4

Les noies van baixar i vam marxar cap a la nostra gran nit, una vegada més empenyent el cotxe carrer avall.

—Hey, som-hi! —va cridar en Dean i vam saltar al seient de darrere i vam anar cap al petit Harlem al carrer Folsom.

Vam baixar cap a la nit calenta i boja, escoltant un tenor salvatge tocant sense parar, fent «II-IAHI II-IAHI II-IAH!» i els palmells amb el ritme i gent cridant: «Va, va, va!». En Dean ja travessava el carrer corrent, amb el polze a l’aire cridant: «Toca, noi, toca!». Un grup d’homes de color amb vestits de dissabte a la nit animaven el músic. Era una taverna amb serradures i una petita estrada on la colla s’apinyava amb els barrets posats, tocant per sobre dels caps de la gent, un lloc boig. Dones boges i deixades erraven per allà a vegades amb bata, les ampolles rodolaven per terra. Als darreres de la casa, en un corredor fosc enllà dels lavabos, grups d’homes i dones es repenjaven a la paret bevent spodiodi de vi i escopien a les estrelles. El tenor amb barret tocava en el punt més alt d’una idea lliure meravellosament satisfactòria, una tonada que pujava i baixava anant des de «II-iah!» a un més boig «II-De-li-iah!» i continuava fins a fondre’s amb la bateria tocada per un negre enorme i brutal amb un coll de brau a qui tot era igual llevat de pegar els seus instruments fent craix-pa-pa-tum craix. Era una música estrepitosa i el tenor la tenia i tothom ho sabia. En Dean ficava el cap enmig de la multitud, era una multitud boja. Tothom incitava el tenor que aguantés i continués amb crits i ulls espumejants, i ell es posava a la gatzoneta i atacava de nou l’instrument i el llançava en un crit clar per sobre el furor. Una dona negra molt prima d’un metre vuitanta sacsejava els ossos davant de la boca de l’instrument, i ell simplement li va llançar un: «Hi-hi-hi!».

Tothom es movia i cridava. La Galatea i la Marie, amb cervesa a les mans, eren dretes sobre les cadires i se sacsejaven i saltaven. Grups de negres venien fent tentines des del carrer i queien els uns sobre els altres per entrar.

—Continua, tio! —va bramar un home amb una veu de sirena de barco, i va llançar un gran udol que devia ser sentit a Sacramento, ah-haa!

—Uau! —va dir en Dean. Es fregava el pit, la panxa. La suor li regalimava de la cara. Bum, quic, aquell bateria portava el seu so als baixos i el feia pujar fins a dalt amb les baquetes assassines, ram pataplam! Un home gros i gras va saltar a l’estrada fent-la cruixir.

—Iúu!

El pianista només martellejava les tecles amb dits d’àguila, i tocava acords, amb intervals, quan el gran saxofonista contenia la respiració preparant-se per a un altre atac i feia estremir el piano, totes les fustes, totes les cordes. Bang! El saxofonista saltava de l’estrada i es posava dret davant de la multitud, tocant. Tenia el barret sobre els ulls. Algú l’hi va tirar enrere. Ell només va recular, va picar de peus, va llançar un so ronc, va agafar aire, va aixecar l’instrument i va tocar de nou alt, prolongat, i cridant en l’aire. En Dean era al seu davant mateix amb la cara baixa gairebé dins la boca de l’instrument, picant de mans, regalimant suor al teclat de l’home, i l’home ho va notar i va fer a través del saxo una riallada llarga i trèmula, i tots els altres reien i s’agitaven; i finalment el saxofonista va decidir tocar la nota final i va posar-se a la gatzoneta i va fer un do alt durant molta estona acompanyat de crits i terrabastall i jo vaig pensar que la pasma acabaria per venir des de la comissaria més pròxima. En Dean estava en trànsit. Els ulls del saxo estaven fixats directament en ell. Tenia un boig que no sols comprenia sinó que es preocupava i volia comprendre més i més i molt més del que hi havia, i van començar una mena de duel; tot sortia del saxo, no eren ja frases, només crits: «Bau» i després «Bip!» i, més alt, «iiii!», i una altra vegada més baix i tot s’estremia des de terra fins al sostre. Va intentar-ho tot, amunt, avall, de banda, de cap per avall, horitzontal, trenta graus, i finalment va caure en els braços d’algú i va desistir i tothom s’empenyia al voltant i cridava:

—Sí! Sí! Ha tocat com ningú!

En Dean s’eixugava amb el mocador.

Després va dirigir-se al saxofonista a l’estrada i va demanar un ritme lent i va mirar tristament la porta oberta per sobre dels caps de les persones i va començar a cantar Close Your Eyes. Les coses van calmar-se durant un minut. El saxofonista portava una caçadora de cuir estripada, una camisa porpra, sabates velles i pantalons sense planxar, li era igual, semblava un Hassel negre. Els seus grans ulls castanys estaven plens de tristesa i cantava lentament i amb pauses llargues i pensat i ves. Però al segon cor va excitar-se i va agafar el micro i va saltar de l’estrada i va ajupir-se. Per tocar una nota havia de tocar-se els dits dels peus i aixecar-se, i feia un esforç tan gran que trontollava amb l’efecte i només es recuperava a temps per a la pròxima nota llarga i lenta.

—Mu-u-u-usic pla-a-a-a-aay!

Va inclinar-se enrere amb la cara cap al sostre, el micro a sota. Va sacsejar-se, després va inclinar-se, gairebé caient amb la cara contra el micro.

—Ma-a-a-ake it dream-y for dan-cing —i va mirar el carrer a fora amb els llavis torçats amb desdeny, l’expressió de burla, de la Billie Holiday— while we go roman-n-n-cing —trontollava de costat— Loo-o-ove’s holida-a-ay —va sacsejar el cap amb disgust i cansament de tot el món— will make it seem —ho faria semblar què? Tothom esperava. Va lamentar-se—: O-kay. —El piano va tocar un acord—. So baby come on just clo-o-o-ose your pretty little ey-y-y-y-yes —la seva boca va estremir-se, ens va mirar, a en Dean i a mi, amb una expressió que semblava dir: «Ep, ara, què és això que tots nosaltres fem en aquest món trist?», i després va arribar al final de la seva cançó i per això calia fer preparatius elaborats, durant els quals podies enviar tots els missatges a García al voltant del món dotze vegades i quina diferència hi havia en qualsevol persona? Perquè nosaltres érem allà davant dels precipicis i abismes de la mateixa vida beat en els terribles carrers de l’home, i ell va dir-ho i va cantar-ho—: Close… your… —i va arribar fins al sostre i a les estrelles a fora—: Ey-y-y-y-y-y-es —i va trontollar des de l’estrada meditant. Va asseure’s a la cantonada amb un grup de nois i no els va parar atenció. Va mirar el terra i va plorar. Era el més gran.

En Dean i jo vam anar a parlar amb ell. El vam invitar a venir al cotxe. Al cotxe, ell va cridar de sobte:

—Sí! No hi ha res que m’agradi més que una bona marxa! On anem?

En Dean va saltar amunt i avall al seient, rient maniàticament.

—Més tard! Més tard! —va dir el tenor—. Cridaré el meu noi i ell ens portarà al Jamson’s Nook. He de cantar. Noi, jo visc per cantar. Fa dues setmanes que canto Close Your Eyes, i no vull cantar res més. Què penseu fer?

Li vam dir que aniríem a Nova York dos dies després.

—Senyor, mai no hi he estat i diuen que és una ciutat realment animada, però jo no tinc motius per queixar-me d’on estic. Sóc casat, sabeu.

—Oh, sí? —va dir en Dean, animant-se—. I on és l’estimada aquesta nit?

—Què vol dir? —va fer el tenor mirant-lo de reüll—. Li he dit que era casat amb ella, oi?

—Oh, sí, sí —va dir en Dean—. Només preguntava. Potser ella té amigues! O germanes? Ballar, sap?, el que jo vull és ballar.

—Sí, què té d’interessant un ball? La vida és massa trista per ballar tot el temps —va dir, abaixant els ulls al carrer—. Mee-erda! —va continuar—. No tinc diners i avui m’és igual.

Vam tornar a buscar els altres. Les noies estaven tan emprenyades amb en Dean i amb mi perquè havíem desaparegut i anat pel nostre compte que havien marxat i anat fins al Jamson’s Nook tot caminant. De totes maneres, el cotxe no anava. Al bar vam tenir una visió horrible: havia arribat un marica blanc hipster que portava una camisa hawaiana i preguntava al bateria gros si podia seure. Els músics van mirar-lo sospitosament.

—Vostè toca?

Ell va dir que sí, amb un parlar molt afectat. Els altres es van entremirar i van dir:

—Sí, sí, és això el que fa el senyor, me-e-erda!

Així el marica va asseure’s a la bateria i van començar a tocar un número fort i va començar a acaronar les escombretes molt suaument, movent el coll amb aquell èxtasi complaent i reich-analitzat que no pretén res excepte massa herba i menjars lleugers i rotllos del tipus cool. Però li era igual. Somreia alegrement a l’espai i mantenia el ritme, encara que suaument, amb subtilitats bop, amb somriures, recolzant-se en els grans i sòlids blues que els nois tocaven, sense prestar-hi atenció. El bateria gros, negre, amb coll de brau, seia esperant el seu torn.

—Què fa aquest paio? —va dir—. Toca música! —va dir—. Quins collons! —va dir—. Me-e-e-erda! —i va mirar cap a una altra banda, empipat.

El fill del saxofonista va arribar. Era un negre petit amb un gran Cadillac. Vam anar-hi tots. Ell va inclinar-se sobre el volant i va llançar el cotxe a través de Frisco sense parar ni una vegada, a cent per hora, a través del trànsit i ningú ni tan sols se n’adonava, de tan bo que era. En Dean estava en èxtasi.

—Mira aquest paio, nen! Mira la manera com seu i no mou un os i llança el cotxe com una bala i és capac de parlar tota la nit mentre ho fa, el que passa és que no li agrada parlar, ah, nen, les coses, les coses que jo podria… que desitjo… oh, sí. Anem, res de parar… ara! Sí!

I el xicot va tombar un revolt i ens va portar exactament al davant del Jamson’s Nook i ja havia aparcat. Va arribar un taxi i va saltar-ne un predicador negre petit, prim i marcit, que va llançar un dòlar al taxista i va cridar:

—Toca! —i va córrer cap al club i directament al bar de sota, cridant—: Tocatocatoca! —i va tentinejar fins a dalt, gairebé caient de memòria, i va obrir la porta i va caure dins d’una sessió de jazz amb les mans esteses per aguantar-se contra qualsevol cosa sobre la qual pogués caure, i va caure exactament sobre en Lampshade, que treballava com a cambrer al Jamson’s Nook aquella temporada, i la música sonava sense parar i ell va quedar-se transfigurat a la porta oberta, cridant: «Toca per mi, home, toca per mi!». I l’home era un negre petit i baixet amb un saxo alt que en Dean va dir que òbviament vivia amb l’àvia igual que en Tom Snark, dormia tot el dia i tocava a les nits, i tocava centenars de temes abans d’estar preparat per tocar de debò, i era això precisament el que feia.

—És en Carlo Marx! —va cridar en Dean per sobre d’aquell frenesí.

I era igual. Aquell petit nen de la seva àvia amb el saxo alt tenia els ulls petits, brillants, peus petits i torcats, les cames primes, i jugava amb el saxo i llançava els peus al voltant i mantenia els ulls fixos en l’audiència (que era només gent rient en una dotzena de taules, la sala nou metres per nou i el sostre baix) i no va parar en cap moment. Era molt simple en les seves idees. El que li agradava era la sorpresa d’una nova variació simple d’un tema. Anava des d’un «ta-tup-tader-rara… ta-tup-tader-rara», repetint-la i saltant i besant i somrient al seu saxo, fins a «ta-tup-ii-da-de-dera-RUP! ta-tup-ii-da-de-dera-RUP!», i eren tots grans moments de riallada i comprensió per a ell i tots els altres que escoltaven. El seu to era clar com una campana, alt, pur, i tocava directament a les nostres cares des de poc més de dos pams. En Dean era dret al seu davant, oblidant-se del món, amb el cap baix, les mans plegades, tot el seu cos saltant sobre els talons i la suor, sempre la suor, regalimant i corrent pel seu coll turmentat per acabar jaient en un bassal als seus peus. La Galatea i la Marie eren allà, i ens van fer falta cinc minuts per adonar-nos-en. Òstia, les nits de Frisco, la fi del continent i la fi del dubte, de tot el dubte i de tota l’estupidesa, adéu. En Lampshade corria al voltant amb les seves safates de cervesa, tot el que feia era un ritme, cridava a la cambrera amb el ritme:

—Ep, ara, nenanena, mira que vinc, mira que vinc. En Lampshade ve cap aquí. En Lampshade ve cap aquí —i passava prop d’ella amb les cerveses en l’aire i corria a través de les portes batents cap a la cuina i ballava amb els cuiners i tornava suant. El saxofonista seia completament immòbil a la cantonada de la taula amb una beguda que no havia tocat al davant, mirant l’espai, amb les mans penjades dels costats fins que gairebé tocaven el terra, els peus penjant com dues llengües, el cos encongit en una mena de cansament absolut, de tristesa en trànsit i tot el que li passava pel cap: un home que es posava fora de combat cada nit i deixava als altres la tasca de calmar-lo. Tot giravoltava al seu entorn com un núvol. I aquell petit saxo alt de la seva àvia, aquell petit Carlo Marx, saltava i feia un ball de micos amb el seu instrument màgic i tocava dos-cents cors de blues, cadascun més frenètic que l’altre i sense senyals de fallar-li l’energia o les ganes o que anés a acabar el dia. Tota la sala s’estremia.

A la cantonada 4 i Fonson, una hora més tard, jo era amb l’Ed Fournier, un saxo alt de San Francisco que s’esperava amb mi mentre en Dean feia una trucada en una taverna perquè en Roy Johson ens vingués a recollir. No era res d’especial, només conversàvem, excepte que de sobte vam veure una cosa molt estranya i absurda. Era en Dean. Volia donar a en Roy Johnson l’adreça del bar, per això li va dir que aguantés el telèfon un minut i va sortir a mirar, i per fer-ho va haver de córrer a través d’un bar ple de bevedors en mànigues de camisa blanques, per anar al mig del carrer i mirar el nom. Va fer-ho, va posar-se a la gatzoneta molt baix, com en Groucho Marx, els peus el van portar amb una rapidesa sorprenent fins a fora del bar, com una aparició, amb el seu polze globus aixecat en la nit, i va deturar-se donant voltes al mig del carrer, buscant arreu per sobre seu el nom. Era difícil de veure en la fosca, i va donar la volta al carrer una dotzena de vegades, amb el polze en l’aire, en un silenci salvatge, ansiós, un home amb els cabells despentinats amb un polze com un globus aixecat com una gran oca al cel, donant voltes en la foscor, l’altra mà distretament dins els pantalons. L’Ed Fournier deia:

—Jo toco un to suau sempre que arribo i si a la gent no li agrada no hi puc fer res. Digues, col·lega, aquest company teu és un paio completament tocat, mi-te’l allà —i vam mirar-lo. Hi havia un gran silenci quan en Dean va veure el nom i va córrer de nou al bar, pràcticament passant sota les cames d’un grup que sortia i esmunyint-se tan ràpidament que tothom havia de mirar dues vegades per veure’l. Un moment després en Roy Johnson va aparèixer i, amb la mateixa sorprenent rapidesa, en Dean va lliscar pel carrer i va entrar al cotxe, sense un so. Vam marxar de nou.

—Ara, Roy, sé que t’hem creat problemes amb la teva dona a causa d’això però ens cal absolutament anar a la cantonada 46 i Geaiy en l’increïble temps de tres minuts o tot estarà fotut. Hm! Sí! —Estossecs—. Al matí en Sal i jo marxarem cap a Nova York i aquesta és absolutament la nostra darrera nit de gresca i jo sé que hi estàs d’acord.

Sí, en Roy Johnson hi estava d’acord. Simplement, ens va portar a través de tots els semàfors vermells que va poder trobar i ens va fer córrer d’acord amb la nostra bogeria. A la matinada va anar a casa a dormir. En Dean i jo havíem acabat amb un paio de color que es deia Walter, que va demanar begudes al bar i les va posar alineades i va dir:

—Spodiodi de vi! —que era una barreja de porto, whisky i una altra vegada porto—. Cal endolcir tot aquell whisky dolent! —va cridar.

Va invitar-nos a casa seva a fer una cervesa. Vivia als apartaments de darrere de Howard. La seva dona dormia quan vam entrar. L’única llum que hi havia a l’apartament era la bombeta a sobre el seu llit. Vam haver d’enfilar-nos en una cadira i descargolar la bombeta mentre ella jeia allà somrient. Ho va fer en Dean, pestanyejant. Ella era uns quinze anys més gran que en Walter i era la dona més dolça del món. Després vam haver de passar l’allargo per sobre el seu llit, i ella somreia i somreia. En cap moment va preguntar a en Walter on havia estat, quina hora era, res. Finalment vam instal·lar-nos a la cuina amb l’allargo i vam seure al voltant de la humil taula bevent cervesa i explicant històries. Matinada. Era hora de marxar i tornar l’allargo a l’habitació i tornar a cargolar la bombeta. La dona d’en Walter somreia i somreia mentre repetíem tota aquella operació absurda. Cap vegada no va dir ni una sola paraula.

A fora, al carrer, a la matinada, en Dean va dir:

—Ja ho veus, noi, hi ha una dona autèntica per a tu. Mai una paraula dura, mai una queixa; el seu home pot arribar a qualsevol hora de la nit amb qualsevol persona i conversar a la cuina i beure la cervesa i marxar quan vulgui. És un home i el seu castell. —Va assenyalar l’edifici d’apartaments.

Vam apartar-nos fent tentines. La gran nit s’havia acabat. Un cotxe de la policia ens va seguir sospitosament algunes illes. Vam comprar donuts frescos en un forn al carrer 3 i ens els vam menjar al carrer gris i sòrdid. Un paio amb ulleres i ben vestit va venir ensopegant pel carrer amb un negre amb un barret de conductor de camions. Eren una estranya parella. Un gran camió va passar i el negre va assenyalar-lo excitadament i va intentar expressar els seus sentiments. El blanc alt va mirar furtivament sobre l’espatlla i va comptar els diners que tenia.

—És l’Old Bull Lee! —va riure en Dean—. Comptant els diners i preocupant-se per tot, i tot el que l’altre noi vol és conversar de camions i de les coses que sap.

Vam seguir-los una estona.

Flors sagrades flotant en l’aire, això eren totes aquelles cares cansades a l’alba de l’Amèrica del Jazz.

Ens feia falta dormir. La Galatea Dunkel ni pensar-hi. En Dean coneixia un guardafrens del ferrocarril que es deia Ernest Burk i vivia amb el seu pare en una habitació d’un hotel al carrer 3. Abans havia tingut bones relacions amb ells, però darrerament no tant, i la idea era intentar convènce’ls que ens deixessin dormir a terra. Va ser horrible. Vam haver de trucar des d’un bar. El vell va contestar al telèfon sospitosament. Pel que el fill li havia contat, em recordava. Per a sorpresa nostra, va baixar al vestíbul i ens va deixar entrar. Era simplement un vell hotel de Frisco, trist, vell i brut. Vam pujar i el vell va ser molt amable i ens va donar tot el llit.

—De totes maneres, m’he de llevar —va dir i es va retirar a la petita cuina a fer cafè. Va començar a explicar-nos històries dels seus temps al ferrocarril. Em recordava el meu pare. Nosaltres estàvem desvetllats i vam escoltar les seves històries. En Dean, sense escoltar, es rentava les dents i voltava per allà dient: «Sí, això mateix», a tot el que ell deia. Per fi vam adormir-nos, i al matí l’Ernest va tornar d’un viatge a Western Division i va quedar-se amb el llit quan en Dean i jo ens vam aixecar. Ara el vell senyor Burke s’arreglava per a un encontre amb la seva promesa de mitjana edat. Va posar-se un vestit de xeviot verd, un barret de teixit, també de xeviot verd, i es va ficar una flor al trau.

—Aquests vells, romàntics i miserables guardafrens de Frisco tenen les seves vides tristes però excitades —vaig dir a en Dean al lavabo—. Ha estat molt amable deixant-nos dormir aquí.

—Sí, sí —va dir en Dean, sense escoltar. Va córrer a l’agència de viatges a veure si aconseguia trobar un cotxe amb gasolina compartida. La meva tasca era anar a ca la Galatea Dunkel a recollir els nostres sacs. Ella seia a terra amb les seves cartes tarot.

—Bé, adéu, Galatea, espero que tot vagi bé.

—Quan l’Ed torni el portaré al Jamson’s Nook cada dia i li deixaré satisfer la seva ració de bogeria. Creus que donarà resultat, Sal? No sé què fer.

—Què diuen les cartes?

—L’as d’espases està molt lluny d’ell. Les cartes de cor sempre l’envolten, la reina de cor no es troba mai lluny. Veus aquesta sota d’espases? És en Dean, sempre a prop.

—Bé, marxem cap a Nova York d’aquí a una hora.

—Un dia en Dean anirà en un d’aquests viatges i no tornarà.

Em va deixar prendre una dutxa i afaitar-me i després vaig acomiadar-me i vaig portar els sacs a baix i vaig cridar un taxi amb ruta, que és un taxi vulgar que segueix una ruta regular i el pots cridar des de qualsevol cantonada i anar fins a qualsevol cantonada per quinze cèntims, amb altres passatgers com en un autobús, però parlant i explicant acudits com en un cotxe privat. Mission Street, aquell darrer dia a Frisco, era un gran xivarri de treball de construcció, criatures jugant, negres alegres arribant a casa de la feina, polseguera, excitació, la gran animació i el brogit vibrant del que és realment la ciutat més excitant d’Amèrica, i a dalt el cel blau pur i l’alegria de la mar boirosa que se sent tota la nit i fa que tothom tingui més apetit i ganes de divertir-se. Jo odiava marxar. La meva estada havia durat només seixanta hores. Amb el frenètic Dean jo corria pel món sense cap possibilitat de veure’l. A la tarda corríem cap a Sacramento i de nou cap a l’Est.