7

Al matí em vaig aixecar fresc i aviat i vaig trobar l’Old Bull i en Dean al pati del darrere. En Dean portava la seva granota de treball i ajudava en Bull. En Bull havia trobat un enorme tros de fusta gruixuda podrida i intentava desesperadament treure amb un martell els petits claus que tenia clavats. Vam mirar els claus. N’hi havia milions, semblaven cucs.

—Quan aconsegueixi treure tots aquests claus faré un prestatge que durarà mil anys! —va dir en Bull, amb tots els ossos tremolant d’excitació infantil—. Ah, Sal, Ja t’has adonat que els prestatges que fan avui dia es trenquen amb el pes de qualsevol bagatel·la sis mesos després o d’una manera general s’enfonsen? Passa el mateix amb les cases, el mateix amb els vestits. Aquests malparits van inventar els plàstics amb els quals podrien fer cases que duressin per sempre. I pneumàtics. Els americans es maten a milions cada any amb pneumàtics defectuosos que s’escalfen a la carretera i rebenten. Podrien fer pneumàtics que mai no rebentessin. Passa el mateix amb la pasta de dents. S’ha inventat una mena de xiclet que no mostren a ningú i que si el mastegues quan ets petit mai en tota la vida no tens cap càries. El mateix passa amb els vestits. Poden fer vestits que durin per sempre. Prefereixen fabricar productes barats perquè tothom hagi de continuar pencant i marcant l’hora als caixetins i organitzant-se en sindicats sinistres i corrent per aquí mentre el gran robatori continua a Washington i Moscou. —Va aixecar el seu gran tros de fusta podrida—. No et sembla que d’aquí en sortirà un prestatge esplèndid?

Era molt d’hora i la seva energia es trobava en el punt més alt. El pobre xicot portava tanta droga al sistema que només aguantava si passava la major part del dia en aquella cadira amb la llàntia cremant al migdia, però al matí se sentia magnífic. Vam començar a llançar ganivets al fitó. Va dir que havia vist un àrab a Tunis que podia tocar l’ull d’una persona a una distància de deu metres. Això el va fer continuar parlant de la seva tia, que va anar a la Casbah en els anys trenta:

—Anava amb un grup de turistes dirigit per un guia. Portava un anell de diamants al dit petit. Va recolzar-se un moment en una paret per descansar i un àrab va córrer i va robar-li el dit petit abans que ella pogués fer un crit. De sobte ella es va adonar que no tenia dit petit. Hi-hi-hi-hi-hi! —Quan reia premia els llavis i feia que el riure li sortís de la panxa, des de lluny, i es doblegava fins a gairebé tocar-se els genolls. Va riure durant molta estona—. Eh, Jane! —va cridar alegrement—. Acabo d’explicar a en Dean i a en Sal allò de la meva tia a la Casbah!

—T’he sentit —va dir ella des de la porta de la cuina a través d’aquell encantador matí calent del golf. Núvols enormes i bells suraven a dalt, núvols de la vall que et feien sentir la vastitud de la vella Amèrica esfondrada i sagrada de boca a boca i de punta a punta. En Bull era tot ànims i inspiració.

—Digues, t’he parlat mai del pare d’en Dale? Era el vell més divertit que mai has vist en la teva vida. Tenia parèsia, que es menja el davant del cervell i quedes d’una manera que no ets responsable de res que et passi pel cap. Tenia una casa a Texas i va contractar fusters per treballar vint-i-quatre hores al dia per fer noves habitacions. Es despertava enmig de la nit i deia: «No vull aquestes maleïdes habitacions. Poseu-les allà». Els fusters havien de desmuntar-ho tot i tornar a començar. A la matinada els podies veure martellejant les noves habitacions. Aleshores el vell s’avorria amb allò i deia: «A fer punyetes, vull anar a Maine!». I agafava el cotxe i marxava a 150 quilòmetres per hora —grans dutxes de plomes de gallines seguien la seva pista durant centenars de quilòmetres. Parava el cotxe al mig d’una ciutat de Texas només per sortir i comprar whisky. El trànsit quedava interromput al seu voltant i ell havia de sortir corrent del magatzem, cridant: «Ac’beu am’ ’quest soroll, cabronassos!». Tenia un petit defecte de pronunciació. Quan algú té parèsia, parla així. Una nit va venir a casa meva a Cincinnatti i va tocar la botzina i va dir: «’inga, ’nem a Texas a ’eure en Dale». Tornava de Maine. Va dir que havia comprat una casa —oh, vam escriure una història sobre ell a la facultat, on veus aquest horrible naufragi i persones a l’aigua agafades als costats dels salvavides i el vell és allà amb un matxet, tallant-los els dits. «Fora, cabronassos, fora del meu maleït barco!». Oh, era horrible. Us podria estar explicant històries d’ell tot el dia. Eh, fa un dia molt maco, oi?

I tant que ho era. Des del moll, bufaven les brises més suaus. Allò valia tot el viatge. Vam entrar darrere en Bull per mesurar la paret per a un prestatge. Ell ens va mostrar la taula del menjador que havia fet. Estava feta amb fusta de 15 centímetres de gruix.

—És una taula que durarà mil anys! —va dir en Bull, corbant-se damunt nostre d’una manera maniàtica. Insistia en això.

Al vespre seia en aquesta taula, menjant i llançant els ossos als gats. Tenia set gats.

—Jo estimo els gats. Especialment els que es desesperen quan els poso a la banyera.

Va insistir a demostrar-ho, però hi havia algú al lavabo.

—Bé —va dir—, ara no t’ho puc ensenyar. Mira, he estat barallat amb els veïns del costat.

Ens va parlar dels veïns. Eren una colla molt nombrosa amb uns fills molt entremaliats que tiraven pedres per sobre la tanca a la Dodie i en Ray i algunes vegades a l’Old Bull. Els havia dit que no hi tornessin més; el vell va sortir i va cridar alguna cosa en portuguès. En Bull va anar a casa i va tornar amb la seva escopeta, i la va empunyar molt seriosament; somreia malignament sota el barret ample, tot el seu cos es retorçava com una serp mentre esperava, un pallasso solitari, grotesc, alt, sota els núvols. Quan el va veure, el portuguès devia pensar que es tractava d’alguna cosa sortida d’un malson.

Recorríem el pati per trobar coses per fer. Hi havia una tanca enorme on en Bull havia estat treballant, que el separaria dels veïns odiosos. Mai no l’acabaria, hi havia massa feina. La va empènyer per mostrar com era de sòlida. De sobte es va cansar, va tornar a la casa i va desaparèixer al lavabo per flipar-se abans de dinar. Va tornar amb els ulls envidriats i calmat, i va asseure’s sota la seva llàntia. El sol brillava feblement darrere la persiana tancada.

—Mira, per què no proveu el meu acumulador d’orgones? Poseu una mica de suc als vostres ossos. Sempre que surto d’allà agafo el cotxe i vaig a 130 quilòmetres per hora fins al bordell més a prop, ho-ho-ho!

Aquesta era la seva manera de riure quan de fet no reia. L’acumulador d’orgones és una capsa prou gran perquè un home pugui seure a dins en una cadira: una capa de fusta, una capsa de metall i una altra capa de fusta reuneixen les orgones de l’atmosfera i les mantenen captives prou temps perquè el cos humà n’absorbeixi més que la dosi habitual. Segons en Reich, les orgones són àtoms atmosfèrics vibratoris del principi de la vida. Les persones agafen càncer perquè se’ls esgoten les orgones. L’Old Bull va pensar que el seu acumulador d’orgones milloraria si la fusta que feia servir fos com més orgànica millor i per això va lligar fulles i branques del matollar a la seva caixa mística. Era allà al pati calent i baix, una màquina forassenyada, plena de fulles i mecanismes de maniàtic. L’Old Bull es despullava i s’hi ficava meditant sobre el melic.

—Mira, Sal, havent dinat, anem a jugar als cavalls al despatx d’apostes de Graetna.

Era magnífic. Va fer una becaina havent dinat a la seva cadira, amb la pistola d’aire comprimit sobre els genolls i el petit Ray enrotllat al voltant del seu coll, dormint. Era una escena maca, pare i fill, un pare que certament mai no avorriria el fill quan arribés el moment de descobrir coses per fer i per parlar. Va despertar-se amb un sobresalt i em va mirar. Va tardar un minut a reconèixer qui era.

—Per què vas a la costa, Sal? —va preguntar, i un moment després tornava a adormir-se.

A la tarda vam anar a Graetna, només en Bull i jo. Hi vam anar amb el seu vell Chevrolet. El Hudson d’en Dean era baix i brunyit, el Chevrolet d’en Bull era alt i sorollós. Era precisament com al 1910. El despatx d’apostes se situava prop de l’aigua en un gran bar ple de crom i cuir que al darrere donava a una enorme sala on les participacions i els números eren enganxats a la paret. Tot de tipus de Louisiana passaven el temps allà amb revistes de les curses. En Bull i jo vam prendre una cervesa i en Bull va anar fins a la màquina escurabutxaques i va ficar-hi mig dòlar. Els llums van centellejar «Jackpot» «Jackpot» «Jackpot», i el darrer «Jackpot» va aguantar-se només un moment i va relliscar a «Cirera». Havia perdut cent dòlars o més per un pèl.

—Maleït sia! —va cridar en Bull—. Han fet trampa amb aquestes coses. Ho podies veure ara mateix. Jo tenia el «Jackpot» i el mecanisme l’ha fotut. Bé, què hi podem fer?

Vam examinar el Racing Form. Feia anys que no jugava als cavalls i estava confós amb tots aquells noms nous. Hi havia un cavall que es deia Big Pop que em va posar en un trànsit momentani pensant en el meu pare, que acostumava a jugar als cavalls amb mi. Anava precisament a parlar d’això a l’Old Bull quan ell va dir:

—Bé, crec que intentaré aquest Ebony Corsair.

Després ho vaig dir per fi:

—Big Pop em recorda el meu pare.

Ell va pensar només un segon, amb els seus ulls blaus clars fixats en els meus hipnòticament, d’una manera que jo no podia saber el que pensava o on era. Després va anar a la finestreta i va apostar per Ebony Corsair. Big Pop va guanyar i va pagar cinquanta per un.

—Merda! —va dir en Bull—. Havia de tenir seny, ja m’han passat coses d’aquestes abans. Ah, que n’aprendré algun dia?

—Què vols dir?

—El que vull dir és Big Pop. Tu has tingut una visió, noi, una visió. Només un idiota no para atenció a les visions. Com saps si el teu pare, que era un vell jugador de cavalls, no t’ha comunicat en aquell instant que Big Pop guanyaria la cursa? El nom t’ha desvetllat una sensació, ell s’ha servit del nom per comunicar-se. Era això el que jo pensava quan ho has mencionat. Un cosí meu a Missouri va apostar una vegada per un cavall que tenia un nom que li recordava sa mare, i va guanyar i va pagar molt. El mateix ha passat aquesta tarda. —Va brandar el cap—. Ah, va anem. És la darrera vegada que jugaré als cavalls amb tu a prop. Totes aquestes visions em distreuen.

Al cotxe, quan tornàvem a la casa vella, va dir:

—La humanitat sabrà un dia que estem efectivament en contacte amb els morts i amb l’altre món, sigui quin sigui. Ara mateix podríem predir, si féssim prou esforç mental, què passarà els pròxims cent anys i podríem prendre mesures per evitar tota mena de catàstrofes. Quan un home es mor sofreix una mutació en el seu cervell de la qual no sabem res però que un dia deixarà de tenir misteris si els científics entren també en la dansa. Ara mateix els malparits s’interessen només per veure si aconsegueixen fer petar el món.

Vam explicar el cas a la Jane. Ella va esbufegar.

—Em sembla una ximpleria.

Va fer una escombrada a la cuina. En Bull va anar al lavabo per a la seva punxada de la tarda.

A la carretera, en Dean i l’Ed Dunkel jugaven a bàsquet amb la pilota de la Dodie i una galleda lligada a un fanal. Vaig afegir-m’hi. Després vam passar a proeses atlètiques. En Dean em va sorprendre molt. Va fer que l’Ed i jo aguantéssim una barra de ferro a l’altura de la cintura i només allà dret la va saltar, amb els peus junts.

—Endavant, aixequeu-la.

Vam continuar aixecant-la fins que era a l’alçària del pit. Continuava saltant-la amb facilitat. Després va intentar el salt de longitud i va fer almenys sis metres i més. Després vaig fer una cursa amb ell a la carretera. Jo faig els cent en 10,5. Ell va passar-me com si fos el vent. Mentre corríem vaig tenir una visió boja d’en Dean corrent tota la seva vida precisament així, la seva cara ossuda endavant, els braços bombant, el front suant, les cames movent-se ràpidament com en Groucho Marx, cridant: «Sí! Sí, nen, clar que sí!». Però ningú corria més ràpid que ell i aquesta és la veritat. Després en Bull va aparèixer amb un parell de ganivets i va començar a mostrar-nos com es pot desarmar un atracador en un carreró fosc. Per la meva banda li vaig mostrar un truc molt bo, que és caure a terra davant el teu adversari, agafar-lo amb les cames, fer-lo caure i agafar-li els punys amb un nelson complet. En Bull va dir que era molt bo i va fer una demostració de jujitsu. La petita Dodie va cridar la mare al porxo i va dir:

—Mira, els ximples.

Era una noieta tan maca que en Dean no podia apartar els ulls d’ella.

—Uau! Espera’t que ella creixi! Puc imaginar-me-la baixant Canal Street amb els seus ulls preciosos. Ah! Oh!

Va xiular amb els dits.

Vam passar un dia boig al centre de Nova Orleans amb els Dunkel. En Dean havia perdut el cap aquell dia. Quan va veure els trens de mercaderies T & NO volia mostrar-m’ho tot alhora.

—Seràs guardafrens abans que jo acabi!

Ell i jo i l’Ed Dunkel vam córrer entre les vies i vam saltar a un tren de mercaderies en tres punts diferents. La Marylou i la Galatea esperaven al cotxe. Vam viatjar un quilòmetre en el tren, fent gestos als guardaagulles i guarda vies. Van mostrar-me la manera correcta de baixar d’un vagó en marxa; el peu de darrere primer i deixar que el tren s’aparti de tu i fer una volta i posar l’altre peu a terra. Van mostrar-me els cotxes frigorífics, els compartiments del gel, bons per viatjar en qualsevol nit d’hivern si en trobes una filera de buits.

—Recordes el que et vaig dir sobre el meu viatge de New Mexico a LA? —va cridar en Dean—. Va ser d’aquesta manera que vaig aguantar…

Vam tornar a les noies una hora més tard i és clar que estaven furioses. L’Ed i la Galatea havien decidit trobar una habitació a Nova Orleans i quedar-se i treballar allà. Estava molt bé amb en Bull, que començava a cansar-se de tota la colla. La invitació, originalment, era per a mi tot sol. A l’habitació del davant, on en Dean i la Marylou dormien, hi havia taques de melmelada i cafè i tubs de benzedrina buits per terra; i, per postres, era el taller d’en Bull i ell no podia continuar amb els seus prestatges. La pobra Jane estava cansada dels continus salts i corredisses d’en Dean. Esperàvem l’arribada del meu pròxim taló de veterans, que la meva tia m’havia d’enviar. Després marxaríem tots tres: en Dean, la Marylou i jo. Quan el taló va arribar vaig comprendre que em sabia greu deixar la meravellosa casa d’en Bull tan sobtadament, però en Dean era tot energia i estava a punt per anar-se’n.

En un capvespre trist i vermell finalment vam pujar al cotxe i la Jane, la Dodie, el petit Ray, en Bull, l’Ed i la Galatea eren al voltant a l’herba alta, somrient. Era l’adéu. Al darrer moment en Dean i en Bull van tenir un malentès sobre peles. En Dean n’havia volgut manllevar; en Bull va dir que ni pensar-hi. Aquella sensació anava enrere fins als temps de Texas. En Dean antagonitzava les persones de mica en mica. Va riure com un maniàtic i no es va preocupar; es va fregar la bragueta, va clavar el dit al vestit de la Marylou, l’hi va amanyagar, treia escuma per la boca, i va dir:

—Estimada, tu saps i jo sé que tot és perfecte entre nosaltres almenys enllà de la més llunyana definició abstracta en termes metafísics o qualsevol terme que vulguis especificar o afectuosament imposar o subratllar… —i etcètera, i el cotxe va saltar i érem de nou camí de Califòrnia.