Pròleg

ENTRE el 15 i el 19 de setembre de 1981, al Diario de Valencia, vaig publicar quatre articles que haurien d’haver tingut com a títol general: «‘País Valencià’ ¿per què?». Ara, davant la proposta de reeditar-los en aquest opuscle, he pensat que potser valia la pena de refer-los i de completar-los, tant per eliminar-ne alguns detalls circumstancials, superflus en definitiva, com per a afegir-hi unes poques dades històriques més. El contingut, però, és bàsicament el mateix. I la intenció. Perquè —i que quede això ben clar— no es tracta, amb aquestes planes, de participar en la polèmica (¿polèmica?) de si “país”, “reino” o “rechió”, que tanta saliva i tanta tinta ha fet córrer en els últims anys: el propòsit és només d’explicar les raons pràctiques —polítiques, per descomptat— que un dia aconsellaren l’opció “País Valencià” enfront de qualsevol altra, i, naturalment, els precedents del terme a través de la documentació més assequible. No cal dir, i ho espere, que el tema tindrà, a la llarga, noves oportunitats d’examen i, sobretot, de reforçament erudit. Aquest paper respon a una urgència molt determinada, i, en realitat, fa molt de temps que algú l’hauria d’haver escrit. Un dels grans defectes —o dèficits— que l’impuls de recuperació “nacional” del poble valencià arrossega és, precisament, la precarietat de textos que li proporcionen fonaments de doctrina, informació clara del passat i del present, reflexions enèrgiques sobre el futur. Siga com siga, confie que aquesta aportació meua, esquemàtica i ràpida, podrà ser útil. Hi he renunciat a tota coloració pamfletària, i la cosa s’hi prestava! Tanmateix, el lector ha de saber, des del principi, que, en defensar la fórmula “País Valencià”, els qui l’adoptem, ja triem, ja hem triat la perspectiva d’un dia de demà “normal” per al nostre poble: sense reminiscències arqueològiques ni nostàlgiques d’un “reino” (o “reine”, o “regne”, o “reialme”) evaporat, i sense la desgraciada degradació provinciana de la “regió” (o “rechió” o, singularment, “región”). Són concepcions distintes, antagòniques, d’allò que uns i altres aspirem per a la nostra comunitat. No dic que tots els qui criden “País Valencià! País Valencià!” tinguen massa coincidències de fons: ja ho sé. Però ja en tenen una, per a començar: el repudi del vell “regionalismo bien entendido” —o “sano regionalismo”, ara— i la possibilitat, tan vaga com es vulga, d’apinyar-se entorn d’unes eficàcies immediates i coherents que puguen traduir-se en una “realització” mínimament compartida, o compartible, que retorne als valencians la seua dignitat col·lectiva: la seua entitat de “poble”, la seua “identitat”. Hi haurà discrepàncies, i profundes, ¿per què no? De tota manera, per als tràmits pendents —desfranquitzar, democratitzar, liberalitzar inclús—, la línia-frontera passa per la denominació: “País Valencià”. “País Valencià”, des d’abans de la Guerra d’Espanya, i més encara en les tímides proposicions locals contra el franquisme i a favor de la democràcia factible, ha representat l’única —única— alternativa a les rèmores de la Dictadura, que, justament amb aquest nom, aconseguien posar els fonaments d’una “unitat valenciana”, del Sénia al Segura, bastant dificultosa de reconstruir. Els fracassos dels “estatuts” valencians durant la II República venien fomentats per unes dissidències “provincials” —provincianes—, que no seré jo qui els negue justificació, però que descartaven la primera evidència de ser “valencians”. No és ací el lloc de parlar-ne detingudament. L’expressió “País Valencià”, en tot cas, en superava l’obstacle. Tots som valencians, els qui vivim i treballem en les tres “províncies” actuals, i uns parlem català i els altres parlen castellà. Indígenes o immigrats, hem de conviure i de buscar expedients que facen fàcil la convivència. Els límits que acceptem com els del País Valencià són els que l’Administració espanyola imposà a les tres províncies en el segle XIX. Ni la comarca de Villena, ni la de Requena, per cert, no havien format part mai del “regne de València” foral. Però això és una altra història. La que ací vull esbossar és la de la denominació “País Valencià” i de les necessitats que la justifiquen.

Sueca, 9 març 1982