Per què has fugit, Àngela?

Tots vosaltres deveu saber qui és en Dioni Vallcros. Sí, és clar, el modista… L’home que ens ha portat la postmodernitat en el vestir a Barcelona. Tots ens hem emocionat, emprenyat o hem rigut amb els seus models. Doncs en Dioni Vallcros, en persona, m’havia trucat al despatx i m’havia citat al seu estudi.

Heu estat mai en un estudi de modista postmodern? Us asseguro que fa joc amb els vestits que dissenya. Vaig saber que allò era un timbre perquè a algun lloc havia de ser. I no em va estranyar gens quan per comptes del ring normal i corrent, vaig sentir, pis endins, les notes de «Una furtiva lacrima». Em va obrir la porta ell mateix.

—Vostè deu ser el detectiu, oi?

—L’investigador privat, sí.

—Passi, home, passi, no s’estigui a la porta.

Em va abandonar enmig de la sala i va córrer cap a un maniquí de fusta damunt el qual hi havia tres menes diferents de teixit brillant. En va agafar un, el va ensumar i el va matxucar i va tornar cap a mi per posar-me’l damunt les espatlles.

—Què li sembla? Queda bé?

—Ho sento, però no hi entenc, en coses de roba. —Va fer cara de donar-me la raó després de mirar-se la jaqueta que duia—. Suposo que no em deu haver cridat per consultar-me la moda de l’any que ve…

Va llençar la peça de roba a un racó, es va atansar a la taula de dibuix, va agafar un munt de papers i me’ls va ensenyar.

—No, és clar que no. Miri, veu això?

—Sí, què passa?

—Sap quant val?

—No en tinc ni idea.

—Una fortuna. Milions, Arquer, milions!

I com si fossin bitllets de banc, em va prendre els dibuixos de la mà i els va tornar a deixar a la taula.

—I què?

—Em temo que hagin desaparegut. S’imagina? Dissenys exclusius! Un desastre!

Es va estirar els pèls tenyits del cap. Vaig intentar consolar-lo amb una pregunta d’allò més aguda:

—I qui els ha robat?

—Robat? Home, aquesta és una paraula molt gruixuda. Un equip de col·laboradors meus està preparant un reportatge fotogràfic de presentació d’una col·lecció. Són a un poblet deliciós de muntanya. Martinet, a la Cerdanya. Una meravella. El vaig descobrir un dia que tornava d’Andorra i vaig tenir una pana al cotxe. Una meravella, escolti. Amb riu i tot.

—I què ha passat a Martinet? —vaig tallar el devessall poètic que em queia al damunt.

—Ahir vespre em van trucar. Sembla que l’Àngela, la meva ajudant, ha fugit. Ningú no la va veure ahir en tot el dia i no saben on és. Em temo que no hagi fugit amb els dissenys.

—I què vol que faci?

—D’aquí una hora me n’hi vaig. Vull que vingui amb mi, Arquer, que m’ajudi a trobar-la. Vostè és un detectiu, oi? I els detectius troben persones que han fugit, oi? Una vegada vaig veure una pel·lícula…

—D’aquí una hora? Hauré d’anar a fer l’equipatge…

—Doncs vagi, vagi… Jo encara he d’enllestir un parell de coses…

Un cop al carrer, marejat de la xerrameca d’en Dioni Vallcros, em vaig sentir decebut que aquell terratrèmol d’home no m’hagués cridat per llançar la moda «detectiu prêt-à-porter». Havia acceptat la feina, tot i que no hi havia qui l’aguantés, perquè podia ser descansada, em venia de gust pirar de Barcelona i, a més a més, hi havia les dietes. L’únic que em tocava els nassos eren les presses. Per això vaig anar corrents a fer la maleta. Bé, és un dir: vaig agafar el raspall de dents, una pipa de recanvi, una muda i vaig avisar la Lena que defensés el catau mentre jo era fora.

Havíem quedat que em recolliria al capdamunt de la Rambla i va ser puntual com un clau. Només hi va haver un problema: ficar-me en aquella llauna de sardines de color vermell que devia valer un ronyó i que feia joc amb el modelet de disseny propi que lluïa. Més que un cotxe, allò era una passada postmoderna.

No va parar de garlar en tot el camí. M’explicava les seves grandeses, els calés que guanyava, les parides que feia… La xerrameca i la colònia que es posava a raig no em van deixar disfrutar del paisatge… Era d’aquells paios que sempre necessita algú que els escolti… I com que pagava, doncs em vaig passar de Barcelona al túnel del Cadí aguantant-li el rotllo.

Quan viatges cinc quilòmetres per sota terra, tens la sensació que d’un moment a l’altre la volta del túnel cedirà i et cauran al damunt milions de tones de terra, pedra i arbres. Suposo que va ser per això que en Dioni Vallcros va callar, finalment. A l’interior del túnel, l’aire era fred i el petardeig del motor del descapotable retrunyia com un bombardeig. I quan vam sortir-ne, a més de cent per hora, tot i les limitacions de velocitat, la llum de muntanya ens va esclatar a sobre com un miracle. Vaig adequar els ulls al verd dels prats, tacats de flors, a l’ocre dels camps llaurats, al gris de les pedres de les cases i de les marjades i al negre de les teulades de pissarra.

Després de pagar el peatge del túnel i d’escapar-nos de l’escalèxtric amb què els enginyers havien malmès el paisatge, vam seguir la filera de pollancs que voregen el riu Segre de Bellver a Martinet. Ma mare era filla d’un poble d’alta muntanya i, de petit, havia passat els estius a la casa pairal dels avis. L’aire fresc i cristal·lí, doncs, em servia de madeleine trempée particular per evocar temps millors quan l’únic detectiu que coneixia era el Nick Carter, les aventures del qual em comprava mon pare els diumenges al mercat de Sant Antoni.

L’equip del modista s’estava a l’Hotel Martinet, famós per la seva cuina i per la cordialitat d’en Josep Maria i la Dolors, els propietaris. En Dioni va aparcar la llauna de sardines descapotable davant de l’hotel. Vaig estar a punt de besar a terra, com un nàufrag arribat a una illa deserta, però me’n vaig estar, de mal que em feia l’esquena. I és que les llaunes de sardines són bones per a impressionar, però no per a viatjar.

A la sala d’estar de l’hotel ens esperaven quatre mosses que van fer cridets d’alegria en veure en Dioni. El modista semblava el gall d’un galliner de luxe, un gall amb massa ploma, per al meu gust. Em va presentar les models. Es deien Núria, Yolanda, Micky i Irene i eren intercanviables: dues rosses tenyides i dues morenes tenyides. Les pintures de guerra i el posat les feia inidentificables.

—Aquest és en Lluís Arquer, un investigador privat que ens ajudarà a trobar l’Àngela.

Se’m van menjar amb els ulls, fins a fer-me sentir incòmode. Vaig compondre una imatge de dur i vaig mormolar, abans que les seves mirades em fessin posar vermell:

—Hola, noies… Que no heu vist mai un privat?

—Ets com els de les pel·lícules? —va preguntar una de les dues rosses, amb veu arrossegada.

—Déu me’n guard! Jo treballo.

En Dioni va córrer a ajudar-me.

—On és en Joan?

La pregunta de l’amo va fer que les quatre models abandonessin la seva actitud de devoradores d’homes.

—A la seva habitació.

—Anem-hi, Arquer… Potser ell ens ajudi a aclarir alguna cosa.

Vaig fer un sospir d’alleujament.

En Joan Roman tenia les mans tacades pels àcids del laboratori que havia instal·lat al bany de la seva habitació, atapeïda de material fotogràfic, càmeres, rotlles de pel·lícula, objectius, focus i uns contactes encara humits que penjaven d’un fil que anava de cap a cap del dormitori.

Al costat del Dioni i de les models de baix, cantava com un pop en un garatge. Vull dir que era un xicot alt, ben pentinat, vestit amb normalitat i amb un posat tímid de mecànic de cotxes, no de fotògraf postmodern. Vaig agrair-li que no fes cap escarafall quan el Dioni li va dir, pompós, que jo era un «detec… investigador privat». Davant la seva actitud, vaig anar al gra de seguida:

—Expliqui’m els moviments de la colla d’ençà que van arribar.

S’havien instal·lat a l’hotel el dilluns, massa tard per fer res. Dimarts al matí van anar a la Seu d’Urgell i van fer una sessió al claustre de la catedral. (El Dioni el va interrompre per explicar-me que la idea havia estat seva, que el claustre de la catedral de la Seu era romànic i que les pedres velles lligaven perfectament amb la roba postmoderna). Dimecres, segons en Roman, no s’havien mogut de l’hotel perquè havien fet una sessió a la vora del riu. Va ser la darrera vegada que va veure l’Àngela perquè, l’endemà havia sortit molt d’hora per fer localitzacions al peu del Cadí i quan va tornar, l’Àngela ja no hi era i ningú no sabia on se n’havia anat…

Vaig apuntar-ho tot a la meva llibreta, mentre en Dioni tafanejava els contactes fotogràfics i aplaudia algun enquadrament.

—Ara voldria veure l’habitació de la noia… —vaig dir, tancant la llibreta.

—És la del costat. Vingui amb mi —va dir el fotògraf.

L’habitació de l’Àngela, tot i ser igual que la del Roman, semblava com si mai ningú no l’hagués ocupada: el llit estava fet i no hi havia cap objecte personal. Vaig obrir l’armari de paret: al guardamaletes hi havia una bossa de viatge i, penjats, un parell de pantalons vaquers, dues bruses i una jaqueta i als calaixos roba interior ben plegada i uns quants parells de mitjons. Al lloc de les sabates n’hi havia unes de pell sense tacons i unes botes de muntanya. No vaig veure ni rastre dels dissenys.

—On els duia els dissenys?

—En una carpeta —va contestar, des de la porta, el Dioni—. Li vaig donar perquè sempre cal fer retocs de darrera hora. Ha desaparegut, oi?

No vaig contestar. Vaig tancar l’armari i vaig entrar a la cambra de bany.

No semblava haver estat usat. Al prestatget de porcellana de damunt el rentamans hi havia un assecador de cabells, un flascó de colònia, un raspall de dents i sabó líquid. Vaig tancar la porta i em vaig encarar amb en Roman que mirava encuriosit els meus moviments.

—Vau venir en cotxe? —li vaig preguntar.

—Sí. Jo vaig pujar amb l’Àngela en el meu, la Micky va dur les noies amb el seu i el Paco, el meu ajudant, va pujar amb la furgo de l’empresa amb els vestits i tot el material.

—I no en deu faltar cap, oi?

Em va mirar estranyat:

—No.

—I com pot haver marxat?

El Dioni em va clavar un cop a l’espatlla:

—Saber-ho és la seva feina, Arquer.

No ho va dir, però pel to, vaig entendre la segona part de la frase: «Per això li pago». Me’l vaig mirar de dalt a baix, empipat.

—No crec que hagi fugit.

—I doncs? —va preguntar el Dioni.

—No sé… Potser un accident. Caldrà preguntar pel poble, si algú l’ha vista. Una fotografia seva m’ajudaria molt… —vaig dirigir-me a en Roman—. En té cap?

—No, d’ella, no. Com que no és model…

El Dioni va fer un gest, com per aturar-lo. Va sortir de l’habitació esperitat, va entrar a la d’en Roman i va tornar brandant els contactes.

—Aquí. És aquí… Ja deia jo que m’havia semblat veure-la… Aquesta és l’Àngela! —i em va passar el full de paper fotogràfic, assenyalant un dels contactes. No s’hi veia gran cosa: un paisatge de muntanya, amb la serra del Cadí al fons i, en un angle, com si hagués entrat en quadre involuntàriament, una noia de cabells llargs, amb un cigarret als llavis.

—Me la podria ampliar? —vaig preguntar al fotògraf—. Així serà més fàcil de trobar algú que l’hagi vista…

Diuen que la gent de muntanya són murris amb els forasters. Potser sí. Però la gent de Martinet em va semblar ben disposada a col·laborar, encara que no em va servir de res. Sabien que hi havia un grup d’«artistes» que feien «retrats», però ningú no havia vist l’Àngela.

Uns vellets que prenien el sol a la carretera em van assegurar que ahir també eren allí i que la noia de la fotografia no havia agafat l’auto de línia, ni cap a la Seu, ni cap a Puigcerdà.

En Pere Ribot, el taxista, que tenia un jeep i feia excursions als Estanys de la Pera, a Andorra o al peu del Cadí, no l’havia vista, ni l’havia duta enlloc.

A la carretera hi havia un cafè i una botiga. Al cafè, on uns quants homes feien la botifarra, i a la botiga, on hi venien de tot, tampoc no l’havien vista fent auto-estop. Ningú no la recordava, talment com si aquella cara emprenyada que sortia d’esquitllentes a la fotografia de la Serra del Cadí i que ensenyava a tothom amb un gest vergonyós d’investigador que no s’acaba de creure la seva feina, no hagués estat mai a Martinet.

Les quatre models bevien refrescos i xerraven al bar de l’hotel, esperant l’hora de sopar. M’hi vaig acostar.

—Què, Bogart… L’has trobada? —em va preguntar la Irene, amb un somriure burleta als llavis massa pintats.

—No, noies, encara no.

—Jo em pensava que els detectius éreu més ràpids… —va insistir la mossa, buscant-me les pessigolles.

Vaig seure al seu costat i li vaig fer una ganyota.

—Els detectius potser sí, maca, però jo sóc un investigador privat.

—I quina diferència hi ha? —va preguntar la Yolanda, estarrufant-se els cabells.

Vaig estimar-me més no explicar-li. Vaig demanar una cervesa al cambrer i vaig carregar la pipa mentre me la servia.

—Digueu-me… Alguna de vosaltres la va veure després de la sessió fotogràfica del riu, dimecres?

—Vam sopar tots junts —va dir la Micky—. La Yolanda volia anar a ballar, però aquest poble és mort i Puigcerdà és una mica lluny… Vam mirar la tele i a les onze tocades ens en vam anar a dormir.

—L’Àngela era amb vosaltres?

—Té massa fums, per ser amb nosaltres —va replicar, empipada. Es va mossegar els llavis i va corregir el to—: bé, a sopar sí, vull dir que sí que va sopar amb nosaltres, però després se’n va anar a la seva habitació per preparar la sessió de l’endemà.

—I ja no la vau veure més?

—No.

—Què vau fer l’endemà?

—Ens va cridar el Paco, l’ajudant del Joan. Vam baixar a esmorzar. L’Àngela no hi era i el Paco ens va dir que ens vestíssim per fer unes fotos en un prat amb vaques. Però vam haver d’esperar en Joan, que havia anat a fer unes localitzacions… —em va mirar de dret als ulls, va llepar-se els llavis i va fer—: Creus que li pot haver passat alguna cosa?

—No ho sé. Hi havia algun problema?

—Què vols dir?

—No sé, baralles, discussions…

—No, això no…

L’arribada del modista va espatllar les confidències. Va entrar com un huracà, em va assenyalar amb el dit índex i em va renyar:

—Au, Arquer, no festegi més amb les meves nenes, que…

—Que no em paga per festejar —el vaig tallar, empipat—. Parlar amb les «seves» nenes forma part de la meva feina.

Sense fer cas del meu to de veu, va xarrupar el refresc de la Irene i em va preguntar:

—Ha descobert alguna cosa?

Tenia ganes d’engegar-lo a dida, però quan començo un cas m’agrada acabar-lo, així és que em vaig empassar la mala llet amb el fum de la pipa i li vaig explicar:

—L’Àngela no ha fugit. Ningú del poble no l’ha vista agafar ni un auto de línia, ni fer auto-estop… Temo que li hagi passat alguna cosa.

—I els dissenys? Com és que han desaparegut, també?

—Fins que no trobi l’Àngela no ho sabré.

—I què pensa fer?

—Demà aniré a la Seu d’Urgell.

L’endemà a primera hora, al volant del descapotable del Dioni («Sobretot, Arquer, vigili’m el canvi, que va una mica dur») vaig anar cap a la Seu. Em vaig parar a totes les gasolineres i bars de carretera a ensenyar la foto de l’Àngela. Però sabia les respostes abans de fer les preguntes. No, ningú no l’havia vista.

Un cop a la Seu, em vaig adonar de la inutilitat del meu viatge. Vaig parlar amb els municipals de l’Ajuntament, amb els taxistes, amb els bars, amb l’encarregat de la línia regular d’autobusos. Vaig pujar fins a la frontera andorrana i vaig parlar amb els carrabiners. Ningú no havia vist l’Àngela.

A les dotze tornava a ser a l’hotel de Martinet. Els cambrers em van dir que l’equip havia sortit cap a Estana i que no tornarien fins al vespre.

Vaig preguntar com arribar-hi i em vaig enfilar per un camí de terra batuda, ple de roderes, pedres i barrancs. La llauna de sardines gemegava i esbufegava, però jo no li’n feia cas i premia l’accelerador. Havia pres una decisió: parlar amb la guàrdia civil i denunciar la desaparició de la mossa. Ells coneixien el terreny i tenien els mitjans per trobar-la. I si al Dioni no li agradava, que s’hi posés fulles.

L’aire de primavera i la grandiositat del paisatge em van tranquil·litzar. Estana era un poblet mig abandonat, amb cases de pedra i teules, olor de vaques i escataineig de gallines. Vaig preguntar a un pagès per l’equip de models i em va indicar un prat als afores del poble.

Els vaig veure de lluny. Desentonaven, en aquell ambient. La mola del Cadí no lligava gens amb els dissenys del Dioni, amb les pintures de les mosses, amb les càmeres i els reflectors del Roman i amb la música disco que grinyolava en un transistor engegat a tota pastilla. Vaig maleir els ossos del modista, vaig demanar perdó a les roques venerables i vaig aparcar la llauna de sardines al costat de la furgoneta.

El Dioni Vallcros modelava un tros de roba que potser seria un vestit damunt el cos de la Yolanda, mentre en Joan Roman donava instruccions al seu ajudant sobre la col·locació dels reflectors:

—Reina, t’engreixes com una vaca… Que potser et penses que els meus models estan fets perquè els duguin sacs de patates? Què? Hi ha hagut sort? —em va preguntar, quan vaig arribar al seu costat.

—No. Ningú no l’ha vista, ni a la Seu, ni a la frontera d’Andorra, ni pel camí… —Vaig tornar-li les claus de la llauna de sardines—. Hauríem de parlar amb la guàrdia civil… Jo ja no hi puc fer res més.

—La guàrdia civil? Ui, no! Quin escàndol! Miri, Arquer, esperi’s una mica, enllestim unes quantes fotos i després decidim el que hem de fer… —Es va desentendre de mi i es va tombar cap a en Joan—. Era aquest, oi, l’enquadrament que volies? Contra la Serra del Cadí…

—Sí, em va semblar una bona localització —va fer el fotògraf—. Però la llum del matí era més suau, dijous… Avui hauré de fer servir un filtre i no m’acaba d’agradar, trobo que embruten els contrastos…

Els vaig deixar que continuessin discutint sobre els detalls de les fotografies i em vaig servir una mica de cafè d’un termos que hi havia al costat del transistor. El Paco, l’ajudant, se’m va acostar.

—Ha sabut res, de l’Àngela?

—No.

—Jo no crec que hagi fugit… Li deu haver passat alguna cosa…

Es va servir cafè i va encendre un cigarret.

—M’han dit que vas ser tu qui va descobrir que l’Àngela no hi era…

—Sí, va ser dijous al matí. En Joan s’havia llevat molt d’hora per pujar aquí a fer unes localitzacions i jo vaig cridar les noies i vaig baixar a esmorzar. Com que l’Àngela no baixava, vaig cridar-la unes quantes vegades. No contestava. Llavors vaig fer que obrissin la seva habitació amb la clau mestra. No hi era.

—Recordes si el llit estava fet?

S’ho va pensar un moment.

—Desfet, estava desfet. Com si hi hagués dormit.

—I què vas fer?

—Vaig esperar que tornés en Joan. I vam trucar al Dioni. Després vam anar a fer unes fotografies a un prat de Martinet amb unes vaques que pasturaven, segons el programa previst…

El Dioni no estava gens convençut d’anar a denunciar la desaparició de l’Àngela a la guàrdia civil. Va rondinar molt, durant tot el viatge de tornada fins a Martinet, preocupat per l’escàndol, però jo no vaig baixar del burro i tan bon punt vam arribar al poble, vam anar a parlar amb el sergent Giménez de la guàrdia civil.

El sergent es va queixar que no haguéssim denunciat la desaparició de la noia abans, però quan va saber que jo era un investigador privat amb la llicència en regla va prometre’ns que faria tot el que caldria per trobar-la.

—Què creu que pot haver-li passat? —em va preguntar, amb to confidencial, entre col·legues, quan el Dioni ja era fora.

—No ho sé. Però em temo el pitjor. —I li vaig explicar totes les gestions que havia fet fins aleshores, tant pel poble, com per la Seu d’Urgell.

—Em posaré en contacte amb els altres quarters de la guàrdia civil de la Cerdanya i potser… M’ha dit que tenia una foto… Ens ajudaria molt, si me la donava… En faria fer còpies i les repartiria entre els números que fan patrulles…

Em vaig treure la fotografia de la noia de la butxaca de la jaqueta. Me la vaig mirar per darrer cop. I aleshores ho vaig veure. Ho havia tingut sota el nas durant dos dies.

—No cal que avisi els seus companys… Jo, de vostè, buscaria pel camí d’Estana…

Una parella de la guàrdia civil de Martinet va trobar el cadàver l’endemà a primera hora, en un barranc, a les envistes de la Serra del Cadí. Ens van venir a avisar a l’hotel, i el Dioni Vallcros i jo hi vam pujar en el jeep del sergent Giménez.

Tenia el cap destrossat i el braç dret formava un angle impossible amb el cos. Però els cabells i les faccions eren ben bé les de la fotografia. Després de tot, l’Àngela no havia fugit. Entre uns matolls, a prop d’on havia caigut, hi havia la carpeta amb els dissenys exclusius del modista.

—Així que no em volia robar —va mormolar el Dioni, mentre examinava la carpeta—. No n’hi falta cap. —Va tancar-la, es va eixugar una llàgrima inexistent i va preguntar al sergent—: I ara què hem de fer? Hauríem d’avisar la seva mare i m’agradaria que traslladessin el cos a Barcelona… Les despeses seran a càrrec meu.

—Haurem d’esperar que arribi el jutge d’instrucció per aixecar el cadàver i ell els donarà permís per al trasllat…

El modista va assentir i va preguntar, sense dirigir-se a ningú en concret:

—Què devia passar?

—Un accident, sens dubte —va dir el sergent—. Devia caure des del camí i va rodolar entre les pedres…

—No ha estat un accident —li vaig dir—. Tinc la certesa que l’han assassinada i crec saber qui ho va fer…

Ho sabeu, vosaltres? Si de cas, rellegiu la història. I si no l’encerteu, aneu a la pàgina 153 allí trobareu la solució.