A l’esquerra, un tros de Barcelona, confosa ja amb sos suburbis, estenent-se al peu de Montjuïc, blanca, nova, immensa com una gran metròpolis. […] Una gran cinta blava, sols interrompuda per la massa roig-verdosa de Montjuïc, faixava de cap a cap l’horitzó […]. Veles llatines, arroentades pel sol ponent, flamejaven ací i allà sobre la blavenca grisor dels darrers confins, on es confonien mar i cel. […] I a la dreta, els ocrosos barris de ponent, queixalant la verda catifa del bellíssim pla del Llobregat, que, tot d’una peça, amb sos masos i vilatges escampats per aquell fruiterar infinit, s’estenia per un cantó fins al mar i escalava per l’altre les negres boscúries de la serra. Un cel de blau desmaiat, amb llapissades de perla aigualit, harmonitzava aquell conjunt de tons finíssims, que feia espurnejar els ulls d’en Foix i li travava la llengua.

NARCÍS OLLER,
La febre d’or (1890)