L’avi Rodergues

En Pere Rossinyol era allò que en diríem un triomfador. I no només ho era perquè el seu bufet d’advocat era dels més luxosos de Barcelona, amb un núvol de secretaris de gris i coll i corbata i de secretàries acabades de sortir de la capsa de les nines, sinó també pel seu posat quan em va convidar a esmorzar.

Havíem estudiat junts fins que jo vaig penjar la carrera. I ja, aleshores, era un triomfador. El recordo amb els seus vaquers Lewis que comprava a Londres, els seus niquis de la casa Fred Perry i amb un sis-cents ple de cromats que els pares li van comprar després dels excel·lents dels exàmens de primer.

L’edat i l’èxit, però, se li havien endut una mica de pèl i li havien deixat la panxeta dels quarantins ben peixats, unes ulleres morades que li encerclaven els ulls i un gest de menyspreu que li tirava les comissures dels llavis cap avall.

Algunes vegades em llogava per obtenir informacions en casos confidencials. I em pagava com un rei. Potser, per això, em tractava com si fos un súbdit seu mentre el cambrer de la cafeteria d’alts executius del passeig de Gràcia prenia nota del modest cafè sol per a mi i de l’esmorzar complet per a ell. Mentre esperàvem, em va oferir un cigarret.

—En vols? —Vaig fer que no amb el cap i vaig començar a carregar la pipa—. Això de la pipa sempre m’ha semblat una posa, Lluís, com si volguessin vendre la imatge de detectiu…

Em va molestar el to.

—Au, deixa’t estar d’orgues i explica’m què em volies…

El cambrer va dur-nos el que havíem demanat. Mentre untava una torrada amb mantega, en Rossinyol es va aclarir la gola:

—És un assumpte confidencial.

—Si no ho fos no m’hauries cridat, oi?

Va queixalar la torrada, es va eixugar els llavis amb un tovalló de paper, va fer un glop de cafè amb llet i em va mirar amb un somriure de superioritat.

—Tens raó. Vull que em facis una feina per a uns potentats… Tens contactes a Londres?

—Londres? Quina mena de contactes?

Va fer un gest com per treure importància a la pregunta i es va acabar la torrada. Va parlar amb la boca plena:

—Algun col·lega teu. M’interessen informes d’un anglès. Els meus clients volen invertir en un negoci seu i abans de fer-ho tenen interès a conèixer-li els antecedents.

Vaig xarrupar el cafè amb llet, mentre rumiava la proposta. No volia que m’engalipés.

—Es pot fer, sí. Però explica’m de què va.

Va sospirar, com si li molestés haver-m’ho d’explicar. I mentre untava una altra torrada va fer, amb els ulls clavats en la mantega que anava escampant amb un estil de senyor-de-tota-la-vida:

—És una història complexa…, en la qual s’hi juguen bastants milions… —Va semblar que els contava entre el ganivet i la mantega—: Coneixes els Amat, de l’Editorial Amat? En Gallifa del Foment? L’Andreu de Giménez i Andreu, els contractistes, en Bergadà, el diputat? —Els noms li omplien la boca. Els pronunciava com si fossin paraules d’un poema sublim.

I tant que els coneixia! Qui no coneix la gent de pela llarga?

—És clar que sí… Són la flor i la nata dels empresaris barcelonins.

Va somriure, abans de mossegar la torrada:

—Doncs seran els teus clients.

La història semblava treta de les Pàgines Viscudes d’en Folch i Torres. L’Amat, en Gallifa, l’Andreu i en Bergadà van rebre un bon dia una invitació a sopar a l’hotel Ritz. Els senyors d’etiqueta i les senyores de llarg. La invitació la firmava un tal John D. Rodergues, de la Rodergues and Son Limited de Londres. Hi van assistir tots. Se suposa que havien ensumat un bon negoci. O potser els havia picat la curiositat, aneu a saber. Em podia imaginar l’escena: un menjador privat del Ritz, una taula parada com manen els cànons, un exèrcit de cambrers discrets que oferien aperitius i entreteniments a base de caviar… La conversa entre els prohoms: «El coneixes, tu?», l’Amat. «No», l’Andreu. «El maître m’ha dit que és anglès», en Bergadà. «Però el cognom és català», en Gallifa. Fins que va aparèixer l’amfitrió: elegant, distingit, ben plantat, segons l’opinió de les senyores. En John D. Rodergues parlava un català correctíssim amb un lleuger accent anglès.

—No és estrany que se sentissin sorpresos —va fer en Rossinyol, acabant-se el cafè amb llet—. Però no preocupats, és clar… Al cap i a la fi, ningú no es gasta els diners en un dels millors restaurants de Barcelona, sense un motiu definit. —Va fer un gest per demanar el compte—. Pugem al despatx i t’ho acabaré de contar tot.

Va pagar, va deixar una propina d’aquelles que fan obrir ulls com taronges als cambrers i va permetre que li aguantés la porta de l’ascensor. Abans d’entrar al seu despatx, decorat per un dissenyador, és a dir, totalment incòmode, va escoltar en confessió la secretària que li va informar de les trucades. Va firmar unes cartes, va donar instruccions amb posat d’emperador de la Xina i amb un «Que no em molesti ningú!» va aixecar el pont llevadís del seu castell postmodern.

—Com va anar el famós sopar? —vaig preguntar.

—L’àpat va ser de primera… Hi havia obsequis per a les dames embolicats amb els tovallons. En Rodergues era l’amfitrió perfecte. Va tirar floretes a les senyores i va parlar amb els senyors de la crisi econòmica, dels respectius negocis, de les belleses de Catalunya. Però cada cop que algú li feia una pregunta personal, la defugia. Fins a l’hora dels cafès. Seguint el costum anglès, les senyores van passar a un salonet i els senyors van quedar sols amb els havans i els licors.

Me’ls imaginava com en una sèrie britànica d’aquestes que emet la tele: embolcallats per la boira blavosa dels cigars, amb el cap enterbolit pels marcs de xampany francesos, de pruna alemanys o els orujos gallecs. I podia sentir l’Andreu preguntant: «No li sembla, amic Rodergues que ens hauria d’explicar el motiu pel qual ens ha convidat a aquest excel·lent sopar?». «Sí, home, sí, desvetlli d’un cop aquest misteri…», l’Amat. I en Rodergues que repartia uns sobres a cada convidat. Uns sobres que contenien talons del Barklays Bank de Londres, amb sucursal a Barcelona…

—Tinc la relació… —va fer en Pere Rossinyol. Es va posar unes ulleres amb muntura d’or i va consultar un paper mecanografiat—. A l’Amat li va donar un taló d’un milió tres-centes mil pessetes. Vuit-centes setanta mil a en Bergadà, quatre-centes mil a en Gallifa i dues-centes vuitanta mil a l’Andreu. Què et sembla?

—Que ningú no regala diners per què sí. Quina explicació va donar?

—Va parlar del seu avi. Un tal Andreu Rodergues, de la fàbrica de tèxtils Rodergues S. A. Era una empresa que va fer fallida l’any 1941. Sembla que l’avi Rodergues va fugir amb la família a Austràlia i va deixar uns deutes pendents amb els pares dels seus convidats.

—I el nét tornava els deutes, doncs?

—Amb interessos.

—I el tal Rodergues ha vingut expressament a Barcelona per tornar uns deutes de fa gairebé cinquanta anys?

—No. Té interessos immobiliaris a Catalunya.

—Ah! I què hi pinto, jo, en aquesta història?

—Ara t’ho explicaré. Però has de tenir en compte que la informació que et dono és totalment confidencial…

—Bé, dispara. Sé quina és la meva obligació.

—L’empresa d’en Rodergues, la International Tourism Consolidate, s’instal·la a Catalunya per construir un complex turístic.

—I això és tan confidencial? N’hi ha milers, com ell.

En Rossinyol va fer un gest d’impaciència amb la mà, va obrir un calaix de la seva taula ultra-moderna, en va treure un rotlle de paper, el va desplegar i me’l va mostrar.

—Es tracta de l’hipòdrom de Catalunya. Sembla que ja ha comprat els terrenys i que té tots els permisos oficials…

Vaig deixar anar un xiulet. Els diaris havien anat plens de l’escàndol de l’hipòdrom de Catalunya que enfrontava el govern autonòmic i el govern central.

—Segur?

—Els papers hi són. Ens cal conèixer la solvència de l’empresa anglesa. Els meus clients estan disposats a invertir-hi mil milions de pessetes. De primer volien invertir-hi les quantitats dels vells deutes de l’avi Rodergues que el nét els havia tornat, però, és clar, un negoci d’aquesta volada requereix unes inversions més fortes… Per això hem de ser discrets, Arquer. La reunió entre els meus clients i en John D. Rodergues és demà.

—Impossible, noi. Una solvència a l’estranger no es pot comprovar en un dia… Necessito una setmana.

En Pere Rossinyol va tocar l’ase. Va plegar els plànols de l’Hipòdrom de Catalunya i em va assenyalar amb el dit:

—No. O demà firmen les aportacions de capital, o no hi ha negoci…

—Tanta pressa és sospitosa.

—No siguis ingenu, Lluís… Els meus clients no volen figurar com a socis de l’empresa. Invertiran diners que no consten en els seus comptes corrents normals…

Diner negre, vaja. A mi tant m’era. Ja té bemolls que els defraudadors més importants d’Hisenda siguin els puntals de la societat, però jo no sóc cap inspector de finances. Així és que vaig acceptar. Un dia de feina, un parell de trucades a Londres i em queien cinquanta mil pessetes de calaix. I sense factures, sense retencions i sense IVA. Aquells senyorassos no volien que l’operació constés enlloc, ni tan sols en la factura d’un perdiguer de tercera… Mil milions de pessetes! El cap em donava voltes.

Com que era a prop de la central barcelonina del Barklays Bank, m’hi vaig deixar caure. No coneixia el cap de seguretat de l’empresa, un tal Alfonso Meléndez, però el devia entendrir poder ajudar un col·lega que treballava per lliure. Després d’explicar-li de què es tractava i que el meu client era l’advocat Rossinyol, em va donar la informació que li demanava: els talons que l’altre vespre havia repartit en Rodergues s’havien pagat sense cap problema. Hi havia fons. Ja ho crec que n’hi havia: havia obert el compte corrent amb un ingrés de quinze milions.

Vaig donar les gràcies al Meléndez, li vaig prometre que si descobria res d’anormal en les finances d’en Rodergues li ho comunicaria de seguida i me’n vaig anar de pet al Ritz. En Joan Puig, el detectiu de l’hotel, era al seu despatx.

—Com viviu els ensuma-braguetes dels hotels! —jo que li etzibo quan la secretària em va fer passar.

—I què expliquen els experts en banyes? —va retopar ell, en veure’m.

—Que el darrer que ho sap és el detectiu, noi! —li vaig contestar, mentre m’asseia a una de les butaques que enfrontaven el seu escriptori.

—A qui empaites, ara?

—A un client teu.

—Res greu?

—No, un informe comercial.

—Qui és?

—Un paio anglès. Un tal John D. Rodergues.

Va fer girar la cadira, va teclejar alguna cosa a l’ordinador que tenia en una tauleta auxiliar i va esperar que la informació aparegués a la pantalla.

—Un senyor del tot honorable. I ben relacionat, sembla. L’altre dia va oferir un sopar als caps de brot de l’empresa barcelonina… Vejam… Sí, els senyors Andreu, Amat, Bergadà i Gallifa… Saps qui són, oi?

—Els meus clients.

—Que potser hi tenen negocis, amb aquest tal Rodergues?

—Aquestes coses no les pregunto, jo. Ells manen, jo faig el carrer, els passo l’informe i cobro.

—Doncs ja poden estar tranquils, els teus clients. Té llogada una suite i dues habitacions més, per al seu secretari, un tal Martí, i per al xofer, un tal Richard Maxwell. Ha pagat religiosament totes les factures. I deixa unes propines que fan caure de cul el servei. Fixa’t si és solvent que s’ha fet dur el cotxe d’Anglaterra. Un Rolls Royce que tenim ben guardat al garatge. En tens prou?

—I tot això t’ho ha dit aquesta maquinota?

—Sí, és clar.

—Pregunta-li cada quan es canvia de calçotets…

—Poca broma, tu! Gràcies a l’ordinador, s’ha acabat córrer riscos inútils amb els estafadors… Els serveis de seguretat dels hotels els tenim tots fitxats i ens passem la informació els uns als altres… Te n’hauries de comprar un…

—Les banyes no donen per tant, xicot. —Em vaig aixecar i li vaig allargar la mà—. Te’n dec un.

En un parell d’ocasions, en Sam Caroll, de Londres, m’havia encarregat informes comercials sobre constructors de la Costa Brava que volien finançament de les companyies britàniques. Ens vam conèixer feia un parell d’anys quan un dels meus casos em va dur a Londres. Era un paio trempat, alt com un santpau, ros i d’ulls blaus i bevia com un cosac. La llàstima era que jo només xamullo un anglès de restaurant i ell no parla cap llengua que jo conegui.

Ens va costar déu i ajuda posar-nos d’acord. Em va dir que faria unes gestions a la City i que em trucaria aquell mateix vespre, fos l’hora que fos.

—Ja ho has sentit, mossa —li vaig dir a la Lena—. Hauràs de fer hores extres, aquesta tarda, fins que en Sam truqui.

—I tu? —va rondinar la noia.

—Jo he de sortir. Vull veure els terrenys que ha comprat el tal Rodergues.

—No te’n fies, encara?

—Mira, tot plegat fa pudor. El meu instint m’ho diu. El Rodergues aquest en duu alguna de cap. No pot ser que cinquanta anys després torni uns calés que ningú no li reclamava, en record d’un avi que ja ha tancat els ànecs… No m’agrada… I ara anem a dinar, que ja és hora i voldria veure amb llum de dia el lloc on pensen instal·lar aquest hipòdrom.

—Vindràs molt tard?

—No ho sé. Tu espera’m per si truca en Sam Caroll. Pots començar a preparar l’informe amb les dades del banc i de l’hotel… D’acord?

Vaig dinar amb una esgarrapada, sense temps de fer-me cap requisit: un bistec a la planxa, una mica d’amanit i una taronja i vaig sortir de casa sense prendre cafè. Vaig treure la carretoina del garatge, vaig posar una cinta de musica barroca al ràdio-casset i vaig anar a buscar l’autopista del Maresme.

Feia un dia rúfol i emboirat. El mar tenia un color gris, enrabiat, com si estigués enfadat amb mi, amb els meus clients o amb el país en general. Sort que no circulaven gaires cotxes i Corelli em feia bona companyia.

No em va ser difícil trobar els terrenys, ni l’encarregat de l’agència immobiliària que els havia venut. Més ben dit, que els havia emparaulat amb l’Àngel Martí, que actuava en nom de John D. Rodergues. En Martí havia dipositat una fiança d’un milió de pessetes com a opció de compra per un total de dos-cents milions que era el cost d’aquells turons esquitxats de camps de conreu, d’arbres i de pau… Vaig maleir els ossos a la gent que es venia el país a bocins i vaig plànyer la tranquil·litat que ben aviat desapareixeria, de primer amb les màquines excavadores i després amb el públic esnob que acudia a les curses de cavalls…

Quan vaig arribar al despatx eren les vuit tocades i m’hi esperaven dues sorpreses: la trucada d’en Sam Caroll, amb molt poca informació sobre en Rodergues i un paio estirat, prim i ros, vestit com un maniquí que, segons la Lena, feia una hora que m’esperava.

El vaig fer seure davant la meva taula i li vaig etzibar:

—Vostè dirà.

—Sóc l’Àngel Martí, el secretari particular del senyor Rodergues. Vostè ha demanat informes comercials sobre el meu cap…

Cagada pastoreta! Només em faltava allò, que un subjecte d’informació confidencial s’assabentés que era inspeccionat! Vaig decidir agafar el toro per les banyes:

—Efectivament. Em sembla del tot normal quan es tracta d’emprendre una operació comercial de gran magnitud.

En Martí es va repensar l’actitud i va fer veure que somreia. Va espantar una mosca inexistent amb la mà i es va escurar la gola com un predicador desentrenat.

—Sí, és clar… Bé, veurà, el senyor Rodergues voldria parlar amb vostè i facilitar-li tota mena de dades que necessiti… Li aniria bé ara mateix? L’espera al Ritz i tinc el cotxe a baix.

Vaig fer que sí amb el cap, em vaig posar dret i li vaig dir a la Lena que feia veure que treballava en un informe:

—Me’n vaig amb el senyor Martí, Lena. Tu pots plegar. Demà ja ens veurem.

No només hi tenia el cotxe, a baix, sinó el xofer i un núvol d’admiradors que comentaven la potència del motor, la carrosseria, la matrícula anglesa i el posat d’enze del paio d’uniforme que va obrir la porta del darrere de la dreta per a en Martí, la porta de l’esquerra per a mi, va tancar-la com si fos de vidre i es va enfilar davant meu, al lloc del conductor.

—Go to the Ritz, please —va xamullar en un anglès finolis en Martí, abans d’apujar el vidre que ens separava del xofer.

Un Rolls Royce és el somni de qualsevol pastoret que vol prosperar. Des del seu interior, la ciutat canvia: et sents més alt, més maco, més important, com si viatgessis embolcallat en cotó-fluix.

I quan arribes al Ritz i el xofer salta del cotxe i t’obre la porta i et fa una reverència, aleshores ja és la repera: et vénen ganes de maleir ton pare i ta mare per haver-te fet néixer de família pobra i país petit on no hi caben els Rolls.

En John D. Rodergues era més jove d’allò que em pensava. I més alt. I més trempat. M’esperava al saló de la suite i em va oferir la mà, una copa i un cigarret. Vaig acceptar la primera i vaig refusar els altres dos. Ell es va servir un pinso de mam i va encendre un Dunhill extra-llarg amb un encenedor ídem d’or que pesava un quintar i valia un ronyó.

—Així que vostè és el senyor que ha estat fent preguntes sobre mi…

Em vaig posar vermell com si m’hagués enxampat tocant-me allò que no sona.

—Bé, veurà, jo… —em vaig embarbussar.

—No, si ho entenc perfectament, senyor Arquer —em va ajudar ell—. Espero que els seus corresponsals a Londres l’hauran informat degudament…

—Encara no he pogut estudiar el seu informe.

—Si abans hagués parlat amb mi, li hauria facilitat la seva feina… —Va agafar uns papers mecanografiats de damunt una tauleta d’estil imperi i me’ls va donar—. Aquí té les dades comercials de la meva empresa… I aquí les referències bancàries… Si han de trucar al banc, demanin per míster Chase… Els donarà els informes que els calguin… Pel que fa al banc amb què opero a Barcelona i l’opció de compra dels terrenys per a la construcció del complex turístic, no cal que li digui res, perquè segons que sé, vostè ja ha fet tot el que calia…

Em vaig embutxacar els documents i em vaig dedicar a buscar duros per terra amb els ulls, més avergonyit que un escolanet en una casa de barrets, esperant que en Rodergues donés per acabada l’entrevista.

Un cop al despatx, em vaig llegir les notes que la Lena havia pres de la conversa amb en Sam Caroll de Londres. S’havia mogut molt, però havia aconseguit poques coses. John D. Rodergues havia estudiat a Oxford i Scotland Yard no el tenia fitxat.

Vaig enxampar Sam Caroll a casa seva, a punt de ficar-se al llit. Tot i el telèfon i la distància, vaig notar que l’alè li pudia a ginebra, el seu mam predilecte. Li vaig donar les gràcies per la informació, li vaig dir que li enviaria una transferència i li vaig passar les dades que m’havia donat el mateix Rodergues. Vaig suar tinta per fer-li entendre que demà al matí a primera hora havia de parlar amb aquell tal Mr. Chase i trucar-me de seguida per dir-me què n’havia tret. Finalment vaig aconseguir que m’entengués i que es comprometés a trucar-me a les dotze al despatx. Era l’hora que havia quedat amb en Rossinyol i els seus clients per passar-los l’informe. Bé, s’haurien d’esperar una mica. Però aquell ball de milions que preparaven bé s’ho valia.

Vaig penjar el telèfon, vaig sospirar i me’n vaig anar a casa, a mirar de sopar una mica i escoltar les simfonies londinenques de Haydn. Crec que era el que tocava.

A les dotze, sense haver rebut encara la trucada que esperava de Londres, em vaig presentar al despatx d’en Pere Rossinyol. A més de l’advocat, professional i amb cara de tres déus, m’hi esperaven els quatre industrials. Els vaig reconèixer per les fotos dels diaris i les entrevistes a la tele. Feien olor de calé llarg, que per a ells era com l’after-shave de la resta dels mortals. Només amb el que valien els vestits que duien, els botons de puny, les agulles de corbata i els rellotges, m’hauria pogut jubilar. Em vaig sentir esparracat i brut, al costat seu. I els vaig estrènyer la mà amb timidesa: el diner dels altres ens fa ser tímids i ben educats.

—El meu corresponsal a Londres està fent les darreres comprovacions —els vaig dir—. M’ha de trucar al despatx d’un moment a l’altre. La meva secretària em passarà l’informe definitiu. Mentrestant —vaig obrir l’attaché i en vaig treure cinc còpies del text que havia passat a màquina la Lena—, aquí tenen els resultats de les gestions fetes fins ara.

Van agafar els papers i se’ls van llegir amb calma.

—Les referències semblen bones… —va comentar l’Amat.

—I l’opció de compra dels terrenys existeix… —va fer l’Andreu.

—Crec que abans de prendre una decisió hauríem d’esperar la trucada del corresponsal anglès del senyor Arquer —va dir en Gallifa, deixant els papers de banda.

—Mentrestant podem examinar el document privat que ens ha preparat en Rossinyol —va dir en Gallifa—. Si el senyor Arquer volgués fer el favor de deixar-nos sols…

Em vaig sentir exclòs del paradís. En Rossinyol va fer-me un gest d’emperador i em va assenyalar la porta. Vaig sortir amb les galtes vermelles. La secretària de l’advocat escrivia amb un ordinador i el reflex de la pantalla li enverdia la cara. No va ni alçar els ulls per mirar-me. Amb una mà em va assenyalar una butaca.

—Vol prendre res? —va mormolar, sense cap mena de cortesia. S’havia adonat que jo era el drap brut de la cuina i em tractava com em mereixia.

—No, gràcies —vaig tenir l’esma de dir.

Em vaig asseure a la butaca i vaig encendre la pipa, procurant que el fum molestés d’allò més aquella bleda assolellada. Era la venjança dels pobrets!

La Lena va trucar al cap de cinc minuts d’espera. En Sam Caroll s’havia entrevistat personalment amb míster Chase i havia comprovat al registre de les empreses mercantils l’existència de la International Tourism Consolidate. Però no havia pogut contrastar la informació amb altres persones.

Els ho vaig explicar així, sense floritures, de seguida que vaig tornar a ser admès al cercle dels privilegis.

—Sam Caroll, el meu corresponsal a Londres ha fet el que ha pogut. Aquest matí ha parlat amb el banc, amb un tal Mr. Chase. I també ha comprovat que la International Tourism Consolidate és una empresa registrada a la City. Però m’ha deixat dit que s’estimaria més fer alguna gestió addicional.

—I per què? —va preguntar l’Amat.

—La veritat és que jo també ho preferiria… Miri, en el nostre ofici, els informes presentats per l’investigat se solen comprovar amb tercers.

—I això quant temps li duria? —va preguntar l’Andreu.

—Avui som divendres. —Vaig fer un càlcul—. Probablement fins dijous que ve.

—Impossible! —va tallar en Gallifa—. En Rodergues vol marxar diumenge cap a Londres. Hem de deixar l’operació tancada avui mateix. Què en penseu, vosaltres?

—Jo ho trobo correcte —va dir en Bergadà.

—I jo també! —va dir l’Amat.

—I jo! —va afegir-s’hi l’Andreu.

—Bé, d’acord, doncs. Crec que hi ha garanties suficients. Moltes gràcies, senyor Arquer. Vostè ha complert la seva obligació. El senyor Rossinyol li abonarà l’import de la factura.

Dit i fet. Sense saber ben bé com, em vaig trobar al mig del carrer amb un taló de cinquanta mil virolles a la butxaca i els narius plens de l’olor de calé dels andoves aquells, just en el moment que arribava el Rolls Royce d’en Rodergues. El xofer va saltar com un esperitat, sense preocupar-se dels cotxes que li passaven a frec, va donar la volta per darrere la carrossa i va obrir la portella de la dreta perquè l’anglès en sortís, més tibat que el mamellam d’una corista.

En Rodergues em va fer un somriure i un gest amb la mà i va desaparèixer pel portal modernista de la casa on l’esperaven els milions dels grans empresaris barcelonins.

Jo vaig córrer al banc a ingressar les meves cinquanta mil pessetones. El de perdiguer no és un ofici per fer-se ric, ja ho sé.

Les presses sempre són dolentes, en el meu ofici. No m’agradava, aquell assumpte. M’hi ensumava el marro. Però els meus clients havien pres una decisió i jo no era qui per canviar-la. Per això me’n vaig oblidar fins aquell vespre. La cosa em va tornar al tupí quan seia còmodament, amb una cervesa a la mà, veient un vídeo: El factor humà, basat en una novel·la de Graham Green.

De primer va ser com un corcó que se’m menjava el cervell i que no em deixava veure en pau la pel·lícula. Però de sobte es va convertir en una certesa que em va colpejar entre les celles, just allí on havia de tenir l’enteniment. I com que no m’agrada que em prenguin el pèl i en Pere Rossinyol, segons que em va informar la minyona per telèfon, era fora el cap de setmana, vaig decidir actuar pel meu compte.

Vaig trobar en Joan Puig al seu despatx del Ritz. Hi havia un sopar polític, aquell vespre de divendres, i s’havia hagut de tocar la pera i quedar-se sense cap de setmana. Estava d’un humor de gossos: gairebé em va mossegar quan em va veure.

—Què et passa, ara? —em va escopir.

—Vull saber quan se’n va en Rodergues. Deu haver demanat una reserva d’avió o alguna cosa així per demà passat…

Va tocar l’ase, va teclejar alguna cosa a l’ordinador, va esperar i em va dir:

—Has fet salat, xicot. El teu paio ha pagat la factura aquesta tarda i ha sortit de l’hotel, sense deixar dit on anava… Què? Problemes?

Em vaig mossegar els llavis.

—Aquest fill de sa mare m’ha aixecat la camisa. Ni és anglès, ni és ric, ni re de re… Una enganyifa, tot plegat. I ha estafat una picossada als meus clients…

—I com ho saps, tu, tot això?

Ho sabeu, vosaltres? No? Segur? Penseu una mica, és fàcil… La clau me la va donar la pel·lícula El factor humà, però no cal que l’aneu a llogar al vostre vídeo-club. Només que rellegiu la història, trobareu la solució. I si no la trobeu, aneu a la pàgina 152 i allí descobrireu com vaig saber, massa tard, que en Rodergues era un anglès de pega mantega.