I va arribar la tardor, una tardor impetuosa i plena d’entrebancs. Els primers dies el vent sacsejava les fulles dels arbres, les feia caure i les arrossegava pels carrers, i després es va posar a ploure.

El pare cada dia estava més nerviós, i havent sopat, mentre ell era al bar, la mare i jo ens quedàvem a escoltar la ràdio. Ella cosia, jo obria els llibres de l’escola i hi passava els ulls sense cap il·lusió. Una nit, abans que el pare tornés, la mare em va dir sense aixecar el cap de la camisa que arreglava, que a la primavera seríem un més a casa, que tindria un germanet, o una germaneta. Jo vaig sentir molta vergonya, i després em vaig adonar que ella tenia els ulls plorosos.

«Et sap greu?», em va demanar.

«No», vaig fer jo, però de seguida em va venir al cap el pobre nen que s’havia mort i em va fer pànic tornar a passar per una cosa d’aquelles. I ella, con si m’endevinés el pensament, va afegir:

«Aquesta vegada tot anirà bé».

Naturalment l’endemà ho vaig dir al Joanet, i la seva resposta va ser ben clara:

«Hòstia!», va fer. «I l’hauràs de cuidar tu…».

«No. Jo me n’aniré a treballar».

No n’havíem parlat gens d’aquell tema, però per l’edat que jo tenia, pels diners que feien falta, per tot plegat, era evident que aquell era el meu darrer curs a l’escola. No em sabia greu abandonar l’edifici sòrdid i trist on perdia les hores sense cap justificació, però recordo haver pensat que abans de deixar l’escola m’havia d’apropar més al món de la senyora Rosalia, del César i dels llibres. «He de llegir», em deia a mi mateix amb força, «he de llegir sempre. La meva salvació seran els llibres».

Per això, abans que comencessin les classes, vaig anar més del normal a casa dels vells. Generalment hi anava amb el Joanet i ens passàvem l’estona parlant amb el César, que s’havia fet mal al peu i no podia treballar. Aquells dies ell ens va parlar d’una història increïble que ens tenia captivats. Era la vida d’un home que, després de dos naufragis i de ser segrestat pels pirates, es queda sol en una illa, sense res més que els estris que pot salvar del vaixell. Es construeix una casa dalt dels arbres, planta coses per menjar, caça, inspecciona l’illa…

«Robinson», segons ens deia el César, «és l’esperit d’una època, però alhora és la solitud profunda en què vivim els humans, és l’aprenentatge de les coses més senzilles, el valor de l’esforç i de l’amistat, les diferències que hi ha entre les persones… Però en cap moment no deixa de ser un magnífic llibre d’aventures».

De sobte, sense ni tan sols pensar-ho, li vaig demanar si em podia deixar el llibre de què ens parlava. Em va contestar que sí i va entrar a casa a buscar-lo. Recordo que al cap d’un moment me’l va atansar amb totes dues mans i que jo també el vaig rebre així, amb respecte. Era un llibre gruixut, i vaig témer de no tenir prou forces per llegir-lo, però a la coberta hi deia, amb lletres grosses i vermelles: «Robinson Crusoe», i al damunt el nom de qui l’havia escrit, Daniel Defoe.

Allò em va obrir un món nou i aquella setmana, en comptes de sortir amb el Joanet em vaig quedar a casa, a llegir. Era la primera vegada que agafava un llibre que no fos de l’escola, i també era la primera vegada que llegia per plaer. De primer em costava, i sovint havia de reprendre les ratlles anteriors, però aviat vaig entrar en la vida i en les aventures d’aquell home dissortat. «Nada podria describir la confusión en que caí al hundirme hacia el fondo ya que, a pesar de que yo nadaba bien, no conseguía liberarme de las olas para recuperar el aliento…».

Era el que em passava a mi, em deia. Jo també tenia la sensació que unes onades immenses m’enfonsaven en una mar profunda… Havia de lluitar contra aquella força que a estones em xuclava a les foscors o que m’empenyia a un destí incert. La meva vida també era plena de dificultats, de dubtes, d’esperances i d’errors.

El Joanet em va venir a buscar unes quantes vegades. El primer cop li vaig dir que no podia sortir, que estava castigat, i ell s’ho va creure. La segona vegada li vaig dir el mateix, però ell em va mirar amb estranyesa i va voler saber què passava.

«Res», li vaig respondre, «ja ho saps, el pare…».

També s’ho va creure, però a la tercera vegada va veure que l’enganyava i li vaig haver d’explicar la veritat. Estava llegint aquell llibre del César i el volia acabar tan aviat com los possible, abans de començar l’escola. La vida de Robinson m’arrossegava, mai no havia experimentat una emoció semblant, i no podia deixar el llibre de cap de les maneres. Cada pàgina era millor que l’anterior, i, a mesura que avançava, aprenia a conèixer aquell home que s’assemblava tant a mi… Jo no havia viatjat al Brasil, jo no sabia nedar com ell, jo no havia conegut la duresa dels corsaris, però en un cert sentit érem idèntics, i aquesta semblança m’omplia d’orgull. De vegades m’asseia al llit i, amb dos coixins a l’esquena, ell i jo recorríem l’illa. «Entonces decidí viajar siguiendo la playa por aquel lado, de modo que, cogiendo el fusil, un hacha y mi perro, y más cantidad de pólvora y plomo de la habitual, con dos panes y un gran racimo de uva como provisiones, comencé mi viaje». Em sabia greu no haver anat a l’illa; qui sap si en un altre indret, lluny de la ciutat, algunes d’aquelles aventures no haurien estat possibles… I m’imaginava amb un sarró a l’esquena, allunyant-me d’una cala petita, enfilant-me entre els arbustos i les pedres ardents, sentint les cigales, notant el sol a la cara…

Quan estava cansat de ser al llit m’asseia a tocar de la finestra i continuava llegint. De nit, abans que el pare tornés del bar, també llegia i, quan el llibre m’agradava molt, de vegades m’aturava un moment, mirava la coberta, passava els dits pel nom de l’autor i tot seguit posava càlidament la mà a les tapes, amb els ulls tancats, com si fent aquest gest pogués arribar a absorbir el contingut de les pàgines sense haver-hi de passar els ulls. «Aquel fue el año más agradable de los pasados en aquel lugar. Viernes comenzaba a hablar bastante bien y a entender los nombres de casi todas las cosas que yo tenía necesidad de pedirle…». Ell aprendria coses de mi, i jo n’aprendria d’ell… Hauríem de lluitar contra els caníbals… Tindria un gos… No entenia que Robinson tractés tan malament el salvatge que havia salvat de morir… A estones notava un nus al coll que gairebé em feia plorar, després m’omplia de tendresa.

Mentre llegia també m’adonava de coses en què no havia pensat fins aleshores: costava de construir una casa, qualsevol petit objecte podia arribar a ser útil, calia fer un esforç constant per sobreviure… I, a mesura que avançava, cada vegada més el cap se me n’anava d’una cosa a l’altra. Pensava en mi mateix, en la pregona sensació d’abandonament que sentia a l’escola, en la por als esdeveniments nous que s’anunciaven, en el caràcter del pare, sempre tan difícil… Però al capdavall m’arrossegaven les peripècies, els treballs i les esperances del pobre Robinson, i llavors oblidava els dies rúfols de la fi de setembre i el nen que havia de venir. De fet, la mare es va estranyar que em passes els dies amb aquell llibre a la mà.

«Això és de l’escola?», em va preguntar en una ocasió. I jo li vaig contestar que no. «Si no et distreu de les teves obligacions…», va fer ella.

Jo no sabia a quines obligacions es referia. En realitat fins que comencés l’escola no tenia res a fer. De vegades anava a comprar el pa, o la mare m’enviava a la botiga del senyor Lluís a buscar arròs, fideus, patates… Sempre era el mateix. Li llegia la llisteta que duia i el senyor Lluís, que semblava que dugués el bigoti i els cabells tenyits, m’ho posava tot al cistell. Després havia de dir el més difícil, que la mare ja passaria a pagar el dissabte a la tarda, i aleshores el senyor Lluís, molt seriós, obria una llibreta on anotava el que li devia la gent. A la rebotiga la seva dona, que era grassa, es dedicava a collir punts a les mitges amb una màquina petita que de tant en tant brunzia i a mi em feia pessigolles a l’orella. Això era tot el que havia de fer. Aquestes eren les meves obligacions.

Finalment, en acabar el llibre, i sense pensar-m’hi gens, el vaig tornar a començar: «Nací el año 1632 en la ciudad de York, de una buena familia…». Tenia ganes de reviure-ho tot, volia que les imatges de l’illa em quedessin gravades per sempre més a la memòria. Estava convençut que mai més no trobaria res millor. I, en realitat, aquest segon cop tot se’m va fer més clar, més intens i més agradable que abans.

De tota manera aquells dies també vaig sortir alguna vegada amb el Joanet. Li vaig explicar què havia experimentat amb el llibre, vam voltar una altra vegada pels carrers, vam passar pel bar dels futbolins per si vèiem algú… El Perico hi passava força estones. Havia canviat, semblava més gran, i intentava deixar-se un bigotet recte que a nosaltres ens va fer pixar de riure. Ens va dir que el volien operar de la cama per veure si així no li feia tant de mal, però que el metge no parlava gens clar, i deia que potser li quedaria rígida, tota d’una peça.

«Són uns fills de puta aquests carnissers… Però com que ara sempre em fa molt de mal…».

Un dia vaig anar a tornar el llibre al César. Hi vaig anar sol, una tarda que plovia, i per evitar que es mullés el vaig embolicar amb tres fulls de diari. Aquell va ser el primer cop que vaig entrar a casa dels vells. Fins aleshores sempre havíem estat al pati i, tot i que de fora estant vèiem l’interior, mai no m’havia imaginat que visquessin d’aquella manera. Passat el primer espai, que era on hi havia la cuina i on s’estava assegut l’Edir, hi havia una taula quadrada a la dreta, amb un banc raconer i dues cadires, i a l’esquerra el César tenia el catre on dormia. Ell no en deia catre, però a mi em feia gràcia aquell nom perquè el pare el feia servir, sobretot quan volia anar al cinema i la mare li preguntava què feien; aleshores ell sempre responia el mateix:

«La perseguida hasta el catre», deia, «i després la segona part, que es diu El catre en llamas».

Doncs, a tocar del catre, el César tenia unes prestatgeries plenes de llibres. N’hi havia molts, però gairebé no es veien els títols perquè l’habitació era fosca i, com que no tenien llum elèctrica i usaven quinqués de petroli, li calia acostar la flama groga als lloms per mirar-los. El primer dia aquella acció tan senzilla d’agafar el quinqué em va fascinar perquè, amb el desplaçament, el César va fer que les ombres es belluguessin, especialment la seva, que de sobte s’allargassà a la paret de manera fantasmal i sinistra. El moviment més petit feia que l’habitació sencera canviés. Si els trasllats eren lents s’iniciava una pausada circulació d’espectres, i si ell feia un canvi ràpid, aleshores l’habitació se sacsejava fins a deformar-se. En un moment determinat vaig veure clarament la cara esgrogueïda del César i dues siluetes tènues que es projectaven darrere seu, però no vaig tenir por. Tot el que succeïa en aquella casa era especial, diferent, estrany, però calia admetre-ho així tal com era.

«Si vols te’n deixo un altre…», va fer el César, tot oferint-me un llibre. «Té, llegeix Diario del año de la peste». I jo el vaig agafar tot i creure que, amb l’escola, no tindria temps de llegir-lo tan de pressa. Li ho vaig dir, i em va respondre: «Si l’obres estàs perdut… No el podràs deixar».

Però no el vaig obrir fins molt de temps després, perquè abans de tornar a l’escola va esclatar la gran baralla del pare i l’oncle Pere. Una nit, a l’hora de sopar, l’oncle va obrir la porta de casa d’una revolada. Estava emprenyat i va començar demanant explicacions al pare d’unes coses que aquest havia comprat.

«Tu a mi no m’emboliques…», li deia, nerviós, i amenaçant-lo amb el dit: «O potser vols que ens fotin a la presó?».

El pare, que estava sopant, es va quedar parat i, lívid, de moment només va contestar que a ell ningú no el fotria a la presó. Semblava talment que s’haguessin canviat els papers. L’oncle, furiós, posava les mans a la taula i s’acostava al pare per parlar-li, i en canvi el pare somreia, burleta, i li deia que estigués tranquil. La mare, atemorida, els va demanar que no es barallessin, i aleshores l’oncle li va respondre:

«No ho veus, que aquest imbècil us durà la desgràcia…?».

Ni la mare ni jo no sabíem de què parlaven, però més endavant vaig deduir que el pare havia comprat un camió de retalls que havien estat robats de la fàbrica. Segons semblava, no era la primera vegada que ho feia, però com que l’oncle no en volia saber res, ell tot sol tancava els tractes i ho organitzava de tal manera que els sacs anaven directament a qui els havia de comprar. Aquell cop, per una equivocació del transportista, els sacs havien estat descarregats al magatzem i l’oncle va veure de seguida el sidral que s’acostava.

«Això ho fa tothom, noi…», argumentà el pare al cap d’una estona, sense ni tan sols alçar-se. I després afegí: «Si tu no et vols guanyar la vida, més val que vagis pel teu compte». Aleshores l’oncle començà a cridar i el pare es posà dret, amb la cara esblaimada i sense sang als llavis. «No cridis», el va advertir amb un fil de veu, però l’oncle semblava que hagués perdut el seny i no feia més que retreure-li coses. Picava cops a la paret amb les mans i deia que no es podia treballar amb algú que cada dos per tres canviava de criteri, que estava cansat de les seves manies, que el mirés sempre de reüll, com si li perdonés la vida, que estava tip de sentir animalades i que s’emboliqués en històries que només servien per tocar els collons a la gent.

«Tant pintar rètols», deia, «tant presumir al bar de com et van de bé les coses, i després t’emmerdes. Ets un bocamoll, un orellut, un titella».

Llavors el pare li va clavar una empenta i l’oncle, sense voler, va trencar un vidre de la porta amb el colze. Jo no sabia què fer. Estava al costat de la mare que, plorant, els demanava que no es barallessin. A ella li baixaven unes llàgrimes grosses per les galtes i, en un moment determinat, es va tapar la cara amb les mans, i a mi, que també tenia un nus al coll, em van fallar les cames. Va ser un segon, menys i tot, però vaig notar que la mare m’agafava per sota del braç. Tenia vergonya de tot, d’aquella escena, d’haver perdut un moment el món de vista, de no poder fer res… Després vaig sentir un cop de porta sorollós, brutal, i l’oncle que, tot marxant, repetia allò de bocamoll, orellut, titella, imbècil…

A partir d’aquell dia a casa no es va poder parlar de l’oncle, ni de la tieta Neli i les meves cosines. La mare tampoc no podia anar a veure la seva germana, i va haver d’intervenir una altra vegada l’oncle Sebastià per resoldre els temes de diners.

I van determinar que el pare es quedés amb el magatzem i una part petita del gènere. Cada dia, enderiat com estava, sortia de casa a les cinc del matí per anar a la feina amb bicicleta. Es posava a triar, gairebé no menjava, es va aprimar, i als vespres tornava tard, més brut i de més mal humor que mai. Hi havia setmanes que gairebé ni el vèiem. S’havia convertit en uns sorolls que vaig aprendre a reconèixer del llit estant: la tos del matí, quan es llevava, les remors de quan als vespres menjava, els pets que feia en posar-se al llit… Treballava els diumenges i tot, no parava mai, i un dia que d’amagat va venir la tia Neli vaig sentir que la mare li explicava que darrerament li donava una mica més de diners, que tot anava bé, tret que el pare s’estava matant de treballar.

«Com que no hi és mai estic més tranquil·la, però això no sé com s’acabarà…».

«Malament», va dir la tia. «Com sempre…».

Jo, que ja havia començat l’escola, em passava els dies sense fer res, potser més avorrit i tot que abans. A l’aula, els altres nois parlaven, dibuixaven, escrivien, però jo no recordo haver escrit mai res, ni haver sortit a la pissarra, ni haver obert el llibre. Ho vaig fer, és clar, però se m’ha esborrat completament de la memòria. De fet, de l’escola, en recordo ben poques coses: recordo quan em van regalar un plumier, i l’any que per primera vegada vam fer servir la tinta. L’escola s’havia tornat un indret feixuc on les hores mai no acabaven de passar. Dins l’aula sempre hi havia un núvol tènue i blanquinós, com si el polsim que desprenia el guix del mestre s’escampés per damunt dels nostres caps i després caigués a poc a poc, de manera imperceptible, fins a dipositar-se en els nostres cabells, a la roba, a les sabates, a terra i tot…

A través de la finestra jo no veia més que el cel gris, embromat, sense vida. El mestre vestia de negre i sempre duia corbata. Aquell any era un home baixet, camacurt, una mica calb i de cara rodona que parlava un castellà molt estrany i que ens tractava de vostè. S’enfilava a la tarima amb una certa dificultat, es girava cap a nosaltres, ens mirava i deia coses així:

«Van a hacer ustedes un esfuerzo esta mañana para entender las nociones básicas de historia que sin duda les serán útiles en el futuro…».

Aquella veu m’arribava de lluny i era com un eco que s’apropava lentament, sinuós, que després m’envoltava amb parsimònia, i finalment em fregava el clatell com una mà gèlida i esfereïdora que s’acabava perdent en les fredors del fons de l’aula, en un indret remot, on reverberava de manera gairebé inaudible i del tot misteriosa durant hores i hores.

Però si una cosa m’atreia era la claror verdosa de pluja que entrava per les finestres. Algun matí m’havia semblat veure el reflex daurat d’una mica de sol als vidres. En canvi altres vegades es feia encara més fosc del normal i més enllà de les finestres únicament endevinava unes negrors aquoses, com si l’aula sencera hagués estat submergida en una mar insondable i silenciosa de la qual estava segur que no podríem sortir mai més.

Finalment encenien el llum i els quatre globus grocs que penjaven del sostre eren remots i inútils. Els mirava alçant només els ulls, sense moure el cap. Estava convençut que un dia o l’altre aquells globus caurien i provocarien una explosió terrible. O que s’apagarien sobtadament, i ens hauríem de quedar quiets per sempre més, asseguts als pupitres, a les fosques, endevinant els moviments dels altres, notant com el fred ens entrava a poc a poc per les mànigues, s’enfilava pels carnals dels pantalons, passava després com una serp petita pels cabells, el clatell i el coll de la camisa per acabar relliscant esquena avall. I també es filtrava per la roba fins a arrapar-se als ossos tan poderosament que, n’estava segur, no ens podríem bellugar mai més…

Res era pitjor que el desempar que sentia a l’escola els dies sense llum, els dies interminables d’hivern, aclaparat per una solitud infinita que, tanmateix, m’acollia en una tristesa que no solament era meva. L’aula, l’escola sencera, eren tocades d’aquell fred que, a l’hora de plegar, s’escampava pels carrers també sense llum, es transformava en una ganyota negra a les portes de les cases, lluïa estantissa a les finestres, s’obria una mica a les botigues buides, als bars gèlids i morts. Jo aleshores no havia anat a gaire llocs de la ciutat, però me la imaginava fosca, bruta, recorreguda per tramvies que en rodar per les vies gemegaven estridents, i habitada només pels fantasmes dels qui no havien resistit els anys pitjors.

Van operar el Perico i, amb l’excusa d’anar-lo a visitar, els de la colla ens vam tornar a veure. Va ser el mateix que les altres vegades: l’Antonio deia que la ferreteria era una merda, que es passava els dies pujant i baixant escales per vendre mitja dotzena de cargols, una balda, claus, un martell… El Ramon deia que estava bé a la botiga dels pares, que el deixaven fer, que no li preguntaven res, i que entrava i sortia quan li venia de gust… Continuava amb la dèria de fer-se aviador, i es veu que fins i tot havia anat a informar-se del que calia fer. El Salvador gairebé ni el vèiem. Aleshores ja anava a la mateixa escola que el Joanet i jo, però a unes aules diferents, amb els nois que feien el batxillerat. A mi em van dir que feia mala cara, i van voler saber si me la pelava massa. Els vaig respondre que estava cansat, que només era això, però en realitat aquells van ser els pitjors dies de la meva vida.

I a casa també es repetia tot: els sorolls que m’arribaven del menjador quan de nit el pare tornava, jo que m’arraulia al llit i tancava els ulls, el cop sec de quan ell tancava un calaix, la petita explosió de quan destapava la gasosa… Em semblava que el sentia mastegar, que el sentia arrencar un tros de pa de la barra, que el sentia engolir les patates fredes… Els diumenges que no treballava se’ls passava al llit, dormint, i es llevava a mitja tarda, amb una barba de dos o tres dies, despentinat, i demanava el dinar. De vegades em mirava com si m’odiés, i a la mare també la tractava malament. Després se n’anava al bar i tornava quan nosaltres ja érem al llit, fent veure que dormíem.

El que més por em feia era que, un dia, el pare decidís que havia de deixar l’escola per anar a treballar amb ell. M’imaginava a mi mateix perdut entre les rengleres de sacs estibats, o assegut davant la triadora i havent de passar les hores classificant els retalls empolsegats… El pare em miraria sempre d’aquella manera estranya, de tant en tant em clavaria un calbot, o a l’hora d’esmorzar es riuria de mi davant els altres homes que també serien al bar… Si m’hi feia anar, em deia, marxaria de casa, me n’aniria, començaria a caminar i no tornaria mai més… I, tothora, tant de dia com de nit, no feia més que donar voltes a aquella idea terrible que, en els meus pensaments, convertia l’escola en un mal menor, en un refugi, en un indret avorrit on, tanmateix, ningú no em molestava. Però, a mesura que el pare tenia més i més feina, jo veia acostar-se ràpidament l’hora fatídica en què em diria que ja n’hi havia prou de perdre el temps, que m’havia de treure la mandra de les orelles, que m’havia de guanyar la vida, que havia d’anar amb ell, que així aprendria el pa que s’hi dóna, que ja n’hi havia prou de fer el gandul…

Amb tot això, el llibre que el César m’havia deixat no gosava ni obrir-lo. Tenia la impressió que així que ho fes entraria el pare, me’l prendria de les mans i el llençaria a les escombraries. Quan alguna tarda sortia al carrer tampoc no pensava a llegir. El Joanet i jo estàvem desanimats. Ell deia que es volia posar a treballar de seguida, que l’escola no li servia per a res. A mi m’aclaparaven més que mai la por, la tristesa i el desconcert que sentia dintre meu. De vegades identificava amb nitidesa aquests sentiments i podia arribar a determinar-ne les causes: tenia por de l’actitud del pare, temia les seves reaccions, em feia pànic que em pegués o que em mirés amb aquells ulls febrosos… Haver de tenir un germà m’entristia, m’aïllava dels altres, aprofundia la meva solitud. I no entenia per què anava a l’escola, ni sabia què acabaria fent al cap d’uns anys, em costava d’imaginar-me passant les hores al magatzem, havent de remenar sempre draps bruts…

Els moments pitjors eren a les nits, quan tancava els ulls i em quedava immòbil, sense poder dormir, atent a les remors i als sospirs. Aleshores unes sabates que queien a terra em feien estremir, el grinyol de la porta de l’armari m’angoixava, la mica de claror que entrava per la finestra em feia témer que ja es fes de dia… D’altra banda, la fal·lera de masturbar-me m’havia passat. No tenia ganes de res, només volia que s’esborrés el temps, que es deturés del tot, que a la meva vida no hi hagués cap novetat… A les tardes, en sortir de l’escola, el Joanet i jo de vegades ens quedàvem al bar dels futbolins, mirant la gent que passava pel carrer, adonant-nos que cada dia es feia fosc més aviat, constatant que ja ens havíem de posar un jersei, i jo no li deia res, però sentia que la nostra vida era absurda i no tenia sentit.

«Estàs pitjor que jo…», em deia ell, mirant-me.

Un dia vaig dur el llibre de la pesta a l’escola i, mentre el professor parlava de no sé què, el vaig posar a sobre el pupitre. El vaig obrir amb cura que no em veiessin i, de seguida, vaig quedar captivat per la manera com Defoe explicava l’inici de la malaltia. Però em feia cosa continuar, no volia que el mestre m’enxampés llegint llibres que no eren de la classe, de manera que el vaig tancar amb la intuïció que quan el pogués llegir hi descobriria un món espaordidor. De fet, em vaig aprendre de memòria les primeres ratlles i tant a l’escola com a casa les evocava sovint, amb els ulls tancats. «Fue en los comienzos de septiembre de 1664 cuando, mezclado entre los demás vecinos, escuché durante una charla habitual que la peste había vuelto a Holanda…». No sé què tenia aquest inici que el trobés tan extraordinari. Jo no hi entenia, però em feia la impressió que d’una manera ràpida i clara es dibuixava una escena, una situació i una amenaça. En tot cas, durant dies vaig viure amb aquella esperança que em consolava: tenia un altre llibre per llegir, no estava del tot sol. I mentre sopava, quan era a l’escola, passejant pel carrer, si em venia al cap aquell començament el rebia amb una barreja de joia i de neguit; era com rebre un secret: «Fue en los comienzos de septiembre de 1664 cuando, mezclado entre los demás vecinos, escuché durante una charla habitual que la peste había vuelto a Holanda…».

Aquella tardor la tieta Mercè i el seu marit es van comprar una rubia, que era un cotxe amb la carrosseria de fusta. Estranyament van voler que l’anéssim a veure i ens van advertir que també hi seria l’oncle Sebastià. Visitar la tieta sempre era delicat i el pare, com que estava segur que si hi anava es trobaria amb l’oncle Pere, va decidir que nosaltres no hi aniríem, i va enviar la mare a donar-los l’encàrrec. Però la mare va tornar dient que, segons la Mercè, el Sebastià volia que hi anéssim tots, que la família no anava bé i que havíem de parlar. Que jo sabés mai no s’havia fet una reunió com aquella i el pare va passar uns dies terribles, perquè d’una banda no es volia trobar amb l’oncle, i menys encara davant els altres, però tampoc no gosava desobeir el Sebastià. Així que, aquella setmana, tot van ser nervis, males cares i crits. Un dia la mare va dir a una veïna que no podia més, que no tenia aire per respirar, que sempre li tremolaven les cames, que de vegades se li escapava el pipí…

«Doncs a tu ara no et convé tenir disgustos…», va comentar la veïna, i la mare se la va quedar mirant sense saber què dir.

Però el pare era com si no s’adonés de res. En la seva manera de ser hi havia una cosa invencible, salvatge, i alhora se’l veia atrapat, indefens, rabiós i cec per aquella dèria d’imposar la seva autoritat als qui l’envoltàvem.

Qualsevol cosa era motiu per fer retrets, per llançar la cadira contra la paret, per clavar un cop de porta i per insultar. A la mare, li deia sovint que era una desgraciada, una merda, i que sense ell es fotria de gana, i a mi em posava un dit enorme, gruixut i amenaçador davant els ulls i m’advertia que no volia ganduls a casa, amb la qual cosa m’avisava, sense dir-ho, que aviat hauria d’anar amb ell al magatzem i que em deixés estar de llibres. «Em mataré», pensava jo aleshores, i especialment ho pensava quan, en veure’m al mirall mentre em rentava, m’adonava que ell i jo teníem una certa semblança: els mateixos ulls clars, els mateixos llavis prims… Aleshores em venien ganes de plorar. Em mullava de seguida la cara per tal que la mare no se n’adonés, i me n’anava a l’escola amb un nus al coll. Naturalment ni ell, ni jo, ni la mare no sabíem fins a quin punt era injust i innecessari haver de viure d’aquella manera. Ella de vegades encara semblava que el volgués justificar i més d’un cop li havia sentit dir que tot i el mal caràcter, el pare tenia bon cor, que es desvivia per nosaltres, que es treia el pa de la boca, que per la diada de Reis es gastava el que tenia i el que no tenia en joguines…

«Però és com el meu sogre», afegia la mare quan parlava amb algú. «Parla massa, es posa nerviós, perd el control…».

Jo ho veia diferent. Jo pensava que li feia nosa, que per una raó o l’altra no li agradava, que hauria preferit que no hagués nascut. Si en comptes de morir-se el nen m’hagués mort jo, aquella casa hauria estat una bassa d’oli i un racó de pau. Sempre deien que el nen era tan ros, amb aquells ulls de color blau que el feien semblar un àngel… En mi hi havia alguna cosa que el molestava i li desagradava profundament. Potser era el fet que jo tendís a parlar poc i que no tingués gaires ganes de fer bromes. No ho sé.

Finalment, un diumenge a la tarda, a l’hora del cafè vam anar a casa de la tieta per veure la rubia. El pare es va afaitar amb dues passades, es va rentar de dalt a baix, es va canviar la roba i es va pentinar amb brillantina. Semblava una altra persona. La mare també es va posar el vestit de mudar i a mi em van enllustrar les sabates i em van cordar un coll dur a la camisa. Feia temps que no tenia aquella sensació de festa i, tot i que visitar la família no m’atreia, era agradable veure el pare tan net i més parlador.

La mare també feia goig. Anava ben pentinada, es va posar una mica de pólvores a la cara i fins i tot es va fer una ratlleta als ulls. A mi aquell dia em va fer il·lusió caminar enmig dels pares, i sé que no parava de pensar que potser les tensions només eren un mal moment, que tal com deia la mare el pare tenia bon cor…

Però la reunió va ser un desastre perquè, segons vam saber després, l’oncle Sebastià no hi seria i tot havia estat cosa de la tieta Mercè, que volia reconciliar els seus dos germanets, tal com deia ella. De manera que ens vam trobar les tietes Mercè i Carme, l’oncle Pere, la tieta Neli, les meves dues cosines, el pare, la mare i jo. L’altra cosina, l’Imma, no hi era, i tampoc no recordo el marit de la Mercè, l’oncle Ramon, que segons vaig sentir havia anat a treure el cotxe del garatge, ni la tieta Lourdes.

La Mercè ens va fer seure a la sala de la galeria vidriada, a l’entorn d’una taula baixa. Duia, com sempre, una faldilla estreta que li dibuixava un cul enorme, i un jersei escotat. Em vaig adonar que tenia la pell completament pigada, que tractava la minyona amb fredor i que estava nerviosa…

«Nena», li feia a aquella noia jove que duia un davantal blanc, «ja t’he dit que ens portis el cafè aquí mateix?».

«Sí, senyora», responia la noia. I ella afegia:

«Doncs no t’encantis, que es per avui…».

Feia temps que no veia la tieta Carme i la vaig trobar millor que altres vegades. No es podia queixar, deia, tenia bones clientes, la nena li treballava, però no podia oblidar aquella nit de l’accident… L’oncle Pere es va asseure a l’altra banda de la taula, lluny de nosaltres, i la mare va agafar l’Esther per la mà i li va demanar com estava.

«Si no fóssim tots tan tossuts…», va dir en un moment determinat la tieta Mercè.

«Uns més que altres», va mormolar l’oncle Pere fent veure que mirava a l’exterior, a la qual cosa el pare no va respondre.

No sabria dir del cert si ells dos tenien ganes de reconciliar-se o no. De vegades em feia l’efecte que sí, que estaven cansats de no sopar junts i fins i tot de no poder discutir. Però també hi havia vegades que em semblava el contrari, perquè el pare actuava com si l’oncle s’hagués fos, com si mai no hagués existit. En una ocasió una veïna va preguntar al pare pel seu germà.

«Fa temps que no veig el seu germà…», va fer aquella dona, i el pare li va respondre que el seu germà se l’havia endut un riu de merda. «Quines coses de dir…», va comentar ella, i ell la va deixar amb la paraula a la boca. Però el coneixia tothom, i sabien que tenia aquells rampells.

Quan la noia ens va dur el cafè, la tieta va servir les tasses. Cada vegada que es tirava endavant ensenyava els pits, que també els tenia pigats, fins que en un moment determinat el pare li va dir:

«Noia, per posar el cafè no cal que ens ensenyis les mamelles…».

«Però si no hi ha ningú…», va fer ella, i ell va replicar:

«Que no ho veus que al nano se li’n van els ulls».

Em voldria haver fos allí mateix. Em vaig enrojolar, se’m van posar els ulls plorosos i em va començar a rodar el cap.

«Pobrissó», em va dir ella fent-me una carícia a la galta. «Si la tieta ja és vella…».

Per sort, la mare em va demanar si volia un got de llet, i la noia me’l va dur de seguida. Després no sé de què van parlar. Jo mai no havia odiat tant el pare com aquella tarda. Vaig pensar a matar-lo, a no parlar-li mai més, a fer-li tant de mal com pogués… Em sentia les galtes enceses i, quan alçava els ulls per mirar-lo, d’esquitllentes, el curiós era que, com que anava ben vestit, el trobava agradable, molt més agradable que altres vegades, somrient i tot… Però només em podia repetir a mi mateix que allò que m’havia fet no li ho perdonaria, que si tornava a fer una cosa així me li llançaria al damunt i començaria a pegar-li encara que després ell em desfés la cara a cops, amb aquells punys de ferro que tenia… Les veus que ressonaven al meu voltant, unes veus cada vegada més fortes, em van fer aixecar el cap i, de sobte, vaig veure el pare dret i cridant.

«Aquest fill de puta…» em va semblar que em deia, però en realitat s’adreçava a l’oncle. «Em volia denunciar…», va afegir després.

«Ets un imbècil…», va fer l’oncle tranquil·lament, per tota resposta.

«No us baralleu, feu el favor», va dir la tieta Carme. I la cosineta Lola es va posar a plorar en silenci, al costat de la seva mare.

«La puta que us va parir! La puta que us va parir a tots!», va cridar el pare. I amb un gest lleu va indicar a la mare que marxàvem.

En ser al carrer, al contrari del que havia passat altres vegades, el pare va semblar que es tranquil·litzava, i al cap d’una estona va demanar a la mare:

«Què et sembla, aquests fills de puta?», i la mare únicament va fer que sí amb el cap.

Després, tot anant cap a casa, el pare va dir que per treure’s de sobre la merda dels seus germans aniríem a fer un berenar sopar al bar on jugava a cartes. Era un local gran, a tocar del cinema Maragall. Jo no hi havia entrat mai, i em va semblar ple de fum i de gent sorollosa. Però el pare així que començà a saludar gent, va semblar que s’oblidava d’allò que havia passat a casa la tieta. Només de tant en tant es mirava la mare i li preguntava:

«Estàs bé?». I ella responia que sí. «És que està prenyada…», explicava el pare a tothom.

El cambrer es deia Juanito i el pare el tractava amb molta familiaritat. Juanito aquí, Juanito allà. Al cap d’una estona el pare es va posar a riure. No recordava haver-lo vist riure mai d’aquella manera, feliç, content, alliberat. La mare, tan ben vestida, en aquell bar semblava una marquesa. Després va venir a la taula l’home que feia els transports al pare. Fumava molt i duia un got de vi a la mà.

«Vostè, senyora», va dir el transportista, «no sap la sort que té de tenir un marit així. Treu els calés de sota les pedres…».

I el pare va repetir el que ja li havia sentit alguna altra vegada.

«Quan en tingui de debò compraré una casa i hi fotré una estora ben gruixuda, perquè quan vinguin les meves germanes s’hi enfonsin fins a la xona».

Era una altra persona. Era simpàtic amb el cambrer, tractava de tu a tothom, i fins i tot va explicar un acudit verd que va fer riure el cambrer. El transportista, que estava dret al seu costat, el va abraçar amicalment per l’esquena i va dir que era un tio collonut.

Després va venir a la taula un senyor gran que, segons el pare, escrivia novel·les de lladres i serenos. Era un home prim, anava mal afaitat i li faltaven moltes dents, però a mi em va fascinar la idea de ser davant d’un home que escrivia llibres.

«Que t’agrada llegir?», em va preguntar aquell home. I la mare va respondre que darrerament no deixava els llibres, que de vegades fins i tot en tenia un a sota del coixí. «Això està bé», va fer l’home prim. «Jo a la teva edat encara no havia llegit res de res. Però després…».

Em mirava l’escriptor, que es prenia un conyac a poc a poc, xarrupant lentament. Tenia ganes de demanar-li com s’escrivia un llibre, com es feia per inventar-se històries, si costava que els personatges semblessin de debò… Però no gosava dir res perquè no entenia que el pare pogués conèixer un home així. I devia ser aleshores quan vaig pensar per primera vegada que potser jo també podia escriure. No ho diria a ningú, no en parlaria ni al Joanet, però així que tingués una estona començaria a explicar en un paper la història d’un noi que vivia en un país plujós, en una casa gran, envoltada de jardins fastuosos dels quals no sortia perquè estava malalt. Aquest noi tindria la il·lusió de conèixer el món que hi havia més enllà del jardí i, com que no ho podia fer, se l’inventava. S’inventava com eren les cases, com eren els carrers, com eren les persones… S’ho inventava tot. El llibre es diria Corriendo detrás de las palomas. No en parlaria ni tan sols al César, ni a la senyora Rosalia, a ningú. Seria el meu secret, l’única cosa seriosa a la meva vida, el que em permetria suportar-ho tot, haver de treballar amb el pare, continuar un temps més a l’escola, aquell germà que havia de néixer…

Ja fosc, vam tornar a casa sota una pluja fina. A mig camí el pare em va clavar un copet amable al clatell.

«Com va això?», em va preguntar.

«Bé», li vaig respondre. I res més.

El pare va passar uns dies la mar de bé. De sobte resultava que coneixia gent, que era amable, que podia arribar a manifestar una certa tendresa… Ho feia a través de gestos que per a una persona externa a la família haurien passat desapercebuts, i que, tanmateix, per a nosaltres eren altament significatius: quan caminaves al seu costat et posava la mà a l’espatlla, si deies res t’escoltava en silenci, algun vespre demanà a la mare si tenia ganes d’anar al cinema, li va donar més diners del normal per tal que pagués els deutes a la botiga…

«Si sempre estigués així, oi?», va dir la mare en un moment determinat.

Perquè, efectivament, després de la reunió a casa la tieta Mercè, després d’haver anat al bar, el pare plegava més d’hora de la feina, venia a sopar amb nosaltres i fins i tot, abans d’anar a dormir, volia que l’acompanyés a la font per tal d’omplir un gran cubell d’aigua i que la mare no n’hagués d’anar a buscar en tot el dia. Un vespre, mentre s’omplien les galledes que havíem de traginar, em va tornar a dir:

«Com va això?». I jo també li vaig respondre que tot anava bé.

«N’estàs segur?», va insistir ell.

«Sí…», va ser la meva resposta, més temorós que altra cosa. I al cap d’una estona ell em va preguntar si ja sabia allò del nano que havia de néixer, a la qual cosa li vaig respondre que sí.

«Molt bé», va fer. «Veuràs com no us faltarà de res…», va concloure.

Ell i jo mai no havíem tingut una conversa tan llarga i, de camí a casa, amb una galleda mig plena a cada mà, em vaig dir que benvingut fos el naixement de la criatura si ens havia de dur tants beneficis… L’endemà ho vaig comentar al Joanet, que tenia unes idees molt clares amb relació als adults i em va advertir:

«No te’n refiïs. Els passarà alguna cosa i tot tornarà a ser emprenyador com abans…».

Però durant uns dies les coses van funcionar, i a mi em semblava mentida que a casa s’hagués instal·lat aquella pau desconeguda. Quan tornava de l’escola em podia asseure al llit, em tapava les cames amb una manta, tancava els ulls i recordava les primeres ratlles del llibre de Defoe: «Fue en los comienzos de septiembre de 1664 cuando, mezclado entre los demàs vecinos, escuché durante una charla habitual que la peste había vuelto a Holanda…».

No gosava obrir-lo i continuar llegint perquè em feia por d’espatllar les coses. De fet, en tenia prou amb aquell inici, no em calia avançar, i a mesura que hi pensava el trobava més i més encertat i m’era fàcil d’imaginar l’escena: com que ens parlava de feia molts anys, la gent vestia de manera diferent de nosaltres, com si fos una pel·lícula amb pirates i vaixells de fusta… Perquè l’escena tenia lloc en una ciutat portuària. Veia el clima boirós, inestable i humit de setembre, un carrer amb gent que sortia de les cases i que caminava… Un grup de persones es destacava de la resta. Parlaven, i de fet era com si la càmera s’hi acostés, com si em mostrés en primer pla les cares d’aquells veïns entre els quals hi havia l’home que ens explicava la història… L’un tenia el nas gros i vermell, l’altre tenia els ulls negres, hi havia un home gras amb la mirada perduda… Deien amb naturalitat allò de la pesta, que era una cosa terrible, com si res del que pogués passar no els afectés ben bé a ells…

Als matins, el Joanet havia agafat el costum de venir-me a buscar a casa per anar plegats a l’escola. Jo era com si intuís el moment en què havia d’arribar i, abans i tot que aparegués al pati, ja deia: «el Joanet». Però la mare no s’adonava que jo tenia aquell do sobrenatural i m’ajudava a posar-me la bossa a l’esquena com si res. Llavors apareixia el Joanet, sempre més abrigat del compte, i deia «bon dia». Jo mirava la mare i ella parava la galta perquè li fes el petó. No estava tan prima, semblava més bonica, i se la veia més contenta.

«Com va?», em demanava el Joanet així que sortíem. I jo, com que sabia que es referia al pare, li responia que tot anava bé. «Quina sort que tens…». I anàvem a l’escola a poc a poc, amb les mans a la butxaca, sense gaires ganes de parlar. Però la veritat era que realment em sentia afortunat, perquè si el pare estava bé tot canviava.

L’única cosa estranya que vaig detectar aquells dies era que, el pare, canviava el nom de les coses expressament. No ho feia per riure, vull dir que no era ben bé una broma, però tampoc no era que s’equivoqués. A la seva manera allò era una prova, una mena de provocació que, si no sabies superar adequadament, en unes altres circumstàncies podia tenir conseqüències greus. Però com que de moment estava de bones, tal com deia la mare, tot quedava més o menys en unes petites anècdotes que el Joanet no acabava d’entendre.

«Passa’m el sidral…», feia el pare assenyalant el saler. I la mare, que en aquestes coses també havia desenvolupat un sentit especial, l’entenia. O bé el pare deia: «Per sortir, posa’t la manta al coll, noia», i aleshores la mare s’havia de nuar un mocador fi a l’escot de la brusa perquè, segons el pare, des que estava prenyada tothom li mirava els pits.

Després també hi havia altres coses, poc importants, però que jo observava amb deteniment perquè qualsevol d’aquelles minúcies podia donar peu que s’acabés l’estat de gràcia en què vivíem. I entre totes, potser les més evidents eren les mirades i la quantitat d’energia que el pare dedicava a les coses. Les mirades eren certament claus. Si et mirava fixament, amb els ulls desmesuradament oberts, com si semblés una mica boig, volia dir que tot s’estava acabant, encara que de moment fes broma; i si es posava a treballar d’una manera incansable, més hores que ningú, si es passava nits seguides sense dormir, o s’estava dos o tres dies sense dir res, era clar que d’un moment a l’altre esclataria la tempesta. Aleshores, de seguida feia mala cara, de seguida semblava devastat i al límit de les seves forces, però això era únicament una aparença perquè, en realitat, resistia més enllà del que era imaginable. Quan ja no podia més, dormia una estona, després es rentava, i de seguida semblava que hagués rejovenit i tot. Perquè en ell tot era sempre imprevisible. Es podia barallar amb el noi que li servia els esmorzars, i tot seguit amb l’home que li anava a greixar la porta metàl·lica… Sempre li quedaven forces per discutir, per imposar el seu criteri, per abatre furiosament el contrincant… I, al costat d’això, l’envaïa una gran feblesa quan algú de la família es posava malalt. Llavors canviava de cara, se li esborrava el color dels llavis, tremolava per no res, podia plorar com una criatura perquè un conegut seu tenia febre i el metge havia dit que potser era pulmonia…

Però en comptes de succeir res d’això, aquells dies el pare va començar a prendre decisions més aviat estranyes. La més sorprenent va ser que la tieta Lourdes comencés a treballar amb ell, és a dir, que es passés el dia a la triadora seleccionant retalls. Havia tingut no sé quin problema amb la tieta Carme i el pare aprofità l’ocasió per oferir-li la feina. Ell, que cada dia tenia més clients, havia de sortir a fer visites per comprar o per vendre, de manera que li calia algú per triar el gènere, per vigilar el magatzem. I, d’altra banda, tal com li vaig sentir a dir una nit a casa, de passada fotia les seves germanetes i el seu germanet.

De vegades, quan plegaven del magatzem, el pare duia la tieta a sopar a casa. Aleshores la mare havia de preparar una palangana d’aigua tèbia perquè ella es pogués rentar, i després es passava una hora asseguda a taula, amb un mirallet a la mà, posant-se pólvores i pintant-se els ulls de color fosc i els llavis d’un vermell molt brillant. Ho feia a poc a poc, sense dir res, en silenci, perquè, segons va explicar el primer dia, estava cansada i no tenia ni esma per obrir la boca.

Potser sí que era més simpàtica que les altres tietes, però de moment a mi no m’ho va semblar gens. I a la mare tampoc no li feia cap gràcia haver de cuinar per a una persona més, però, com que passàvem aquella bona temporada, no deia res. Només de tant en tant, quan el pare no hi era, deixava anar, com aquell que no vol la cosa, algunes històries de la tieta Lourdes perquè jo les sentís. Que ja no veia aquell home casat que la mantenia, que s’havia barallat amb la tieta Carme i no la volia ajudar més a la perruqueria, que no sabia fer res, que mai no havia treballat, que havia anat a veure l’oncle Sebastià per demanar-li consell… La idea que treballés amb el pare era, doncs, de l’oncle Sebastià, i no estava malament perquè així el pare tenia algú de confiança que l’ajudés i, com que aquella feina es podia aprendre de seguida…

«El que no deu haver dit el Sebastià», feia la mare, «és que vingui a rentar-se a casa, perquè sóc jo qui va a buscar les galledes d’aigua… I tampoc no deu haver dit que cada dos per tres es quedi a sopar…».

A mi aquella tieta em feia gràcia perquè era més aviat lletja, però sempre estava pendent del seu aspecte. Al marge de l’estona que es passava davant el mirall hi havia allò que feia amb la roba: un cop duia la cara pintada es canviava la roba, es vestia com per anar a un casament, i en realitat només havia de sopar amb nosaltres. La mare, sempre li deia:

«Que eleganta que vas…». A la qual cosa ella contestava:

«Ai no, nena, quatre coses velles…».

De fet, aquells dies, tret d’allò de la tieta Lourdes, a mi em va semblar que la vida es paralitzava. No llegia, a l’escola no feia absolutament res, quan sortíem al pati el Joanet i jo ens assèiem a xerrar, a l’hora de dinar menjava sense dir res a la mare, les tardes es feien eternes a l’aula, abatuts per la buidor feixuga i la veu esquerdada del mestre…

Als vespres, en plegar de l’escola, tornàvem a casa tan a poc a poc com podíem. Ens aturàvem a la botiga de llegums dels pares del Ramon. El Ramon duia una bata de color beix i, tan ros com era i sempre somrient, atenia les clientes amb força traça. Però és clar, no tenia temps per a nosaltres, i quedàvem de veure’ns el dissabte al vespre al bar dels futbolins, tot i que després la majoria de vegades no s’hi presentava. En canvi l’Antonio de vegades ens venia a buscar a l’escola. Aleshores ens posàvem a caminar tots tres i ell ens deia que l’havien enviat a fer un encàrrec i que allargava la cosa abans de tornar a la feina… Repetia que estava tip que el manessin, que la ferreteria era un cau de fills de puta, que hi havia un home petit, prim, que era dels nacionals i que vigilava els altres… A ell, segons deia, li tenien mania, i més d’una vegada l’havien amenaçat d’acomiadar-lo. D’altra banda coneixia uns del mercat que tenien una parada de peix. Li havien ofert d’anar-hi a vendre, però s’havia de llevar a les cinc del matí, i no sabia què fer…

«El fotut de treballar», insistia, «és que ja no t’ho pots treure de sobre. És per sempre… Per això ara veig que el Salvador te més sort que nosaltres, encara que el seu pare no el deixi ni olorar el carrer amb la merda del dibuix lineal…».

L’Antonio i el Joanet coincidien a dir que la vida era una merda i que més hauria valgut no haver nascut. Jo no sabia què pensar. Quan el pare estava malament, quan se li girava la cleca, segons deia la mare, i es posava com una fera, aleshores res no era fàcil, però malgrat tot hi havia coses que m’agradava de conèixer, com per exemple les converses que es podien tenir amb el César i la senyora Rosalia, o fins i tot anar al bar amb el pare i veure com era de prop algú que escrivia llibres. No ho sé, m’agradava donar voltes a aquestes coses, pensar que potser l’escriptor Defoe també era un home vell i sense dents, que també anava al bar… Però era veritat que de sobte tot es podia capgirar i fer-se insuportable.

Tenia ganes de veure el César, però com que no avançava en la lectura del llibre em feia vergonya anar-lo a veure i dir-li que només havent-ne llegit tres ratlles ja en tenia prou, que m’hi sentia vivament implicat encara que no anés més enllà d’aquelles primeres paraules que em sabia de memòria… «Fue en los comienzos de septiembre de 1664 cuando, mezclado entre los demàs vecinos, escuché durante una charla habitual que la peste había vuelto a Holanda…». D’altra banda ni a ells ni a ningú no els podia explicar que dedicava les hores a observar el pare i la tieta Lourdes, a controlar el que jo en deia les pulsions de casa, els ritmes que em permetien de saber a l’avançada quan esclataria una tempesta… Tampoc no els sabria explicar com era d’important no pas que el pare canviés els noms de les coses, sinó quina mena de nom fals triava… Si per dir a la mare que apagués la ràdio deia «apaga l’olla aquesta…», no hi havia massa perill. Si, en canvi, deia «apaga la màquina…», ja podíem començar a tremolar. Potser era perquè les màquines li tocaven els collons, tant com haver d’anar a buscar gel a la fàbrica si no vigilava quan passava el carretó que en distribuïa… En tot cas, l’olla era inofensiva, i la màquina no.

Amb tot, aquells dies no hi va haver grans entrebancs i més que res jo vivia pendent d’aquestes coses indicatives. Fins i tot vaig elaborar una teoria, en part inspirada en el que deia el Joanet, segons la qual quan no passava res d’especial calia preparar-se per a una de grossa.

«Sempre és així», deia el Joanet. «Quan tot va bé, jo ja tremolo…».

I a casa l’única tensió que es notava era no poder veure l’oncle Pere, la tieta Neli i les meves cosines. La tieta, efectivament, de vegades venia d’amagat del pare, quan ell era a treballar, però l’oncle Pere no gosava. Es veu que les coses no li anaven bé i que, en part, l’alegria del pare era perquè el seu germà s’havia equivocat en dues o tres compres i havia perdut força diners.

«El txatxo Pere…», feia el pare, amb una cantarella burleta, «l’ha cagat una altra vegada… Li han encolomat una partida de merda que no se la traurà de la sabata en anys… Però com que és tan savi…».

Malgrat tot es trobaven a faltar, i, mesos abans de Nadal, el pare ja deia que a veure què passaria aquell any, perquè de la manera que anava tot, sense que l’imbècil cedís en res… Va ser el primer senyal d’alarma seriós. Si s’obsedia en un tema, si començava a repetir la mateixa sonsònia, si per referir-se a l’oncle només deia l’imbècil, l’imbècil diu això, l’imbècil ha fet allò altre, no sé en què pensa l’imbècil, doncs això volia dir que aviat hi hauria problemes.

Un dissabte a la tarda el Joanet i jo vam anar a veure el César. Sabíem que aquell dia de la setmana havent dinat sempre hi era, perquè li agradava ajeure’s una estona, trencar una mica el son i després posar-se a llegir. El vam trobar, efectivament, assegut al pedrís, al sol, amb un llibre a les mans, i semblà content de veure’ns. Es posà a parlar amb admiració de la seva mare, que no hi era perquè havia anat amb el senyor Gaspar a visitar una coneguda que estava malalta. Segons ens va dir, a més de francès, de català i de castellà, la seva mare sabia italià, alemany i una mica de rus. El rus l’havia començat a estudiar perquè volia llegir Tolstoi en la llengua original, però llavors va tenir aquella malaltia als ulls i va decidir que, si havia de perdre la vista, segons li deia el metge, preferia dedicar-se a llegir més que no pas a aprendre idiomes. Era una dona que podia parlar de tot, deia el César, i mentre la gent preferia Poe pels contes de terror, ella l’admirava pel llibre Eureka. Sabia els noms de moltes plantes en llatí, que era l’idioma que parlaven els capellans, segons el César; coneixia els costums dels ocells; sabia històries dels déus grecs, podia recitar de memòria, en alemany, alguns dels discursos de Zaratustra, i especialment aquell que més li agradava: «De tot el que ha estat escrit, només n’estimo allò que un hom escriu amb la seva sang. Escriu amb sang: i t’adonaràs que la sang és l’esperit».

«Això és important», ens deia el César, «tot i que certament costa d’entendre. Mireu: llegir és absolutament essencial per als humans, però arriba un moment que no pots llegir qualsevol cosa. Llavors és quan tries, i si et decantes per la cultura, per l’acumulació de saber, estàs perdut. T’has de desprendre d’aquestes coses i triar el camí de la sang, el camí de la veritat difícil, el més dur, el camí que entén l’esperit com una exaltació profundament sincera…».

«Vols dir que a l’escola no cal aprendre res?», li vaig demanar jo, espontàniament.

«Doncs en certa manera sí. I estic segur que si em sentissin dir-vos això m’acusarien de dur-vos pel mal camí. Però ja m’enteneu, oi?».

«Em sembla que sí…», li vaig respondre.

El Joanet ens mirava, sorprès, i en un moment determinat afirmà que moltes coses de les que dèiem no les entenia, i que de fet no volia ni intentar-ho. En tenia prou d’adonar-se que en poc temps coneixeria gent que no li convenia, que el farien anar a llocs poc útils… S’hi deixaria dur, perquè la vida era així, deixar-se dur a llocs inconvenients.

«Mira l’Antonio, i el Perico… Què els ha passat a ells? Doncs això que dic. I a nosaltres ens passarà el mateix…».

«Potser no, home…», feia el César.

Però el Joanet assentia. Feia temps que estava malament, que no tenia cap il·lusió. La mare sempre deia que aquell noi semblava un vell, que parlava com un vell, i la veritat era que ell mateix em solia dir que estava cansat, que vivia en una mena de cansament que no es treia de sobre ni dormint.

«Només m’agrada estar amb vosaltres», ens va dir aquell dia al César i a mi.

Llavors el César ens va demanar si l’acompanyàvem a vendre papers, i entre tots tres vam treure al pati piles de diaris vells que ell arreplegava de tot arreu. Els vam lligar ben fort amb uns cordills blancs, i quan vam tenir fets uns cinc o sis paquets, els vam estibar en el que quedava d’un cotxet de criatura al qual el César havia afegit un calaixó de fusta. Les rodes estaven rovellades, però encara giraven prou. I així, empenyent aquell giny, cosa que al Joanet i a mi ens feia gràcia, vam anar carrer avall fins a cal drapaire.

Es tractava d’una botiga petita, plena de papers, ferros, fotografies velles, roba espellifada… El drapaire tenia una bàscula semblant a la del pare, potser una mica més petita i tot, i hi va pesar el paper que li duia el César. Van fer els comptes i, després, amb els diners que n’havia tret, el César va dir que ens convidava a berenar. I vam entrar en un bar on el Joanet i jo ens vam partir un entrepà de formatge i el César es va menjar un plat de tripa amb cigrons. Nosaltres vam beure aigua, però ell es va prendre un gotet de vi. Mentre menjàvem va tornar la conversa d’abans sobre les coses que sabia la mare del César, i l’important que era triar un llibre o un altre.

«La meva mare sempre diu el mateix», va fer el César, que, tot i la diferència d’edat, per l’actitud semblava un de nosaltres, però amb més coses al cap i més experiència, «ella sempre diu que la importància de la literatura no rau en els temes, sinó en la manera d’explicar-los. I em penso que té raó. A vosaltres què us sembla?», ens va preguntar, i aleshores el Joanet i jo ens vam quedar parats, perquè mai ningú no ens havia fet una pregunta com aquella.

«Ni idea…», va fer el Joanet, amb un somriure que feia temps que no li veia. «Fins i tot em costa d’entendre el que dius…».

«Només és qüestió de pensar. Quan algú us explica un fet, alguna cosa que ha succeït, no trobeu que és important la manera com ho explica?».

«És clar…», vaig contestar jo.

«Doncs aquesta és la resposta al que us deia. Un llibre mai no és únicament la història que ens conta. És com ens la conta. Hi ha un autor que es diu Azorín que pot fer pàgines i pàgines explicant com és una poma…».

Això darrer ens va fer molta gràcia i el Joanet i jo ens vam mirar. Una poma, va dir ell, és una poma, i en realitat no costa gaire de dir com és. El César li ho va discutir. Segons aquest, la poma, només la pell de la poma, podia tenir un seguit de qualitats que un bon escriptor havia de saber posar en relleu. La brillantor de la pell, els matisos del color verd, groc o vermell, si és prou madura o no… Però al marge d’allò de la poma era veritat que jo mateix havia trobat alguna cosa especial en les primeres ratlles d’aquell llibre sobre la pesta que no podia llegir, com si les paraules diguessin més del que deien realment si les llegies una a una… I, aleshores, sense pensar-ho gens ni mica, recordo que em va sorgir ben espontàniament de fer aquest comentari:

«Saps aquell llibre que em vas deixar? Doncs ara no el puc llegir, però és com si ho estigués fent sense ni obrir-lo… En tinc tantes ganes que quan el llegeixi ja me’l sabré…».

I el César, en contra del que hauria passat a casa, o a l’escola, o fins i tot amb els xicots de la colla, va trobar que el que deia era completament raonable i justificat.

«De vegades passa», va fer, «però en tot cas no has de creure que sempre serà així. I també has de saber ben clarament què t’impedeix de llegir».

«És que la meva mare ha de tenir un fill, i ara jo vaig amb el pare a buscar aigua a la font, i l’ajudo més que abans…».

Em va fer una mica de vergonya haver dit allò, però com que el Joanet ja ho sabia i ell i jo havíem parlat més d’una vegada del que em passava amb el naixement del nen, que no podia pensar-hi gaire perquè em venien al cap aquells dies tristos de tanta calor en què morí l’altre germà… El César també va dir una cosa perfectament comprensible:

«Jo, amb la meva germana, no m’hi he entès mai. Això que els germans s’han d’estimar de vegades és veritat i de vegades no ho és gens. Depèn de molts factors».

Això era, justament, el que més ens atreia d’ell: que digués les coses d’una altra manera, que en boca seva els temes semblessin diferents, que ens digués la veritat, que no ens enganyés en res…

Aquella mateixa tarda, quan el Joanet i jo vam deixar el César a casa seva, ens vam posar a parlar d’aquestes coses com feia temps que no ho fèiem. Primer que res tots dos trobàvem fantàstic que ens hagués convidat a berenar, i després coincidíem a dir, com tantes vegades, que amb els pares no era possible de parlar de la manera com ho fèiem amb el César, que si per edat no podia ser el nostre pare, poca cosa hi faltava. Però després, de sobte, mentre caminàvem, vaig notar que el Joanet tornava a estar trist, que no podia amb la seva ànima, que tenia els ulls vidriosos, com si s’hagués de posar a plorar.

«No tinc ganes de viure, tu…», va fer ell, a la qual cosa li vaig contestar que jo tampoc, però el Joanet deia la veritat i jo no. I al cap de dos dies es va tirar a la via del tren quan venia un d’aquells mercaderies llargs i sorollosos que tant ens agradava de veure passar.

Allò del Joanet va ser terrible per a tothom. El barri es va trasbalsar pel que havia fet aquell noi, però ni a mi ni al César ningú no ens preguntava res. Si ho haguessin fet els hauríem explicat que el Joanet no podia més, que l’aclaparava una gran tristesa, una tristesa que el feia viure amb por i que l’havia anat empenyent a poc a poc cap a les vies… De fet, nosaltres mateixos no ens n’havíem adonat. No havíem percebut que, amb les converses que el César i jo teníem, l’anàvem deixant cada vegada més sol. El Joanet i jo sortíem a caminar, ens explicàvem coses, però en el meu interior l’essencial s’havia desplaçat cap al César. Jo tenia l’esperança dels llibres, la il·lusió de llegir, l’impuls d’aprendre coses noves. Ell, en canvi, s’havia quedat sol, gairebé no podia compartir res amb nosaltres, i s’havia refugiat en una tristesa discreta i callada.

El dia de l’enterrament la mare del Joanet anava tota vestida de negre, semblava que estigués marejada, sense color a la cara, i només plorava i repetia alguna cosa així com «per què ho has fet, per què ho has fet…?». En canvi el pare i el germà semblaven no haver entès que el Joanet era mort. El pare no sabia on posar-se ni què havia de fer, i el germà fins i tot somreia quan la gent li estrenyia la mà per donar-li el condol, com si per una vegada a la vida se sentís important.

Jo era amb els nois de la colla. El Perico i l’Antonio feien cara d’espantats. El Ramon es treia els cabells del front i no s’estava quiet. El Salvador va venir amb americana i corbata. El Miquel tenia els ulls més grossos i foscos que mai. El Daniel estava prim, lívid. El Jaume es va posar l’uniforme de la Falange i va estar tota l’estona ferm… Jo vaig notar que el César era al meu darrere i que em posava una mà a l’espatlla. Ell sí que sabia la veritat. Vaig alçar els ulls per mirar-lo. Recordo que estàvem a punt de plorar i que ell m’acaricià els cabells. Vaig sentir una gran pena pel Joanet i, endut per aquella emoció, em deia a mi mateix que passava a ser fill del César. Ell, amb el gest tendre de tocar-me els cabells, m’acollia, i jo havia entès perfectament què em volia dir. M’eren completament indiferents les tietes, els oncles, les cosines, el germà aquell que havia de néixer, el pare… Els de la colla tampoc no m’importaven gaire. Només comptaven el germà mort, el Joanet, el César i una mica la mare, perquè segons com semblava tan trista com el pobre Joanet. La resta no tenia cap mena de valor.

Després el capellà va fer una prèdica llarga dient que allò havia estat un accident molt trist per a la família i els amics d’aquell xicot bondadós. Una família senzilla que no entenia per què Déu els sotmetia a aquella prova tan dura. Però nosaltres no érem ningú per entendre Déu, els designis del qual inevitablement se’ns escapaven…

Mentre sentia aquestes frases lentes que ressonaven en el temple, em deia que allò no havia estat cap accident. Uns homes ho havien vist tot: el Joanet s’esperava, recolzat a la paret de l’andana, i en sentir que el tren s’acostava, avançà a poc a poc cap a la via. En un moment determinat ells van cridar perquè intuïen què passaria i, certament, el Joanet va desaparèixer com si l’àngel de la guarda l’hagués agafat per dur-lo directament al cel. Tothom l’havia abandonat, fins i tot el César i jo, jo, que era el seu amic…

Després vam anar tots al cementiri del Poblenou. Caminant pels passadissos amb nínxols a banda i banda, et marejava el silenci i la barreja d’olors de flors i humitat. Davant meu anava el Perico, caminant amb dificultat, amb la pota rígida. El Ramon duia les mans a les butxaques i es mirava amb respecte les fotografies dels nínxols. Els altres nois de la colla no els vaig veure però sabia que eren entre la gent. A la seva manera, el Joanet ens havia sorprès perquè mai no ens hauríem cregut que ens deixés sense ni poder respirar. I més tard, quan van haver introduït el taüt al nínxol, el meu pare va dir:

«Ja està», i va voler anar a visitar el nen.

Davant el nínxol alt del meu germà, on no hi havia ni fotografies ni flors, la mare es va posar a plorar recolzant el cap al braç del pare. Se li notava força la panxa, tot i l’abric ample que duia. Jo tenia fred als peus i estava sense ni una llàgrima, sense ni un sol sentiment, sec, absurdament dur. Els plors de la mare em semblaven falsos, de mentides, tan de mentides com les paraules que havia dit el capellà, o el condol del mestre, que sempre havia odiat el Joanet i en canvi havia fet veure qui sap què… Però eren unes mentides que en certa manera feien mal, perquè tothom estava seriós, tothom semblava educat, i d’altra banda el cementiri no deixava de ser impressionant. De manera que em sentia tens i no entenia que, si anàvem a enterrar un amic, acabéssim plorant davant el nen, i que jo pensés aquestes coses sense ni un bri d’emoció…

Però aquella nit, i les següents, vaig somiar coses estranyes. Veia el Joanet prop de les vies, somrient i fent-me adéu amb la mà, fins que passava el mercaderies llarg i sorollós que se l’enduia. Després veia un taüt blanc a una de les taules del bar i, quan m’hi acostava, a dintre descobria el Joanet i el meu germà, l’un al costat de l’altre, abraçats, com si estiguessin dormint. Al cap d’un moment el Joanet era assegut als peus del meu llit, tot ell tacat de sang, i, amb una veu ronca i remota, em deia que no m’espantés, que no estava mort, que allò ho feia només perquè estava fart de tot i de tothom, però que nosaltres érem amics i que de tant en tant em vindria a buscar per sortir amb el César.

«Però no m’enganyis amb excuses per quedar-te sol a llegir, eh? Mira que ara ho sé tot…». I em renyava amb un dit llarg i trencat.

Als matins, quan em despertava, estava cansat i tenia la sensació d’haver-me quedat completament sol al món. No sentia cap pena, però no tenia ganes de llevar-me. Recordava les passejades que ell i jo fèiem a les tardes de fred quan tornàvem de l’escola, allò que m’explicava del seu germà, l’amargor i la tristesa en què va viure els darrers mesos sense que ningú no se n’adonés… Ara era jo qui no sabia què fer ni a qui recórrer. A estones me l’imaginava content, alliberat del pes feixuc que se li feia insuportable. Que hagués avançat lentament cap a la via era lògic, potser ho havia estat preparant durant molt de temps, i qui sap si en certa manera havia retardat el final per fer-me companyia a mi…

Però el pitjor era a l’escola. Tot i que a l’aula sèiem lluny, a l’hora del pati ens ajuntàvem i ens dedicàvem a mirar els nanos petits i els més joves que nosaltres, els que encara haurien de passar anys en aquella presó. Tots dúiem aquelles bates ratllades cordades fins al coll i els cabells molt curts. Nosaltres dos anàvem amb pantalons llargs, però n’hi havia que duien bombatxos de golf o calça curta. Sovint ell i jo no ens dèiem res durant l’estona d’esbarjo, i quan havíem de tornar a l’aula ens acomiadàvem amb un lleu moviment de cap, però a l’hora de plegar sempre fèiem junts el camí cap a casa. De manera que durant dies i dies no vaig poder treure els ulls d’aquell seient que havia quedat buit a la classe. I quan baixava al pati m’asseia a les escales, sentia la cridòria dels nois que jugaven, veia els castanyers bords, la font… Em deia que el Joanet només estava malalt, que tornaria al cap d’uns dies. Després m’adonava que no, que ni a ell ni al meu germà ja no els veuria mai més, que allò era per sempre, i no sabia què fer.

D’altra banda, com que el pare guanyava una mica més de diners que abans, em va apuntar a unes classes de repàs, i un vespre, a l’hora de tornar a casa, vaig trobar que els carrers eren més freds, més foscos i més solitaris que mai. En aquells moments hauria donat qualsevol cosa per tenir el Joanet prop meu, per poder-li parlar, per veure’l somriure encara que només fos una estona.

El fred es va instal·lar a poc a poc a casa, als carrers i a l’escola. Era un fred humit, que se t’aferrava a la carn i no hi havia manera d’evitar-lo. Als vespres, abans d’anar al llit, la mare em posava dues bosses d’aigua calenta entremig dels llençols, i en ple hivern em deixava dormir amb mitjons i tot, però les bosses es refredaven de seguida i les havia de treure amb els peus, i les mantes, per moltes que me’n posés, no m’acabaven d’escalfar. De vegades aconseguia de fer-me un niu a dintre el llit, un racó tebi que tenia la forma exacta del meu cos, i aleshores m’estava arraulit, immòbil, i gairebé no gosava ni respirar. Sempre havia cregut que si m’estava quiet evitaria les desgràcies. Calia estar-se quiet per tal que el pare no es posés nerviós, calia no anar a certs llocs per evitar que els falangistes es fixessin en nosaltres, a l’escola calia no dir res per estalviar-se problemes, era millor no jugar al pati per no fer-se mal i que no t’estripessin la roba…

I, tanmateix, per quiet que estiguessis no podies evitar que cada any arribés aquella temporada tan dura dels freds, els vents, les pluges i les humitats. O aquella altra també horrible de la calor que transformava la casa en un forn espantós i que ens obligava a viure més a fora que a dintre. De tota manera, per a mi el pitjor era l’hivern. La humitat i les goteres em feien sentir indefens i, tot i que aleshores no ho sabia, m’humiliaven. En aquell carrer tothom vivia en cases baixes, tret del Salvador, que tenien una torreta de dues plantes, però nosaltres no teníem aigua corrent, i per molt que la mare es desvisqués per cuidar-la…

Cada any, quan arribava el mal temps, el tema de la casa es tornava a plantejar d’una manera o l’altra. De vegades el treia la tieta Neli que, sense tants miraments com la mare, deia que havíem de fer un pensament, que vivint d’aquella manera acabaríem posant-nos malalts. Aleshores el pare se la mirava fixament i, amb una cara de boig que feia riure, deia que sí, que els collons se li posarien malalts… I aleshores ella l’engegava:

«Noi, vés a prendre pel culet…».

Però aquell any, com que l’oncle i el pare no s’havien reconciliat, el tema el va treure la mare. Era veritat que havia començat a fer fred i que, segons deia tothom, seria un hivern llarg i emprenyador.

«Potser nevarà i tot…», li havia sentir dir a una veïna.

Si, a més a més, teníem en compte que al cap d’uns mesos hi hauria el nen que havia de néixer, s’entén que la mare comencés a fer aquelles coses de sempre, de parlar-ne indirectament i de crear situacions estranyes. En aquest sentit, a l’hora d’anar a dormir em posava més mantes que mai, i gairebé cada dia a l’hora de sopar em demanava si tenia fred i m’acostava l’estufa de petroli. El pare se la mirava de reüll i no deia res. Després, al cap d’una estona, ella tornava a treure el tema: una veïna li havia dit que seria un any de pluges fortes, una altra havia comentat allò de la neu…

«Si fa fred», va comentar el pare mig emprenyat, «cremarem els mobles i ens escalfarem…», a la qual cosa la mare va respondre:

«Ai, noi…, no es pot parlar de res… Tot això és un dir…».

Però de fet era el millor moment per referir-s’hi ja que el pare estava de força bon humor i no parava de dir que les coses li anaven bé, que aviat es començaria a veure les orelles i que aleshores fotria la campanada. Estava de tan bon humor que un diumenge al vespre a l’hora de sopar va aparèixer al menjador en calçotets, amb els braços estirats endavant, ben paral·lels, i caminant feixugament, com si fos el monstre de Frankenstein.

«Et constiparàs…», li va dir la mare, rient, i aleshores ell, sense deixar de fer el pallasso, tornava lentament a l’habitació udolant com un fantasma. «Si estigués sempre així…», va mormolar la mare. La veritat era que d’ençà de la separació de l’oncle, el pare semblava realment més tranquil, menys agressiu i de vegades ens sorprenia amb bromes com ara aquesta.

Així que, entre una cosa i l’altra, al començament d’aquell hivern també es va plantejar el tema de la casa. Jo, fos pel que fos, la veritat és que notava el fred com no l’havia notat mai. El veia a les parets de casa, i quan hi posava una mà, primer el sentia al palmell, després aquella cosa humida se m’enfilava pel braç fins a arribar a l’esquena, des d’on s’escampava per tot el cos en forma d’esgarrifança. Potser tenia raó la gent quan deia que calia preparar-se per a un hivern terrible… O qui sap si únicament era que m’havia fet més conscient de la gelor que hi havia a casa, i per això la sentia tant. En tot cas a partir d’un moment determinat va ser el pare qui va començar a dir que li havien parlat d’una casa que era prop d’on vivíem, una casa gran, amb dos pisos, que estava molt bé, que tenia aigua corrent, i un pati al darrere… La mare sempre feia:

«No cal que sigui tant… Només que tingui aigua i que no hi hagi goteres…».

I, sense adonar-nos-en, ens vam trobar parlant del canvi de casa més sovint del normal. De vegades el pare i la mare es discutien una mica, el pare s’emprenyava i marxava clavant un cop de porta, però no tenia res a veure amb el que havíem passat en altres temporades, quan les coses anaven malament i per no res hi havia crits i baralles.

Però, això de banda, jo no em treia la tristesa que m’havia provocat la mort del Joanet. De fet em sentia més sol que mai, i em començaven a rondar tota mena de cabòries. De primer pensava dir a la mare que em volia posar a treballar. Fer una cosa nova m’aniria bé, però hi havia el perill que el pare em digués que havia d’anar amb ell, i aleshores hi sortiria perdent… També pensava parlar amb el Jaume i deixar-me caure pel local de la Falange, d’amagat de casa, és clar, però tenia por perquè el pare sempre m’havia dit que si aquells cabrons es tornaven a fixar en nosaltres la passaríem magra… També podia demanar de continuar estudiant i fer-me més amic del Salvador, però d’això no en tenia ganes i, a més, el pare opinava que tants estudis tornaven maricó, i que ell ho havia après tot de la vida, de manera que era gairebé segur que em dirien que no. De vegades també se m’acudia allò de l’illa on en un moment determinat havien pensat d’enviar-me… Aquesta idea em va ballar pel cap dies i dies. Segons com la trobava encertada, la millor de totes, i en canvi en altres moments la veia sense cap ni peus: no hi coneixia ningú i encara estaria més sol…

El Joanet, és clar, també el trobava a faltar per altres coses, com per exemple les visites que fèiem plegats a casa del César. D’ençà que ell no hi era jo havia deixat d’anar-hi. De vegades pensava en els vells, però de fet era exactament el mateix que pensar en els amics del carrer. Eren allí, vivien prop de nosaltres, els coneixia, hi podia parlar, però per un seguit de raons ja no eren al meu abast. S’havien fos amb el Joanet, s’havien volatilitzat, se n’havien anat amb ell al cel o on fos… Quan sortia de l’escola caminava expressament per on hi havia més fanguet, i en arribar a casa la mare em cridava que no entrés amb aquelles sabates, i em renyava perquè me les havia mullades. Jo me les treia, les netejava amb una canya i després les deixava assecar. L’endemà al matí hi passava un drap sec i les untava amb una mica de betum, però al vespre tornaven a estar exactament igual que el dia abans perquè plovia sovint i els carrers estaven fets una pena.

Un vespre, quan sortia de l’escola em vaig posar a plorar en una porteria. Va ser de sobte, sense més ni més, però no em va sorprendre perquè m’adonava que aquell plor el duia dintre des de feia anys. Plorava per tot i per tothom, i mentre plorava sentia que amb aquells sanglots i tremolors se n’anava una part important de la meva infantesa. «Em faig gran», em deia, «haig d’aprendre a ser gran… Vull ser fort com el Daniel…». Però no sabia com fer-ho. Després, mentre em passava un mocador pels ulls, em deia que segurament duia la cara bruta. Me la vaig rentar a la font i a casa no es van adonar de res perquè el pare estava fent comptes i la mare era asseguda al seu costat per si l’havia d’ajudar. «Si pogués llegir…», em deia en ser a la meva habitació. Però no podia fer res més que esperar, estar-me ajagut al llit i esperar no sabia què.

Algun dia passava pel bar del Pere i de vegades hi trobava el Perico, que s’estava a la porta, mirant el carrer. D’ençà que l’havien operat no treballava dos dies seguits, i sempre que podia es queixava del mal que li feia la cama, dels metges i de la mare que els havia parit. Segons ell, el Joanet havia fet bé anant-se’n a l’altre barri. La vida que ens havia locat era una merda, llàstima que la guerra no s’ho hagués endut tot avall… Després es prenia un gotet de vi blanc i afegia:

«Jo sempre seré coix, oi que m’entens? Doncs a prendre pel cul!, i que treballin les putes…», i es quedava dret a la porta, sense fer res de res.

El recordava pocs anys abans quan tot i el mal que li feia la cama, corria i saltava com un boig i no s’estava d’emprenyar els altres. En una ocasió ell, el Jaume i el Ramon havien fet la vaca al Daniel, que en veure’s lligat de peus i mans es posà a plorar com una nena… Una altra vegada s’havia cagat a l’entrada de la casa on vivia la senyora que feia classes de francès, i tenia molta punteria trencant vidres… Però darrerament s’havia endropit, semblava amargat, i de tant en tant anava al local de la Falange amb l’excusa de veure el Jaume.

De fet, aquell hivern tot el barri es va apagar. Plovia, costava de trobar petroli, els carrers eren buits, humits, tallaven la llum més que mai… Jo, com que quan sortia de l’escola ja era fosc, no podia visitar el César, i els dissabtes anava a buscar aigua, després el pare volia que l’acompanyés al magatzem… En realitat no trobava el moment d’anar a veure els vells. Em semblava que sense el Joanet ells mateixos se’m traurien del damunt perquè encara no havia començat a llegir el llibre de la pesta i no se m’acudia res de què parlar… I, com més dies passaven, més em costava de decidir-me a visitar-los. Però, per sort, un vespre en tornar de l’escola vaig veure el César a la porta de casa meva, com si m’estigués esperant. Tenia la planta d’un peu i l’esquena a la paret, i en veure’l el cor em va fer un tomb d’alegria. Ell també es va posar content i de seguida m’explicà que havia canviat de feina, que treballava en una fàbrica de teixits, que era una bona casa, i que no ens havíem pogut veure abans a causa dels canvis…

«Com estàs?», va fer després, a la qual cosa li vaig contestar que estava bé. «Segur?», va afegir ell, i jo li vaig respondre que sí.

Era curiós que el César, que era molt més gran que jo, que aleshores deuria tenir prop de trenta anys, que havia llegit tants llibres i que sabia tantes coses, tingués interès a parlar amb mi. Però m’havia vingut a buscar, era amable, i aquella tarda mateix em va parlar una estona de la nova feina que feia. L’amo de la fabrica es deia senyor Pàmies, era baixet, prim, i sempre feia bon color perquè li agradava de jugar a tennis. El primer dia el senyor Pàmies li havia donat la mà i li havia dit que en aquella casa tothom hi treballava de gust. Després hi havia el Josep, que era l’encarregat i tenia el nas de jueu, i l’Esteve que era alt i ros, i duia els comptes a l’oficina ajudat per una noia de cabells llargs que es deia Marta. També hi havia el Quim que tot i ser encara jove tenia els cabells grisos i com que a més de teixir feia el manteniment de les màquines, es relacionava molt amb les teixidores, que duien unes bates blaves. Una d’aquestes noies es deia Dolores i era la més gran i la més antiga a la casa. Després hi havia la Pilar, que era rossa i sempre duia els cabells recollits, i la Maria, que era menuda, de pell fosca i molt parladora, i la Roser, que era alta, seriosa i de cabells arrissats, i finalment la Mercè, que era més aviat grassa i de pell molt blanca… Segons el César, a la fabrica sempre hi feia calor, i de vegades les noies alçaven els braços de tal manera que se’ls veien una mica les cuixes… El pitjor era el soroll eixordador que no parava mai, aquella mena de martelleig constant i rítmic que t’obligava a parlar alt, gairebé a cridar per dir qualsevol cosa. Però ell tenia la major part de la seva feina al magatzem, on s’estava una mica més tranquil. Amb les portes tancades, el soroll era una mena de remor llunyana, incessant però amorosida. A estones fins i tot podia llegir. S’asseia mig amagat entre les caixes i les prestatgeries i llegia dues o tres hores seguides. Si entrava algú de seguida sentia la porta i amagava el llibre i, de fet, de moment encara no l’havien enxampat… Se’l veia feliç de fer aquella feina, i em va dir de part de la seva mare que el dissabte a la tarda podia passar per casa d’ells, que tenien ganes de veure’m…

Aquella conversa em va ajudar a superar la tristesa de no tenir el Joanet, em va ajudar a no pensar tant en la seva mort, en la meva responsabilitat i en el moment terrible en què ell avançà cap a la via i el tren, com una ventada, se l’endugué per sempre més. Em va semblar que respirava millor, que em podia omplir els pulmons d’un aire més net i més pur. Perquè, a casa, tot i la pulcritud de la mare, sempre tenia la sensació de viure en un ambient viciat de pudors diverses: el tabac ros del pare, els pets que feia, la pols que duia del magatzem, la humitat de les parets… El pare també tenia el costum de dur sempre coses velles a casa. Un dia venia amb unes estovalles de color cru, brodades de flors, que eren del temps de la mariacastanya. A la mare li feien tant de fàstic com a mi, però ell deia que eren antigues, que eren caríssimes, i que les havíem de rentar i guardar. Un altre dia arribava amb una maleta plena de novel·les d’El Coyote, o de lladres i policies. O duia la figureta trencada d’una ballarina més coixa que el Perico… Tot això a mi em feia angúnia, i sobretot em posava nerviós perquè el pare se n’oblidava de seguida, cosa que permetia que la mare ho amagués en un racó o altre de casa ja que no gosava llençar-ho per si de cas a ell mai li venia a la memòria. Aquesta sensació era la mateixa que havia sentit durant anys quan anava a la barberia del barri, on el terra era ple de cabells, els draps amb què ens embolcallaven no eren blancs del tot i sempre estaven lleugerament tacats i arrugats, on els miralls s’havien rovellat i tenien forats negres que semblaven mals averanys…

Aquella nit, en comptes de somniar amb el pobre Joanet vaig tornar a veure l’Edir, el gegant, que intentava posar-se dret, i la senyora Rosalia olorant curosament les flors, i el senyor Gaspar que s’estava assegut al pati, fumant. Els veia com si fos l’estiu, com si fes bon temps, com si tots estiguéssim tranquils, sense neguits, gaudint de la calma i de la tebior del sol, deixant que el temps passés plàcidament. I no havia passat res, el nen no havia mort, el Joanet tampoc, els amics de la colla no treballaven, el Perico no s’havia deixat aquell bigotet horrible i no es passava les hores al bar del Pere sense fer res, l’oncle Esteve tampoc no s’havia matat amb el cotxe, la tieta Lourdes no venia tant a casa, ens vèiem amb l’oncle Pere i la tieta Neli, no feia fred, no plovia, no bufaven les ratxes de vent gelat que entrava per les juntures de les finestres i se m’endinsaven a l’ànima…

Però, en posar els peus a terra, el trobava de glaç, la llet tèbia que em donava la mare no m’agradava gens, ella feia cara de cansada, el pare havia marxat, el camí fins a l’escola era etern, desagradable, lleig, i el dia transcorria feixugament. En realitat a mi el que més m’agradava era escoltar. Sempre havia escoltat tant com podia. Quan als estius sortíem a prendre la fresca escoltava les persones grans. De sobte es posaven a riure per no res, i jo els observava en silenci. I no era l’únic de la família que parlava poc. Segons deien, l’oncle Pere i el pare s’assemblaven, i en canvi jo els veia diferents. L’oncle era més calmós, i de vegades es passava hores sense parlar.

«Avui fa el mut, noia…», havia sentit comentar a la tieta Neli quan venien a sopar i l’oncle no deia ni bona nit.

«Millor per a tu…», li contestava la mare.

I també hi havia el cas de l’oncle Sebastià, que era de poques paraules, o el del marit de la tieta Mercè, que no podia ni obrir la boca perquè ella saltava de seguida. O el cas del pare del Salvador, que per la feina que feia, segons havia dit el Salvador mateix, escoltava i callava… Però jo, quan callava, ho feia per aprendre alguna cosa, ho feia perquè l’absència de sorolls eixamplava l’entorn i el transformava en un àmbit net. El brogit de l’escola quan tots baixàvem les escales, per exemple, era sòrdid i desordenat. En canvi, si havies d’anar tu sol a un indret, si sorties de l’aula i baixaves l’escala sol, qualsevol petit detall agafava importància: la claror que arribava de fora i projectava ombres als graons i a les parets, el soroll que feies amb la mà quan la posaves a la barana, la silueta vaga d’algú que passava d’esquitllentes per la planta baixa, el grinyol inaudible de la sabata… Alguna vegada m’havia aturat a copsar aquests miracles del silenci i la quietud. El polsim que surava en el raig de sol, l’ombra freda que s’amagava en el buit de l’escala, el passadís ample i profund que es fonia en la claror, una porta que es tancava lluny, sonora, al pis de dalt… Jo baixava a poc a poc, empès per una mà amable, i posseïa l’escola sencera en els meus moviments, el carrer i tot, i aleshores aquella fortalesa de maons, envoltada de núvols i fang, de cara trista i ulls tancats, podia levitar, desplaçar-se en l’aire, somriure’m a mi, que em movia a poc a poc per les seves entranyes silencioses.

D’altres, com el Ramon, preferien l’aldarull i l’agitació. Ell esperava amb ànsia les festes del Clot. Arrossegava la colla al vertigen dels carrussels que giraven sense parar, als gronxadors que volaven, a la gatzara dels grans amb les escopetes de perdigons, a la música estrident que excitava el Perico i gelava un somriure d’enveja a la cara de l’Antonio. No teníem diners per pujar enlloc, és clar, però aquelles barraques de fira ens feien glatir i hauríem donat qualsevol cosa per entrar a l’envelat. Els grans mateixos es deixaven dur per la festa, reien i caminaven fins a tenir les cames segades. Jo de seguida notava el mareig, i la pols de tants peus em feia venir picor al nas.

De manera que aquell dissabte em vaig escapar corrents a casa del César, i la vella, en veure’m, se’m va acostar i em va posar una mà, tota ossos, a l’espatlla i em va fer un petó a la galta.

«¿Por qué has tardado tanto…?», em va demanar.

Estava contenta de veure’m, i també ho estava el senyor Gaspar que, a la seva manera, sense moure’s del racó de la taula on era assegut, em va semblar que somreia. Després vam parlar del Joanet, i la senyora Rosalia va dir una cosa estranya:

«Sólo mueren jóvenes los preferidos de los dioses…».

Sempre tenien coses com ara aquesta. La majoria de la gent deia: pobre noi, quina llàstima, tan jove, deu haver estat un accident… Ella parlava dels déus, o es referia a la mare del Joanet dient:

«Es la que más sufre. Ya no tiene futuro».

Va ser una tarda meravellosa i després, quan marxava cap a casa, fins i tot el gegant, l’Edir, que era assegut a la mateixa butaca de sempre, va intentar clavar-me un copet al cul amb un diari, com si ell també estigués content del meu retorn.