QUAN VE LA PRIMAVERA

Després d’aquella mena de repòs tan fred i tan tranquil de les diades d’hivern, quan sembla que el camp s’ha adormit cobert de les glaçades i fuetejat pel vent, amb el cel que de dies és d’un blau que esgarrifa, i en el qual de nits totes les esteles són tan vives i tan lluents que sembla que se’ns clavin a la mirada; després d’aquella gran dormida dels arbres sense fulles i dels rostolls pelats, veureu que ara és el blat que es desperta i comença a treure els brins d’un verd tendre, i que damunt les branques despullades dels arbres fruiters veieu aparèixer, com una pluja de neu rosada, aquella munió de flors finíssimes, i veieu que a poc a poquet tot va florint i tot va brotant, i comencen a volar dues papallones primerenques, i després en volen quatre, i després a dotzenes i a centenars i a milers, i si volen papallones volen tota mena de mosques i mosquits i escarabats, i de sobte sembla que al camp li ha agafat una gran febrada i no es cansa d’obrir-se per tots els foradets i anar traient de dins de l’entranya totes les collites i el fruit de totes les llavors.

Vosaltres no sé si heu pensat que quan vénen aquells grans dies de primavera desitjada, en el camp de la nostra terra i en tots els camps del món, comença una lluita terrible entre les coses vives que són la nina de l’ull del pagès, i que en diem les collites, i les altres coses vives que són les enemigues mortals de les plau* tes, i que s’arrapen a la flor, a la fulla i al gra, i a la soca de l’arbre i a la branca més fina, per fer tant mal com poden, i que són tots els animalets que anomenem insectes, i totes les menes de bestioles que es mengen l’arrel i la grana de les plantes.

Aquesta lluita terrible entre el món de les plantes i el món dels insectes acaba a vegades amb la victòria dels darrers i moltes anyades veiem que tal o tal collita ha anat malament per una malaltia de la planta que gairebé sempre és causada per una mena d’insecte que és el seu més gran enemic. L’home fa tot el que pot i tot el que sap per combatre les bestioles dolentes dels camps; però podeu estar ben segurs que l’home no hi podria res, i a l’hora de collir colliria engrunes, si quan comença la gran lluita de primavera no ens vinguessin a ajudar, ni vinguessin a salvar les collites aquests ocellets de Déu Nostre Senyor que són els nostres millors amics i que salven la riquesa dels nostres camps.

A la primavera vénen els ocells cantaires

I és que, en aquest món, totes les coses estan tan ben posades i ordenades, que, allí on un peu trontolla, de seguida veureu que naturalment s’hi posa una falca o un puntal, i allí on una cosa crema de set o s’ofega d’aigua, de seguida veureu que la humitat, el vent o la calor corren a donar-li ajuda, perquè aquest equilibri de tot allò que viu i belluga mai no es trenqui. És veritat que ens agrada molt de veure una papallona ben pintada que ens vola davant els ulls; però pensem que aquella papallona ha sortit d’una eruga que per engreixar-se i tornar-se papallona ha hagut de menjar un bé de Déu de vegetal que després trobarem a faltar en el moment d’una collita. I penseu que, i el mal que ens puguin fer unes quantes erugues és un mal passador, si aquestes quantes erugues es convertissin en una veritable plaga, de tot allò que plantem a les hortes no en quedaria res.

Penseu que, si és graciós de veure una llagosta de rostoll, que té aquelles potes tan llargues i aquella serre-ta a les cuixes, i fa uns bots que ens encanten, un núvol d’aquestes llagostes de rostoll no deixaria res per verd, i adéu-siau vinyes i fruiterars! Penseu que aquells escarabats que anomenem banyarriquers, i que fan tant de goig de veure volar cap al tard, abans de tenir aquelles banyes i aquella casaca lluent, han passat hores i hores dintre la soca d’un roure, i que una plaga d’aquells escarabats acabaria amb els boscos.

I sabeu qui són els qui solen parar els peus a tanta mena d’insectes i cuquets? ¿Sabeu qui són els qui els empaiten i els cacen i els destrueixen, fent que no s’escampin massa ni es reprodueixin massa, ni siguin un perill invencible per a la vida del pagès? Doncs són els ocells, els ocells i ningú més que els ocells: tant si s’escampen pels boscos (com els picots, els cucuts, els xoriguers i els raspinells, els botxins i els capsigranys i les mallerengues) com si roden per les bardisses i garrigues i pels volts de la casa de pagès i les hortes i les vinyes (com els rossinyols i les bosquetes i els tallarots i els sitsdistiu i els reietons i els ulls-de bou), com si tomben i ronden i volten pertot arreu (com les orenetes i els falziots).

Tots aquests ocells no mengen altra cosa que la carn dels insectes, i el moment en què els insectes poden fer més mal és el moment que ells arriben al camp i diuen: «Ja som aquí!». I comencen a aparellar-se i a fer niu, i, mentre duren els mesos de primavera i estiu, veureu que els ocells no paren un moment, i van a la caça de tota mena de mosquits i cuques i escarabats, per al menjar d’ells i per al menjar dels petits del niu, que sempre paren la boca oberta i sempre tenen gana. I com que han de fer la creixença i treure la ploma en poques setmanes, vet aquí que mai no estan tips, i cada ocellet, cada buderol de niada es menja, en pocs dies, milers de mosques i erugues i papallones.

Sembla mentida la quantitat d’insectes que s’arriba a empassar un ocell en un dia: de vegades, obrint el païdor dels ocellets morts, s’hi troben dotzenes i dotzenes de mosquits i escarabats i cuques de tota mena.

Ja hem parlat, abans, dels viatges que fan els ocells i que anomenem l’emigració. A la nostra terra la majoria dels ocells són emigrants: són poques les menes que es queden sempre a campar-se-la en un mateix lloc. Quan uns se’n van en vénen d’altres, però se’n van més que en vénen. A 1’hivern, si rodeu pels camps, veureu que la varietat i la cantadissa dels ocells són molt més migrades que en temps de primavera i d’estiu.

A la primavera vénen els ocells cantaires i els grans amics i els grans defensors de l’art del pagès, especialment tots els ocells de bec fi o de bardissa, que no poden tastar gra i que han de menjar insectes.

Si som en una masia aquells dies fresquets i eixerits del mes de març, veurem com cada matí sentim una passada nova; si anem mirant els arbres, els matolls i les bardisses, ara descobrim un niu novell, ara descobrim una parella de bosquetes que van amb un bri a la punta del bec, ara ensopeguem uns còbits que encara van desorientats i atuïts del viatge, ara ens trobem un bitxac, estarrufadet dins d’una mata de romaní, que comença la posta. I així cada dia, des de la fi de febrer fins a l’abril i el maig, tenim noves sorpreses, sense oblidar aquella gran alegria, que s’escau pels volts de Sant Josep, de veure arribar la primera parella d’orenetes: cada nou ocell que descobrim, cada un d’aquests hostes petitets i bellugadissos, és un nou amic.

Aleshores donem un tomb pels nostres conreus, que ja comencen a fer goig: pensem que darrera de cada planta, sota de cada fulla, hi ha tot un campament d’enemics que la volen perdre. Són enemics que moltes vegades ni els veiem, de tan remenuts i de tan amagadets. Però aleshores sentim cantar dalt d’una pomera o dalt d’un lledoner aquell bec esmolat com una agulla, i veiem com es belluguen unes aletes i com tremola una cua tota graciosa i tota lleugera, i beneïm Nostre Senyor perquè ens ha dut aquell bon amic d’ala terrosa, que ens refrescarà amb unes gotetes de música quan ens llevarem de bon matí, i ens netejarà el conreu de totes les cuques dolentes, i ens alegrarà els ulls volant i saltironant damunt de la gleva i passant de branca en branca amb la lleugeresa més fina d’aquest món.

I ara, si teniu una mica de paciència i us ve de gust, passarem una estoneta entretenint-nos i parlant d’aquelles menes d’ocells més importants i que fan més servei al bosc, a la vinya, a l’horta i als arbres fruiters, i que són la salut del camp, i la gràcia de l’aire, i l’alegria dels nostres ulls.