Crotone, Calàbria, 1732

Les onades espetegaven contra el rocam mentre els núvols negres aclaparaven el castell en el qual Ermengol Amill ja estava en temps de descompte. La solitud de l’istme que unia la fortalesa amb la península de la bota es va esquinçar pel pas pausat d’un genet. L’aigua que la ventada escampava li havia humitejat la cara i li salava la llengua si, distret, es llepava els llavis.

La guàrdia de la torre principal ja feia estona que l’havia albirat entre els merlets i va advertir-ne l’arribada. Els sentinelles van obrir el portal mentre confirmaven a simple vista que es tractava d’un tinent de l’exèrcit imperial de Carles VI d’Àustria, que des de 1707 també regnava a tota la regió de Nàpols. Tan bon punt el nouvingut va baixar del magnífic lipizzaner, un dels sentinelles va agafar-ne les regnes per subjectar-lo i amanyagar-li el coll.

—Porto ordres de Viena per al governador —va dir el tinent.

—Benvingut a Crotone. Com us dieu? —va replicar el soldat.

—Sóc el tinent Pau Pagès —va dir l’oficial mentre allargava una credencial amb el segell imperial.

El governador del castell ja feia temps que amb prou feines parlava amb algun dels membres de la guarnició de la fortalesa. Amb seixanta-set anys, una artrosi galopant i la vista cada vegada més cansada, se sentia massa atrotinat i sabia que no li mancava gaire temps per passar del listón al montón o, el que era el mateix, de cobrar la paga sencera del Regne de Nàpols com a oficial útil a rebre’n justament la meitat com a jubilat. Tret, és clar, que Viena es mostrés generosa i completés la seva pensió a càrrec dels fons reservats de la cort imperial. Al capdavall, només es mantenia fidel al càrrec perquè la seva posició responia a un agraïment honorífic ordenat per l’emperador mateix i perquè, comptat i debatut, intuïa que el domini sobre les terres napolitanes no duraria gaire més. Ja feia massa temps que l’Imperi responia tard i malament a les envestides bèl·liques, i ara que la voracitat borbònica tenia un peu i mig als territoris hispànics d’Itàlia no semblava pas que les coses haguessin de ser gaire diferents.

Mentre el cavall del tinent Pagès sadollava la set acumulada després de tota una jornada de marxa, un sentinella el va acompanyar a l’estança del governador. El vell oficial observava per la finestra el pas lleuger d’una xalupa mentre amb els dits tocava harmoniosament una baldufa que sostenia amb la mà dreta.

—Governador Amill, el tinent Pagès demana veure-us. Porta un missatge de Viena.

L’Ermengol es va girar lentament tot indicant al soldat que ja podia retirar-se. El tinent Pagès, en posició de ferms, va rebre l’ordre de seure després de la salutació del governador.

—Pel vostre cognom entenc que sou català. Celebro que l’estat major no hagi perdut encara la seva afecció a cuidar aquesta mena de detalls —va dir el governador, mentre desava la baldufa en un calaix, i va afegir—: I bé, quines novetats porteu de la cort?

—L’emperador ha ordenat la creació de dos nous regiments d’infanteria per reforçar l’exèrcit imperial a Nàpols. També ordena enfortir les tropes de cavalleria i que es prenguin algunes mesures per donar suport a la marina. Aquí mateix us duc les ordres per escrit —va explicar mentre lliurava un document oficial al governador.

L’Ermengol, immutable, no va reaccionar en cap sentit. No volia que el tinent Pagès extragués cap conclusió sobre el que li passava pel cap. Però sabia que justament la marina era el punt feble de l’Imperi. «Sense marina no ets res en aquest món», va pensar. Per més que els estrategs de Viena reforcessin l’exèrcit a terra ferma, Nàpols no deixaria de caure a mans espanyoles. Quedava clar que l’experiència, en aquest cas, no era un grau. «Com pot ser que seguim pel mateix viarany, havent perdut bous i esquelles per culpa de no ser ningú al mar?», es va lamentar el governador internament.

—I a vós què us semblen aquestes ordres, tinent Pagès? Podeu parlar amb sinceritat, naturalment.

Lleugerament estupefacte, l’oficial va respirar fondo. Els superiors mai no el consultaven en aquestes qüestions, però no va deixar passar l’ocasió.

—No ens en sortirem. Sense reforçar la marina no ens en sortirem. Però què hi podem fer, si la caixa de guerra d’Itàlia és ben seca?

L’estupefacció va canviar de bàndol. El governador esperava una resposta sincera però dubitativa. «Home, un que pensa com jo. Ja era hora», va dir-se.

—És talment com vós dieu. I aquí prou que ho veiem, Pagès, però som massa lluny de Viena. Tant com de Catalunya.

—Per això les cartes ajuden a apropar les realitats que voldríem més properes, governador.

—Què voleu dir?

—A banda de les instruccions militars, també us porto això.

El tinent va allargar el braç per lliurar un sobre al governador.

—Una carta… De part de qui? Qui us ha ordenat fer-me-la arribar?

—Disculpeu que no us respongui, però crec que és millor que l’obriu. Crec que us agradarà llegir-la.

El governador es va posar les ulleres, va obrir el sobre i va llegir la carta amb atenció. Acabada la lectura, el tinent Pagès va observar com se li havien envidriat els ulls.

—Us trobeu bé, governador? Em pensava que el contingut de la carta us alegraria.

—I tant. No us podeu imaginar fins a quin punt… Em sembla que és el millor moment de la meva vida. El coneixeu en persona?

El jove oficial va moure el cap afirmativament.

—Em podeu fer un favor?

El tinent Pagès hi va assentir de nou, tancant els ulls per expressar sense paraules i amb la màxima sinceritat que va poder com el complaïa la demanda.

—Us ho agraeixo. Tinc la vista cansada i no em veig amb cor de respondre aquesta carta, tenint en compte que gairebé he de justificar tota una vida. Us faria res que us la dicti? Em temo que cap altre dels meus homes no sabrà escriure en català.

—Serà un plaer, governador.

—Potser ens hi estarem unes quantes jornades —va advertir l’Ermengol.

—Bé, esperem que els espanyols, com a mínim, ens respectin per uns dies —va respondre sorneguerament el tinent.

El llostre queia inexorable i el governador va interpretar que el tinent Pagès estaria afamat. El va emplaçar a redactar la missiva l’endemà. De fet, havia de pensar ben bé què havia de dir perquè tenia molt clar que no podia deixar-se cap detall. Quan fos al llit podria reflexionar. Van sopar plegats un enorme plat de pasta amb oli i all acompanyat d’una conversa molt afable parlant de les coneixences mútues que tenien entre els exiliats catalans de Viena. I no eren poques, tenint en compte que n’hi havia gairebé trenta mil.

L’endemà, poc després de trenc d’alba, s’asseien per esmorzar. Tot seguit, ja al despatx, el sentinella va passar novetats i va notar que el governador, tot i el seu caràcter més aviat eixut, desprenia una certa motivació per començar el dia. Això sí que era una novetat! En retirar-se, el guàrdia va deduir que la visita del tinent Pagès, que en aquell moment es treia la casaca per començar a escriure més còmodament, hi havia influït d’una manera o altra. El governador Amill va acostar-li la ploma i el tinter.

—Apunteu, tinent Pagès: «Benvolgut Llorenç, és possible que a aquestes altures de les nostres vides respectives et pugui sorprendre que et digui que rebre la teva carta i llegir-hi que estàs a punt de casar-te ha estat una de les coses més importants de la meva vida, tal com ha anat tot. Però per entendre per què som on som, gairebé me n’he d’anar a quan corria pels prats de Bonestarre…».

Bonestarre, Pallars Sobirà 1690

La porta de l’església de Santa Maria va esclatar d’alegria quan es va obrir de bat a bat per veure’n sortir els nuvis. L’Ermengol agafava amb fermesa l’Eulàlia i la seva cara desprenia plenitud, tanta o més que el sol radiant d’aquell dia tan assenyalat. Finalment, l’Eulàlia ja era la seva dona. Ho havia aconseguit. Ella ja era la muller amb qui formaria una gran família que faria perviure noves generacions a la casa Amill. El campanar vuitavat presenciava com la cinquantena de convidats vinguts de diversos racons de la vall de Cardós encerclaven els nuvis per felicitar-los. Les campanes repicaven de fons.

La família més directa es va aplegar a la gran casa pairal dels Amill, a pocs metres de l’església, on els esperava un esmorzar com Déu mana. Durant els parlaments, el pare del nuvi va celebrar la unió de dues de les famílies més notables de la vall mentre la mare destacava com d’units havien estat des de ben petits. La dona va explicar una anècdota que ell gairebé no recordava.

—Un dia, quan l’Ermengol devia tenir onze o dotze anys i tornava ben suat de jugar amb l’Eulàlia tot el matí, em va dir ben seriós: «Mare, haurem de convertir part dels corrals en noves estances perquè quan em casi amb l’Eulàlia vull tenir més criatures que bestiar».

La majoria de comensals van esclafir a riure. L’Eulàlia va dibuixar un simple somriure mentre que el sogre de l’Ermengol el va fer forçat. No s’explicava el canvi d’actitud tan sobtat de la seva filla. Encara no feia ni un parell de mesos que havia protagonitzat el darrer gran enfrontament amb el seu pare quan aquest li havia tornat a treure la qüestió. I la qüestió era que, s’hi posés com s’hi posés, tard o d’hora s’hauria de concretar la unió amb l’hereu dels Amill. Era un home inflexible. A la casa pairal d’Estaon hi havia imposat la llei marcial, una tirania que es veia reforçada per la submissió malaltissa de la mare de l’Eulàlia a les decisions del patriarca. No hi havia dissensió possible sota aquells cairats.

Per això, l’home no les tenia totes amb la filla, tot i haver-se sortit amb la seva i veure que la unió de les dues cases s’estava materialitzant en benefici de tothom. No és que passessin penes, ans al contrari: s’ho havien treballat tant com els Amill, però era clar que vincular les dues cases els convertiria en una de les famílies més benestants de la vall i amb una capacitat de generar riquesa gens menyspreable. Havia estat sempre molt més pendent d’aquests afers que no de la seva única filla. Sense descendència masculina, havia salvat la situació de la millor manera possible.

L’Eulàlia apreciava l’Ermengol. Ja de ben petita frisava cada vegada que podien anar junts a córrer pels prats que envoltaven el camí que unia Estaon i Bonestarre o a jugar a fet i amagar a la mola, i el dia que els seus pares van considerar que ja era prou gran per anar sola fins a Bonestarre li va semblar que la seva vida feia un pas de gegant. Però a l’Ermengol només l’apreciava. El seu amor es deia Jaume i l’havia trobat a Lleret. La mateixa passió i desig d’unir-s’hi per sempre més que l’Ermengol havia sentit per l’Eulàlia, era la que ella professava per aquell jove que li tenia el cor robat.

Però a ulls del seu pare en Jaume era un bordegàs sense ofici ni benefici. El patriarca ja sabia que era mentida, però era l’argument que s’havia empescat per prohibir-li que el tornés a veure. L’Eulàlia s’hi va resistir amb dents i ungles, però al capdavall va acatar la decisió paterna. No va trigar gaire, però, a veure’l d’amagat cada vegada que feien el mercat de tractants de bestiar a Ribera de Cardós. Quan el seu pare ho va saber, la tensió va ser monumental, i l’ultimàtum per casar-la amb l’Ermengol es va traduir en un cop de puny a la taula que va fer renillar tots els cavalls de la quadra. Però no pas més que l’esgarip que va fer l’Eulàlia després de refregar-li al seu progenitor que duia a les entranyes un fill d’en Jaume. El seu pare va perdre els nervis. La va empènyer, i la malastrugança va fer que topés amb el ventre contra les puntes d’una forca que no era on tocava. Així va perdre el fruit del seu amor d’Estaon, el tresor que havia concebut en una borda buida de Surri durant una escapada nocturna d’estiu. La topada amb el pare, de conseqüències traumàtiques, es va veure reblada per la mort d’en Jaume mesos després, víctima d’unes febres desbocades per un cadarn epidèmic. La pena i la buidor van esdevenir mestresses de la noia, i a partir d’aleshores si la seva vida tenia un sentit no era cap altre que tornar-li al cap de família tot el mal que li havia causat. I sabia molt bé quina era la millor manera de fer-ho. Per fora, l’Eulàlia conservava el posat afable pel qual era coneguda per molts veïns de la vall, però per dins ja no era res més que un autòmat amb un sol objectiu: la venjança. L’Ermengol vivia aliè a la guerra oberta entre l’Eulàlia i el seu sogre, ni s’imaginava que mai s’hagués resistit a ser la seva esposa. Però tampoc el pare d’ella no es podia imaginar què maquinava la seva filla quan, setmanes enrere i d’un dia per l’altre, accedia a casar-se amb l’hereu Amill.

L’esmorzar s’havia allargat ben bé tres hores, però ja tocava anar a pasturar els xais i les vaques, que no escatien la diferència entre un dia festiu i un de feiner. L’Ermengol i el seu pare van conduir el ramat cap als prats comunals, acompanyats d’un parell de gossos d’atura d’una obediència tan inalterable que ja els hauria volgut el seu sogre. Després d’acomiadar la seva família, l’Eulàlia s’havia quedat a casa per canviar-se de roba i desar degudament tot l’aixovar de la caixa nuvial. La seva sogra l’havia deixat sola abans no es posessin a fer el dinar per anar a portar ous i un parell de gallines a casa d’una tia que, a causa de la seva edat avançada, visitava gairebé cada dia.

El moment esperat es feia present per instants. La casa era buida i al corral només hi quedaven un parell d’eugues. Era aquell mateix corral on tantes vegades havia estat amb l’Ermengol veient com xollaven les ovelles i munyien les vaques. Se’l coneixia pam a pam, i ja tenia triat el travesser de fusta per on faria passar la corda que duia amagada al fons del cofre de l’aixovar. Quan la va tenir ben nuada i la soga al coll, va posar-se dreta al damunt de l’euga més ferrenya, que seguia escurant uns brins de palla com si res. L’Eulàlia va alçar una canya esquerdada i va engaltar-li una fuetada a les natges. El travesser va cruixir mentre l’euga renillava uns metres més enllà.

En un prat proper, l’Ermengol i el seu pare van sentir el renill i van aixecar el cap gairebé sense immutar-se. Podia venir de qualsevol casa, i no necessàriament era un senyal d’alarma. Encara van passar un parell d’hores fins que l’Ermengol no va obrir el portal del corral per fer-hi entrar les ovelles. Els seus gossos es van escolar ràpidament a l’estable i van començar a bordar, tot i les ordres del seu amo perquè callessin. Intrigat, quan va haver tancat el portal el noi va anar a comprovar el motiu de l’esverament dels animals.

La imatge de l’Eulàlia penjant amb el rostre blanc com un bull sense sang va ser com si un bou li envestís el pit. Va restar immòbil. Només sentia el cor com li bategava cada vegada amb més intensitat i se li accelerava la respiració fins que es va desmaiar. El cor joiós que adorava l’Eulàlia s’havia desplomat. L’Ermengol havia passat, en qüestió d’hores, d’espòs eufòric a mort en vida de difícil resurrecció.

Agullana, Alt Empordà, 1700

La tramuntana s’esplaiava de gust quan l’Ermengol passava per davant de l’església de Santa Maria d’Agullana. Però li venia d’esquena i es deixava portar. Va pensar que, des que havia abandonat Bonestarre, sentia com si el destí l’encalcés com aquell vent, com si el seu fat maleït tingués un deute pendent per cobrar. Sabia millor que ningú quina era la cruesa del destí i que dura podia ser la patacada si allò que somiaves que havia de ser tant sí com no, lluny d’acomplir-se, se’t girava en contra. Però tenia ben clar que mai més res ni ningú no decidiria sobre la seva vida. Per això havia fugit de Bonestarre. ¿Com podia un vidu de vint-i-cinc anys anar a pasturar tots els dies del món, amb la imatge del seu amor fallit penjat al corral com una llonganissa, que li havia donat i tret la vida en qüestió d’hores?

Havia estudiat magisteri a Tarragona i havia començat a exercir de mestre de minyons. Havia recorregut mig Catalunya amb la mar sempre a la vista. La immensitat de l’aigua l’ajudava a ser conscient que era ben lluny de l’infern emocional en què s’havia convertit el Pallars deu anys enrere. Quan baixava a Figueres en dies clars i lluminosos veia perfectament perfilat el golf de Roses, però a l’hivern, quan pujava cap a Agullana, el Canigó nevat li recordava que era fill de la muntanya i tot el que hi havia succeït.

Deu anys allunyat del feinejar de pagès li havien fet perdre força i musculatura. Tot i això, tenia bona planta, el cabell aspre i les faccions marcades, sobretot quan passava dies sense afaitar-se. El trauma de Bonestarre l’havia convertit en un home que podia semblar esquerp i distant a primer cop d’ull. Només en família o amb els amics més propers deixava veure un perfil menys reservat. Rarament feia broma, però podia arribar a riure de valent amb els que tenien la llengua més afilada.

Poc després d’arribar a Agullana havia conegut la Rosa Pont, una noia trempada i bonica que l’havia captivat amb molta paciència. Ell s’havia promès que mai més no es tornaria a casar, però aquella pagerola de galtes rosades li havia fet entendre que les malediccions eternes no existeixen i que s’havia de donar una segona oportunitat. I d’aquella segona concessió a la vida n’havia nascut el petit Ponç, un dels motius pels quals apressava el pas per tornar a casa. Però arribar-hi no era fàcil. L’Ermengol, per la seva condició de mestre, era un personatge popular a la vila i tothom l’aturava pel carrer. Moltes de les famílies dels seus alumnes el convidaven sovint a fer un got de vi abans de sopar si el veien passar per davant de casa, i el mestre ja no sabia quines noves excuses empescar-se per esquivar tanta hospitalitat.

Tot i l’aparent vida plàcida d’Agullana, la contrada estava situada en un dels pitjors llocs del país. El Rosselló era a quatre passes, i des de 1659, com passava amb part de la Cerdanya, era terra francesa. Havia estat una simple moneda de canvi entre França i Espanya, que va esprimatxar Catalunya sense permís i va separar centenars de famílies que es resistien a deixar de ser catalanes. Les tropes gavatxes, any sí i any també, havien fet les seves incursions al Principat amb l’arribada de la primavera, fent-se pagar l’estada a càrrec dels locals i campant sobretot per l’Empordà i el Gironès, amb la ciutadella de Roses com a quarter general. Dir-ne incursions era una manera de dir saqueigs, violacions i tota mena d’estropells que feien vessar la paciència de la població. Per aquesta raó, l’arribada del bon temps es vivia en un ambient d’espaordiment absolut. Fins feia només un parell d’anys, Barcelona encara havia estat en mans de Lluís XIV, i tot i que el país havia anat tornant a una certa calma, la malfiança dels catalans envers els francesos ja era crònica. Mai no se sabia quan el duc de Noailles, comandant de l’exèrcit francès a la frontera, tornaria a recórrer l’Empordà per executar malvestats diverses. Quan el duc pujava al seu cavall no se sabia quan s’aturaria. Sis anys enrere havia entrat al país al capdavant de vint-i-cinc mil homes i no havia trobat cap resistència fins a la ratlla del Ter, on les tropes de Carles II van fer el ridícul. L’exèrcit castellà, certament, feia més nosa que servei.

El traginer també travessava la plaça i va veure l’Ermengol.

—Com anem, senyor mestre? —va preguntar el traginer a tall de salutació mentre l’encalçava.

—Amb la tramuntana a favor sempre es camina bé —va respondre l’Ermengol, aturant la marxa—. D’on véns, avui?

—De Tapis. Porto dues càrregues de neu del Canigó per als qui volen menjar fresc i s’ho poden pagar.

—Si vénen els gavatxos una altra vegada, ni els que s’ho poden pagar podran menjar fresc.

—Ja ho podeu ben dir. M’hi he trobat el ferrer de Costoja i m’ha dit que ara no poden ni fer servir el català.

—Com ho dius, això?

—Tal com ho sentiu. Es veu que el rei Lluís XIV ha ordenat que no es faci cap document públic en català perquè atempta contra l’honor de la nació francesa. Quins nassos! Els fan ser francesos per pebrots i ara ni poden parlar la seva llengua perquè resulta que va contra l’honor. Tant de bo tornessin els Angelets de la Terra!

—Qui? —va demanar l’Ermengol amb un punt d’estranyesa.

—Els Angelets de la Terra, no n’heu sentit a parlar mai? Bé, és normal, vós sou del Pallars, oi? El meu pare, quan jo era petit, m’explicava que uns catalans del Vallespir es van rebel·lar perquè, a banda d’haver-los forçat a ser francesos, els feien pagar la gabella, l’impost de la sal, que tenia ben collades les pobres famílies.

—I què se’n va fer?

—Doncs ja us ho podeu ben imaginar. Si haguessin triomfat, avui el maleït rei de França no faria i desfaria a casa nostra amb els seus capricis. Perquè es veu que també ha ordenat que tots els perpinyanesos vesteixin a la francesa. Ha ben perdut el calastró! —va apuntar el traginer amb un punt de sornegueria mentre es pessigava la jupa amb una mà i feia rodar el dit a la templa amb l’altra.

L’Ermengol va fer un somriure irònic de reprovació. El traginer va continuar.

—Molt malament van acabar, els pobres Angelets. Els que van passar amb poc, van anar de pet a la presó, i van perdre el patrimoni. Altres van anar a galeres, i els qui van rebre de valent van ser esquarterats. A molts els van penjar el cap del portal del poble. I si algú no s’ho creu, que els ho preguntin a la gent gran de Vilafranca de Conflent i Perpinyà, perquè a un dels caps de la conxorxa li van tallar la mà de viu en viu i la van penjar del Castellet.

El traginer es va acomiadar perquè tenia pressa; feia tres dies que no veia la dona i els seus dos nens, que formaven part de l’estol de minyons de l’escola de l’Ermengol. El mestre va reprendre el camí cap a casa. La conversa amb el traginer l’havia deixat pensarós. Ell tenia notícia dels abusos francesos d’anys enrere, però no els havia viscut en primera persona. Certament, el relat del traginer l’indignava i entenia el temor dels vilatans, però no el colpia la crueltat dels francesos. Ell ja retenia per sempre la imatge més lacerant que podia imaginar, que no era altra que la de l’Eulàlia penjada del corral de Bonestarre.

Els acadèmics ja feia una bona estona que esperaven l’arribada del virrei, però estaven ben entretinguts jugant a billar o fent-la petar entre xarrup i xarrup d’aigua de llimona freda i d’aquell aiguardent català de color groc tan valorat arreu d’Europa. Era la quarta vegada que es reunien en condició de tals, i l’amfitrió, Pau Ignasi de Dalmases, esperava al pati la carrossa que els havia de portar el lloctinent de Catalunya. Sens dubte era una sessió especial per a la nova Acadèmia dels Desconfiats, creada per ell mateix: les disquisicions sobre aspectes filosòfics, morals, literaris o històrics compartirien, per un dia, el protagonisme amb un dels homes més valorats i estimats de la ciutat.

Dalmases va sentir el soroll de les ferradures dels cavalls al trot, que sonaven com unes castanyoles pel carrer Montcada de Barcelona. Per l’hora que era, va intuir que s’acostava la carrossa del virrei i va ordenar obrir el portal. Tan bon punt el carruatge va haver entrat al pati, Georg von Hessen, en un gest propi del seu vigor, va obrir ell mateix les portes de la caixa sense deixar als cotxers prou temps per reaccionar.

—Disculpeu el retard, Dalmases —va afirmar aquell homenàs encaixant-li la mà afectuosament.

—Sigueu benvingut i no patiu. Els acadèmics us esperen amb delit.

Hessen i Dalmases van pujar de dos en dos els graons de l’escalinata per dirigir-se a la biblioteca. Només posar-hi els peus, els acadèmics van callar i tots els ulls es van girar cap al virrei.

—Senyors, em complau presentar-los el lloctinent de Catalunya, el virrei Georg von Hessen, príncep de Darmstadt.

Al voltant del convidat es va dibuixar una rotllana que es va anar desfent com un terròs de sucre així que tothom el va haver saludat personalment. Els acadèmics, com era preceptiu, van cobrir-se la cara amb un vel translúcid que, sense amagar-los la identitat, els envalentia a l’hora de fer reflexions agosarades. Avui tocava fer-ne sobre el valor o la prudència en la figura de l’heroi. Certament, el tema s’havia escollit amb la voluntat de garantir una vetllada agradable a l’heroi que havia estat el príncep de Darmstadt en la defensa de Barcelona contra el duc Lluís Josep de Vendôme durant el setge francès de 1697.

Després del debat, el mestre de capella de la catedral de Barcelona i acadèmic desconfiat, Francesc Valls, va cloure la sessió interpretant amb un clavecí una de les seves últimes composicions, que incorporava noves harmonies importades d’Itàlia. Tot seguit van aparèixer la xocolata fumejant a les xicres i els pastissets de Portugal. El fum de les tasses es fusionava amb el fum de les pipes i la biblioteca es va anar cobrint, imperceptiblement, d’una boirina de fragàncies tropicals que s’enfilaven fins a les pintures trompe-l’oeil del sostre. Lentament, els acadèmics van anar abandonant la casa, però Pau Ignasi de Dalmases, Narcís Feliu de la Penya, Antoni Peguera i el marquès de Rubí van mantenir una conversa distesa a peu dret amb el seu il·lustre convidat. El príncep de Darmstadt va bromejar dient-los que gràcies a la seva xarxa d’informadors havia fet una gran descoberta, que no era altra que el poble es referia burlescament als acadèmics com els «savis del Born». Les riallades es van sentir fins a la cuina de la casa gran d’en Dalmases.

—Príncep, ens ha arribat que el rei no es troba gaire bé i això ens preocupa, especialment tenint en compte que no té descendència —va inquirir tot seguit Antoni Peguera, intentant dur la conversa per camins més transcendents.

—De fet, a mi m’ha arribat que no s’aguanta fora del llit més de dues hores, que l’han d’ajudar a pujar a la carrossa i que li posen colomins al cap i entranyes calentes de xai al ventre perquè ja no saben què més fer per guarir-lo —va afegir Dalmases.

—En confiança, senyors, a Sa Majestat crec que l’han marejat massa —va opinar Hessen—. Que si aigua beneita dels Jacintos de Toledo, que si quina de les Índies, que si purgues d’oli beneit, que si dietes de tòfona, carxofes i tripes per la fertilitat… No els puc negar que la situació també em preocupa. Tot i que hores d’ara els Habsburg tinguin l’herència garantida, em consta que el cardenal Portocarrero, gran partidari de la causa borbònica, remena massa la cua i que la cort de Madrid està cada vegada més…

—Agavatxada…? —va assenyalar Peguera.

Georg von Hessen va esbossar un somriure.

—Exactament. Jo no ho hauria descrit millor. Mireu, a hores d’ara no compto pas que tornem, Déu no ho vulgui, a situacions tan molestes com les que es van viure durant el darrer setge del Rei Sol. Esperem que tot allò servís per eclipsar-lo.

—Amb tot el que ve de França no se sap mai. Bé, sí que se sap, que ve la ruïna —va apuntar l’amfitrió Dalmases, aixecant les celles.

—Amic Feliu, us recordo que justament per això l’any passat vaig ordenar que totes les embarcacions franceses paguin pels drets de trànsit de les mercaderies que, a través de Catalunya, porten als ports d’Espanya. Si Catalunya torna a enrarir-se, i vostès ja m’entenen, només que torni a comptar com aleshores amb homes del coratge d’en Moragues o en Bac de Roda, entre d’altres de la colla dels vigatans, no cal patir.

Els acadèmics van assentir amb el cap, orgullosos.

—Per cert, benvolguts amics, m’he fixat que l’emblema de la vostra acadèmia és un gran vaixell naufragat. Esperem que no sigui una metàfora de la Catalunya del futur —va fer notar el príncep.

—Si us hi fixeu bé, estimat Georg, podreu veure que també hi ha el nostre lema: Tuta, quia diffidens, «segura, perquè desconfia», i nosaltres desconfiem molt dels «galhispans» com el cardenal Portocarrero —va sentenciar Antoni Peguera.

Les rialles van tornar a relaxar la vetllada.

Els garçons bleus es van tibar les mànigues de la lliurea amb rivets d’or, plata, groc i vermell i van obrir les portes de les estances reials del palau de Versalles per fer-hi passar el mig centenar de cortesans que, com era costum, presenciarien el despertar, l’alçament, la toilette i el vestir del Rei Sol. Tot el cerimonial s’acabava quan li calçaven les sabates de taló per corregir-li l’estatura baixa, que ningú més, sota pena de mort, podia posar-se.

Mitja hora més tard, un garçon bleu va anunciar al monarca que el retratista Jacint Rigau havia arribat puntualment. Lluís XIV va ordenar que passés mentre li posaven bé la corbata.

—Bon dia, Rigaud… Preparat per immortalitzar-me?

—Vós ja sou immortal, majestat —va respondre Rigau, conscient que l’adulació era la millor manera de tractar el monarca—. Recordeu la postura que us vaig comentar l’altre dia?

Amb un somriure perdonavides, Lluís XIV es va aixecar mentre ordenava que li posessin bé una de les mitges. Rigau havia col·locat tot el material i es disposava a fer la barreja d’ocre que utilitzaria per acolorir la flor de lis del brocat que lluïa el Rei Sol quan, accidentalment, la paleta li va caure a terra.

—Coi de paleta de merda —va maleir en veu baixa.

—Què dieu, Rigaud?

—No res, majestat! Disculpeu-me, us ho prego.

—Res? M’ha semblat que no parlàveu en francès…

Jacint Rigau va acotar el cap.

—No, majestat.

—I doncs, en quina llengua heu maleït el vostre petit accident?

—En català, majestat —va dir el pintor.

—En català? I com és això?

—Sóc fill de Perpinyà…

—Perpinyà, sí. I que potser no és França?

—Bé, sí, però quan hi vaig néixer jo, l’any 1659, era la segona ciutat de Catalunya i em van criar en català —va dir intentant sortir de la teranyina.

Lluís XIV va fer un semblant indignat. El silenci reial va glaçar Rigau.

—Pareu atenció, Rigaud: podríem ben bé dir que la vostra arribada a aquest món va ser un accident. Justament aquell mateix any vaig acordar amb el rei d’Espanya que tot el Rosselló i part de la Cerdanya passarien a formar part de la meva gran França.

—Sí, majestat.

—I, vist que encara us entossudiu a renegar en català, veig que he fet bé de prohibir que en aquelles terres s’utilitzi aquest patuès. Sembla mentida que hi hagi homes que puguin ser tan prims de cervell i atemptar així contra el meu honor quan l’univers es confabula per fer-los part d’una gran nació com França.

Rigau es mantenia capcot mentre recordava les execucions d’alguns angelets de la terra i els seus caps penjant per a escarni que havia presenciat d’adolescent a la Llotja de Perpinyà.

—Rigaud, si no fos perquè no hi ha un pinzell tan prodigiós com el vostre en tot París, ara mateix us faria fuetejar. —Lluís XIV va concloure el seu advertiment amb una rialla cínica—. I ara comenceu a pintar, que no tenim tot el dia.

La sessió es va desenvolupar sense cap més incident i dues hores més tard el monarca va rebre l’avís que el Consell d’Estat i el seu ministre d’Afers Exteriors, el marquès Colbert de Torcy, ja estava reunit esperant-lo. El rei va acomiadar Rigau amb un gest i va anar a l’encontre del seu ministre preferit. El mal humor provocat per aquell incident amb el català s’havia esvaït completament.

—Colbert, m’agrada que m’adulin sense que es noti, però avui jo mateix trencaré aquesta norma. El vostre savoir faire és incommensurable.

—Gràcies, majestat. Només faig la meva feina —va respondre el ministre amb falsa humilitat.

—Ningú no es mou tan bé per les cancelleries europees com vós, estimat Colbert. Teniu un cervell i una mà esquerra prodigiosa —va insistir Lluís XIV movent la mà com si signés el fals testament que Colbert s’havia empescat per garantir que la successió del tron espanyol recaigués en el nét del Rei Sol, Felip d’Anjou, i deixar amb un pam de nas l’arxiduc Carles d’Àustria.

A Versalles es vivien dies de glòria i Lluís XIV ho assaboria. Nomenar un nou rei d’Espanya no passava cada dia. Tocava moure els fils del seu nét titella, el jove Felip de Borbó, ara que Carles II d’Àustria era acollit per Nostre Senyor, que qui sap si no s’espantaria en rebre un cos sense sang, amb el cor com un gra de pebre, els budells putrefactes i un testicle negre, tal com revelaria la necròpsia posterior. L’aposta del Rei Sol pel seu nét Borbó era ambiciosa i les alarmes no trigarien gaire a disparar-se, d’Anglaterra a Holanda passant pel Sacre Imperi Romanogermànic.