PREÀMBUL

«Les paraules escrites no són igual de lliures que les dites. Per això m’agraden les cartes, perquè contenen més veritats de les que qualsevol que les escriu m’explicaria en quaranta converses. Desconfieu fins i tot del que jo us vaig dient, un mosaic de peces trencades que ja no puc recompondre sense equivocar-me; el temps, mentre passa, les ha disgregades per sempre… el mateix temps que ara m’encalça i que a vós us dóna les ales de la joventut. Però a través d’aquests escrits, aquestes cartes que un dia vaig guardar i que ara us cedeixo, estic segur que vós us acostareu una mica més a la saviesa i sabreu, per exemple, que en aquest mateix indret on som ara abans hi havia una enorme fortalesa, i al seu entorn uns glacis erms, i al costat uns jardins on la gent s’hi passejava: una llarga Esplanada de la qual ja no en queda res. Li deien la Ciutadella, i era gruixuda i sinistra, en forma d’estrella; la recordo aquí mateix, com si encara estigués a fora del nostre carruatge… Però un cronòmetre foll l’ha transformada en un parc amable i en una successió de pavellons i jardins a l’anglesa, en tot de formes tamisades per la boira: això que anomeneu l’Umbracle, o l’Hivernacle, o més enllà el Castell dels Tres Dragons… He vist la gran Cascada que segons dieu va construir el jove Fontserè uns anys abans de l’Exposició Universal del 88… El recordo, Fontserè; era un noiet que corria al voltant del seu pare arquitecte quan jo era el cònsol de França en aquesta ciutat. D’això fa gairebé cinquanta anys. I, com us deia, la gran Ciutadella ja no hi és: tot allò que sembla sòlid s’esvaeix en l’aire, i és ben cert que allò que un dia era considerat immutable ha estat substituït com per art de màgia o ha caigut en l’oblit, de la mateixa manera que a mi, Ferdinand de Lesseps, ningú ja no em recorda en aquesta Barcelona desconeguda de 1891. I vós us penseu que jo deliro, benvolgut Alfred de Lénoncourt, però no és estrany, perquè també ho pensava el vostre avi quan jo li parlava de canals, o potser ja abans, des dels temps que érem companys de liceu a París.

»Llegiu, llegiu doncs les cartes que us deixo. Vós que sou un home erudit sabreu com recompondre les històries fragmentades que s’hi troben presoneres, fetes de lletres que són com insectes de formes capritxoses. Ja ho diu el clàssic: verba volant, scripta manent. Jo ja no les puc llegir, amb la vista que tinc, ni les necessito, perquè als meus vuitanta-sis anys els records del que és llunyà em vénen més nítids que mai a la memòria. Si em quedo aquests lligalls a la meva casa de La Chesnaye, quan em mori es dispersaran, i aleshores els milers de fragments de veritat que contenen es perdran per sempre. Potser algú els cremarà, d’aquí a uns anys. Imagineu-vos, tots aquests personatges cridant-nos des del paper mentre desapareixen enmig del foc… No ho podem permetre. La veritat que ells custodien ha de ser explicada. Sé que vós no deixareu que es perdin perquè us agraden les històries des de ben petit, quan el vostre avi us portava a casa i escoltàveu les meves xerrades sobre la construcció del canal de Suez, i l’instant en què els dos mars, d’Orient i d’Occident, van barrejar les seves aigües per primera vegada. Heu escrit algunes narracions que la meva esposa Agathe té en molta estima. Els amants de les històries com vós no s’aturen mai, no en tenen prou amb el record d’un Grand Tour com el que acabeu de fer per Itàlia… Ple d’inspiració i amb la imaginació agitada, heu de fixar en tinta les vostres emocions perquè els altres les comparteixin. Les lletres són una droga que mai no us acontenta prou, una droga poderosa com per a mi ho ha estat el progrés, la ciència, viatjar per la Terra o contemplar les dones belles que la trepitgen amb peus descalços.

»Per la meva part, demà tornaré a París i a La Chesnaye, on m’espera Agathe plena de tendresa, alhora cansada i envellida… La seva única obsessió és protegir-me i evitar que m’adoni de la rotunditat del meu fracàs, de l’absoluta destrucció de tot allò que he construït en els darrers anys, després de l’èxit de Suez. M’ha buscat unes proteccions entranyables: un gat d’angora esquerp a qui diem Òscar i un lloro parlador anomenat Coco, que em recorden gent que he conegut i que em fan molta companyia en les llargues hores de l’hivern al camp. En fi, per acontentar la meva esposa faig veure que no m’assabento gaire de les coses, em repeteixo més del compte per demostrar que ja no hi toco i, sobretot, no mostro cap interès per la situació de la Companyia de Panamà, que l’any passat va ser dissolta pels tribunals i ara és pròxima a la liquidació. Com si no hagués existit mai. Així són els nostres temps: d’un sol cop de maça, un jutge desinformat és capaç de tombar la feina de tota una vida. És clar que vós ja coneixeu els rumors que diuen que al darrere de la Companyia hi ha una estafa monumental de centenars de milions de francs, que molta gent ha rebut diners a canvi de favors o de guardar silenci sobre les activitats de l’empresa… Ara ja és inútil que digui que hem invertit milions en la construcció del nou canal, que des de fa deu anys hem gastat quatre vegades més del que va costar l’excavació de Suez, i que les dificultats que hem trobat a la zona de la Culebra han fet impossible que poguéssim anar més lluny i acabar l’obra començada… Res no farà canviar els nostres botxins. En veure que vacil·làvem, els voltors que prosperen a la República s’han llançat damunt nostre sense pietat i ens han fet caure, abans que la mateixa natura ens pogués vèncer. I és clar que hem hagut de pagar a diputats i periodistes per seguir endavant, però sabeu bé que aquest és el costum… la manera habitual d’obtenir influències…! ¿Com volien que prosperés una obra com aquesta enmig d’una societat corrompuda? Pitjor per a França: el canal de Panamà s’acabarà, sens dubte, però seran uns altres els qui en trauran els profits i la glòria. Tal vegada aquests americans, que progressen ràpidament i que idolatren els diners més que nosaltres.

»Des que es va acabar el canal de Suez sembla que els meus afers estiguin condemnats al fracàs, com si amb la unió del Mediterrani i el mar Roig haguéssim provocat els déus i l’equilibri del món, i l’afront no pugui ser reparat més que amb el meu sacrifici. Per això, mentre vós us quedeu al consolat de Barcelona recomponent aquestes cartes, a mi em processaran a París per la qüestió de Panamà. Seguireu escrivint i potser darrere meu també caurà el meu fill Charles, el que va néixer a Màlaga i vaig portar aquí de ben petit… Tal vegada a mi no gosaran dur-me a la presó, però ell acabarà entre reixes, ho pressento. I no serà l’únic: també processaran altres membres de la Companyia, algun diputat o polític de renom; potser fins i tot l’enginyer Eiffel tindrà problemes, ell que tant ens va ajudar… Sort que fa poc que va construir la seva torre de ferro per a l’exposició del Camp de Mart, i penso que només per això ja serà recordat. És una obra que imposa, tot i que molts troben lletja la seva torre punxeguda i diuen que és una andròmina que cal enderrocar. Dos anys després de muntada, Gounod, Garnier i Maupassant, entre d’altres, conspiren per tombar-la. Ja trobaran qui els ajudi. Novament, s’aliaran l’enveja i la ignorància per fer caure un home que es creu invulnerable però que només és audaç i, justament per això, més fràgil que aquells que l’ataquen des de la inèrcia i la desídia.

»Hem construït obres grans pensant que serien el nostre llegat i, al capdavall, hem descobert que ens importen molt menys que les persones que ens han acompanyat al llarg de la vida. Avui estic cansat, però demà, abans de marxar, us demanaré notícies sobre algunes de les persones que vaig conèixer en aquesta ciutat, en el temps en què vaig ser cònsol de França. Vull que em porteu al passeig de Gràcia a veure els jardins dels Camps Elisis, on va triomfar Anselm Clavé amb els seus cors d’obrers entusiastes. Vull veure l’extensió de l’Eixample, per comprovar si tot s’ha fet com el bon amic Ildefons Cerdà va calcular en el seu projecte. Però potser vós no sabeu ni qui era, perquè ja fa quinze anys que va morir. Molts el recordem amb afecte. Se’m fa estrany haver-lo sobreviscut, haver durat tot aquest temps enmig de tants amics desapareguts d’aquella Barcelona somniadora i revoltada: Cerdà, Narcís Monturiol, Víctor Balaguer, Tomàs Rocamora, Felip Monlau, Pascual Madoz, Laureà Figuerola… El nostre segle ha passat de pressa, encalçat per l’acumulació del capital i l’extensió de les ciutats, sacsejat pels romàntics i pels revolucionaris, per les revoltes obreres i pels avenços científics. La meva vida ha passat de pressa, ocupada a perseguir uns quants somnis realitzables i massa quimeres. Però no em feu gaire cas, jove Alfred, tan sols són records de fets llunyans, i ja us he dit que no confieu en la meva memòria. Llegiu en canvi les cartes d’aquells que em van acompanyar un temps en aquest mateix lloc on som ara. Que siguin ells els qui us atrapin amb els seus escrits, més que no pas jo amb les meves paraules».