Quan miro les velles fotografies de la meva infantesa se m’encongeix el cor. No semblo un nen malalt, però estic prim, vaig despentinat, i faig uns ulls grossos i tristos. Exactament a les mateixes fotografies hi ha altres criatures que somriuen i juguen. En canvi a mi sempre se’m veu aclaparat i sense vida.

He oblidat molts d’aquells infants que, en una de les imatges més terribles, s’apleguen formals al voltant del mestre, al pati de l’escola. La majoria tenen uns dotze o tretze anys i, amb els més petits que seiem al primer rengle, tots amb bates ratllades i bufandes nuades al coll, envoltem aquell home alt, prim i ascètic que tenia la missió d’ensenyar-nos a llegir i escriure, les quatre regles, la Formación del Espíritu Nacional i poca cosa més.

També conservo un retrat del meu germà, del que va morir aleshores, pocs mesos després de néixer, l’any 1947. Era ros i bell com un àngel. Havia nascut al final de gener i a l’estiu es va posar malalt. Es consumia de febre, i la meningitis de seguida el va deixar cec. Jo tenia onze anys i recordo que el pare, en un intent desesperat per refrescar la casa, una nit s’enfilà al terrat i es passà hores tirant-hi galledes d’aigua que abans calia anar a buscar a la font. Però era una gesta inútil, ja que la calor xafogosa i mortal que s’havia arrapat a les habitacions no es podia apaivagar amb res.

Els avis materns, que eren de Menorca, no els vaig conèixer, però per les fotografies veig que ell duia unes ulleres sense muntura i que era prim. Sempre m’ha semblat que tenia una retirada a Pavese. En canvi l’àvia, que va morir molt jove, als retrats és una noia vestida d’un color clar i que somriu. De l’altra àvia, la Francesca, en tinc presents aquelles mans de ferro que m’aferraven de les aixelles per alçar-me de terra. I també veig l’avi Diego amb el cap rapat i aquells ulls grossos i esperitats, tot i que en rigor no l’hauria de recordar ja que en acabar-se la guerra va ser afusellat al castell de Montjuïc. A la família sempre s’ha parlat dels tropells de l’avi, resolts en sorolloses baralles. Es veu que era baix, nerviós, i que sovint, després d’una setmana sense donar senyals de vida, tornava a casa begut, derrotat, brut i ple de polls. Aleshores l’àvia l’engrapava i el duia al llit com si fos un ninot. En alguna fotografia hi ha una senyora grassa de pell bruna, agitanada i amb els cabells recollits, que ens mira amb un posat insolent. No sé qui és.

Més endavant va morir l’àvia, malalta i amargada pel que havia passat, i després ens va caure al damunt la desgràcia del meu germà. La mirada de tristesa que faig a les fotografies deu ser a causa de tot això, però també recordo la vergonya que sentia als estius per haver-me de rentar al pati, nu, i el neguit de quan anàvem al barber. Jo m’enfilava amb esforç a la butaca articulada, terrorífica, i poc després el pare sentenciava:

«Curt…».

De seguida notava la maquineta manual que mentre em rapava els cabells, se m’enfilava pel clatell i em pujava pel crani tot escampant un pessigolleig desagradable. Després sentia l’esgarrifança a l’esquena, em baixava per les cuixes i se m’aturava als peus, que havia de bellugar lleument. Perquè el barber jove tenia els dits prims, llargs i cruels, molt blancs, freds, cosa que no era gens agradable… Però encara era pitjor si em tocava el vell, que no parlava i em girava el cap maquinalment amb una sola mà, ara cap a una banda i després cap a l’altra.

En aquella barberia tot era angoixant: la quantitat de cabells que hi havia per terra, la manera que tenien d’amagar-los darrere la porta, el gest que feien per espolsar el drap sempre ple de petites cremades de cigarret, la intensíssima olor de rhum-quina, les saboneres plenes de pasta blanca que barrejaven amb aigua per afaitar els clients, els cendrers curulls de burilles grogues, el color blau cel de les parets… A mi m’espantava la pobresa. No coneixia res més, però em repugnaven els estris vells, els mobles trencats i la roba gastada. Quan era al llit em deia que havia nascut en un món mort i poblat de coses mortes. Els barbers eren morts, els miralls eren morts, les parets humides de casa eren mortes, la palangana on m’havia de rentar la cara era morta, les taules de l’escola eren mortes, el menjar que em donaven era menjar de morts, els coberts eren coberts de morts, els llençols eren sudaris gèlids i tacats… I aquestes coses em provocaven un fàstic infinit que havia de dissimular.

«El meu germà és al cel», deia als companys de l’escola, i el Ramon, un noi més gran que jo, ros i d’ulls verds, un dia em contestà que, segons la seva mare, la nostra família havia estat castigada per allò de l’avi. Tots érem culpables, afegia, i els culpables de cap manera no podien anar al cel. Jo sempre em fixava en els ulls de les persones, i els ulls del Ramon eren malignes i estaven atents a la meva reacció.

L’escola feia una olor insuportable de guix, d’humitat i de desinfectant, i hi passàvem tant de fred que, en ple hivern, ni nosaltres ni els mestres no ens podíem treure l’abric. Era un edifici d’obra vista que feia xamfrà, ple de finestres fosques, i semblava una fortalesa sense ànima. S’hi entrava per una portalada que duia al distribuïdor, d’on arrencaven dues escales: una de tètrica que baixava al pati encimentat i envoltat de castanyers bords, i l’altra, ampla, que s’enfilava als pisos superiors. El distribuïdor, l’escala i els passadissos eren sense vida, i en canvi les aules, les recordo lluminoses i desmesuradament altes de sostre.

Als matins baixàvem directament al pati, ens posàvem ràpidament en fila i, amb el braç alçat, notant la tibantor de l’abric, molts de nosaltres en calça curta, cantàvem el Cara al sol. A mi, el nét de l’afusellat, em semblava que els altres em miraven de reüll. I després, a l’aula, el mestre assenyalava amb el punter uns noms que eren escrits a la pissarra des del dia abans, i feia preguntes que em costava d’entendre. Jo, com que sabia que mai no em preguntava res, em dedicava a observar els companys. Un era prim i amb cara d’espantat, l’altre era coix i quan corria feia saltirons, el que duia ulleres sempre semblava tenir mocs, el més alt ens vigilava… M’atreia d’una manera perversa el Ramon, que era més gran, el dels ulls verds, el que afirmava que en cap cas el meu germà no podia ser al cel.

Potser és per això que als estius, quan sortíem de nit a prendre la fresca, jo m’asseia entre els adults. Recordo que al carrer de casa hi vivia una senyora de cabells blancs que era gravada de cara i tenia els ulls petits, marrons i reservats. El seu marit havia marxat voluntari al front i ja no el va veure mai més. També recordo una noia andalusa acabada de casar, que tenia els ulls alegres i brillants, i una dona grassa amb la mirada de carbó, i el seu home, alt i amb els cabells grisos, que feia de vigilant nocturn en una fàbrica d’aquell mateix carrer i a estones venia a seure amb nosaltres. Aleshores em posava la gorra al cap i em deia:

«Apa, vés a jugar…».

A mi aquella gorra em feia fàstic i me la treia de seguida, però també és veritat que esperava amb ànsia el vigilant perquè era l’únic que s’adonava que jo seia entre els adults. Jugar no m’agradava. Jugar volia dir anar amb una colla de nois fins darrere la clínica de parets blanques i, a les fosques, saltar feixugament la tanca del jardí… Suposava caminar arraulits pel terra de grava i enfilar-nos com podíem a una finestra des de la qual, segons deien, es podia veure les infermeres quan es desvestien per posar-se les bates. Jo no havia vist mai res, i d’altra banda tenia por de fer-me mal i em cansava de seguida. També podia ser que ells decidissin d’anar fins a una casa abandonada i, un cop érem a dins, posar-nos a fumar. O enfilar-se pels carrers que duien a la font de la muntanya i pixar en el broquet de canya per on brollava el rajolí d’aigua.

Altres vegades, en comptes de sortir a prendre la fresca, venien a sopar a casa els tiets i les cosines. Llavors apareixia al pati una taula vella, quadrada, al voltant de la qual el pare i l’oncle discutien sovint. Les cosines jugaven amb uns cromos de nines i la mare i la seva germana s’estaven dretes a la cuina xiuxiuejant fins que algú les feia sortir. M’agradava sentir la mare i la tieta Neli parlant en menorquí, cosa que només feien quan estaven juntes. I em feia gràcia que, com que la tieta s’havia casat amb un germà del pare, l’oncle Pere, que era parsimoniós i una mica burleta, les meves cosines i jo duguéssim els mateixos cognoms. N’hi havia una que era més gran, l’Esther, i l’altra, la Lola, que tenia si fa no fa la meva edat. Després, quan tothom havia marxat i jo ja era al llit, les parets s’encongien, grinyolaven, i en un idioma que només jo entenia, es referien a coses inexplicables, coses que oblidava de seguida però el regust amarg de les quals encara era viu en obrir els ulls.

D’ençà de la mort del meu germà, el pare es desvivia a la seva manera per la mare i per mi. Als matins, molt d’hora, quan se n’anava a treballar, feia que ens aixequéssim i, mentre l’acompanyàvem a la porta del carrer, ens omplia de petons. Jo el veia enfilar-se amb agilitat a la bicicleta i llavors, quan començava a pedalejar, es girava per saludar-nos amb el braç. Em semblava que no el veuria mai més, i me’n tornava al llit amb un nus al coll i sense poder esborrar aquella imatge, punyent, d’un home amb bicicleta en un carrer buit, un home damunt el qual queien totes les dissorts. Després sentia la mare feinejant a la cuina i m’estava quiet, amb el cobertor fins al nas, escoltant les parets i sense entendre per què al cap d’unes hores havia d’anar a l’escola. El que deien els mestres no tenia sentit, els nois del barri vivien les seves cabòries i a mi no em feien cas, el que ens esdevenia era una crueltat incomprensible, i tanmateix el dia s’alçava lentament.

Va arribar un hivern de pluges violentes, de vent i de fred, i el pare, amb els ulls clars i exaltats, va voler tapar unes goteres. Com que ho va fer massa de pressa, sense haver preparat els materials ni les eines que li calien, cada dos per tres havia de baixar de la teulada i maleïa la mare que l’havia parit. Quan el veia enfilar-se per l’escala a mi em feia l’afecte que ell era un gegant. I al cap de poca estona el sentia renegar perquè se li havia assecat el ciment ràpid, i me l’imaginava lliurant un combat furiós amb unes forces invisibles i poderoses fins que, finalment, acabava estavellant la palangana empedreïda al pati mentre es cagava en tots els sants del cel i en la mare que l’havia parit cinquanta milions de vegades. Jo, l’observava ple d’admiració i de temor perquè aquelles reparacions domèstiques, per a les quals el pare era absolutament negat, solien acabar en autèntiques apoteosis que em fascinaven i que, alhora, em feien por. En realitat els moviments maldestres del pare, les eines que no sabia fer servir, les bosses de ciment que se li rebentaven a les mans, sempre eren el preludi d’un esclat de violència salvatge i inexplicable. Quan passaven aquestes coses tant la mare com jo sabíem que d’un moment a l’altre es produirien la successió de renecs, les puntades de peu, les malediccions i les mirades plenes d’odi.

Generalment, l’episodi s’acabava anant a buscar algú que l’ajudés i, un cop enllestida la feina, començava una tortuosa i laberíntica recerca de culpabilitats. La mare mirava d’escapolir-se’n com podia, dissimulava, desviava la conversa… Jo me n’anava al carrer. Però tot era inútil perquè, fos com fos, la ineptitud del pare per tapar una gotera havia de ser finalment encarnada en un culpable que rebés les acusacions immotivades i les amenaces. I venien els insults brutals i despectius, una baralla fulgurant, les empentes i el cop de porta que indicava la marxa cap al bar durant unes hores. Quan en tornava, de matinada, sempre em feia posar dret damunt el llit, m’abraçava fins a fer-me mal i, sense deixar de mirar-me, amb aquells ulls transparents que tenia, em preguntava si l’estimava. Jo, tremolant de fred, no sabia què respondre i bellugava el cap d’una manera imprecisa. I al cap d’una estona, del llit estant, sentia parlar el pare i la mare. No els entenia, però estic segur que va ser durant aquelles converses quan van pensar d’enviar-me a Menorca. La mare deia que havia suportat la guerra i el que va venir després, que ho havia suportat tot, fins que la situació es va fer impossible i calia que jo marxés. No n’estic segur, però a ella la recordo en un altre moment, passant-me la mà pels cabells i dient:

«Hi estaràs bé…».

Aquella gent de l’illa, jo només la coneixia per les fotografies sèpies que corrien per casa. En dèiem els tiets de Maó, però en realitat la Tònia i la Roser només eren cosines llunyanes de l’àvia materna. Em sonaven els seus noms. Hi havia una fotografia en què elles dues eren joves. La Roser seia en una cadira imperi i la Tònia era dreta al seu costat, amb una mà seca que s’aferrava al respatller. Se’ls veia aquell punt de bogeria que sempre em captivà, o potser era que el retrat d’estudi ens les mostrava encarcarades i no els feia justícia.

Ara veig que no em preocupaven tant les causes d’aquella separació com la impossibilitat de respondre’m unes preguntes que em neguitejaven: on dormiria?, qui em duria al barber?, quant de temps estaria fora de casa?, com eren les altres persones de Menorca? Em semblava impossible haver de deixar la planta baixa on vivíem, el pati que donava al carrer, els companys de l’escola… Res d’això no era en si mateix agradable, però en saber que me n’allunyaven em vaig sentir completament desconcertat. I va ser aleshores que em vaig enganxar al Ramon i als de la colla. El Ramon sempre duia les ungles brutes, però el seguien quatre o cinc nanos que recordo molt bé. Un era el Perico, el coix, l’altre era molt prim, menut, duia massa brillantina als cabells i es deia Joanet, i també hi havia l’Antonio, que parlava mig en castellà i mig en català i el Salvador, el pare del qual feia de xofer, i el Miquel, que era molt de missa, i el Jaume…

Jo els veia de tant en tant i hi jugava, però un dia, sense saber per què, em vaig afegir a la colla i ens vam enfilar pel carrer Escornalbou. En arribar als jardins de la piscina primer vam caminar sense res concret a fer i amb les mans a la butxaca perquè feia fred. Hi havia molta quietud, i l’aigua de la piscina era verda i semblava espessa. Ens vam asseure en un marge des d’on vèiem la caseta del fons, i jo em notava els llavis tallats i el nas glaçat i vermell. Hi havia una gran bandera falangista i, a l’esplanada del davant, uns nois joves que fumaven en camisa blava i corretjam. Al cap d’una estona va sonar una corneta i els joves uniformats van llençar precipitadament els cigarrets per posar-se de seguida l’un al costat de l’altre. Un home de cabells blancs els ordenà que s’arrengleressin i digué:

«¡A cubrirse… ar!».

Els nois van allargar els braços amb energia fins a tocar amb els dits l’espatlla del company del davant, i es va fer un silenci corprenedor.

«¡Firmes… ar!».

Es van posar ferms tots alhora, fent un sol gest ràpid, i es van quedar immòbils, amb la mirada alta. Durant uns minuts vam estar pendents d’ells i d’aquelles ordres clares que ressonaven sota el cel blau.

«¡Derecha… ar!».

L’Antonio bavejava d’enveja. El Joanet estava acoquinat i, de reüll, observava el Ramon. El Perico s’agafava la cama, que sempre li feia una mica de mal. Jo estava fascinat. Alguna vegada, quan els diumenges sortíem a passejar amb els pares, pujàvem als jardins de la piscina, però allò no tenia ni punt de comparació amb la pau immensa i la plena sensació de llibertat que vaig sentir aquell matí.

«¡Izquierda… ar!».

Tots es van girar maquinalment cap a l’esquerra i van quedar de nou de cara a nosaltres, l’un al costat de l’altre, rígids. Després, l’home dels cabells blancs que els manava va passar revista, examinant-los atentament de dalt a baix. Es percebia una lleu vibració en l’aire que encara feia el silenci més intens i que fins i tot a nosaltres ens impedia de parlar. Al cap d’un moment es va sentir una altra ordre sonora i allargassada:

«¡Rompan… filas… ar!».

I es va desfer la formació, mentre a nosaltres ens arribà una remor alegre. Llavors el Ramon va dir que si baixàvem ens convidarien a fumar i, efectivament, a poc a poc, ens vam acostar als joves falangistes, però només van donar cigarrets al Ramon, al Perico i al Jaume, que eren els més grans. El Joanet i jo els observàvem.

Alguns d’aquells xicots que havien fet la instrucció els coneixia de vista. No eren del nostre carrer, però anaven a la mateixa escola que nosaltres. No sabia per què, però a mi em feien respecte. Potser era perquè a casa havia sentit el pare i l’oncle discutir sobre aquella gent de la camisa blava. El pare afirmava que l’avi l’havien matat els falangistes, i en canvi, segons l’oncle, ho havien fet els militars, sense que els blaus hi tinguessin res a veure.

«Però si són el mateix…», deia el pare.

«No són el mateix…», matisava l’oncle, a la qual cosa el pare afegia, despectiu:

«Aviat em tocaries els collons tu a mi…».

Jo, aquell dia, els vaig trobar inofensius, i a més del tabac i de parlar amb nosaltres una estona, ens van donar un tros de pa amb llonganissa i un got de gasosa que em va fer picor al nas.

En sortir dels jardins vam continuar pujant pels carrers que duien a la muntanya. Caminàvem a poc a poc, al ritme del Perico, i sense dir res. Em sembla que tots sis encara teníem el regust dels exercicis militars que havíem presenciat. En arribar a la font el Joanet va dir que volia cagar i es va amagar darrere els matolls. L’Antonio va pixar en un arbre. El Perico es queixava de la cama i maleïa el dia que va néixer. El Ramon no deia res. S’havia desat un cigarret de paper groc a la butxaca i de tant en tant el treia i l’olorava. Jo estava cansat, però no volia tornar a casa perquè em semblava, sense cap fonament, que el Ramon podia evitar que m’enviessin a l’illa i, per tant, em convenia estar amb ell. Però encara no havia trobat el moment d’explicar-li el que em volien fer, i per això el mirava, encuriosit. Ell tenia aquells ulls verds, i una manera especial de somriure sense deixar d’estar seriós. Quan el Joanet va tornar, pàl·lid i amb els ulls brillants, el vaig sentir dir:

«Quin descans…».

Després vam tirar per unes escales que duien a uns carrers amb molt pendent i de cases baixes, com la nostra, però diferents, i lentament ens vam allunyar de la muntanya. Jo mai no havia estat, sol, tan lluny de casa, i estava una mica excitat de seguir la colla per carrers i carrers. I llavors, per acabar-ho d’arreglar, el Perico va suggerir de dur-me a veure els morts de l’hospital.

«Així aquest sabrà el que l’espera…», va dir referint-se a mi.

Jo no sabia si allò anava de debò o únicament em feien una broma, però a mesura que ens acostàvem a l’hospital tothom va callar. Fins i tot l’Antonio es feia el ronsa i mormolava que estava cansat, que ell ja ho havia vist… Però quan al cap d’una estona vam entrar als recintes enjardinats, tant ell com el Ramon, el Perico i el Jaume es van posar a caminar dissimuladament amunt i avall per comprovar si hi havia algú pels voltants que ens vigilés. El Joanet i jo també havíem de tenir els ulls ben oberts, ens van dir, i ens van fer passejar per aquell indret que, més que no pas un hospital, semblava un poble, ja que hi havia edificis independents l’un de l’altre, separats per avingudes i jardins polsegosos i tristos.

«Aquí hi ha els tuberculosos», em deia el Joanet. «Allà baix hi van les dones riques a parir. En aquell altre edifici hi porten els qui tenen un accident…».

Al cap d’una bona estona de passejar tot mirant de reüll els homes de bata blanca, ens vam aplegar novament prop de l’entrada del darrere per on havíem arribat.

«Està bé», va dir el Joanet al Ramon, «no ens vigila ningú», i aquest va fer un gest d’aprovació amb el cap. Jo no sabia on em duien, però estava segur que no hi veuria res del meu gust, i els vaig dir que no hi volia anar.

«No ens toquis els collons…», va fer el Perico tot agafant-me amb força pel braç i, d’una revolada, em va amagar darrere un edifici vell que semblava l’entrada de l’infern.

No sé quanta estona vam estar així, quiets, sense dir res i suant de fred. A mi se’m va fer etern. Se’m glaçaven els dits dels peus i tenia la pell de gallina a tot el cos. El Perico m’agafava pel braç. De tant en tant l’Antonio treia el cap per comprovar que no hi hagués cap bata blanca. Finalment em van empènyer i vam córrer arrambats a la paret fins a arribar a una porta que el Ramon va obrir a poc a poc amb el peu. I vam entrar.

La primera impressió va ser que l’interior era fosc. Només hi havia una claror blanca que baixava d’unes finestres altes, una claror que queia damunt de tres taüts oberts dintre dels quals vaig veure dos homes i una dona despullats. Era fascinant, però de sobte vaig sentir que el fred se’m clavava als ossos i vaig notar que em fallaven les cames. Els morts semblaven ninots de cera i ella, la primera dona despullada que veia, tenia molt de pèl a l’entrecuix. Un dels homes era vell, petit, prim. L’altre tenia una mà al ventre. Llavors vaig sentir que el Perico em deixava anar el braç i tots cinc vam sortir corrents cap als jardins. El cor em bategava com si s’hagués tornat boig i, en aturar-nos, em vaig adonar que m’havia pixat una mica als pantalons. El Ramon se’n va riure i va dir que era massa cagat per anar amb ells. Però tots estàvem nerviosos i de seguida ens vam allunyar de l’hospital. El Joanet, que feia el cor fort, però estava blanc com el paper i amb els llavis sense color, caminava al costat de l’Antonio, que no deia res. El Perico coixejava més que mai, i jo no em podia treure del cap aquells cossos quiets a dintre de les caixes. No sabia quina cara tenien, només els havia vist despullats, en unes caixes, sota la claror que entrava per les finestres.

Al cap d’una estona el Joanet i jo vam dir que ens en tornàvem a casa. Els altres van baixar pel carrer Independència i, abans de perdre’ls de vista, ens van fer botifarra.

«Són uns bèsties…», em va dir el Joanet.

Jo tenia el cap fet un garbuix. Havia entrat en un antre fastigós, havia vist amb esgarrifança aquella dona morta i, alhora, estava satisfet perquè era la primera vegada que em comportava gairebé com un d’ells, com un dels grans. El Joanet no entenia que fer-se gran volia dir passar experiències com aquella, ser valent. Si em duien amb els parents de l’illa desconeguda, bé calia d’aprendre a ser fort… Encara no havia tingut ocasió de parlar amb el Ramon, però participant en aquelles aventures en certa manera m’hi acostava, i aviat deixaria de considerar-me el cagat del carrer. Sempre m’ho deia, em mirava als ulls i m’ho deia, i el Perico també, mentre el Jaume reia:

«Tu ets un cagat…».

Aquell dia, després d’haver vist els morts, em sentia brut i tenia necessitat de rentar-me. Ho vaig dir al Joanet i, com que la seva mare no hi era, em va oferir d’anar a casa seva. I en arribar al pis ell i jo ens vam desvestir del tot i ens vam rentar a la cuina amb aigua i sabó, de dalt a baix.

«Estic cansat», va comentar el Joanet mentre ens eixugàvem. No li vaig respondre, però al cap d’una estona, quan em pentinava, li vaig oferir que vingués a dinar a casa. I, tot baixant, ell va afegir: «Si la dinyem ja veus on anirem a parar…». Estava més enderiat que jo pel que havíem vist i, després, caminant a poc a poc, li vaig preguntar què faria, ell, si els seus pares el volguessin deixar sol en una illa.

«Home…», va fer, «em cagaria a les calces…».

Vam dinar d’una esgarrapada per tornar a sortir al carrer. La veritat era que l’havia convidat perquè em feia vergonya quedar-me amb la mare després d’haver vist aquella dona despullada. Tot era un embolic, tot era difícil, i com a mínim amb el Joanet parlàvem. No tenia la mala llet del Perico, ni el tarannà greu de l’Antonio, que estava a punt de deixar l’escola per treballar de dependent en una ferreteria, però tampoc no era el Ramon, que a estones ajudava els seus pares a la botiga de llegums. Vam passar pel bar dels futbolins, després vam anar a la barraca de les pipes, i més tard ens vam arribar a la cantonada de la font. No hi havia ningú, semblava que la terra s’hagués empassat els altres nanos. El Joanet i jo, com que no sabíem què fer, ens vam posar a jugar a bales.

Ell sempre deia que el seu pare l’havien llicenciat no feia gaire i treballava en una fàbrica de ràdios. Guanyava poc, però no es podia queixar perquè, com que havia lluitat a la banda dels rojos, havia estat a la presó i després havia fet mil anys de mili… El germà gran feia de mecànic i en comptes de donar els diners a la mare se’ls gastava en putes i tabac. A casa seva sempre hi havia baralles per aquesta qüestió i ell temia que, quan li arribés l’hora d’aprendre un ofici, li posessin unes condicions massa dures, tal com sovint li avançava la seva mare:

«Amb tu no em passarà el mateix, t’ho ben juro…», li deia, i afegia que en mala hora s’havia casat amb un calçasses, i que aviat hauria d’anar a fer cantonades per poder menjar… El Joanet li tenia pànic i, de nit, es veu que se la imaginava com si fos un home, amb una gran cigala entremig de les cames.

«Preferiria ser fill únic, com tu…», em va comentar aquella tarda, sense malícia, i, tot i que no li vaig respondre, em va semblar que no estava bé referir-se a la mort del nen d’aquella manera.

Una mica més tard la Riteta va baixar amb un vestit net. Semblava una bleda asseguda al pedrís de casa seva, però segons deia l’Antonio ja se li començaven a notar els pits i de vegades obria una mica les cames per ensenyar-li les calcetes. A nosaltres no ens va dir res i, com que ens avorria, la vam deixar.

En arribar al bar del Pere vam veure el Ramon jugant a futbolí amb un xicot més gran que ell i molt clenxinat. Ni el Joanet ni jo no el coneixíem. Ens hi vam acostar sense dir res i ells van fer veure que ni ens veien. Quan el Ramon jugava amb algú de nosaltres se solia passar la pilota d’un jugador a l’altre, la feia avançar tot arrossegant-la i, gairebé sense que te n’adonessis, te la clavava a la porteria amb un xut sec. En sabia molt, de jugar a futbolí, però aquell dia ho tenia més difícil ja que l’altre, així que tenia la pilota, la llançava amb força contra una de les bandes i la recuperava amb els davanters. Llavors el Ramon col·locava la defensa i el porter de tal manera que semblava impossible que ningú li pogués fer un gol, i es concentrava, però l’altre xicot feia lliscar la bola com si res fins als fons del calaix. Aquell soroll d’una cosa pesant que rodolava per les entranyes de fusta de la màquina sempre m’havia agradat.

«Què voleu?», va fer el Ramon al cap d’una estona, i més esquerp del normal, perquè perdia.

«No res», li va respondre el Joanet, «com que al carrer fa fred…».

«Aquest es diu Ricardo», va fer el Ramon.

Més tard van arribar quatre homes fregant-se les mans i de seguida es van posar a jugar a dòmino. M’agradava escoltar els mots i les frases enigmàtiques que deien mentre picaven el marbre amb les fitxes i les afegien en un dels extrems:

«Pito».

«Dos dobles».

«Que no saps comptar o què…?».

La dona del Pere, que era grassa i de cabells blancs, els va dur uns gotets de vi. Segons havia sentit explicar a casa, un fill del Pere i d’aquella dona havia mort al front. Jo no el recordava, però es veu que era un xicot trempat, que duia gairebé tot sol el negoci. El Pere, aleshores, feia poca cosa més que xerrar amb els clients mentre la dona cosia. Després de la guerra ells dos es van haver de posar una altra vegada a tirar el bar endavant, però l’ambient ja no era el mateix i la clientela s’havia reduït. Nosaltres hi anàvem pels futbolins i perquè a les parets hi havia moltes fotografies de boxadors.

«Els grans», em va comentar el Joanet quan ens vam asseure en una de les taules de marbre del fons, «sempre parlen de la guerra. Jo només recordo que de vegades em feia mal el ventre perquè la mare m’enviava al llit sense sopar».

«Jo no en recordo res», li vaig respondre.

«Ni el teu avi?», va fer ell.

«No».

«És veritat que el van afusellar?».

«Em sembla que sí».

«I què havia fet?», va voler saber.

«No ho sé».

«La guerra ha estat una merda», va afegir el Joanet una estona després. «He sentit a dir que de vegades trobaven pels carrers homes amb un tret al cap o desfets a cops, i que molta gent ha hagut de marxar a l’estranger…».

«I de què viuen els qui han marxat?», li vaig preguntar, perquè a mi sempre m’havia preocupat de què vivia la gent.

«No ho sé», em va respondre ell. «No en tinc ni idea…».

La mare m’advertia contínuament que no parlés amb ningú de coses com aquestes, i em repetia que l’avi l’havien matat per ser un cap verd, per parlar massa, i que ens calia anar amb compte. En realitat jo no entenia què volia dir matar una persona, matar-la així, sense més ni més… De vegades, quan el pare perdia el control, se li exaltaven els ulls i es posava a cridar que a ell ja li havien matat el pare, i ens preguntava si no havia patit prou, com si nosaltres en tinguéssim la culpa. Què pensaria, jo, si em diguessin que m’anaven a matar?, em demanava, i tot seguit em deia que jo no podria matar ningú, que en seria del tot incapaç… I em quedava en blanc, com si m’haguessin buidat el cervell, sense tenir res a dir. La mort era una cosa fastigosa, ja ho havia vist, i no hi volia pensar, però per una raó o l’altra sempre estava present: l’avi, l’àvia, el germà, el fill del senyor Pere, aquella gent de l’hospital…

Passaven els dies i a casa no em deien res de marxar a Menorca. Potser jo m’havia confós i d’aquell viatge no se n’havia parlat mai. En tot cas estava obsedit per la idea d’haver de viure amb una gent que no coneixia, d’anar a una illa que tampoc no coneixia i que ignorava si era gran o petita. Quan no anava a l’escola i no sortia al carrer per ser prop del Ramon, m’ajeia al llit a mirar les fotografies antigues que he dit. Els de l’illa eren una gent estranya, semblaven éssers d’un altre món, antics, com si s’haguessin aturat en un temps que ja havia passat. Tenien un somriure glaçat als llavis, o em miraven tan seriosos que es veia que estaven pendents de la fotografia. El pare, prim, amb una granota, jo agafat de la mà de la meva cosina Lola, el nen, en braços de la mare…

Una vegada vam anar a veure el pare al magatzem on treballava i el vaig trobar estrany. Semblava més callat, amb menys nervis que a casa. Va presentar la mare a l’encarregat i aquest, que era un home alt i xop de suor, mentre a mi em posava una mà a la cara, va dir: «No me lo entretenga mucho, señora…», i ella va fer que no, i de seguida donà al pare la carmanyola amb el sopar, ja que es quedava tota la nit descarregant uns camions de draps que trinxaven amb una màquina per tornar a fer-ne fil… Aquell dia el pare duia els cabells plens de pols i semblava cansat, i així que va fer un petó a la galta de la mare se n’anà al camió i es carregà un sac enorme a l’esquena. A mi em va sorprendre que dugués una faixa negra embolicada als ronyons, i em va fer gràcia que, amb el sac a l’esquena, en comptes de caminar fes corredisses fins a dintre del magatzem. A casa, de l’encarregat, n’havia sentit dir coses molt gruixudes: que si era un fill de puta, que si la meitat del gènere que arribava se’l fotia a la butxaca, que havia estat dels primers a entrar a Barcelona amb l’exèrcit de Franco…

«El dia que pugui», afegia el pare més d’una vegada, «li trauré els ulls, l’obriré en canal i em cagaré als seus budells…».

Una nit, els pares i jo vam tornar al cinema Versalles, on feien pel·lícules i varietés. Era la primera vegada que hi anàvem d’ençà de la mort del nen. A mi em fascinava el moment en què, després de les pel·lícules, s’encenien els llums i, amb un fregadís mecànic i suggeridor, es descorria la gran cortina vermella que, tot dibuixant un semicercle, amagava la pantalla. Aleshores el cinema es convertia en un teatre i a mi m’agradava de pensar que darrere el teló es preparaven els cantants, els malabaristes, els còmics i els faquirs…

Mentre els homes sortien a fer el cigarret, els músics provaven els instruments. Era un moment màgic ja que, tot sentint les notes del piano i algun so de trompeta, les dones destapaven les ampolles de gasosa i desembolicaven el sopar. Quan el pare tornava s’asseia a la butaca i agafava l’entrepà de truita. Aquella nit estava sorrut, deia que li feia mal l’esquena i es queixava de tot. Després es van apagar els llums i s’il·luminà la gran cortina carregada de pols. La música impetuosa de l’orquestra em posà la pell de gallina. Tot seguit, a través dels altaveus un home presentà l’espectacle:

«… y esta noche las veladas selectas del Versalles se complacen en presentarles un formidable programa de variedades que esperamos sea de su agrado. Para empezar, recibamos con un fuerte aplauso al gran triunfador de la radio, Enrique Tena…».

El Tena era un cantant flamenc que apareixia enèrgicament a l’escenari amb un barret cordovès a la mà. Saludava el públic fent una profunda reverència i tot seguit cantava la història d’un anglès que volia aprendre a ballar tal com ho feia ell, però que no ho aconseguia…

«Mire usted…, mire usted, mire usted como muevo los pies…», feia, mentre picava de peus rítmicament i avançava. La gent reia i aplaudia.

«Y a continuación, ante ustedes, la voz melòdica que siempre nos llega al corazón».

Era una cantant de boleros que a la mare li agradava molt. I després venien uns malabaristes, un cantant jove que el pare deia que tenia una veu collonuda, i un humorista que en sortir a escena sempre ensopegava… Amb tot, aquella nit em va fer molta impressió l’home bala. No havia actuat mai al Versalles i el presentador va explicar detalladament en què consistia el número. Veuríem un home ficar-se a la boca d’un canó gegant, sentiríem una gran detonació, l’home volaria per damunt els nostres caps i, miraculosament il·lès, aniria a caure en una xarxa… Tot això, al ritme tremolós del tambor, va provocar un esclat d’aplaudiments…

Quan vam sortir del Versalles plovia i el pare em va posar la seva americana damunt el cap. Jo em sentia com un nan amb aquella roba enorme… Els carrers eren buits i caminàvem de pressa, sense dir res, amb els peus molls. Jo notava un nus al coll. Potser no havia estat bé d’anar al Versalles havent mort el nen, potser ja no hi podríem anar mai més tranquils del tot… Com que també se m’havien mullat els mitjons, al cap d’una estona vaig sentir una esgarrifança. Si em poso malalt, vaig pensar, potser no m’enviaran a l’illa… A mig camí, el pare va fer un pet molt sorollós.

«Et sentiran…», va dir la mare, avergonyida, i es girà per veure si venia algú darrere nostre.

«Que els fotin pel cul…», va contestar ell, com si res.

Però no em vaig posar malalt i vaig continuar fent la mena de vida de sempre. L’única diferència era que a l’escola em deien que era un llepaculs del Ramon i em feien putades com ara abocar-me el tinter a terra, posar-me goma d’enganxar a la cadira, despuntar-me els plomins o tirar-me trossos de guix al cap mentre el mestre escrivia a la pissarra. Ho feien tan bé que mai no els enxampaven i el mestre, com que es pensava que eren coses meves, em feia posar de cara a la paret amb els braços en creu.

Un dia em van estripar una butxaca de la bata. A casa els vaig dir que m’ho havia fet un nen sense voler quan jugàvem al pati, però en realitat jo no jugava durant l’estona de descans. M’asseia i mirava els altres nois. Corrien, xutaven una pilota, un s’ajupia i l’altre li saltava per sobre tot posant-li les mans a l’esquena, parlaven ells amb ells…

Em feien una mica d’enveja per la facilitat amb què es relacionaven i per la manera tan franca que tenien de riure, però tampoc no era gens avorrit fixar-se en els seus ulls: el qui els tenia blaus duia els cabells molt curts, el dels ulls marrons sempre es passava la llengua pels llavis, el de la mirada fosca tenia les orelles tan grosses que, segons deia ell mateix, quan aprengués a moure-les podria volar… Els professors, també els observava: només hi havia una professora, que ensenyava els més petits, i la resta eren homes: el més baixet i camacurt, que fumava cigarrets de paper groc; el de cabells blancs, alt, que sempre es tocava la corbata; un de prim i cara-rugat que duia llacet i que tothom coneixia pel poeta arruïnat; el director, que era calb, nerviós i que gairebé tot l’any duia un barret fosc lleugerament decantat cap a la dreta…

M’agradava mirar la gent i escoltar-la, però mai no deduïa res de les meves observacions. En canvi el Ramon solia explicar coses exagerades de cada professor. Deia que el poeta arruïnat, quan plegava de l’escola, es dedicava a vendre quadres en una galeria d’art del centre de Barcelona, que el rabassut havia estat policia, que el de cabells blancs tenia una dona amb els pits enormes… També afirmava haver vist les calces de la senyoreta dels més menuts, un dia que es va amagar al vàter de les dones i ella entrava a pixar… A mi aquelles coses em deixaven indiferent. A mi només m’agradava mirar-los.

De fet ho mirava tot: els estris de la classe, els mobles de casa, les façanes dels edificis, els rètols, la roba que duia la gent, els pentinats, els tramvies, els autos… Podia passar hores sense fer res, dedicat a contemplar el que m’envoltava. I els estius, de nit, quan sortíem a prendre la fresca, escoltava els grans. Sempre ho havia fet. Moltes frases que els sentia les trobava enigmàtiques:

«Doncs ell fot una pinta que diries que corre mort per la terra…».

«Mañana por la mañana».

«Al llit sembla que no em fa tant de mal…».

«Ja em diràs tu…».

«Aquesta és una gata maula».

Desconeixia el significat de gata maula, no sabia què li feia mal, però en realitat els detalls no eren importants. L’important era retenir frases que trobava plenes de vida:

«La nit passada vam saludar la vídua del Paco».

Coses així.

També em passava llargues estones observant la mare quan feinejava a casa i el pare havia sortit. Si ell no hi era, la mare posava la ràdio. Li agradava escoltar música i se sabia de memòria moltes cançons que jo li sentia insinuar, fluixet, tot seguint la veu del cantant. Quan el pare hi era no la posava tant perquè, segons ell, aquell trasto gastava molt de corrent. I devia ser veritat que la llum era cara, ja que de vegades la tallaven abans d’hora i havíem de sopar amb uns quinqués de petroli que feien un fil de fum i de pudor…

«La puta qui els ha parit…», remugava el pare, emprenyat, i la mare, de la cuina estant, feia veure que no l’entenia.

«Què dius?».

«Merda per tu, dic», feia ell. I després em clavava un calbot més aviat tou. «Menja…». Però a mi em costava d’empassar-me aquelles patates bullides amb un raig d’oli que només tenien gust de patates bullides amb un raig d oli. De vegades, tot sopant, el pare es decantava una mica i deixava anar un pet llarg i sorollós. Nosaltres no dèiem res, però quan m’arribava la pudor d’ous podrits jo arrufava el nas. «Què passa?», feia ell.

«No res», li contestava jo.

«Doncs menja», però a mi se m’havia tallat la gana, i se’m començava a fer una bola de patates a la boca que mirava d’ensalivar i que mastegava a poc a poc.

«Empassa…», em deia la mare al cap d’una estona, sense mirar-me, i m’havia de posar a dins el cos aquella polpa fastigosa.

Quan era al llit, a les fosques, també mirava. No eren somnis ni imaginacions meves. Em mirava la silueta de la mà, un reflex al vidre, petits puntets de llum que descobria al sostre, les boques dels morts que m’assetjaven… I mirava la cara del meu germà. El Ramon estava equivocat. El meu germà era al cel. Què tenia a veure el que hagués fet l’avi, amb el meu germà? No entenia per què s’havia posat malalt, no entenia per què va passar tanta febre, ni per què va morir. Què volia dir morir? Volia dir deixar de viure, però quina diferència hi havia entre una cosa i l’altra? Es parava el cor. Però per què es parava, el cor? A l’avi, quan el van matar, també se li havia parat el cor? Es parava per coses diferents, doncs? I no es podia tornar a engegar? Per què el meu cor bategava i el del meu germà s’havia parat?

De vegades, al llit, plorava en silenci, mossegant-me els llavis perquè no em sentissin. No plorava pel meu germà. Plorava de pena, plorava per les patates amb un raig d’oli, pels pets del pare, per les cançons que la mare cantava gairebé d’amagat, per les putades que em feien a l’escola, per la cortina grandiosa i vermella del Versalles, per l’humorista que ensopegava, per l’home bala i per la lluna, que sempre m’encongia el cor. Era tan blanca, tan rodona, tan freda, tan distant i inabastable… Estimar no volia dir res, jo estimava moltes coses. Estimava els pares, el meu germà, però això no era res comparat amb la sensació profunda de ser sol al món, d’haver-hi estat abandonat. Estimava i m’estimaven, però no tenia ningú. Era com aquella lluna, envoltada d’estels i alhora tan sola i tan trista. Tret de la lluna, em deia quan em començava a adormir, no hi havia res més. Tot s’esvaïa al meu voltant, tot es feia immaterial i sense perfils. Els arbres es confonien amb la muntanya, la sorra es transformava en una mar infinita, immòbil i golafre que se’ns empassava. S’esborraven les barques, els pobles blancs on vivien els pescadors, les cases, els fanals que il·luminaven els carrers estrets, els carrers mateixos, les persones… Després queia damunt l’escola una boira freda que esborrava els maons, les portes i les finestres, i passava el gran ocell de la guerra amb les ales esteses. L’ocell tenia els ulls vermells i em mirava de reüll, agitava les ales i creixia del sòl un vent huracanat, un oratge ardent que s’enfilava vertiginós cap al cel com una columna daurada… Finalment m’adormia tot sentint explosions llunyanes que tan podien ser els pets del pare com les bombes a què es referia el Joanet quan parlàvem de la guerra. I també sentia trets, unes explosions seques, breus, que abatien les darreres ombres que se sostenien dempeus…

Cada nit somiava. Cada nit revivia les bromes dels companys de l’escola, i cada nit em veia sol a les portes d’una fortalesa en ruïnes, tremolant. Era l’única persona que seguia un enterrament solemne: els cavalls duien plomalls de dol glaçats i estiraven amb dificultat una carrossa negra i gelada a l’interior de la qual hi havia un taüt blanc, petit, que devia ser infinitament pesant ja que les bèsties, que esbufegaven un alè molt dens, gairebé no el podien traginar. Jo em veia insignificant darrere aquell carruatge, amb les mans a les aixelles. Feia fred i s’avançava tan lentament que de fet el moviment era imperceptible. Les rodes trencaven les plaques de gel de terra, i no hi havia prou nit per contenir aquell somni, no hi havia prou temps per fer el llarg viatge… Tanmateix, una eternitat després els cavalls, el carruatge, el taüt i jo començàvem a girar cap a la dreta. De primer desapareixien els cavalls per la cantonada, i també començava a ser engolit el cotxe fúnebre al pescant del qual no hi havia ningú que el menés… Finalment se n’anava el taüt i, per a sorpresa meva, jo no el podia seguir. Em quedava sol en aquella cruïlla, perdut i sense entendre res del que em passava… Perquè, de sobte, era en un carrer d’edificis destruïts per les bombes, amb poques façanes encara dretes que eren plenes d’esvorancs i de ferides dels trets que havien esberlat la pedra, amb el terra ple de pols… Estava núvol, gris. Al fons del carrer hi havia un incendi estrany, que semblava dibuixat, ja que les flames eren únicament de color roig i tan intenses com la sang… Després res, un son profund, una rendició.

Les nits eren terribles, però també ho eren les hores passades a l’escola. Només quan tocaven el timbre a l’hora de plegar em sentia alliberat. Ja no m’empentarien a la fila, ja no hauria de vigilar els llapis de colors que em volaven sovint, el mestre ja no em faria allargar el braç per colpejar-me el palmell de la mà amb el regle… Sempre arribava a casa cansat, sense ganes de fer els deures, i aleshores deia a la mare que no tenia feina i me n’anava al carrer. En primer lloc passava per la botiga de llegums i preguntava pel Ramon. Si no hi era voltava pels carrers una estona i acabava anant al bar del Pere.

«Què vols…?», feia el Ramon quan em veia, i jo me’l quedava mirant.

I, quan no el trobava, buscava el Joanet. El Joanet, si més no, m’explicava coses. Un dia em va comentar que el Perico tenia un problema greu. L’havien llogat a prova en una rellotgeria per veure si passat l’estiu hi podia anar a treballar, però al cap de pocs dies de ser-hi va desaparèixer un rellotge de butxaca. L’amo el va acusar d’haver-lo robat. El Perico va dir que ell no havia tocat res, que si es pensava que era boig per fer una cosa així… Hi va haver d’anar el seu pare, els van dur a la policia, li van fer tota mena de preguntes, i ell va continuar dient que mai no havia robat res de ningú. Finalment l’amo va dir que no el volia veure més a la botiga, i va prometre que continuaria investigant.

«Jo em moriria…», va dir el Joanet.

Quan trobava el Ramon la cosa era més divertida. El Ramon tenia recursos, sempre sabia un cau nou i havia conegut uns nois que… Darrerament anava força a un pis que era a tocar del cinema Ducal. Era un pis que els falangistes volien convertir en una nova seu per al barri i que, de moment, estava gairebé buit. Només hi havia unes taules velles, cadires i caixes de cartró plenes de propaganda i unes banderes. El xicot clenxinat que havia vist jugar a futbolí amb el Ramon era un dels qui ho duien, però per entrar-hi no hi havia cap problema ja que, fins que no fos inaugurat, la clau sempre era a la porta. A mi em feia por anar a aquell pis, però es veu que els primers dies hi van passar gairebé tots els nois del carrer, i entre d’altres l’Antonio, el Perico, el Jaume i el Joanet, el Salvador, el Miquel… No hi feien res d’especial: s’asseien a terra, parlaven, fumaven, carretejaven paquets i mobles… En una de les habitacions, la més gran, hi havia una fotografia de Franco i una de José Antonio. Els havien donat uns papers en què s’explicava qui era José Antonio i, a més, com que el Perico els havia explicat els fets de la rellotgeria, li havien garantit que parlarien amb l’amo, que ell no s’amoïnés. Jo de tot això n’havia sentit parlar, però no anava al pis perquè sabia que els capellans i la Falange no agradaven gens a casa. No es podia dir, però no agradaven, i el millor era estar-ne lluny, segons la mare.

«Tu digues que no saps res, digues sempre que no saps res…», m’aconsellava. I, poc o molt, li feia cas.

Però una tarda el Ramon va arrossegar tothom cap al pis i, com que jo tampoc no hi vaig voler anar, em va dir que era un cagat.

«Si et torno a veure a menys de deu metres et faré una cara nova», em va advertir el Ramon. Però, per sort, quan al cap d’uns dies vam anar tota la colla fins a la platja del Poblenou ja no se’n recordava.

Jo no podia dir a la mare que anava tan lluny, ni que passàvem per la claveguera descoberta del Bogatell. Les aigües que hi baixaven feien una fetor terrible, eren espesses com el plom, verdoses i plenes d’ampolles i brutícies. Segons deia l’Antonio, si queies en aquell canal ja estaves llest. Hi va venir el Salvador, que tenia la meva edat però era alt i de cabells arrissats. El seu pare era xofer d’un director de banc, i semblaven rics, ja que vivien en una torreta de dues plantes i amb jardí. Anava a una altra escola, una de capellans, i quan venia amb nosaltres sempre deia el mateix: que si el seu pare això, que si el seu pare allò, que ell volia estudiar per a delineant… També va venir el Jaume, que era animal com ell sol. Quan sabia que la seva mare faria llenties, agafava pedretes del carrer i, sense que ella se n’adonés, a l’hora de dinar les anava posant al plat. La dona es desesperava, deia que les havia netejades bé, que no ho entenia… I va venir el Miquel, que era molt de missa, que els diumenges combregava, i que es queixava de la nostra manera de parlar. I potser més gent i tot. Aquella sortida va ser una de les grans coses que organitzà el Ramon. Ell se’l veia satisfet, anava davant nostre, i l’únic que remugava era el Perico, que havia d’anar amb compte per allò de la cama.

En arribar a la platja ens vam ajaure a la sorra, vestits. No hi havia ningú més que nosaltres, però encara no feia temps per banyar-se en calçotets. En aquell punt, a més, l’aigua era fastigosa perquè hi desembocava la claveguera. Com que feia onades, la sorra era coberta de bromera i de tota mena de deixalles. I, tanmateix, la remor constant de la mar era agradable.

«Si tirem cap allà», va dir el Ramon assenyalant a l’esquerra, «trobarem les barraques dels gitanos. Qui vol venir?».

Hi va haver molts dubtes. El Miquel deia que ell no en volia saber res, d’allò, però que sol tampoc no tornava a casa; el Salvador, l’Antonio, el Jaume i el Perico van dir de seguida que sí, el Joanet i jo no vam dir res… Finalment tots vam anar cap a les barraques. El Salvador va afirmar que no tan sols hi vivien gitanos, que també hi havia gent «amagada de la policia», que potser eren rojos, gent que de la guerra ençà no havien sortit d’aquell laberint de cases de fusta, de barraques fetes a corre-cuita i cobertes de xapes metàl·liques i de trossos d’uralita que pispaven de les obres.

De primer vam caminar una bona estona per la platja, arran d’aigua, i després vam traspassar l’esvoranc d’una paret de maons que donava a un descampat al fons del qual hi havia les vies del tren. Aleshores, a la nostra dreta, entre les vies del tren i la sorra, vaig veure aquell món diferent i terrible.

Quan hi vam ser, l’Antonio ens indicà, just a l’entrada, un bar en el qual, segons ell, feien unes sardines a la brasa molt bones. I, com si sabés exactament on ens duia, ens va endinsar entre les barraques. A mi em va sorprendre de veure que la gent rentava la roba al carrer, que els nens jugaven en tolls d’aigua bruta, que una colla d’homes bruns envoltaven una foguera i hi cremaven munts de fil elèctric que feia un fum negre i pudent que s’escampava pels habitatges. Les dones duien vestits llargs fins als peus i grans davantals. La majoria d’homes anaven mal afaitats i duien les mans brutes.

«Són més pobres que nosaltres…», em va dir el Joanet a cau d’orella, i tenia raó.

Finalment ens vam aturar en una barraca a l’entrada de la qual el Ramon i el Perico es van posar a parlar amb una dona tenyida de ros que no semblava gitana. Pel que vaig deduir ja la coneixien i els va vendre tabac. Després vam veure una dona grassa que dormia en una butaca sense potes, al carrer, i uns nois que, amb el tors nu, sense camisa ni samarreta, s’estaven asseguts en cercle, picant de mans. Més enllà hi havia un vell molt fosc de cara, amb els llavis de color morat, que ens observava…

A través d’aquelles barraques vam arribar una altra vegada a la platja, que encara era més bruta que prop de l’abocador. Hi havia, tanmateix, unes barques amb què aquella gent anaven a pescar el que després venien al mercat en galledes, sense tenir permís ni res. La mare de vegades els comprava alguna cosa perquè era més barat que no pas a les botigues, però ella no es podia ni imaginar que jo hagués estat on vivien els gitanos.

«Què passa?», em va demanar el Ramon en un moment determinat.

«No res…», li vaig respondre. I ell em va dir:

«Doncs fas cara de cagat…».

De retorn a casa, el Ramon encara va fer conya dient que jo havia passat por, que era un merda, i es demanava què hauria passat si m’arriben a dur a la casa de putes…

«Tu no tens ni idea de com són els conys, oi?», em deia, rient.

Quan el pare es va posar malalt, la mare es va espantar molt. Ell sempre es queixava, sempre deia que en aquella casa no se li tenia cap consideració, que només servia per treballar com un fill de puta i per fer d’escarràs, que el dia que ell faltés sabríem el pa que s’hi dóna… Hi estàvem acostumats a les seves exageracions, però també sabíem que quan es quedava al llit, lívid, i demanava de veure les seves germanes, era que alguna cosa anava malament de debò.

Les seves germanes, i especialment el seu germanastre, l’oncle Sebastià, els vèiem poc. Eren diferents de nosaltres i de l’oncle Pere, vivien en pisos grans i plens de mobles, i les tietes fins i tot tenien telèfon i minyona. Jo les veia com unes senyores estranyes que sempre anaven pintades i que, amb nosaltres, se sentien incòmodes. Quan va morir el nen es veu que les tietes ens van deixar diners per a l’enterrament però, segons la mare, van haver de dipositar els anells de casats com a penyora. Si sortia aquest tema el pare s’enfilava de seguida i cridava a dos dits de l’orella de la mare que allò era mentida, mentida, que el que passava era que tenia enveja de les seves germanes, que havia estat ell qui va donar-los els anells perquè no volia que li fessin caritat, que elles no els volien agafar de cap de les maneres i que va haver d’insistir molt…

«Que no ho sents?», cridava. «Vaig haver d’insistir molt…, molt!», li repetia sense parar i clavant-li empentes.

No ho sé. De vegades les vèiem en algun bateig, als enterraments o bé el dia de Sant Esteve, que era quan la tieta Carme ens convidava a prendre cafè. A casa, hi havien estat poques vegades i de fet només recordo haver-les-hi vistes quan allò del nen, molt compungides i queixoses que haguéssim de viure en aquella barraca, segons deien.

«Ara, quan hagi passat tot, agafes un pis… Nosaltres t’ajudarem», van dir al pare. Però després no es va tornar a parlar mai més, d’això.

A mi no em semblava que la casa on vivíem fos una barraca. Era veritat que no teníem aigua corrent, que als hiverns hi feia una gelor terrible, que hi havia goteres, que les parets regalimaven humitat i que als estius les habitacions semblaven un forn, però comparada amb com vivien els gitanos no era una barraca. La mare ho tenia tot net, endreçat, i d’altra banda la nostra planta baixa no era diferent de la resta de cases del carrer. En certa manera era millor que d’altres, perquè teníem el pati gran on sopàvem a l’estiu, però a les tietes allò no els agradava.

«No tens cap necessitat de viure així…», deien al pare. I ell, quan les seves germanes no hi eren, mormolava:

«Em tocaran els collons aquestes, amb això de la casa…», però davant d’elles callava.

A més de la tia Carme i de la tia Mercè, hi havia la tieta Lourdes, que no es feia tant amb la família perquè, segons deien, vivia amb un home casat. Jo l’havia vista poques vegades, però sentia explicar que era la més agradable de les tres, i que no podia veure les seves germanes ni en pintura.

«La Carme», deia de vegades la mare a la seva germana, «fa veure que la Lourdes ni existeix, però ja voldria ella arribar-li a la sola de la sabata…».

La tieta Mercè, tot i els aires de grandesa que es donava, era molt mal parlada, però en aquest sentit a mi em feia gràcia perquè deixava anar els renecs i les paraules gruixudes amb naturalitat. Una vegada a la minyona se li va abocar una mica de cafè a la tassa mentre la servia, i ella li va dir com si res:

«Nena, per què no me’l tires directament a la xona…?». El seu marit, el tiet Ramon, tenia una fàbrica de motors, era calb i sempre callava, però aquell dia va comentar que no estava bé de parlar així a taula, a la qual cosa ella li va respondre davant de tothom que si no li agradava la seva manera de fer ja se’n podia anar en aquell mateix moment. «I saps què et dic?», va afegir, «doncs que una puta et bufi el cul…».

Sempre deixava una marca de pintura de llavis a les tasses, i m’intrigaven aquelles ungles corbades i llargues que semblaven créixer-li per fer mal. S’havia tenyit els cabells de ros, es dibuixava les celles amples i fosques, duia rímel a les pestanyes, era més aviat revinguda i feia uns pits immensos que, quan anava escotada, se li movien com flams…

La tieta Carme era diferent. Duia els cabells foscos i ben pentinats, tenia la pell blanca i, segons deien, estava malalta. Segurament era a causa de la poca salut que gastava que sempre semblava absent i una mica trista. De tota manera de vegades se li encenien els ulls i treia la mala llet pròpia de la família. Vivien en una casa gran a Castelldefels i el seu marit, l’oncle Esteve, sempre anava elegant, amb americanes encreuades i un rellotge d’or. Segons el pare, l’Esteve era realment simpàtic, guanyava tants diners com volia i no mirava prim amb unes putes fines que li costaven un colló. Tenien una filla, l’Imma, que era més gran que nosaltres i estudiava anglès.

L’oncle Sebastià només era germà dels altres per part de mare, i tothom el considerava un home intel·ligent. Tenia els cabells blancs, duia ulleres i vivia en un pis fosc i ple de cortinatges que a mi em feia respecte. L’havíem anat a veure alguna vegada, i aleshores la seva dona feia un petó a la mare, a mi em posava la mà al cap i ens feia entrar a la casa per un passadís que no s’acabava mai. L’oncle ens rebia en una sala plena de butaques, tauletes i llums de peu que sempre eren encesos.

«Seieu aquí», feia. I ella duia unes galetes i cafè.

Jo sentia una gran admiració per aquell home dels ulls petits que ens escoltava sense dir res i que solia trobar solucions en què ningú no havia pensat. Era com una mena de garantia, i per això l’anàvem a veure si passava res important. Recordo que un dia, durant una d’aquestes visites, l’oncle Sebastià se’m va quedar mirant.

«I tu», va fer, «què vols estudiar?».

Era la primera vegada que em parlava directament i jo, desconcertat, li vaig respondre que no ho sabia. Mai no havia pensat a estudiar res. Jo era un noi del carrer, un més de la colla, com el Perico, l’Antonio, el Joanet, el Jaume… Nosaltres no estudiàvem, anàvem a escola, jugàvem, i quan arribés l’hora treballaríem en un lloc o l’altre, després faríem el servei militar… Com tothom. Allò d’estudiar era nou. A l’escola ni me’n parlaven. Més aviat em deien que tenia mala lletra, que no escoltava mai, que era tancat…

«Eres como una piedra…», m’havia dit el mestre que feia de poeta arruïnat, tot tustant-me el cap amb els ossos del puny. «Duro como una piedra…».

En cert sentit tenia raó, però que em diguessin aquestes coses em feia més mal que no pas els cops. Era com allò del Ramon, que es burlava de la mort del meu germà sense més ni més, dient que el nen no podia haver anat al cel. Com ho sabia ell, que no era al cel? Qui li ho havia dit? «El món», rumiava jo, «és ple de gent injusta, que parla per ferir els altres sense més ni més». I llavors em tancava i m’enduria perquè era l’única cosa que sabia fer. Però dintre meu, lluny, en un indret inaccessible, hi havia una llum petita que em confortava. Arribaré a tocar aquesta llum, em deia amb els ulls tancats, tan concentrat com podia, fent força amb els punys per atansar-m’hi. Hi arribaré, i aleshores s’haurà fet justícia. No m’ho deia amb aquestes paraules, però el significat era clar i em permetia de resistir el desconcert que em provocaven les preguntes inesperades, el menyspreu i la indiferència.

Precisament per tot això, per la llum, pel que pensaven de mi, per la pobresa en què vivíem, calia continuar observant els altres, calia estar atent, mirar i escoltar… Jo no sabia què vindria després de l’escola. La mare de vegades comentava que seria mecànic. D’altres cops suggeria que entrés en una fàbrica, sense concretar gens què hi faria ni quina mena de fàbrica volia dir. També li havia sentit que el millor era aprendre un ofici, el que fos, que amb un ofici sempre es tenia feina. I jo, sense deixar de mirar-la, em demanava si també em podia morir com el meu germà… No era una idea desagradable. Tancar els ulls, dormir per sempre, no respirar mai més, oblidar-ho tot, fondre’m en un silenci negre com el que queia als carrers quan es ponia el sol… I si la mort era això, per què ens feia tanta por? Per què parlaven de l’avi i del nen d’amagat meu? A mi no em feia por deixar-me anar per aquell pendent fosc. Em feia més por que m’enviessin a Menorca i haver de viure amb aquella gent que no coneixia. Preferia estar-me quiet, entrellucant la flama tènue i llunyana que endevinava al final de la gran foscor.

El cas és que quan el pare es quedava al llit, queixant-se sense parar i agafant-me la mà amb força, de seguida volia que aviséssim les seves germanes i l’oncle Sebastià, i aleshores la mare s’espantava molt.

«No sé què tinc…», mormolava el pare, sense color als llavis i posant-se les mans als ronyons, «no sé què tinc…».

Era la primavera i plovia amb aquelles gotes grosses i tèbies que a mi tant m’agradaven. La mare havia anat a telefonar al metge dues vegades a la tenda de la senyora Palmira i també havia avisat les tietes i el Sebastià. Però només van venir les tietes Carme i Mercè.

«Què li passa, al meu germà?», va preguntar la tieta Mercè, tota espantada, així que deixà el paraigua damunt la taula. La mare li va respondre que es queixava de l’esquena, que havia avisat el metge, que no sabia què fer. «Desde luego, noia…», va mormolar la Mercè a la mare, «no serveixes per a res…». I, decidida, va entrar a l’habitació.

Al cap d’una estona tots érem asseguts al voltant del llit del pare: la mare, jo, la tieta Carme, que també feia mala cara, i la tieta Mercè que duia una faldilla estreta. Com que s’havia mullat els peus, primer es va treure les sabates i després les mitges perquè deia que la humitat no li anava gens bé. A mi em va impressionar de veure com s’enfilava la faldilla i ens ensenyava les cuixes com si res, unes cuixes que em van semblar immenses i molt blanques. Mentre, el pare gemegava, amb els ulls girats en blanc, posant-se les mans als ronyons i demanant si havien avisat el Sebastià. Li van dir que sí, i ell va decantar el cap, amb resignació, com si volgués descansar. La mare va anar a la cuina a estendre les mitges de la tieta i aleshores la Mercè va demanar al pare si havia menjat res. Ell va fer que no amb el cap.

«No ens espantis…», va fer la Carme. «Ja tenim prou mals…».

Mentre elles miraven si el pare tenia febre, la mare va preparar aigua i llimona per a les tietes, que continuaven assegudes al llit, al costat del pare, que s’havia adormit. La mare estava nerviosa perquè no venia el metge i no sabia què dir a les seves cunyades. Entrava i sortia, em passava la mà pels cabells… Una nit d’aquelles en què el pare s’havia posat a cridar i havia acabat clavant un cop de porta i marxant al bar, la mare va venir plorant al meu costat i també em tocà els cabells. Després, molt fluixet, em va dir que sempre havia tingut mala sort, que no recordava la seva mare, que l’avi havia mort massa jove, que ella es va haver de posar a treballar de seguida, que quan va conèixer el pare no es pensava que fos d’aquella manera, que durant la guerra havia passat molta gana, i aquell afusellament terrible, i allò del nen… Em va dir que li hauria agradat més no sortir de l’illa, i que només em tenia a mi. De vegades jo sentia una gran tendresa per la mare. La veia indefensa, fràgil, perduda en un món que no era el seu, però no sabia què fer. Potser em volia dur a l’illa perquè es pensava que era el millor per a mi, per allunyar-me de les tietes i dels nois del carrer, per fer-me canviar de vida… O potser era el pare qui volia que me n’anés…

Jo tenia ganes de sortir al carrer i, per sort, com que va deixar de ploure i les tietes s’havien posat a parlar com si nosaltres no hi fóssim, la mare em va dir que més valia que anés una estona a jugar. Vaig sortir corrents, sense saber on anar, però content de deixar enrere l’ambient reclòs de la cambra i les converses que no entenia. En aquella hora, em deia, els de la colla només podien ser al bar del Pere o al pis dels falangistes que, en certa manera, mentre no s’acabés de muntar del tot, el Ramon s’havia fet seu. El Ramon, l’Antonio i el Perico s’havien obsedit amb aquella història de la rellotgeria, deien que volien putejar l’amo, que els falangistes hi anirien a parlar per fotre-li la por al cos, que si calia li trencarien els vidres de l’aparador… De vegades, ells tres, segons m’havia explicat el Joanet, s’enfilaven darrere un tramvia per no haver de pagar, i rodaven fins que el tramviaire els veia i, a crits, els feia saltar en marxa. Aleshores es rebentaven de riure i ja tenien conversa per a tota la tarda. També havien conegut una gent estranya que vivien tres o quatre carrers més amunt, una vella i un vell a casa dels quals anaven de vegades. Eren molt bruts, segons deia el Joanet, tenien un fill ja gran i compartien la casa amb una mena de gegant, un home altíssim que gairebé no podia caminar de tan inflades que tenia les cames… Tot ho feien així, el Ramon, l’Antonio i el Perico, passant d’una cosa a l’altra…

Al vespre, quan vaig tornar a casa, la mare em va explicar que ja havia vingut el metge, que el pare no tenia res greu, un carn-esqueixat, i que havia de fer repòs. I com que ell era al llit, endormiscat, nosaltres dos vam sopar sols, amb la ràdio engegada, molt fluixeta, per no molestar-lo. La mare semblava contenta, alliberada, i em va deixar que em mengés les mongetes soles, sense les patates.

També em vaig adonar de com vivíem en conèixer aquells vells que el Ramon, l’Antonio i el Perico havien descobert en una casa semblant a la meva, però més feta malbé, sense llum i plena de fòtils, piles de diaris, llibres, un parell de gats i un gos blanc que el primer dia que em va veure m’ensumà els peus i les cames. M’hi van dur els de la colla, i segons em deia el Joanet, que també hi va venir, quedaria parat de la merda que hi havia en aquella casa i de les coses que feien els vells. Ella, la senyora Rosalia, tenia un ull completament enfonsat, tan enfonsat que gairebé no se li veia, i els cabells, que eren de color cendra, se’ls tallava arran d’orella com si fos un príncep de conte… El senyor Gaspar, el seu marit, el recordo molt prim, amb una americana encreuada i un cigarret sempre als llavis. Tenien un fill, el César, d’uns vint-i-tants anys, que era grassó. I després hi havia l’Edir, el gegant, que efectivament era molt alt i caminava amb dificultats. De vegades també hi apareixien una filla ja casada i el seu marit, que era prim, calb, i duia unes ulleres de vidres gruixuts.

Els de la colla només hi anaven per riure, per espiar la vella que, segons deien, de vegades es posava a pixar dreta al mig del pati, i l’Edir, el gegant, que també els feia gràcia perquè solia estar assegut en una butaca just a l’entrada de la casa i, quan els veia, els saludava alçant la mà, com els de la Falange. Després, si ells li parlaven, es posava a cantussejar en anglès fins que, de la butaca estant, els llançava amb mala llet un diari de color sèpia que agafava d’una pila que tenia a tocar de la butaca.

«I, segons diuen, el diari també és escrit en anglès…», feia el Joanet. «Ja em diràs tu…».

Però el que els feia més gràcia d’aquell home era que sovint es quedava adormit amb la bragueta oberta i, segons el Ramon, com que feia anys que no es rentava, allò es convertia de seguida en un núvol de mosques negres i deleroses. El Ramon també deia que, de tant en tant, l’Edir rebia la visita d’una dona jove i ben vestida, que s’asseia prop d’ell i hi parlava durant una estona amb les cames lleugerament separades. De primer, el gegant li agafava la mà, però després mirava de tocar-li les cuixes per sota de la roba fins que ella el renyava tot dient-li que ja n’hi havia prou. Quan els nois de la colla la miraven, ella els somreia i, burleta, els deia que si es portaven bé el proper dia els duria caramels. El gegant s’emprenyava, però de mica en mica es va anar acostumant a veure’ls i ja gairebé no els feia cas.

El primer dia vaig quedar parat. Tenien raó a dir que eren una gent molt bruta i que la casa estava completament deixada. Només entrar al pati —la vella en deia el jardí—, t’adonaves que hi havia caixes de cartó mig podrides i plenes d’ampolles trencades al fons, el xassís d’una bicicleta rovellada i sense rodes, munts de fustes corcades, cagarades del gos, filferros, gàbies d’ocells aixafades, matolls de tota mena… La porta de la casa sempre era oberta i a l’interior endevinaves unes parets fosques i escrostonades. A la dreta, just a tocar de l’entrada, era on vivia el gegant, gairebé sempre assegut a la butaca, llegint diaris o dormint. A l’esquerra hi havia una cuina, pels fogons de la qual es passejaven els gats, ensumant els racons. Més a l’interior, segons em va explicar aquell primer dia l’Antonio, es veu que hi havia una taula de menjar i un catre per al fill i, al fons de tot, el recambró on dormien els vells. Aleshores no podia ni sospitar que gràcies a aquella gent veuria per primera vegada la claror que fins aleshores només havia intuït.

De fet, la primera visita va començar amb problemes per culpa del Ramon. Hi vam arribar a mitja tarda, quan encara era clar, i com que només vam veure l’Edir, dormint a la seva butaca, ens vam endinsar per un lateral del pati on donaven les finestres de les habitacions i al fons del qual hi havia la comuna.

«La merda», va dir el Ramon, parlant baixet, «queda en un pou. Veieu aquesta tapa? Doncs de vegades l’aixequen, hi posen unes canonades amples, de ferro, que van connectades a un carro que, del carrer estant, ho xucla tot fins que el pou queda buit. Fot molt de soroll quan hi passa la merda, i si poses l’orella enganxada al tub sents córrer perfectament els cagallons i els pixats… És l’hòstia de divertit…».

Aleshores, mentre el Ramon ens explicava allò de la comuna, es va obrir de sobte la finestra de l’habitació dels vells i el senyor Gaspar, tot emprenyat, ens amenaçà cridant que érem uns imbècils i que tenia els collons plens que els molestéssim.

«¿Qué pasa?», va cridar la vella de dintre estant, molt exaltada.

«Nada», va cridar ell. «Esos críos que tocan los cojones…».

«Déjalos!», va fer ella, despectiva.

L’Antonio i el Ramon van arrancar a córrer, però el Perico, el Jaume, el Joanet i jo ens vam quedar clavats. Quan el vell va tancar la finestra d’una revolada, vam anar sigilosament cap al pati del davant, sense poder reprimir una mena de riure nerviós que al Joanet li feia venir pixera. En passar per la porta va aparèixer el fill del Gaspar, el César, amb un llibre a la mà, i aleshores el Perico, amb tota la cara, li va dir que el Joanet tenia ganes d’anar al vàter, però que li feia cosa anar-hi sol, i per això l’havíem acompanyat… De seguida va sortir el vell, com si res, tot encenent un cigarret i seguit del gos, i el César li va explicar allò del Joanet. Però el vell va desaparèixer, sense respondre. L’Edir continuava dormint, i aleshores el César es va posar a acariciar el gos, que es deia Sultán. Poc després el César es va asseure en un pedrís i ens va preguntar si ens agradava llegir.

«Llegir?», li va preguntar el Joanet, atemorit. «Què vols dir?».

«Tens raó», va fer el César, amb un somriure amable. «Es poden llegir moltes coses, però jo em referia a llegir literatura».

«No ho sé», li va respondre el Joanet, i el César va fer un esforç per explicar-se millor:

«La literatura, les novel·les, els poemes… A mi és el que més m’agrada», i llavors el vam entendre.

«Nosaltres només llegim llibres de l’escola», va fer el Perico.

«És diferent…», va precisar el César. «Jo a l’escola hi vaig anar poc, i la veritat és que no m’agradava gaire».

«A nosaltres tampoc no ens agrada», va comentar el Joanet.

«Ja, però està bé anar-hi».

«Sí», va afegir el Perico, «però jo aviat treballaré, i l’escola no em servirà de res».

«Home… Això no se sap mai», va fer el César. «Si jo hagués estudiat ara podria treballar del que volgués, i en canvi…».

El Perico li va preguntar de què treballava i ell ens va explicar que feia una mica de tot, que de vegades repartia coses amb un camió, que havia estat una temporada fent de mosso en una fàbrica, que també havia treballat en una rellotgeria…

«Hòstia…», se li va escapar al Perico, i tots ens vam posar a riure.

El César va voler saber de què rèiem i, quan el Perico exposà el seu cas, aquell home l’escoltà atentament. De tant en tant movia el cap donant-li la raó. Nosaltres, el Perico, el Joanet, el Jaume i jo, estàvem acostumats que ens fessin preguntes i a respondre-les, però mai no havíem parlat tanta estona amb una persona gran. El César ens tractava com si fóssim de la seva edat, no ens manava res, escoltava les explicacions del Perico amb relació a les acusacions que li havien fet i semblava donar-li la raó. Així, doncs, ens vam asseure a terra, al costat del César, i vam continuar xerrant de la feina, del que costava entendre’s amb els encarregats i els amos, de les diferències que hi havia entre la gent que tenia diners i la que no en tenia… Jo encara no havia dit res, però com que veia que podia intervenir quan volgués, i intuïa que no em farien callar, vaig dir, sense pensar-ho:

«Les meves ties tenen molts diners. No totes les ties, només dues i un oncle que també llegeix molt… I és veritat que no són com nosaltres».

«És clar», va fer el César. «A les famílies també es donen diferències. I malament si necessites demanar-los res, als que tenen diners».

«El meu pare», vaig afegir jo, més segur, «diu que no vol que li facin caritat».

«Té raó», va concloure el César. «I saps què passa? Doncs que sempre els tornes més del que t’han deixat».

Aquell dia fins i tot el Perico parlava seriosament. Cap de nosaltres no havia participat mai en una conversa com aquella. El Joanet semblava fascinat i es va posar a riure, feliç, quan jo vaig començar a explicar coses de les tietes. En un moment determinat va dir:

«Hòstia!, que bé ho expliques… Són les tietes lloro…», i tots ens vam petar de riure.

A mi m’agradava que m’escoltessin, m’agradava fer-los riure, tenir coses a dir, i em semblava mentida poder participar en una conversa com si res… Era diferent de les trobades que fèiem als estius, quan sortíem al carrer havent sopat. Allí jo escoltava, però en el fons res del que deien no ho trobava interessant. En canvi, amb el César, era com si el temps s’hagués aturat, com si cap de nosaltres no tingués res més important a fer que parlar amb naturalitat d’aquelles coses intranscendents.

Després, el César ens va explicar de què anava el llibre que estava llegint. Era la història d’un estudiant molt pobre que decideix matar una vella, menyspreable i maligna, que presta diners en condicions insuportables. L’estudiant la mata perquè està convençut que aquell crim és justificable si li permet de desenvolupar la seva vocació i ajudar els altres. Amb el temps, l’estudiant coneix una noia del carrer a la qual confessa el seu crim i, lentament, els remordiments i els dubtes el comencen a mortificar. Alhora, la policia va tancant un cercle al seu entorn…

«L’agafen, al final?», va preguntar el Perico, tot encuriosit. A la qual cosa el César va respondre que sí.

«Quina putada…», va fer el Joanet, que observava el Perico i el veia més pensarós de l’habitual.

«Això depèn de com t’ho miris», va continuar el César. «De fet ell mateix va precipitant les deduccions de la policia. No és que se senti culpable del tot, és que aspira a una mena de redempció. Necessita fer un acte sublim, diferent del que abans hagués fet ningú… Ho enteneu?».

«Sí», va respondre el Joanet, i després li va demanar si havia llegit tot el llibre, a la qual cosa el César va respondre que sí, que l’havia llegit dues vegades, i que l’estava tornant a llegir.

«Però si ja saps com acaba…», va fer el Perico.

«Això tant és», ens va explicar el César. «El que compta és la manera com l’escriptor ens revela l’ànima de l’estudiant, el sentit final d’aquell crim, la necessitat del càstig, d’una mena o altra de càstig. Però no m’estic referint al càstig dels policies i de la societat. És una altra cosa potser més difícil d’explicar. Però no cal rellegir el llibre perquè costi d’entendre; és que cada vegada que hi tornes t’agrada més que l’anterior i hi descobreixes aspectes nous».

«Collons…», va fer el Perico. «Si que saps coses…».

«No», va fer el César. «Ja us he dit que vaig anar poc a l’escola. Però és veritat que llegir t’ho fa veure tot diferent».

«A mi és que em cansa», va fer el Jaume, i el César li va explicar que allò només passava al començament, que després no deixaries mai de llegir perquè cada llibre t’omple de vides que altrament no coneixeries.

La conversa d’aquella tarda, que em semblava irrepetible i fascinant, la vaig tenir tota la nit al cap. Feia com el César amb el llibre del pobre estudiant: tornava a repassar què havíem dit cadascú de nosaltres, gaudia de la manera suau en què ens parlava aquell home que fins aleshores no coneixia… I, tal com ell ens havia dit, era veritat que repassant les coses les entenies millor. A mi em semblava, per exemple, que el Perico potser sí que havia robat aquell rellotge. No n’estava segur, però les preguntes que feia, la manera que tenia d’abaixar els ulls quan es parlava de càstig… Potser no era tal com jo m’ho imaginava, però en tot cas, si ho havia fet, no per això deixava de sentir que era tan amic meu com abans, fins i tot més amic que abans. Al capdavall el Perico era coix, i era un dels nostres, i qui sap si tenia dret a tenir aquell rellotge. Tampoc no em semblava que el César ens digués que havíem de robar i de matar per aconseguir el que volíem. No era això el que ens havia dit. Ens havia mostrat que, per culpa dels altres, una ànima podia arribar a torturar-se tot i creure que havia fet les coses bé.

Quan em vaig adormir el cap em rodava i, a mitjanit, entresuat i neguitós, em van despertar els roncs del pare. De tant en tant sentia el grinyol del somier quan ell es movia. Per la finestra veia un retall de cel fosc i tot de puntets blancs, immòbils, que ningú no em sabia explicar per què eren on eren. Segurament, si aleshores hagués gosat sortir al pati, també hauria vist la lluna, però no ho vaig fer perquè la mare s’hauria despertat i, si li deia que anava a veure la lluna, em tiraria les sabatilles al cap. De tota manera, amb els ulls tancats, vaig veure una lluna enorme, groga, envoltada de milers i milers d’estels, més dels que havia vist mai. I vaig veure la foscor, aquella foscor que sempre m’havia atret, una foscor insondable en un racó de la qual, lluny, on no podríem arribar mai, hi havia el meu germà que em mirava. Potser també hi havia els avis i tots els altres morts. Vaig enviar un petó al meu germà i, agafant-me al coixí, tranquil, em vaig deixar endur pel son.

Després, durant uns dies, els de la colla gairebé només vam parlar de com havia anat la conversa amb el César. El Ramon es feia el desmenjat i deia que ell no volia tornar a casa dels vells, que no tenia ganes que li escalfessin el cap amb ximpleries de mariconets matavelles. En vam parlar al Salvador, ja que el seu pare tenia llibres, al Miquel i al Jaume, que pensava el mateix que el Ramon:

«Si mata a la vieja, pues la mata y ya esta…», concloïa l’Antonio.

Després el Jaume proposava d’anar a veure les noies quan sortien de l’escola. N’havia conegut una que era més gran que ell i que anava a un col·legi de monges. «Es diu Montse, i potser encara es deixarà tocar les tetes…», deia.

«Si no en té…», va fer el Perico, que era dels grans i se les donava d’entès.

«Que no en té?», feia el Jaume. «Segur que no et cabrien a la mà… Així, deuen ser…».

A l’escola tot continuava igual. Potser l’única cosa nova era que des que sortia més amb la colla, no m’emprenyaven tant. També hi va haver una mica de rebombori quan vam saber que la policia havia agafat el pare d’un noi que es deia Daniel. S’havien presentat a casa seva de nit, havien picat amb els peus a la porta, amb mala llet, i quan la mare va obrir, espantada, la van empènyer sense miraments. Segons el Daniel, quan el seu pare va sortir, en calçotets, per demanar què passava, un dels policies li va clavar una bufetada terrible, davant de la mare i d’ell mateix, que també s’havia llevat. Van entrar a l’habitació per veure si hi havia algú més, li van tirar els pantalons a la cara, el van arrossegar fins al pati i li van dir que se l’enduien. El Daniel va estar uns dies sense venir a l’escola i, finalment, la mare va haver de parlar amb els mestres. El pare del Daniel, el van tancar a la presó i ells van començar a passar-les putes perquè no tenien ni cinc. La gent del barri es veu que els duien menjar i un dia, a casa, hi va haver un daltabaix perquè el pare es va posar com boig cridant a la mare que no tenia res al cap, que ella no havia de dur menjar a ningú, que en la nostra situació no estàvem per emmerdar-nos, que ja ho havíem passat prou malament… La mare no sabia què dir, comentava que només li havia deixat una mica de verdura i arròs, que no ho faria mai més…

D’aquest afer, se’n parlava fins i tot quan anàvem a sopar a casa de l’oncle Pere i la tieta Neli. Feia una temporada que, en aquest sentit, tot anava bé i, quan el pare i l’oncle es veien, no es barallaven. Jo em vaig fixar més en les meves cosines, especialment en l’Esther, que havia començat a treballar de dependenta en una botiga de roba i de vegades es pintava una mica els ulls. L’oncle se la mirava de través, deia que semblava una puta i que acabaria com la seva tia Lourdes, i aleshores ella se n’anava a plorar a l’habitació per no tenir raons. L’altra cosina, la Lola, era de la meva edat i duia els cabells molt arrissats. Sempre jugava amb nines, no parlava gaire, i quan jo me la mirava només em sabia treure la llengua.

Aquells sopars a casa dels tiets sempre començaven igual. De sobte, el pare, deia a la mare que anàvem a sopar a casa del seu germà, la mare comentava que no tenia res preparat i ell li deia que fes qualsevol cosa. Aleshores la mare feia a corre-cuita unes truites, agafava tomàquets, pa i ho posava tot al cistell. Generalment hi anàvem a peu. No vivien lluny, però era cansat de seguir el pas del pare, que caminava davant nostre, com si estigués emprenyat i de mal humor. De vegades es girava i deia a la mare, que duia el cistell:

«Què esperes?», i la mare li contestava que corria massa. «Els collons em corren massa», feia ell, i es posava a caminar més de pressa que abans. Quan finalment arribàvem, la tieta Neli feia veure que estava contenta. En canvi l’oncle Pere, mentre regava els testos que tenia al balcó deia, fluixet, coses com ara aquestes:

«Com més serem, més riurem…».

«Què hi ha?», li feia el pare. I ell responia que no res, i si tot anava bé, com aquella temporada, doncs ja estava.

Després es va parlar del cas del pare del Daniel, que també es deia així. Que si li havien fotut una pallissa, que estava fatal, que deien que tenia la cara desfeta, que es podriria a la presó, que si pobre home, que si ara què faran la dona i el fill, que estava tocat de per vida, que les passaria putes, que era una bogeria fotre’s en coses polítiques… Eren frases soltes, i no una conversa com la que el Perico, el Joanet, el Jaume i jo havíem tingut amb el César. De tota manera m’adonava que allò del Daniel era greu i, sense voler pensar-hi, em venia al cap l’avi i que l’haguessin matat d’aquella manera. Jo no gosava preguntar què havia fet l’avi, ni per què l’havien afusellat, però deduïa que durant la guerra s’havia embolicat amb coses dels anarquistes.

Aquells sopars em feien venir tristesa. Parlaven molt de la tieta Lourdes, de la tieta Carme, de la Mercè i del Sebastià. El tiet Esteve s’havia comprat una ràdio gramola, deien. La Carme es trobava una mica millor, i fins i tot l’havien vist somriure. L’oncle Ramon no sé què… En canvi la Mercè tenia la mateixa mala llet de sempre. Del Sebastià, feia temps que no en sabien res…

«Es como una sombra…», feia el tiet Pere en castellà, engolant la veu i obrint els ulls com el Luis Sandrini. «El Sebastià és como una sombra…».

La tieta Neli sempre estava nerviosa, sempre feia tres o quatre coses alhora, mai no parava quieta, i deia que ella sí que estava fotuda i no la Carme, que semblava mentida com es podien guanyar tants diners…

Tot allò lliscava davant meu sense afectar-me. Era exactament el mateix que em passava a l’escola, que no entenia què em deien i tampoc no tenia ganes d’entendre-ho. De vegades la tieta deia que havia rebut una carta de Menorca, es veu que li preguntaven quan hi anirien, semblava que estaven bé… Aleshores jo els escoltava amb atenció. Menorca era un misteri des de molts punt de vista. Jo no hi havia estat mai, però a casa sempre es deia d’anar-hi un estiu, quan tinguéssim una mica de diners. I després hi havia allò meu, que de tant en tant em tornava a passar pel cap i m’inquietava, però com que els dies eren llargs, com que ja no feia fred i estava millor amb els de la colla, i no hi havia grans baralles, també ho tenia una mica oblidat.