Per aquells homes, que feia molts mesos que lluitaven per alleugerir el setge de la capital del país, la conquesta a sang i foc de Barcelona, explicada amb pèls i senyals per l’Ermengol, havia caigut com un gerro d’aigua freda. «Ara mateix, governador, som l’única cosa que segueix bategant a Catalunya», havia explicat el coronel de miquelets en arribar al castell de Cardona. Però calia organitzar-se i superar la patacada. De seguida van sorgir dos bàndols: els partidaris de la Guerra a Ultrança i els defensors de buscar una sortida digna i honorable que posés fi a la guerra definitivament. Entre aquests darrers hi havia els germans Desvalls i molts oficials. Era evident que els que volien mantenir el combat, liderats per l’Ermengol, eren minoria, però tenien arguments sòlids. Tenien provisions per resistir durant molts mesos, i Cardona era una fortalesa que mai no havia estat conquerida. A més, les seves masmorres estaven plenes de presoners borbònics que s’hi apilonaven com els grans de raïm en una rapa, fet que obligaria els borbònics a limitar l’ús de l’artilleria. L’Ermengol admetia, però, que aixecar partides armades arreu de Catalunya era una quimera.
Després d’algunes discussions, Antoni Desvalls, com a màxim comandant del front exterior, va imposar el criteri de negociar amb l’enemic. «Podríem resistir, però sense direcció política res no té sentit, coronel Amill», li havia dit. Per això va demanar al seu germà Manuel, governador de Cardona, que obrís converses amb el comte de Montemar, que al cap de dos dies va arribar a les portes de Cardona al capdavant d’un gran exèrcit borbònic.
Però les negociacions, que es van dur a terme en una tenda de campanya en terra de ningú, no havien de ser fàcils. El comte de Montemar, que assegurava que conferenciava en nom del mateix duc de Berwick, se’n feia creus del que li proposava el governador del darrer reducte de la resistència catalana.
—¿Cómo? No podéis hablar en serio, gobernador. ¿De verdad pretendéis salir de la fortaleza con honores militares a toque de tambor, mordiendo una bala en señal de no sumisión y disparando quince salvas? Creo que aquí sobran honores y falta cordura.
—No tenim gaire més a perdre, com ja deveu saber. Tenim les masmorres plenes de molts dels seus homes. Bé, i tant que ho sabeu —va remarcar el governador Desvalls, ben conscient que la derrota que havia sofert el mateix Montemar a Talamanca feriria el seu orgull.
—Desvalls —va dir el comte fent esforços per pronunciar el nom correctament—, os aseguro que la bondad del duque de Berwick de indultaros a todos y respetar los correspondientes bienes y posesiones de todos aquellos que quieran seguir en Cataluña es como un regalo de Dios. Aprovechadlo u os arrepentiréis.
—Doncs almenys feu-vos càrrec de tots els ports de la comitiva fins a Arenys o Mataró per aquells que vulguin anar a Sardenya o a la península Italiana.
—Gobernador, os ruego que no me pidáis más milagros. En el fondo, esta capitulación es un reconocimiento en toda regla a vuestro rango. Dudo mucho que de no ser por el duque de Berwick, que como bien sabéis solamente responde a la voluntad del rey de Francia, mi rey don Felipe lo hubiera aceptado.
El governador de Cardona sabia que només podia capitular, però li agradava veure suar el seu enemic acèrrim. Finalment, però, van acordar els termes definitius. El ja exgovernador del castell va enfilar-se al cavall després de signar els vint-i-un capítols del document que garantia, amb ordre i honor, immunitat a tots els defensors de la plaça i a les seves famílies, que també podrien conservar les seves hisendes. Tots rebrien un salconduit per circular lliurement pel país. El rostre hieràtic del comte de Montemar dissimulava perfectament la plenitud de saber que, en el mateix moment que l’últim miquelet abandonés el castell de Cardona, Felip V ja tindria el que volia: un país sencer sota la seva fèrula, la Catalunya cadàver.
Malgrat les promeses, Manuel Desvalls sabia que els castellans no eren de fiar. Per això va ordenar la sortida immediata dels defensors de Cardona. Abans de donar un parell de cops de taló al ventre del cavall per marxar al capdavant de la llarga columna austriacista que abandonava la plaça, va llegir amb tota l’atenció el text dels salconduits que s’acabaven de distribuir. Va corroborar que hi constava un «absoluto indulto, abolición y olvido de cualesquiera faltas en que directa o indirectamente pueda haber incurrido contra el servicio del Rey y en perjuicio de sus tropas y vasallos desde el principio de los movimientos de Cataluña del año pasado de mil setecientos cinco hasta el presente y especialmente en los de este año, sin que por ellos se les pueda hacer proceso, formar cargos ni obligar a pena alguna personal ni de otra especie».
Després de llegir el text, Desvalls va començar la marxa. En aquell mateix moment va decidir que quan arribés a Gènova se’n tornaria a Mallorca per resistir al costat del marquès de Rubí. Per a ell, la resistència a ultrança no s’havia acabat. Resistir encerclats a Cardona no tenia cap sentit militar, però tenir una base com Mallorca obria un univers de possibilitats. La comitiva desfilava allargassada com si la fortalesa es dessagnés lentament. El personal militar va sortir amb els seus passaports, cavalls i equipatges, però les armes van quedar desades al castell. L’exgovernador de Cardona obria la marxa al costat del seu germà Antoni, comandant en cap de les forces exteriors, i tots els oficials de més rang. Tot i no ser-hi present, el general Moragues també gaudiria de l’indult. Així ho estipulava la capitulació. L’Ermengol va celebrar que el Diable de les Guilleries no tingués la mateixa fi que el seu enyorat Bac de Roda. Alguns, com el marquès del Poal, consideraven que Moragues no tenia el prestigi militar que sí que s’havien guanyat altres herois, sobretot per haver rendit Castellciutat als borbònics sense rebre’n cap ordre.
L’Ermengol va callar durant tota la desfilada. En Penjadet muntava a cavall al seu costat.
—Això no pot quedar així, Ermengol!
El coronel de miquelets seguia sense pronunciar cap mot.
—No penses dir res?
L’Ermengol se’l va mirar i va obrir la boca. Serrada entre les dents, li va ensenyar una bala. Se li’n fotia el que digués la capitulació. Senzillament, se’n sentia moralment exclòs. La comitiva va seguir a ritme pausat i el coronel, de cop i volta, va canviar la fesomia. Allí, plantat dalt del seu cavall i amb cara de qui comença a cobrar-se la revenja llepant-se els llavis, hi va veure el coronel Le Guerchois, que li va dedicar un somriure maliciós. L’Ermengol va conservar la calma, però quan va tenir el gavatxo tan a prop com la situació ho permetia va aspirar amb força i va escopir-li la bala a la cara. El dragó francès va fer una ganyota però va aguantar el tipus.
—Amill, los días que te quedan son una cuenta atrás… —va murmurar el dragó mentre el fulminava amb la mirada.
Barcelona encara fumejava, però l’olor ja no era de pólvora. Les fogueres de davant de les muralles havien anat consumint tot allò que recordés als catalans els temps de llibertat. Tot servia per encendre el foc: exemplars de les Constitucions catalanes, banderes, estendards, gramalles o els mateixos uniformes dels consellers del Consell de Cent eren devorats per les flames. La Coronela ja feia setmanes que havia estat desarmada i les seves quaranta banderes, juntament amb l’estendard de Santa Eulàlia i el penó civil de Sant Jordi, es van enviar a Madrid per ser exhibides com a trofeu de guerra a l’església d’Atocha. Encara sort que, gràcies a la rendició pactada, el duc de Berwick va impedir als seus homes el saqueig despietat de la ciutat.
Les presons de la ciutat eren plenes a vessar de ciutadans que havien desobeït el ban que prohibia l’ús i tinença d’armes. A ciutat les tenien amagades en teulats, a pagès als boscos i al nord del país les ocultaven a l’altra banda d’aquella frontera artificial. Fins i tot els ganivets de cuina havien d’estar sempre lligats amb un cordill a la taula. El nombre de detinguts era tan alt que quan els murs de les presons estaven a punt de cedir es donava pas a les execucions per sorteig, que deixaven un estol de cossos penjats dies i dies a la vista per terroritzar la població. Així s’advertia que davant de nous terminis de lliurament ningú no s’entossudís a conservar ni el més vell i atrotinat dels mosquetons. Les requises ja acumulaven prop de setanta mil armes arreu del país. Les restriccions arribaven al paroxisme: basters, assaonadors, carnissers o sabaters, i altres oficis que necessitaven eines de tall, es veien abocats a un futur incert.
Altres, que amb prou feines s’aguantaven drets, maleïen campar lliures pels carrers de la ciutat. Eren els convalescents foragitats de l’Hospital de la Santa Creu, que durant el setge havia atès els enemics sense distinció de bàndols. Molts no havien durat ni vint-i-quatre hores al carrer. Una mica, només una mica més, sobreviurien les torres de defensa, les masies fortificades, els castells i les cases fortes, que havien de ser enderrocats arreu de Catalunya perquè eren, segons les noves autoritats, «lugares donde se cría la gente fiera, receptáculos de migueletes». Als castells d’Empúries, Besalú, Sant Feliu de Guíxols, Blanes, Salt, Ullastrell, Púbol, Camprodon, Rocabruna, Castellterçol, Artés, Olost, Gironella, Centelles, Esparreguera, Orís, Besora o Montesquiu ja els havien cantat les absoltes i tard o d’hora desapareixerien enrunats.
L’ambient a Catalunya era asfixiant. Ni es podia respirar tranquil ni, encara menys, parlar. A cada veïnat s’hi havia establert la figura d’un comissari col·laboracionista que feia de sentinella per frenar qualsevol desviament ideològic. Tot allò que es feia s’havia de relatar, tant si es canviava de casa com si es rebien visites d’amics, coneguts o saludats. I els pagesos, per no poder, aviat ni podrien pregar a sant Galderic com a patró. Els nous bisbes castellans importats pel nou règim imposaven la veneració a un tal San Isidro Labrador entre uns homes i unes dones que feia mesos i mesos que tan sols llauraven desgràcies. L’única terra de llibertat era Mallorca, on el marquès de Rubí, amb certa connivència anglesa, es resistia a cedir a l’ocupació borbònica.
El pintor Jacint Rigau esperava pacientment a la biblioteca de la casa gran de Pau Ignasi de Dalmases. Sentia un buit immens. Enfilant el carrer Montcada havia pogut escoltar un parell de dones pronunciant quatre paraules en català mig d’amagat, quan ja havia passat la ronda de soldats borbònics. La seva infantesa a Perpinyà li va retornar a la memòria com un llamp. L’escena va recordar-li el dia que, pintant un retrat del Rei Sol a Versalles, el monarca, entre rialles, l’havia amenaçat amb una fuetada si tornava a parlar català en presència seva. Duia una carpeta gran sota el braç amb els sis gravats que li havien encarregat per fixar, per a la història de França, el setge d’una capital que havia resistit fins a límits sobrehumans. La feina l’havia deixat baldat. Barcelona era, per a ell, la capital del seu país, encara que fes molts anys que tingués residència a París. L’únic consol que el guaria, ni que fos lleument, era l’esperança que, potser algun dia, aquells dibuixos servirien a aquella pobra gent per mostrar contra qui i què se les van haver de veure.
El nou capità general de Catalunya, el príncep Albert Octavi T’Serclaes de Tilly, i el president de la Reial Junta acabada d’instaurar, José Patiño, havien pujat les escales de la casa gran d’en Dalmases sense fixar-se en el pati, ni en l’escalinata de columnes salomòniques que sostenien els arcs rampants, ni en el fris que representava el rapte d’Europa i el carro de Neptú que el seu propietari legítim enyorava amb tanta intensitat. Un soldat els va comunicar que el pintor els esperava a la biblioteca.
—Mi querido Rigaud —va saludar T’Serclaes de Tilly—, ¿me habéis traído lo acordado con el duque de Berwick?
—Sí, señor —va respondre Rigau traient la seva obra macabra de la carpeta.
El príncep va agafar els dibuixos i els va observar amb atenció durant uns segons. Després els va passar al seu acompanyant mentre deia:
—¡Por Dios, qué maravilla! ¿Habéis visto qué arte? ¿Conocíais a Hyacinthe Rigaud?
—Pues la verdad es que no —va dir Patiño escrutant els gravats—. Rigaud, desconocía vuestra obra pero doy fe que estos dibujos son extremadamente realistas. Se nota que habéis vivido el asedio casi como un soldado más. Os felicito.
El pintor va donar les gràcies d’esma i es va excusar per poder fugir d’aquell lliurament incòmode. Quan Rigau va haver marxat, els dos nous prohoms del país van fer una inspecció per l’edifici.
—Estaréis muy a gusto en esta casa, príncipe —va afirmar Patiño mentre li mostrava les pintures dels sostres trompe-l’oeil.
—Eso parece. El tal Dalmases vivía bien. Pero no os quejaréis. Seguro que vos, en el palacio de Vilana-Perles, también estáis como en vuestro hogar —va respondre T’Serclaes de Tilly.
—En Cataluña, por mucho que queramos, nunca nos sentiremos como en nuestro hogar —va lamentar Patiño després d’haver llegit en un gravat el lema de l’Acadèmia dels Desconfiats, Tuta, quia diffidens, considerada un veritable cau d’austriacistes pels nous amos del país. El president de la Reial Junta va repassar amb les puntes dels dits la fusta de la taula de la biblioteca—. Pero lo cierto, mi capitán, es que ahora ya todo dependerá de nosotros. Debemos elegir los medios más robustos y seguros, borrándoles de la memoria todo aquello que pueda conformarse con sus antiguas y abolidas constituciones, usos, fueros y costumbres. Aunque los catalanes ya no se levanten en armas habrá que vencer sus conciencias. Para empezar, voy a proponer al rey que toda la ciudad sea derribada y pase a llamarse Santa Eulalia de la Ribera.
—Y aunque no empuñen arma alguna habrá que andarse con cuidado —va afegir el capità general.
—Cierto. Debo deciros que el rey ha autorizado fundir la campana Honorata de la catedral para convertirla en dos cañones con su escudo grabado para que apunten a Barcelona desde la futura Ciudadela que vamos a levantar.
Just en aquell instant l’enginyer militar Pròsper de Verboom, amb uns plànols enrotllats sota el braç, va irrompre a la sala demanant permís per passar.
—Verboom, no os esperaba. ¿A qué debemos vuestra visita? —va preguntar T’Serclaes de Tilly.
—Mi capitán general, traigo los planos de la Ciudadela —va anunciar amb l’accent flamenc que arrossegava des de la seva infantesa a Brussel·les.
—¿Tan pronto? —va preguntar Patiño amb els ulls com unes taronges—. ¡Pero si apenas ha pasado un mes desde el encargo!
—Lo sé, pero tengo el proyecto muy claro. Desde que observé las murallas, cuando estuve preso en la ciudad tras la batalla de Almenara, supe cómo realizar un sitio exitoso y controlar luego la ciudad.
Verboom va apartar alguns objectes de la taula i va desplegar els seus plànols com un nen que estrenava sabates noves.
—Según mis cálculos, hará falta derribar unas mil casas y desalojar a unos cinco mil barceloneses de distintos barrios, casi una quinta parte de la ciudad. Será la ciudadela más grande de Europa. Tendrá forma de estrella y múltiples baluartes para asegurar su defensa. Es muy importante que entre la Ciudadela y la ciudad haya tierra de por medio, con la distancia justa para que los fusiles puedan disparar contra los posibles atacantes sin que éstos puedan parapetarse.
Patiño i T’Serclaes de Tilly van analitzar els plànols amb atenció. Tal com deia l’enginyer, aquella obra era d’unes dimensions molt ambicioses.
—Lo que más me preocupa es la mano de obra —va confessar Verboom—. Dudo mucho que los barceloneses colaboren sin más en una obra semejante.
—No os preocupéis por eso —va respondre Patiño aixecant els ulls dels plànols—. Las cárceles rebosan de revoltosos, y podremos ofrecer a los prisioneros trabajar en las obras a la luz del sol. Supongo que no serán tan obstinados como para querer mantenerse en la sombra día y noche.
L’enginyer va explicar amb molts detalls el projecte de fortificació, que, en contra de la seva naturalesa, no tenia per objecte defensar la ciutat sinó vigilar-la. Prement el dit índex amb força, va traçar sobre els plànols tot el perímetre afectat per l’enderroc i els punts de connexió amb els nous baluards des del convent de Sant Agustí fins al Bornet. Verboom estava tan convençut que el seu projecte era impecable que només trobava pegues en aspectes aliens al disseny.
—La verdad es que es un proyecto muy costoso, y más si debe alojar un volumen de tropas tan elevado.
—Estad tranquilo. Los catalanes todavía no lo saben, pero lo van a pagar ellos con el nuevo impuesto del catastro —va dir Patiño per tranquil·litzar Verboom.
—¿Y no creéis que el idioma catalán también será un problema? —va qüestionar-se l’enginyer.
—La verdad es que ese no es un problema menor —va reconèixer Patiño—. Acabar con los fueros puede ser cuestión de días, pero lidiar con gente apasionada de su patria, que solamente habla en su lengua nativa, va a costar meses o quizás años. Por de pronto, ya se ha ordenado prohibir los libros en lengua catalana y se ha dictado orden para que deje de utilizarse en las escuelas.
—Pero una cosa son los niños y otra los mayores, Patiño —va observar el capità general.
—Cierto. También he recibido instrucciones al respecto, y nada mejor que distribuir jueces castellanos por todo el Principado para que las sentencias y juicios se realicen en nuestra lengua. De ahora en adelante, quien quiera justicia la tendrá, pero en castellano —va advertir el president de la Reial Junta.
—Así pues, todo se va resolviendo —va dir T’Serclaes de Tilly. I girant-se cap a l’enginyer li va encaixar la mà—. Y a vos, querido Verboom, felicidades por vuestra obra. Por cierto, ocupaos también que la pirámide de la Inmaculada Concepción sea totalmente derruida. El duque de Berwick dejó en pie el asta principal y el mármol del pedestal con esas desafortunadas loas al archiduque Carlos.
A instàncies del capità general, els criats van servir tres copetes de l’aiguardent dels alambins de la companyia Shallet&Crowe, que Patiño havia ordenat confiscar. Van brindar per la ràpida construcció de la Ciutadella i pels temps millors, que, per a ells, segur que arribarien.
Qui no havia hagut d’ocupar la casa de cap vençut era la comtessa Mercè. Només deu dies després de la caiguda de Barcelona, havia tornat a la seva ciutat acompanyada d’altres aristòcrates filipistes que havien fugit a Mataró per amagar-se sota els calçons dels francesos. Va trobar la seva casa com no se l’hauria imaginat mai. Durant els darrers dies del setge, el Consell de Cent l’havia requisat per instal·lar-hi un petit hospital de campanya i tot l’edifici estava regirat. Les taules havien servit per operar-hi els ferits i per amputar-hi incomptables extremitats. Immenses taques de sang resseca clapaven el terra de la casa i, per més que els criats les netejaven, no marxaven ni amb aigua calenta. Als armaris no hi quedava cap llençol ni cap flassada, i els marcs de portes i finestres havien estat arrencats. La pudor de cadàver encara inundava les estances.
Enmig d’aquesta desolació, però més convençuda que mai de l’encert que havia estat canviar de bàndol, la Mercè va prendre una decisió que li va retornar el somriure. De seguida que la situació es normalitzés i tingués la casa en condicions, convocaria una vetllada de retrobament amb altres nobles botiflers per celebrar la fi de la guerra i els suggeriria la possibilitat d’organitzar un viatge a la cort de Madrid per retre honors a Felip V. El seu agut instint de supervivència li deia que, entre els murs del palau del Pardo, segur que sabria guanyar-se els favors del nou monarca.
Feia uns quants dies que la guerra s’havia acabat, però a l’Ermengol li semblava que feia una eternitat. Se sentia buit per dins, sense saber què fer, sense projecte vital. Havia considerat la possibilitat d’anar a Alella a trobar la Marianna, però sabia que la zona més propera a Barcelona era un autèntic vesper borbònic i hauria estat un suïcidi, tant per a ell com per a ella. Tenia clar que calia fugir del país i dirigir-se als territoris imperials. Tots els que havien sortit de Cardona així ho estaven fent, perquè ningú no es refiava de la paraula de Felip V. Hi havia pressa, perquè ara i adés arribaven notícies d’arrestos i execucions. Sabia que els germans Desvalls i la seva gent ja havien sortit de Mataró en un vaixell cap a Gènova amb la intenció d’arribar a Viena. «Allà mirarem la manera de convèncer l’emperador per reiniciar la guerra i tornar amb un gran exèrcit», li havia promès el marquès del Poal quan s’havien acomiadat a Granollers. Però la seva mirada feia entendre que només ho deia per animar-lo. Altres comandants catalans s’havien dirigit a Mallorca o als territoris italians, acompanyats de les seves famílies, assistents i soldats que no tenien on anar i volien seguir els qui fins llavors havien estat els seus caps. A Catalunya ja només hi quedaven els pocs oficials que volien acomiadar-se de la família o liquidar els seus afers legals abans de marxar.
Precisament això mateix havia volgut fer l’Ermengol abans d’abandonar la pàtria, per vés a saber quants anys. Havia anat a Agullana a encarregar a mossèn Ferriol la venda de casa seva, que feia anys que estava tancada amb pany i forrellat. Es va acomiadar d’alguns veïns i amics i, abans de marxar definitivament, es va dirigir al petit cementiri. Volia dir adéu per sempre a la seva família, a la qual la seva rauxa havia condemnat a mort. Anant cap al cementiri va passar pel costat de la font d’Avall, l’indret on havia salvat aquella noia de ser violada per en Le Guerchois. Va pensar que si aquell dia no s’hagués mogut de la plaça segurament la seva vida hauria estat una altra. La Rosa i en Ponç serien vius i ell mai no s’hauria fet miquelet. Potser continuaria sent el mestre d’Agullana i viuria, això sí que no hauria canviat, en un país ocupat i trinxat. Però no se’n penedia. Al contrari, si es repetís la situació tornaria a salvar la noia de ser forçada per aquella bèstia sense entranyes.
L’una al costat de l’altra, les tombes de la Rosa i en Ponç estaven coronades per dues creus de fusta molt senzilles, cadascuna amb el seu nom gravat sobre una petita peça de metall. El pas del temps es deixava sentir, i tot i que les veïnes del poble s’asseguraven de posar-hi flors cada setmana, el metall es rovellava i la fusta s’anava corcant.
L’Ermengol es va agenollar davant les tombes i va intentar resar, però no li sortia cap pregària. No havia estat mai un home gaire religiós, però ara sentia Déu més lluny que mai. El seu pas per la vida havia estat una cadena de desgràcies irremeiables. Per més que havia lluitat, tot ho havia perdut. L’Eulàlia, la Rosa, en Ponç, la Marianna, en Bac de Roda, i també el país sencer. Només li quedava l’exili. Era evident que Déu li havia girat l’esquena, però tot i així no li tenia odi ni rancúnia. Amb el temps havia après a entomar amb resignació els cops del destí.
Just quan s’acabava de tornar a aixecar i es disposava a carregar el sarró amb els quatre patracols que tenia, una veu va esvair els seus pensaments com si fossin fils de boira.
—Vaja, sembla que el gran miquelet també té sentiments, oi?
L’Ermengol es va girar lentament i va veure dos homes que reien mentre l’apuntaven amb els seus fusells. No duien cap uniforme concret, però per les seves robes va intuir que formaven part d’algun grup armat irregular, probablement milicians a sou dels borbònics. Va maleir que els seus pensaments l’haguessin distret fins al punt de no sentir-los ni arribar.
—En nom del rei Felip V, lliura’t sense oferir resistència —va etzibar-li el que feia cara de tenir menys amics—. No perdem més el temps aquí, al costat d’aquestes restes putrefactes —va afegir mentre assenyalava les tombes amb un gest del fusell.
El coronel va notar com tota l’adrenalina i la tensió que creia perdudes li tornaven a la sang com un torrent desbocat. Va aixecar un braç en senyal de submissió mentre amb l’altre agafava el seu sarró, i de sobte el va llançar amb totes les seves forces contra un dels homes. El sac li va esclafar la cara i va caure enrere mentre el fusell disparava un tret als núvols. El seu company es va refer de l’ensurt i va intentar abatre el miquelet, però abans no el pogués apuntar l’Ermengol ja se li havia abraonat al damunt i li ventava un cop de puny que li va trencar el nas. El coronel s’havia alçat i es girava per córrer cap a la sortida del cementiri quan va veure un home baixet i rodanxó apuntant-lo amb dues pistoles.
—Coronel Amill, no m’obligueu a disparar-vos. Seria ben trist que després de deu anys de guerra acabéssiu tirotejat com un gos just al costat de la tomba de la vostra dona, no ho creieu?
El coronel Pou de Jafre, el batlle botifler de Verges, el mateix que havia participat en l’intent de segrest del rei Carles anys enrere i que comandava una partida de miquelets al servei de Felip V, observava l’Ermengol amb posat fatxenda. Conscient que no tenia escapatòria possible, va aixecar les mans, i de seguida li van caure al damunt els altres dos homes, que li van clavar una pallissa allà mateix. Poc després, amb el cos adolorit i ple de blaus, el van lligar a un cavall mentre un dels miquelets renegats recollia les seves pertinences.
Mentre abandonaven el cementiri, un pagès va sortir de rere un arbre i es va acostar al grup. L’Ermengol el va reconèixer de seguida: era en Janot de can Granota, un home vell i esquerp que només de tant en tant es deixava veure per Agullana.
—Ja veieu que no us enganyava, senyor batlle —va dir el delator intentant evitar la mirada espurnejant de l’Ermengol—. Ara us toca a vós complir la vostra paraula i donar-me els cinc sous que hem acordat.
Pou de Jafre va fer una sorollosa riallada mentre picava suaument el seu cavall.
—No en teniu prou havent servit Sa Majestat, que també voleu cobrar? No em feu riure! Jo sí que cobraré una bona picossada per aquest coronel de miquelets! Ni més ni menys que Ermengol Amill, el terror de la muntanya!
Amb el batlle encara rient al davant, la petita comitiva va sortir d’Agullana en direcció a Verges. L’Ermengol, lligat al cavall d’en Pou de Jafre, amb prou feines podia esquivar les pedres del camí mentre els altres dos homes passaven l’estona insultant-lo i escopint-li durant gran part del trajecte. Aquella nit va dormir al calabós del casalot del batlle, al costat de mitja dotzena de presoners més. Pou de Jafre no feia distincions entre austriacistes i simples bandolers i els engarjolava a tots plegats. Un antic soldat italià que també havia estat capturat mentre intentava passar a França els va dir que els detinguts eren traslladats regularment a la presó de Girona. També va revelar que Felip V havia anul·lat els acords de capitulació i que tots els oficials que havien lluitat al servei del rei Carles ara estaven en crida i cerca. Els francesos tenien especial interès a empresonar el màxim nombre de rebels, especialment si eren miquelets, com a revenja per les moltes baixes que havien tingut. A canvi, el batlle s’embutxacava algunes monedes i tots quedaven contents.
Tres dies després, tal com havia predit el soldat italià, l’Ermengol i alguns altres presoners van ser traslladats a Girona, a peu i lligats entre ells. Des que l’havien capturat no li havien tornat a pegar, però encara li feien mal les costelles. N’hi devien haver trencat alguna, perquè a cada pas sentia una fiblada. Van travessar pobles pràcticament buits; les poques persones que hi veien eren cossos sense ànima. El país estava trinxat per fora, però també per dins, i la ciutat de Girona no n’era una excepció. Tants anys en mans gavatxes i sota la llei marcial l’estaven pansint cada dia una mica més. Moltes cases estaven abandonades, i molts comerços, tancats. Als carrers hi havia gent, però caminaven sense alegria i no s’estaven gaire temps fora de casa. Quan es trobaven pel carrer, els gironins amb prou feines intercanviaven quatre mots abans de reprendre el camí. Els únics que no es movien del carrer eren els captaires, molts dels quals eren mutilats de guerra. Els presoners van passar per davant de la catedral i van enfilar el camí de la presó pel carrer de la Força. Allà els van identificar, els van separar i els van tancar en diverses cel·les. L’Ermengol va ser reclòs en solitari, fet que va atribuir a la seva condició d’oficial d’alta graduació. No li van pegar, però de seguida va recordar que el maltractament no havia de ser necessàriament físic. Estava completament a les fosques i no li van donar res per menjar ni beure, de manera que es va arraulir sobre la palla en el racó que va considerar menys humit. Els únics sorolls que sentia eren els laments d’altres presos i, de tant en tant, les corredisses lleugeres de les rates d’aquella masmorra infecta.
Va passar hores i hores tenallat per la fam i el fred. Tot just quan havia agafat el son, el soroll del pany de la porta va desvetllar l’Ermengol. Un home va entrar a la cel·la amb una torxa a la mà esquerra. Semblava molt alt. El sostre era tan baix que apareixia com un gegant. L’home es va acostar al presoner i li va posar la teia a un parell de pams per il·luminar-li la cara. Després de tantes hores en la foscor més absoluta, el miquelet es va posar la mà davant dels ulls, enlluernats per aquella claror tan intensa.
—No te escondas como una rata, Amill, que no te servirá de nada —va sentir que deia el desconegut amb un marcat accent francès—. Ahora, por fin, tú y yo vamos a ajustar algunas cuentas pendientes que tenemos desde hace muchos, muchos años.
L’Ermengol va sentir com se li glaçava la sang. Mentre sentia una forta riallada, la primera imatge que li va suggerir el cervell va ser la d’una mà tallada de soca-rel. I va entendre que no calia ser mort per baixar als abismes de l’infern.