III

AIXÒ de “País Valencià” no és una invenció recent. Recorde unes declaracions de don Emilio Attard a la premsa —lamente no poder citar-ne la referència exacta— que venien a dir «De eso de “País Valenciano” nunca se habló hasta los libros de Fuster…». Aquest senyor, o no té memòria, o no tenia costum de prestar atenció a les efervescències nacionalistes d’abans de la Guerra d’Espanya: potser, ni aleshores com ara, no li interessava gens la vertadera “entitat” o “identitat” d’un poble que, al capdavall i si no m’equivoque, també és el seu. Algun altre personatge, o personatja, ha proferit: «Eso de “País” viene de “Països”, y ya se sabe…». I no. En tot cas, seria al contrari. La conclusió em sorprèn pel que significa d’ignorància o de tergiversació. Tots ells, en realitat, són gent que no concep la “región”, el “reino” o —uf!— el “país” més enllà del camí de Trànsits: és el “centralisme” de València, que, si bé es mira, només és centralista d’ell mateix: la contemplació del propi melic. ¿Vinaròs, Elx? Queden tan lluny!

Demanar-los, a aquesta mena d’individus, una tènue serenitat per a contemplar el problema és inútil. Ells, cada dia, conculquen les seues afirmacions. I si en els diaris que dominen apareix un reportatge sobre “vinos valencianos”, de seguida veiem que no parlen de més enllà d’Almassora; ni tan sols arriben a Dénia. I si diuen: “economia valenciana”, resulta que només s’ocupen dels interessos de la burgesia municipal, segurament importants, però amb una sistemàtica eliminació dels que puguen ser crítics a la província de Castelló de la Plana o a la província d’Alacant. La sinonímia ciutat-província-país la tenen en la massa de la sang: ells són els únics “valencians” i, per a major inri, “valencianos”. I com que, segons un docte observador de la realitat social, “la ideologia dominant sempre és la ideologia de la classe dominant”, el resultat final és que un botigueret de València —que no és “classe dominant”, sinó “dominada”— acaba creient-s’ho. Són manipulacions infames, i ja s’ho apanyaran.

“País” serà o no serà un gal·licisme: ja el trobem en la Crònica que a Xirivella va escriure Ramon Muntaner, un empordanès “ciutadà de València” i home precoçment conscient d’allò que hauria d’haver estat la nostra “unitat nacional”.^[23] Bé. Però “País Valencià” havia de ser posterior a la desaparició del “reino de Valencia”, en ple segle XVIII. Estic segur que, amb una delicada investigació, en els llibres valencians setcentistes, el terme “País Valenciano” —en castellà, és clar— abunda. Era, si es vol, un recurs estilístic: per a no dir repetidament “Reino de Valencia” o “Nación Valenciana”. És fullejant aquests patracols que els estudiants dels anys 30 van trobar la solució. Jo no m’he dedicat particularment a la cosa, però em sembla que el volum de les Fiestas seculares que en honor de sant Vicent Ferrer va publicar el jesuïta Tomàs Serrano el 1762 en pot ser una mostra. El pare Serrano empra ara i adés “País Valenciano”, i amb majúscules, com era propi de la tipografia de l’època.^[24] I no devia ser una expressió determinadament culta quan un “col·loqui” anònim imprès el 1767, i en el vernacle més clar, diu “País Valencià”. Ho enregistra la Bibliografia de Ribelles Comín.^[25]

Però encara hi ha un rastre anterior. Marià González i Baldoví, en exhumar la biografia d’un frare de Xàtiva del XVII, ens hi afegeix un precedent: un precedent del Barroc.^[26] El llibre que ens ha desenterrat González i Baldoví és del 1699, o siga, dels finals de l’època foral, quan el “regne” encara era institucionalment el “regne” antic, el fundat per Jaume I. Diu la frase: “Porque no le tenía el Señor destinado para Apóstol de las Indias, sino de nuestro País Valenciano…”. Torne a insistir: una investigació a fons ens proporcionaria més dades similars. I podrien resseguir-se, no solament al llarg del segle XVIII, sinó també en el XIX. El Diario de Valencia del 1804, deia “País Valenciano” de tant en tant.^[27] I amb les majúscules corresponents. No exageraré la nota: no afirmaré que els valencians de l’època tenien per hàbit dir “País Valencià”. Però “País Valencià”, o “País Valenciano”, ja existia. I els lectors d’aleshores, i els clients dels “col·loquiers”, ho trobaven “normal”. Allò que els estudiants del 1930 van fer no era més que la repesca d’un terme que, en aquell moment, tornava a ser útil. O imprescindible.

Naturalment, tot això passa enmig d’una indiferència trista de la “classe dominant”. Potser alguns homes de la “Sociedad Económica de Amigos del País”, ja en el ple del Vuit-cents, incidentalment, prolongaven la fórmula. Ismael Vallès ens recorda un text imprés del 1855 que diu: “la Sociedad que se titula y es desde su fundación amiga del País Valenciano…”. I un any abans, la Societat Econòmica, parlant de sant Vicent Ferrer, el qualifica d’“insigne hijo y grande amigo del Pais Valenciano…”^[28] Però són textos esporàdics. I al mateix temps, significatius. Desfan els muntatges ofuscants de la “regnicoleria”. La conclusió és òbvia: el terme “País Valencià” conviu amb el de “Regne de València” des d’abans de l’abolició dels Furs; és viu durant el segle XVIII i no és insòlit en el XIX. Encara en Teodor Llorente, en Elías Tormo, en els erudits de la Renaixença, tornem a descobrir-lo, però ja en minúscules:^[29] el romanticisme jocfloralesc preferia el “regne”, amb l’enyorança idiota d’una Edat Mitjana que ells mateixos s’apressaven a renegar.

En la situació actual, el retorn al “reino” o al “regne” ha estat promogut pels partits més d’extrema-dreta i més antivalencianistes, o antivalencians, per dir-ho com cal. I en ells, la “classe dominant”. En altres llocs del món, quan hi ha un “problema nacional”, ix una “burgesia nacional” que acapara la reivindicació en el seu propi profit. Al País Valencià, no. La “burgesia” local no és exactament “nacional”: tot al contrari. Ni abans ni ara ha deixat de ser “provinciana”. Probablement contra els seus interessos (“de classe”). Però això és cosa seua. És “dominant”, ¿però és “dirigent”? La diferència dels adjectius potser ve de Gramsci. O no. Tant se val. Molt “dominant” però poc “dirigent”, la burgesia valenciana s’obstina a patrocinar el provincialisme més impermeable. Amando de Miguel, en un paper sociològic confús, la qualificà de “plorona”. De tota manera, jo continue preguntant-me si això és una burgesia com Déu o Marx mana, o una simple facció de “rics” que ni tan sols saben exercir de “rics”. Personalment, crec que la “burgesia valenciana” és visceralment antivalenciana. Ja fa temps, per exemple, que va abandonar la llengua…

Deixe als sociòlegs l’última paraula. Però torne al fil del comentari, i vull insistir que «“País” no ve de “Països”». És molt anterior. Això dels “Països Catalans”, paradoxalment, ve de don Benvingut Oliver, un valencià nascut a Catarroja i que s’especialitzà en l’estudi del dret foral de Tortosa, i que devia ser “canovista”, o “silvelista”. No un “pancatalanista”, per cert. Era un home de Las Provincias, de més a més.^[30] Tot això del “catalanisme” polític, a València, al País Valencià, ha estat una conseqüència (i no sempre clara) d’un impossible “nacionalisme valencià”.

Siga com siga, “País Valencià” no ha estat, ni és, ni necessàriament ha de ser una remissió “catalanista”, com els ultres locals diuen per acorralar les dòcils esquerres —l’“esquerreta”— indígenes i immigrades. Jo, que sóc un pancatalanista evident, he de denunciar la trampa que la dreta espanyolista té parada a l’esquerra espanyola: una forma de desqualificar-la serà titlar-la de “catalanista”. I no. L’esquerra espanyola —el PSOE, el PC— és espanyola i ben espanyola: tan com puga ser-ho Fraga, l’Abril o Piñar. Els “catalanistes” som una altra fauna, que estem molt divertits amb la bel·ligerància que ens donen. La proporció de lletra impresa repugnantment acusatòria que ens han dedicat no correspon al percentatge de possibles vots estrictament “nacionalistes”. Jo acabaria demanant per què ens tenen tanta por els espanyolistes de la dreta i els de l’esquerra.

Feta aquesta digressió, allò del “País Valencià” resta documentalment ben clar. I si la Constitució consensuada permet que, a més d’un Regne d’Espanya, hi haja el Regne de València, amb una duplicitat diplomàtica de corones, ja ho podria decidir el Tribunal de Garanties Constitucionals —¿és aquest el nom?—: l’estrambòtic “regnicolisme” valencià de les dretes ens fa pensar en el Conde-Duque de Olivares i en Floridablanca, en el Fuero-Juzgo, en el visigot Recared i el seu concili de Toledo… Tot s’ha de dir: comparats amb Fraga, els visigots eren una espècie de trotskos avant la lèttre. I qui diu Fraga, diu Abril.

Però la història és la història.