^[1] Aleshores hauria estat inconcebible. Però l’enfrontament València-Alacant, amb les repercussions que a la llarga havia de tenir, ja el detectem en el segle XVII, i no venia de nou: veg. Sebastià GARCÍA MARTINEZ, Els fonaments del País Valencià modern (València, 1968), pàgs. 95-96. <<

^[2] Cf. M. GUAL CAMARENA, “Estudio de la territorialidad de los Fueros de Valencia”, en Estudios de Edad Media de la Corona de Aragón. III (1948), pàgs. 262-289. <<

^[3] D’alguna manera, en parla José Vicente MATEO en Alacant a part (Barcelona, 1966). <<

^[4] Veg. AZORIN. Valencia (Madrid, 1940), pàssim. <<

^[5] F. ALMELA I VIVES, en Valencia y su reino (València, 1965), pàgs. 22-27, en diu alguna cosa, però sense precisar dates, o limitant-se a algunes no precisament d’origen. Vicenç ROSSELLÓ insinua la data del 1847 (veg. Saitabi, XIV, pàg. 158). <<

^[6] Veg. les meues indicacions en Nosaltres els valencians (Barcelona, 1962), pàgs. 107-108. <<

^[7] La locuacitat periodística sobre el “Sureste”, un “alicantinismo” i una “alicantinidad” dissidents, demana ser estudiada amb calma. Ja en diu alguna cosa José Vicente Mateo (veg. nota 3). <<

^[8] Veg. Alfons CUCÓ, El valencianisme polític (Valentia, 1971), pàgs. 37 i ss. <<

^[9] Veg. J. NAVARRO CABANES, Prensa valenciana (València, 1928), pàg. 106. En realitat, resulta conjectural l’atribució de “Valentínia” a Faustí Barberà, però tot fa pensar que s’origina en el seu grup. Navarro Cabanes esmenta (loc. cit.) un “quincenari valentiniste” aparegut el 1908 i dirigit per l’obrer tipògraf Rossend Gumiel, que se subtitulava “democrátich, Christ y Valentínia”. FAUSTÍ BARBERÀ, en De Regionalisme y Valentinicultura (València, 1910), pàg. 51, parla de “Regió Valentina”, indiscutiblement per evitar “Regió Valenciana”. [P.S. En el setmanari Lo Crit de la Pàtria (València, 1907), núm. 1, trobem: “nostra pàtria es Valentínia”.] <<

^[10] Per exemple, Ferran VALENTI, “La bandera barrada a Castella”, Acció Valenciana, núm. 16 (23 desembre 1930), pàg. 1 (“Llevant ha estat sempre l’extrem oriental de la Mediterrània, Grècia, Síria, Palestina, Xipre, no les terres valencianes, i per Llevant s’entenen els historiadors quan parlen d’aquells països; mai ha acorregut nomenar així a açò que té un nom en Espanya, que és València, Regne de València o país valencià, senzillament.”); Els bells indrets del País Valencià, núm. 18 (20 gener 1931), pàg. 6: eslògan editorial, núm. 19 (5 febrer 1931), pàg. 1 (“L’hora de parlar de ‘patria chica’ i ‘patria grande’ és ja acabada; pàtria no n’hi ha més que una i la teua és el País Valencià”); V. M., El català acadèmic i el comarcal, núm. 20 (20 febrer 1931), pàg. 8; etc. Segons Emili Gómez Nadal, El País Valencià i els altres (València, 1973) pàg. 43, fou efectivament Acció Cultural Valenciana qui posà el terme en circulació. Cal dir que, més en concret, va ser ell el primer que l’utilitzà en la revista, en l’editorial anònim “Almansa: 25 d’abril de 1707”, núm. 2 (1 maig 1930), pàg. 2. <<

^[11] Un exemple d’aquesta abominació és un article del mateix Gómez Nadal aparegut a El Camí, núm. 13 (28 maig 1932), pàg. 3, titulat “Nomenclatura: Levante, Llevant i País Valencià”. L’autor hi suggeria que el terme Llevant designàs totes les terres de llengua catalana. <<

^[12] Amb el canvi de règim, algunes institucions van corregir la seua denominació. Així, la “Caja de Previsión Social del Reino de Valencia” passà a designar-se “Caja de Previsión Social del País Valenciano”. <<

^[13] Veg. CUCÓ, op. cit., mencions a les pàgs. 249 i 450. <<

^[14] Felip MATEU I LLOPIS, El País Valencià (València, s.d.). Formava part dels “Quaderns d’Orientació Valencianista”, de l’editorial L’Estel. <<

^[15] Antoni IGUAL ÚBEDA, Històries del País Valencià (València, 1938). Veg. pàgina 5: “El territori que, extenent-se del Cenia al Segura i d’Almansa a la mar compren les tres provincias d’Alacant. Castelló i València, té prou personalitat geogràfica, econòmica i llingüística per a que es puga parlar d’éll com d’una entitat homogènea denominada País Valencià. Sols li manca una apropiada personalitat política…”.

No em puc entretenir ara a fer una relació exhaustiva de l’ús del terme “País Valencià” durant la Segona República i la Guerra d’Espanya. Apareix al text de les Normes de Castelló i en nombrosos documents i declaracions de l’època. Durant el conflicte foren creats la Biblioteca del País Valencià, el Centro de Estudios Históricos del País Valenciano, els Premis Musicals del País Valencià, el Premi Literari del País Valencià, etc. <<

^[16] Per exemple, veg. F. ALMELA I VIVES, La literatura valenciana (València, 1934), pàssim; per a Carles Salvador, els testimoniatges són abundants a partir de 1931; la posició de Miquel Duran es veu ben clara a les pàgines de la seua revista La República de les Lletres (1934-1936). <<

^[17] Miquel ADLERT NOGUEROL, “L’actual literatura catalana del País Valencià”, en Homenatge a Carles Riba en complir seixanta anys (Barcelona, s.d. [1954]), pàgs. 105-117. Veg. encara, en CUCÓ. op. cit., pàg. 251 un altre text d’Adlert, ja del 1935. <<

^[18] El País Valenciano (Barcelona, 1962) i Nosaltres els valencians, ja esmentat en la nota 6. <<

^[19] Cal no oblidar que alguns vells valencianistes continuaren emprant el terme País Valencià. Per exemple, Ismael Rosselló i Zurriaga: “Les dues maneres de sentir-se valencià”, Pensat i Fet (València, 1960), reproduït a Libro oficial fallero (València, 1982) Junta Central Fallera, s. p.

En l’àmbit universitari, la denominació País Valencià ha tingut un ús generalitzat. Pense, per exemple, en el I Congrés d’Història del País Valencià, celebrat el 1971, i també en una enorme quantitat d’estudis de tota mena: les obres col·lectives Història del País Valencià i Estructura econòmica del País Valencià; Aproximació a la història del País Valencià, de Joan Reglà; La banca al País Valencià, de Vicenç Rosselló i Emèrit Bono; La Inquisició al País Valencià, de Manuel Ardit; Història de la senyera al País Valencià, de Pere Maria Orts i Bosch; La CNT al País Valencià, de Terence Smyth; El País Valencià, de Vicent Ventura i Francesc Jarque; El País Valenciano del neolítico a la iberización, de Miquel Tarradell; etc. <<

^[20] Francesc PÉREZ MORAGÓN, “Premsa clandestina al País Valencià (1962-1977)”, en L’Espill núm. 5 (primavera 1980), pàgs. 55-93. <<

^[21] Per exemple, el cas de Manuel Broseta, que fou president de la Junta Democràtica del País Valencià. Un repàs dels seus articles a Las Provincias ofereix una bona mostra d’aquesta assumpció. Ell mateix en seleccionà alguns a Som valencians. Selección de colaboraciones periodísticas publicadas desde 1974 hasta 1979 en el periódico “Las Provincias”de Valencia (València, 1979). <<

^[22] Vegeu María Consuelo Reina, “Adiós al país valenciano”, Las Provincias (24 maig 1980). Amb el to que li és habitual, l’autora justificava el seu “adéu” al terme País Valencià amb algunes referències a un fullet meu. Qüestió de noms, publicat divuit anys abans. N’hi ha que tarden a adonar-se de les coses… <<

^[23] Veg. Diccionari Català-Valencià-Balear, s.v., amb documentació extreta de Muntaner, Jaume Roig i el Curial. <<

^[24] Tomàs SERRANO, Fiestas seculares con que la coronada ciudad de Valencia celebró el tercer siglo de la canonización de su esclarecido hijo y ángel protector S. Vicente Ferrer… (València. 1762), pàgs. 4, 34-35, 264, 266, 267, 279, 280, etc. <<

^[25] J. Ribelles COMIN. Bibliografía de la lengua valenciana, III (Madrid, 1943), pàgs. 278-279. Cita un plec de quatre pàgines amb aquest títol: “Carta no vista, lletra huberta, combit cheneral y particular que fa Quelo el Roig de Albal, Net de la tia Rafela, a tota la Cort de Madrit, per a que vinga a veure o mirar la gran festa Centenar de la Verche Amparadora, ulatant [sic: relatant] lo lluit que estará el País Valenciá…” Ribelles data la impressió en el 1767, i cita un exemplar del romanç com existent en la biblioteca de Carreres Vallo. <<

^[26] Marià GONZÁLEZ I BALDOVI, “Un Succés Curiós en la Xàtiva del Barroc”, en Papers de la Costera, núm. 1 (desembre 1981), pàg. 89. El llibre en qüestió és: Agustí BELLA, Vida del venerable y apostólico siervo de Dios el P.M. Fr. Agustín Antonio Pascual… (València. 1699), pàg. 41. <<

^[27] Per exemple, núm. 44 (13 novembre 1804), pàgs 208-209 (“y su foro le ocupará la Diosa de la Abundancia Amaltea, simbolización con que los Romanos figuraron la Fertilidad del País Valenciano…”). <<

^[28] Comunicació personal. Ismael Vallès publicarà aquestes dades en un pròxim número de la revista L’Espill. <<

^[29] Veg. J. Bta. Peset, Bosquejo de Historia de la Medicina de Valencia (València. 1876), pàg. 38 (“nuestro país valenciano”); Teodor LLORENTE, València, I (Barcelona, 1887-1888), pàg. 16; M. DANVILA Y COLLADO, Las Germanías de Valencia (Madrid, 1884), pàgs. 21 i 30; etc.

Potser cal dir que don Elias Tormo és un bon exemple del confusionisme terminològic que la fórmula País Valencià vol resoldre. A Levante (provincias valencianas y murcianas) (Madrid, 1923) alterna fórmules com ara “país valenciano”, “regiones valencianas” i “países levantinos”. D’altra banda, Tormo, en l’article “Los orígenes de la gran pintura en Cataluña y Valencia”, Almanaque de Las Provincias (Valencia, 1912) pàg. 242, parte de “las escuelas pictóricas de los países de habla catalana (Cataluña y Valencia, con Mallorca)”. En Levante, pàg. CXXVIII diu: “en la [arquitectura] religiosa es en los países de lengua catalana [no en Aragón] de un arte gótico similar al militar”. <<

^[30] Veg. Joan FUSTER, Destinat (sobretot) a valencians (València, 1979), pàgs. 159-165.

En realitat, i malgrat el precedent de Benvingut Oliver, el terme Països Catalans tardà més a generalitzar-se que el de País Valencià. Abans de 1939, les fórmules usuals eren unes altres: terres catalanes, terres de llengua catalana, Gran Catalunya, etc. <<

^[31] GUILLEM RENAT i FERRIS: “Qüestió de noms”, Acció núm. 11 (21 juliol 1934), pàg. 4. Amb el pseudònim sencer com a firma, aparegué extractat, sota el títol “Apunts per al Diccionari”, en Timó núm. 8-9 (febrer-març 1936), pàg. 3. <<

^[32] Vegeu, per exemple, el Decret de Pre-autonomia. <<