APUNTS BIOGRÀFICS

BALAGUER, Víctor (1824 − 1901) —Escriptor, advocat i polític. Interessat per la literatura romàntica, el 1838, amb catorze anys, estrena una obra de teatre al Liceu Filomàtic de Barcelona. Comença estudis de dret, que abandona per dedicar-se a la literatura. El 1843, estrena la segona obra al Liceu amb un gran èxit. Participa a les revistes culturals de Barcelona i als principals diaris de la ciutat. Funda i dirigeix diferents publicacions, i col·labora amb diversos diaris i revistes, entre ells el Diario de Barcelona. Poeta oficial del Liceu i del Teatre Principal (1847). Simpatitza amb el liberalisme i el partit progressista, del qual fa d’enllaç a Madrid, on coneix Espartero, Prim i Sagasta. Interessat per la història de Catalunya, promou la restauració dels Jocs Florals (1859), en fa el discurs inaugural i n’és nomenat president el 1867. A Madrid col·labora amb els governs progressistes sorgits de la Revolució de 1868, i és diputat a Corts. Ministre d’Ultramar (1871 i 1886), es relacionarà amb els cercles culturals i polítics de Madrid, on s’estableix. Crea la Biblioteca Museu Víctor Balaguer a la seva casa de Vilanova i la Geltrú.

BALMES, Jaume (1810 − 1848) —Filòsof i pensador. Estudia teologia a Cervera, on és professor. Ocupa la càtedra de Matemàtiques a Vic (1836 − 1840), on es forma a la biblioteca episcopal. Autor de diverses publicacions, viatja a París i Anglaterra (1842), on coneix el socialisme i és traduït. Defensa els drets dels obrers i l’enderroc de les muralles de Barcelona. Escriu El criterio als vint-i-sis anys, al mas Prat de Dalt de Sant Feliu de Codines, la casa de la germana d’Ildefons Cerdà, on es refugia de la revolta de Barcelona. El 1844 va a Madrid, on dirigeix revistes i publica la major part de la seva obra filosòfica i teològica. El 1848 cau malalt de tuberculosi, es trasllada a Vic i mor, el mateix any que Ildefons Cerdà es casa amb Clotilde Bosch.

BRUSI, Antoni (1815 − 1878) —Fill d’Antoni Brusi i Mirabent, impressor i llibreter de Barcelona. Propietari i director del Diario de Barcelona, hi afegeix el subtítol De avisos y noticias, amb la qual cosa fa néixer el diari comercial amb publicitat pagada; també n’edita, amb èxit, una edició de la tarda, més reduïda. Segueix els progressos del telègraf i aconsegueix recollir una informació més actualitzada al diari. Per consell de Mañé i Flaquer, converteix el Diario de Barcelona en una publicació política de caràcter conservador, i aprofita la revolució del 1854 com a alçaprem de la publicació. Amb tot això i una bona xarxa de corresponsals, el Diario de Barcelona es converteix en la primera publicació periòdica de Barcelona. Cessa en la direcció el 1865, quan la cedeix a Joan Mañé i Flaquer. Alfons XII paga els serveis de Brusi a la causa monàrquica concedint-li el títol de marquès de Casa Brusi l’any 1875.

CABET, Étienne (1788 − 1856) —Polític i escriptor socialista francès. Doctorat en dret, intervé en la revolució de 1830 i és diputat a l’Assemblea Nacional. Més endavant és forçat a exiliar-se a Bèlgica i Anglaterra (1834), on estudia les experiències de Robert Owen en la creació d’habitatges socials per als obrers. Construeix un ideari proper al comunisme, que divulga a través de diversos llibres. El 1842 es desplaça a Barcelona durant la revolta de la ciutat. El 1848 − 1849 marxa amb els seus seguidors cap als Estats Units per fundar una comunitat icariana a Nauwoo, que al capdavall resulta un fracàs absolut per falta d’organització. Poc temps després se suïcida.

CLAVÉ, Josep Anselm (1824 − 1874) —Músic, poeta i polític. Dotat d’una oïda excepcional, el 1842, amb divuit anys, es guanya la vida per cafès i tavernes component i cantant amb la guitarra. Freqüenta cercles utopistes i milita al partit republicà. Col·labora amb Monturiol en els projectes icarians de col·lectivitat, inspirats en les doctrines de Cabet. Participa en la Jamància de 1843 i és empresonat a la Ciutadella. El 1845 funda el grup musical La Aurora, amb l’objectiu de dignificar la vida dels obrers, i després La Fraternitat, societat d’auxilis mutus, amb el mateix objectiu; és la primera coral d’Espanya. Amb els Cors de l’Euterpe ocupa amb èxit els Camps Elisis, al voltant del passeig de Gràcia (1860). El model de l’Euterpe es trasllada als Cors de Clavé, que s’estableixen en ciutats de tot Catalunya. Escriu les primeres composicions en català sota l’impuls de la Renaixença. Interpreta fragments corals i instrumentals de Wagner als Jardins de l’Euterpe (1862). Empresari dels Camps Elisis fins a 1867, en què és empresonat a Madrid. Entra en política amb la Revolució de 1868. Membre del partit federal, ocupa els càrrecs de president de la Diputació (1873), diputat a Corts i governador civil de Castelló i Tarragona. Després del cop d’Estat del general Pavía es retira de la vida pública.

CERDÀ, Ildefons (1815 − 1876) —Enginyer, urbanista i polític. Estudia llatí i filosofia al seminari de Vic i matemàtiques i arquitectura a Barcelona. El 1835 es trasllada a Madrid per ingressar a l’escola d’enginyers de camins, on es titula el 1841. Membre de la Milícia Nacional. Com a enginyer de l’Estat, és destinat a diverses províncies, i finalment a Barcelona, on es relaciona amb cercles progressistes i revolucionaris influïts per les doctrines dels socialistes utòpics, especialment Cabet. Amic de Monturiol i Martí i Alsina, el 1848 hereta la propietat familiar, es casa, es dóna de baixa del cos d’enginyers i es dedica a l’estudi de la ciutat, i arran d’això crea la nova ciència de l’urbanisme. Afiliat al partit progressista i diputat a Corts per Barcelona el 1850. El 1855 prepara l’avantprojecte de l’Eixample de Barcelona (1855), i finalment redacta el projecte definitiu, que és aprovat pel govern el 1859, amb l’oposició de l’Ajuntament de Barcelona. Autor de la Teoría general de la urbanización (1867). Vicepresident de la Diputació de Barcelona pel partit federal, participa en la proclamació de la República (1873) i de l’Estat català. President de la Diputació (1873 − 1874). Mor arruïnat i sense cobrar el seu pla de l’Eixample de Barcelona.

CUBÍ, Marià (1801 − 1875) —Metge, estudiós del cervell humà. Als vint anys (1821) viatja als Estats Units i després a Cuba, on funda el Colegio Buenavista, Més endavant va a Mèxic, on funda un altre col·legi. Estudia la frenologia, ciència de les localitzacions cerebrals de les funcions cognitives, i quan torna a Espanya i a Barcelona per divulgar aquesta disciplina (1835) té problemes amb el tribunal eclesiàstic de Santiago de Compostel·la. Divulga el magnetisme animal de Mesmer, antecedent de la hipnosi. Funda la revista La Antorcha, de crítica social (1848), i publica Lecciones de frenología (1853), que és traduït al francès a instàncies de Napoleó III. Publica cinc llibres de lingüística, proposa una nova ortografia del castellà i s’interessa per les llengües minoritàries d’Espanya.

ESPARTERO, Baldomero (1793 − 1879) —General de l’exèrcit. Deixa els estudis eclesiàstics i entra a l’exèrcit durant la guerra del Francès (1808). Lluita a Amèrica contra les independències, i participa en la batalla d’Ayacucho (1824). Participa molt activament en la guerra carlina, i obté una gran victòria a Lutxana per alliberar Bilbao (1836). Nomenat comte de Lutxana i duc de la Victòria per Isabel II, i el 1840 és nomenat regent d’Espanya. Membre del partit liberal, impulsa una política lliurecanvista. Ordena el bombardeig de Barcelona per posar fi a la bullanga de 1842, i amb la insurrecció de Narváez s’exilia a Anglaterra (1843). El 1849 torna a Espanya, a Logroño, i durant el Bienni Progressista (1854) presideix el govern, sota el control del general O’Donnell. Es retira de la política quan pugen al poder els moderats (1856). Després de la Revolució de 1868, es nega a ser candidat a la Corona d’Espanya.

FIGUEROLA, Laureà (1816 − 1903) —Doctor en dret, polític, pedagog i economista. Estudia a la càtedra d’economia política de la Junta de Comerç de Barcelona. El 1842 participa a la Junta Revolucionària de Barcelona i el 1846 funda l’Escola Normal de la ciutat. Autor d’un llibre fonamental sobre el fenomen urbà, Estadística de Barcelona (1849), el 1853 s’instal·la a Madrid, on ocupa la càtedra de dret polític i propaga el lliurecanvisme. Diputat per Barcelona el 1854, durant el Bienni Progressista. És autor de llibres importants sobre política, organització social, economia, educació i estadística. De 1868 a 1870 ocupa el càrrec de ministre de Finances, càrrec des del qual modernitza l’economia i crea la unitat de compte espanyola, la pesseta. President de la Institución Libre de Enseñanza, senador i president del Senat (1870).

GARRIGA ROCA, Miquel (1804 − 1888) —Arquitecte per l’Acadèmia de Belles Arts de San Fernando de Madrid. Projecta la Peixateria, llotja de peix de Mataró, i el Teatre del Liceu, que serà construït per Oriol Mestres (1847). Reemplaça Oriol Mestres com a arquitecte municipal de la ciutat (1854), i en aquest càrrec treballa en diversos avantprojectes d’eixample de Barcelona, d’abast limitat. Es presenta al concurs municipal de propostes d’eixample (1859), amb un gran esforç personal, tot i que el projecte d’Ildefons Cerdà ja ha estat aprovat pel Ministeri de Foment, i que finalment el concurs municipal el guanya la proposta d’Antoni Rovira i Trias. En els anys següents, com a arquitecte municipal, Garriga Roca treballa per modificar fins on sigui possible el projecte aprovat de l’Eixample de Cerdà, que critica pel seu igualitarisme i perquè limita el creixement del port i de les xarxes de transport.

GIRONA, Manuel (1818 − 1905) —Fill de banquer, als setze anys ja exerceix de director del banc del seu pare durant l’epidèmia de còlera de 1834. El 1839 amplia el banc i comença a facilitar crèdits, un instrument desconegut a Espanya, que s’associava a la usura. Funda el Banc de Barcelona (1844), amb capacitat per emetre bitllets, que el 1855 s’instal·la al final de la Rambla, en un edifici d’Oriol Mestres. El 1859 deixa al govern cinc milions de rals sense interès per finançar la guerra d’Àfrica. A partir de 1866, en plena crisi bancària, finança línies de ferrocarril, l’ampliació del port, la nova universitat, el Liceu i la façana neogòtica de la catedral. El 1870 el Banc de Barcelona es trasllada al passeig de Gràcia. És nomenat alcalde de Barcelona durant la Restauració (1875), i durant el seu mandat aplica el seu esperit estalviador i es dedica a reduir el dèficit municipal. Finança l’Exposició Universal de 1888, de la qual és comissari. Nomenat senador vitalici, quan mor, el 1905, és enterrat a la façana de la catedral, que va contribuir a edificar.

LESSEPS, Ferdinand de (1805 − 1894) —Diplomàtic i emprenedor. Fill de diplomàtic, exerceix com a cònsol francès al Caire (1833), on s’interessa pels projectes per obrir un canal entre el Mediterrani i el mar Roig. Cònsol francès a Màlaga (1840) i de Barcelona als trenta-set anys (1842 − 1848), participa activament com a negociador en les revoltes de la ciutat; posteriorment Barcelona li ret homenatge per la seva tasca humanitària. Ambaixador de França a Madrid (1848 − 1849). El 1854 el príncep Saïd d’Egipte li atorga una acta de concessió per a la construcció d’un canal, i Lesseps funda la Companyia del Canal de Suez, que s’inaugura el 1869. El 1881 funda una altra companyia per construir el canal de Panamà, que fa fallida el 1889 enmig d’un escàndol polític i econòmic. Mor el 1894 a La Chesnaye, al centre de França.

MESTRES, Oriol (1815 − 1895) —Arquitecte, membre d’una família d’arquitectes i mestres de cases. Alumne predilecte d’Antoni Cellés a la Llotja. Dirigeix les obres del Liceu de la Rambla (1847), obté un accèssit pel seu projecte per a la plaça Reial i construeix els primers Camps Elisis al passeig de Gràcia (1853). Dirigeix l’enderroc de les muralles de la ciutat el 1854, any en què cessa com a arquitecte municipal. Edifica la casa Gibert, primera casa de l’Eixample, al mig de la plaça Catalunya (1861), i projecta la façana de la catedral per encàrrec de Manuel Girona (1864). Construeix l’edifici del Banc de Barcelona a la Rambla. Col·lecciona objectes dels edificis destruïts durant l’enderroc de les muralles, un fet que és narrat pel seu fill, Apel·les Mestres.

MONLAU, Pere Felip (1808 − 1871) —Metge i escriptor. Estudia medicina i es gradua el 1833. A França, exerceix al cos de sanitat militar i s’interessa per la filosofia. Seguidor de l’obra de Marià Cubí, mestre de frenologia, estudia el comportament del cervell humà. Director del diari El Vapor (1835 − 1836), és desterrat a les Canàries el 1837. Difusor de la fotografia al nostre país, va ocupar la càtedra de literatura i història a la Universitat de Barcelona (1840 − 1844). El 1841 publica ¡Abajo las murallas!, tractat sobre la necessitat d’enderrocar de les muralles de Barcelona per raons d’higiene. Catedràtic de psicologia i d’higiene a Madrid (1848 − 1854). Autor de diversos llibres de medicina, psicologia, lingüística i higiene, va dirigir el Museo Arqueológico Nacional (1867 − 1868).

MONTURIOL, Narcís (1819 − 1885) —Nascut a Figueres, passa els estius a Cadaqués, on s’interessa per la pesca submarina de corall. Estudia medicina i dret a Cervera i Barcelona, i a la capital catalana contacta amb els ambients radicals (1835). En aquests anys és amic d’Ildefons Cerdà, Abdó Terradas i Josep Anselm Clavé. En pujar al poder Narváez s’escapa a Cadaqués, i el 1845 es trasllada a Madrid per acabar els estudis de dret i per aprendre física. Manté contacte amb Cabet per carta. Editor de La Fraternidad (1847 − 1848), revista dels ideals icarians o socialistes utòpics, on tradueix obres de Cabet com Viatge a Icària. Dóna suport a l’expedició de Cabet als Estats Units (1848) i s’ha d’exiliar a Perpinyà. Amnistiat, torna a Barcelona, on comença la tasca d’impressor mentre es dedica a les invencions mecàniques. Més endavant marxa de nou a Cadaqués (1855 − 1857), on madura el projecte de submarí, que construeix a Girona el 1857. El 1859 es fa una prova amb èxit del submarí Ictíneo al port de Barcelona, enmig de l’entusiasme popular. Funda la societat La Navegación Submarina per explotar l’invent, però el govern d’Isabel II no l’ajuda i la societat fa fallida, i el segon Ictíneo es ven com ferro vell (1868). El 1869 publica l’Ensayo sobre el arte de navegar bajo el agua. Director de la Fábrica Nacional del Sello (1873), millora la fabricació del paper engomat. Inventa el tramvia funicular i el velògraf. Projecta la portada d’aigua del Ter a Barcelona, i un sistema de conservació de la carn. El 1889, Isaac Peral reconeix Monturiol com a inventor del primer submarí.

TERRADAS, Abdó (1812 − 1856) —Escriptor i polític republicà federalista originari de Figueres, difusor de l’ideari d’Étienne Cabet. Mestre i amic de Narcís Monturiol, i d’altres republicans coneguts com els joves turcs. Novel·lista, defensa les seves idees des del diari El Republicano. El 1842, quan té trenta anys, hi publica «La campana», himne revolucionari musicat per Anselm Clavé. El mateix any és elegit alcalde de Figueres, però el govern no li permet ocupar el càrrec, és empresonat i s’exilia a França. Participa en la revolta de la Jamància (1843). Durant el Bienni Progressista (1854 − 1856) exerceix d’alcalde de Figueres, fins que és destituït i deportat a Cadis.

VAN HALEN, Antonio (1792 − 1858) —General de l’exèrcit. Destaca en l’acció de Peracamps, durant la guerra carlina, motiu pel qual és nomenat comte de Peracamps. Capità general de València (1838 − 1839) i de Catalunya (1840 − 1842), té un paper important durant la revolta de Barcelona de 1842, quan té cinquanta anys. Home de confiança d’Espartero, el 1843 marxa amb ell a Anglaterra, després de la caiguda del duc de la Victòria. Torna a l’inici del Bienni Progressista, el 1854. President del Tribunal Suprem de Guerra. Arriba a mariscal de camp, i després es retira per dedicar-se a viatjar per Rússia, Cuba, Bèlgica i la Martinica, entre d’altres.