Notes. El somni de Gottfried Heinrich

^[1] Cf «Opus pòstum». [Torna]

^[2] Johann Sebastian Bach (1685-1750) es va casar dues vegades. La primera, el 1707, amb la seva cosina Maria Barbara Bach, amb la qual va tenir set fills. Un cop morta Barbara (1720), es va casar amb Anna Magdalena (1721), amb qui en va tenir tretze. Dels deu fills que van sobreviure, sis van ser músics: Wilhelm Friedemann, Carl Philipp Emmanuel, Johann Gottfried Bernhard, fills de la primera muller, i Gottfried Heinrich, Johann Christoph Friedrich i Johann Christian, fills de la segona. Gottfried Heinrich Bach (1724-1763), malgrat que era deficient mental, tenia una gran facilitat per a tocar el piano. Se li atribueix l’ària So oft ich meine Tobackspeife, amb el baix del seu pare. [Torna]

^[3] Johann Gottfried Müthel (Mölln, 1728 – Bienenhof, 1788) va ser el darrer alumne de Bach. Cabré el converteix en metge. [Torna]

^[4] «Escola de Sant Tomàs». El 5 de maig de 1723 Bach obté la plaça de «kantor» de l’església de Sant Tomàs i de director de música de Leipzig. El càrrec comportava la composició de cantates per a les quatre esglésies de Leipzig, dirigir els cors i ensenyar llatí i música (quatre hores diàries) a l’escola del cor de Sant Tomàs. Des del març del 1729, assumeix la direcció del Collegium Musicum. El 1736 és nomenat Kappelmeister, «mestre de capella». El contracte també incloïa portar una vida cristiana exemplar i no abandonar Leipzig sense permís de l’alcalde. La família Bach vivia en una casa situada en una ala de l’escola. Bach romangué a Leipzig fins a la seva mort, el vespre del 28 de juliol de 1750. [Torna]

^[5] Com els grecs antics, els alemanys (i els anglesos) utilitzen lletres per a designar les notes musicals. Així: A: la; B: si bemoll; C: do; D: re; E: mi; F: fa; G: sol; H: si. Per expressar els diesis o sostinguts, s’afegeix a la lletra la síl·laba is, i per expressar els bemolls (llevat del cas de la nota si) s’hi afegeix la síl·laba es. És a dir, BADesHC correspon, doncs, al tema del fill de Bach: si bemoll, la, re bemoll, si, do. Bach jugava amb les notes del seu cognom: si bemoll, la, do, si. En aquest cas, si fem combinacions anagramàtiques, és a dir, canviant l’ordre de BADesHC, trobem DesBACH (en alemany, «de Bach»). Per tant, Bach confessa la seva autoria, tot i que ens l’amaga. [Torna]

^[6] Johann Christoph Altnikol va ser alumne i gendre de Bach, marit d’Elisabeth Juliana Friederika (1726-1781), a qui Bach va dictar la seva darrera obra, «Compareixo davant del teu tron», des del llit de mort. Quan Bach va morir, Gottfried Heinrich va anar a viure amb la seva germana Elisabeth i el seu marit, els quals en van tenir cura fins que Gottfried Heinrich va morir. [Torna]

^[7] Antigament, els orgues tenien una manxa al costat per fer entrar l’aire a pressió dins de l’instrument. El manxaire és qui feia anar aquesta manxa. Ara encara la tenen, però és elèctrica. La frase feta «la culpa és del manxaire» té l’origen en aquest fet: si l’organista s’equivocava, sempre podia dir que «la culpa era del manxaire». [Torna]

^[8] Acords amb moltes notes. [Torna]

^[9] La imitació (o imitatio) és un procediment que consisteix a reproduir o imitar un motiu melòdic: el tema és enunciat per una veu i reprès «en imitació» per les altres. [Torna]

^[10] «El sauenc Oleguer Gualter em va fer a Markkleeberg. Any del Senyor 1720», cf. «L’esperança entre les mans». [Torna]

^[11] Cf. «Opus pòstum» (p. 48). [Torna]

^[12] El contrapunt és una tècnica de composició musical que consisteix a superposar línies melòdiques. És la base de totes les formes d’imitació: la fuga, el cànon, etc. [Torna]

^[13] La fuga és la forma més rica de les composicions polifòniques basades en la imitació. Fa l’efecte d’una melodia que n’empaita una altra. [Torna]

^[14] Són els noms dels graus de les escales. En l’escala de do, el do és la tònica; el re, la supertònica; el mi, la mediant; el fa, la subdominant; el sol, la dominant; el la, la superdominant i el si, la sensible. [Torna]

^[15] Plural de contrapunctum, és a dir, «els contrapunts». [Torna]

^[16] «Ja n’hi ha prou, Senyor: quan vulguis, allibera’m dels meus lligams, Jesús, vine. Oh, món, adéu. Parteixo cap a la mansió celestial. Parteixo ple de certesa i de pau, deixant enrere ma gran misèria. Ja n’hi ha prou, Senyor». Es tracta d’«Es ist genug!» («Es ist genung: Herr, wenn es dir gefällt, so spanne mich doch aus! Mein Jesu kömmt; Nun gute Nacht, o Welt! Ich fahre ins Himmelshaus, ich fahre sicher hin mit Frieden. Mein großer Jammer bleibt danieden. Es ist genung»), la coral final de la Cantata núm. 60 titulada «O Ewigkeit, du Donnerwort» («Oh, eternitat, paraula de tro»), de Bach. És una cantata sobre la mort, el judici final, la resurrecció i la vida eterna, en la qual s’han basat diversos compositors posteriors, entre ells Alban Berg en el seu Concert per a violí i orquestra (1935). Cf. «Sang de violí». [Torna]

^[17] Kaspar crema la darrera obra de J.S. Bach, creada a partir de la música del seu fill Gottfried Heinrich. És la de Fischer d’«Opus pòstum». [Torna]