PRIMERA PART

De Ferdinand de Lesseps a Tomàs Rocamora

8 de maig de 1842

La vida és un conjunt d’obstacles que s’interposen entre nosaltres i allò que ens reserva el destí. Això em deia el meu pare, que era un bon amic del vostre. I vèncer un d’aquests obstacles és el motiu d’adreçar-me a vós. Ja sabeu que en els propers mesos em traslladaré de Màlaga a Barcelona, on he estat designat cònsol a la ciutat. Aquesta és una destinació llargament esperada per mi, que en realitat encara no s’ha concretat oficialment, però sobre la qual he rebut plenes garanties des de París.

Quan arribi a Barcelona és quan necessitaré el vostre ajut. Per les informacions que tinc, no em puc refiar que l’actual cònsol em deixi la casa i els assumptes en les condicions escaients, i tinc l’encàrrec de defensar al més aviat possible els interessos de França en la situació convulsa que es viu a la vostra ciutat. Em seria, doncs, de gran utilitat que em preparéssiu el camí. Necessito que us entrevisteu amb els responsables del consolat i m’informeu sobre l’estat real dels seus béns i les seves activitats, més enllà del que em diuen els documents oficials. I, també, que preneu contacte amb els proveïdors perquè ho tinguin tot llest per a la nostra arribada. Quan vós i jo ens vam conèixer a París, i vam tenir aquelles llargues converses al saló de la meva sogra, madame Delamalle, em vau causar molt bona impressió, tot i que en un principi us considerava un xicot massa propens al desànim. Però, en fi, suposo que vós devíeu pensar que les meves idees eren les d’un megalòman. Una cosa va per l’altra, i ningú l’encerta del tot. A mi em basta que el meu germà Théodore m’ha tramès referències de la vostra eficàcia i fidelitat, cosa que em dóna la confiança (imprescindible en aquests assumptes) perquè puguem treballar plegats.

També us agrairé que m’escriviu, al llarg d’aquestes setmanes que queden abans de trobar-nos, sobre els costums de la ciutat de Barcelona i dels seus habitants. Això no us costarà, benvolgut Rocamora, tenint en compte que esteu acostumat a escriure cròniques als diaris. He estat informat que els catalans mantenen una forta identitat i uns costums diferents d’altres regions d’Espanya. La mateixa existència d’una llengua regional, que sembla que tothom parla de forma habitual al carrer, farà que la meva adaptació a Barcelona sigui encara més laboriosa, així que vull preparar-la amb cura. Les integracions en un entorn nou no em preocupen —recordeu que sóc un home viatjat—, però em temo que, un cop hagi arribat al consolat, no tindré gaire temps per aquestes qüestions, ja que caldrà que m’enfronti a problemes més peremptoris.

El trasllat serà un canvi important respecte a la nostra vida actual a Màlaga. Aquesta és una ciutat petita i provinciana, amb una vida social reduïda, on el cònsol té més rellevància que no pas feina. La calor de l’estiu, que ja s’acosta altra vegada com una amenaça, resseca els camps i aixafa els homes: gairebé impedeix la respiració de la gent del nord com nosaltres. A la calor jo hi estic força acostumat, després dels anys que he passat a Alexandria, però per a la meva esposa, Agathe, i per al meu fill Charles, que ara té just un any i mig, aquest clima és força pesant. El que em resulta més angoixant és haver de viure bona part del dia reclosos dins dels patis ombrívols. Potser per a Agathe, per a qui vaig fer portar el piano, o per al nen, que es passa la major part del dia adormit, amb això ja n’hi ha prou, però jo em sento com engabiat. Ara ja han quedat enrere els moments de dificultat, com aquells esdeveniments del vaixell Phénicien dels quals haureu sentit parlar, quan vaig ajudar a fugir un general liberal i vaig evitar-ne el linxament. Ara, Agathe en té prou amb sortir al vespre a cavall per la platja, o organitzar petites vetllades musicals, però jo, malgrat que he portat la meva biblioteca de París, m’avorreixo enormement. En fi, només aspiro a servir el meu país en una ciutat gran i rica com és Barcelona, malgrat que la situació estigui plena de dificultats. Els problemes no m’espanten, ans al contrari, són les dificultats les que fan créixer i madurar les virtuts que s’esperen d’un diplomàtic.

De Tomàs Rocamora a Ferdinand de Lesseps

24 de juny de 1842

A Ildefons Cerdà el vaig conèixer gairebé al mateix temps que el llum de gas, i us asseguro que tots dos em van causar una gran impressió. Per tant, és una feliç coincidència que també vós us l’hagueu trobat fa pocs dies, ara que ja fa unes setmanes que esteu instal·lat com a cònsol de França a Barcelona. A la vostra última carta em pregunteu quines referències tinc d’aquest enginyer, ja que a vós us ha causat una impressió excel·lent, pel que sembla. Doncs, per la meva part, he de dir que a ell el considero un dels nostres, un afecte a la lluita per la igualtat dels homes. Es podria dir que hem trobat un nou company de batalla. Brindo per això, amic meu!

Us he de confessar que la meva primera trobada amb Cerdà va ser casual: s’esdevingué a la diligència que ens portava de Madrid a Barcelona. El viatge dura sis dies, i ens va permetre parlar llargament. Era una setmana gèlida de l’abril d’enguany en què el fred va tornar d’improvís, si ho recordeu, com si l’hivern es resistís a desaparèixer. Jo venia de fer un encàrrec per a l’editor del Diario de Barcelona, don Antoni Brusi, que m’havia enviat a preparar un acord amb la Gaceta de Madrid. Ildefons Cerdà anava destinat a Catalunya, complint una ordre del Ministeri de Foment. Com que dins del carruatge hi havia gent poc interessant (un hisendat, un capellà, una senyora amb un nen d’ulls blaus que ens mirava impertinent a tota hora, o un comerciant estranger d’aquells que et trobes de tant en tant fent bots pels camins d’Espanya), de seguida em va atraure aquell home jove de grans patilles, gestos inquiets i figura robusta, poc donat a fer comentaris intranscendents i en canvi reflexiu, observador, absolutament lògic i cartesià en les converses que va desgranar al llarg del viatge. Potser fins i tot massa racional, vaig pensar a estones. Però al final sempre el redimien aquells seus ulls somniadors que la major part del temps eren fora de la diligència, capturant imatges que nosaltres no vèiem. No em vaig equivocar: com us deia, vam tenir estona per parlar molt mentre el carruatge trontollava pels camins polsosos, i de la pols de les nostres converses van sortir idees noves, opinions lúcides, conceptes que palpitaven enmig d’una selva de coneguts comuns que s’anaven fent presents com en una invocació dels esperits. Sé que coneixeu aquesta sensació d’epifania amb un desconegut. La vida, estimat cònsol, ens va atrapar una vegada més en una comunió de paraules!

Sí, quan es produïen els silencis i la nostra conversa quedava interrompuda, a Ildefons Cerdà el veia sempre mirant per la finestra amb ulls penetrants, els mateixos que et perforaven des de sota d’unes celles marcades amb una interrogació permanent. Recordo com si fos ara que, protegint-se del fred amb una manta, el jove enginyer meditava sobre la seva vida passada. Tal vegada va ser aquell nen d’ulls blaus que ens acompanyava qui arrossegà Ildefons cap a la seva infantesa. O tan sols era el viatge de retorn al país que l’havia vist néixer. Sigui com sigui, els pensaments del jove Cerdà evocaven els instants en què ell era un noi espavilat que corria al mig del camp. Una llambregada, tan sols un instant etern, i a Ildefons Cerdà li va semblar veure’s ell mateix a fora, quan era petit, corrent per la vora dels cingles del riu Congost, a prop del mas familiar que em va descriure amb enyor.

—Sacre Dieu!… Acabarem tots a terra si el cotxer segueix conduint d’aquesta manera —va exclamar Maurice Leblanc quan la caixa s’inclinà perillosament en un revolt.

Vam treure el cap per la finestra de la portella i veiérem que el marge del Camí Ral havia cedit, per efecte de les fortes pluges seguides des de mitjans de febrer, que havien fet créixer l’Ondara fins a nivells mai recordats en la memòria feble dels camperols. A monsieur Leblanc, el francès que ens acompanyava a la diligència, l’havien enviat a Madrid a gestionar els permisos per fabricar gas a Barcelona. Era un home susceptible i estava exhaust. Havia hagut de mantenir els obligats contactes amb el poder que resideix a la Cort, amb els funcionaris que controlen els permisos i les prebendes, i el resultat havien estat un parell de setmanes perseguint homes indiferents i altius que exigien ser convidats a dinar a les millors fondes un mínim de tres vegades abans de parar l’orella una sola vegada. Leblanc havia quedat esgotat de tant donar conversa a aquells mediocres explicant meravelles certes i inventades sobre París, alabant les virtuts dels costums d’Espanya, fent acudits sobre els francesos, prometent enviar-los perfums de la Rue de Rivoli per impressionar les seves esposes o amistançades. I ara, potser com a venjança, es dirigia a Barcelona queixant-se contínuament de l’estat lamentable en què es troben els camins de la pell de brau. Cerdà i jo no volíem ni imaginar-nos, si aleshores ja es queixava d’aquella manera, què diria l’endemà, quan, un cop remuntada la Panadella, el carruatge baixaria pels forts pendents de Santa Maria del Camí en direcció a Jorba relliscant enmig del fang abocat per les torrenteres de l’Anoia. Per fortuna nostra, tant el cotxer com el mosso eren espavilats i estaven avesats a resoldre les encallades posant unes fustes que porten a la baca. Però aquest recurs al francès li va semblar al·lucinant, ja que el més racional, va dir, hauria estat arreglar els trams malmesos. El més racional!, va dir el gavatxo que viatjava per un país escombrat pel fatalisme… En aquell moment, hauria brindat per Descartes, si hagués tingut licor a la petaca. Però Ildefons Cerdà va salvar la situació quan li respongué que tenia raó de dir que els camins carreters de França són infinitament millors que els del sud dels Pirineus.

—A Espanya —va dir—, les obres endegades per Carles III només van arribar a enllestir algunes rutes del centre peninsular, mentre que Catalunya, més muntanyosa i perifèrica, sempre ha quedat en una situació desoladora. Res a veure amb el vostre país francès.

I jo afegeixo: la nostra monarquia és una calamitat, amic meu, i com a mínim es mereix una revolució semblant a la francesa! Per tant, Cerdà sap perfectament, perquè ho ha estudiat al llarg de sis anys, que els camins del nostre país són encara, en la immensa majoria, senders per als ramats, com a molt camins de bast prou amples perquè els puguin creuar cavalls i mules amb càrrega al llom. Com a camins carreters només es poden comptar els de Madrid, València i França, i encara en la situació llastimosa que nosaltres vam comprovar al llarg del viatge.

No obstant això, embolcallat, protegit per les seves creences il·lustrades, Ildefons Cerdà i Sunyer és un home convençut de la possibilitat de regenerar Espanya. Ho sabeu perfectament, amic Lesseps: ell no té dubtes que l’actual govern liberal d’Espartero abordarà els problemes de la gran nació en decadència. De fet, Cerdà considera prometedor que els liberals hagin començat descavalcant de la monarquia la regent, Maria Cristina, obligant-la a fugir del país com si fos una vella relíquia. Com molts altres insensats, Cerdà està convençut (a la diligència m’ho va repetir diverses vegades) que aquella acció és signe del canvi que ha de venir. Ni ell ni els idealistes que l’acompanyen sovint s’adonen que el gest del duc de la Victòria no és cap canvi, sinó tan sols un intercanvi, un símbol del poder que passa de mans, aquell procés tan ben conegut per Maquiavel que nosaltres comencem a entreveure en la primera meitat d’aquest segle XIX.

Malgrat que Cerdà no té un esperit incendiari com el meu, té el foc de la joventut a les entranyes i avança cap a un horitzó aclarit que només veuen els seus ulls o imagina la seva ment ordenada i metòdica. Així que ni tan sols va entendre de què anaven les paraules que li havia dirigit feia menys d’una setmana el sotssecretari del Ministeri de Foment, amb qui s’acabava d’entrevistar, segons em va dir. Aquell home el va voler motivar amb el mateix posat irònic que tenia per a tots els joves que encara no coneixen els seus límits:

—Vagi, vagi a la seva patria chica, i allà faci el que pugui. Tots sabem que per al govern mai no ha estat fàcil treballar amb els catalans… però tal vegada vostè podrà, ja que té un peu a cada banda, como el Coloso de Rodas…

Ildefons Cerdà no havia entès la subtil ironia del sotssecretari, tot un individu amb qui havia coincidit diverses vegades perquè a les tardes es movia pels cafès literaris de la Gran Vía. Quin personatge, aquell! Era un home de tarannà pessimista, d’un desànim profund encastat dins d’una eixuta ànima castellana, com si les obligacions d’alt funcionari li pesessin massa i l’aclaparés el convenciment d’estar de pas en aquell despatx decorat a l’estil imperi, herència de l’administració francesa de vint anys enrere que ningú no s’havia preocupat de canviar. «En aquest país tots estem de pas, la constància no és una de les nostres virtuts», es devia queixar mentre encarregava al nou enginyer Cerdà els projectes de la carretera de Tarragona a Móra d’Ebre i els accessos a la Vall d’Aran i la Seu d’Urgell. Sense gaire esperança que els projectes tiressin endavant, el sotssecretari el va felicitar perquè aquests encàrrecs almenys li permetrien tornar a casa. «A casa sempre s’hi està bé», devia dir-li, evocant la verdor dels prats asturians, que es precipiten fins al mar engolits per les tempestes. Ildefons Cerdà l’havia escoltat amb l’entusiasme a flor de pell i la fascinació pel poder tot just descobert, segons vaig endevinar pel que m’explicava. Després de tant de temps estudiant a Madrid, després d’haver estat destinat l’any anterior, un cop obtingut el títol, a reconèixer el camí entre Albacete, Múrcia i Cartagena, Cerdà se sentia vagament feliç de tornar a Catalunya amb la cartera plena de projectes i la possibilitat de dur-los a terme. El retorn era també la culminació dels seus estudis i la demostració a la seva família que, arriscant i resistint, finalment havia triomfat. «Tu sabràs el que fas, però amb nosaltres no hi comptis», li havia etzibat el seu pare, don Ildefons Cerdà i Pujolar, abans que marxés. Segons em va explicar el jove Cerdà, quan el seu pare se sent contrariat es veu que acostuma a mostrar el seu costat fosc, i no té aturador: pren decisions de les quals sovint s’ha hagut de penedir, però mai, mai no fa marxa enrere, portat per un orgull atàvic que l’avi Bartomeu li ha gravat a foc. Un cop superats els llargs anys de penúria i estudi, el viatge de tornada era el torn del jove Cerdà de demostrar que la raó sempre havia estat de la seva part. Però, sobretot, amagada molt endins del seu pit, hi havia també la incertesa de tornar a veure una noia amb qui havia conviscut en els seus dies d’estudiant a Barcelona, allà per l’any trenta-cinc.

En aquells dies d’abril, la noia ocupava sovint els seus pensaments. Una tarda de fred intens, quan el sol ja declinava a fora de la diligència i l’aire sec esventava confidències, Cerdà em va confessar que havia hagut de deixar Maria Gallart, la seva promesa, en el moment que havia decidit anar a estudiar a Madrid. «No la podia portar amb mi a una pensió d’estudiant», va dir-me com si necessités disculpar-se, «així que es va haver de quedar a Barcelona, i no s’ho va prendre gens bé. Suposo que esperar set anys era massa per a una noia com ella. Però creieu-me que tinc tota l’esperança de trobar-la altra vegada, i que les coses tornin a ser com abans. En aquests anys he après que sempre es pot tornar a començar».

I segurament per oblidar la noia que havia deixat a Barcelona set anys enrere, que esperava tornar a veure aviat i de la qual em va parlar sovint al llarg del viatge, em va explicar altra vegada alguns records d’infantesa. De quan era petit i vivia al mas familiar, el mas Cerdà del pla de la Garga, situat als voltants de la vila de Centelles, al punt exacte on els cingles del Congost s’eleven des del Vallès fins a la plana de Vic. Per la finestra del nostre carruatge, convertida en un forat a través del temps, semblava que el jove Cerdà podia veure’s passant a prop dels safareigs entre noies que rentaven la roba i anaven vestides amb faldilles ondulants. Veia un passerell que aviat es distanciava de les xicotes de braços mullats i mans envermellides i creuava els camps i els horts, travessava les sèquies i evitava les figures encorbades dels jornalers, mossos i parcers que segaven la civada o conduïen l’aigua cap a la terra assedegada. Ignorant les figures velles dels qui lluitaven contra la terra, sentint la força que creixia en ell dia rere dia, aquell noi a qui deien Fonset, el petit Ildefons Cerdà, s’allunyava cada vegada més de tot el que l’havia voltat fins aleshores, orientant-se per una xarxa de camins que coneixia perfectament. Et in Arcadia vivixit, va pensar des de l’interior del carruatge, i potser era el coneixement precís dels senders i dels contorns dels camps, de les codines que emergien pertot, dels espadats de marga i de les construccions escampades pel pla de la Garga, l’altiplà que s’estén com un altar des de la carena del Puigsagordi fins als cingles de Bertí, potser era aquell coneixement l’essència de la seva Arcàdia feliç. Un paradís fet del record de les aventures que el portaven més enllà dels conreus de blat, cap als boscos d’alzines, cap a les pinedes que travessava a tota velocitat com un orb a les palpentes, endevinant tots els racons, fins arribar a les vores dels barrancs del Congost on es precipitaven les pedres i ell s’aturava en sec a imaginar el futur. «No pateixin, en Fonset els dibuixarà un mapa de com arribar-hi», deia la seva mare als convidats mirant-lo amb tendresa a través del temps, des d’un instant ja perdut en algun lloc dins de les cent cinquanta hectàrees del mas familiar, que s’estenien fins a la font de Vilarestau, la font on les nits d’hivern les velles contaven que el mateix gran emperador de la França, Carlemany el victoriós, havia begut aigua en una copa d’or encantada, havia begut d’un brollador que en Fonset dibuixava amb una creu en l’esquema que traçava per orientar a les visites, un mapa precís, insòlit per a un nen de la seva edat, on hi figuraven les cases i els marges, els cingles ondulants, els boscos ombrívols, els camins i les bifurcacions, tots els turons i torrenteres, les taques amb rouredes i, formant una immensa i rotunda quadrícula, els camps parcel·lats que s’estenien fins als límits de la seva infantesa.

«Laus Deo», va sospirar el mossèn que viatjava assegut al nostre costat a la diligència en el moment que vam veure els llums de Cervera dalt del turó, i a tots ens va semblar veure les portes del cel. Monsieur Leblanc ja no deia res perquè s’havia adormit, havia deixat de patir ara tot just quan arribàvem. «Amén», va respondre mecànicament una dona asseguda a la seva esquerra, la que havia pujat a Lleida amb el nen. Acostumat com estava a sentir parlar només el senyor Cerdà, durant tots aquells dies, i també un altre viatger que xerrava pels descosits (un tal Genaro Gardini que afirmà, sense que jo en aquells moments me’l cregués gaire, que era el cònsol de les Dues Sicílies a Barcelona i que venia de Madrid de presentar les credencials a la cort), em vaig girar a veure el rostre del mossèn que havia parlat i em vaig trobar amb dos ulls brillants en la foscor que sorgien d’un rostre impassible, enigmàtic. Per Judes, si per un moment vaig pensar que em trobava davant del dimoni! Em va semblar que aquell predicador de la fe, fins aleshores reclòs en la lectura del seu breviari, parava atenció i ressorgia de la seva absència just en el moment que Ildefons Cerdà em contava, com de passada i sense donar-hi crèdit, la història d’unes fabuloses joies del Perú que la gent feia córrer que el doctor Joan Gallart, el pare de la seva xicota Maria, tenia amagades a Barcelona.

Cervera s’acostava lentament en el silenci de la nit, una quietud només trencada per les campanetes dels cavalls, que tothom havia deixat de sentir a força de repicar: la ciutat era una filera de llums somortes movent-se com una serp a dreta i esquerra de la diligència, un grapat de cases fantasmals enfonsades en la foscor de la lluna tapada pels núvols, cases perdudes enmig del fred nocturn que cobria la terra. Les rodes van tamborinar pels carrers empedrats, giraren per les cantonades i creuaren un parell de places fins arribar, pel carrer Major, davant mateix de l’Ajuntament. Pràcticament no hi havia llums al carrer, i davant de la posta ens esperaven amb torxes. Tothom va baixar del cotxe i Ildefons Cerdà va ajudar la senyora a descarregar el noi adormit. A través d’un carreró humit i brut, vam atansar-nos fins a l’hostal on feia nit la companyia de diligències del camí ral. Recordo que de la porta va sortir un encarregat sorrut i antipàtic que va començar a discutir amb el cotxer perquè aquest li havia dit que l’endemà s’haurien de quedar fins després de migdia: calia reforçar l’eix davanter, que amenaçava de trencar-se, i això li costaria almenys cinc o sis hores. No, no podia arribar a Barcelona de cap manera en aquelles condicions, encara faltava pujar i baixar el port del Bruc.

Ildefons Cerdà em va explicar que s’havia fet tard i ja no podia anar a veure Jaume Balmes, com tenia previst. Probablement heu sentit parlar de mossèn Balmes, un pensador que promet molt en els cercles intel·lectuals de Madrid i Barcelona. He de dir que, malgrat la seva pertinença a l’Església catòlica, aquest home ha escrit articles força interessants sobre tota mena de qüestions. Doncs sembla que Cerdà coneix mossèn Balmes des de petit, perquè és amic de la seva família des de fa molts anys, i em va dir que li faria arribar una nota i el visitaria l’endemà de bon matí. «Té, vés a portar aquesta nota a la Universitat», va dir de seguida, i va allargar el sobre amb el paper que acabava d’escriure a un dels menuts que formava part de l’eixam d’espavilats que havia sortit a rebre’ns qui sap d’on i que brunzien com abelles nocturnes. Malgrat la seva pobresa evident, els nens d’aquella nit no tenien l’aspecte miserable i escanyolit de la mainada que sortia dels pobles de l’Aragó, on havíem presenciat escenes d’autèntica misèria, amb infants que semblaven haver sortit de les cavernes. Cervera semblava un poble més pròsper, segurament gràcies a la seva universitat i al fet d’estar situat en un encreuament de camins. Acabava d’allargar el braç amb la nota i una moneda de ral quan Ildefons Cerdà es va adonar que amb aquell gest arbitrari traçava la ratlla entre un infant afortunat i vint de malaurats, entre un desagraït i dotze envejosos. Vaig veure que el cap li rodava de cansament.

Va tornar a la diligència, es va fer baixar una valisa de la baca i va treure’n una altra bossa de monedes que començà a repartir entre la mainada: la cridòria va ser monumental, i quan l’enginyer entrà a l’hostal, els nens hagueren de ser allunyats per la mestressa a cops d’escombra. A dins, ens trobàrem amb la taula parada i amb els viatgers que ja menjaven. Sense dir-nos res els uns als altres, ens vam precipitar a seure com si faltessin cadires, ja que teníem una gana de gos. Després de l’estofat, animats pel vi del país, els viatgers van començar a xerrar entre ells, però Ildefons Cerdà va excusar-se i demanà de pujar a la seva habitació, que va resultar ser una cambra de tres que ens havia estat assignada a ell, a mi i al cònsol Gardini. Cerdà hi va anar primer, i Genaro Gardini i jo mateix vam pujar bastant més tard, ja que l’estrany cònsol xerrava amb tothom qui es trobava, i jo em vaig quedar força estona assaborint el licor que tenia l’hostalera. A la cambra ens hi va conduir un mosso amb una llàntia d’oli que perforava els passadissos foscos. La cambra era gran, però els tres llits els havien situat massa junts. Les màrfegues de llana insinuaven bonys, i hi havia una tauleta i tres cadires, a més dels gibrells i les palanganes. Les parets eren esvorancades i humides, i més enllà del quinqué que ens havien deixat regnava una foscor absoluta. Quan vam arribar, el cònsol xerraire es va colgar de seguida, completament vestit, però em va semblar que m’observava. Darrere la paret es començà a sentir la veu del mossèn, que resava amb un to neutre, persistent, com el doll d’aigua d’una font inacabable.

Ildefons Cerdà ja dormia, i havia deixat un llibre a la cadira del costat del llit. Mentre m’ajeia, amb una esgarrifança de fred perquè ningú no havia passat el braser pels llençols, vaig agafar el volum, del qual ell m’havia parlat molt al llarg del viatge. Era el Voyage en Icarie d’Étienne Cabet, una obra publicada feia poc que el seu amic Pascual Madoz, que coneixia personalment l’autor, li havia regalat a Madrid. Quan Cerdà me’n parlava, el seu rostre distret es transformava sota una llum d’estiu. Vaig obrir el llibre a l’atzar per una de les pàgines i una aura d’utopia sorgí dels fulls fatigats i m’il·luminà el rostre. Un raig que només jo percebia esqueixà els límits de la foscor i m’embolcallà intensament, mentre els meus ulls seguien les paraules que Cerdà acabava de llegir abans d’adormir-se:

Mireu doncs amb mi el plànol amb els carrers d’Icària, tots amples i rectes: n’hi ha cinquanta que travessen la ciutat paral·lelament al riu, i cinquanta més que la travessen perpendicularment. Els deu grans carrers de color vermell són carrers de ferro; tots els grocs són carrers amb carrils artificials, i els blaus són carrers amb canals. Ara veurem el plànol d’un dels barris. Tot allò que està dibuixat en color és un edifici públic: aquí teniu el col·legi, l’hospici i el temple. Els edificis vermells són grans tallers; els grocs, grans magatzems; els blaus són els llocs reservats a les assemblees; els de color violeta són monuments. I aquí tenim ara el plànol d’un carrer. Mireu! Setze cases a cada costat, amb un edifici públic al mig i dos més a les extremitats. Aquestes setze cases són exteriorment iguals, o combinades de manera que formin una sola construcció, però cap carrer no s’assembla completament a un altre. I on sigui que aneu trobareu la ciutat coberta de jardins, ja que n’hi ha a tots els carrers i darrere de totes les cases: en molts, la gespa és substituïda per arbres, parres o rierols, fins i tot per canals guarnits de precioses balustrades.

Aleshores vam entrar en una mena d’òmnibus de dos cossos, capaç de contenir quaranta persones assegudes de cara en vuit bancs de cinc seients, i cadascun dels bancs tenia la seva entrada particular pel cantó del carruatge. Tot plegat semblava pensat per a la comoditat de les persones, per aconseguir un carruatge càlid a l’hivern i fresc a l’estiu. Les rodes rodaven encaixades dins de dos carrils de ferro, sobre els quals les feien girar tres esplèndids cavalls. La meitat dels carrers (de dos en dos) tenien òmnibus, de manera que tots els ciutadans eren conduïts arreu, amb més comoditat que si cadascú disposés de cotxe propi. I la gent que va a peu també està protegida contra les inclemències del temps, ja que tots els carrers tenen voreres cobertes, tancades amb vidres per protegir-les de la pluja sense privar-les de llum, i amb teulades mòbils per evitar la calor. La precaució ha arribat fins al punt de construir, de tant en tant, a cada cantó del carrer, descansos coberts sota els quals s’aturen els carruatges, per poder pujar o baixar sense preocupar-se del fang o de la pluja.

I aleshores vaig endevinar la ciutat, neta i funcional, ampla i lluent. Era com Ildefons Cerdà mateix me l’havia explicada, com la veia en aquells dies i com us la deu haver explicat a vós, estimat Lesseps, ara que el coneixeu. Però la visió que em va transmetre no era la dels icarians, no era exactament la que descriu Cabet en el seu llibre. S’hi assemblava força però era més real, més tangible, es podia construir en un lloc concret a partir d’un model existent. En la seva conversa, Cerdà només endevinava que la nova ciutat, igualitària i justa, seria obra seva i que tard o d’hora l’hauria de traçar en un paper que encara estava en blanc, un paper transparent encara sense pautes, esperant que ell s’hi aboqués a dibuixar-lo com quan era petit, feia un mapa i orientava les visites, amb els ulls brillants i la imaginació desbordada.

De Genaro Gardini a August Muntadas de Maldà

26 de juny de 1842

Quina calor que fa, en aquesta Barcelona! I això que encara som al mes de juny. Des de la meva tornada de Roma no faig més que ofegar-me. En canvi, al turó del Celio on s’està la meva mare corria sempre la mateixa brisa fresca que acaronava els cèsars. En fi, què us he d’explicar, vós heu conegut Roma en el vostre Grand Tour, amic August, en el viatge iniciàtic pels grans llocs d’Itàlia que els Maldà heu fet sempre, a la manera anglesa… A vegades penso que segurament el vostre serà un dels últims Grand Tours de la migrada noblesa de Barcelona, ara que els diners s’escampen i arraconen famílies nobles com la vostra. Però això segurament no us ho hauria de dir sense posar en risc la nostra amistat, ja que les persones com vós esteu poc avesades a mirar de cara al futur, una actitud que, equivocadament, considereu vulgar i pròpia dels burgesos.

Vós i jo sabem que Roma, la ciutat on vaig néixer, és magnífica, i que no té res a veure amb aquesta Barcelona on m’ha tocat ser cònsol del regne de Nàpols i les Dues Sicílies. Aquesta Barcelona vostra és una ciutat esquifida, retinguda dins d’uns murs absurds. Crec que és això el que la fa calorosa. Ja no queden hortes ni places, les cases estan apilonades i els propietaris, avariciosos, les fan créixer amunt sense parar. Gairebé es pot sentir l’escalfor dels cossos que s’amunteguen pels carrers o intenten passar per les portes estretes de les muralles, on has de vigilar per no ser aixafat pels carros i les bèsties. Malgrat que ja fa temps que sóc aquí, encara no m’acostumo a la humitat, al salnitre i al laberint… Com trobo a faltar les pinedes del Laci, mirant rere els barrots de la vostra gàbia!… Fins i tot a Palerm o a Nàpols, a la seu del govern que em paga, es respiren aires més purs, hi ha espais més oberts i monuments més insignes que en aquest cau de fàbriques sense descans.

Però anem al que a vós us interessa. Fa una estona he tingut visita del vostre criat, i em diu que esteu impacient per conèixer la continuació de la meva primera trobada amb el senyor Cerdà. Veig que us atrau aquest enginyer que està fent enraonar força la gent de Barcelona des de la seva arribada… I jo que em pensava que us avorria, amb les meves xafarderies! Continuo, doncs, però us demano que després de llegir-les llanceu les meves cartes al foc o les deseu en un calaix on quedin retingudes fins que el temps els faci perdre el sentit, si és que en tenen algun. Més endavant, totes aquestes lletres aniran a parar a qualsevol bagul llançat a l’abocador per alguns hereus que encara han de néixer, dels quals només sabem que no tindran cap ganes de llegir històries que no són les seves.

D’aquell matí d’abril, mentre fèiem temps i els fusters reparaven la nostra diligència per continuar camí cap a Barcelona, el primer que recordo és la figura de Jaume Balmes baixant a rebre Ildefons Cerdà a la porta de la Universitat de Cervera. Davant nostre aparegué, al cap d’uns minuts d’haver demanat per ell, un individu esvelt i demacrat, un home esquàlid de moviments nerviosos que s’assemblava, per aspecte i desenvolupament, a un ratpenat d’aquells que trobem a les coves abandonades. Sí, era ben bé com una ratapinyada movent-se (cal dir que de manera elegant) dins de la cova que avui en dia és la universitat, casalot enorme que algú va trasplantar com un esqueix de terres castellanes i que ara es troba en procés de descomposició, perquè sembla que des d’un principi va arrelar malament. No us preocupeu per la meva primera impressió: sóc conscient, perquè me n’heu parlat, que es tracta d’un home d’una gran intel·ligència, un individu que, als seus trenta-dos anys, ha estat capaç de raonar sobre tota mena de qüestions polítiques i filosòfiques del nostre temps, i que té una producció de llibres ja força extensa.

Aquell matí, acompanyàvem Ildefons Cerdà tres persones que ens havíem afegit a la visita: el senyor Tomàs Rocamora, un redactor que treballa al Diario de Barcelona i que és una mena de revolucionari impenitent, i que em fa l’efecte que beu més que una esponja; un capellà estrany que es fa dir pare Elies, que vam conèixer a la diligència i que es dedica a fer curioses profecies, i jo mateix, que també em volia distreure a costa dels altres, com fa mitja humanitat. Com us comentava, Jaume Balmes ens mostrà de seguida que es tracta d’un individu ple d’energia i dotat d’una viva intel·ligència.

—M’han dit que a Madrid heu simpatitzat amb alguns republicans —li va retreure Balmes a Cerdà al cap de poca estona—, que us heu deixat veure als cafès on es conspira contra el regent… Però és el govern del regent qui ara us paga el sou, ¿no és cert? ¿Tornareu a mossegar la mà de qui us dóna de menjar…?

—Crec que els que us han informat exageren, però almenys jo no necessito, com vós, l’ajuda dels altres per anar a aconseguir el meu salari… —va respondre Cerdà amb calma.

No us enganyo, més o menys així va començar la conversa. Els tres personatges que acompanyàvem Cerdà vam intentar fer veure que no hi érem. Jo em mantenia en silenci simulant que admirava els elements barrocs de l’edifici, que són tan severs com la mirada que Jaume Balmes ens dirigia preguntant-se què hi fèiem nosaltres enmig d’una cita privada. El pare Elies va obrir el seu breviari i va començar a caminar mentre llegia, com si estigués més enllà de les passions mundanes, i Tomàs Rocamora, que a més de borratxí és una mica ingenu, va suggerir d’anar a esmorzar per rebaixar aquella tibantor, que, òbviament, ve de lluny i respon a circumstàncies que ell ignora.

—Heu de fer més cas del que us va ensenyar la vostra família, amic Ildefons, i menys d’aquests agitadors… —insistia Balmes sense donar-se per vençut—. Jo també he llegit els filòsofs que admireu, Fourier i Cabet, i sé de què parlo. Fourier és un somiatruites, Cabet un irresponsable, i tan sols es poden suportar les obres escrites per Robert Owen, el qual, amb les seves atencions als obrers, és capaç de construir un discurs força lúcid, tot i que amb finalitats errònies.

—Evidentment, la meva família us valora més a vós que no pas a mi, això us ho heu guanyat a pols durant molts anys amb tota mena d’estratègies —va replicar Ildefons.

—El que dieu és injust, i a més és un pecat —digué Balmes amb enuig—. Vós sabeu que la millor manera de recuperar el favor del vostre pare no és precisament associant-vos amb revolucionaris i bullanguers, sinó demostrant que els vostres estudis us han convertit en un home decent i amb futur. No és a casa on hi teniu els enemics.

—«Cadascú té per enemics els de casa…» —va dir el pare Elies.

—«…Però jo sempre tindré els ulls fits en Jahvè…», molt oportú, gràcies mossèn —va respondre Jaume Balmes, molest, mentre el fulminava amb la mirada—. El que us puc dir, amic Cerdà, en contra del que penseu, és que el vostre germà Josep no us ha abandonat durant el temps que heu estat a Madrid. Sé que ha intercedit davant el vostre pare i que ha fet l’impossible per millorar la vostra situació a la família, malgrat que no sempre us ha pogut enviar els diners que necessitàveu. Josep és un bon home, àvid de coneixement malgrat les seves limitacions, i encara ens hem aproximat més des que va decidir associar-se al meu germà Miquel en el negoci de pells, que ara els té molt ocupats. Heu de ser conscient que el fet que ell sigui l’hereu no vol dir poder disposar de la fortuna familiar abans d’hora: és el vostre pare qui decideix com s’ha d’administrar. Tenir bones relacions amb el vostre pare depèn en bona part de vós mateix, i ara que torneu a casa teniu una bona oportunitat per oferir-li els vostres èxits, reconèixer els vostres greuges i demanar-li perdó, com va fer el fill pròdig.

Vaig veure que Ildefons Cerdà no volia parlar més de la seva família, i per això, després d’uns instants de silenci, va canviar de tema i va explicar a mossèn Balmes les gestions que havia fet a Madrid amb l’objectiu que es publiquessin alguns articles seus sobre la modernització de l’escolàstica.

—Us agraeixo de debò aquestes gestions. Vós penseu que sóc un aprofitat —prosseguí Balmes—, però, creieu-me, el meu problema és solament una qüestió de falta de temps. He de fer tantes coses i la vida és tan curta… Com va dir Ciceró, si vivi vicissent qui morte vicerunt, tant de bo els qui van triomfar un cop morts ho haguessin fet en vida! I bé, ara tornem a parlar de vós. Al cap i a la fi, sou vós qui heu vingut de visita. ¿Enyoreu l’escola de Madrid, ara que ja fa mesos que vau sortir-ne?

Cerdà semblà experimentar un inesperat sentiment d’inquietud, com si la mirada inquisitiva d’aquell secall amb sotana realment pogués buidar-li l’ànima. Crec que no li podia respondre amb sinceritat a preguntes com aquesta. ¿Com podia explicar a algú en qui confiava poc que el seu pas per l’escola d’enginyers de camins havia estat una estranya barreja de moments dolços i de misèries, de grans amistats i d’enfrontaments personals agres, de llibertat adolescent i de maduresa intel·lectual, de promeses i desenganys? Per Cerdà, segons em va explicar durant el viatge, les grans esperances dels primers cursos s’havien tornat llargs moments de desànim des que el nou director, un personatge despòtic malgrat ser un liberal, va començar a governar l’escola convençut que la disciplina era fonamental per cultivar el cos i l’esperit d’uns alumnes que per ell eren poc menys que missioners, destinats a predicar el progrés al llarg d’una Espanya en decadència.

—En realitat és una escola petita, tan sols hi ha tres professors i un ajudant, i l’any passat només vam sortir set enginyers… —va respondre Ildefons a mossèn Balmes—. Com una família, si voleu, una família que vivia en un gran casalot als límits del Retiro. El dibuix l’ensenyaven força bé, vaig descobrir la mecànica, vaig aprendre el disseny de màquines mogudes pel vapor, com ara el ferrocarril, i totes les que han de moure aviat les persones i mercaderies… i l’estadística, és clar, hi vaig aprendre a dominar aquesta aplicació precisa de les matemàtiques, amb la qual és possible formar-se una idea més precisa de la vida de les persones i de la realitat de les coses.

Cerdà no li va dir en cap moment que s’havia sentit molt sol, sobretot al principi, quan havia de suportar les burles i els acudits fàcils pel fet de ser de província, de tenir una parla estranya i a més per haver nascut al camp. Que havia hagut de passar amb vuit duros mensuals perquè un pare contrariat li havia negat el pa i la sal. Que havia pogut dormir només quatre hores al dia, ja que, a més de guanyar diners donant classes de matemàtiques i gramàtica (quina ironia, ell, a qui ridiculitzaven per parlar amb accent provincià), a més de sortir amb els companys i de tant en tant anar de putes, havia d’estudiar hores i hores bevent cafè a raig o llegint dret per no caure al llit, mantenint-se alerta per aconseguir un objectiu llunyà que sovint s’esborrava.

—En fi, en aquests camins que teniu pensat construir jo no hi crec gaire… —va exclamar Balmes amb escepticisme—, són indrets perillosos i plens de pols. Jo sempre he cregut més en els canals, dels quals ja coneixeu els projectes dels il·lustrats, i que en bona part ja s’han posat en marxa: el canal de Castella, l’Imperial d’Aragó, el canal d’Urgell… fins i tot el canal de l’Ebre. Tot això és el futur del transport, no en tingueu cap dubte, és per aquí per on portarem persones i mercaderies, i no pas pels camins, on els carros s’encallen i els bandits t’assalten enmig de qualsevol bosc.

Després de travessar el gran paranimf i de mostrar-nos el retaule de marbre i alabastre esculpit pel mestre Pedró, que Balmes apreciava com a obra mestra, el mossèn ens va conduir fins al pis superior de la universitat, on vaig tenir la impressió d’entrar en un altre món, un món enorme però mort, cobert de pols fins als racons més amagats, una mena de suspensió del temps i l’espai que formaven desenes i desenes d’aules una al costat de l’altra, buides, abandonades, connectades per passadissos expectants. «La Universitat de Cervera ja no és la d’altres temps, com podeu veure», va dir mossèn Balmes, i ens explicà que en aquells moments allà tan sols hi quedaven uns pocs alumnes. Els catedràtics han marxat cap a les noves facultats obertes a Barcelona, al convent del Carme, i ja només hi ha professors substituts com ell per donar algunes classes. Per primera vegada, ens va mirar a tots i ens parlà amb ulls brillants de la nova universitat de Barcelona, i de seguida ens recomanà una visita a la Facultat de Medicina que havien obert a la Reial Acadèmia, amb una magnífica sala d’anatomia amb reixes daurades, on s’hi feien disseccions que els alumnes observaven des dels seus escons en forma d’oval.

—No sé si us ho han dit, però de fet em trobeu per casualitat. He vingut només uns dies per empaquetar els meus llibres i documents, ja que de seguida marxo de viatge a París. Tinc necessitat d’aires nous, i he de fer gestions perquè vull que em publiquin un nou llibre en francès. A més a més, he de consultar un grapat de volums a la Biblioteca de França: Lemennais, Bonnald, el meu estimat Chateaubriand. Alguna vegada he escrit que nosaltres, els catalans, tenim la civilització espanyola i la cultura francesa. La nostra tendència a les guerres fratricides (com la recent guerra carlina) forma part de la civilització espanyola, i d’això no ens en salvarà ni la cultura francesa… Però, és clar, aquesta conversa queda entre vós i jo, i els vostres amics com si no hi fossin —va dir mirant-nos amb severitat—, no fos cas que se n’assabentin els meus superiors.

—In maxima fortuna, minima licentia est —va dir de sobte el pare Elies, amb una mirada angèlica i alhora impenetrable.

—C… com més alta és la p… p… posició d’un individu, menys llibertat té —vaig traduir jo, mig rient.

—Veig que heu llegit Sal·lusti, i això no és propi d’un mossèn qualsevol —va respondre Jaume Balmes—. Us felicito, doncs, però us asseguro que la meva llibertat està intacta, i en mans de Déu totpoderós.

Va evitar continuar la conversa amb el pare Elies, i ens va mostrar el camí de la sortida. Mentre Balmes passava al davant, Elies es va situar al meu costat, i em va parlar a cau d’orella per sorpresa:

—Ja ho veieu, a mossèn Balmes li caic malament. Tant se val, perquè li dono poc temps de vida… i com que encara ha d’escriure alguns llibres importants, no tindrà gaire ocasions de perjudicar-me…

Aquestes paraules les va dir amb una suavitat estranya, gairebé com una invocació a unes forces ocultes que l’obeïen només a ell. En aquell moment em vaig imaginar que feia broma. Tanmateix, també vaig tenir el pressentiment que aquest estrany personatge que és el pare Elies haurà d’aparèixer altra vegada a les nostres vides. No me’n pregunteu el motiu, però tinc la sensació que a cap de nosaltres ens agradarà tornar-lo a veure. Mentre pensava aquestes coses i sortíem altra vegada a la porta principal de la Universitat de Cervera, Jaume Balmes es va aturar i ens va parlar per darrera vegada.

—De fet, senyors, marxo del país perquè ja no aguanto més la situació de Barcelona. L’ambient que us trobareu a la ciutat és ben diferent de quan vau sortir cap a Madrid. La situació ha empitjorat, hi ha molta tensió i descontentament al carrer. Ja siguin treballadors, menestrals o comerciants, tots estan a un pas de la revolta. Als cafès els diumenges es fa conxorxa, als mercats cada dia es maleeix el govern i la pujada de preus, a les fàbriques la gent que s’escarrassa no veu sortida a jornades de setze hores per un salari de gana, sota l’amenaça de l’acomiadament i la misèria més absoluta… Afegiu-hi a tot plegat les lleves forçoses, la policia que entra a les cases de nit per detenir qualsevol i la traïció d’Espartero en els seus tractes amb Anglaterra, i comprendreu que l’agitació ha arribat a un punt des d’on difícilment es pot fer marxa enrere. Barcelona, amb les seves cent quaranta mil ànimes atrapades dins dels murs, és una caldera a pressió. El doctor Felip Monlau, que l’any passat va guanyar el concurs de l’ajuntament amb aquell opuscle titulat ¡Abajo las murallas!, va saber resumir en bona part l’estat d’ànim de la gent. Altres com jo hem avisat ja fa temps del perill de no abordar la qüestió de l’enderroc de les muralles d’una forma ordenada per part del govern. Potser ara ja és massa tard. Els recomano a tots que siguin prudents.

Ildefons Cerdà no va saber donar resposta sobre la manera de governar dels liberals d’Espartero, que ell admira. Aquest home és un ingenu, estimat August. En la credulitat dels seus vint-i-set anys, ni li passa pel cap que tots els despropòsits dels últims mesos només són fruit de la inevitable deriva cap a la banalitat, que és una característica comuna i sense remei dels homes que manen. En canvi, ell està convençut que hi ha d’haver raons de pes, racionals, raons d’Estat que ell no coneix, que tard o d’hora explicaran les indecències del govern. De manera que, per acabar, Cerdà es va limitar a explicar-li a Balmes que s’havia allistat a la Milícia Nacional, aquesta esquadra del liberalisme que ha inventat una Espanya amb tendència al desordre, i va afegir amb to convençut que la defensa activa de la llibertat seria un bon complement per als seus estudis. La ciència i el progrés havien d’anar acompanyats també de l’acció. Perquè, com li va escriure el seu germà Ramon Cerdà poc abans de morir: «M’he adonat massa tard que la vida consisteix en alguna cosa més que llegir llibres i dibuixar ratlles».

De Tomàs Rocamora a Ferdinand de Lesseps

28 de juny de 1842

Apreciat cònsol de França, no puc deixar de sorprendre’m davant del joc de casualitats que ens ofereix la nostra amistat comuna amb Ildefons Cerdà. A la meva darrera carta us donava referències sobre l’enginyer, tal com em demanàveu.

I també us parlava d’una antiga promesa dels seus temps d’estudiant a Barcelona, anomenada Maria Gallart. M’he quedat molt sorprès de saber que la coneixeu, aquesta noia, i que precisament està al vostre servei com a institutriu del petit Charles! Increïble, ¿no us sembla? Potser sí que haurem d’estar d’acord amb alguns estrangers com el cònsol Gardini, que diuen que Barcelona és una ciutat petita i provinciana. Sembla que tothom es conegui! Només em queda demanar-vos, per satisfer la meva curiositat, si els dos antics amants, Ildefons i Maria, ja s’han tornat a trobar o si encara es passegen per les mateixes cambres sense saber res l’un de l’altre. Us recordo, tal com ja us havia explicat, que Cerdà tenia un gran desig de veure de nou aquesta noia, i que farà tot el que pugui si sap que la té a prop seu. Us prego, doncs, que li faciliteu el contacte, ja que tots dos tenim una bona opinió d’ell i creiem que es mereix el millor… I brindem per la feliç trobada dels antics amants!

Entretant, deixeu-me que continuï explicant-vos el viatge en diligència que ens va dur de Madrid a Barcelona durant el mes d’abril. El tram final es va convertir en un malson. Exactament com havíem previst abans d’arribar a Cervera, la baixada del port del Bruc va ser tota una odissea. Al març, llargues pluges havien arrossegat l’argila de talussos i desmunts, i uns còdols enormes omplien el camí ral, que feia tot de revolts en el seu descens entre els boscos d’alzines malmeses. De tant en tant, enormes reguerols i basses de fang interrompien la marxa, i ens obligaven a baixar de la diligència davant del perill que bolqués. El camí estava impracticable, i monsieur Leblanc es mostrava impossible: «Hélas!, veig que a mesura que ens endinsem a províncies la cosa empitjora…», es queixava, tot i que Cerdà havia provat d’explicar al gavatxo, amb la voluntat pedagògica pròpia de la seva joventut, que es trobava en un país molt muntanyós, que Madrid és a més de sis-cents metres d’altitud, i que per baixar fins al mar de Barcelona calia descendir diversos graons geogràfics de gran dificultat per a les vies de comunicació: la vall de l’Ebre, la vall del Cinca, la conca d’Òdena, la vall del Llobregat… Però, ah!, la política del nou govern liberal, les obres públiques que es volien portar a terme i el restabliment del cos d’enginyers de camins, tot plegat canviaria de dalt a baix les rutes d’Espanya. Ves què li explicava, al pobre monsieur Leblanc, que es queixava de mal a les vèrtebres, però Ildefons Cerdà seguia incansable: que si algunes millores ja s’havien començat a fer en temps del rei Carles III, que si això ho sabien fins i tot els francesos, que ho havien comprovat feia trenta anys amb la invasió napoleònica, que si les millores de Carles III van continuar amb el regnat de Carles IV…

Amic meu, durant aquest tram del viatge podíem sentir el cotxer que renegava des de dalt dels estreps, i feia basarda. A sobre d’haver sortit tard de Cervera per culpa de la reparació, ara es trobava el camí molt pitjor que a l’anada, i això volia dir que possiblement arribaríem a Barcelona quan els portals ja serien tancats, cosa que li suposaria un bon problema amb la companyia de diligències. Al cap de poc, el mosso va obrir la portella i ens va fer baixar a tots. Ildefons Cerdà sortí en primer lloc, seguit de la senyora amb el nen i del senyor Gardini, que, trontollant amb el bastó, va agafar la direcció contrària fins que el van avisar que amb els seus passos vacil·lants se’n tornava cap a Cervera. Després va sortir el pare Elies, i finalment Leblanc, amb el rostre tan lívid com si hagués vist el dimoni, eixugant-se amb un mocador de randa, d’aquells que Balzac en diu parisencs. «Posin-se darrere del cotxe, vagin seguint i no es perdin, perquè sembla que fa poc que s’han vist contrabandistes, per aquí», anava dient el cotxer amb mala bava. Excepte Cerdà, tots li van fer cas, perquè sabien que, malgrat que la guerra carlina es va acabar fa dos anys (o precisament a causa d’aquesta fi), encara hi ha partides d’antics combatents que es dediquen al contraban i al pillatge. La gent del Diario de Barcelona els coneixem bé per algunes cròniques que hem hagut de preparar, i us asseguro, benvolgut cònsol, que són gent sense escrúpols, entrenada a saquejar pobles i masos durant les avançades dels carlins, amb l’experiència d’anys i més anys de rapinya i violència, gent que ara es guanya la vida fent contraban de licors o teixits de cotó que arriben d’Anglaterra a les cales de Tarragona.

Cerdà semblava ignorar completament els perills del camí. Aquest home és tot un personatge… Avançava sense por davant de la diligència vençuda pels obstacles, i al cap d’una estona s’allunyà de nosaltres i es perdé un parell de revolts més endavant, impacient, invencible, com si volgués arribar a Barcelona a gambades. De caràcter tossut i persistent, dotat amb un entusiasme que sovint li fa veure coses que per als altres són invisibles, el nostre amic no perdia l’esperança de tornar a veure la noia que vós coneixeu, de tornar a fer-la seva. De fet, em va dir que l’havia buscada quan l’agost de 1838 va haver de venir des de Madrid a l’enterrament del seu germà Ramon. En aquell moment, en el poc temps de què disposava abans de tornar a la capital per reprendre els estudis i atabalat pels maldecaps de la família, que s’enfrontava a aquella mort estranya del seu germà, no va aconseguir trobar-la als llocs que tots dos havien conegut i que semblaven conservar encara l’escalfor d’una antiga presència.

Pensareu que aquesta és una història de les que agraden als romàntics, autors tan de moda als nostres dies, però Ildefons Cerdà no és pas d’aquesta mena. Us ho puc certificar perquè vam tenir temps de parlar, i molt, al llarg del nostre viatge ara fa dos mesos. Ell no experimenta passions semblants a les que Goethe carrega damunt de Werther; el romanticisme li és tan aliè com la sensatesa és estranya al nostre temps. El nostre amic és molt més racional i metòdic, tot en ell ha de ser empíric i demostrable, científico, com en diuen ara. En fi, deixeu-me que us ho confessi d’una vegada: durant el viatge de tornada de Madrid vaig poder comprovar que la pulsió soterrada del seu esperit era tota una altra. La realitat era que el jove enginyer es trobava consumit pel desig, i que el record de Maria era una obsessió pel seu cos esplèndid de dona jove. Crec que a vós, que em consta que sou home de món, us puc transmetre aquesta confidència. Segons em va confessar una nit que havíem begut (que malament que aguanta l’alcohol aquest home!), era el record del cos de la noia allò que el tenia atrapat, i no altres passions intangibles. Em va dir que encara adorava el seu cos esvelt, els seus cabells arrissats i en desordre caient per damunt de les espatlles nues, aquells ulls negres de gata… Em va dir que es perdia entre els seus pits perfectes que se sostenien, ingràvids, quan ella se li abocava al damunt. Enyorava, com també faríem nosaltres, el seu sexe molsut i saborós, lliurat a plaers desconeguts dels quals ell havia estat amo i senyor. Perquè, segons va afirmar el nostre amic alçant la seva copa, no és cert ni de lluny el que diuen alguns que el temps tot ho cura.

De Genaro Gardini a August Muntadas de Maldà

30 de juny de 1842

«No, el temps no ho cura tot. Sovint, fins i tot enalteix instants que en el moment de viure’ls semblaven mediocres, i això em desespera, perquè no em deixa pensar amb claredat», va declarar el senyor Cerdà una de les nits que fèiem parada, quan havíem sortit a estirar les cames en un poble de l’Aragó i sentíem allunyar-se els gossos que bordaven mentre ens endinsàvem en la fosca del camp. Normalment de nit ell passejava amb Tomàs Rocamora, però aquell dia es va quedar amb mi a xerrar. Em vaig sentir contrariat per les seves paraules, perquè fins aleshores el considerava un ingenu i un somiatruites. Una vegada més em parlava de Maria, la noia que havia deixat anys enrere a Barcelona, i reconec que aquella nit vaig estar a punt de deixar plantat el jove enginyer, perquè ja estava una mica fart de sentir una i altra vegada la seva història d’amor perduda en el temps. Amic August, no hi ha res més penós que ser l’interlocutor d’un amant que es plany de les il·lusions perdudes! Ja sabeu que aquests exemplars poden arribar a ser d’allò més avorrits, tot i que es pensen que expliquen les coses més interessants del món. Però el que em va contar aquella nit, la manera com es va conèixer amb Maria Gallart, em va cridar més l’atenció, em va interessar molt, perquè es remuntava als fets ocorreguts a la Barcelona de 1834, a les revoltes que vós, August Muntadas de Maldà, vau viure de prop i m’heu explicat diverses vegades.

«Vaig trobar-me amb Maria per primera vegada un dia de l’any trenta-quatre a l’Hospital de la Santa Creu. Era una noia preciosa», em va dir Ildefons Cerdà. «No sé per què us explico això, no m’agrada parlar dels meus afers personals, i no sé per què aquesta nit és diferent. Potser he begut massa (aquest Rocamora no para de convidar-me a licors i aiguardents), o senzillament és que vós, un desconegut que he trobat enmig d’un viatge qualsevol, teniu ganes de saber-ho tot, i m’heu fet venir al cap algunes imatges que semblaven esborrades. Han passat els anys, he estat tancat en una presó on les capes de la ciència i de la saviesa haurien d’haver cobert el passat però, no obstant això, cada dia que passa ella sorgeix de les cendres. La recordo com si fos ara, en tota la seva bellesa, quan es va girar per atendre’m:

»—Segui a prop meu— em va dir amb una veu que era música, i vaig poder admirar els rínxols negres que la coronaven, tan diferent de les monges estirades i eixutes que corrien per l’hospital. Sí, era una aparició vestida de blanc que es movia sense descans per aquell laberint de llits i mampares, de taules baixes i laments de dolor que ressonaven sota les arcades de pedra.

»—¿Vol dir, senyoreta?… Si sec gaire a prop seu em sembla que em podria cremar… vull dir, amb aquesta flama de bullir l’instrumental…

»I ella es va aturar un moment i em va mirar sense dir res. De seguida li vaig caure bé, i així em va mostrar el seu somriure, que era un gest precís del rostre que mantenia la balança en equilibri entre la promesa i el decòrum. Jo havia anat a veure el doctor Gallart, recomanat pel meu pare, perquè ell era cirurgià i necessitava que m’extirpés un abscés de pus que se m’havia infectat i m’amoïnava des de feia dies.

»“Vés a veure Joan Gallart”, m’havia escrit el pare, “és un metge excel·lent que es bolca en els seus pacients… Ho vaig poder comprovar a Cuba, on vam coincidir un parell de vegades.”

»Així que vaig anar fins a l’hospital i, inesperadament, vaig entrar de sobte en un món que desconeixia: sota les voltes d’arcs apuntats, compartint els llits o escampats per terra, hi jeien centenars de malalts, la majoria dels quals eren víctimes del còlera que aquell estiu assolava la ciutat. El còlera morbo s’havia estès des de Portugal l’any abans, i el 1834 arribà a Barcelona, on provocà més de tres mil morts… Des de ben aviat començà a causar el pànic arreu de la ciutat.

»—…Aquest també ha caigut— va dir el doctor Gallart mentre examinava un pacient que li havien adreçat perquè tenia la pell flàccida i groguenca, entenent de seguida que allò no era un problema dermatològic, com alguna monja havia suposat, sinó un cas més de la infecció que atapeïa l’hospital i els tenia a prop del col·lapse. “Afanya’t, dóna-li ara mateix bicarbonat de sodi i clorur de potassi en les dosis habituals”, recordo que va dir amb seguretat, tot agafant la mà del malalt, i aleshores Maria es va apressar a fer el que aquell metge li deia.

»La vaig observar des de la meva cadira estant, una mica estranyat de la familiaritat amb què el doctor la tractava, mentre els meus sentits es concentraven a seguir les llargues mans de la noia, que es movien amb destresa entre els flascons i les tasses, mans que mesclaven pólvores, líquids i granulats per intentar salvar aquells cossos deshidratats i agònics.

»—Ja ho veus, Felip, no has vingut a veure’m en el millor moment…— va exclamar de sobte el doctor adreçant-se a un altre metge que tenia al seu costat.

»Per comparació amb el pare de Maria, que tenia un aspecte d’home introvertit i propens al desànim, el segon doctor era un personatge que transmetia entusiasme, amb la seva mirada brillant rere les ulleres ovalades, i el somriure a penes dibuixat entre el bigoti i la barba retallats amb cura. Vós el deveu conèixer. Era Felip Monlau, un higienista que l’any passat va guanyar el concurs de l’Ajuntament amb la memòria ¡Abajo las murallas!, on defensa l’enderroc de la cintura de pedra de Barcelona…

»—“Sobretot, Gallart, digues a la família d’aquest pobre home que no facin cas dels remeis del doctor Ribera a base d’olis o alcohol”, recordo que va dir Monlau amb autoritat, “que no facin cas dels remeiers que corren per la ciutat venent flascons d’aigua bruta. És important que es rentin bé les mans abans de menjar, que bullin l’aigua dels pous, que està contaminada per les aigües fecals de les fosses sèptiques que s’hi filtren, que desinfectin la verdura, que no mengin el peix collit a prop de les clavegueres que després es ven al mercat, més barat que el dels pescadors de la Barceloneta… Això és el que han de fer per protegir-se, o cauran tots un darrere l’altre…”

»Monlau va començar a allunyar-se, passant com si medités entre els llits, entre els cossos que perdien ràpidament tots els fluids per vòmits, pixums i diarrees, homes i dones condemnats a espasmes horribles, que sentien com se’ls escolava la vida per totes les obertures de la pell.

»—Sóc amb tu d’aquí a deu minuts, Felip. Un moment que m’encarrego del senyor Cerdà, aviam si m’expliques la notícia que corre que et volen fer director d’El Vapor…— va dir el doctor Joan Gallart en veu alta.

»I encara no havia tingut temps d’adonar-me de què parlaven, que ja tenia al damunt el doctor amb un bisturí a la mà que li havia passat Maria, la desconeguda de somriure tímid que ara observava amb certa complaença com aquell jove d’ulls blaus i llengua lleugera que era jo, que tant la mirava i comprometia davant de les monges infermeres, havia esdevingut de sobte un pacient indefens a mans del cirurgià, un ratolí espantat que sentia endinsar-se el ferro a la pell amb un dolor agut, punyent, que sentia com el doctor removia l’abscés i extreia trossos del seu cos sense pietat, fins que tota la ferida havia quedat neta i la cicatriu cosida amb destresa, tot plegat sense ni un crit malgrat el dolor intens. La por de fer el ridícul va ser un potent anestèsic, amic meu.

»—Ha estat prou valent… i ara, jove, si ens perdona, aquí tenim molta feina. La senyoreta acabarà la feina i li dirà com fer les cures… Records al seu pare— va dir el doctor Gallart amb un to com si el meu pare fos un estrany o una persona a oblidar, sense cap mena d’interès per saber com es trobava. Fins i tot em va semblar que renegava abans de perdre’s més enllà dels paravents i les cortines blanques, i les seves paraules van ser com una invitació a deixar-me bressolar per les mans d’aquella noia que m’eixugava els punts i em posava els apòsits i em mirava de dret als ulls com si volgués submergir-s’hi.

»—Trobo que aquest metge és més aviat antipàtic, i que la tracta amb massa confiança…— recordo que li vaig dir, sense saber què deia, quan el que realment em tenia suspès era la seva franquesa en mirar-me. Ella es va girar i va fer veure que feinejava, però en realitat estava decidint si ens havíem de conèixer.

»—Doncs segurament hi té més dret que no pas vostè, perquè resulta que és el meu pare— va afegir, amb un gest de triomf que contrastava amb la seva mirada anterior.

»—¿I el seu pare sempre manté els pretendents a ratlla d’aquesta manera?… Vull dir, arrencant-los un bon tros de carn i deixant-los ben marcats… Deu ser una forma de poder reconèixer els enemics fàcilment…

»Ella va riure.

»—De debò que no cal. Els pretendents els mantinc a ratlla jo mateixa, i cregui’m que me’n surto prou bé.

»Així va ser com ens vam conèixer Maria Gallart i jo, un dia de l’any trenta-quatre. I després d’aquell dia en van venir molts d’altres, perquè la necessitat de veure’ns que sentíem ja no es podia aturar. Encara no es pot aturar, malgrat el temps que ha passat, i estic segur que ella tampoc m’ha oblidat. Quan vam començar, em va sorprendre que el seu pare no semblava posar gaire impediments al que feia Maria. Era un home lliurat completament a la medicina, i en aquell temps estava pendent de l’evolució del còlera. L’epidèmia mantenia el doctor Gallart de guàrdia a l’hospital des de l’alba fins al vespre. Vivia a una casa del carrer d’Avinyó amb Maria i una mulata que s’havia portat de Cuba, a qui la gent anomenava la negra Iselda i amb qui s’havia casat un temps enrere. Era la madrastra de Maria, i feia parlar els qui els coneixien.

»Maria es va oferir de seguida a presentar-me les seves amigues, algunes acompanyades dels promesos, i de seguida la colla va créixer amb els meus companys d’estudi. Estàvem bojos l’un per l’altre. Ens trobàvem sovint a la Patacada del carrer de les Tàpies. Hi anàvem per separat nois i noies, naturalment, però un cop a dins, deslliurats de mirades tafaneres i d’ànimes inquisidores, ens deixàvem portar per la música dels balls que cada dissabte organitzava amb èxit el senyor Nadal.

»—Carpe diem, que el tempus fugit— deia el senyor Nadal mentre mirava les parelles de ball.

»I els ulls se li il·luminaven veient la joventut amunt i avall, malgrat que últimament no omplia la sala a causa de l’epidèmia. La por retenia els menestrals a casa i empenyia els fills dels industrials i comerciants fora muralles, lluny dels carrers empudegats i les aigües contaminades. Però, tot i la presència de la mort al nostre voltant, en nosaltres tan sols hi havia vida palpitant, i era un torrent inesgotable que el còlera no podia aturar. Quan no hi havia classes a la Llotja, ni exàmens per preparar, i quan coincidia que Maria podia deixar la feina a l’hospital, ens trobàvem també amb els amics al Cafè de la Noria, al costat del Teatre Principal, i allà improvisàvem les nostres sortides: les passejades per la muralla de Mar, des d’on es podien veure els velers que arribaven carregats de cotó o que sortien plens de bótes de vi del país; les passejades per l’Esplanada, a prop de la Ciutadella, o les corredisses entremig dels horts que voltaven el passeig de Gràcia, ja fora muralla, voltant pels vivers del Criadero, on podies sentir totes les olors de primavera. Quan he tornat a Barcelona, sempre vaig al Criadero a sentir les fragàncies d’unes plantes que em recorden la seva pell humida. També anàvem sovint a les olles públiques o a les pregàries que organitzaven algunes parròquies, com les de Jonqueres, el Pi o Santa Mònica, per la fi del còlera. Els nois anàvem a jugar a cartes a qualsevol rebotiga d’un cafè o a la part de darrere de la Patacada. Ara el joc està molt més estès, però aleshores tan sols començava a sortir de les cases per instal·lar-se en uns quants cafès o tavernes.

»També, per què no confessar-ho, assistíem a alguna execució a garrot de les que es feien a prop de la porta de Sant Antoni, al baluard de Canaletes o a la mateixa plaça Nova, amb les lentes processons i els aparatosos lluïments del botxí, els confrares i els clergues, que es passejaven amb una majestuositat gairebé obscena. Contemplàvem la visió del condemnat amb fingida indiferència, ell darrere d’una ratlla invisible, la de la seva condemna, i nosaltres a l’altre cantó, envoltats de dones que anaven a plaça, de quitxalla que demanava caritat aprofitant els moments de compassió del públic, de lladres que buscaven butxaques, de mossos que badaven i de criats que entretenien missatges. Expectants, eixugàvem les llàgrimes de les noies fins que el botxí començava a girar la maneta i aleshores es feia el silenci, les llàgrimes s’aturaven i els crits i les converses de les rotllanes s’apagaven sobtadament mentre el ferro escanyava el reu: el seu rostre es tornava primer vermell, després violaci, la llengua es projectava enfora, els ulls li sortien de les òrbites i la seva cara es convertia en una ganyota que semblava una burla per als qui el miràvem.

»Al llarg d’aquestes sortides, em vaig adonar de seguida que Maria no havia estat educada com la majoria de noies que anaven amb els estudiants. Certament, havia anat a costura amb les monges, però no havia après de lletra, com les altres, just per llegir i escriure breument, sinó que havia estat acompanyada d’institutrius i preceptors que li havien transmès una àmplia cultura i el domini complet de la llengua francesa, que el seu pare considerava vehicle de sapiència i progrés. Aquesta educació, de caràcter liberal i il·lustrat, se situava al marge de les convencions religioses que encara són exigibles en aquest país si es vol mantenir el bon nom i la decència…

»No sé per què us explico tot això, senyor Gardini, a vós que us acabo de conèixer i amb qui no m’uneix cap relació d’amistat. Però el temps va passant, estem avorrits enmig d’aquest viatge i he sentit necessitat de confessar-me, jo, que sóc més aviat agnòstic. El desfici per retrobar Maria ha anat creixent fins a convertir-se en una obsessió que em trasbalsa. Penso en ella i en tot el que li pot haver passat durant la meva absència. He sabut que el seu pare ha mort durant aquests anys. Amb la seva madrastra Iselda (la mulata que el doctor Gallart va portar de l’Havana), Maria no s’hi entenia gaire, així que probablement s’ha trobat sola i jo no hi era. Però estic segur que ella m’espera encara, malgrat totes les contrarietats que hem hagut de suportar, i que ha entès perfectament quin és el meu destí. M’estimava tant que no pot ser d’altra manera, perquè aquests sentiments les dones no els perden fàcilment. Tenia, doncs, necessitat d’explicar-vos com Maria i jo ens vam trobar al llarg d’aquells mesos d’estudiant, fer-vos comprendre la naturalitat amb la qual vam començar a conviure a partir d’aleshores, en una relació prohibida i condemnada que necessàriament havíem d’amagar. Vós sembleu un home de món que no s’escandalitza per aquesta mena de coses. Vaig abandonar la pensió on malvivia fins aleshores, compartint l’habitació amb un company d’estudis, i ens vam instal·lar ella i jo en unes golfes del carrer de Valldonzella que tenien un parell de cambres, un dormitori i un petit saló. Les peces estaven situades en un cinquè pis, just al davant la fàbrica Bonaplata, que uns mesos més tard va cremar enmig de la revolta. Però això us ho explicaré un altre dia, quan quedem per fer l’aperitiu en un cafè de Barcelona. Deixeu-me només explicar que des de les golfes on Maria i jo convivíem es veien, per damunt de les muralles, els camps que volten el baluard de Canaletes, i tota la filera d’horts situats entre el camí de Sarrià i un passeig de Gràcia que havia traçat feia pocs anys el marquès de Campo Sagrado. Era una vista realment magnífica, que vam gaudir en unes estones que a tots dos ens semblaven prou curtes: ens citàvem en els temps perduts que es produïen entre l’acadèmia on jo estudiava, l’hospital on ella treballava, les atencions al seu pare, les converses a la Noria i els balls de la Patacada. Sovint, alguna d’aquelles tardes breus però intenses en què l’esperava, frisant per fer-li l’amor una vegada més i pressentint ja l’olor de la seva pell humida que després he buscat tantes vegades, m’aturava a mirar aquells camps, i em quedava fascinat davant la visió del gran buit fora dels murs de Barcelona, com si l’acumulació de cases que hi havia a la nostra banda, atapeïdes i amuntegades, cases que creixien i creixien per allotjar els nouvinguts amb constants sobrevols de pisos, fins a cinc o sis plantes, com si aquell formiguer de persones que es movien per carrers saturats i petites places sorolloses fos una olla a pressió a punt d’esclatar i escampar el seu contingut per la plana verge».

De Tomàs Rocamora a Ferdinand de Lesseps

1 de juliol de 1842

Ja que voleu que continuï, amb aquesta carta acabo la narració del viatge en què Ildefons Cerdà i jo ens vam trobar per primera vegada. Les primeres vegades són les que més es recorden, i us asseguro que les nostres converses en aquella diligència encara les tinc ben gravades dins la memòria. I també el paisatge que s’escolava per la portella. Després del Bruc, passant per Collbató, el cotxer va tornar a apressar els cavalls fins al límit, com si els volgués esprémer les ànsies i fer-los treure l’ànima, de tant com els obligava a córrer pel congost de Martorell i les ribes del Llobregat. El camí ral era fosc des de feia estona, però la lluna plena deixava veure els contrastos de les formes que jeien damunt la terra, i algunes llums perdudes enmig de boscos o de camps invisibles ens indicaven que el món quedava enrere ràpidament, o tal vegada lentament, perquè «algun dia correrem més pels camins i això farà els canals inservibles, i la mar quedarà oblidada», havia sentit que l’enginyer Cerdà li deia a Jaume Balmes.

Ildefons Cerdà, el mateix home que era capaç d’encarar-se a mossèn Balmes, capcinejava ara al meu davant mig adormit sota una manta, esperant el moment propici per convertir els seus somnis en propòsits tangibles. Aleshores, com inquiet enmig d’aquell silenci de plom que es produeix a les acaballes de qualsevol viatge, s’adreçà a mi el cònsol Gardini, potser una mica avergonyit per haver-me tractat amb indiferència al llarg de tots aquells dies. Quin personatge, el cònsol romà! Com si haguéssim passat hores fent conversa, em va dir que la nit és la presó de l’home. Em va fer veure que en l’obscuritat dels camins o dels carrers sense llum els bandits t’assalten, i que la foscor era com un pressentiment de la tomba, perquè homo homini lupus, va dir, no pas perquè la manca de llum fos perversa per si mateixa. Aquella nit que ara vèiem, aquella foscor que ens envoltava, tenia molt de sagrat. De fet hi ha pensadors orientals que defensen l’elegància dels objectes mats i sense brillantor, va afegir; les superfícies apagades i les formes mig definides en la penombra són lloades per aquests pensadors orientals. Com s’esdevé amb la bellesa d’un cos estès entre llençols a la llum d’un quinqué abaixat, els orientals defensen que una cambra a la llum d’una sola espelma és més acollidora que un saló amb vint llànties enceses. És clar que tot plegat Genaro Gardini ho havia llegit als llibres d’uns personatges llunyans i desconeguts, però ara que veia passar pobles i paisatges mig definits, ara que la claror de la lluna permetia endevinar el Pla de Barcelona i les seves muralles com ombres incertes al capdavall del camí de Sarrià, a Genaro Gardini li semblava que la ciutat i els seus voltants irradiaven una bellesa desconeguda, com si el país i els homes que hi vivien haguessin netejat del tot les seves impureses i el nostre món de mitjan del segle XIX s’acostés a la perfecció. Ara ja es veien els llums de les finestres de les cases que sobresortien de les muralles de Barcelona. I jo vaig sentir que tornava a casa. Jo sé que vós, cònsol Lesseps, també arribareu a estimar aquesta ciutat malaguanyada que resta dempeus malgrat els embats nocius de la fortuna. Jo sé que vós, algun dia, arribareu a vessar alguna llàgrima per ella, com tots nosaltres hem fet una o altra vegada.

En arribar a prop dels murs, als peus de la porta de l’Àngel, es va sentir un renec i vam treure el cap per la portella: el cotxer contemplava incrèdul com els soldats ja tancaven les portes, indiferents davant d’un grup de carros i rècules de mules que es quedaven fora. No hi havia res a fer. El cotxer va sospirar amb desànim i els qui érem dins del cotxe començàrem a pensar en els qui ens esperaven a ciutat. De sobte, algú de fora, com si fos un esperit que parlava des de la foscor, va dir que al portal de Mar descarregaven un vaixell de Gènova que havia arribat tard, i que potser podríem aprofitar-ho per entrar. La diligència es va posar en marxa altra vegada, i al costat dret del vehicle van començar a quedar enrere els murs impenetrables de Barcelona: primer els trams de muralla baixa entre el portal de l’Àngel i el portal Nou, amb els baluards terrosos de Jonqueres i de Sant Pere, decrèpits i posseïts per les males herbes que s’hi arrapaven des del glacis fins al coronament, avançats com esperons absurds a la defensa d’un enemic inexistent. La porta Nova també estava tancada. Més endavant, vam fer la llarga volta a l’entorn estrellat de la Ciutadella, que aquella nit apareixia com un vaixell sinistre avarat al costat del mar, cinc puntes fistonejades de baluards que eren el deshonor d’una dona humiliada.

Pel passeig arbrat que hi ha més endavant del fort de Sant Carles, després de deixar enrere el mar i la lluna, que li feia una carícia allargada, vam passar pel costat de la plaça de toros i les primeres cases de la Barceloneta. Davant nostre aparegué l’esplanada del portal de Mar. A l’esquerra, una llum pàl·lida deixava veure les barques avarades dels pescadors i els vaixells de vela amarrats al port, milers de pals, veles i bucs ondulants que es confonien en una simfonia d’ombres matisades. Davant nostre, els murs s’estenien des del port fins a la Ciutadella, amb les torres del portal al mig. Una de les dues portes estava tancada, però l’altra tenia una fulla oberta per on traginaven els bastaixos. Als soldats se’ls veia amb cara de pocs amics per haver de treballar fins al tard, i es podria dir que no prometien gaire. Un oficial va fer un gest cap a nosaltres indicant que giréssim cua. De sobte, amb una audàcia sorgida del temor de veure’ns a tots dormint al ras, el cotxer va llançar una bossa de monedes en direcció a un dels burots, i la bossa va seguir una trajectòria perfecta que Cerdà va celebrar («una paràbola admirable!») des de les mans del cotxer fins a les mans del burot i, aleshores, com per art de màgia, les portes es van obrir una mica més i deixaren un espai escàs per on s’escolà la nostra diligència, seguint el túnel de la muralla fins al pla de Palau.

La plaça s’obria davant nostre més tranquil·la que de costum, perquè no hi havia la gentada habitual atapeint els carrers i les cantonades, tan sols alguns soldats que patrullaven per fer complir l’estat de setge. La Llotja reposava a l’esquerra; el Palau i la duana, a la dreta, semblaven dues dones aturades després d’una conversa. Avançàvem lentament mentre els soldats i la gent esparsa es parava a veure passar la diligència de Madrid que havia entrat per una porta falsa, a mirar aquells personatges que venien de la Cort d’Espanya, que tal vegada sabien quina havia de ser la seva sort i la de les seves famílies.

Uns quants de nosaltres vam aprofitar per baixar de la diligència al pla de Palau, perquè ens quedava més a prop de casa. Ildefons i jo mateix vam ser dels que demanàrem les maletes i sortírem a estirar les cames. També va baixar amb nosaltres monsieur Leblanc, esgotat després de tantes molèsties. Tot just haver saltat del cotxe, sense que ens haguéssim adonat d’on sortia, Teresina dels Salms se li va encarar vestida amb els seus parracs de colors:

—Feu-me una caritat, benvolgut senyor, perquè cada escolta val cinc sous, i vós heu arribat just a temps per pagar-me, com la sabata d’en Nicolau…

Maurice Leblanc es va apartar amb aprensió d’aquella dona excèntrica, però Ildefons Cerdà s’hi va apropar com si hagués trobat algú de la família:

—I doncs, Teresina, quant de temps sense veure’t! Ara sí que puc dir que he tornat a casa!

I ens va explicar que ell i els seus amics la convidaven sovint a menjar a la fonda, l’any que el còlera havia tornat la gent més esquerpa i ella gairebé no tenia almoines. Els refranys de Teresina, de qui la gent en deia salms, eren un pou infinit de saviesa, va afirmar l’enginyer amb els ulls brillants. «Set anys que no la veia, i encara és al mateix lloc!», va exclamar. Entretant, Leblanc mirava el rostre alienat de la vella, que li havia agafat la mà amb força.

—Ah, veig en vós… en vós hi veig… el secret de l’ametller, que ningú havia de saber-lo i tothom el va saber!

Nosaltres dos vam riure, mentre Leblanc retirava la mà a corre-cuita i Teresina es mirava el senyor Cerdà com si el comencés a reconèixer. Quan la diligència va enfilar la rampa de la muralla de Mar en direcció a la Rambla i tots tres ens vam quedar sols, l’enginyer em va preguntar pel gran casalot que hi havia a l’esquerra. Els Porxos d’en Xifré s’havien construït mentre ell estudiava a Madrid, i no els havia vist encara. Tan sols recordava que en aquell lloc hi havia hagut una esplanada amb dos magatzems allargassats, disposats en paral·lel a la muralla. El conjunt de l’edifici, aquell imponent bloc neoclàssic que don Josep Xifré havia pagat amb una petita part de la seva immensa fortuna, el va impressionar. Va admirar les figures que representaven el temps, i els grans medallons al·legòrics de les exploracions americanes, el continent on el seu propietari s’havia enriquit, i em va remarcar els símbols matemàtics que hi ha en diversos punts de la façana: compassos, escaires, la dalla de la mort. Jo i monsieur Leblanc el vam acompanyar en una curta passejada sota els porxos, un cop vam haver enviat els mossos amb el nostre equipatge, i al cap d’una estona Cerdà em va dir:

—Us vull ensenyar una cosa, Tomàs… —i es va treure un sobre de la butxaca—. Tinc una carta per a don Josep d’un professor meu que em recomana, don Práxedes Mateo Sagasta… Sembla que tots dos són companys d’una lògia maçònica…

I em vaig sorprendre de sentir-lo esmentar el món de les societats secretes, així, de cop i sense avisar i parlant amb un desconegut, però Ildefons Cerdà és així, vós ho sabeu bé, s’obre als altres sense excessiva prudència.

Ens va interrompre el crit de monsieur Leblanc, que havia reconegut algú uns portals més enllà, algú que sorgia d’entre els soldats que hi havia al fons de la plaça. Cerdà i jo ens vam adonar que al voltant de la fonda de les Set Portes hi havia uns homes que estenien uns tubs i assenyalaven uns fanals nous penjats de les façanes, com si estiguessin fent proves. Leblanc es va dirigir a un individu vestit amb armilla i que duia les bótes plenes de fang i el va saludar efusivament. El personatge gesticulava des d’un angle dels porxos, i diversos operaris que l’obeïen com soldats es van situar a prop de les cases i van aixecar els encenedors fins als estranys fanals que cap de nosaltres no havia vist mai.

—Quan vostè digui, monsieur Lebon.

I aleshores l’individu va assentir amb el cap i, de sobte, amb un esclat inesperat i rotund, com si la màgia s’hagués apoderat de nosaltres i dels qui ens voltaven, una llum brillant i intensa, blanca com cap altra de les que havíem pogut veure o somniar, va il·luminar les cases, els arbres i les persones. Les tenebres van ser vençudes. Enmig de les exclamacions i dels aplaudiments dels pocs que érem a la plaça, la llum dels fanals de gas ens embolcallà i es va estendre com una marea pels racons i les cantonades del pla de Palau, pujà cap a les cornises, abraçà les estàtues i la nit desaparegué, i els colors es tornaren a definir com per encanteri enmig d’una il·lusió meravellosa, mentre els objectes prenien forma i les baionetes dels soldats brillaven com una amenaça. Ildefons Cerdà es va aturar, es va treure el barret, va obrir els braços per donar-me un fort cop a l’esquena i exclamà extasiat:

—Vet aquí el progrés!!…