A la plaça de Vic els xarlatans anaven sobrats d’audiència. Un d’ells, gras com un bocoi, malgirbat i amb barba de quatre o cinc dies, tenia tothom bocabadat explicant els presagis que el cel havia anunciat el dia de Nadal. Moltes viles del país n’anaven plenes. Se’n parlava molt. De fet, no s’enraonava d’altra cosa. El xarlatà acabava de revelar que unes pedres de llamp havien caigut pels volts de Terrassa i que Déu enviava un missatge als catalans. Una exclamació de sorpresa va sonar a l’uníson. Els presents que eren pel carrer a l’entrada de fosc del dia de Nadal van lligar caps, i van entendre que el bòlid roent amb cua de foc que havia il·luminat el cel no era fruit de la seva imaginació.
L’Ermengol observava l’escena impassible. Ara entenia per què aquell dia havia sentit com un tro de mosqueteria que va durar encara no un parell de credos, mig quart després que el cel s’enrogís.
—Nostro Senyor s’ha manifestat —va proclamar el xarlatà, transcendent—. Ens ha enviat dues pedres de llamp de vuit lliures de pes de color de cagaferrooo!
Una exclamació col·lectiva va interrompre el discurs.
—Fixeu-vos-hi bé! El Totpoderós ha triat el dia 25, de l’any cinquè del pontificat i de Felip V, de la cinquena setmana del mes i a la cinquena hora! —va continuar l’espavilat.
—Mare de Déu! Verge Santíssima! —van proclamar més d’un i de dos espectadors mentre se senyaven.
—I això només vol dir que aquest rei no marxarà ni amb aigua calenta. És un senyal de càstig per la gosadia de voler fer fora un rei!
—No us deixeu enredar!
La veu d’en Moragues va retrunyir entre la multitud com el tro que havien sentit a la comarca el dia de Nadal. Muntats dalt dels seus cavalls, ell i l’Ermengol havien estat escoltant aquells deliris.
—Si travesseu la plaça i aneu a la rambla Davallades n’hi ha un altre com aquest —va afegir en Moragues assenyalant el xarlatà amb severitat— que també diu que les pedres de llamp van deixar una estela bifurcada com la creu decussada de santa Eulàlia, patrona de Barcelona, i que això només pot ser senyal de bon averany.
El xarlatà va quedar mut, i en menys d’un minut estava sol com un mussol. L’Ermengol va sentir, pels comentaris dels que se’n tornaven a casa, que si era cert allò de santa Eulàlia potser volia dir que l’arxiduc Carles d’Àustria estava a punt d’arribar.
—Ermengol, marxem. Tenim una trobada important i no podem arribar tard —va dir en Moragues deixant anar un esbufec.
Van picar els cavalls per sortir de Vic. Els dos genets avançaven en silenci, enterrats sota les seves casaques. Van creuar el llogarret de la Guixa i van tirar per un camí a mà dreta, costa amunt. L’Ermengol no gosava preguntar on anaven perquè tampoc no hauria obtingut cap resposta. En Moragues semblava que sabia el que feia, i bé devia tenir les seves raons si no l’hi havia explicat. El dia abans, quan li havia demanat que l’acompanyés durant un parell de dies, l’havia fet feliç. Aquella inacció l’estava matant, i la proposta l’havia engrescat. El sol fet que en Moragues l’hagués triat a ell per acompanyar-lo li omplia el pit d’orgull.
Mitja hora més tard van arribar dalt d’un turó coronat per l’ermita de Sant Sebastià. Uns homes xerraven animosament davant la porta mentre els seus cavalls pasturaven lligats als arbres dels voltants. L’ull entrenat de l’Ermengol li va fer notar la presència de diversos homes emboscats i ben armats, però no es va espantar. Era obvi que en Moragues també els havia d’haver detectat, i si no havia fet res era perquè no els considerava enemics.
Es van acostar al grup i van descavalcar. Mentre l’Ermengol lligava els cavalls a un arbre, en Moragues encaixava la mà amb els altres homes entre bromes i rialles. De reüll, es va fixar en aquella gent. Com el seu propi comandant, no eren precisament uns vailets. Eren homes fets i drets, amb el rostre gastat per la intempèrie i el risc, i amb la mirada viva de qui sap més coses que la resta.
—Ermengol, vine —va cridar en Moragues—. Et vull presentar aquests prohoms de la nació.
—Com digueu, però no sé si mereixo aquest honor…
—Au, calla! Per començar, ets un miquelet i un voluntari per la causa del nostre rei Carles, com tots nosaltres. Mira, aquest és en Llorenç Tomàs, vicari general de Vic i rector de Santa Eulàlia de Riuprimer, i l’home que ens ha embolicat a tots —va dir, i tots van riure mentre el capellà alçava les celles i encaixava la mà de l’Ermengol—. Aquests són en Domènec Perera, en Josep Anton Martí, l’Antoni de Cortada, en Carles de Regàs, que li falta seny i li sobra rauxa, en Jaume Puig de Perafita i els seus dos fills.
L’Ermengol els va saludar un per un sense saber quina cara posar. No havia vist mai aquells homes, però d’alguns sí que en sabia força coses. Per exemple, tota la comarca sabia que en Carles de Regàs havia tingut diverses topades amb les forces del virrei per causa d’uns molins de blat a Manlleu, i que de fet sempre els havia fet fugir cames ajudeu-me per la vall del Congost. També havia sentit a parlar de Domènec Perera, del qual es deia que havia estat un home de l’antic virrei, en Georg von Hessen, i que havia anat a Viena i a altres llocs llunyans per conspirar contra el nou rei Felip V. Se’n deia també que havien posat preu al seu cap.
—A mi em sembla que ja em coneixeu —va dir una veu rere seu.
Es va girar i va veure en Bac de Roda. L’emoció de retrobar-se amb l’home que l’havia tret de la vida errant li va impedir badar boca, i tots dos es van abraçar amb camaraderia. El recordava alt i fort, però allà dalt del turó encara li va semblar més imponent. Va recordar com el seu nom corria de boca en boca als campaments de miquelets. Es deia que no coneixia la por i que el virrei n’havia decretat la cerca i captura, però la gent afegia orgullosa entre rialles que en Bac de Roda es movia lliurement per la plana de Vic, per les Guilleries i el Montseny, i fins i tot pel Berguedà i el Bages, sense que cap oficial gosés posar-li la mà al damunt.
Lentament, els homes van entrar a l’ermita i l’Ermengol es va quedar a la porta. No sabia què s’hi estava maquinant, a dins, però intuïa que era una cosa important. Va aferrar la pistola amb la mà, orgullós de la confiança que li havia fet en Moragues duent-lo fins allà i encarregant-li la vigilància de la porta. Per primera vegada en molts anys se sentia una persona important, que formava part d’una cosa molt grossa.
Van passar dues hores llargues; el sol ja començava a davallar entre els turons. L’Ermengol continuava dret a la porta, amb la mà a la pistola, com si fos una estàtua de marbre. De sobte va sentir com la porta s’obria i va sortir-ne en Bac de Roda.
—Coi, quina humitat que hi fot, a la teva ermita, mossèn!
—No us queixeu tant, que sempre es pot estar pitjor —va dir el rector mentre esperava que sortís la resta del grup per tancar la porta amb clau.
—Ja teniu raó, ja. Si acabem fent tot el que hem acordat avui, hi haurà dies que patirem alguna cosa més que humitat, em temo —va dir en Moragues.
—Sobretot jo, ara que em toca viatjar fins a Gènova per mar, i ja sabeu que sóc de terra ferma. No només tindré tota la humitat que vulgui, sinó que em marejaré com una sopa! —va dir en Perera mentre feia un gest de complicitat a l’Ermengol, que els mirava entre divertit i fascinat—. Espero que aquesta vegada ens en sortim i que no calgui arribar a un tercer aixecament!
—No remugueu, amic meu, que a tots se’ns ha girat feina —va respondre-li en Bac de Roda—. Els que ens quedem no sé pas d’on traurem sis mil voluntaris, però vaja, si aquest país no és capaç de donar sis mil dels seus fills per defensar les seves Constitucions i llibertats potser serà que no les mereix.
En Bac es va acostar a l’Ermengol i li va posar la mà a l’espatlla.
—Vénen temps de guerra i de repressió, i més que mai ens calen homes valents. Si aquesta història acaba bé, la trobada en aquesta ermita serà recordada als llibres d’estudi, però si acaba malament ja tot serà igual, perquè els borbònics no deixaran pedra sobre pedra.
En Bac de Roda es va treure de la butxaca una cinta groga, la va posar a les mans del miquelet i va afegir en to solemne:
—Preneu aquesta cinta. Quan arribi el moment de la batalla, com tots nosaltres, l’haureu de lluir al barret per identificar-vos com a patriota i austriacista.
Georg von Hessen i els altres comandants ja eren dins la tenda que acollia l’estat major aliat. Els ànims estaven molt encesos, però l’arribada dels caps militars catalans va il·luminar els ulls blaus del príncep de Darmstadt.
—Ah, amics, passeu! Arribeu just a temps, perquè m’estava quedant sol. El duc de Peterborough, aquí present, insisteix que un atac a Barcelona és temerari i amenaça d’embarcar les forces angleses cap a Niça si en un termini de divuit dies no hi ha un aixecament popular contra el virrei. Diu que els catalans us hi vau comprometre en el pacte de Gènova, i fins i tot fa una estona deia que sou gent que no té paraula. De fet, m’estava recordant que ja és la segona vegada que s’assetja Barcelona sense que hi hagi cap alçament dins la ciutat. Intento fer-li entendre que la seva visió és excessivament negativa.
Lord Peterborough escoltava visiblement irat. Després del fracàs del primer intent austriacista de conquerir Barcelona, aquella segona campanya, ben entrada la tardor de 1705, s’havia planificat sobre la base que, aquesta vegada sí, hi hauria una revolta popular austriacista organitzada per aquella colla dels vigatans, però cada dia tenia més clar que els havien tornat a ensarronar. El pacte de Gènova, signat al juny entre anglesos i catalans, preveia l’ocupació de Catalunya per part dels anglesos i que els catalans s’alçarien contra Felip V. Fins a sis mil homes havien promès a Mitford Crowe, i encara no se n’havien aixecat ni la meitat de la meitat! Però l’Ocell era la nineta dels ulls de la reina Anna i a tot li deia que sí. I ara ell es trobava en aquell fangar. Només tenia clara una cosa: era el comandant suprem de les forces aliades per encàrrec del mateix arxiduc Carles, i no ordenaria cap atac sense unes mínimes garanties d’èxit.
—Som conscients de les dificultats —va intervenir Antoni de Peguera, intentant justificar-se—. Però no és tan fàcil com ens havia semblat. Hem enviat agents al territori a reclutar voluntaris, però necessitem més temps i més armes. Sabem que tres centenars d’homes s’han concentrat a Valls per venir cap aquí, i que mig miler s’estan aplegant a Hostalric. I ja fa dies que els homes del general Moragues controlen la plana de Vic i gran part del Vallès. Tingueu paciència, per l’amor de Déu.
—El problema no és aquest —va replicar el duc de Peterborough, flanquejat pel brigadier James Stanhope, que observava els catalans amb cara de pocs amics—. El problema de debò és la ciutat de Barcelona; qui la controli haurà guanyat aquesta campanya. El virrei Velasco té gairebé set mil homes dins la ciutat. Intentar l’assalt amb els nostres catorze mil soldats és un suïcidi, i les tropes de Sa Majestat no han vingut fins aquí per ser massacrades. Ja vaig passar un temps empresonat a la Torre de Londres, i no voldria haver-hi de tornar per una temeritat. Cavallers, ja ho hem discutit en sis consells de guerra: si no hi ha aixecament, no hi haurà assalt!
—Permeteu que us recordi que Velasco no ha mobilitzat la Coronela. I sabeu per què? Doncs perquè no se’n refia —va saltar Bac de Roda, que no podia ocultar l’animadversió que li causava el duc anglès—. La revolta dins les muralles s’està covant, però vós sabeu tan bé com nosaltres que la repressió del virrei a Barcelona ha comportat presó i tortura per a molts patriotes i que els nostres tenen por. Velasco ha imposat un règim de ferro dins la ciutat, però us asseguro que si comencem l’atac el poble de Barcelona es revoltarà contra els borbònics.
—Xerrameca! M’heu fet moltes promeses i cap no s’ha acomplert. Si d’aquí a divuit dies no veig cap esforç per part catalana, ordenaré la retirada de les forces de Sa Majestat —va sentenciar el duc.
L’amenaça va encendre Georg von Hessen.
—Esforç? Vós parleu d’esforç, Lord Peterborough? Des que vam desembarcar aquí fa deu dies els vostres homes no actuen amb l’empenta necessària. Encara sort que tenim els regiments holandesos i portuguesos! Ells sí que s’hi deixen la pell. I els voluntaris catalans més que ningú! En canvi, és evident que ni vós ni els vostres oficials sou partidaris d’aquesta operació, i és precisament aquesta actitud la que pot abocar-la al fracàs. No us excuseu amb la manca de voluntaris catalans, sisplau! Avui mateix enviaré un missatger per informar l’arxiduc Carles del vostre comportament inacceptable!
—Permeteu-me… —va demanar Peterborough.
—No m’interrompeu! I tampoc no és pas cert que els catalans no s’impliquin en aquesta campanya. En Peguera té raó; centenars d’homes, potser milers, s’estan aixecant arreu del territori i moltes zones ja són sota el nostre control gràcies a ells. A Sant Vicenç de Sarrià, on vós heu rebut l’acollida d’un rei, els consellers s’han posat al servei de l’arxiduc, així com moltes altres autoritats de la rodalia, amb el risc de perdre-hi vida i hisenda si nosaltres marxem!
El duc va envermellir i va intentar dir alguna cosa, però el príncep va sortir de la tenda d’una revolada sense acomiadar-se. Lord Peterborough va mirar els comandants catalans, que tampoc no sabien què dir.
Els dies següents l’ambient va ser estrany al camp aliat, que encerclava la capital catalana. Hessen estava irascible i no es parlava amb els anglesos, mentre els catalans feien mans i mànigues per posar pau entre ells. Amb tot el que havia costat arribar fins aquí, seria terrible que l’operació se n’anés en orris per culpa d’una baralla de galls. Van passar dues setmanes eternes i tot indicava que els anglesos acabarien per replegar-se. Els borbònics, fins i tot, disparaven caps i potes de gallina des de les muralles de Barcelona mentre insultaven els soldats aliats de les posicions més avançades.
El vespre del quinzè dia, però, tot va canviar. El duc de Peterborough va fer una visita inesperada al príncep Darmstadt a la casa de Sant Gervasi de Cassoles que li servia d’allotjament. La reunió no va durar ni deu minuts i l’anglès va marxar tot seguit, mentre Georg von Hessen sortia al pati visiblement satisfet.
—Si la pregunta no és molt agosarada, amo, què li ha dit? —va preguntar-li en Quimet, el seu criat de feia molts anys.
—Quimet, el duc és un estirat però en el fons és un bon home. M’ha confessat que potser ha estat excessivament prudent i em vol donar una oportunitat. Està profundament dolgut per les acusacions públiques que vaig fer als anglesos en relació amb la seva falta de coratge i compromís, i vol demostrar que els seus homes són tan valents com els que més.
—Molt bé! Això s’ha de celebrar! Vaig a obrir una bóta de vi ranci perquè us acompanyi durant el sopar! —va dir en Quimet mentre corria cap al celler.
—No corris tant, vailet! Avisa que preparin sopar per a una dotzena i envia missatgers a buscar en Bac de Roda, en Peguera i la resta de comandants catalans.
Els ulls del príncep tornaven a brillar mentre saltava escales amunt per posar-se l’uniforme.
Des de sempre, qui dominava el castell de Montjuïc acabava controlant la ciutat. Per això el primer pas era la conquesta de la muntanya. Seguint les ordres de Hessen, es van distribuir en tres columnes. La primera estava formada per quatre-cents granaders anglesos i irlandesos; la segona, pel mateix nombre de mosqueters anglesos, cent holandesos i cent catalans, i la tercera, per tres-cents dragons i un miler d’infants anglesos. Els tres grups estaven comandats a primera fila pel mateix Hessen, Peterborough i Stanhope, respectivament, una actitud valenta que tenia un efecte molt positiu entre els soldats. Als camps de batalla europeus no era freqüent veure els comandants jugar-se la vida, i això esperonava la moral de la tropa. El príncep de Darmstadt ho sabia i per això sempre es posava al davant, i aquest fet li va fer guanyar-se un enorme prestigi entre els seus soldats. A banda, un miler de soldats catalans, sota el comandament d’Antoni de Peguera, havia d’intervenir en el cas que els borbònics fessin una sortida des de Barcelona per socórrer el castell de Montjuïc. A darrera hora van arribar dues companyies de miquelets procedents del Congost, que van ser assignades a la columna que comandaria Hessen. El príncep volia tenir tropes catalanes al costat, ni que fos simbòlicament, perquè volia que a Barcelona se sabés que l’expedició no era una operació únicament estrangera. Aquesta petita força catalana seria dirigida per Bac de Roda i el seu lloctinent seria l’Ermengol, que rebria així el seu anhelat bateig de foc.
Just després de la posta del sol, les forces aliades van prendre posició a les línies més exposades i abans de l’albada van començar l’ascens a la muntanya, en silenci i a l’empara de la fosca. Dalt del castell, el marquès Carlo Caracciolo, napolità i borbònic fins al moll de l’os, dormia plàcidament la mona confiat plenament en els quatre-cents homes de la guarnició de Montjuïc, tots italians com ell i molts, com sabia tothom, parents seus de tota mena. Amb les primeres llums, els sentinelles van detectar des de les torres el moviment de les tropes aliades, que s’aproximaven per tres bandes, i van alertar la guarnició, que va començar a organitzar la defensa amb retard i desconcert. Aprofitant el caos inicial, les forces de Peterborough van assaltar la torre oest i la van prendre sense dificultat, mentre les granades plovien sobre Montjuïc.
Caracciolo, del tot desbotonat i amb un mal de cap de mil dimonis per culpa de l’excés de vi consumit la vigília, va ordenar als seus soldats que asseguressin la part est del castell per mantenir obert l’accés a la ciutat i poder rebre els reforços que, de ben segur, li enviaria el virrei. «Questo porco Velasco è un inutile, ma non può permettere la caduta del castello», va pensar mentre corria amunt i avall amb una pistola descarregada a la mà, enmig de les bales i el fum causat per les explosions. El comandant del castell havia intuït bé la maniobra i poc després una columna borbònica sortia de Barcelona cap al castell. Ni les forces de Stanhope ni les milícies d’en Peguera van arribar a temps d’enfrontar-s’hi i els reforços es van escolar dins el castell després de fer una descàrrega que va causar moltes baixes entre els anglesos. Caracciolo, dalt de la muralla, es caragolava de riure mentre ordenava un contraatac a la porta principal, on les forces de Hessen pressionaven amb energia i ja havien ocupat alguns baluards exteriors. Els miquelets, amb menys experiència i gens acostumats a les batalles endreçades, havien assumit el seu paper de forces secundàries i concentraven el foc dels seus fusells sobre els baluards per permetre l’avenç muntanya amunt. Un petit grup, amb l’Ermengol al capdavant, es movia al costat del príncep per fer-li d’escorta i fer front a qualsevol sortida dels defensors del castell.
Però el zel dels miquelets no va fer el fet. Enmig de la fumera dels trets i del xivarri general, un tirador napolità va identificar el príncep a les primeres fileres, animant els seus soldats, va carregar el fusell llarg i li va disparar. La bala va xiular mentre creuava el fossat i va impactar a la cama de Hessen, que va caure a terra. El projectil de plom li havia rebentat l’artèria femoral i la sang li sortia a raig. L’Ermengol i els seus homes el van carregar a les espatlles i el van dur rere un parapet, on van intentar aturar l’hemorràgia sense èxit. Sense queixar-se ni lamentar-se en cap moment, el príncep de Darmstadt va mirar l’Ermengol als ulls, va fer un esbós de somriure i va xiuxiuejar:
—D’aquesta no me’n surto…
—No digueu això, príncep. De seguida us durem a baix i us guarirem la ferida —va respondre l’Ermengol confiant encara en un miracle, mentre el subjectava entre els braços.
—Us agraeixo la pietat, però no us han ensenyat que no heu de mentir mai a un superior? —va dir Georg von Hessen, cada cop més blanc per l’enorme pèrdua de sang que patia—. He vist moltes ferides a la meva vida i sé quan una és mortal.
Amb les mans xopes de sang intentant taponar la ferida, l’Ermengol cridava desesperadament que algú avisés el cirurgià del regiment. Les bales xiulaven pertot arreu, perquè els napolitans sabien que el príncep estava ferit rere el parapet i es volien assegurar de cobrar la peça. De ben segur que el governador Caracciolo els recompensaria generosament! Hessen va estirar una mà i va aferrar-se a la casaca del miquelet.
—Com us dieu? —va preguntar amb un fil de veu.
L’Ermengol anava a respondre, però va veure que el príncep s’acabava de morir.
La notícia va córrer com la pólvora entre la tropa, que es va ensorrar. Molts veterans holandesos i austríacs que havien acompanyat el príncep en les guerres europees ploraven com nadons de bressol, mentre els oficials feien el cor fort i intentaven mantenir les posicions. Peterborough també va quedar molt tocat per la notícia, però va decidir intentar una ofensiva per remuntar els ànims. Va pujar al cavall i va sortir disparat a ordenar personalment un atac frontal, però l’operació va ser mal interpretada pels soldats, que van creure que el duc fugia del combat a causa del pànic. Molts homes van abandonar les posicions i van començar a baixar la muntanya. Caracciolo estava eufòric i cridava tota mena d’insults en italià, mentre els seus napolitans s’hi afegien i escopien als aliats.
Stanhope va adonar-se de l’error i va ordenar als soldats que no abandonessin les posicions o serien afusellats, mentre enviava missatgers a buscar Peterborough. Finalment van trobar el duc i el van poder informar de la situació, i de seguida va comprendre que en aquelles circumstàncies l’assalt era impossible. Encès per la ràbia, Peterborough va donar instruccions perquè la tropa es fortifiqués a les posicions conquerides per passar-hi el dia i la nit, alhora que ordenava que es desembarquessin de la flota alguns canons més potents. Poc després, les forces de Stanhope i Peguera aconseguien completar el setge tallant el pas entre Montjuïc i Barcelona. Tampoc no hauria calgut, perquè Velasco, instal·lat còmodament al palau del lloctinent, havia ordenat que no s’enviessin més reforços al castell. «Ese borracho de Caracciolo tiene ya fuerzas suficientes, incluso en demasía, para defender la plaza. No voy a poner toda la ciudad en peligro sólo para cubrir su honor, pardiez!», remugava.
L’endemà a la matinada Caracciolo es va despertar d’un bot. Una enorme explosió havia fet tremolar tot el castell. El marquès va sortir al baluard en camisa de dormir i va observar, aterrit, que els aliats havien desembarcat diversos canons enormes al delta del Llobregat, amb els quals van començar a martellejar la fortalesa. Bombes gegantines de vint-i-quatre lliures esclataven contra els murs i les torres, i els napolitans corrien amunt i avall pel pati central del castell buscant refugi. Les bateries angleses es trobaven fora de l’abast dels canons del castell, de manera que era impossible aturar el bombardeig. Peterborough havia ordenat, a més, que les naus angleses bombardegessin les muralles de Barcelona des del mar.
Tot i aquesta demostració de força, el castell encara va resistir dos dies, fins que una bala de canó va fer esclatar el polvorí de Montjuïc, provocant una explosió que es va sentir a moltes milles. Un gran pany de muralla es va ensorrar i Stanhope va ordenar un atac per la bretxa. Centenars de soldats anglesos i catalans van entrar com una riuada al castell, però no van trobar oposició. Només unes dotzenes de napolitans quedaven vius per rendir-se als atacants. La resta només era runa, pols i mort, amb la majoria de soldats colgats sota les pedres. El mateix Caracciolo feia un dia que era mort, enterrat a la seva cambra aferrat a una ampolla de vi, amb els ulls encara oberts i el terror pintat a les retines.
Amb la hissada de la bandera groga i negra de l’arxiduc Carles al castell, la festa va esclatar. Els soldats aliats i catalans es van abraçar i van començar a repartir el vi de les bótes que van trobar als cellers del castell mentre Peterborough, emocionat, es fonia en una abraçada amb Bac de Roda. El comandant català s’havia enfonsat quan havia sabut la notícia de la mort de Hessen, però poc després li havia sortit el geni militar i havia participat en el setge a primera línia de foc. Sabia, gràcies a la cada vegada més densa teranyina d’espies de Salvador Lleonart, que els barcelonins estaven a un pas de la revolta i que a molts barris la gent havia sortit al carrer a celebrar la caiguda de Montjuïc, que veien com el preludi de la conquesta de la ciutat i la fi del virrei.
Però calia ser prudents, i durant els dies següents Peterborough va situar els seus canons al castell. Entre les bateries pròpies i les conquerides, aviat va tenir setanta boques de foc apuntant Barcelona des d’una posició més elevada, el somni de qualsevol general. Els comandants catalans van demanar-li que intentés una rendició de la ciutat, un propòsit que el duc ja tenia al cap per evitar una matança entre els barcelonins, a qui precisament volien alliberar dels borbònics, de manera que va enviar un emissari al virrei Velasco amb una proposta honorable de rendició. A canvi de la ciutat, oferia la lliure sortida de tots els defensors en direcció a Castella.
Velasco es va fer el valent al principi, però tant els seus oficials com ell mateix sabien que la plaça estava perduda. La ciutat es trobava al llindar de la insurrecció i havien hagut de retirar les armes a la Coronela. I Felip V no havia fet cap gest d’enviar reforços. «Esos bastardos tienen la sartén por el mango. Pero el archiduque tomará Barcelona sin honor, al frente de una banda de piratas ingleses y facciosos catalanes; eso sí que no lo podrán ocultar», explicava el virrei als seus subordinats una vegada i una altra. Finalment, els delegats de Velasco i del duc de Peterborough van signar la capitulació de Barcelona. D’acord amb el pacte, el dia 9 d’octubre d’aquell 1705 les forces aliades ocupaven el portal de l’Àngel i cinc dies després les tropes borbòniques, encapçalades pel virrei Velasco i dotzenes de botiflers, abandonaven la ciutat en direcció a ponent.
Centenars d’atxes enceses marcaven el camí que duia fins al convent dels Josepets, situat al nord de la petita vila de Gràcia. El poble s’havia convertit en una caserna provisional de les forces aliades i milers de soldats hi estaven allotjats, però aquell vespre, quan les campanes tot just havien tocat les vuit, no se sentia ni una ànima. Enmig d’un silenci que posava la pell de gallina, un carro avançava lentament entre la multitud. Al seu damunt, cobert amb la bandera de l’arxiducat d’Àustria, groga i negra, el taüt de fusta amb el cos de Georg von Hessen, príncep de Darmstadt, rebia l’homenatge pòstum dels seus soldats i dels catalans. Il·luminades per les torxes, si el príncep les hagués pogut veure hauria vist les cares de dones catalanes plorant i dels seus soldats, alguns dels quals amb dècades de guerra a les espatlles, fent esforços majúsculs per contenir les llàgrimes. Entre ells, l’Ermengol i un grup de miquelets també havien volgut retre honors al seu comandant i ara restaven amb les armes a la funerala. Al seu costat, en Quimet, el fidelíssim criat del príncep, plorava sense consol.
Quan el carro va arribar a les escales del convent, sis soldats de sis nacions diferents van carregar el fèretre sobre les espatlles i el van fer entrar dins l’església. Mentre pujaven les escales un tambor va començar a tocar amb cops forts i espaiats, com si marqués les darreres passes que el príncep feia abans d’entrar per sempre a la penombra de Déu. Tocant a l’altar major, en una capella lateral, una tomba oberta a la pedra esperava el seu hoste. Dret al costat, impàvid, Bac de Roda recordava els grans moments viscuts amb el seu amic i mestre, del qual ho havia après tot sobre l’art de fer la guerra, així com sobre les idees de la lleialtat, l’amistat i el sentit del deure. Una llàgrima li va davallar per la galta. Mai no havia plorat abans.
Van baixar el taüt amb cordes mentre un capellà alemany deia unes oracions en llatí i un escolanet aguantava una enorme creu de plata. Els funerals s’havien celebrat el dia anterior, a la capella de la casa que havia ocupat Georg von Hessen a Sant Gervasi de Cassoles. Havia estat una cerimònia íntima, només per a les persones que li havien estat més properes. Inicialment, l’arxiduc havia suggerit per carta que el cos fos enviat a la seva ciutat natal, a Darmstadt, però l’oposició dels comandants i les autoritats catalanes, que no se’n volien separar ni després de mort, va fer reconsiderar la decisió. L’única concessió que l’arxiduc va aconseguir va ser el compromís d’enviar el cor als seus familiars. El príncep era sens dubte una de les persones més estimades pels catalans de tota classe i condició. Mentre veia com la tomba engolia el taüt del seu amic, Bac de Roda va recordar un informe militar francès interceptat a l’enemic on es deia que «no hi ha ningú que sigui tan estimat pels catalans com el príncep Georg von Hessen. El que no arribin a fer per ell, no ho faran mai per cap rei».