Però de sobte va passar una cosa de la qual tinc un record vague, tot en blanc i negre, ple de sorolls i de moviments que aparentment no lligaven entre si. I, efectivament, tal com va dir el pare, semblava que no poguéssim aixecar el cap, com si des que s’havia acabat la guerra només ens toquessin les desgràcies. La puta mala sort se’ns havia arrapat al clatell, afegia, i ens mossegava sense donar-nos repòs. I encara rai, segons la mare, que una cosa així no ens havia passat a nosaltres…

Una nit, a casa, també van picar a la porta amb violència, i vam sentir una veu que cridava el pare. Era el tiet Pere, i el pare i la mare van anar corrents a obrir. Jo, assegut al llit, els sentia perfectament i, malgrat la confusió, vaig entendre que la mateixa onada que ja ens havia colpejat abans, ens tornava a caure al damunt. Vaig tenir una sensació completa d’immobilitat, un abandó absolut que m’impedia de llevar-me, de pensar, o de reaccionar d’una manera o l’altra. Tampoc no havia sentit mai parlar el tiet Pere d’aquella manera, fora de si, alterat, profundament seriós. Ell, que sempre tenia aquella reserva burleta…

«L’Esteve s’ha matat amb el cotxe!», cridava, «s’ha matat…!».

No sé com ho puc saber, si jo era al llit, però estic segur que el tiet es picava el front amb les mans. Ja li havia vist fer altres vegades aquest gest quan alguna cosa el depassava: obria les mans i es picava el front amb els palmells. Aleshores la tieta Neli li deia que estava boig, que es rebentaria el cervell, però ell no li feia cas i es continuava picant el front fins que li quedava ben vermell… Doncs aquella nit em sembla que va fer el mateix. Jo el veig picant-se el front d’aquella manera, cridant que l’Esteve s’havia matat amb el cotxe, i el pare, lívid, tal com es posava sempre quan s’espantava, i la mare tapant-se la boca amb les mans, sense dir res.

«La puta que em va parir!», cridava el tiet, «quina mala sort…! Quina mala sort…!».

Llavors, no sé ben bé com, em van dir que em vestís, que el tiet havia tingut un accident, i en plena nit vam sortir al carrer.

Els carrers estaven buits, negres, en calma. No passava cap cotxe, i tots quatre ens vam posar a caminar de pressa en direcció a casa del tiet Pere. El pare tenia la cara molt blanca, com de fantasma. La mare s’havia posat una faldilla que a mi em semblava més llarga del normal. Jo duia una camisa clara i els pantalons foscos. Les finestres de les cases eren totes apagades. Hi havia una lluna petita i pocs estels.

«La nena Esther ha anat a buscar un taxi…», va dir el tiet Pere mentre caminàvem.

«I ens durà a Castelldefels?», va preguntar la mare al cap d’una estona.

«Suposo que sí…», va respondre el tiet.

Era estrany travessar aquella pau dels carrers, abatuts per la tragèdia. Jo potser no m’acabava d’adonar completament del que passava, però d’una manera o l’altra tenia la sensació que la mort ens encalçava acarnissadament. I, això de banda, mirés on mirés, tot era lleig, sòrdid i sense llum. El pare del Daniel a la presó, la cama malalta del Perico, els morts de l’hospital, la brutícia de la casa on vivia el César, el posat malaltís que sempre feia el Miquel per culpa d’anar tant a missa, els problemes del Joanet, els qui havien perdut parents durant la guerra… I ara l’oncle Esteve, em deia, s’ha matat amb el cotxe… Què volia dir que s’hagués matat amb el cotxe?, em demanava. On havia passat allò? Com és que havien avisat l’oncle Pere? Sabia que cada una d’aquestes preguntes tenia una resposta fàcil, però no em veia amb cor de donar-les. Viure, recordo haver pensat exactament això, era com anar en una barca i remar contracorrent. Un riu turbulent d’aigües negres ens arrossegava en una direcció i nosaltres ens hi oposàvem. Hi havia moments de calma, pocs, però n’hi havia. De vegades tot era ple, de vegades tot era buit. Recordava haver menjat fruites amargues i haver-les d’escopir, i recordava un grapat de cireres fosques com la sang i dolces com la mel. Sentia un gran pes als ulls, segurament de son, mentre pensava aquestes coses, i arribar a casa de l’oncle es va fer més pesat que mai. Recordava l’estudiant d’aquella novel·la de què parlava el César. Que difícil que era la seva posició. En el fons ell se sentia culpable perquè els altres li feien sentir-se’n en considerar que el seu crim era punible. El que l’estudiant notava era el pes de la societat més que no pas el seu propi remordiment… En fi, tot caminant pensava més o menys coses com ara aquestes. La culpa, les dificultats, el cansament, la indiferència… Perquè la veritat era que jo no tenia cap ganes de plorar, cap ni una, només sentia cansament i tristesa.

En arribar a la cantonada on vivia l’oncle vam veure la meva cosina Esther, que de sobte aixecà el braç. Una mica més enllà hi havia un gran taxi amb les portes obertes. El xofer havia sortit del vehicle i s’esperava, dret, parlant amb el sereno. I, també de sobte, com si algú les hagués avisat, de la porteria van sortir la tieta Neli i la meva cosina Lola. Em va semblar que sortien corrents, com unes ombres, però potser m’ho imaginava. També em va semblar que eren una colla, i en realitat únicament eren elles dues. No recordo haver sentit cap soroll, ni cap veu que alterés la pau del carrer. Únicament l’Esther, en veurem, em va fer un petó a la galta i em va mormolar:

«Hola…».

Després el sereno va desplegar els seients abatibles del taxi i, de mica en mica, com en una processó, tots hi vam anar entrant. L’oncle Pere anava al davant, al costat del xofer. El pare i la tieta Neli van seure en els seients desplegables, i la mare i nosaltres, l’Esther, la Lola i jo, ens vam instal·lar al seient del darrere. Jo vaig tenir la sensació de veure com marxava el taxi. És a dir: el sereno es va quedar dret al mig del carrer, amb la gorra al cap, i a mi em va semblar que jo veia marxar el taxi tal com ho devia veure ell: un únic punt de color que es fonia en la nit.

Mai no havia anat amb taxi tanta estona, i menys per la carretera. Abans, però, vam circular pels carrers adormits. Vaig veure un home caminant arrambat a la paret. També aleshores vaig veure el taxi des del punt de vista d’aquell home. Només pot ser una desgràcia, un taxi ple de gent, a aquestes hores… El pare es va posar a fumar. S’omplia els pulmons de fum i l’expel·lia lentament. Ell i jo ens vam mirar un moment als ulls, sense dir res. Recordaré sempre la seva mirada clara d’aquella nit. La mare es premia cap a un racó per fer-nos lloc. La tieta Neli, mig girada, mirava endavant.

«Sort que l’hem trobat, a vostè, oi?», va fer la tieta al taxista.

«Llàstima que sigui pel que és…», va respondre ell.

«I tant…», va contestar la tieta.

En ser a la carretera el cotxe es va posar a córrer més i semblava talment que entréssim en una gola negra que ens xuclava. L’oncle i el xofer van parlar un moment. L’oncle va dir que quan arribéssim a Castelldefels ja el guiaria.

Després va ser el xofer qui va encendre un cigarret.

«Quan arribarem?», va preguntar la Lola al cap d’una estona, endormiscada.

«De seguida», va dir la tieta.

Tots estàvem una mica més tranquils. Jo potser em vaig adormir. Tenia una sensació de vertigen, d’estar a punt de caure en un buit sense fons. Després, en arribar a casa de la tieta vam saber que l’oncle havia anat amb un amic seu a sopar. Quan tornava a casa, i com que no tenia gaire traça a conduir, va perdre el control del vehicle i es van precipitar per un pendent abrupte fins a topar violentament amb un arbre. L’home que l’acompanyava va poder sortir del cotxe i, en ser a la carretera, va demanar auxili. Només tenia uns talls a la cara i a les mans, però en canvi l’oncle s’havia clavat el volant al pit i va morir allí mateix, sense que es pogués fer res.

El dia de l’enterrament l’oncle Sebastià es va asseure entre la tieta Carme i la meva cosina Imma. A la tieta, com que estava malalta, li van donar uns medicaments que la deixaven mig ensopida. Totes dues van plorar molt, i el pare també, i l’oncle Pere, i la tieta Neli, i la mare, la tieta Mercè, l’oncle Ramon i la tieta Lourdes, que arran d’això es va reconciliar amb la família. Ningú no s’esperava una desgràcia així, i encara menys que els passés a ells, que sempre eren afortunats i tot els anava bé.

Però després de l’enterrament, aclaparats encara pel dol es va saber que res no era tan clar com semblava. La casa on vivien no l’havien pagada, gastaven massa diners cada setmana i, com que no tenien res guardat, sense els ingressos que el tiet duia de no se sabia on, calia canviar-ho tot. Aleshores l’oncle Sebastià es va fer càrrec de les gestions i va reunir diverses vegades els germans a casa seva, tret de la tieta Carme, que no estava per a res.

Un dia els va explicar que havia parlat amb el banc, que havia estudiat què es podia fer i que, en qualsevol cas, la casa la perdien i, a més, calia pagar uns deutes. Així, doncs, haurien de buscar un pis de lloguer, l’Imma s’hauria de posar a treballar, i la Carme també. En acabar la reunió la Mercè va dir, tota nerviosa, que ella no deixaria que la seva germana fes qualsevol cosa, però no va concretar res més. Els altres, tret del Sebastià, no tenien cap possibilitat d’ajudar-la amb diners. I per això s’acordà que, durant una temporada, elles dues anessin a viure a casa de la Mercè i que, mès endavant, el Sebastià els buscaria un pis a bon preu.

«Que també ens en busqui un a nosaltres…», se li va escapar a la mare mentre el pare li explicava els detalls de tot això, i llavors ell començà a insultar-la i la mirà amb uns ulls que feien por.

«Ets una filla de puta…!», li cridà, posant-se-li a dos dits del front, «la meva germana es queda vídua i només se t’acut tenir-li enveja…». I la mare, atemorida i sorpresa, va mormolar que ho havia dit sense pensar… «Sense pensar…», sentencià el pare, mirant-la de través. «Així et rebentessis… Tens el cervell buit», li deia, tot picant-li cops al front, «més buit que els meus collons…».

La veritat era que d’ençà de l’accident el pare se’l veia alterat, i que per no res clavava puntades de peu a les cadires i a les portes. Va ser aleshores quan vaig començar a pensar que ens odiava, que ens tenia mania i que no ens podia suportar. Per exemple, hi havia allò de l’escola: tot i la indiferència que jo tenia pel que deien a les aules, de vegades abans d’anar a dormir feia mecànicament uns deures que ens havien posat. Però quan el pare veia que m’instal·lava a la taula del menjador i obria les llibretes, de seguida engegava la ràdio, sense ni mirar l’emissora que posava. Jo feia veure que no me n’adonava i, mentre escrivia, procurava de pensar en una altra cosa. Però, al cap de poca estona, ell volia saber si en tenia per gaire de tocar-li els collons amb els deures. Jo li responia que no, i aleshores ell sempre afegia el mateix.

«Doncs espavila, que tinc ganes de plegar…». I al cap d’un moment, sense adreçar-se a ningú, afegia: «Es veu que no en teníem prou amb un savi…».

La mare, de la cuina estant, em feia senyes per tal que ho deixés estar i jo, segons com em venia, tancava la llibreta sense haver fet pràcticament res o bé allargava els deures tant com era possible, també sense fer gran cosa i sabent que allò podia acabar malament. I podia acabar malament, segons deduïa, per culpa de l’oncle Sebastià, a causa de la gran autoritat que tenia sobre els seus germanastres i perquè era inaccessible, distant, i parlava de manera diferent de com ho feien ells. Si més no això era el que deia l’oncle Pere quan venien a sopar a casa, poc després de l’accident.

«A mi», deia el tiet, tirant el cap enrere i amb el posat teatral que de vegades adoptava, «el Sebastià m’arriba a tocar els dallonses amb totes dues mans… Això que conegui tothom i que mai no s’equivoqui, oi…?».

Aquella temporada vèiem sovint l’oncle Pere perquè, segons vaig saber més endavant, havia proposat al pare d’iniciar un negoci plegats. Es tractava de llogar un magatzem al Poblenou, on eren més barats, i de convertir-lo en l’indret on es faria la tria de les deixalles tèxtils que comprarien. La llana tenia un preu, el cotó en tenia un altre, la viscosa també era d’un altre valor, i la seda… Aquests retalls, barrejats, els podien comprar per no res, i en canvi, un cop triats, els podien vendre en més bones condicions… El pare, com si fos un nen, s’escoltava el seu germà amb una gran seriositat. Potser només entenia que l’alliberava d’haver de descarregar camions sense parar i d’haver d’aguantar el fill de puta de l’encarregat, tal com deia gairebé cada dia.

Tot això, es veu que s’havia començat a parlar abans de l’accident de l’oncle Esteve, que ho havien consultat al Sebastià i que aquest els digué que no ho fessin, que es barallarien de seguida, que els aniria malament. I va ser aleshores quan l’oncle Pere es posà a fer la burla del Sebastià i a parlar-ne amb tant de menyspreu com podia. L’accident, és clar, va complicar les coses, i els va fer agafar por. Si a l’Esteve i la Carme, que tot els anava bé, els passava una cosa com aquella, què no els podia arribar a passar a ells dos, que eren uns desgraciats…

Quan l’oncle Esteve es va matar amb el cotxe tot quedà si més no encallat, i el pare es va veure continuant per sempre més amb el fill de puta dels camions… Per això estava tan nerviós, perquè no sabia què fer, i llançava sobre nosaltres aquella ràbia cega, una ràbia i una violència que em semblen ridícules, però que aleshores ens van fer molt de mal. Alguna nit havia sentit el pare demanar perdó a la mare, somicant i tot, però al cap de tres o quatre dies tornava a caure en aquella crueltat il·limitada. Segurament ell no se n’adonava, tal com deia la mare per disculpar-lo, però de mica en mica anava construint al seu voltant una aura d’imprevisibilitat que em feia por. I me’n feia perquè, quan allargava la mà, tant podia ser per fer-te una carícia apegalosa com per clavar-te els cinc dits a la cara. Mai no se sabia i, certament, jo li tenia pànic, tant de pànic que la seva presència s’havia convertit en insofrible. Aleshores vaig començar a recordar que, de ben petit, el pare ja em picava cada dos per tres copets al clatell. A la mare tenia per costum de clavar-li aquelles patacades al front, a dir-li que era una tros de suro, i a cagar-se en la mare que l’havia parit i en tota la seva parentela… Estava bé, parlava normal, i de sobte es posava fet una fera per no res. Aleshores el que podia passar era del tot imprevisible: crits, cops de porta, deixar de parlar-nos durant tres o quatre dies… De vegades la mare m’acariciava els cabells i em deia: «Ja li passarà…», però a mi allò sempre m’havia fet un nus als budells. Allò i el clima. Quan començaven a venir els freds tenia por de tot. De constipar-me, d’agafar mal de coll, de les goteres, de la humitat… La casa era vella, tenia les parets com si fossin de paper, però a l’escola, que era un edifici enorme, fet de maons, també hi notava aquella gelor que de primer es passejava per la pell, després et feia pessigolles al nas i, més tard, et gelava els peus, esquena… Quan venia el fred no hi havia res a fer.

La mare també temia els canvis de temps. Als hiverns, anar a buscar aigua a la font era més feixuc, però en canvi als estius en gastava més quantitat i calia fer més viatges… Als estius, quan el pare venia de treballar omplia una palangana d’aigua i, al mig del pati, en calçotets, començava a rentar-se la cara sorollosament, a passar-se aigua per les aixelles i els braços, a remullar-se tot ell de dalt a baix. Amb l’aigua no mirava prim i, quan havia acabat, la llançava als geranis que hi havia en un racó.

«Noia…», feia, «més aigua…», i repetia el que ja havia fet. I sempre així, amb aquells canvis d’humor.

Quan ell no hi era, a casa s’estava bé; la música de la ràdio era suau, agradable i feia companyia. En canvi, quan ell arribava, apagava la ràdio de seguida perquè deia que tenia mal de cap, i demanava una aspirina. Al cap d’un moment es feia mirar si tenia febre i, com que no en tenia, li començava a agafar mala llet. Llavors deia a la mare que ja podia posar la ràdio, si volia, que tant era si ell estava fotut, que haver treballat tot el dia com un fill de puta no tenia importància… La mare deia que no calia posar la ràdio, que estava bé així.

«Et dic que la posis…», l’amenaçava ell. «Després serà culpa meva si no pots sentir la musiqueta dels collons… Que et penses que no et conec?».

Jo, quan tot anava malament, de vegades acompanyava la mare al safareig públic on rentava la roba. Era un indret tan gran, tan alt de sostre, amb una reverberació dels sons tan estranya, que m’hi sentia com alliberat. Les dones cridaven reien, picaven la roba amb una pala de fusta abans de submergir-la voluptuosament a l’aigua sabonosa, subjectant-la amb totes dues mans i sense amoïnar-se per si ensenyaven els pits per l’escot… Se les veia contentes, felices, alliberades, i tant era que fossin velles vestides de negre com les més joves, les acabades de casar, amb les galtes encara fresques i rosades, o les més madures, que passaven pel tram més complicat de la seva vida, segons deien elles mateixes. El cas era que, quan s’abocaven al safareig per remullar-hi la roba, jo no els treia els ulls dels pits. I m’agradava mirar-les, sentir els xiscles i els riures clars i una mica salvatges que feien, i m’agradava que no deixessin de parlar mentre treien la roba blanca de l’aigua tenyida de blauet. I també m’agradava la barreja d’olors d’humitat i lleixiu, el sol que entrava pels grans finestrals oberts…

Però tard o d’hora havíem de tornar a casa, i aleshores temia les baralles, temia que em despertessin a mitjanit per dir-me que m’enviaven a Menorca, o que no em deixessin sortir amb la colla… Sempre pensava coses així, o m’entretenia mirant les façanes de les cases, observant la gent, deturant-me davant les fotografies que el retratista havia exposat a l’aparador, o parlant amb el Joanet, que també es queixava de casa seva perquè el seu germà cada dia era pitjor.

Alguna tarda el Joanet i jo ens ajuntàvem amb els de la colla i anàvem a fer una mena de ronda sense sentit. Agafàvem el carrer Freser i ens aturàvem a cal drapaire. Era un Home simpàtic que ens deixava xafardejar per la botiga, plena de coses velles. Després baixàvem pel carrer de la Muntanya, on hi havia botigues i botiguetes de roba una a tocar de l’altra. El Ramon i l’Antonio, segons com els agafava, de tant en tant premien un timbre només per molestar. També podia ser que ens aturéssim un moment a encendre, d’amagat, un cigarret. A mi em feia vergonya fumar pel carrer, però ells ho feien com si res, i el Perico més d’una vegada havia anat a demanar foc al primer paio que passava.

Més tard travessàvem la Meridiana i tallàvem pel carrer del Clot, un carrer que sempre vaig trobar trist, fins a arribar al mercat. En aquella hora el mercat solia estar mig buit. Ja no hi havia els venedors de plats-i-olles que exposaven la mercaderia a terra, damunt de grans estores, ni la gent que venia roba… També podia ser que anéssim fins a l’estació de tren. Quan anàvem a l’estació, que era vella i semblava mig morta, ens assèiem a veure passar els combois de mercaderies. Ens agradava que no paressin, que fossin llargs i sorollosos, i que segons com fessin l’efecte que anaven a descarrilar i provocar una gran desgràcia.

Aquells dies el Perico havia començat a treballar en una fàbrica. El seu pare li va dir que no calia que acabés el curs, que tant era, que ja el fotrien anar recte els de la feina… Entrava a les sis del matí i treballava fins a les dues de la tarda. Després, quan havia dinat, es posava a fer la migdiada fins a l’hora de trobar-se amb nosaltres. Deia que no li agradava gens la feina nova, que el feien pencar com un fill de puta, que tenia l’obligació de netejar les màquines i fregar els terres. Es veu que el seu pare li volia fer entendre l’oportunitat que havia perdut a la rellotgeria.

«L’única cosa bona que té això de la fàbrica», va dir el Perico un d’aquells dies, «és que hi treballen moltes dones, i ja veurem…». Però estava trist.

El Ramon, que cada dia havia d’ajudar una mica més a la botiga de llegums, deia que estava tip d’haver de fer de tot: ara l’escola, ara la tenda, ara aquí, ara allà… L’Antonio semblava content perquè, passat l’estiu, començaria a treballar a la ferreteria, però en canvi el Salvador havia de continuar estudiant, perquè feia el batxillerat. Els altres, el Joanet, el Miquel i jo, com que érem més joves, els escoltàvem i prou.

«Jo», deia de vegades el Ramon, «quan tingui l’edat aniré voluntari a l’aviació. M’agrada l’uniforme, i és una bona manera de marxar de casa i no tornar-hi mai més… A volar…».

Tant de bo, pensava jo, que pogués anar a treballar aviat… I el Joanet també deia el mateix perquè estava tip de les queixes de la seva mare i de les putades que li feia el seu germà. En canvi el Miquel no deia res, de vegades s’escandalitzava quan ens sentia explicar que el germà del Joanet sortia amb una meuca del Xino i que en presumia, tan tranquil, o quan ens queixàvem dels professors que ens volien fotre amb allò de les preguntes complicades de la Formación del Espíritu Nacional…

«Què cony sé jo de l’amor filial…», deia el Ramon.

Parlàvem molt durant aquestes sortides. Que si el pare del Daniel s’havia posat malalt des que era a la presó, que tenia pulmonia, que la gent del pis del cine Ducal es queixaven perquè no hi anàvem tant, que l’accident del meu oncle… Recordo que el Perico va dir: «Pobre tio, ara que tenia cotxe…».

Però no els vaig saber fer veure fins a quin punt aquella mort canviava la meva vida. No els vaig saber explicar que els projectes del pare i de l’oncle Pere s’havien estroncat, no els vaig saber mostrar l’enorme influència que tenien a casa les opinions de l’oncle Sebastià i les reaccions que provocaven. En realitat hi havia coses que em feia vergonya de dir-les, i d’altres eren realment difícils d’entendre, com per exemple que hi hagués connexions infinites i subtils entre la mena de vida que feia la tieta Lourdes i el fet que una tarda el pare arribés a casa abans d’hora i, com que la mare havia anat a casa d’una veïna sense dir res, així que tornà li comencés a clavar empentes com si volgués treure-la de casa.

«Vés-te’n…», li deia amb els ulls vidriosos, «vés-te’n si tantes ganes tens de sortir… Vés-te’n i no tornis més… Mala puta…».

I llavors, quan la mare va dir que només havia anat a casa de la Maria, el pare li clavà una bufetada que la va tenir uns quants dies sense poder anar enlloc, més que res perquè estava avergonyida de dur un ull inflat. Que bé que havia fet el nen de morir-se, pensava jo. Havia fet bé de marxar i estalviar-se aquelles angoixes.

Però no era únicament a casa que les coses anaven així. Tots estàvem tips de la vida que fèiem. El Perico potser no sabia ben bé perquè, però deia que estava fins als collons de viure, que no li interessava res, que més valia haver mort durant els bombardeigs. I el Jaume, que odiava el seu pare tant com l’admirava. El pare del Jaume, que era molt conegut al barri, treballava en un taller de mecànics i havia anat tota la vida al gimnàs. Alguns caps de setmana els dedicava a participar en espectacles de lluita lliure amb el nom d’«El Ángel» perquè pujava al ring amb una capa blanca. Més que res anava per poblacions petites, tot i que també havia actuat un parell de vegades al Price de Barcelona. Deien que, malgrat el nom, tenia el cap fort com el Tarrés i que si agafava algú per les mans ja estava perdut perquè, només torçant-los els dits, els feia caure de genolls. Doncs aquest home es veu que tenia una fulana i que moltes nits no anava a dormir a casa seva. La mare del Jaume es feia tips de plorar, estava corsecada, però de tant en tant l’home tornava a casa compungit, deia que s’havia acabat tot, li demanava que el perdonés i li prometia que mai més no la tornaria a enganyar, però al cap de dos dies hi tornaven a ser…

L’únic refugi de debò era la casa dels vells i la conversa amb el César, que sempre tenia una cosa nova per explicar-nos. Però com que el Ramon no hi volia anar i arrossegava els altres, el Joanet i jo ens havíem d’empescar excuses.

De fet, aquella mateixa temporada, just quan el Perico havia començat a treballar i poc després de l’accident de l’oncle, la gent del local falangista van dir que havia arribat l’hora de putejar el paio de la rellotgeria. El Perico no volia saber res d’aquella història i els va dir que era millor deixar-ho estar, que ja havia passat, però ells van insistir dient que havien demanat informació, que l’amo de la rellotgeria era més aviat sospitós i que li aniria bé de rebre una lliçó. Una nit, doncs, un grup de sis o set falangistes, el Ramon, el Perico i el Jaume van anar fins a la botiga, van escriure a les parets que era una mierda de rojo y de judío i després li van trencar els vidres de l’aparador a pedrades.

«Es como se hacía en Alemania», va dir tot orgullós el xicot que comandava els de la Falange. I, segons el Jaume, allò va ser veritablement emocionant, molt més que no pas les coses que els de la colla fèiem habitualment.

Deixaven que el rellotger canviés els vidres de l’aparador i, quan menys s’ho esperava, el tornaven a apedregar i li tacaven la porta amb pintura. També li enviaven uns anònims amenaçant-lo de rebentar-lo a patades i de fer-li prendre tantes purgues que no deixaria de cagar en sa puta vida… Després, per dissimular, una altra nit van esbotzar la porta d’una botiga de queviures i van escriure a la paret que aquell home venia menjar d’estranquis, sense les cartilles… En Jaume, que cada dia s’emmerdava una mica més en tot allò, ho feia simplement per divertir-se, perquè s’ho passava bé, i quan ens ho explicava se sentia com una mena de milhomes.

«Jo de tu ho deixaria…», li va aconsellar un dia el Perico i aleshores el Jaume es va posar com una fera i li va dir que si ell no hagués mangat el rellotge res d’allò no hauria passat, a la qual cosa el Perico li va contestar que ell no havia robat res de res, i que vigilés el que deia.

«Jo dic el que vull, saps?», va fer el Jaume, i el Perico el va deixar estar perquè no volia problemes.

Quan, al cap d’unes setmanes, un matí van trobar un home apallissat prop dels jardins de les piscines, amb els braços trencats i el cos ple de cops, tots vam pensar que el Jaume hi estava ficat. Ell va dir que no, que no en sabia res, però ens costava de creure’l perquè mentre ens escoltava els ulls li brillaven i de vegades se li escapava el riure.

«En aquest barri», ens va explicar el César una de les tardes en què el Joanet i jo el vam anar a veure, «durant la guerra he vist una casa esbotzada per una bomba. També coneixia un xicot que es va amagar per no anar al front, i a qui després van trobar amb un tret al clatell… Però el pitjor va ser la gana, la gana i la por», afegia. «De primer, el desconcert que esclatés una guerra. No hi havíem pensat mai, en això. Els pares en parlaven, però jo no em creia que fos possible. Aquell dia molta gent era a la platja i no sabien que estigués passant res d’estrany. Després va venir allò dels anarquistes, la violència contra els qui s’havien aixecat per enderrocar la República. I l’eufòria perquè s’havia aturat el cop, perquè s’havia guanyat la primera batalla, segons deia. I més endavant les noticies tristes que arribaven del front, els qui tornaven ferits, les famílies conegudes que perdien gent… I els bombardeigs, i la por que anava creixent perquè ningú no veia el final. La ràdio deia que tot anava bé, però sabíem que les coses anaven malament, i vam començar a tenir por pel que vindria. És clar, de moment eren més urgents les coses immediates: les bombes, la gana, sempre la gana, que no ens deixava ni dormir… Després es van assaltar els dipòsits de tabac i de menjar… Deien que no n’hi havia, i els magatzems eren plens… Jo vaig veure caure una dona en una dipòsit d’oli, on va morir ofegada, només perquè en volia treure una galleda fos com fos…».

«I tu què vas fer?», li va demanar el Joanet.

«No res», va respondre ell. «Què volíeu que fes? No es podia fer res perquè tot allò era una bogeria. Després, quan van entrar els nacionals, durant uns dies es va notar una mica més d’ordre, però de seguida van començar les detencions, les pallisses, la gent que no tornava a casa i de la qual no sabies mai més on havia anat…».

«El meu avi el van afusellar…», vaig dir jo de sobte.

«Ja ho sé», va fer el César. «Però no ho hauries de dir a ningú. Ni hauríeu de parlar amb el vostre amic Jaume ni amb els de la Falange… És millor anar amb compte i callar».

Era el mateix que deia la mare: havíem d’anar amb compte i callar.

El pare i l’oncle van dubtar molt abans de començar el negoci. Els feia por deixar les feines que ja tenien, haver de llogar un magatzem que els costava una fortuna, tot i que ells deien que era barat. La tieta Neli no parlava tant d’aquestes coses perquè, segons ella, els homes ja s’espavilarien, però la mare deia sovint al pare que s’ho pensés bé, que si no tenia uns ingressos fixos i les coses no anaven tal com ell creia… Aleshores el pare, tot adoptant uns aires de superioritat que no li esqueien, li contestava:

«Ho veus massa negre, tu… Sembles el Sebastià…».

D’altra banda el pare i l’oncle es veu que visitaven sovint la tieta Carme a casa de la Mercè, i que ella també els repetia el mateix que el Sebastià: que s’ho pensessin bé, que ja veien com li havien anat a ella les coses, que els negocis són molt bonics quan van bé, però que si la sort es gira d’esquena… La tieta estava enfonsada, no tenia forces per a res, de vegades s’agafava a les mans del pare i li deia:

«Ai, nen, quina desgràcia…».

Tot això tenia el pare amoïnat i, alguns dies, abans de sopar, el veia al pati de casa, amb el cigarret als dits i el cap cot. Quan el veia així em venien ganes d’acostar-m’hi, de tocar-li el braç i de dir-li que no patís per nosaltres, que tot aniria bé… Però no ho feia perquè sabia que, per culpa de tot allò, podia estar nerviós i, com que nosaltres érem els únics a qui podia cridar… No ho podia fer a la seva germana Carme, que estava malalta i només mirar-la als ulls veies que arrossegava tota la tristesa del món. Ni a la Mercè, que li hauria plantat cara i s’hauria cagat amb la mare que l’havia parit… I encara gosava menys de dir-li res al Sebastià, per qui tant ell com els altres germans sentien una barreja de respecte i d’enveja.

De fet, la mare mateixa estava feta un embolic. Jo la sentia explicar coses a una veïna amb qui solia parlar de tant en tant, o els comentaris que feia a la tieta Neli quan sopàvem plegats… En un cert sentit la temptava la possibilitat d’aquell negoci; si les coses anaven bé potser podríem llogar un pis, anar a Menorca, no haver de patir tant per la setmanada que el pare li donava per al menjar i les coses de casa… D’altra banda seria una bufetada a les tietes, seria tornar-los els comentaris desairosos que li feien i els miquels que li havien clavat. No era just que sempre fos ella qui tingués dificultats ni que s’hagués d’aguantar perquè el pare visitava les seves germanes més que no pas abans…

«Jo», deia la mare a la veïna, «que vegi les seves germanes ja ho entenc, però és que abans no hi anava, i ara no para…».

Aquestes coses mai no es parlaven, a casa. De fet, mai no es parlava de res, només es discutia, i, sense saber-ho explicar, veia que per sota de les baralles hi havia el neguit de les coses amagades. El pare que fumava a soles al pati, la mare que feia comentaris a les veïnes i a la tieta, jo que no badava boca perquè tenia por…

Finalment, just quan es va acabar l’escola, l’oncle i el pare van fer allò que tantes vegades havien dit que farien: es van embolicar la manta al cap. Van ser uns dies molt estranys, i per raons diverses, a diferència de tantes altres coses, sempre els he recordat. S’acabava l’escola, com cada any, però en aquesta ocasió els canvis eren més profunds del que semblaven ja que el Ramon, el Perico i l’Antonio començaven a treballar. L’Antonio, a més, estava atabalat perquè, de sobte, la seva mare, que era una dona grassa, havia tingut una embòlia i era a l’hospital. Sempre se li havien inflat les cames, deia ell, i segons els metges trigaria a recuperar-se, si és que s’arribava a posar bé. I l’Antonio afegia:

«Las mujeres son una mierda…». Però ho deia perquè tant ell com el seu pare, que treballava d’electricista, no sabien què fer. «Ahora sólo cenamos tortilla…».

Durant el dia feia molta més calor de la que tocava per l’època i, de sobte, a mitja tarda, queia un aiguat enorme, sorollós, de gotes grosses i tèbies que no refrescaven gens. A casa, quan plovia, la mare tremolava per allò de les goteres, però la veritat era que feia una temporada que no en teníem perquè el pare havia fet posar al terrat una capa de pintura impermeable. A mi, aquella xafogor, aquella humitat i aquella tristesa de la pluja em feien pensar en el meu germà. Recordava la seva mort, la pena tan gran que em va ofegar durant dies i dies, i veia la seva cara menuda, indefensa. No podia plorar, no podia ni tan sols admetre que estava malament, però tampoc no em podia treure del cap que el Joanet i jo ens quedàvem pràcticament sols, i aleshores se’m feia un nus al coll. Perquè des que el Ramon, el Perico i l’Antonio treballaven els vèiem menys que abans. El Salvador també va marxar uns dies, de campaments, i, abans de fer-ho, ens va tocar els collons ensenyant-nos la navalla que els seus pares li havien comprat i la motxilla fantàstica que es penjaria a l’esquena. El Miquel va dir al Salvador que anés amb compte amb els escorpins, que havia sentit a dir que a on ell anava eren enormes, i que un nen havia mort per culpa d’una d’aquelles picades…

«El verí que tenen és terrible…», afegia el Miquel, tot seriós, i el Salvador no sabia si li estava prenent el pèl o no.

També aquells dies, el noi ros de la Falange, que es deia Ricardo, va començar a festejar el Joanet per tal que s’apuntés a la seu del cine Ducal. Però el Joanet es feia el ronsa, deia que a casa tenia massa problemes, que no tenia temps, que, a més, les poques estones que li quedaven de lleure les passava amb mi… Aquell Ricardo, un dia va advertir el Joanet que vigilés amb les amistats que feia, li va dir que sabien allò del meu avi i que els pitjors enemics de la Cruzada eren els comunistes i els anarquistes. Aleshores el Joanet va despistar una mica, tal com ell sabia fer, i de tant en tant passava pel local amb l’excusa de saludar el Jaume, que continuava anant-hi, cada dia amb més il·lusió. Segons deia, el local era collonut, hi havia un futbolí petit, feien una revista, organitzaven sortides i, en segons quines èpoques de l’any, repartien propaganda per les cases dient que als estius obrien la piscina… Jo no m’hi podia ni acostar. El pare m’hauria matat, més que res per la por que tenia que aquella gent tornessin a caure com a llops damunt la família.

«Aquests no perdonen…», repetia el pare, i en això estava completament d’acord amb l’oncle Sebastià, que deia:

«Lluny de la Falange, lluny de la policia, lluny dels militars, lluny dels capellans i lluny de la guàrdia civil, tot i que aquests darrers són els més decents…».

«I tu…», advertia el pare a la mare, «ja t’ho tinc dit, tu parles massa. Dius coses que ens portaran problemes…».

«Jo?», es queixava la mare, sorpresa. «Però si no dic res…».

«Doncs vigila la llengueta, que estàs més mona quieta…», feia el pare.

Tothom tenia por. En teníem la mare i jo, el pare, i el Joanet, que vivia acollonit, i el Daniel és clar, que des que el seu pare era a la presó treballava d’aprenent amb un vidrier, s’havia aprimat i li feia mal l’estómac. A mi, de fet, era el pare qui més por em feia. Aquella incertesa que tenia als ulls, la inseguretat amb què feia les coses, la duresa amb què ens tractava, la imposició enèrgica i per damunt de tot de la seva voluntat, les amenaces, la soledat en què tot allò ens feia viure… Jo ho veia així: entorn seu s’estenia una gran zona de sofriment, una extensió adolorida de la qual no podies fugir. Fessis el que fessis sempre eres al mateix lloc, sempre t’havies equivocat, sempre havies d’estar a l’aguait i, sempre, tot era complicat i difícil.

Naturalment aquestes actituds es van agreujar a partir d’allò del negoci. El pare semblava atabalat per la iniciativa que acabava d’emprendre, se’l veia preocupat per si les coses no anaven bé, va tenir les primeres tensions amb l’oncle Pere per qüestions de detall… De tota manera, jo mai no l’havia vist amb tanta energia com en aquells moments i, a més, hi havia un aire noble en el que feia i en les raons per les quals ho feia. Tot sopant, una nit li va dir a la mare, emocionat:

«Si me’n surto, tindràs una estora tan gruixuda que quan hi entrin les meves germanes s’hi ensorraran fins a la figa…».

I aleshores la mare es va posar a riure i va comentar que no li calia tan gruixuda, a la qual cosa ell va respondre que ja veuríem.

Un diumenge ens va dur a veure el magatzem. Estava nerviós i, en obrir la porta i fer-nos-hi entrar, era com si ens mostrés un indret fastuós. En realitat era una nau buida, amb el sostre d’uralita i bigues de fusta, amb les parets d’obra vista i sense pintar, i amb el terra de ciment. En un racó hi havia una taula d’escriptori més aviat vella i una bàscula que no era gaire gran.

«És nova», em va dir, com si ell fos el nen i jo la persona gran. «Vols que et pesi?». I aquesta és la darrera actitud amable que recordo del pare ja que, efectivament, a partir d’aquell dia tot va ser molt dur.

Es llevava a les cinc del matí, agafava la bicicleta i se n’anava a treballar. Ell i l’oncle havien comprat aquells retalls de roba que calia triar al més aviat possible. Com que, a l’hora del sol, al magatzem, hi feia tanta calor, hi anaven de matinada i, en pantalons curts i samarreta, es posaven a separar el cotó, la llana, la seda, la viscosa i no sé quantes coses més. Al cap d’uns dies, l’oncle va començar a anar-hi una mica més tard i a les vuit volia parar per esmorzar. Després tornaven al magatzem fins a l’hora de dinar, i dedicaven les tardes a fer visites, a recórrer fàbriques i més fàbriques, i dos dies la setmana llogaven la camioneta d’un conegut del barri i repartien el que havien venut i recollien el que havien comprat.

En caure la tarda tornaven al magatzem, s’asseien a banda i banda de la triadora i, sota una bombeta pelada, continuaven separant els retalls segons el gènere de què eren fets. Aleshores deixaven la porta oberta perquè aquella nau era com un forn, i continuaven treballant fins tard, fins que el cor els deia prou i ja no podien més. Ja negra nit, el pare tornava a casa desfet, amb cara d’haver remogut cel i terra, sopava una mica i se n’anava a dormir gairebé sense parlar. Però, quan era al llit, de seguida cridava la mare.

«Que no véns?», feia. I això volia dir que jo també me n’havia d’anar a l’habitació.

De vegades, els dissabtes, sortíem a prendre la fresca, o sopàvem a casa dels tiets. Em sembla que aquella temporada també vam anar un parell de cops a veure cinema i varietés, i una nit una cantant de boleros va fer plorar la mare amb aquella cançó que deia: Aquellos ojos verdes, de mirada serena, dejaron en mi alma eterna fe de amar…

Per Sant Joan van venir a sopar a casa el tiet Pere, la tieta i les meves cosines, i vam muntar una taula llarga al pati. El pare duia una camisa de màniga curta i ens ho vam passar bé. S’havia gastat molts diners en petards i, abans de sopar, mentre passejava pel carrer amb la bossa de trons i coets a la mà, deia, rient, que li endinyaria un coet al cul al Sebastià, i després llançava els trons a la paret amb tanta força que semblava que la volgués enderrocar. I això era perquè, malgrat les dificultats, les coses no rutllaven pas malament. Es treien tots dos la mateixa setmanada que guanyaven abans, pagaven el que havien de pagar i encara els quedava una mica de benefici.

Però de mica en mica la feina es va convertir en una obsessió. De nit, el pare es despertava sobtadament, cridant que eren uns fills de puta, que els giraria del revés, i començava a suar, lívid, amb els llavis completament blancs. Després es quedava abraçat a la mare, sense saber què fer i a punt de plorar. La mare l’acaronava, li deia que no era res, que estigués tranquil, i a poc a poc aconseguia que es tornés a ajeure i s’adormís. A mi, aquestes coses em trasbalsaven. Eren com entrar en un món prohibit, en un territori sagrat en el qual no podia ni tan sols mirar, però la casa on vivíem era petita i se sentia tot. El Jaume, per exemple, deia que ell se la pelava cada dia, abans de posar-se a dormir, i el Joanet també ho feia sovint, però jo no gosava ni tocar-me, no trobava el moment, perquè em feia por que em sentissin. Durant el dia, al vàter, tampoc no ho podia fer perquè no hi havia balda. I, de nits, em quedava amb els ulls oberts, escoltant, però quan em semblava que era el moment el pare es girava i remugava alguna cosa.

Aquell final de curs va ser terrible per tot això de la feina del pare, i també perquè, com que els altres nois treballaven, era veritat que el Joanet i jo ens havíem quedat més sols que la una. No ens agradava sortir amb el Miquel, que era un llepafils amb allò dels pecats i l’infern; el Salvador, el vèiem poc perquè, així que tornà de les colònies, els seus pares li van imposar un horari d’estudis i, a més, havia d’anar a classes de francès amb una senyora del barri que treballava de secretària en una oficina del centre. El Jaume, com que passava moltes hores al local dels falangistes, també el vèiem només de tant en tant…

En canvi el Joanet i jo ens trobàvem al matí, després d’esmorzar, i anàvem passeig de Maragall enllà, fins a la ronda del Guinardó, i després giràvem cap a la dreta pels carrerons estrets de cases baixes que ens duien als descampats de darrere la fabrica de camions. D’allí estant, fent un gran arc, anàvem a petar a l’edifici de l’escola, però era una caminada llarga, i com que nosaltres la fèiem a poc a poc, de vegades trigàvem dues o tres hores. Primer ens aturàvem a mirar els aparadors de les botigues del passeig, els tallers de mecànics, les fusteries, les barberies… Jo explicava al Joanet el fàstic que em feia l’establiment on el pare em duia a tallar-me els cabells i, passant d’una cosa a una altra, ens solíem referir a l’ofici que ens agradaria més d’aprendre quan arribés l’hora d’anar a treballar. No n’estàvem segurs. El Joanet deia que si pogués entrar a treballar en un hotel… Li feia gràcia allò de dur un uniforme i haver de vigilar les portes, dur missatges a les habitacions… Només ho havia vist al cinema, però era una cosa en què pensava sovint. Jo no tenia res clar. La mare deia que em podia fer mecànic, que d’això sempre hi hauria feina perquè les màquines no s’acabaven, però a mi la perspectiva d’anar brut no m’atreia gens ni mica. I el pare pretenia que anés a treballar amb ell, al magatzem, a triar gènere. Què sabia jo de diferenciar la llana de la viscosa o del cotó? No en sabia res, i a més el magatzem aquell em posava trist i em feia venir ganes de plorar.

L’Antonio, el Perico i el Ramon, quan algun vespre apareixien pel carrer, van començar a dir que treballar era una merda. Tenies més llibertat amb relació als pares, podies entrar i sortir sense donar tantes explicacions, els podies dir que tornaries tard i no et preguntaven tantes coses, però d’altra banda a la feina et tenien collat tot el dia, et fotien bronques i putades. Els qui ja feia anys que treballaven, els operaris i els oficials, manaven molt, es feien els espavilats, et preguntaven coses per demostrar que eres un ase i que només servies per fer-los de criat… I els encarregats, la majoria dels quals eren malparits, et vigilaven, et podien denunciar a la policia i tot si deies res que anés contra els nacionals…

«A tu», em burxava el Ramon amb el seu aire provocador, «et fotran quan sàpiguen qui era el teu avi…».

Un dia el Perico ens va explicar que l’havien enviat amb el carretó de mà a recollir unes peces per a les màquines. L’hi havien carregat de mala manera i ell, amb els problemes que tenia a la cama, no el va poder controlar i, en ser al pont de Marina, que feia força baixada, el carretó se li va escapar de les mans i es precipità avall cada vegada més de pressa fins que espetegà contra una vorera i totes les peces van rodolar per terra. La gent que passava pel carrer el van ajudar a recollir-les i, una senyora gran que anava cap al Poblenou es va oferir per avisar els de la fàbrica del que havia passat. Al cap d’una hora el van venir a ajudar els altres aprenents i, sense deixar de fer conya, el van anar preparant per la bronca de l’encarregat. I, efectivament, l’escàndol va ser de collons. Li van dir que era un inútil, que no servia per a res, que una altra cagada d’aquestes i es trobaria al carrer…

«I no et pots cagar amb la mare que els va parir, saps?», feia el Perico quan ens ho explicava. «No pots… Això és el que més et fot…».

L’Antonio explicava que l’ambient que hi havia entre els aprenents de la ferreteria era força divertit. Eren quatre, i els més antics ensenyaven als nous tota mena de trucs: quan els enviaven a buscar els esmorzars calia anar sempre a un bar concret ja que, així, a ells els en donaven un de franc; el fill de l’amo, que era un imbècil escarransit, sempre deixava el paquet de tabac amagat sota el taulell i li podies birlar dos o tres cigarrets al dia sense que se n’adonés; hi havia un operari que els acompanyava a una casa de meuques on, encara que no tinguessin l’edat, els deixaven entrar i, segons dos xicots que hi havien anat, una tia gran te la mamava fins que t’escorries a la seva boca…

«¿Te imaginas si es verdad…?», feia l’Antonio. Però ni el Joanet ni jo no ens ho podíem imaginar, entre altres raons perquè ni ell ni jo encara no trèiem res.

En parlàvem molt, d’aquestes coses i de com eren les dones. Tant si anàvem a caminar com si ens quedàvem al bar del Pere no paràvem de xerrar: que si el sexe era bo per a la salut, que no era veritat que pelar-se-la fos pecat, que potser sí que dissipava una mica i t’aprimaves, que el gamarús del Miquel estava massa acollonit, que devia ser emocionant tocar allò d’una dona… També parlàvem d’altres coses, dels pares i dels canvis d’humor que tenien els grans, de les pel·lícules que vèiem i de les actrius que més ens agradaven… En tot cas, ell i jo aquell final de curs ens vam fer molt amics i ens vèiem cada dia.

Un matí vam anar a la platja per les clavegueres, tal com ens havien ensenyat el Ramon i els altres. Feia un sol terrible, tot pudia a pixats i ens seguien unes mosques grosses i verdes que no deixaven de brunzir al voltant del nostre cap. El Joanet va estar a punt de marejar-se i tot, i jo, que feia el cor fort, de tant en tant tenia unes basques que gairebé em feien vomitar. Però finalment, en ser a la sorra, vam veure unes quantes persones que eren arran d’aigua prenent el sol. Una parella es llançà al mar com si res i s’hi endinsà nedant a braça; després, lluny, els vam veure saludar amb el braç. El Joanet i jo ens vam asseure i ens vam dedicar a contemplar les dones amb els banyadors molls. A les que els duien de punt se’ls marcaven els pits i a l’entrecuix se’ls notava aquella taca més fosca…

«Diuen», va comentar el Joanet, «que hi ha dones que ho tenen tot ros».

«Vols dir?», vaig fer jo.

«Em sembla que sí…», va respondre ell. I després, més tard, vam dubtar si anar fins a les barraques, tal com havíem fet amb la colla, però finalment no ens vam atrevir.

De fet, el problema més greu del Joanet era tot allò del germà i la mare. El germà, que es deia Manel, moltes nits no anava a dormir a casa i aleshores la mare es passava les hores dient al seu home que era una vergonya que li hagués sortit un fill així, que ell hauria de saber parar els peus al noi… Perquè era veritat que el Manel s’ho feia amb una meuca, i es veu que l’anava a buscar a la feina a una hora fixa i que ella baixava tota contenta, l’abraçava i l’omplia de petons.

«Però, és clar…», deia el Joanet, «durant el dia aquella paia ha estat follant amb una dotzena de tios…».

Entre això, que el Manel no donava ni cinc a casa, i que el marit cada dos per tres s’havia de presentar a la policia, la dona es consumia. Estava prima, feia mala cara, sortia poc i no parlava amb ningú. El Joanet, doncs, tan aviat com li era possible agafava una mica de brillantina del seu germà, se la posava als cabells i sortia al carrer. Era com si de cop pogués respirar, com si se li omplissin els pulmons d’un aire que a casa estava enrarit i era escàs. Jo li deia que, per altres raons, a mi em passava el mateix. El pare només estava pendent de la feina, es passava el dia treballant, quan era a casa estava cansat, semblava que ens tingués mania a la mare i a mi, res no el satisfeia, es queixava del seu germà perquè als matins arribava més tard que ell a la feina i es prenia les coses amb més calma…

«Però el pitjor», deia al Joanet, tot explicant-li una cosa que havia passat no feia gaire, «és que de sobte el pare decideix de pintar les parets del magatzem de color blanc, per exemple, i llavors no hi ha res que sigui més urgent. Ho deixa tot, fa que la mare i jo l’acompanyem, a mi m’obliga a escampar diaris per terra i ell, amb una brotxa de palla, comença a emblanquinar apressadament de calç les parets, sense parar, cridant perquè la mare no frega prou les gotes i els regalims de pintura que ell va deixant pertot arreu…».

Ens ho explicàvem tot, però en canvi no volíem admetre que sense el Ramon, l’Antonio, el Jaume o el Perico, ens avorríem una mica. I per això de vegades ens arribàvem fins a casa dels vells.

Hi solíem anar a l’hora de la migdiada, quan els carrers eren buits perquè feia massa calor, i una d’aquelles tardes només vam veure l’Edir que dormia a la butaca. Ens el vam quedar mirant i, certament, amb la bragueta oberta i brut com anava, era galdós de veure. L’home, que tenia les galtes vermelles, roncava amb la boca oberta i reposant les mans als braços de la butaca. Duia les ungles negres com si hagués traginat carbó, a l’entrecuix dels pantalons se li veia una taca que només podia ser de pixats i, a més, com que ho sabíem d’altres vegades, segurament feia una olor agra i forta. Quan es posava dret semblava que havia de caure, com si les cames no l’aguantessin, i caminava insegur i amb una mà a la paret. Però aquell dia l’Edir dormia i no es va adonar de res perquè, a diferència de quan hi anàvem amb la colla, el Joanet i jo no fèiem gaire soroll.

Al cap d’una estona d’observar els moviments curiosos que feia amb la llengua, com si intentés humitejar-se els llavis, i el tremolor lleu dels dits gegantins, també vam veure que tenia els peus inflats i que no duia mitjons. Tenia unes crostes fosques i envoltades d’un color groc molt intens als turmells. La camisa que duia era bruta, feia dies que no s’havia afaitat… Al cap d’una estona vam veure sortir la vella tot passant-se una pinta pels cabells i aleshores ella, en adonar-se que érem al pati, ens va dir en castellà que el César havia anat a passejar i, tot seguit, mirant-me al ulls, va fer:

«¿Tú eres el que pregunta por los libros?».

Vaig sentir molta vergonya, i de moment em va semblar que m’acusava d’alguna cosa. Però ella es va asseure en un pedrís i, sense deixar de pentinar-se, ens explicà que era d’Oran, de mare espanyola i pare francès, i que de menuda li llegien llibres tant en una llengua com en l’altra. De moment no els entenia, però recordava perfectament la sensació agradable de diferenciar les dues llengües. I també recordava aquell país al qual no havia tornat, el sol càlid sempre present durant el dia, les platges àmplies de sorra o de pedres, les olors fortes de les espècies, els colors esvaïts de les parets, el brogit del basar… Quan començà a llegir pel seu compte es decantà sobretot pels novel·listes francesos. Segons ens deia, en aquell temps li agradaven Balzac, Victor Hugo, Musset, Nerval, Gautier… Nerval, va afegir, era un exemple de com el romanticisme podia combinar la cara amable i la més fosca de la vida… I, com si la vella ens endevinés el pensament, va deixar de pentinar-se i ens va dir:

«Es normal que no me entendáis, pero seguid escuchando…».

Segurament s’havia adonat que el Joanet i jo la miràvem bocabadats i amb cara de veure visions, perquè no sabíem de què parlava, ni on era Oran, ni qui eren la gent que esmentava. Que el César sabés coses era sorprenent, però que una vella també llegís… De manera que la senyora Rosalia, amb el seu ull enfonsat, ens feia entre respecte i una mica de por, i per això la seguíem amb la mirada quan s’alçava, quan es desava la pinta a la butxaca del vestit, quan s’apropava a les flors per olorar-les.

«Las flores ya no huelen como antes…», va dir al cap d’una estona, i tot seguit ens va demanar què en pensàvem. Però, com que no li vam respondre, ella continuà parlant. «Seguramente no sabéis nada de mi marido, ¿verdad? Pues el señor Gaspar era periodista, y cubrió los acontecimientos de la Semana Tràgica… Firmaba como Pierre, por Robespierre… Pero luego lo denunciaron y todo se fue a la mierda…».

Llavors gairebé ja no ens podíem aguantar les ganes de riure i, tapant-nos la boca amb la mà, dissimulàvem tant com podíem. Però ella continuava parlant de coses incomprensibles i al·lucinants. Deia mierda, esmentava el seu marit pel nom, barrejava les flors i els llibres, ens informava que el senyor Gaspar s’havia dedicat a escriure als diaris… De sobte, com si ho fes per a ella mateixa, la senyora Rosalia tancà els ulls, es concentrà un moment i declamà, en francès:

«Cet amour vague et sans espoir, conçu pour une femme de théâtre, qui tous les soirs me prenait à l’heure du spectacle, pour ne me quitter qu’à l’heure du sommeil, avait son germe dans le souvenir d’Adrienne, fleur de la nuit éclose à la pâle clarté de la lune, fantôme rose et blond glissant sur l’herbe verte à demi baignée de blanches vapeurs…».

Nosaltres no sabíem què deia, però en haver acabat aquelles paraules sense sentit ella es tornà a quedar mirant-nos i ens preguntà una altra vegada què en pensàvem. Era estrany que aquella vella fràgil i menuda passegés entre les flors i els ferros rovellats, que passés de tenir un aire absent a parlotejar sense que l’entenguéssim…

«La guerra», em va dir el Joanet a cau d’orella, amb aquell to pesat de quan es volia posar raonable i s’enrotllava com una persiana, «ha fet que molta gent que ho tenien tot hagin passat a no tenir ni on caure morts… Però també hi ha una altra possibilitat», va afegir.

«Què dius?», li vaig demanar jo.

«Doncs», va fer ell, com si rumiés, «que tot sigui mentida. Vull dir que potser tot s’ho inventa, la vella. Si no, com és possible que, sabent tantes coses com saben, siguin encara més pobres que nosaltres, que no sabem res?».

Aquella tarda va canviar la relació que teníem amb els vells, i la veritat era que tant el Joanet com jo ens moríem de ganes d’explicar als de la colla que no únicament era el César qui ens donava conversa i ens parlava de llibres. La vella també ho feia. Naturalment, estàvem segurs que el Ramon i els altres no ens creurien. Dirien que ens inventàvem la història aquella que ella era d’un país estrany, que com que ells ja es feien normalment amb adults i tenien més llibertat…

Vam passar per la botiga de llegums dels pares del Ramon i ens van dir que el noi no hi era, que havia sortit, que no sabien a quina hora tornaria, que segurament fins a l’hora de sopar no seria a casa, o potser més tard i tot… El Perico tampoc no era a casa seva, ni l’Antonio, i al Jaume vam preferir no explicar-li res.

En tot cas al Joanet i a mi ens semblava que havíem fet un descobriment d’allò més interessant. No es tractava que aquella gent fos bruta i estrafolària, no era només que el gegant anomenat Edir rebés les visites de la dona jove a qui intentava de tocar-li les cuixes, ni era que el César, i en certa manera la vella també, ens tractés d’una manera diferent… Més que res era que amb ells el món s’eixamplava, es feia més gran que no pas el barri, la font de la muntanya, l’hospital, els carrers costeruts que pujàvem a peu, carregats amb els patins plans, de fusta, amb dos coixinets al darrere i un altre de més gros al davant, situat ben bé al mig del manillar… Però, en realitat, el nostre món tampoc no estava malament… Es passaven temporades, i de sobte vivíem enderiats amb allò dels patinets. Era com una febre, i sempre la començava el Ramon amb el seu patí llarg, al qual havia posat frens i tot. Aleshores tothom se’n feia un, més o menys complet. El Jaume en sabia un ou, de fer-ne, i l’Antonio també. El Perico no hi podia anar, però la resta, d’una manera o l’altra, també hi participàvem. El Salvador en tenia un de vertical, i el Miquel se’n va construir un de petit, amb seient i tot, que es podia menar amb els peus…

Després, de sobte, aquella dèria passava, ens dèiem en Joanet i jo, i venia la tongada de fer trampes davant de les cases, per tal que la gent hi fotés el peu. Es feia un forat a terra, s’omplia d’aigua i de merda de gos, es feia un lleu tramat de canyes que calia cobrir amb un tros de diari i després dissimular-ho tot amb terra i herbes. O bé ens agafava la bogeria d’anar lluny, de saltar les tàpies dels descampats, d’entrar als patis de les fàbriques, o d’enfïlar-nos a les finestres per espiar les infermeres de la clínica.

Estàvem d’acord que, malgrat les putades que ens feien, la colla del Ramon, el Perico, l’Antonio, el Jaume i els altres era una bona colla. Si érem junts fins i tot ens agradava formar, al pati de l’escola, quan als hiverns gelava de debò, amb la samarreta, la camisa, els dos jerseis, l’abric i la bufanda, per fer veure que cantàvem el Cara al sol mentre l’Antonio s’anava fent petarrons cada vegada que hi havia una pausa… Ens pixàvem de riure i jo, quan tenia la mà alçada, notava un pessigolleig a la punta dels dits i veia que els tenia morats, com si se m’haguessin de trencar, però no em feia res…

Però de sobte tot allò s’havia acabat i, quan ens trobàvem amb el Joanet, ens passàvem les hores voltant sense més ni més, i ell no es cansava de dir-me que la nostra vida era una merda perquè els pares sempre tenien mal humor, i em tornava a explicar que la seva mare no es trobava bé, que el pare era com si no hi toqués del tot… Jo li deia que el meu pare semblava una mica boig, i que tant la mare com jo li teníem por, però que en certa manera ella també se’n burlava…

I, realment, d’ençà que el pare havia muntat el negoci amb l’oncle Pere tot era complicat. Repetia sovint que així que fes catorze anys aniria a treballar amb ell, cosa que m’aterria perquè, en aquest cas, ni tan sols obtindria la mica de llibertat de què parlaven els altres. A més, el pare sempre emprenia iniciatives que acabaven malament. Per exemple, li va agafar el rampell de posar un rètol sobre la porta del magatzem. L’oncle Pere era de l’opinió de no fer res que aixequés la llebre, ja que no tenien cap permís, però ell era com si no l’escoltés, i va fer tallar els llistons per al bastidor i la fullola on volia escriure alguna cosa en lletres negres.

Un diumenge al matí ens va fer anar al magatzem per ajudar-lo. La veritat és que em va sorprendre l’aspecte del local, que havia canviat força d’ençà que jo hi havia estat la darrera vegada. Tot era ple de sacs estibats gairebé fins al sostre i, en segons quines zones, havies de caminar pel passadís estret que quedava entre les piles. Prop de l’entrada hi havia el que ell en deia la triadora, que era aquell moble estrany, amb sis potes i una tela metàl·lica a través de la qual queien a terra la pols i la borra dels retalls de roba que havien de classificar. Tot el magatzem era ple d’aquella pols compacta, agrumollada, que s’enganxava al sostre, a les bombetes, a les parets, a les cadires i als tamborets…

«Quan vinguis a treballar t’ensenyaré com va tot això…», va fer el pare, de passada, i jo el vaig mirar sense dir res, però pensant que allí dintre em costaria molt de respirar. I llavors, amb la porta oberta de bat a bat, va començar a clavar els llistons per fer el bastidor. Treballava de pressa i, com sempre, no parava de rondinar. «Aguanta!», deia a la mare, que agafava l’extrem de la fusta sense saber què havia de fer. I al cap d’una estona, mentre clavava uns claus llarguíssims que travessaven la fusta, cridava: «Aguanta bé, collons!».

Quan això va ser fet, hi va sobreposar la fullola que, tal com nosaltres temíem, no s’ajustava a la mida del bastidor.

«La puta que em va parir…», va dir aleshores el pare, suant, i a la mare i a mi ens van venir ganes de riure, tot i témer que allò es complicaria més del compte. Finalment, canviant la posició de la fullola va aconseguir que s’ajustés al bastidor i, amb uns claus més petits, va clavatejar les quatre bandes. «En vols clavar un?», em va demanar a mi tot donant-me el martell. I abans i tot que el pogués agafar va afegir: «Un home ha de saber clavar claus…». Jo vaig entendre perfectament què deia, però vaig fer veure que no l’havia sentit i vaig començar a clavar un clau a poc a poc, amb por que se’m torcés. «Deixa estar…», va fer, prenent-me el martell d’una revolada. «Així no acabarem mai…».

Aquell matí tot va anar més o menys bé i, abans de dinar, havia aconseguit fins i tot de pintar les fustes d’un color verd clar que jo trobava molt lleig. A la tarda vam tornar al magatzem per fer-hi les lletres, que li van quedar tortes i de mides diferents. D’una manera o l’altra, però, es podia llegir «Desperdisios Ermanos Pont». Quan tornàvem a casa, la mare em va mormolar, sense que ell ho sentís:

«Oi que hi ha una falta?».

«Em sembla que sí», li vaig respondre. I ella va fer:

«Ja li ho dirà algú altre quan pengin el rètol…».

I, efectivament, al cap de pocs dies d’haver-lo penjat, algú li va fer notar que hi faltava una hac i van haver d’esborrar tota la paraula per tornar-la a escriure correctament, però no es van adonar de l’essa equivocada que a mi, quan la mirava, m’omplia d’una profunda tristor.

De fet, tot el que tenia a veure amb el negoci era angoixant, i moltes nits el pare ens enviava al llit d’hora perquè, segons deia, havia de fer comptes, i aleshores omplia la taula de papers i començava a sumar i restar quantitats fins que, al cap d’una estona, el sentia cagar-se en tots els sants i dir:

«Noia…», i aleshores la mare s’aixecava del llit i li repassava les operacions. Quan hi trobava un error i li ho deia, ell li prenia el paper dels dits i es posava a rondinar. «On és l’equivocació?».

«Aquí», li deia ella, fent-li notar que set més vuit més dos més tres feien vint i no divuit.

«Si haguessis treballat tot el dia com jo no en sabries tant de sumar…», remugava ell. Però quan finalment repassava els comptes amb els dits i posava un zero en lloc del vuit que hi havia, la mare li deia que en portava dues en comptes d’una, i que per tant la columna següent també estava equivocada. «De què, està equivocada?», era tota la resposta d’ell, que convertia aquella suma senzilla en un calvari. I jo m’estava al llit, quiet, amb els ulls tancats i fent-me l’adormit, perquè podia molt ben ser que em fessin llevar a mi per repassar els comptes una altra vegada.

Però era veritat que alguna nit el pare tornava a casa molt cansat, ple de cap a peus d’aquell polsim enganxós del magatzem, i aleshores la mare li preparava una palangana d’aigua al pati i ell, en calçotets, es començava a rentar sorollosament. Jo li veia les cames primes i, finalment, després de barallar-se amb l’aigua, quan treia el cap de la palangana i em mirava amb els cabells regalimant, em feia l’efecte que era un assassí, algú disposat a qualsevol cosa per no res.

Tenia raó el Joanet, la nostra vida era una merda, i ho era bàsicament per culpa dels pares.

Les relacions entre el pare i l’oncle van esclatar amb les primeres calors fortes d’aquell any. Quan la mare en parlava amb les veïnes deia que havia estat un miracle que duressin tant i, com sempre, explicava més coses del compte: que si tenien caràcters semblants però eren diferents en moltes aspectes, que si el seu home tenia molts defectes, però era treballador, i que en canvi el cunyat s’ho prenia tot a la fresca, que també hi feia que la Neli, tot i ser la seva germana, era un corcó, i segurament a casa no parava de dir que si el teu germà això, que si el teu germà allò altre… D’altra banda, el tiet anava fent coses absurdes sense ni comentar-les, com per exemple el fet d’haver canviat la bàscula perquè, segons va dir després, era massa petita… Fins que un dia el pare va esclatar i, cridant, va dir que en tenia els collons plens, que ja no volia treballar més per als altres, que el Pere cada dia arribava tard, que fotia conya del que ell deia, o que tant li cardava que emblanquinés o no les parets, i allò del rètol, i la mena de gènere que comprava… Tot li era absolutament igual, i així no hi havia manera de tirar endavant un negoci, perquè els negocis calia cuidar-los, estar sempre pendent dels detalls, no deixar res per fer, no creure que les coses anirien bé sense dedicar-hi hores i hores, sense deixar-hi la pell, si calia, perquè ell, el pare, deia que estava realment disposat a tot per tirar la família endavant, cosa que son germà no semblava que volgués amb tanta intensitat, o en tot cas no s’entenia que es prengués les coses a la fresca d’aquella manera…

La tragèdia s’anava gruant feia setmanes, potser des del primer moment i tot de posar-se a treballar junts, i en aquest sentit era inevitable. Però la van precipitar un seguit de fets el més greu dels quals va ser l’aiguat que va caure sobtadament. Va ser al vespre, després d’un dia sencer de núvols grisos que enrarien l’ambient. De sobte vam sentir uns trons que ressonaven lluny, com si els del cel arrosseguessin uns mobles enormes i pesants… Després, els núvols van abocar tota l’aigua del món. A casa, les goteres van aguantar força bé: primer una taca d’humitat, després una goteta escadussera a l’habitació dels pares… El pati semblava una bassa i en certa manera era agradable de veure les bombolles enormes i marrons que feia la pluja. Però llavors el pare va començar a dir que patia pel magatzem, que si hi entrava aigua el gènere se’ls fotria malbé… I, sota una veritable cortina d’aigua, va agafar la bicicleta i se’n va anar cap al magatzem.

«Espera’t que pari…», li va dir la mare sota el paraigua mentre ell preparava la bicicleta, però ell li va contestar:

«Tu fas com el meu germà. M’hi jugo els collons que ni hi pensa, en el magatzem…».

Aquella nit va ser eterna. No parava de ploure i la mare prou feina tenia a posar ara una olla prop de l’aparell de ràdio, ara una palangana als peus del llit. Patia perquè no sabíem res del pare, i quan em va dir que me n’anés al llit jo també tenia un nus al coll i trobava que era injust que caigués tanta aigua al nostre damunt. Plovia per a tothom, és clar, però per a nosaltres era més greu perquè les tietes, per exemple, no tenien humitats, i els negocis de la majoria de gent tampoc no estaven en perill.

De matinada, quan va deixar de ploure i el pare no tornava, la mare i jo vam témer el pitjor. Finalment, a mig matí, amb un sol que estavellava, el pare es va presentar a casa amb els ulls febrosos i molt brut. S’havia passat la nit traient aigua de la nau en un racó de la qual, efectivament, hi havia un toll considerable que, per sort, només va afectar uns quants sacs. L’oncle Pere no s’hi va presentar, i en canvi el pare es va passar hores traient aigua i canviant coses de lloc. Quan va parar de ploure, detectà que el problema venia d’una uralita que estava trencada. Ell sol no la podia arreglar, però es quedà vigilant, i també per comprovar si el tiet Pere hi anava o no.

A les vuit, quan el tiet es presentà a la feina, es veu que van començar els retrets. Que si no n’hi havia per a tant, que l’aigua no havia mullat gran cosa, que s’hi cagava al mig, i que un negoci no es podia dur d’aquella manera… Es van dir de tot, a crits, i en un moment determinat el pare va clavar una empenta al seu germà amb tanta mala sort que el tiet Pere es va fer un tallet a l’esquena amb un ferro que hi havia a la paret. I ja va estar. Més crits, insults, intents de ventar-se cops de puny que per sort tant l’un com l’altre van poder esquivar… El pare va dir al seu germà que partien peres, que deixava estar el negoci, que preferia treballar pel seu compte, sense ningú, i que aniria a veure el Sebastià per decidir què calia fer… Mentre ho explicava a la mare, el pare de tant en tant clavava cops de puny a la taula com si d’aquella manera pogués resoldre res.

«Ara que les coses començaven a rutllar…», es lamentava. I afegia: «Amb aquest fill de puta no es pot fer res…».

Però el negoci no es podia deixar estar d’un dia per l’altre, i l’endemà el pare va decidir de tornar al magatzem. Es va trobar el seu germà assegut a la triadora, treballant, i va saber que l’oncle Pere havia fet venir un paleta per resoldre allò de la gotera. Però ells dos no es van dir res en tot el dia, i cadascú va anar fent la seva.

Al vespre, el pare es va rentar de dalt a baix, es va posar roba neta i se’n va anar a veure el Sebastià. Mai no vam saber què s’havia parlat en aquella reunió, però el pare va tornar alterat, no va voler sopar i al cap d’una estona, sense més ni més, va dir que anava al bar. Darrerament ho feia força això d’anar al bar de la cantonada, on es posava a jugar al set i mig amb una colla. Tornava tard, i jo sempre el sentia obrir la porta i després tancar-la d’un cop sec. Tot seguit començava a fer soroll, com si ens volgués despertar: movia les cadires, obria i tancava els calaixos, tossia d’una manera ferotge, com si hagués d’escopir els pulmons…

Van continuar el negoci, però durant una llarga temporada els dos germans es parlaven únicament el més just i, per fotre’s, cadascú anava per la seva banda. L’un comprava gènere sense dir-ho a l’altre. De sobte venia un camió i carregava no sé quants quilos de draps… Van tenir una altra baralla, més violenta que l’anterior, i aleshores es veu que va ser l’oncle qui va dir que volia deixar estar allò del negoci. Aquella nit el pare va tornar lívid, sense gens de color, i amb els llavis tremolosos. Va començar a cridar per no res, a dir que tots érem uns fills de puta, que l’havíem pres per un imbècil, que estava tip de matar-se pels altres… I després es lamentava de les conseqüències que aquell negoci hagués anat malament:

«De què viurem, ara?», cridava a la mare, com si ella fos responsable del que havia passat. I quan ella el volia tranquil·litzar dient-li que no s’amoïnés, que ja trobaríem una solució o altra, ell sempre concloïa el mateix: «Ho trobeu tot molt fàcil, vosaltres…».

A mi, aquells crits i les tensions em deixaven desorientat i abatut. No entenia les veritables causes del problema, no sabia qui tenia raó, i quan ho comentava al Joanet ell deia, com sempre, que viure era una merda, i que els grans complicaven les coses.

«De vegades», em va comentar un dia, «penso que el millor és acabar aviat…». Estava pensarós, trist, i finalment va afegir que no podia resistir els crits ni la brutalitat del seu germà, que havia arribat fins i tot a amenaçar el pare… I encara va dir que si mai es matava seria per fotre’l.

Durant dies i dies vaig tenir aquella idea al cap. Mentre el pare cridava, quan estava sorrut i no ens deia res, quan desapareixia per anar al bar i no tornava fins a la matinada, els dies que es quedava a dormir al magatzem perquè, segons deia, tenia por que el seu germà li fotés el que tenien… Aleshores a mi em passava pel cap la idea del Joanet: matar-se, fer un gest exemplar que els deixés a tots bocabadats, vèncer-los amb aquella gesta ja que no en podia fer cap altra.

Naturalment no em volia matar només pels crits. Era perquè tot plegat s’havia fet insuportable, era per aquella cosa de l’avi que, tot i no parlar-ne, planava damunt nostre com una culpa feixuga… Mai no vaig arribar a saber què podia haver fet aquell home durant la guerra. De vegades hi pensava i feia esforços per reconstruir coses fragmentades que havia sentit: hi havia allò del cotxe negre amb les lletres de la FAI, el fet que sempre parlés més del compte, la denúncia que no se sabia si era cosa de l’adroguer, d’un del mercat que li tenia enveja o de l’amo de la sabateria… Però no en treia l’entrellat i em quedava amb les constatacions més òbvies: en entrar els nacionals el van enxampar de seguida i el van tancar, incomunicat, al castell de Montjuïc fins que al cap de poques setmanes va ser afusellat sense més ni més, així, per les bones. L’àvia, en assabentar-se de la notícia, es va quedar muda, i mai més no va ser la mateixa. Li havien pres el seu Diego, se li havien endut la vida. Però aleshores mataven molta gent i, segons m’havien dit, als matins trobaven homes amb un tret al cap a les platges del Bogatell, i cada nit treien d’amagat gent morta de la Model, i els de la Falange entraven als cafès, repassaven amb una mirada freda els clients i detenien qui volien, homes i dones. Segons la mare, els que més por feien eren els moros, i després aquells catalans hipòcrites que de seguida es van posar la camisa blava i denunciaven la gent en benefici propi. Em mataria per tot això, i per la tristesa que m’envaí en morir el nen; pel fred que passava a casa als hiverns; per la por que el pare em pegués quan es posava nerviós; per haver de cantar cada matí al pati de l’escola amb el braç alçat… Per moltes coses, perquè les desgràcies queien una darrere l’altra damunt la gent que coneixíem. Un dia l’Antonio es va començar a trobar malament i el metge va dir que o l’operaven de seguida o se n’anava… Era l’apèndix i es va refer, però quan els de la colla el vam visitar a l’hospital gairebé ni se’l reconeixia de prim com estava. Ell volia fer conya, però tot forçant un somrís amb prou feines va dir:

«Espero no ir a parar con los del otro cuartito…». I, certament, sense dir-ho, tots teníem present a què es referia.

Després es va posar malalt aquell home dels cabells blancs que feia de vigilant d’una fabrica. Ningú no sabia què tenia, però va haver de deixar de treballar i, quan s’asseia a prendre la fresca, s’estava sempre com si un pes enorme l’hagués abatut de sobte i l’hagués deixat sense forces.

Però el pitjor d’aquell any va ser que el pare del Daniel morís a l’hospital. Primer semblava que s’havia refet de la pulmonia i, com que es trobava bé, va tornar a la presó. Però al cap de poc temps va recaure i en unes setmanes s’acabà tot. El Daniel, que d’ençà que el seu pare era a la presó només tenia els ossos i la pell, va reaccionar davant d’aquella mort d’una manera estranya. Va semblar que es feia gran de cop i, a més de treballar amb el vidrier, s’enganxava a tot el que trobava. De vegades als matins, abans d’anar a la feina, repartia diaris, i els caps de setmana ajudava els del forn, o de nits descarregava caixes en una fàbrica. Nosaltres no el vèiem gairebé mai, però sabíem que havia aconseguit que la seva mare deixés d’anar a fer feines per les cases i, segons deia el pare, aquell xicot no feia res més que treballar i treballar per tirar la casa endavant… Un dia el vam trobar al bar del Pere. Semblava cansat, però content de veure’ns, i va jugar un partit de futbolí amb el Miquel. Després va preguntar per tothom i, a l’hora d’anar-se’n, amb els ulls tristos ens va dir que tornaria a passar pel bar un altre dia.

Després, de sobte, a casa va semblar que tot s’arreglava una mica. Una nit vam anar una altra vegada a sopar a casa del tiet Pere i la tieta Neli. Es van tractar com si res i no hi va haver cap referència a les baralles. Això de banda, el pare i l’oncle estaven amoïnats per la tieta Carme. Seguint les indicacions de l’oncle Sebastià, la tieta havia llogat un pis prop d’on vivia la tieta Mercè, una part del qual el va destinar a perruqueria. L’ajudava la tieta Lourdes i, quan la tieta Mercè anava a visitar-les, es veu que no parava de lamentar els anys que havien estat gairebé sense veure’s. La Carme i la Lourdes tenien traça a pentinar les dones, a tallar-los els cabells i en tot allò dels tints, de manera que no els anava malament. L’Imma, a més, com que sabia anglès, es va col·locar en una oficina, però la tieta Carme, que sempre tenia poca salut, feia mala cara, i jo no recordava haver vist ningú amb una pell tan opaca, gairebé grisa…

Era increïble la traça que tenia l’oncle Sebastià per resoldre els problemes. Ho feia com si res, sense embolicar-se en els afers dels altres, marcant les directrius que considerava millors. I, es volgués o no, calia admetre que d’ençà de la mort de l’oncle Esteve, el Sebastià havia aconseguit de superar els forats econòmics que aquest va deixar, els problemes amb els bancs, els deutes… Ningú no sabia com s’ho feia, però se l’escoltaven amb respecte i, el que ell deia, sempre anava a missa. Segurament, doncs, era ell qui havia fet possible la reconciliació del pare i l’oncle Pere, de la mateixa manera que també havia sabut aprofitar la desgràcia per acostar la tieta Lourdes una altra vegada a la família, i havia intervingut en tantes altres coses. Però a l’oncle Sebastià no el vèiem mai, de la qual cosa no se li feia retret perquè vivia en un pla diferent del nostre, envoltat del respecte i l’admiració de tothom, tret, potser, del tiet Pere, que solia fer una mica de conya maliciosa.

«Ell», deia aquell dia que hi vam anar a sopar una altra vegada, «ens deixa sopar…». I afegia: «Ell, ens deixa tallar un tros de pa…», i va continuar una bona estona dient «Ell» cada vegada que feia un petit moviment, fins que el pare va decantar una mica el cos, va deixar anar un pet sorollós i va dir:

«Ell, deixa que m’hi cagui…», cosa que ens va fer riure a tots.

Després de l’operació de l’Antonio, com que el Joanet i jo no teníem res a fer i ens avorríem força, anàvem sovint a visitar-lo. Es passava el dia ajagut al llit, en calçotets, i s’avorria tant com nosaltres. Ens va ensenyar la ferida de la panxa, una cicatriu vermella i horrible que de tant en tant li feia estrebades i una picor insuportable. Però estava bé, semblava content, i ens va repetir que allò de treballar no era pas cap meravella.

«Cada dia te joden por una cosa u otra», ens va explicar.

Una tarda hi vam coincidir amb el Ramon i el Perico, i vam parlar dels altres, del Daniel, que gairebé havia desaparegut del mapa; del Salvador, que per culpa del seu pare es passava el dia estudiant com un boig; del Miquel, que vivia acollonit, i del Jaume, que gairebé només es feia amb els de la Falange. El Jaume era tan animalot com el seu pare i, quan el vèiem, sempre feia el fanfa i explicava que li havien promès una feina, que quan fos major d’edat tindria una pistola, que s’ho passava pipa, que cada tarda berenava, que tirava a l’arc i que aprenia coses que li serien molt útils. El seu pare també s’havia afiliat a la Falange perquè, segons ens va dir, aquella gent tenia mà per trobar-li combats de lluita lliure els cap de setmana.

També vam parlar dels vells, del César, de l’Edir, del senyor Gaspar i de la senyora Rosalia, i ens vam fer uns tips de riure recordant aquell dia que el gegant s’alçà feixugament de la butaca mentre xisclava com un boig, o evocant en paraules del Ramon les dents corcades de la vella i la fortor agra que li feia la roba, que arribava a marejar i tot, o mentre explicàvem que el senyor Gaspar s’asseia al pati, cavalcant una d’aquelles cames tan primes damunt de l’altra, i es dedicava meticulosament a fer burilles.

El Joanet i jo ens ho passàvem bé amb els de la colla, i des que treballaven els trobàvem a faltar. De vegades fins i tot ens fèiem pesats anant-los a buscar. «No hi és», ens deia la mare d’algú, i un dia el pare del Perico ens va advertir que el seu fill treballava i que no l’emprenyéssim tant. Era aleshores quan voltàvem pel barri tot parlant de les nostres coses, o ens arribàvem a la platja per si hi vèiem alguna dona en banyador. Les nenes de la nostra edat no ens agradaven, eren ensopides i una mica bledes, però en canvi tant el Joanet com jo aquell estiu vam sentir una veritable fascinació per les dones grans.

«Quan pugui anar de putes», em va confessar un dia el Joanet, «faré com el Perico, buscaré una tia que sigui gran. Tinc ganes de veure com són les dones de debò… Ha de ser collonut agafar-los els pits…».

El Perico es veu que havia anat a la Terra Negra, on unes velles follaven a la muntanya mateix, damunt trossos de cartó. N’havia triat una amb molt de pit i, segons ens va explicar, tenia el cony tou i moll. De nit, jo no em podia treure del cap aquella idea, i també pensava en les cuixes que havia entrevist a una veïna quan s’asseia a prendre la fresca, unes cuixes amples i blanques, o en les dones que al safareig s’abocaven a remullar la roba tot ensenyant uns escots enormes, profunds i oscil·lants… Havia après a masturbar-me a poc a poc, sense fer sorolls, amb les cames tenses i els ulls ben oberts, fins que se’m tallava la respiració. Després sempre em tocava per si ja m’havia sortit res.

L’Antonio, quan ja estava bé de l’operació, també va decidir d’anar amb una puta, encara que no tingués l’edat. Allò del Perico l’havia trasbalsat com a tots nosaltres, però ell va dir que volia provar d’entrar en una casa de meuques i fotre’s la tia al llit. Tenia una adreça i, quan ens ho va explicar, semblava satisfet. També era una dona gran, més gran que la seva mare, i ella, segons l’Antonio, així que agafa els diners es va treure la roba i a ell el va rentar al lavabo, a peu dret. Després de tocar-lo una estona, quan va veure que ja estava a punt, li va dir:

«Métemela», i aleshores l’Antonio va començar a moure’s com si perdés el seny, notant un gust fortíssim, segons deia. Quan va haver acabat, ella li picà amablement el cul i li digué que sortís. «Es la primera vez, ¿verdad?», li va comentar la dona després, a la qual cosa ell va respondre que sí. «Pues ya lo sabes, cielo, cuando quieras, vuelve…».

Durant dies i dies no fèiem més que parlar d’això, i aquella temporada tant el Joanet com jo ens masturbàvem cada dia. Una tarda fins i tot ho vam fer junts, a la muntanya, darrere uns matolls on sabíem que no hi anava ningú. Ens vam asseure l’un davant de l’altre i ens la vam cascar perquè no podíem més.

«La puta que em va parir, quines ganes tinc d’escórrer-me…», va fer després el Joanet, que tenia una tita llarga i prima.

Altres vegades el Joanet i jo anàvem a casa dels vells més d’hora del normal. Primer miràvem a través de la porta del carrer que donava al pati, una porta vella que era plena de forats i d’escletxes. Vèiem el gos blanc i els gats ajaguts al pati, o l’Edir que venia a poc a poc pel passadís de la comuna, amb una mà a la paret, o bé la vella senyora Rosalia que regava les plantes… Sabíem que en aquella hora el César no hi era i que el senyor Gaspar encara dormia. Se solia llevar cap a migdia, sempre de mal humor, i quan sortia al pati ja duia aquella americana encreuada que el devia ofegar de calor i el cigarret al llavi…

Ens agradava tafanejar, i qualsevol cosa que fessin aquella gent, fins i tot la més insignificant, la trobàvem estranya, de manera que ens passàvem molta estona entreobrint la porta del carrer i fent brometes nervioses. Finalment, quan la senyora Rosalia se n’adonava, feia un xiscle, com si la sorprenguéssim, i ens deia de mala manera:

«¿Qué pasa? ¿Ahora qué queréis?». Però després continuava feinejant pel pati, i al cap de no res ja ens parlava d’aquelles coses que tant ens agradaven. «Cuando mi hija vivía en casa este jardín parecía otra cosa. Teníamos una gran butaca de mimbre donde yo solía sentarme a leer, pero claro, tuvimos una pelea, porque al casarse se la llevó… Era muy cómoda. A los gatos también les gustaba…», deia, rient de tal manera que ens mostrava la boca devastada. «Por las noches», afegia després, com si ens parlés d’una cosa diferent, «me sentaba a mirar las estrellas. ¿Os gusta mirar el firmamento? Deberíais hacerlo. Se aprende mucho, te das cuenta de nuestra insignificancia. ¿Sabéis qué quiero decir?».

Nosaltres li contestàvem que sí, més que res perquè continués parlant, i aleshores ella ens explicava com era la Via Làctia i on estava l’estrella Polar, i tot seguit afegia que als xinesos els agradava de mirar les estrelles, que era un poble culte, i que els occidentals érem poca cosa al costat d’aquella gent que teníem oblidada, com si no existissin…

«El día que los chinos se levanten», ens va comentar en una ocasió, molt seriosament, com si ens volgués atemorir, «es mejor que nos echemos a temblar… Nos aniquilarán, sin la menor duda… Nuestro mundo no resistirá el empuje de los sabios y crueles orientales. Ya veréis como no me equivoco… En su cultura se ha conservado una espléndida mezcla de refinamiento y primitivismo salvaje. Una sociedad que supo imponerse la idea del funcionario eficiente debería hacernos pensar… Habéis oído hablar de los mandarines, ¿verdad? Pues eso… Y los dioses, ellos entienden los dioses de otra manera… Decimos que estan sometidos al opio, pero sibilinamente nos callamos que los occidentales les indujimos a ello… Esos gigantes rubios con barcos de acero…».

Naturalment no sabíem de què parlava, però sèiem al seu costat i l’escoltàvem embadalits, fins que ella deia que tenia feina i s’aixecava. De vegades el Joanet i jo ens quedàvem una estona més jugant amb el gos, que ja ens coneixia i es deixava tocar. Un dia l’Edir va fer uns sons guturals i ens va somriure tot mostrant-nos les pàgines centrals d’un diari.

«Què diu?», va fer el Joanet.

«No ho sé…», li vaig contestar jo, i quan ens vam apropar al gegant ell va mormolar:

«Tot se’n va a la merda…».

Sempre sortíem d’aquella casa al·lucinats, amb el cap ple d’imatges fantàstiques que se’ns barrejaven d’una manera delirant: els estels, els déus, els xinesos, els mandarins, l’opi, el gegant… Els mandarins i l’opi no sabíem què eren, i tampoc no enteníem que ens volia dir l’Edir, però ens adonàvem que aquella gent no eren bojos, tal com es deia al barri, i trobàvem injust que a la senyora Rosalia se la considerés poc menys que una bruixa.

Després, si era a la tarda, ens deixàvem caure pel bar a veure si trobàvem algú. De vegades hi havia el Jaume, que s’estava a la barra, sense fer res. Quan ens veia es posava content i ens abraçava. Volia saber què fèiem, com ens anava l’estiu, per què no passàvem per la piscina… Nosaltres mai no li parlàvem dels vells ni del que pensàvem de les dones. Havíem agafat una mica de por al Jaume, especialment d’ençà que es passejava pel carrer amb l’uniforme de la camisa blava i explicava a tothom que la Falange s’havia creat per salvar Espanya i convertir-la en un imperi.

«Espanya», deia, tot repetint el que li havien ensenyat, «és una unidad de destino, i ha de recuperar la grandesa de quan els Reis Catòlics ens van salvar dels moros. És per aconseguir això que cal servir-la i triar sempre el camí que passa per les estrelles».

«Que passa per on?», li havia demanat un dia el Perico.

«Per les estrelles», va repetir el Jaume. «I això significa que no podem dir mentides, que hem d’estar alegres i comportar-nos d’una manera varonil. Res de maricons. Cal estar amb els obrers, per això portem aquesta camisa, i la corbata negra vol dir que anem de dol perpetu per José Antonio. Oi que la gent duu un braçal negre quan se’ls mor algú? Doncs nosaltres portem la corbata».

I després ens explicava que ell era un adherit, i que abans de cinc anys passaria a ser militant. La mare em va advertir diverses vegades que no sortís amb ell, que vigilés, i em va recordar tot allò de l’avi, em va explicar que aquella gent oferien moltes coses per atreure els nois, i que després els feien explicar de què es parlava a casa, que si es deien coses contra els qui manaven, que si tenien papers compromesos, o tenien algú amagat. Tot era una mentida, segons la mare, i la gent com nosaltres havien de vigilar.

«Fixa’t el pare del Daniel, que era un bon home… Si ton pare sabés que surts amb aquest noi…», em deia.

Però aquell estiu el pare no estava per a res, únicament pensava en el magatzem i, a casa, després de sopar, gairebé només obria la boca per insultar. Se’l veia cansat, sempre amb aquell polsim als cabells i les ungles brutes… Quan s’asseia a taula tancava els ulls i començava a menjar sense dir res, fent més sorolls que mai en xuclar la cullera. Li agradava fer-ho així, com li agradava posar pebre negre a la sopa o un raig de vi a l’arròs bullit, sempre amb aire d’emprenyat. Després li agafava mal d’estómac, es prenia mig got d’aigua amb bicarbonat i tot seguit deixava anar un rot terrible. Finalment, sense haver acabat de mastegar del tot, encenia un cigarret, s’omplia profundament els pulmons de fum i l’expel·lia a poc a poc, com si així es tranquil·litzés i trobés una mica de pau. Però al cap d’un moment deia:

«Saps quina n’ha fet, avui, el teu cunyadet?», adreçant-se a la mare. «Es veu que el noi ho passa bé tocant-me el que no sona», afegia, i després d’una pausa increpava la mare: «M’escoltes o no?».

«És clar que t’escolto», feia ella.

«El noi…», i amb això es continuava referint a l’oncle, «no en té prou de venir tard, de passar-se hores esmorzant… Ara hi ha una moda nova. Ara en comptes de dinar es fot a dormir a sobre dels sacs, i a mitja tarda es menja el bocadillo que li ha preparat ta germana. Menja», m’advertia a mi, i em clavava una mirada de través com si hagués estat jo qui dormia. «I és clar», continuava, «el fill de puta que s’ha de passar el dia amb la llengua fora sóc jo. Ell en té prou d’agafar la setmanada… Què et sembla?».

«Ja saps com és…», feia la mare, i ell de seguida saltava.

«Es veu que només ell té dret a ser d’una manera especial… Si jo també em fotés a dormir si que aniríem bé… Sort que ara he començat una cosa i aviat el podré engegar a prendre pel cul i a nosaltres ens sortiran els calés per les orelles…».

Durant aquells sopars a mi em venien ganes de plorar. Per segons quines coses em sentia gran, més gran i tot del que era, i em veia amb forces per anar a treballar, però de vegades davant el pare era com si m’empetitís, com si la seva manera de fer no em deixés créixer. La mare, quan el veia d’aquella manera també li tenia pànic. I ell era com si necessités sentir-se temut, com si necessités derrotar els altres per surar una mica en aquella casa petita i que ens ofegava.

«Un altre cabró també es volia passar de viu, avui…», continuava. «Es pensa que em mamo el dit… Em volia encolomar l’estam més car del preu que es paga… Li he dit que se’l fotés al cul. El dia que pugui esclafaré aquesta gent com si fossin escarabats, sentiré com peten sota el meu peu, i em cagaré a sobre del suc blanc que en quedarà…».

«No et posis així, home…», feia la mare tot anant a la cuina.

«Em poso com em rota, noia…», concloïa ell.

Jo només tenia ganes d’anar-me’n al llit, però no ho podia fer fins que ell digués que ja era l’hora, o fins que se n’anava al bar. Al llit, em sentia millor, tot i que contínuament passava de la por al pare a l’odi poderós que creixia dintre meu cap a aquell home que ens feia patir injustificadament. Tot seguit se m’enduia un mar de desig, un desig ardent que amb els ulls tancats em feia pensar a tenir una dona, a tocar totes les dones, a deixar que em rentessin lentament, a sentir-les demanar-me que les penetrés, a buidar-me dintre d’elles… Els altres, tret del Joanet i jo, tots s’escorrien. No pot trigar, em deia, no pot trigar…

Més endavant pensava en les tietes, en la meva cosina Imma, que tenia els cabells molt negres i era alta, d’ulls grossos. I pensava en els vells, en els llibres de què els havia sentit parlar i que no gosava demanar-los, com aquell d’un noi que s’enrolava en un vaixell i, a la fi, es perdia en la boira freda, en una mar blanca, cada vegada més densa i quieta, quasi gelada, al pol sud…

El cap em rodava. Potser hauria estat millor viure a l’illa amb els parents, sense sentir crits, sense veure ningú del barri, sense haver d’anar a treballar amb el pare… Potser un dia em quedaria quiet, sense respirar, fins a adormir-me per sempre… Potser passaria aviat aquell estiu i a la tardor començaria a ploure sense parar i s’inundaria la casa i tots ens ofegaríem… Potser el temps s’aturaria i no caldria llevar-se mai més, notant aquell dolç pessigolleig als ulls, a punt d’adormir-se, acariciant-me el sexe, esperant a ser gran… I aviat ho vaig ser, és clar.