IV

NO crec que siga suficient que el País Valencià es diga oficialment “País Valencià”. Cal que ens acostumem a les conseqüències d’una racionalització de la terminologia diària. Josep Giner, en 1934, publicà un article que posava els punts sobre les is. “Qüestió de noms” es deia.^[31] La seua vigència és absoluta. I val la pena de recordar-lo amb els seus matisos. L’autor hi feia la distinció que ara necessitem fer. “País Valencià” designant la col·lectivitat actual (“la nostra pàtria”, segons l’autor); “Regne de València”, que podia designar l’“organització política autòctona”; “València”, la ciutat. “Volem que el mot València per ell sol puga significar la capital del País Valencià”. I de seguida: “valencià”. “Valencià” només hauria de ser vàlid com a referència a tot el País Valencià: tan valencià és un habitant de València com de Llucena o d’Elda, tan valencià un habitant d’Alcoi o de Gandia, tan valencià un de Xàtiva com d’Oriola, o d’Alacant o de Castelló de la Plana. O som tots “valencians”, o deixem-ho estar. Per tant, mai no hauríem d’aplicar l’adjectiu “valencià” sinó per a la totalitat del País Valencià.

Tot això és d’una lògica semàntica diàfana. “Valencià” és tot allò que és “del País Valencià”, i no solament de València, ciutat o província. El que siga de València, hauríem de dir que és “de València”, o “valencià” si entra en l’òrbita global del País Valencià. “El poble de València (diferent del poble valencià)”, deia Renat i Ferrís. I una expressió com “l’alcalde valencià” és inadmissible, si es limita a l’alcalde de València: alcaldes valencians ho són tots els del País Valencià, i tan “alcalde valencià” és el de València com el d’Alacant o el de Castelló, o el de Beniopa. L’alcalde de València és l’alcalde de València, i l’alcalde de Beniopa és l’alcalde de Beniopa: tots dos, però, “alcaldes valencians”, i ni l’un més que l’altre. Si no comencem per precisar aquestes minúcies, no arribarem enlloc. Hem de superar els “patriotismes” provincials, i restituir-hi la denominació única. I contra les províncies, les comarques: la Plana, la Marina, el Maestrat, la Ribera, la Safor, l’Alcoià, l’Alt o el Baix Vinalopó… Mentre continuen les denominacions provincials, la “unitat” dels valencians serà precària. Ja sé que, avui, les comarques no són el que eren. Però les solucions probables queden obertes.

I, en realitat, sempre tornem al principi: a l’ambigüitat terminològica. Si volem un “País Valencià” és perquè tots els valencians puguem dir-nos “valencians” sense discriminacions, i ni uns siguen “castellonencs” o “alacantins”, i els altres “valencians-valencians” doblats. La nostra restitució col·lectiva ha de salvar aquestes minúcies localistes. Ni el “reino” ni la “región” són possibilitats viables… La demanda de “País Valencià” —i dels símbols pertinents— tenen, encara, el mèrit i el dret d’haver estat, tan primàriament com es vulga, l’única veu que s’alçà, abans de la mort de Franco, i després, per reclamar… ¿Què reclamàvem, més o menys unitaris, aleshores? “Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia!” No hi havia sinó aquest crit; no hi havia sinó una bandera; no hi havia problemes d’idioma. Una part de la dreta hi va participar. Hi participava l’esquerra, sense prejuïns. I quan Madrid va concedir-nos la modesta almoina de la pre-autonomia, ho va fer amb l’únic nom que resultava lògic, majoritàriament admissible i, sobretot, oportú: “País Valencià”.^[32]

No entra en el pla del present paper exposar ni comentar les peripècies posteriors, les d’avui mateix, ni les maniobres que tendeixen a situar-nos en el punt de partida provincià i provincialista. Les negociacions a què “la España de las autonomías” ha obligat els partits parlamentaris actuals, un cert electoralisme mal entés, les campanyes de “distracció” projectades damunt la gent i, potser el fet de no haver-se preocupat ningú, o quasi ningú, d’explicar les raons històriques i socials del terme “País Valencià”, fan témer que qualsevol esperança mínimament “autonòmica” vinga viciada per la decepció. Però a nosaltres ens pertoca aguantar —i potenciar— les lleialtats que hem pensat sempre com les més vàlides i les més segures per al nostre poble.