A partir d’aleshores cada dissabte a la tarda visitava la senyora Rosalia, el senyor Gaspar, el César i l’Edir. Asseure’m amb ells al voltant de la taula em transportava a un món nou. Notava perfectament la fortor del petroli i la ferum de ble recremat del quinqué. D’altra banda, com que la casa era bruta i humida, de vegades la sola de la sabata em quedava lleugerament enganxada a terra. Un dia, quan van obrir la finestra que donava al passadís, em vaig adonar que hi havia teranyines al sostre i que les parets no havien estat pintades des de feia molts anys… Tot això el Ramon ja ho havia dit en els primers temps d’anar a casa dels vells, i havia afegit que no hi volia tornar perquè en aquell cau hi havia xinxes i puces. Però a mi tot això m’era indiferent, perquè amb els vells tot ho trobava interessant i, es parlés del que es parlés, aviat ja no em va fer vergonya preguntar-los el que no entenia. I, sense adonar-me’n, vaig començar a viure les històries que m’explicaven com si fossin la meva vida: jo era Robinson, jo era l’assassí de la usurera, jo viatjava de polissó en un vaixell, amagat a les bodegues… Durant la setmana el César s’havia de llevar d’hora, ja que a la fabrica de teixits on treballava s’entrava a les set, i era a Gràcia. Havia d’agafar el metro i després encara li calia caminar una estona. La seva feina consistia a tenir cura del magatzem, fer les etiquetes, dur les caixes de fil fins a les màquines, i també havia de recollir els cons buits, els papers i les altres deixalles que s’acumulaven. Els primers dies l’encarregat, el Josep, va voler que es fixés en com anava tot. El César s’havia de familiaritzar amb les màquines i amb les noies que les duien.

Un altre tema de què parlaven era la història de l’Edir, del gegant que malvivia en aquella butaca, a tocar d’una pila de diaris sèpies, amb els peus inflats i la roba tacada. L’Edir, segons va dir el senyor Gaspar, havia estat un home de negocis. Abans de la guerra anava i venia contínuament de Londres, i, tot i que el senyor Gaspar no en coneixia els detalls, sembla que es dedicava a l’exportació i a la importació de productes diversos. Aleshores l’Edir vivia en un pis de l’Eixample, estava casat i tenia dos fills. Era un home alt, sempre ben vestit, elegant… En més d’una ocasió havia demanat al senyor Gaspar, a qui coneixia des que eren joves, que anés a Perpinyà només per lliurar una maleta a la consergeria d’un hotel. El senyor Gaspar, que aleshores feia de periodista, s’havia d’acabar de guanyar la vida amb feines esporàdiques de les quals no volia saber exactament l’abast.

«El millor és complir el que et demanen i callar…», deia sovint.

«Pero así nunca sabes donde te metes, claro…», acotava la senyora Rosalia, a la qual cosa el César responia amb un somrís i el senyor Gaspar amb un gest d’indiferència o encenent un cigarret tot fent dues o tres pipades curtes que, com que no li quedaven dents, li exigien d’allargar els llavis.

Deien que l’època bona de l’Edir venia de la Primera Guerra Mundial, i a mi m’agradava sentir parlar d’una guerra de la qual ho ignorava tot i que, segons deduïa de les seves paraules, havia estat pitjor encara que la nostra guerra i que la Guerra Mundial que s’havia acabat feia poc.

«Probablemente el horrible siglo XX empieza con la Gran Guerra…», afegia, «y de sus grandes males surgieron los delirios del fascismo, en cuyas secuelas aún vivimos».

L’Edir va tenir un entrebanc econòmic i ho va perdre tot, els negocis, la muller, els fills… Tot es va esfondrar com un castell de cartes. Va caure malalt i després d’estar-se mesos a l’hospital —un temps durant el qual únicament el visitaven amb regularitat el senyor Gaspar, que li estava agraït per les vegades que li havia encarregat alguna feina, i aquella dona rossa que de vegades encara l’anava a veure—, es va trobar al carrer, sol, sense res de res i sense un lloc on refugiar-se. Aleshores el senyor Gaspar el va acollir a casa seva de l’única manera possible, oferint-li el racó de l’entrada, i ell s’hi va quedar, pensant-se que era qüestió de pocs dies. Però després va venir la guerra, van passar gana i, quan els nacionals ja havien guanyat, l’Edir encara era amb ells, assegut en aquella butaca, cada dia una mica pitjor.

«Vive sentado, claro, pero tampoco podria tender-se», deia la senyora Rosalia, «se ahogaría…».

Jo sentia clarament que ells, bruts i pobres, eren la meva família, els meus amics, la meva vida, i no els hauria canviat per res del món. Em transportaven al territori de les paraules, de les històries noves, a una vida diversa, sempre per descobrir, amb passat, amb present i amb futur, amb il·lusió, amb bé i amb mal, amb records, amb olors, amb sensacions.

«De Argelia», deia de vegades la senyora Rosalia, «recuerdo el penetrante aroma de las especies, una playa sin arena, de piedras tan ardientes que me quemaban los pies y el frescor de las mezquitas…», o bé comentava que «los dioses son algo imprescindible para los humanos, son la dimensión espiritual de nuestra carne, y lo lamentable es haber planteado este principio fundamental como algo que depende de la fe… ¡Qué error!», deia, «¡qué error!».

Jo transitava per les seves vides i per les seves idees com si fossin meves. Jo també opinava que, tal com deia el César, un dia els xinesos es despertarien i començarien a caminar per esclafar occident. Jo també estava convençut que, malgrat els avions, a la lluna mai no s’hi arribaria. I participava de la creença de la senyora Rosalia que la millor literatura del segle XIX, a occident, l’havien escrit els russos i els francesos.

«Els laberints de La comèdia humana són tan subtils i complexos com la vida mateixa», deia el César, «la fondària de Tolstoi és impressionant tot i parlar des del punt de vista d’un aristòcrata contradictori i amb mala consciència, o justament per això… Dostoievski ens mostra l’infern, una cara necessària de nosaltres mateixos sense la qual ens falta la dimensió més pertorbadora…».

Aquestes certeses eren tan nítides, tan essencials, que amb els vells la pulcritud deixava de tenir sentit. No tenia importància que el senyor Gaspar portés crostes de ronya a les orelles, que la senyora Rosalia fes pudor de suat i que el gegant, l’Edir, no s’hagués tallat les ungles dels peus des de feia anys… Parlant d’altres coses, el César venia a dir el mateix:

«L’essencialitat és un valor transcendent. Si al món hi ha tantes coses accessòries, si la majoria de persones es perden per petiteses insignificants, cal introduir-hi l’essencialitat. Res que sigui innecessari, cap temptació que ens aviciï, res, tampoc, de dogmes que ens anquilosin, trencar les fronteres de la correcció, anar més enllà de l’aparent, que de la sinceritat radical sorgeixi una societat nova, veritable en les grandeses i les misèries…».

Però, com que la gent els considerava mig bojos, quan la mare va saber que hi anava cada dissabte a la tarda, li vaig haver d’explicar que m’ajudaven a fer els deures de l’escola, que tots tres sabien moltes coses, i més o menys es va conformar.

«Són rars», va fer ella. «No tenen aparell de ràdio, i sembla que és el vell qui va a comprar el menjar… Ja m’explicaràs tu, i ella llegint tot el dia…».

A casa havia començat una nova etapa de nervis perquè el pare tornava a tenir problemes a causa de l’oncle Pere. Primer l’havia visitat al magatzem la tieta Mercè per exigir-li que tornessin a treballar junts.

«Al Pere les coses no li van gaire bé…», deia la tieta, que duia uns talons de pam i que, segons el pare, s’havia pintat com un lloro. Quan ell li va contestar que no es fotés en les seves coses, ella va fer veure que no el sentia i, abans de marxar, va afegir: «Diré al Pere que vingui a parlar amb tu…».

Un parell de dies després, l’oncle va aparèixer pel magatzem com una ànima en pena. Va fer veure que passava casualment per allí, i va dir que només hi estaria un moment. Feia cara d’apallissat i, segons el pare, cap dels dos no es va referir a res de la feina.

«Sembla un mort en vida…», va fer el pare, «però no m’ha donat la gana de dir-li res. Que es foti!».

Al cap d’una setmana, l’oncle va tornar a passar pel magatzem, i després s’hi presentava cada dos o tres dies. Als vespres, quan sopàvem, o de vegades fins i tot més tard, el pare s’hi referia cagant-se en tots els sants i en la mare que ho havia parit tot. Li sabia greu, és clar, veure el seu germà d’aquella manera, però deia que era una qüestió de puntillo, i que no podien tornar a treballar junts perquè el Pere de seguida li fotria una altra putada… Jo ja no recordava per què s’havien barallat i, pel que deia la mare, ella tampoc, però el cas era que el pare no parlava de res més, i que tornava a fer voltes i voltes a les coses, i tornava a passar d’un tema a l’altre.

«Mira com duc les sabates…», deia ell, traient-se’n una mentre sopàvem, i ensenyant-nos el forat de la sola, que dissimulava amb un tros de cartó. «Ell no, ell duu unes sabates amb sola de goma… El noi no pot agafar fred als peus…! Però jo sí, jo sóc el bordegàs que ha de carregar amb tot… Tant és si treballo com un fill de puta…».

«No et posis nerviós…», deia la mare, i ell saltava:

«Em poso tan nerviós com vull, entesos? A veure si ara a casa meva no podré ni cridar! I tu menja…», em deia a mi.

Però malgrat això, jo estava tranquil. Alguna tarda fins i tot m’havia saltat la classe de repàs i, d’amagat, anava al local de la Falange a ajudar el Jaume a cosir una revista que feien. Hi anava perquè en aquella hora mai no hi havia ningú al carrer. Després, generalment tornava a casa pensant que el dissabte, havent dinat, veuria el César, el senyor Gaspar, la senyora Rosalia, l’Edir… M’explicarien coses noves, descobriria mons ignorats, participaria de debats plens d’interès… Era el millor de la setmana.

Per una casualitat aquell hivern vaig tornar a veure el Daniel. Continuava treballant a casa del vidrier, i, després de plegar i els dissabtes a la tarda, encara feia el que podia. Un vespre el pare se’l va trobar pel carrer i després de parlar-hi una estona, li va oferir que anés a treballar amb ell. El Daniel li va respondre que preferia acabar d’aprendre l’ofici, però que si mai tenia una feina urgent, l’ajudaria, tret dels diumenges perquè els matins els passava amb la seva mare, i la tarda la volia per a ell i per descansar. Segons el pare, aquell nano parlava com un vell, era assenyat, i van acordar que de moment passaria pel magatzem quan li anés bé i els dissabtes tota la tarda. El pare tenia molta feina, havien entrat un gènere nou que calia classificar, i a més de la tieta Lourdes li aniria bé el reforç del Daniel.

Que el Daniel anés a ajudar el pare em va avergonyir una mica perquè, de fet, encara que ell era un o dos anys més gran, aquella feina també la podia fer jo, però el pare no em va demanar res. Sense haver-ho parlat mai, segurament ell intuïa que jo no tenia ganes de treballar al magatzem i que la idea de trobar-me entre les piles de sacs em trasbalsava. De manera que em deixava acabar l’escola, però no podia evitar aquells comentaris que feien tant mal, com quan a la barberia deia que el món estava ple de ganduls que vivien amb l’esquena dreta, que l’os bertran només es doblegava a cops, que era de jove que s’aprenia el valor de l’esforç i el que costava de guanyar una pela… Segurament el Daniel no era tan necessari com deia el pare, però com que aquell noi li queia bé, com que el seu pare havia mort a la presó, se sentia obligat a ajudar-lo i, quan el va veure, li oferí sense ni pensar-s’ho d’anar a treballar amb ell. Després s’adonà que em podia passar pels morros l’exemple del Daniel…

De manera que jo sentia pel pare una cosa estranya. L’odiava profundament, però alhora em despertava una gran tendresa perquè veia que després li sabia greu haver dit certes coses. D’altra banda, la mare, des que esperava la criatura, semblava esforçar-se a evitar les tensions. Contestava més que mai amb frases ambigües, desviava els temes, feia veure que s’havia equivocat per evitar que ell es posés nerviós… El pare parlava molt de canviar de casa. Havia vist aquella planta baixa amb un pis, però deia que no sabia què fer, que el lloguer era alt… La mare callava. A mi, si canviàvem de barri em resultaria encara més complicat de veure els vells i el César, en canvi, si ens quedàvem al carrer Escornalbou, tal com deien, m’anava millor… De fet, sempre vaig creure que la idea de canviar de casa era perquè tenien por que es repetís allò de la malaltia del nen, com si el lloc on vivíem estigués maleït i l’arribada d’una altra criatura desvetllés els maleficis adormits. Abans de l’embaràs, el pare sempre deia que la barraca era collonuda —sempre deia la «barraca»— i que a ell, l’hi haurien de treure amb els peus endavant… I afegia:

«I a qui no li agradi, doncs que el fotin pel cul…».

Naturalment tot això era contradictori. Què tenia a veure la pretensió de comprar una estora tan gruixuda que s’hi enfonsessin les tietes, amb quedar-se a viure en aquella casa que, tot i ser una «barraca», deia que li agradava, però on era evident que no hi havia espai per a ningú més…? En tot cas era obvi que tots estàvem amoïnats per la criatura que havia de néixer. Jo hi pensava de vegades, i sempre em feia por el mateix: que l’infant es posés malalt, que tornessin les febres, els plors, la mort passant la seva mà freda per damunt de tots nosaltres… La mare, quan me’n va parlar per primera vegada, em va dir que aquest cop tot aniria bé, i el sol fet d’haver-ho recalcat ja era significatiu. Teníem por, i encara que cadascú ho dissimulava a la seva manera, o que a estones ens n’oblidéssim, la veritat era que aquell naixement ens feia sentir una gran angoixa, i per això miràvem d’evitar les tensions innecessàries i les baralles.

El pare, que no creia en Déu ni en res de tot això, va prometre que si la criatura venia bé, duria, a peu, un ciri dels grans a Sant Josep de la Muntanya. Després va dir que hi aniríem tots quatre, però al cap d’uns dies va rectificar una altra vegada perquè hi volia anar sol i descalç. Entre una cosa i l’altra, anaven passant els dies i jo, sempre que podia, els dissabtes a la tarda anava a casa del César i, asseguts al voltant del quinqué, els escoltava, embadalit.

«Los muertos», va dir un dia la senyora Rosalia, «nos vigilan, de eso no tengáis ninguna duda. Es de cretinos creer que, porque no los vemos, no están ahí. Claro que están, todos. Eso explica muchos hechos que nos parecen excepcionales».

El senyor Gaspar no creia en aquestes coses. Per a ell els morts eren morts, i amb un gest de la mà espantava el fum del cigarret i, alhora, les cabòries de la seva dona. Però ella reiterava, seriosa, que el món espiritual era tan real com el món visible, més i tot, comentava, i si més no existia perquè el dúiem dintre nostre en els records i en els sentiments.

«En el recuerdo sí…», contestava el senyor Gaspar, «pero eso es otra cosa».

«No, no es otra cosa. I no es sólo una cuestión de apariencias, es otra realidad…».

Però ell ho negava movent el cap.

A mi, que no sabia què pensar, tot em duia a creure que tenia raó la senyora Rosalia. Els morts eren amb nosaltres.

Hi era el meu germà, hi era el Joanet, hi era el pare del Daniel, l’avi… Si tots em venien al cap sense ni pensar-hi, per alguna cosa havia de ser. Apareixien de sobte, eren amb mi, els sentia al meu darrere, notava la seva fredor, però no em deien res, no em parlaven. Jo hauria donat qualsevol cosa per poder sentir el Joanet i fer una carícia al nen. També m’hauria agradat agafar l’avi de la mà i saludar el senyor Daniel. Però eren inaccessibles. Els morts eren morts perquè eren inaccessibles, la qual cosa no els impedia de ser amb nosaltres.

Llavors el César venia amb un llibre de Giovanni Papini i llegia:

«En una de esas duermevelas empecé a sentir que no estaba solo. Ni oía voces ni veía fantasmas, y, sin embargo, estaba segurísimo de que alguien se encontraba cerca de mi cama y se divertía contemplándome vivir. No se trataba de alucinaciones exteriores. En todo eso no había nada de concreto, de material, de “real”. Estaba seguro de que alguien se encontraba conmigo y pensaba cerca de mi pensamiento. No sentía ni siquiera un suspiro, no descubría ni tan sólo una sombra; pero escuchaba los pensamientos de mis compañeros y alguna vez mi alma contestaba, titubeando, a las almas desconocidas.

»Durante los primeros tiempos esas apariciones invisibles acaecían solamente cuando estaba hundido en el amodorramiento del cansancio, pero, al cabo de dos años, se hicieron constantes y tuve siempre, en cualquier momento, algún compañero en mi habitación. Los que venían con más frecuencia eran mis víctimas. Una tras otra las sentía acercarse a mí, mirarme sin odio. Cada una de ellas me contó, sin hablar, su historia, me descubrió su vida, especialmente las sensaciones que precedieron a su muerte. Me confesaron que al quitarles la vida no había hecho aquel mal que los que se habían quedado creían.

»Algunos estaban ya cansados o desesperados en el momento en que los había asesinado; otros reconocieron que el resto de su vida —“ahora lo sabían”— hubiera sido peor que la tranquilidad de los cementerios».

«¡Exacto!», va dir la senyora Rosalia. «¡Es exacto!», i mentre el seu marit negava amb el cap, ella assentia i agitava un dit llargarut i sec.

De vegades, quan havia de tornar a casa, el César m’acompanyava i, tot i el ventet tallant que feia, ens aturàvem a parlar de la seva feina. Jo havia après a conèixer els tarannàs de tothom. El Quim, que tenia cura del manteniment de les màquines, era el més especial, per tot allò de les dones, després hi havia l’encarregat, que cada dia, a partir de l’hora de dinar, bevia més del compte i al llarg de la tarda no parava de perdre coses i d’equivocar-se. El senyor Pàmies n’estava tip, i cada dos per tres el cridava al despatx per renyar-lo, però era massa bona persona i no gosava acomiadar-lo. L’Esteve, sempre perfectament afaitat, ben vestit, que tenia una habilitat increïble per fer sumes llarguíssimes… Les noies gairebé totes eren simpàtiques i reien per no res, i en certa manera sí que era veritat el que deia el Quim que, tot i ser l’hivern, com que a la fabrica feia calor, duien alguns botons de la bata descordats i ensenyaven l’escot… M’explicava com podia arribar a canviar aquell brogit que feien les màquines i les noies així que tancaves o obries una porta. Al cor mateix de la fabrica, on hi havia les bobinadores i més enllà les màquines de teixir, l’agitació era contínua. En canvi, al magatzem, quan tancaves la porta, tot s’amorosia fins a fer-se una mena de borinor llunyana que et feia companyia. I més enllà del magatzem, on hi havia la sala de repassar les peces i el despatx de l’encarregat, amb l’altra porta tancada, només arribava una remor lleu i remotíssima. Travessant aquesta sala hi havia encara una gran vidriera que donava al vestíbul, sempre silenciós, que era on hi havia el despatx del senyor Pàmies, les oficines i la porta del carrer. A l’oficina, a més de l’Esteve, hi treballava la Marta, que era una noia rossa i de cabells llargs…

«És…», em va dir un dia, «no sé com dir-t’ho… En el món d’avui aquesta fàbrica és com un somni. No hi ha un altre lloc així, ja t’ho ben juro…». I recordava els tallers horribles on havia treballat, amb gent desagradable i encarregats que es xivataven a la policia.

M’agradava escoltar-lo perquè aquell ambient em recordava el que la mare explicava d’abans de la guerra, quan no coneixia el pare i treballava de teixidora. La fàbrica de la mare potser era més gran, més vella i més deixada, però hi havia la mateixa mena de sorolls i ella també hi estava bé. Sempre explicava que amb una amiga seva es passaven el dia cantant, que era el que més els agradava, i que sabien molts boleros perquè quan els tocaven per la ràdio de seguida n’aprenien la lletra.

Un d’aquests dissabtes en què el César m’acompanyà a casa em vaig trobar que el Daniel era assegut a taula menjant una mica de formatge. El pare semblava satisfet que ell agafés un trosset de pa amb els dits massa gruixuts i plens de durícies que tenia. Llavors alçà els ulls foscos per mirar-me i li vaig veure els llavis gruixuts i que mastegava a poc a poc. Estava prim i anava descabellat.

«Vols beure res?», li demanà el pare. I ell va fer que no i va dir gràcies. «Avui el Daniel ha treballat com un home…», va afegir el pare, i després va dir: «Per això fot aquesta cara de cansat…». En realitat feia cara d’avergonyit i se’l veia incòmode, però el pare no se n’adonava i li acostava el plat. «Menja, home, menja…».

Al cap d’una estona el Daniel va dir que havia de marxar, que la seva mare l’esperava, i jo el vaig acompanyar al carrer.

D’ençà d’aquell dia el Daniel i jo ens vam veure més sovint. Com que durant la setmana ell no tenia temps, ens trobàvem els diumenges a la tarda al bar del Pere, i de vegades anàvem a fer passejades pel barri, o ens dirigíem al centre, seguint la ruta del tramvia. Ell també era de poques paraules, i els primers dies caminàvem l’un al costat de l’altre sense badar boca. Amb el Joanet sempre ens havíem explicat les nostres coses, i amb el César no parava d’aprendre ja que ell tant comentava les característiques d’un edifici lleugerament modernista, els castellans que havien arribat per a la construcció del metro, l’any que es va posar l’enllumenat elèctric a la ciutat, fins on arribaven les muralles quan es començà a construir l’Eixample, o el fet que Gràcia abans fos un municipi independent… En canvi el Daniel es nuava la bufanda al coll i, amb les mans a les butxaques, caminava a poc a poc, mirant-ho tot amb una mena d’indiferència a la qual, lentament, em vaig haver d’acostumar.

De fet hi sortia perquè la mare i el pare em van començar a dir que havia d’anar amb xicots de la meva edat i no pas amb gent tan gran com el César, de manera que veia el Daniel per evitar-me problemes. Però, a diferència del que em passava amb les altres persones, que les podia conèixer de seguida per la mirada, a ell l’observava i només hi sabia veure uns ulls opacs, uns ulls que no tenien relació amb la cara, on hi destacaven els pòmuls i les barres. Duia una americana molt castigada, anava sense abric, i mai no vaig veure que es gastés ni un cèntim. En tenia prou percebent els canvis en les tonalitats del cel, mirant les façanes i la gent que passejava. Si li demanava detalls de la feina que feia amb el vidrier em responia que no estava malament, però que encara es tallava massa les mans. Dels altres xicots de la colla, no en sabia res. La seva mare estava bé… Només un dia, en parlar de la detenció del seu pare, s’allargà més del compte. Es veu que dos policies vestits de paisà l’havien seguit durant temps i que ell ho sabia perquè feien preguntes a la feina i pel veïnat sense dissimular gens ni mica, cosa que li ocasionà problemes perquè tothom tenia por. De tota manera va ser una sorpresa que aquella nit piquessin a la porta i que, quan la mare del Daniel va obrir, l’empentessin sense miraments. Després, a la comissaria, va venir la resta… Puntades de peu, cops de puny, amenaces… Una de les vegades que el van interrogar el van tenir ajupit i amb les mans lligades a l’esquena. Quan perdia l’equilibri i queia, li clavaven una puntada de peu i l’amenaçaven de dur la seva dona a la cel·la i follar-se-la davant d’ell fins a rebentar-la. I allò va durar dies. El despertaven, li feien preguntes sobre els comunistes, el baldaven a bufetades, el tenien dret fins que queia… Finalment el van dur a la presó, malalt, i el van deixar morir, fent veure que de tant en tant el duien a l’hospital.

Si plovia, el Daniel i jo ens quedàvem al bar del Pere, si la pluja ens agafava pel camí ens refugiàvem en una porteria i esperàvem que parés, quan passàvem per un cinema ens aturàvem a mirar les fotografies i els cartells. En qualsevol cas, ell mai no es queixava del fred, mai no comentava res amb relació a la seva feina, i sovint es limitava a respondre’m amb un sí o un no. Quan li explicava alguna cosa de les que havia après del César, el Daniel m’escoltava, però a tot estirar assentia lleument amb el cap. Tampoc no em parlava del meu pare ni de com el tractava, ni es va sorprendre quan li vaig recordar que el meu avi l’havien afusellat i que, per tant, teníem alguna cosa en comú.

«Sí, ja ho sé», em va dir.

Aquell dia vaig intentar de treure un altre tema i em vaig inventar una trobada amb l’Antonio. L’Antonio, li vaig dir, m’havia explicat que coneixia un lloc on unes meuques que estaven molt bé et rebien encara que no tinguessis l’edat, però el Daniel només em va respondre que no tenia diners. Un altre diumenge vam anar fins a la plaça de Catalunya i, asseguts en un banc, ell es mirava els coloms que picotejaven nerviosos el terra. Més tard, pujant pel passeig de Gràcia, em vaig sorprendre de les cases que hi havia, de com eren els balcons i les porteries… Ell ni tan sols va obrir la boca. Caminava tranquil, de tant en tant em mirava. A mitja tarda vam passar per un local de la Falange i, com que hi havia un grup de gent a la porta, el Daniel els va saludar alçant el braç, cosa que jo també vaig fer de seguida.

«Així es morissin…», va mormolar al cap d’un moment amb els ulls plorosos, i tot seguit va intentar de clavar una patada a un gat que va passar per davant nostre.

Li vaig parlar al César d’aquell xicot, li vaig confessar que no sabia què hi passava, pel seu cervell, i el César em va respondre que era difícil conèixer els altres.

«De la gent, en penses una cosa i en són una altra…», va dir, i després em parlà d’aquella senyora que anava a visitar l’Edir, que segons deia tothom es deixava tocar les cuixes per diners. «Però l’Edir no té ni cinc…», va afegir.

No vaig entendre què em volia dir, però em va fer vergonya de preguntar-li res i em vaig quedar amb la idea que m’havia de fixar més en el comportament del Daniel.

De tota manera el gran esdeveniment d’aquell hivern va ser allò de la casa. Segurament aniríem a viure a mitja alçada del carrer Escornalbou, en una caseta sense goteres que, segons el pare, tenia la planta baixa i un pis, aigua corrent, una habitació per a cadascú i un pati al darrere amb la comuna i un traster per als mals endreços. La mare, que estava contenta, va comentar que aquell carrer feia molta pujada, i aleshores el pare es cagà en tots els sants i va dir cridant que no n’aprendria mai, que a ell tant li fotia viure en un lloc com en un altre, que se sacrificava pels altres i encara se li cagaven a la boca, que no coneixia ningú amb la mala bava de la mare, i que gent com ella havia nascut perquè en aquest món calia que hi hagués de tot… La mare va mormolar que només volia dir… Però ell no la deixà acabar i li preguntava si el volia tractar d’imbècil, si no en tenia prou de tocar-li els collons amb una mà i li volia tocar amb totes dues…

«Potser vols que m’abaixi els pantalons i que tots els fills de puta de la teva família em vinguin a ensulfatar…», clamava el pare.

Allò va durar una colla de dies. Ell, quan tornava de la feina, es tancava a l’habitació i no parlava. S’havia comprat una barra de pa i una mica de formatge i s’ho menjava d’amagat abans d’anar al llit. A mi tampoc no em deia res, i la mare mirava de no molestar-lo i se n’anava al llit tard, quan ell ja feia estona que dormia.

«Ja li passarà», va fer una nit, baixet, «i veuràs com sí que anem a la casa nova…».

I, efectivament, un diumenge al matí quan ens vam llevar s’havien reconciliat i el pare va dir que em rentés que anàvem a veure la casa. Ell es va afaitar amb dues passades i després, a peu, perquè era prop d’on vivíem, ens vam enfilar per aquell carrer que, tal com havia dit la mare, feia molta pujada.

La casa ens va agradar amb bogeria. La mare, quan va entrar a la cuina, de seguida va obrir l’aixeta i, en veure que l’aigua rajava sense parar, li va agafar una mena de singlot i moltes ganes de plorar. El pare la va advertir que no fes la imbècil, que l’aigua no era per llençar-la, i va tancar l’aixeta amb força. A baix, a més de la cuina i el menjador, hi havia un armari raconer encastat, el pati amb la comuna i aquell traster que era ple de coses velles. A dalt hi havia les tres habitacions, una de gran i dues de petites. Tot estava pintat, amb les instal·lacions de llum ben fetes, amb el terra net. Al pati fins i tot hi havia estenedors de filferro.

«El nen viurà com una persona…», va dir la mare, a la qual cosa el pare li va respondre:

«I nosaltres què, som una merda?», però per sort ja sortíem i no va passar res més.

De baixada, en una casa de mobles que feia cantonada, el pare va dir a la mare que mirés que necessitàvem, i ella va respondre que no res, que ja ens arreglaríem, que no calia gastar tant…

«Et dic que ho miris, collons…», i encara recordo la mare amb la panxa, agafada a la reixa i intentant triar els mobles a través dels vidres. «Deixa-ho, deixa-ho estar, ja vindrem una d’aquestes tardes…», va fer el pare al cap d’una estona, perquè en realitat es posava nerviós per les situacions noves i no sabia com comportar-se. Ell sempre deia que només havia anat a l’escola fins a nou anys, però que de la vida sabia el que s’havia de saber, i de tant en tant afegia, sense que ningú arribés a esbrinar-ne la intenció, que de moment encara no havia anat en globus ni havia pres pel cul, «cosa que no tothom pot dir…». Però, tot i presumir de saberut, la veritat era que tenia pànic d’equivocar-se i que l’enxampessin en fals. I de seguida perdia els estreps i senties el calbot brutal al clatell o la mà que et premia com una tenalla.

De vegades el pare estava content, i aleshores feia les animalades que a la mare li agradaven tant, com quan imitava el monstre de Frankenstein, o quan jurava que un dia obriria la porta amb la titola… En tot cas, aquelles facècies també podien acabar malament, i com que ho sabíem, tot i riure, mai no ens podíem treure el que la mare en deia l’ai al cor, perquè de les bromes es podia passar als cops de puny a la taula, o com aquella vegada que tot va començar fent pessigolles a la mare i, de sobte, el pare li va marcar els cinc dits a la cara perquè xisclava massa… El César, i els vells, que podien parlar durant hores de fets remots, com allò que la senyora Rosalia sempre esmentava, la Revolució Francesa, de vegades també queien en discussions, però eren diferents perquè alçaven la veu per una gent que feia segles que era morta.

«Tú puedes decir que Talleyrand es un perro traidor a todo», cridava amb ira la senyora Rosalia al seu marit, «pero yo puedo decir que su alta visión de la política era tan necesaria como la Revolución misma…».

«Y una mierda…», contestava ell poc abans d’encendre el cigarret.

El més curiós era que de seguida s’oblidaven dels desacords i continuaven conversant com si no hagués passat res. En canvi el pare podia estar retraient dies i dies un mateix tema. Que si la mare havia dit això, que si tal altre era un mal parit de merda… Aquella temporada vaig començar a creure que el pare era indestructible. A mi em semblava que d’una manera o l’altra tothom era vulnerable. La mirada del Daniel era un territori obscur i insondable, profund, on primer ressonaven els dubtes i després s’estenia el domini desconegut i tancat de la foscor. El silenci en què estava instal·lat i els ossos que se li marcaven en tot el cos, també el delataven i et venien a dir que encara se li podia fer més mal. El César escoltava embadalit la seva mare i, tot i les coses que ell mateix deia, sempre acabava referint-se al que ella li ensenyava, al secret estrany i inexplicable que feia possible que qualsevol comentari d’aquella dona, fins i tot el més banal, resultés suggeridor… El pare no, el paré era excloent, i fins i tot en els dubtes més profunds expressava una violència extrema i tanta energia que era impossible de neutralitzar. Com que no escoltava ni deixava parlar, no el podies convèncer de res; com que únicament reaccionava a les pròpies emocions, no el podies fer caure en el parany dels sentiments… L’única solució era allò que feia la mare: deixar passar la crisi, deixar que les coses s’evaporessin, que es diluís la tempesta, que s’esvaís la ràbia verinosa que, si t’hi acaraves, t’acabava mossegant amb fúria… Era trist, és clar, perquè calia admetre que únicament les autoritats ja admeses, com per exemple l’oncle Sebastià, tenien un cert ascendent sobre aquell home.

Així, doncs, tot el que va tenir a veure amb el possible canvi de casa es convertí en un calvari i moltes nits el pare i la mare es discutien, ell li clavava empentes sense parar i deia que en mala hora havia parlat d’aquella merda de casa nova i que tenia els collons plens de tot i de tothom, que no podia més, que ens volia veure morts, i que tenia ganes d’esclafar-nos com si fóssim rates. La mare també estava nerviosa i cansada, de manera que cada dos per tres li queia una olla a terra i es trencava, o es torçava el peu i anava coixa una colla de dies…

Jo només pensava en el dissabte a la tarda i a poder anar a casa del César. Tant era si aquella setmana havia plogut o no, si feia fred, si el pare havia dut a casa una gran caixa de plats, gots i estris per a la cuina que, segons la mare, no sabia on posar… Anar a casa dels vells era l’única cosa que m’interessava. Però, de fet, fins i tot amb ells parlàvem del canvi de casa, i va ser la senyora Rosalia la primera a fer-me veure les possibilitats de la petita habitació que hi havia al pati de la casa nova.

«Seguro que nadie lo quiere», va fer ella, «y en cambio a ti te puede servir para leer con tranquilidad…».

Aquest comentari va ser suficient per despertar-me una certa il·lusió, tot i que no gosava parlar-ne a ningú, ni tan sols al Daniel. Seria realment bonic, em deia, disposar per a mi tot sol d’aquell espai, i que hi hagués una mena de catre per dormir, i una prestatgeria per tenir-hi els llibres que el César em deixés i els que pogués comprar, i una tauleta per escriure alguna cosa…

Però abans d’allò de la casa va venir la reconciliació de l’oncle i el pare, la decisió de tornar a treballar junts i les bones intencions de sempre: no ens tornarem a barallar, semblem imbècils, ens podem ajudar l’un a l’altre, tenia raó la Mercè… El primer dia que vam tornar a sopar tots plegats, el pare i l’oncle es van abraçar i parlant parlant van recordar l’avi, i aleshores al pare se li van posar els ulls plorosos i va dir que la vida era una merda, que es cagava en la puta mare que havia parit els militars, els franquistes, els falangistes, la policia i els qui havien denunciat l’avi. No recordo si va ser aquell mateix dia, o en una altra ocasió, quan el pare va comentar que volia matar un policia, que ho tenia entre cella i cella i que encara que fos l’última cosa que feia, es donaria el gust de veure morir un gos… Sé que llavors la mare es va posar a tremolar tot demanant-li que no digués allò, que l’espantava molt, i que ja tenia prou neguit per altres coses.

La por en què vivíem ho abastava tot, circulava entre nosaltres com una malaltia i era viva perquè tant es referia al que ja havia succeït com al que s’esdevenia aleshores i al que podia passar. I no érem només nosaltres. Tothom callava, tothom insinuava desgràcies i injustícies que forçosament havien de despertar els pitjors sentiments. Vivíem en el dubte de quina tragèdia s’esdevindria, en la pena que encara ens havia d’arribar… Era una por immensa, real, que es notava en l’aire que respiràvem i que ens deixava paralitzats. La mare, segons quins dies, tenia la veu tallada, esquerdada, trèmula. Jo no ho deia a ningú, però sabia que aquella era la veu de la por. Es mirava el pare de reüll, evitava d’enfrontar-s’hi, procurava de no tractar qüestions de diners o altres temes conflictius…

Aquelles festes de Nadal, per exemple, com que el pare i l’oncle ja havien fet les paus, per Sant Esteve vam anar tots a fer el cafè a casa de la tieta Mercè, i recordo que ella agafà el pare pel braç i li va dir:

«Tu, escaldufat, vine aquí… Fes un petó al teu germà…». I, com si fossin nens, el pare i l’oncle Pere es van fer un petó. «La puta que us ha parit…», va afegir encara la tieta Mercè, i es va eixugar les llàgrimes.

Hi érem tots, tret de l’oncle Sebastià: les meves cosines, la tieta Carme, la tieta Lourdes, els oncles… Tothom deia a la mare que feia força panxa, i ella semblava avergonyida. La tieta Neli i la mare s’estaven l’una al costat de l’altra, xerrant, jo vaig parlar un moment amb les meves cosines, tret de l’Imma, la gran, que havia anat a pintar-se perquè sortia amb unes amigues. La tieta Carme estava bé, tranquil·la, i es prenia una mica de cafè, asseguda al costat de la seva germana Lourdes. Els oncles Pere i Ramon parlaven amb el pare…

Després, a mitja tarda, va arribar el senyor Robert, que era l’amic del tiet Esteve que anava amb ell al cotxe la nit de l’accident. De sobte, quan la tieta Mercè acabava d’enviar la noia a buscar una altra capsa de galetes, el senyor Robert es va posar a plorar i a dir, com si li faltés la respiració:

«No puc… No puc…».

Tothom es va quedar parat, el pare es va posar blanc com el paper de fumar i la tieta Mercè es va voler endur el senyor Robert a una habitació, però ell deia que necessitava respirar, que li faltava aire. Quan va trencar el plor de veritat es va tapar la cara amb les mans i es va acostar a la tieta Carme.

«Carme…», deia ell, «no el vaig poder salvar, et juro que no el vaig poder salvar…».

L’oncle Ramon, que aquell dia va estar bé, va dir que ja n’hi havia prou, que allò ja havia passat, que més valia oblidar-ho, però el senyor Robert semblava completament desfet i no es volia separar de la tieta. Deia que no podia viure tenint allò a dintre seu, que es despertava a les nits, que cada dia ho recordava tot meticulosament, que no hi havia manera d’oblidar els detalls, que revivia una vegada i una altra el moment en què l’oncle Esteve, rient, s’havia girat cap a ell per fer-li una de les seves bromes i, de sobte, sense més ni més, va perdre el control del vehicle, i molt lentament, «perquè tot va succeir molt lentament», deia, el cotxe va patinar per la carretera negra, va lliscar com si anessin sobre gel, i mentre es desplaçava, tots dos sabien que allò podia ser greu.

«No sé si va tocar els frens, suposo que sí», deia el senyor Robert, i per un moment tothom el va escoltar com si no recordessin realment com havia mort l’oncle i ell ens ho hagués d’explicar. «L’Esteve no havia begut pas més que jo, i jo estava bé, de manera que si va perdre el control va ser ben bé perquè Déu va voler que les coses anessin així. Únicament es va girar, res, treure els ulls de la carretera i prou, però jo vaig notar una lleu sacsejada, el vaig veure agafar al volant amb força, i vaig notar que relliscàvem per una carretera ampla, que no s’acabava mai…».

«Prou!», va fer l’oncle Ramon, «ja està bé…».

Però la tieta Carme va dir que el deixés parlar, que el moment en què havia perdut el seu home era el més important de la seva vida, que volia saber com havia anat tot, i que no viuria tranquil·la fins que el Robert li ho expliqués cara a cara. Així, doncs, el va agafar de les mans i li va demanar que continués.

«No tinguis por», li va dir.

La tieta Mercè tenia les mans a la boca, la mare i la tieta Neli semblaven espantades, el pare i la tieta Lourdes no sabien on mirar, i l’oncle Pere gairebé tremolava perquè no podia sentir parlar de desgràcies ni de malalties. Les meves cosines i jo estàvem atents i en silenci, pendents d’aquell home que, amb entrebancs, explicava a la tieta Carme l’accident en què el seu marit havia mort.

«No recordo haver sentit cap soroll. És estrany. Només aquella sacsejada i la sensació de lliscar, després de la qual tot va esdevenir lent, tan lent que podia copsar els moviments més lleus de l’Esteve, la manera com es girava cap a mi per mirar-me… Després li vaig veure les mans, aferrades al volant, com si subjectant-lo amb força pogués esvair el perill. I va ser aleshores quan em semblà que l’Esteve movia un peu, com si volgués tocar el fre, i em vaig sentir empès endarrere fins que, després, el meu cos es projectà cap al vidre i, per sort, vaig poder allargar les mans. Però més enllà del vidre, dels laterals del vehicle, potser del sostre i tot, érem en una densa vegetació que s’havia arrapat al cotxe com unes urpes que esgarrapaven la planxa. El pendent ens feia lliscar avall, i en la caiguda destruíem els matolls que segurament ens aturaven, però que no van impedir que al capdavall tot s’esbotzés sobtadament. L’Esteve també es va adonar d’això que dic perquè, en entrar en l’espai negre on semblàvem flotar, alliberats dels matolls, va obrir la boca i estic segur que em va dir alguna cosa. Però no el vaig sentir. Entre ell i jo hi havia una distància tan gran que cap so no ens arribava. Saps, en certa manera allò que ens esdevenia era bell, i si ara no ens faltés l’Esteve hauria d’agrair la suspensió del temps, l’alentiment dels moviments i la lleugeresa que vam viure. Però l’Esteve no hi és… Perquè llavors, no ho sé, tot va canviar. Va ser com si, després d’haver volat un instant, aterréssim en un pendent encara més acusat, i de seguida comencéssim a fer voltes sobre nosaltres mateixos. Jo sentia que les cames se m’entortolligaven i que no tenia manera de deslligar-me-les, i vaig notar els moments en què el sostre colpejava a terra i s’obria com si fos de paper… Després devia venir el cop, però no el recordo. Recordo, això sí, haver viscut una sensació de silenci, i que en separar la cara del vidre em vaig girar a l’esquerra per dir a l’Esteve que la caiguda s’havia acabat. Però l’Esteve estava immòbil, amb l’eix del volant clavat al pit, dormint, amb el ulls closos. Això és el que recordo».

La tieta Carme es va aixecar, a poc a poc, va abraçar el senyor Robert, i després es va retirar a l’habitació de la tieta Mercè, que va córrer a fer-li companyia. Els altres estaven plorosos, especialment la tieta Lourdes, que sempre se sentia una mica sola. El pare va dir que es cagava en la puta mala sort, i el tiet Pere se’l va mirar.

«Ja tenim Sant Esteve…», va dir la mare, i aleshores el pare va saltar de seguida, com una fera:

«Què cony dius…, imbècil! No pots tenir la boca tancada?».

I ella va dissimular fent veure que parlava amb la tieta Neli. Però era veritat que ja teníem Sant Esteve, perquè després, quan vam marxar, el pare estava impossible, malparlant de tothom, cagant-se en tots els sants, maleint la mare que l’havia parit i dient que fotria una patada al primer que l’emprenyés… Feia temps que no el veia d’aquella manera, amb els ulls febrosos, com si estigués a punt de perdre el control. Mentre obria la porta de casa va clavar una empenta a la mare i gairebé la va tirar a terra i després, com que la porta estava encallada, la va sacsejar amb mala llet fins que es va obrir.

Se’n va anar al llit de seguida, sense dir-nos res, i la mare, quan ell ja era a l’habitació, amb un dit al polze em va indicar, en silenci, que el pare estava tocat del bolet. I, realment, era impossible de saber què li passava i per què s’havia posat d’aquella manera. Era pel que havia explicat el senyor Robert? Era pel comentari que havia fet la mare? Sempre que anàvem a casa de la tieta Mercè el pare sortia de mal humor i abans, quan anàvem a casa de la Carme, passava exactament el mateix. Potser era, doncs, perquè elles vivien bé i tenien una casa en condicions, i al pare li sabia greu no poder-nos donar res semblant. En canvi, això no passava quan anava a casa de l’oncle Sebastià, que també tenia una casa gran i ben posada. Era només amb les tietes que se li despertava aquella mena d’enveja.

Aquell any, segons la mare, per la diada de Reis el pare es va gastar el que tenia i el que no tenia, i va fer regals a tothom: a ella li va comprar un abric nou, roba per a la criatura que havia de néixer, coses de casa que s’havien fet malbé i una estufa que no feia pudor. A mi em va comprar una cartera nova, uns guants i una gran capsa de colors. Fins i tot les meves cosines van tenir cadascuna el seu regal. Quan vam anar a casa dels tiets a dur-los-els, plovia. Recordo que l’oncle Pere va dir que el pare estava boig, que no es podien llençar els diners d’aquella manera, i que el pare li va respondre que aviat li tocaria la fava… Tant la tieta com la mare van demanar que no es discutissin en un dia com aquell, i després ens vam quedar a dinar i a la tarda ells quatre es van posar a jugar a parxís.

Van parlar molt del canvi de casa, de si el faríem o no el faríem, de la paga i senyal que el pare ja havia deixat… La tieta Neli, mentre tirava el dau o quan comptava les fitxes, no parava de repetir:

«Jo ho faria…».

La mare callava. I aquell vespre, mentre tornàvem a casa, el pare va dir:

«Està bé el meu germà, oi?». I la mare va respondre: «Sí».

«Si no fos tan imbècil…», va afegir ell.

Però llavors va passar el que era inevitable. Perquè, de fet, no podia ser que, de sobte, el pare tingués diners per llogar aquella caseta, que pensés a comprar mobles nous, que regalés a la mare estris de cuina, que tingués treballant amb ell l’oncle Pere, la tieta Lourdes i, a estones, el Daniel… Jo no hi havia pensat mai, però aleshores va ser com si em caigués una bena dels ulls i em vaig adonar que d’aquell magatzem amb sostre d’uralita, de la bàscula diminuta i de la triadora vella era difícil que en sortissin tantes coses. El pare sabia distingir la llana del cotó, dedicava moltes hores a desempolsar i triar els retalls, però, pensant-hi, era difícil d’admetre que allò sol, i l’energia que hi esmerçava, fos suficient per donar menjar a tanta gent i que a ell li permetés de presumir al bar tal com ho feia: que si podia perdre el que fes falta en una partida, que si es canviaria de casa, que si tenia calés al banc, que a la seva dona no li faltava de res… Sempre parlava més del compte i, als estius, quan sortíem a prendre la fresca, jo mateix l’havia sentit fer el fanfa i presumir de coses que només eren veritat a mitges.

«Un dia et buscaran les pessigolles…», li deia sovint l’oncle Pere, però el pare li responia el que sempre contestava a tothom:

«Els collons em buscaran…». I amb això ja en tenia prou.

En tot cas un vespre gelat i molt trist, el pare no tornava de la feina. En realitat no tenia horari, però generalment, si no estava enfadat, a l’hora de sopar acostumava a ser a casa, amb la tieta o sense la tieta. Podia ser que després de menjar alguna cosa sortís per anar al bar a fer la partida, o que hi anés sense menjar res, però en tot cas primer venia a rentar-se i a posar-se roba neta. Però aquell dia passaven les hores i el pare no tornava. La mare tenia la taula parada i ella i jo l’esperàvem amb l’ànsia de no saber si, quan arribés, ens diria que hauríem d’haver sopat sense ell, que no tenia gana, que què cony fèiem a aquelles hores gastant llum inútilment…, o bé, si sopàvem, segurament ens retrauria que no teníem consideració pels que treballaven, que en aquella casa només hi havia pocavergonyes, que era un bon exemple per a mi fer que el pare mengés sol, com una bèstia…

El vam esperar, amb la ràdio engegada, atents a sentir la porta del pati per dur el sopar a taula. La mare, a aquelles hores, estava cansada, i tanmateix s’asseia a la punta de la cadira per alçar-se així que ell arribés. Vull dir que no estàvem preocupats. Ens estranyava que trigués tant, però no estàvem amoïnats. Llavors, de sobte, vam sentir la porta del pati i la mare va saltar com si se li hagués disparat una molla al cul i va anar a la cuina. Jo vaig apagar la ràdio i vaig anar a l’habitació per si el pare venia de mal humor. Però no era ell, i ho vaig entendre de seguida en sentir que la mare preguntava, amb espant:

«Què passa?». I llavors vaig veure que eren l’oncle Sebastià i l’oncle Pere. Que jo recordés l’oncle Sebastià només havia estat a casa quan la mort del nen, de manera que si hi tornava era que passava alguna cosa realment greu.

«No t’espantis…», va fer ell, i la mare, amb un cullerot de fusta a les mans, perquè estava remenant la sopa de ceba que havia fet, va començar a mirar-se primer l’oncle Pere i després el Sebastià, tement el pitjor. «Han agafat el teu home…», va dir l’oncle.

Una vegada, no recordo per què, a casa hi va haver una baralla terrible i el pare, després de cridar molta estona, va estavellar el porró contra la paret, va clavar una patada a la taula i, com un boig, va amenaçar que obriria la mare en canal i que ell es tallaria les venes… Sé que la mare plorava, espantada, i que jo era a la meva habitació, sol, quan vaig notar que el pipí calent em baixava per les cuixes. Doncs aquell dia gairebé em va passar el mateix, però només em vaig tacar una mica i la mare no sabia què fer de tan atabalada com estava.

I llavors l’oncle Pere va començar a retreure al pare el que ja li havia sentit dir tantes vegades: que ens duria la desgràcia amb aquells negocis estranys, que no volia saber res amb aquella manera de treballar, que no l’advertiria més… Però el Sebastià va fer callar l’oncle amb un gest lleu i, amb calma, va explicar a la mare com havia anat tot. La mare, asseguda, encara amb aquella cullera a la mà, se’l va escoltar sense dir res. I jo, a mesura que l’oncle parlava, recordo haver pensat que vist com anava tot, ja no canviaríem de casa, que ja no podria tenir el traster del pati per llegir, que hauria de compartir l’habitació amb la criatura que naixeria, que hauríem de continuar traginant galledes d’aigua de la font a casa… Però l’oncle parlava d’una altra cosa.

Pel que recordo, l’oncle deia que el pare era a la comissaria, que no se’n sabia res, que l’havien anat a buscar al magatzem a mitja tarda, en un moment en què només hi havia la tieta Lourdes. Es veu que eren dos homes amb barret i així que la tieta els va veure ja li van fer mala espina, tot i que ells únicament van dir que volien parlar amb l’amo.

«En circumstàncies normals», va dir l’oncle Sebastià a la mare, «a mi això no em preocuparia. Se’n fan moltes de trampes, i aquesta en seria una més, però aquí el que hi ha són altres coses. De seguida sabran els antecedents familiars, interrogaran gent, sortirà que el teu home va dient coses inconvenients, com això de matar un policia, que vés a saber si també ho ha dit al bar on va a llençar els diners jugant a cartes… De manera que a hores d’ara més val pensar el pitjor i entendre que, al marge de la qüestió del gènere robat, hi ha aquests altres fets. M’entens?». La mare va fer que sí amb el cap, i aleshores l’oncle va continuar. «Això ha estat a les quatre. Si no han vingut aquí ja es bon senyal, però cal que ens diguis on són els papers, per si hi ha res que sigui compromès».

«No ho sé», va dir la mare, i era veritat, perquè el pare amagava les seves coses per tal que ningú no els les toqués. Però, com que no podia ser en gaires racons, van entrar tots tres a l’habitació i van buidar l’armari amb cura. Darrere els llençols, en una capsa de sabates, de seguida van trobar el que buscaven. L’oncle Sebastià va dur la caixa a taula i la va buidar. Entremig de les factures, els albarans i aquells fulls amb sumes i restes que la mare l’havia d’ajudat a repassar, van aparèixer dues fotografies d’una dona despullada.

«És un imbècil…», va mormolar l’oncle Sebastià mentre es mirava les fotografies, i després va dir a l’oncle Pere que estripés tot el que no fossin factures formals i els albarans corresponents. I mentre l’oncle Pere feia el que li havia manat, l’oncle Sebastià i la mare van continuar buscant pels racons de casa. Fins i tot van mirar sota del meu llit i dalt dels armaris. No van trobar res més.

«Però què ha passat?», va demanar la mare després, una mica més tranquil·la, quan van deixar de buscar. I aleshores l’oncle va explicar el que de fet ja sabíem: que el pare treia gènere robat d’una fabrica, d’acord amb un que hi treballava de nit, que pagaven mil quilos però en treien quatre mil, i que es partien els beneficis. Feia temps que durava, i tot semblava anar bé, però finalment, per una raó o l’altra, com sempre passa, es va saber la veritat.

«Havent dinat el teu home i el Pere han passat pel magatzem», va continuar l’oncle, «i ha estat aleshores quan la Lourdes els ha dit que aquells homes el volien veure… Ell s’ha espantat i es veu que volia fugir, però el Pere l’ha convençut que es quedés, que realment era el millor que podia fer. Si arriba a marxar si que la caga del tot, perquè els de la poli s’haurien cregut que hi havia altres coses amagades… Més tard, quan han tornat els policies, l’han identificat i li han començat a fer preguntes per esbrinar si comprava alguna cosa robada, a la qual cosa ell, sense color, blanc com el paper, com sempre, ha contestat que no, que es guanyava la vida traient residus de les fabriques, deixalles de tota mena, que després les triava i les revenia, i que tot era legal. Aleshores els policies li han clavat una empenta i, agafant-lo per la roba, li han dit que no els fes perdre el temps. Al Pere no li han dit res, s’han pensat que era un empleat, i a ell l’han fotut a empentes en un cotxe i se l’han endut. Llavors el Pere m’ha telefonat i hem mirat de saber on era… És a la Via Laietana…», va dir el Sebastià.

«Déu meu…», va fer aleshores la mare tot asseient-se en una cadira, perquè sabia que a les comissaries pegaven els detinguts fins a deixar-los desfets, tal com havia passat amb el pobre senyor Daniel, però que a la Via Laietana els mataven i tot. Allí duien els qui tenien problemes polítics, els qui consideraven perillosos, els qui volien esprémer per treure’n informació.

«De tota manera», va fer l’oncle Sebastià, «pensa que només l’han detingut per haver comprat coses robades…».

«Però com que és imbècil i va dient allò de matar el policia, i altres coses…», va repetir l’oncle Pere.

«Quines coses?», va demanar el Sebastià.

«Jo què sé, de tot: que si ell és anarquista com el pare, que els falangistes són perillosos… Quan li agafa la xerrera no calla, ja ho saps».

«I a qui les diu, aquestes coses?», va demanar l’oncle Sebastià, i el Pere va respondre que si les deia a ell segurament també ho deia a altres persones… «Potser no és ben bé així…», va fer l’oncle Sebastià, que tot seguit va explicar a la mare que havia telefonat a un conegut seu que era advocat i que era aquest qui havia esbrinat on el tenien. No havia pogut parlar amb ell, i només li havien dit que el pare era un ladrón peligroso. «Però això és el de menys…», va comentar l’oncle, que es passà una mà, molt blanca, pels cabells fins.

Mentre ell parlava amb la mare jo no m’acabava de creure que el pare estigués detingut. Vull dir que m’estranyava que algú l’hagués pogut sotmetre amb tanta facilitat, que l’haguessin fet callar i el tinguessin en una cel·la. Si era veritat que pegaven als detinguts, què faria el pare, em demanava, en sentir que li posaven la mà a sobre, ell que era tan valent amb nosaltres, que sempre ens amenaçava, que quan anàvem al barber deia que abans que un paio li posés la mà a la cara se li tiraria al coll i, passés el que passés després, li arrencaria el ganyot d’una mossegada… No era que li desitgés res de mal, no volia que el toquessin, però en el que havia passat hi veia alguna cosa exemplar, de sotmetiment i càstig que trobava just. M’hauria agradat ser jo qui li fes veure que no ens podia tractar com ens tractava, que no sempre podia resoldre les coses a cops i a empentes, a crits i a batzegades… Però ni jo ni la mare no podíem res contra la força cega que de vegades el dominava, contra la violència que ens acovardia. Per això hi havia un punt en què trobava just el que estava passant. Convenia que algú li trenqués aquella actitud de ser el més saberut, de no escoltar ningú, de pensar-se que sempre aconseguiria el que li donés la gana, de ser el més fort, el qui ho podia tot…

Però de seguida, un cop vaig pensar aquestes coses, em van tenallar els remordiments i vaig veure amb tristesa que fins i tot en aquelles circumstàncies ell acabava vencent ja que, d’una manera o l’altra, pensar que ell es mereixia aquella detenció era el que em provocava tant neguit… Em costava, doncs, respirar, tornava a estar atemorit, m’adonava que el pare sempre guanyava, que ni jo ni la mare no hi teníem res a fer…

Mentre el cap em xarbotava, l’oncle Sebastià deia tot de coses que calia fer. Només el sentia a estones, se m’escapaven moltes paraules, però si fa no fa proposava que, un cop comprovat que ni a casa ni al magatzem no hi havia papers compromesos, el millor era que la mare i jo ens traslladéssim a casa de l’oncle Pere, on estaríem bé fins que s’aclarissin les coses. Que tot allò podia ser llarg, que ja havia parlat amb la Carme i la Mercè, que de moment més valia que elles no hi intervinguessin, que ell estaria en contacte amb l’advocat per saber exactament quines eren les acusacions i què es podia fer… Però la mare el va interrompre per dir que no. Em va sorprendre la força de les seves paraules, i de fet no va fer falta que ho repetís cap altra vegada.

«No», va dir, «el nen i jo ens quedem a casa… Tu fes el que creguis amb els papers, les teves germanes i els advocats. D’això no hi entenc. Però de la casa sí, i el nen i jo ens quedem aquí».

La vaig trobar admirable. Que jo recordés al pare mai no havia gosat dir-li que no en res, mai no li havia plantat cara ni li havia parat els peus. La tieta Neli més d’una vegada havia dit a la mare que ella, quan es va casar, de seguida va veure que al seu home calia assenyalar-li fins on podia arribar. La primera nit, com que ell li feia mal i ella es queixava, es veu que l’oncle Pere li va marcar els cinc dits a la cara, i llavors ella es va vestir, va sortir corrents de casa i fins al cap de dues setmanes no van tornar a estar junts, amb les coses més clares… Sempre ho explicava, això, la tieta Neli. D’animalots ho serien sempre, tots els germans i germanes eren iguals, tret del Sebastià, que com que no tenia del tot la mateixa sang, potser per això era diferent… Però no es podia permetre que li aixequés la mà, deia la tieta Neli, i la mare contestava que si ella hagués fet una cosa així ja seria morta, que el pare no tenia miraments i que més d’un cop li posà la mà al coll i l’estrenyé amb força mentre li deia que allò només era perquè s’adonés del final que tindria si mai l’enxampava dient-li mentides, fotent-li banyes o una cosa semblant… En canvi, aquell dia, la mare va ser capaç de dir que no a l’oncle Sebastià, a qui, per cert, ningú no li havia portat mai la contrària, ni s’havia oposat al seus plans. I ell, que es devia adonar de la fermesa de la mare, o perquè pensava en altres coses, va dir que d’acord, que fes el que cregués millor, i que si necessitava res li telefonés de seguida.

«Sí», va dir la mare, i em vaig adonar que respirava alleugerida i que no suportava la idea de ser a casa de l’oncle i passar-se el dia parlant del mateix… Que si el pare això, que si el pare allò, que si deia el que no havia de dir, que si ara tot acabaria com el rosari de l’aurora, que ell ja ho havia advertit, que si era un tossut de merda, que no hi tenia res dintre el cap…

Aquella nit no vaig poder dormir, i la mare segurament tampoc, però tant ella com jo vam estar absolutament quiets, en silenci, tement que truquessin a la porta per dur-nos males notícies i gaudint d’una pau estranya. Les hores passaven a poc a poc. Quan em semblava que ja hauria de començar a alçar-se el dia tot just vaig veure la lluna entre els dos porticons. Després res, aquell silenci que no s’acabava mai… I al cap de moltes, moltes hores, la mare es va alçar un moment, va encendre el llum i jo vaig poder veure el despertador. Només era la una. Al cap d’una estona novament la foscor, la quietud, les coses que em ballaven pel cap i que no aconseguia d’organitzar. Tan aviat veia el pare cridant, aixecant la mà i fent ganyotes, com em trobava a l’escola i em passava el dia en blanc, pendent només de si els vidres s’entelaven, o admirant-me dels esforços d’un company que mentre dibuixava treia la llengua. De sobte s’encenien els globus alts i veia el mestre que, de la tarima estant, ens observava. M’imaginava el pare en una llitera, dormint, o a terra, sense matalàs ni res per abrigar-se, gelat de fred, o qui sap si li havien pegat i estava inconscient. El veia en calçotets, tal com es posava al pati per rentar-se, amb les cames primes, amb cara de por. També el veia arrambat a una paret, amb els ulls tapats, i tot d’homes amb fusells que l’anaven a matar. «No pot ser», em deia jo, «no pot ser», i em semblava que si el mataven era per culpa meva, per haver-me alegrat que el detinguessin… «No estava content», els deia jo a aquells homes, «només volia fer-li veure que…». Quan disparaven els fusells, quan tronava la descàrrega de les armes i sortia fum dels canons, el pare queia, li fallaven els genolls i es plegava, s’esfondrava, i de sobte jo era a prop seu, el veia arraulit a terra i, amb por, li treia el drap negre de la cara per mirar-li els ulls. Els tenia oberts, eren més clars que mai, furiosos, i m’acusaven de coses que sabia que no havia fet… I després, si el pare tornava, no aconseguia de concretar la reacció que tindria amb nosaltres quan allò hagués passat… De què ens acusaria? Què hauríem fet malament? De què tindríem la culpa? I, si no tornava, si tot s’embolicava com amb el pare del Daniel… Aleshores jo hauria d’anar a treballar, hauria de ser responsable de la mare i del nen, però jo no sabia fer res, amb el sou d’un aprenent no podríem pas viure, de manera que hauria d’anar a parlar amb l’oncle Sebastià perquè m’orientés…

Durant hores vaig passar fred, por, neguit, però a estones sentia una tranquil·litat nova, un benestar que no sabria descriure i que tenia a veure amb la certesa que, passés el que passés, la mare i jo, i el nen que havia de néixer, aconseguiríem de tirar endavant. Si ho havia fet el Daniel, em deia, també ho podria fer jo… Si calia treballaria amb l’oncle Pere en el negoci, que el portés ell, jo l’ajudaria, m’esforçaria a aprendre’n al més aviat possible, continuaria el que el pare havia començat, renunciaria a llegir, renunciaria a veure els vells, ja no parlaria amb el César, ni amb la senyora Rosalia. No tindria temps per a aquestes coses, hauria de treballar com un home… Però el nen, com seria el nen? Seria com l’altre, com el que se’ns havia mort? Era estrany pensar en una persona que encara no coneixia. De quin color tindria els ulls? Serien clars com els del pare?

L’endemà al matí la mare i jo, cansats, ens vam llevar a les sis, quan encara era fosc. La casa estava glaçada i ens vam vestir a poc a poc amb la roba del diumenge. Després vam esmorzar i, a les vuit, ja érem a casa de l’oncle Pere. Ells s’acaben de llevar i en veure’ns es van pensar que hi havia novetats. Més tard la mare i l’oncle van baixar a la botiga per telefonar l’oncle Sebastià. No sabia res, va dir, encara no havia pogut parlar amb l’advocat. Era massa d’hora. Li havíem de telefonar més tard.

A mig matí vam baixar una altra vegada. L’oncle no hi era, però havia deixat dit que abans de dinar passéssim per casa seva. Hi serien tots, les tietes Mercè i Carme, l’oncle Ramon, la tieta Lourdes, tots… Jo només tenia ganes d’explicar a la senyora Rosalia, el senyor Gaspar i el César el que havia passat i les idees contradictòries que em venien al cap. Els diria que em sorprenia l’actitud ferma de la mare, que quan anàvem a casa de l’oncle Pere em duia agafat de la mà com si això li donés forces… Una vegada el César m’havia dit que la seva mare no estimava la seva filla, i que allò de la butaca que s’havia endut quan es va casar era una excusa. No l’estimava, i prou. I ella mateixa, la senyora Rosalia, més d’un cop havia deixat entreveure que aquella noia era massa lluny del que ella considerava el mínim acceptable. Jo, no era que no estimés el pare. No era això, però m’hauria agradat que la detenció tingués a veure amb la por que ell ens feia sentir a nosaltres… Però, així que aquesta idea em venia al cap, temia que ell se n’assabentés, que algú o altre, d’una manera misteriosa, li digués que era jo qui havia provocat la seva dissort, com potser també havia provocat la del Joanet…

En arribar l’hora de la reunió, l’oncle Pere va proposar que jo em quedés amb les meves cosines i la tieta Neli, però la mare va tornar a dir que no, que jo aniria amb ella, que ja era gran i havia de saber què passava amb el pare. Després, mentre érem al tramvia, em vaig adonar que la mare em mirava, i en un moment determinat em va abraçar lleugerament i em va dir a l’orella:

«Tot anirà bé». I jo li vaig respondre: «Sí».

La reunió va ser caòtica com totes les de la família. La tieta Carme no hi va anar perquè en saber què havia passat es va posar molt malament. La tieta Lourdes estava atordida i es culpava de no haver avisat abans el Sebastià per tal d’evitar, potser, la detenció. La tieta Mercè, que estava molt nerviosa, repetia que ella no podia fer gran cosa, que el seu home no coneixia ningú i que era millor que les gestions les portés el Sebastià. L’oncle Pere volia saber si era millor continuar treballant o calia tancar el negoci, i es demanava si el gènere que hi havia, el podia vendre o no. De fet, aquella reunió només va servir perquè l’oncle Sebastià ens confirmés que el pare estava incomunicat i que, segons l’advocat, el comissari havia dit que de moment investigaven quien era ese sujeto. No se sabia com, l’advocat també havia esbrinat que el pare estava bé, que no li havien pegat gaire, i que no estava gens clar de què l’acusaven. Tot es definiria en les properes quaranta-vuit hores, però també podia ser que s’allargués.

La mare, que era asseguda a una butaca, per primera vegada a la seva vida semblava no escoltar res del que deien les seves cunyades i cunyats. Estava embarassada, només em tenia a mi, però tot i la mala cara que feia de no haver dormit, semblava serena. Mentre els altres parlaven ella esperava, i després va demanar a l’oncle Sebastià què li semblava a ell que podia passar, tal com estaven les coses…

«Tot depèn del que trobin… Hi ha res amagat que no sabem?», va demanar l’oncle. I la mare, després de reflexionar una estona, li va respondre que no, que li semblava que no.

«El meu home només xerra, ja ho saps…», va dir, i la tieta Mercè li va clavar una mirada que la condemnava per sempre més.

«Doncs hem d’esperar…», va fer l’oncle, a la qual cosa la mare va assentir lleument. I després, abans que els altres diguessin res, es va aixecar i va dir que, si li semblava, li aniria telefonant… Llavors ella i jo vam sortir de casa l’oncle i ens vam posar a caminar.

«Sabries tornar a casa a peu?», em va preguntar al cap d’una estona, i com que li vaig respondre que sí vam continuar en silenci, tan abrigats com podíem, a poc a poc.

Bufava un ventet gelat que ens tallava la cara i ens feia sentir que anàvem sense roba. Jo el notava a les cames, als braços, al pit, a l’esquena… Però aquell dia ens va anar bé de constatar que més enllà de nosaltres hi havia coses concretes: el vent esmolat, les façanes fredes, uns bassals coberts d’una capa de gel fina i trencadissa que només tocant-la amb la punta de la sabata ja es desfeia… El cel era gris, baix, apagat. Pels carrers hi havia poca gent, molts bars semblaven tancats i sense vida. De tant en tant vèiem un cotxe negre, o un taxi. Un tramvia va tocar la campaneta i va passar per davant nostre estrepitosament, com si estigués a punt de desballestar-se. La mare em va dir que mai no havia passejat per aquells carrers, que quan anava amb el pare a casa de l’oncle Sebastià sempre ho feien amb tramvia. Nosaltres tallàvem per passatges estrets, buits, pujàvem per carrers amples i en passar per davant de la Sagrada Família la mare es va voler quedar una estona a mirar-la.

«És gran», va dir. I després va comentar que potser no l’acabarien mai… «Imagina’t els calés que val, això…», va afegir. Vam fer la volta a tot el temple, però després es girà encara més vent i vam continuar caminant, amunt i a la dreta, pels carrers rectes i de cantonades escapçades, fins que vam arribar al carrer Freser. «Ara em sembla que ja sé on sóc», va dir la mare al cap d’una estona. I, efectivament, no vam trigar gaire a arribar a casa.

Quan vam obrir la porta ens va semblar que la casa estava abandonada, silenciosa, morta, i a mi se’m va fer un nus al coll. En realitat potser fins aleshores no m’havia fet ben bé el càrrec de què estava passant. Sabia que havien agafat el pare, sabia que era a la comissaria, però no havia copsat que aquella nit no tornaria, que potser trigaríem a veure’l i que, segons com anés tot plegat, podia acabar a la presó per haver robat uns trossos de roba… Ho havia fet per nosaltres, em vaig dir aleshores, ho havia fet perquè volia que tinguéssim aquella casa més gran i més ben condicionada… I, a l’habitació, en silenci, sense que la mare se n’adonés, em vaig posar a plorar.

Després, ni ella ni jo no vam tenir ganes de sopar i només vam menjar una mica de fruita. Abans d’anar al llit, la mare em va dir que anava fins a la botiga per veure si li deixaven telefonar a l’oncle, i jo em vaig quedar sol. De sobte em va venir una altra vegada al cap el començament d’aquell llibre del César que encara no havia llegit: «Fue en los comienzos de septiembre de 1664 cuando, mezclado entre los demás vecinos, escuché durante una charla habitual que la peste había vuelto a Holanda…». El recordava perfectament, i segons el César, si el començava ja no el deixaria…

Quan la mare va tornar va dir que no hi havia res de nou, que tot continuava igual. I jo, ajagut al llit, amb les mantes fins a les orelles, vaig començar a llegir. No era clar si el nombre de morts era el normal per al temps que feia, deia el llibre. S’anaven comptabilitzant els enterraments de les diverses parròquies i s’insinuava que algunes informacions eren manipulades, però com que en aquell temps no hi havia diaris i les notícies només corrien a través de les cartes i els rumors… En arribar l’estiu tot es va complicar. «Entonces llegó el tiempo caluroso; y desde la primera semana de junio el contagio se diseminó de manera terrorífica; y las listas se elevaron; los que eran víctimas de la fiebre o del tabardillo comenzaron a hincharse; hicieron todo cuanto pudiera ocultar su enfermedad, para evitar que los vecinos les rehuyesen y se negasen a conversar con ellos, y también para evitar que las autoridades cerrasen sus casas; cosa que, aunque no se practicaba todavía, amenazas sí había habido; y el pueblo estaba aterrado al pensar en ello». La gent rica abandonava la ciutat i ell, el narrador, després de molts dubtes, decideix quedar-s’hi. Es posa malalt, té por de tenir la pesta però al cap de tres dies es troba bé, passeja per la ciutat, constata que moltes cases han estat abandonades i són tancades… Finalment em va vèncer la son i em vaig adormir.

L’endemà era dissabte i, a primera hora, va venir l’oncle Pere. La mare va témer el pitjor i em va cridar, però l’oncle venia a dur la setmanada a la mare, i a dir-li que, segons el Sebastià, en tot el cap de setmana no hi hauria novetats i que no calia que li telefonés. L’advocat deia que probablement dilluns se sabria què. L’oncle també va informar la mare que havia decidit de continuar treballant com si res, tot esperant el que pogués passar, però que havia tret el rètol per no tenir problemes, va dir, i que de moment el Daniel no aniria al magatzem.

«Com que hi va haver allò del seu pare…».

La mare li va agrair que li portés diners i va deixar anar que estava pensant d’arribar-se a la comissaria per si li deixaven veure el pare… Però, segons l’oncle, el Sebastià havia fet dir a l’advocat que la dona del detingut no estava bé, que havia de tenir un fill, que la cosa venia complicada, per veure si així s’estovaven… De manera que no era oportú que ens moguéssim de casa. La mare ho va trobar bé i als oferiments de l’oncle va respondre dient que no necessitava res, que si la cosa s’allargava ja veuríem… I després, quan l’oncle ja era fora, recordo que va dir, referint-se a les tietes Carme i Mercè, que a les marqueses no se’ls havia vist el pèl… I, certament, en això les tietes eren com el pare, que parlaven molt, s’emocionaven i feien veure qui sap què, però que a l’hora de la veritat res de res.

La mare tenia els ulls tristos de sempre, però em van sorprendre les seves reaccions. Aquell dissabte al matí, per exemple, va voler que l’ajudés a anar al mercat perquè volia tenir alguna cosa de menjar. Després em va enviar a comprar gel i, encara, abans de començar a fer el dinar, em va dir que anés a buscar aigua a la font i ella va fregar la casa de dalt a baix. Mentre aixecava els matalassos i enretirava els somiers la vaig veure cansada, però decidida a fer el que havia de fer. Més tard vam encendre l’estufa i vam dinar en silenci, i a estones a mi em feia l’efecte que el pare era mort, que no el veuríem més, i que la mare i jo ens havíem d’acostumar a aquella nova situació. Viure tots dos sols, amb la criatura que havia de venir, tindria els seus avantatges, em deia a mi mateix, però m’aclaparava una profunda impressió d’orfenesa que era alliberadora i alhora trista… D’altra banda, què passaria amb el Daniel? Si ja no treballava al magatzem potser no el tornaria a veure els diumenges a la tarda. Era un xicot estrany, i a mi, a estones, em passava pel cap la idea que, si al pare li passava res, si s’estava uns anys a la presó, si s’hi quedava per sempre, si es posava malalt, jo em podria tornar com el Daniel, prim, apagat, sense il·lusió, sense ganes de parlar… Quin sentit tindria, aleshores, anar a veure els vells? De què em serviria escoltar les seves històries, sentir-los parlar de llibres, de personatges del passat, d’indrets que jo no sabia ni que existien però que, a través de les paraules de la senyora Rosalia, es feien presents i reals? Ja no escoltaria mai més la història d’aquell Julien que, a El roig i el negre, gairebé toca amb la punta dels dits la grandesa de les empreses brillants, el pobre Julien que, fascinat per Napoleó, surt de la misèria familiar per arribar a través de l’esforç a fer-se amb els grans de la societat… Finalment, endut per la ràbia, fereix la dona de qui havia estat amant i és condemnat a mort…

Jo també tenia mala sort i també m’havia equivocat: creia que la mare em volia enviar a l’illa, i segurament no era veritat; havia pensat que acostant-me al Ramon i a la colla no em sentiria tan sol després de la mort del nen, però al Ramon mai no s’havia interessat per mi, ell era amic de l’Antonio, potser del Perico, si més no abans que l’operessin i perdés les ganes de treballar i de sortir… M’havia fet la il·lusió que a través dels llibres em podria alliberar, que seguint la llum que intuïa al final del passadís trobaria la sortida… Però no hi havia res a fer. La força del pare era infinita, la seva energia generava una atracció indefugible, tot m’empenyia cap a ell, i el seu món era fosc i buit com els ulls del Daniel.

A mitja tarda la mare es va alçar per anar a la cuina i, de passada, em va acariciar els cabells.

«T’avorreixes?», em va demanar. I jo li vaig respondre que no.

Després, al cap d’una estona, em va dir que si volia anar a casa dels vells —ella sempre els havia esmentat així—, ho podia fer, però que no trigués. Li vaig respondre que preferia quedar-me a casa, amb ella, i em va contestar que no fes el beneit, que hi anés, que me’n moria de ganes… I hi vaig anar. Pel camí vaig pensar que la mare i jo, sols, ens enteníem la mar de bé. No hi havia baralles, no hi havia crits ni tensions. A tots dos ens agradava escoltar música a la ràdio i les novel·les que feien a la nit. Després, quan vaig arribar a casa dels vells, em vaig trobar que la senyora Rosalia, el senyor Gaspar i el César no sabien res de la detenció del pare. Ella, quan li vaig explicar els fets, va dir que les pitjors tragèdies començaven sempre així, per coses insignificants, i que amb la policia mai no es podia saber res de res. Va demanar al senyor Gaspar que expliqués aquella vegada que, durant la dictadura de Primo de Rivera, a ell l’havien detingut per publicar un article on parlava de les Corporacions…

«Eran otros tiempos…», va fer ell com si no tingués ganes de parlar, i tanmateix va detallar els dos dies d’interrogatoris i l’ambient de les cel·les…

«Claro que eran otros tiempos… Lo de ahora es más grave», deia ella. «Hemos padecido una guerra terrible, con lo cual ese pobre hombre, con sus antecedentes familiares, puede estar sin saberlo a un paso de la cárcel…».

A mi em va semblar que la senyora Rosalia no parava de fer frases brillants, sonores i percucients, la majoria de les quals eren rebaixades immediatament pel seu marit, que les temperava amb consideracions diverses. Segons el senyor Gaspar, per exemple, era exagerat parlar de tragèdia, i aleshores ella preguntava:

«Bueno, ¿me estás negando el derecho a ser gráfica?».

«Yo no te niego nada…», feia ell. «Sólo te digo que estás preocupando al muchacho con tus consideracions fuera de lugar…».

La veritat era que jo gairebé no els escoltava. No treia cap a res que el senyor Gaspar m’expliqués el que a ell li havia succeït feia tants anys. El pare només volia guanyar una mica de diners, era un cas completament diferent… D’altra banda, el César no deia res, somreia amb la cara rodoneta, acariciava el gos, el Sultán, i no feia cas d’un gat que era assegut damunt la taula. Jo no trobava just que el César admirés la seva mare fins i tot quan ella actuava d’una manera equivocada. No es podia aprofitar qualsevol circumstància per fer discursos… En nom de què el que els havia passat a ells era més important que els nostres problemes? Perquè havien llegit uns quants llibres, potser? Què hi havia als llibres de tan important que els fes més complets que la vida? Per què no escoltaven els meus dubtes en comptes d’alliçonar-me amb frases que em costava d’entendre?

De sobte els vaig trobar molt estrafolaris. Eren tan estranys la senyora Rosalia i la seva manera de parlar com l’Edir, que bavejava a la butaca de l’entrada. I era especial el senyor Gaspar que, tal com deia la mare, anava a comprar a la plaça mentre la seva dona llegia. I el César… En realitat aquella tarda no podia resistir que es parlés d’altres coses, que no s’adonessin què representava aquell moment per a mi, del que estava en joc en funció dels esdeveniments que es produissin… Amb l’excusa que la mare estava sola vaig marxar de seguida. I, en ser al carrer, em vaig adonar que tenia ganes de veure el Daniel. Tenia ganes de saber què havia sentit ell quan succeí allò del seu pare. Volia saber si també havia desitjat, potser sense voler-ho, que tot plegat s’acabés fos com fos. Li volia explicar que em torturaven uns sentiments que anaven de la tristor més profunda a un desig d’alliberament que no tenia mesura. Pensava en el pare mort, m’imaginava la vida que després fèiem la mare, la criatura que havia de néixer i jo… Aquell ésser nou que entrava a casa, que es convertia en el centre de tot, que condicionava les meves decisions… Sense ell, tot seria més fàcil, amb el temps potser ens oblidaríem del que havia passat… Però després m’aclaparava un sentiment sincer de pena, i rumiava què podia fer per salvar el pare, sentia una disposició clara a donar qualsevol cosa per tal que no deixés de ser amb nosaltres…

El Daniel no hi era. No hi havia ningú a casa seva, ni la seva mare. Vaig passar pel bar del Pere. El Perico s’estava assegut en una taula, fent un solitari, amb la cama ben estirada. Em va veure, em va fer un gest amb la mà i se’m va quedar mirant. Quan vaig ser al seu costat em va demanar, comprovant que no hagués entrat ningú més al bar:

«És veritat que s’han follat ton pare?».

Jo li vaig explicar que l’acusaven d’haver comprat un gènere robat, però que ell no sabia que allò fos robat quan ho va comprar…

«Ja…», va fer ell. «Però ho té pelut, oi?».

«No ho sé», vaig fer jo. I ell va mormolar.

«La puta que els ha parit…». I després va afegir: «Per què no vas a veure el Jaume… Amb això de la Falange potser et poden ajudar. Se la mamen els uns als altres…».

Jo no sabia què fer. Em vaig quedar al seu costat esperant que suggerís alguna cosa que, de cop, em resolgués els problemes. Com que no deia res vaig sortir del bar i, a poc a poc, em vaig arribar fins a la graneria dels pares del Ramon. Ell tampoc no hi era. No sabien quan tornaria, però podia trigar ben bé tres o quatre hores… Ja tindrien tancat… També vaig passar per la ferreteria on treballava l’Antonio. Tenia feina, havia de comptar no sé quants centenars d’unes peces petites que li acabaven de comprar… Havia sentit alguna cosa de la detenció del pare, però l’encarregat l’apressava feia estona amb aquelles peces de l’hòstia… Em vaig posar a caminar sentint que el cor em bategava com un timbal. No trobava ningú, ningú no em podia ajudar, estava sol, completament sol.

«Nacemos, vivimos y morimos solos», li havia sentit a dir una tarda a la senyora Rosalia.

Més tard vaig anar a petar a la part alta del carrer Escornalbou, cap a la meitat del qual, baixant a la dreta, hi havia la casa que el pare volia llogar. La vaig mirar des de la vorera del davant. La porta fosca amb picador, les dues finestres del pis de dalt amb porticons també foscos… Hi havíem baixat tantes vegades amb els patinets per aquell carrer… Tots, el Ramon, el Salvador, el Miquel, el Jaume, l’Antonio, el Daniel, el Joanet… El pobre Joanet, em deia, esforçant-me a pensar coses terribles i tristes, se l’havia endut una ventada d’horror i era sota la pols… Nosaltres també, tots havíem viscut i vivíem sota la pols, em deia, sota una pols feixuga que ens aclaparava, que ens embrutia i ens feia respirar tristesa. Estimava el Joanet, estimava el meu germà, estimava el pare, volia que no li passés res, volia que tornés, que visqués amb nosaltres, que no ens deixés… Volia que tot el que havia pensat abans quedés esborrat, sense efecte, que no es tingués en compte… «Quantes coses se m’escapen de les mans…», vaig pensar sense saber per què.

Baixant pel carrer Escornalbou em vaig eixugar les llàgrimes. Faria companyia a la mare, estaria amb ella, no deixaria que ho passés gens malament, si el pare no tornava l’ajudaria sense parar, treballaria per al nen que havia de néixer, no tornaria a agafar un llibre mai més, em deixaria estar d’històries que no treien cap a res… Després, en ser davant de casa, em vaig tornar a passar el mocador pels ulls i vaig entrar. I aleshores la mare, en sentir la porta, va sortir corrents al pati per dir-me il·lusionada que, segons l’oncle Pere, el pare potser sortiria aviat… Va ser com un calbot d’aquells que ell em clavava de tant en tant i que em retrunyien al cap hores i hores, això i una profunda i vivíssima decepció.

«Que no estàs content?», va fer la mare. I jo, atabalat, li vaig respondre. «Sí».

Barcelona-Rabós 1998-2000