneixements necessaris. 1 quan està al bo del pensar i del sentir li comença la decrepitud i li apunta la vellesa. Els ocells veureu que en menys d’un any arriben al Capdamunt de totes llurs facultats; i en lloc de morir-se de seguida, com fan els insectes, comencen aleshores a viure i a durar, i no els passen els anys, i estan tan frescos com el primer dia. S’han observat casos de llarga vida, en els ocells, que deixen parat a qualsevol. Els falcons i els esparvers i les aus de presa arriben a viure fins a cent i a cent-cinquanta anys, i cl mateix s’esdevé amb algunes aus de marina. Els ocells prensors, com els papagais i les cacatues, poden viure dintre d’una gàbia fins a vuitanta i cent anys, conservant totes les gràcies i tota la bellesa de llur ploma.

Aquesta llarga vida dels ocells és deguda a la substància lleugera de llurs ossos, i a la regularitat amb què mengen i els corre la sang per dintre les venes.

Aquesta gran sort que té l’ocell de trobar-se, en un obrir i tancar d’ulls, en el seu estat adult i definitiu, i aleshores començar a viure com si tal cosa, és una sort que tots els homes voldrien per a ells, i fa que ens mirem els ocells com els representants de la salut i la lleugeresa, que no necessiten metges ni apotecaris i se la passen millor que molts homes desgraciats carregats de diners i de medicines.

En el món dels ocells, si apreneu a conèixer-lo i estimar-lo una mica, hi trobareu com hi són representades totes les virtuts i tots els vicis dels homes: ells amb ells tenen llurs lluites i llurs defenses. En la vida familiar dels ocells es troba l’ordre, la bona criança, l’amor dels pares, el respecte dels fills, la bona aplicació i l’estalvi, i un grapat de perles morals, on moltes persones podrien aprendre.

Al costat de les garses entremaliades i els esparvers lladregots, i els gaigs barroers i els ànecs golafres, hi trobeu aquelles mallerengues tan treballadores i tan pacients que fan nius que semblen un miracle. Hi veieu el sacrifici de les femelles i el treball i la polidesa dels mascles ajudant llur parella i refilant-li cançons perquè el patir li sigui una mica dolç. Hi veieu aquella bona fe de les orenetes ensenyant de volar als petits, i treballant i construint aquelles coves de fang amb un esforç extraordinari, no tenint altra paleta que el bec petitet i fi, que sembla que només serveixi per a estirar les ales dels mosquits i esbarriar el polsim de les papallones.

Els ocells són sempre valents i atrevits: no hi ha un sol ocell que tingut la tara de la mandra i la peresa. Tot el que fan sembla que sigui impossible i superior a llurs forces. Les empreses dels ocells, des del punt de vista dels pocs elements amb què compten, són molt més fortes que totes les empreses dels homes. Els ocells fan coses tan meravelloses i tan miraculoses com allò que es conta en les rondalles de la vora del foc quan parlen del Joan de l’Ós, i del Jaume valent, i del petitet que va escanyar les filles del gegant.

Quan vegem un ocell pensem que és un fill de Déu, tan necessari com nosaltres mateixos, que ell contribueix a embellir tant la terra, i és una pinzelladeta de color i un so de música que forma part d’aquest quadre tan ben pintat i d’aquesta harmonia tan dolça i tan gran que anomenem la Naturalesa.