ELS PICOTS I ELS RASPINELLS

Ara que hem parlat del bosc, i del bé que lii feia el cucut, val la pena que pensem una mica en els picots i en aquella menudalla tan graciosa que a Catalunya anomenen raspinells; els quals, tots plegats, tan bona feina fan a la soca dels arbres (que és allí on acostumen a estar sempre arrapats), i que ara pugen i ara baixen repassant el tronc.

Els picots són els ocells de bosc que fan més bonic de color, i els ocells del nostre país que s’assemblen més als ocells tropicals, de les Amèriques i de les índies, per la preciositat de llur plomatge. Al nostre país n’hi ha de set o vuit menes diferents. Els diuen picots o bé pigots, o bé pigotes: això segons les bandes. Els més importants són el picot negre, els picots bigarrats, el picot cendrós i el picot verd.

El picot negre és el més gran de tots, i arriba a tenir dos pams i mig de llargada. Se’l troba en els grans boscos del Pirineu, i, encara, costa molt de trobar-lo. Tots els picots tenen, si fa no fa, la mateixa forma de cos i de bec; i d’aquí els ve el nom, perquè és llarg i arrodonit i punxegut, semblant talment un picot. El negre és tot ell com el carbó, amb una cresta vermella de foc. Els bigarrats (el gran, el mitjà i el petit) són tots blancs i negres, i sempre amb el cap vermell. El picot verd és el més bonic de tots i el que es troba més pels boscos. És d’un coloret verdós de molsa, amb puntetes blanques i negres, ataronjat pel cantó de la cua, i amb la corona ben vermella.

Picot negre

Tots els picots tenen, si fa no fa, els mateixos costums, i es dediquen a la mateixa feina. Els picots tenen les potes curtes, amb dos dits endavant i dos endarrera, i gasten unes bones ungles. Aquesta mena de potes els serveixen molt per al treball que Nostre Senyor els té encomanat, i que consisteix a enfilar-se amunt i avall de les soques sense parar mai, i anar cercant, en el tronc dels arbres i sota l’escorça de la fusta, tota mena de larves d’insectes, i erugues i formigues. El bec que tenen és un filaberquí que no té preu per a entrar dintre els foradets que han fet els escarabats i menjar-se’ls i no deixar-ne rastre. De tota mena de corcs de la fusta els picots en fan un plat delicat, i no els deixen ni a sol ni a ombra.

Els picots no són d’aquests ocells que vénen a la primavera i se’n tornen a la tardor. Generalment viuen tot l’any en un mateix lloc: el que fan, de vegades, és allunyar-se una mica i anar-se-les a campar en un altre bosc.

Rares vegades se’ls veu per les hortes i les plantacions d’arbres fruiters. Tampoc no són gaire amics de la casa de pagès. El picot és ocell isard: li plau aquella oloreta tan forta de la reïna dels pins i la fosca verdor dels boscos. El picot, quan canta, fa un xisclet continuat i ràpid, com d’una bèstia a la qual fessin mal; i només canta quan vola: quan va d’un arbre a l’altre, o empaita algú que el ve a molestar, o té por d’algun esparver o de qualsevol ocell de presa. Es baralla amb el gaig i amb la garsa; i compteu que, quan dins d’un bosc se senten els xisclets del picot, és que li’n passa alguna.

El picot, per criar, tria el forat d’un arbre mort, o aquelles coves buides que es fan a la soca dels arbres centenaris: de vegades acaba d’arranjar la fusta al seu gust a cops de bec. Però això que es diu, que els picots, per criar, foraden els arbres i els fan malbé, són inexactituds, filles de la ignorància i de la mal-volença que tenen certes persones a aquests ocells, que són més bons que el pa. El picot no fa servir, per a pondre els ous, altra cosa que el forat natural d’un arbre. Si alguna vegada es propassa a malmetre la fusta amb el bec, és una excepció que no entra en compte.

Els picots ponen quatre o cinc ous, d’un blanc esmaltat i d’una closca finíssima. Per covar-los es parteixen la feina el mascle i la femella.

Els picots són, moltes vegades, víctimes de les ungles del falcó, del milà i de l’esparver; però en els boscos gairebé s’escapen sempre d’aquestes bèsties perquè s’esmunyen pels trones en un obrir i tancar d’ulls, i s’amaguen en uns llocs on costa molt de trobar-los. Les mosteles i els esquirols també són aficionats a desfer les niades del picot. Quan els pares veuen un d’aquests lladres acostar-se al niu, es posen a fer una mena de gemecs d’angúnia, i li volen damunt, i fins l’empaiten, per veure si el poden fer desdir de les seves males intencions.

En un matí el picot visita prop d’un centenar d’arbres i lii descobreix tots els secrets de la soca, tots els amagatalls dels insectes. De vegades el veureu per terra caçant nius de formigues, que potser és la cosa que més li agrada menjar, sobretot els ous i les larves.

El bé que el picot fa als arbres pel temps de primavera i d’estiu no es pot pas ponderar. A l’hivern menja fruits secs de les plantes, i pinyons, quan no té cap bestiola per a atacar.

Dintre les menes de picots lii ha aquell que anomenem el picot bigarrat petit, que no és pas més gros que un pardal. És una bestioleta preciosa pel color e la gràcia que té. Aquest picot no menja altra cosa que insectes: en els dies més dolents de l’hivern no ataca cap fruit, ni té força per a heure-se-les amb una pinya.

Aquest picot menut acostuma a fer el seu niu a gran alçada. Aprofita un forat de la fusta, que li costa molt de trobar, perquè ha de reunir unes certes condicions. De vegades escull una branca trencada, que deixi un estaloc amb la fusta una mica podrida. Aleshores, amb el bec, s’hi fa una mena de cova, amb una entrada molt petita i una fondària que no arriba a mig pam.

Al costat del picot hi hem de posar, com un dels millors amics dels arbres, el raspinell. El raspinell és un ocellet que té amb prou feines mig pam de llargària, rodonet com un ratolí, amb una cua feta de plomes punxegudes i amb un bec llarg esmolat i corbat com una agulla saquera.

El raspinell és una bestiola que mai no abandona el tronc dels arbres, i a pujar i baixar és molt més fi i molt més àgil que els picots. S’enfila tronc amunt com una sargantana: a vegades amb un pas dret, a vegades anant fent voltes per la soca en forma d’espiral.

El raspinell és un ocell vulgaríssim: se’l troba pertot arreu. No acostuma a ésser poruc, però perquè pugui viure content ha d’ésser en un lloc de molts arbres.

Té la ploma pintada d’una manera humil: la seva esquena està dibuixada amb pinzellades, que són de color castany, de color negrós i de color blanc brut; damunt els ulls té unes celles blanques molt marcades; i la panxa i el pit també són de color blanc.

Les seves potetes estan construïdes com les del picot: dos dits endavant i dos endarrera, amb unes ungles bastant llargues per a poder-se arrapar fins a les soques més llises.

Per fer el niu tria el corc d’un arbre (com més gran sigui el forat, millor), i s’hi arregla un llitet finíssim de plomes i herbetes i tels d’aranya. El niu del raspinell sembla el jaç d’un follet dels boscos.

Amb el seu bec furga les molses del tronc, i en xucla tota llei de cuques d’aquelles tan menudes. No menja altra cosa que insectes, i la seva feina és una de les més apreciables.

Tots aquests ocells del bosc (picots, raspinells, i encara d’altres, com el llengut o xoriguer, el pica-soques blau, l’aranyer), que són bèsties de soca i de branca, són els millors guardians de l’art de la fusta: salven els pins, els roures, les alzines, els faigs, els verns i tants i tants arbres, d’una malaltia contra la qual és impossible lluitar.

Picot verd

Quan aneu pel port, o per la costa, i veieu aquelles barcasses de vela, amb uns pals altíssims tan drets i tan fins, que s’han criat al bosc i han xuclat tota la forca de la terra per després anar a lluir les veles penjades dintre la blavor del mar, penseu que aquells pals marins, aquelles fustes tan belles, deuen llur vida i llur gràcia al treball i a la paciència de tots els ocellets del bosc que els mataren de la pell tota mena de paràsits i de cucs endimoniats, i no els donaren temps perquè fiblessin la soca; perquè aquests corcs i aquests insectes del bosc, un cop s’han posat a fer mal, no paren i arriben a matar els arbres i a podrir les fustes.