11

Era hora de continuar. Vam agafar un autobús cap a Detroit. Ara ja ens quedaven pocs diners. Vam carregar el nostre pobre equipatge a través de l’estació. Ara l’embenat del polze d’en Dean estava gairebé negre i tot desenrotllat. Tots dos teníem un aire tan miserable com qualsevol persona tindria després de totes les coses que havíem passat. Exhaust, en Dean va adormir-se a l’autobús que corria a través de l’estat de Michigan. Vaig començar a xerrar amb una camperola sensacional que portava una brusa de cotó molt escotada i mostrava el bell bronzejat dels pits. Era estúpida. Parlava de les nits al camp fent crispetes al porxo. Temps enrere això m’hauria alegrat el cor si no fos que el seu cor no era alegre quan va dir-ho, jo sabia que no hi havia res en això llevat de la idea del que calia fer.

—I què més fas per divertir-te?

Jo intentava parlar de nois i de sexe. Els seus grans ulls foscos em van mirar, buits, amb una mena de tristesa que abastava generacions i generacions de la seva sang per no haver fet mai el que cridava per fer, fos el que fos i tothom sabia el que era.

—Què li demanes a la vida?

Jo volia agafar-la i fer-li deslligar la llengua. Ni puta idea del que volia. Va parlar vagament de feines, pel·lícules, d’anar a passar l’estiu amb l’àvia, desitjant poder anar a Nova York a visitar la Roxy, del que es posaria, qualsevol cosa com la pasqua passada, un capell blanc, roses, sabates de color de rosa, i una gavardina de color d’espígol.

—Què fas les tardes de diumenge? —vaig preguntar.

Seia al porxo. Els nois passaven amb bicicleta i paraven a conversar. Llegia tebeus, es repenjava a l’hamaca.

—Què fas en una nit calenta d’estiu?

Seia al porxo, mirava els cotxes a la carretera. Ella i la seva mare feien crispetes.

—I què fa el teu pare en les nits d’estiu?

—Treballa, fa el torn de nit a la fàbrica de bateries de cuina, s’ha passat tota la vida mantenint una dona i els seus brots sense res a canvi, ni tan sols respecte.

—Què fa el teu germà en una nit d’estiu?

—Va amb la bicicleta, para davant la gelateria.

—Què desitja fer? Què desitgem fer tots nosaltres? Què volem?

No ho sabia. Va badallar. Tenia son. Era massa. Ningú ho sabia. Ningú ho sabria mai. Tot havia acabat. Ella tenia divuit anys i era molt maca, i estava perduda.

I en Dean i jo, esparracats i bruts com si haguéssim vingut del desert després d’alimentar-nos amb saltamartins, vam baixar de l’autobús a Detroit. Vam decidir quedar-nos en cinemes de sessió contínua tota la nit a l’Skid Row. Feia massa fred per als parcs. En Hassel havia estat aquí, a l’Skid Row de Detroit, havia estat a tots els billars i cinemes de tota la nit i en tots els bars sorollosos moltes vegades amb els seus ulls foscos. El seu fantasma ens perseguia. Mai no l’havíem trobat de nou a Times Square. Vam pensar que potser per atzar el vell Dean Moriarty podria ser allà també, però no hi era. Per trenta-cinc cèntims cadascú vam entrar en el vell cinema i vam asseure’ns a l’amfiteatre fins a la matinada, moment en què ens van fotre al carrer. La gent que hi havia en aquell cinema obert tota la nit eren del més dolent. Negres fotuts que havien vingut d’Alabama per treballar en fàbriques de cotxes a causa d’un rumor; vells dropos blancs; joves hipsters de cabells llargs que havien arribat al final del camí i bevien vi; putes, parelles normals i mestresses de casa sense res per fer, enlloc on anar, ningú en qui creure. Si es passés pel sedàs tot Detroit, no podrien reunir-se millor les seves desferres. La pel·lícula era del cowboy cantant Eddie Dean i el seu galant cavall blanc Bloop, la primera; la segona era de George Raft, Sidney Greenstreet i Peter Lorre sobre Istanbul. Vam veure aquestes dues coses sis vegades durant la nit. Vam veure-les desperts, vam sentir-les dormint, vam sentir-les somiant, quan el matí va arribar estàvem completament saturats per l’estrany Mite Gris de l’Oest i l’estrany Mite Fosc de l’Est. Des d’aleshores totes les meves accions han estat dictades automàticament al meu subconscient per aquesta horrible experiència osmòtica. Vaig sentir el gran Greenstreet riure un centenar de vegades, vaig sentir Peter Lorre dient el seu «Vinga» sinistre, vaig estar amb George Raft en les seves pors paranoiques, vaig cavalcar i cantar amb Eddie Dean i vaig disparar innombrables vegades contra els lladres de bestiar. Les persones bevien a galet de les ampolles i es giraven i miraven pertot arreu en la sala fosca buscant alguna cosa per fer, algú a qui parlar. Al seu cap tothom estava culpablement callat, ningú parlava. A l’alba grisa que va bufar com un fantasma a les finestres del teatre, jo dormia amb el cap al braç de fusta d’un seient mentre sis acomodadors del teatre amuntegaven la brossa escombrada i en van fer una enorme pila polsegosa que m’arribava al nas mentre jo roncava amb el cap baix, fins que gairebé em van escombrar també a mi. Això m’ho va dir en Dean, que observava des de deu seients enrere. Totes les burilles, ampolles, carteres de llumins, les anades i vingudes eren escombrades cap a aquesta pila. Si se m’hi haguessin emportat, en Dean no m’hauria vist de nou. Hauria de recórrer tot Estats Units i mirar cada cubell d’escombraries de costa a costa fins que em trobés enrotllat com un fetus entre les escombraries de la meva vida, de la seva vida i de la vida de tothom, conegut i no conegut. Què hauria dit jo des del meu úter de brossa? «Deixa’m en pau, nen, sóc feliç on sóc. Em vas perdre una nit a Detroit l’agost de 1949. Quin dret tens de venir a pertorbar els meus somnis en aquest cubell d’escombraries?». El 1942 vaig ser l’estrella d’un dels drames més fastigosos de tots els temps. Era mariner, i vaig anar al cafè Imperial de Scollay Square, a Boston, per beure; vaig beure seixanta gots de cervesa i vaig anar al lavabo, on em vaig enroscar sobre la tassa i em vaig adormir. Durant la nit almenys cent mariners i diversos civils van entrar i van llançar els seus excrements pudents sobre meu fins que vaig quedar irreconeixible. Quina diferència hi ha al cap i a la fi? En el món dels homes ser anònim és millor que la fama al cel, perquè què és el cel? Què és la terra? Tot il·lusió.

En Dean i jo vam sortir fent tentines d’aquell forat dels horrors a la matinada i vam anar a trobar el nostre cotxe d’agència. Després d’haver passat una bona part del matí en bars negres, perseguint noies i escoltant jazz en màquines tocadiscos, vam anar uns vuit quilòmetres amb autobusos locals amb totes les nostres maletes desbaratades i vam arribar a casa un home a qui pagaríem quatre dòlars cadascú perquè ens portés a Nova York. Era un paio ros, de mitjana edat, amb ulleres, amb dona i un fill i una bona casa. Vam esperar al pati fins que va estar a punt. La seva muller, molt simpàtica, en un vestit de cuina de cotó, ens va oferir cafè, però nosaltres estàvem massa ocupats conversant. En aquest punt en Dean estava tan exhaust i fora de si que l’encantava tot el que veia. Era a punt d’arribar una altra frenesia sagrada. No parava de suar. Al moment que érem al nou Chrysler i sortíem cap a Nova York, el pobre home va comprendre que havia contractat un viatge amb dos maniàtics, però va fer el cor fort i de fet es va acostumar a nosaltres precisament quan passàvem l’estadi de Briggs i parlàvem dels Detroit Tigers de l’any següent.

En la nit boirosa vam travessar Toledo i vam continuar a través del vell Ohio. Vaig comprendre que començava a travessar i retravessar ciutats americanes com si fos un miserable viatjant comercial, viatges miserables, productes dolents, mongetes estantisses al fons del meu sac de trucs, ningú comprant res. L’home es va cansar prop de Pennsylvania i en Dean va agafar el volant i va conduir la resta del camí fins a Nova York, i vam començar a escoltar el programa Symphony Kid a la ràdio amb el darrer bop, i ara entràvem en la gran i última ciutat d’Amèrica. Vam arribar a la matinada. Estaven destruint Times Square, perquè Nova York no descansa mai. Mentre passàvem vam buscar automàticament en Hassel.

En una hora en Dean i jo arribàvem al nou apartament de la meva tia a Long Island i ella mateixa estava entretinguda amb pintors que eren amics de la família, discutint el preu quan vam pujar les escales arribats de San Francisco.

—Sal —va dir la meva tia—, en Dean pot quedar-se alguns dies i després ha de marxar, em comprens?

El viatge s’havia acabat. En Dean i jo vam fer un tomb aquella nit entre els tancs de gasolina i els ponts de ferrocarril i les bombetes per a la boira de Long Island. El recordo assegut sota un fanal.

—Precisament quan passàvem aquell altre fanal jo anava a explicar-te una altra cosa, Sal, però ara continuo entre parèntesis amb un nou pensament i quan arribem al pròxim tornaré al meu tema original, d’acord?

És clar que hi estava d’acord. Estàvem tan acostumats a viatjar que per conversar havíem de recórrer tot Long Island, però no hi havia més terra, només l’oceà Atlàntic, i només podíem anar fins allà. Vam agafar-nos les mans i vam decidir que seríem amics per sempre.

Cinc nits després vam anar a una festa a Nova York i vaig conèixer una noia que es deia Inez i li vaig dir que tenia un amic amb mi que ella havia de conèixer un dia. Jo anava trompa i li vaig dir que era un cowboy.

—Ah, sempre he desitjat conèixer un cowboy.

—Dean! —vaig cridar a través de la festa, que incloïa Àngel Luz García, el poeta; Walter Evans; Víctor Villanueva, el poeta veneçolà; Jinny Jones, un antic amor meu; Carlo Marx; Gene Dexter; i molts altres—. Vine, tio.

En Dean va venir tímidament. Una hora després, enmig de l’embriaguesa i l’animació de la festa («És en honor del final de l’estiu, és clar»), ell s’agenollava a terra amb el mentó a la panxa de la Inez i li parlava i li prometia tot i suava. La Inez era una morena alta i sexy —com deia en García: «Com sortida de Degas», i d’una manera general com una bella coqueta parisina. En qüestió de dies tractaven amb la Camille a San Francisco per telèfon els papers del divorci perquè poguessin casar-se. No solament això, sinó que alguns mesos després la Camille donava a la llum el segon fill d’en Dean, el resultat d’una relació d’unes quantes nits a principis d’any. I en qüestió d’uns quants mesos més, la Inez va tenir un fill. Amb un fill il·legítim en un indret qualsevol de l’Oest, en Dean tenia doncs quatre petits i ni un centau i era tot problemes i èxtasis i velocitat com sempre. Per això no vam anar a Itàlia.