2

La nit següent, cantant aquesta petita cançó,

vaig agafar l’autobús cap a Washington, vaig perdre algun temps passejant-me per allà, vaig desviar-me del meu camí per veure el Blue Ridge, vaig sentir l’ocell de Shenandoah i vaig visitar la tomba de Stonewall Jackson, al capvespre vaig escopir al riu Kanawha i vaig caminar per la nit hillbilly de Charleston, West Virginia. A la mitjanit, Ashland, Kentucky, i una noia solitària sota la marquesina d’un teatre tancat. El fosc i misteriós Ohio i Cincinnati a la matinada. Després els camps d’Indiana una altra vegada i St Louis com sempre en els seus grans núvols de vall a la tarda. Les llambordes brutes i els troncs de Montana, els barcos riberencs, els senyals antics, l’herba i els llibants prop del riu. El poema sense fi. A la nit, el Missouri, els camps de Kansas, les vaques de la nit de Kansas en els deserts secrets, ciutats de cartró amb una mar com a final de cada carrer. La matinada a Abilene. Les pastures de l’est de Kansas van tornar-se els vessants de l’oest de Kansas que pugen al turó de la nit occidental.

En Henry Glass anava amb l’autobús amb mi. Havia pujat a Terre Haute, Indiana, i ara em deia:

—Ja t’he dit per què odio aquest vestit que porto, és fastigós… però això no és tot.

Em va mostrar uns papers. Acabava de ser alliberat del penitenciari federal de Terre Haute. La condemna havia estat per robar i vendre cotxes a Cincinnati. Un noi de cabells arrissats de vint anys.

—Tan aviat sigui a Denver vendré aquest vestit en una casa de préstecs i em compraré uns texans. Saps el que em van fer en aquella presó? Incomunicat amb una Bíblia. La feia servir per seure al terra de pedra. Quan van veure que jo feia allò, em van treure la Bíblia i me’n van portar una de petita, de butxaca, així de gran. No m’hi podia asseure i per això vaig llegir tota la Bíblia i el Testament. Eh, eh… —em va clavar un dit a les costelles, mastegant un caramel, menjava sempre caramels perquè li havien fotut l’estómac al penitenciari i no aguantava res més—. Saps que hi ha realment molta cardamenta en aquella Bíblia? —Em va explicar què volia dir «significant». «Qualsevol que aviat deixarà la presó i comença a parlar del seu alliberament està “significant” als altres paios que s’han de quedar. L’agafem pel coll i diem: “No signifiquis amb mi!” És dolent, significar… em sents?».

—Jo no significo, Henry.

—Si algú significa amb mi, se m’obren els narius, em torno capaç de matar. Saps per què he estat a la presó tota la vida? Perquè vaig perdre el cap quan tenia tretze anys. Estava en un cinema amb un noi i ell va enfotre’s de la meva mare… ja saps, aquella paraulota… i jo vaig agafar la navalla i li vaig tallar la gorja i l’hauria matat si no m’haguessin arrossegat d’allà. El jutge va dir: «Sabies el que et feies quan vas atacar el teu amic?». «Sí, senyor, senyoria, ho sabia, volia matar aquell malparit i encara ho vull». Per això no vaig obtenir llibertat condicional i vaig anar directament al reformatori. També vaig agafar morenes de seure incomunicat. No vagis mai a un penitenciari federal, són els pitjors. Merda, era capaç de parlar tota la nit, fa tant de temps que no parlo amb ningú. No saps que bé em sento de sortir. Tu simplement seies en aquest autobús quan jo he pujat… Corrent per Terre Haute, en què pensaves?

—Només seia i prou.

—Jo, cantava. He segut al teu costat perquè tenia por de seure al costat de cap noia per por de perdre el cap i fotre-li la mà sota el vestit. He d’esperar una mica.

—Si t’agafen una altra vegada, en tindràs per tota la vida. A partir d’ara val més prendre’s les coses amb calma.

—És el que penso fer, el problema és que se m’obren els narius i ja no sé el que em faig.

Anava a viure amb el germà i la cunyada, tenien una feina per ell a Colorado. La policia li havia comprat el bitllet cap al lloc on estaria en llibertat condicional. Era un xicot jove com en Dean, li bullia massa la sang i no ho aguantava, se li obrien els narius, però li faltava l’estranya santedat natural d’en Dean que el salvés del seu destí entre les reixes.

—Sigues bon noi i vigila que no se m’obri el nas, Sal! Potser podré arribar sa i estalvi a cal meu germà.

Quan vam arribar a Denver el vaig portar pel braç al carrer Larimer per empenyorar el vestit de la penitenciaria. El vell jueu va veure tot seguit de què es tractava abans d’estar mig desembolicat.

—No vull aquesta maleïda cosa aquí. Me les porten cada dia dels nois de Canyon City.

Tot el carrer Larimer estava dominat per ex-presidiaris intentant vendre els seus vestits de la presó. En Henry va acabar amb allò sota el braç en una bossa de paper i caminava amb uns texans nous de trinca i una camisa esportiva. Vam anar al vell bar d’en Dean, el Glenarm, i durant el camí en Henry va llençar el vestit a un cubell d’escombraries, i vam trucar a en Tim Gray. Era de nit.

—Tu? —va riure en Tim Gray per sota el nas—. Vinc de seguida.

Deu minuts després va arribar amb l’Stan Shephard. Havien fet tots dos un viatge a França i estaven terriblement decebuts amb les seves vides a Denver. Van simpatitzar amb en Henry i li van pagar cerveses. Ell va començar a gastar a tort i a dret tots els seus diners guanyats al penitenciari. Jo era de nou en la nit fosca i suau de Denver amb els seus carrerons sagrats i les cases boges. Vam començar a recórrer tots els bars, paradors de West Colfax, bars de negres Five Points, l’hòstia.

L’Stan Shephard feia anys que volia coneixe’m i ara per primera vegada érem plegats davant d’una aventura.

—Sal, des que vaig tornar de França no sé què fer. És cert que te’n vas a Mèxic? Osti, que puc venir amb tu? Puc aconseguir cent pàfies i quan arribi puc aconseguir una beca de l’exèrcit per a la universitat de Mèxic.

Cap problema. Vam arribar a un acord, l’Stan vindria amb mi. L’Stan era un paio de Denver, fort, tímid, descabellat, amb un gran somriure seductor i moviments lents i fàcils a la Gary Cooper.

—Puta mare! —va dir ell i es va ficar els polzes al cinturó i va culejar carrer avall, fent esses de banda a banda, però lentament. El seu avi estava renyit amb ell. S’havia oposat al viatge a França i ara s’oposava a la idea d’anar a Mèxic. L’Stan vagabundejava per Denver com un dropo a causa de la renyina amb l’avi. Aquella nit després d’haver begut molt i haver impedit que en Henry obrís el nas al Hot Shoppe, a Colfax, l’Stan va anar a dormir a l’habitació d’en Henry al Grenarm.

—Ni tan sols puc arribar tard a casa. L’avi comença a renyar-me i després cau sobre la meva mare. Ja t’ho dic, Sal, he de sortir de Denver corrents o em tornaré boig.

Bé, jo vaig quedar-me a cal Tim Gray i més tard la Babe Rawlins em va trobar una petita habitació molt maca als baixos de casa seva i tots vam acabar allà amb festes cada nit durant una setmana. En Henry va desaparèixer camí de casa el seu germà i no el vam veure mai més i mai no sabrem si algú va significar mai amb ell des d’aleshores ni si estava una altra vegada entre les reixes o si corria pel món en llibertat.

En Tim Gray, l’Stan, la Babe i jo vam passar una setmana sencera de tardes en uns bars de Denver molt ben parits on les cambreres porten pantalons i caminen amb uns ulls tímids, encantadores, no cambreres endurides sinó cambreres que s’enamoren de la clientela i tenen afers explosius i suen i pateixen d’un bar a l’altre; i vam passar la mateixa setmana en nits al Five Points escoltant jazz, mamant en tavernes boges de negres i xerrant fins a les cinc de la matinada als meus baixos. El migdia normalment ens trobava reclinats al pati del darrere de la Babe entre la canalla de Denver que jugava a cowboys i indis i queia sobre nostre des de cirerers en flor. Jo m’ho estava passant molt bé i m’obria el seu cor perquè jo no tenia somnis. L’Stan i jo vam conspirar per fer que en Tim Gray vingués amb nosaltres, però en Tim estava encallat en la seva vida a Denver.

Ja em preparava per anar a Mèxic quan tot d’un plegat en Denver Doll em va trucar una nit i va dir:

—Bé, Sal, a veure si saps qui ve cap a Denver? —No en tenia la més mínima idea—. Ja és en camí. És una notícia exclusiva. En Dean ha comprat un cotxe i ve a trobar-se amb tu.

De sobte vaig tenir una visió d’en Dean, un Àngel ardent, trèmul i terrible, bategant cap a mi per la carretera, apropant-se com un núvol, a enorme velocitat, perseguint-me com el Missatger de la Mort a la plana, caient sobre mi. Vaig veure la seva cara enorme sobre les planes amb una determinació boja, fèrria i amb els ulls centellejants. Vaig veure ales. Vaig veure el seu cotxe atrotinat amb milers de flames sortint. I vaig veure el camí que cremava a la carretera. Es feia fins i tot el seu propi camí, per sobre el blat, a través de ciutats, destruint ponts, assecant rius. Va arribar a l’Oest amb ira. Jo sabia que en Dean havia perdut el cap una altra vegada. No hi havia possibilitat d’enviar diners a cap de les dones si havia tret tots els estalvis del banc per comprar un cotxe. Tot s’havia acabat, una criaturada. Darrere seu les ruïnes fumejaven. Corria cap a l’Oest de nou a través d’aquell continent dolorós i terrible i aviat arribaria. Vam fer preparatius ràpids per a en Dean. Les noves deien que ell em portaria a Mèxic.

—Penses que em deixarà venir? —va preguntar l’Stan, preocupat.

—Parlaré amb ell —vaig dir. No sabíem què podríem esperar—. On dormirà? Què menjarà? Hi ha noies per a ell?

Era com l’arribada imminent de Gargantua. S’havien de fer preparatius per ampliar les clavegueres de Denver i reduir l’abast d’algunes lleis per tal d’anar a l’encontre del seu cor sofridor i dels seus èxtasis explosius.