Des de sempre, les fonts del turó de les Monges eren el lloc preferit pels alellencs per anar a berenar els dies que feia bo. Malgrat que la guerra no era llunyana, molts ciutadans honrats i petitburgesos d’Alella continuaven aquesta tradició, tot i que ara s’hi veien més uniformes que abans. Un d’aquests homes uniformats, de dragó francès, jeia aquella tarda sobre una manta al costat d’una dama de la zona. Mentre bevia vi dolç i menjava galetes, l’oficial confirmava amb els ulls el que tothom li havia explicat: la dama tenia molts encants, i mostrava una simpatia sincera envers el rei Felip V.
—Así pues, mi querida Marianna, ¿cómo es posible que una dama como vos, con tantos encantos a la vista y otros muchos por descubrir, continúe sin un marido que la proteja en este mundo tan peligroso?
—Mireu, vós entendreu perfectament que ara em dec a la meva germana, que mai no ha gaudit de bona salut. I com bé dieu, això és especialment important en aquests moments de guerra i desconcert. Qui sap si, en el futur i governats pacíficament sota el rei senyor nostre Felip V, no hauré de fer un pensament —va coquetejar la jove. Llavors, posant la seva millor expressió d’innocència, va afegir—: Creieu que realment trobaria algú que em volgués? Heu de saber que ja no sóc una joveneta, coronel Le Guerchois.
Mentre es desfeia en elogis pomposos, poc s’imaginava l’oficial de dragons el fàstic i la repugnància que la Marianna sentia per dins cada vegada que havia de dir el seu nom. L’atzar havia volgut que la seva unitat passés uns dies de descans a la zona. Agents secrets com la Marianna aprofitaven aquestes ocasions per convidar oficials borbònics i, com qui no vol la cosa, extreure’ls informació sensible que després era enviada a Barcelona.
I ara l’home que havia destrossat la vida del seu estimat miquelet i li havia matat la família jeia a pocs centímetres ben confiat, bo i servint-se un gotet de vi dolç amb la mà esquerra. Marianna no va poder reprimir-se.
—Coronel, com vau perdre la mà dreta? En algun accident a la vostra hisenda de Normandia? —va preguntar fent veu de ximpleta.
—Por desgracia, no. Fue un bandido catalán al que sorprendí hace ya unos años, en un pueblo del Ampurdán, cuando intentaba forzar una chiquilla. —I posant cara de víctima, va afegir—: Por supuesto, intenté reducirle por la fuerza sin matarlo, pero el bribón me cogió la espada y me cortó la mano a traición. Pero con la izquierda saqué la pistola y le descerrajé un tiro en la cabeza.
—Mare de Déu! —va dir la Marianna posant-se la mà al pit.
—Por favor, Marianna, perdóneme. No pretendía molestarla con los detalles…
—No us disculpeu, he estat jo qui us he preguntat. Pobre coronel! Vau perdre la mà per salvar una noia. Sou un heroi! Passeu-me el gotet, que us serviré més vi dolç.
—Estimada amiga, me temo que no puedo quedarme más tiempo. Debo reunirme con mis dragones y partir esta misma tarde hacia Tarragona.
—A Tarragona? Segons es diu, la zona és molt segura i no hi ha rebels. No em digueu ara que hi ha avalots! —va exclamar amb cara d’esglai i posant-se la mà a la pitrera.
—Eso es precisamente lo que voy a evitar. Hemos sabido que el bandolero Amill y sus secuaces pretenden desembarcar en Cambrils y asaltar la guarnición francesa, que tiene ahí una base de aprovisionamiento.
La Marianna va fer un esforç per no canviar el gest del rostre, però va pensar amb una rapidesa fulgurant per no deixar perdre aquella ocasió servida en safata.
—Mare de Déu! Així doncs, torneu a tenir una missió digna del vostre valor, estimat coronel. No entendré mai com us assabenteu d’aquestes maniobres dels rebels.
—Mis tentáculos son largos y penetran hasta el corazón de Barcelona, querida Marianna. Pero debéis comprender que debo ser cauto y no hablar de ello, aunque vos me merezcáis toda la confianza. —I aixecant-se mentre s’espolsava l’uniforme, va afegir—: Debo partir, señora, pero prometedme que os volveré a ver.
—I tant, coronel. I si atrapeu aquest Amill ja el podeu penjar ben alt. La seva mala reputació és molt coneguda a la rodalia —va dir mentre pensava quin seria el camí més ràpid des del turó de les Monges fins a can Lleonart. Calia advertir l’Ermengol abans no fos massa tard.
La nit era negra com la gola d’un llop i només de tant en tant es veien per l’amura d’estribord algunes llumetes molt febles a la costa del Garraf, i encara tan sols quan les onades causades per la forta maror permetien veure alguna cosa. Arrecerat a popa, l’Ermengol es preguntava com era possible que el capità Onofre Barceló, ben abrigat amb una casaca de pèl de rata, fos capaç de dirigir la nau sense veure-hi un borrall i amb aquella mala mar. Al seu costat, el seu fidel lloctinent Penjadet no es feia aquestes preguntes. Prou feina tenia vomitant per la borda cada dos per tres. Els seus miquelets estaven apinyats al centre del Sant Josepet, un vaixell de transport armat amb vuit canons que el vicari d’Eivissa, fervorós austriacista, havia lliurat a Barcelona després de beneir-lo tres vegades.
—Veig que no vos trobau en es vostre medi, coronel —va dir el capità Barceló sense apartar els ulls de la proa.
L’Ermengol va somriure.
—Efectivament, capità. Ho heu ben encertat. Pagaria una bona penyora per trobar-me a terra ferma.
—Ha, ha, ha! En canvi, ja vos podeu imaginar que quan jo trepig terra ferma me roda es cap! Però no passau pena, arribarem an es destí més prest que no vos pensau. Aquesta tramuntana és una benedicció, i anam més aviat que no fèiem comptes.
La nau va continuar avançant lentament amb la mà de ferro del capità sobre el timó. El port de Barcelona patia un bloqueig creixent per part de la flota francesa, però ja fos gràcies a la perícia dels mariners catalans o per la deixadesa de l’enemic, el fet és que moltes embarcacions proveïen la ciutat assetjada des de Mallorca amb tota mena de provisions i municions. El capità Barceló era un dels que més sovint feien aquest viatge. Era seriós i callat, tal com havia dit la Marianna, i transmetia una seguretat tranquil·litzadora. Esguardava la profunditat de la negra nit amb la mirada clavada a l’infinit, com si algun encanteri li permetés veure-hi a través de les penombres.
L’embarcació no era gaire gran i per això l’Ermengol només s’havia pogut endur mig centenar de miquelets. Els tripulants de la nau, quasi tots nois orfes de la Casa de la Caritat que el Consell de Cent havia destinat a la incipient marina de guerra, els miraven amb admiració. Amb quin entusiasme no havien jugat a miquelets i francesos pels carrers i places de la ciutat! I ara tenien al davant aquells homes ferrenys, amb els caps enfonsats sota els barrets, ben abrigats sota les casaques i amb els fusells entre els genolls. Alguns fusellers intentaven dormir, però la majoria, com el seu coronel, no eren gaire amics del mar i estaven intranquils. A sobre, el capità els havia prohibit fumar amb les pipes, una decisió que els havia emprenyat força. A poca distància del Sant Josepet, dues barques de mitjana amb la tripulació mínima i sense canons ni miquelets seguien la nau capitana. Si l’expedició havia de confiscar bestiar i retornar-lo a Barcelona, bé calia preparar espai.
Mentre el Sant Josepet avançava cap al sud, al port de Cambrils ningú no perdia el temps. El coronel Le Guerchois organitzava el parany i situava els seus dragons als magatzems del moll, preparats per al combat. Va col·locar els seus millors tiradors a finestres i terrats, i va ordenar que es posessin vigilants dalt del campanar de l’església de Santa Maria. Per evitar qualsevol filtració, va fer tancar tota la població al molí de les Tres Eres i en algunes masies dels voltants. Caminant pels carrers buits, el coronel comptava els minuts que restaven per veure arribar aquella colla d’ingenus catalans encapçalats pel coronel Amill. Només tenia un temor: que el seu enemic més gran resultés mort en el combat i que no li pogués aplicar algunes tortures refinades que havia après durant la seva dilatada carrera militar. Des que l’Amill l’havia mutilat, ja feia molts anys, no havia passat un sol dia que no li maleís l’ànima i pregués a Déu que li oferís l’oportunitat de revenjar-se’n.
Al rompent de l’alba, les tres naus de miquelets van deixar enrere Tarragona i van superar el cap de Salou. Aquest poble s’arraulia rere el port, on es veien diverses naus menors de càrrega, dues de les quals lluïen bandera anglesa. Era molt aviat al matí, però al moll ja s’hi veia un incipient moviment de persones amunt i avall. També hi havia alguns soldats armats que vigilaven les mercaderies. Mentre el capità Barceló virava la nau cap a estribord, l’Ermengol es va alçar d’un bot i va donar l’ordre als seus homes que es preparessin per a l’assalt. En Penjadet el va estirar d’un braç:
—Coronel, ens estem confonent! Eixe és el port de Salou!
L’Ermengol li va picar l’ullet mentre treia les pistoles del cinturó.
—Penjadet, canvi de plans! Els francesos ens esperen a Cambrils per parar-nos una emboscada i matar-nos a tots. Per això hem canviat d’objectiu i atacarem Salou, on no ens espera ningú.
—Com? —va exclamar en Penjadet—. I com és que no me n’havíeu dit res?
L’Ermengol va posar-li una mà a l’espatlla i el va mirar de fit a fit.
—Amic, no t’emprenyis, però quan vam descobrir el parany en Lleonart i jo vam decidir el canvi d’objectiu i ens vam conjurar per no dir-ho a ningú. Tret, òbviament, del capità Barceló. —I veient els ulls que posava el seu lloctinent va afegir—: Penjadet, ja saps que mai no desconfiaria de tu, però no ens podíem arriscar gens. Ho has d’entendre.
—Coronel, no estic gens ofès. Al contrari, estic content d’haver esquivat el parany. I ara prou xerrera, que se’ns gira faena! —va exclamar mentre carregava les pistoles.
Com que el Sant Josepet no duia el pavelló de la marina militar catalana, fàcilment identificable per les seves franges blaves en diagonal sobre fons blanc, els escassos borbònics que hi havia al moll van pensar que era una nau amiga i alguns miraven encuriosits com entrava al petit port de fusta. Però quan el vaixell era a mig centenar de metres es van adonar del seu error. Massa tard. La meitat dels miquelets va fer una forta descàrrega de fuselleria i els granaders van llançar les seves bombes al moll. Al cap d’uns moments, enmig del fum i els crits dels ferits, els fusellers van saltar a terra ferma i es van escampar pels magatzems. Els francesos corrien amunt i avall sense entendre res abans de caure abatuts per les pistoles o travessats per les baionetes dels catalans. Els anglesos, que s’ho miraven des dels seus vaixells, no gosaven intervenir perquè formalment ja no formaven part dels bàndols en conflicte. A més, justament tenien els deu canons de babord del Sant Josepet apuntant-los, de manera que van considerar més prudent mantenir-se en la més estricta neutralitat.
Pocs minuts després, ja amb el port assegurat, el capità Barceló va fer entrar les barques de mitjana. Tal com havia dit en Lleonart, a Salou també hi havia una gran quantitat de provisions i municions, així com abundant bestiar i carn salada en bótes enormes, que van ser dutes a bord. Però el principal trofeu el van trobar a la presó del port: una trentena d’aragonesos esperaven per ser embarcats en una nau francesa per complir-hi una pena de galeres. Qui més qui menys sabia que ningú no sobrevivia més enllà de tres anys encadenat a un rem nit i dia i sense veure la llum del sol. Segons van explicar, formaven part del grup del capità Nasarre que havia intentat la captura de Tarragona i havien caigut presoners. En ser alliberats pels miquelets, aquells homes bregats i aguerrits ploraven i donaven gràcies a Déu.
Davant el gran volum de provisions i bestiar, i de l’espai que ocuparien aquells desgraciats, l’Ermengol no va dubtar. Va cridar el seu lloctinent i assenyalant els vaixells anglesos va dir:
—Penjadet, puja a les naus i confisca-les. Si els anglesos s’hi oposen ja saps què has de fer. Ells ens han traït, doncs que ho paguin ara i aquí.
Mentre alguns miquelets pujaven als vaixells i reduïen les astorades tripulacions angleses, l’Ermengol ultimava el transport de les provisions i els bous. Alguns veïns de Salou s’ho miraven des d’una distància prudent, sense saber gaire què fer. Veure una acció tan audaç de les forces catalanes els omplia el pit d’orgull, però sabien que els miquelets tornarien a Barcelona de seguida i que aviat arribarien reforços francesos. Qualsevol que els donés suport acabaria penjat a la forca. Malgrat aquesta amenaça, de tant en tant se sentien proclames provinents del poble. «Constitucions o mort!», ressonava pels carrerons del port. «Mori Felip V!», cridaven des de les cases apinyades al voltant de l’església.
Abans d’embarcar, alguns dels presoners aragonesos alliberats van rematar alguns dels borbònics ferits. Pel seu aspecte físic, era evident que havien estat torturats i vexats a les presons, i ara es prenien la revenja. Un cop a dins de les naus van explicar que un de cada deu presoners havia estat penjat, d’acord amb les ordres de Pòpuli. Era «el diezmo de horca» que havia ordenat aplicar per sistema a tots els presoners catalans. Fins i tot es deia que el duc italià enviava els caps dels miquelets executats a les seves viles natals per terroritzar la població. Al capità Nasarre l’havien torturat fins a la mort i el seu cos havia servit d’aliment per als porcs.
Quan van carregar el darrer vedell, el capità Barceló va donar l’ordre de marxar. Ja feia més de mitja hora que eren a Salou i calia no perdre més temps. Les tripulacions angleses, després d’expressar la seva protesta formal i acusar els catalans de pirateria, no van tenir altre remei que conduir els seus vaixells cap a Barcelona al costat de les tres naus catalanes. Alguns miquelets i voluntaris aragonesos amb cara de pocs amics els acompanyaven per si algun anglès es veia temptat de revoltar-se.
Uns instants abans de salpar, l’Ermengol, veient que els seus homes no s’havien pogut endur ni la meitat del botí que havien trobat, va ordenar que es calés foc als magatzems per evitar que allò tornés a mans borbòniques. A poques milles al sud, a Cambrils, els vigilants francesos van veure la fumera i van advertir en Le Guerchois. Vermell de ràbia, el coronel francès va ordenar als seus dragons que muntessin immediatament per sortir a galop cap a Salou. Cavalcant arran de platja, veia com les primeres naus catalanes començaven a abandonar el port, mentre alguns francesos fugitius corrien cap a ells i els animaven a no perdre temps. Quan el seu cavall extenuat va arribar al port només va tenir temps de veure com l’Ermengol, a la popa del Sant Josepet, el saludava amb el barret.
A mitja tarda, quan la nit començava a créixer per llevant, l’expedició albirava la muntanya de Montjuïc. Com si fossin un comitè de benvinguda, dos dofins van començar a seguir les naus i a saltironejar fora de l’aigua. Poc després l’Ermengol entrava a la ciutat amb municions, provisions, bestiar i, de propina, dues naus angleses destinades a engrossir la flota catalana.
L’endemà al vespre, per celebrar l’èxit de l’operació, la Marianna va convidar l’Ermengol i en Lleonart a sopar a la seva residència. La ràtzia havia sortit rodona. Els proveïments capturats a l’enemic eren una benedicció per als magatzems de Barcelona, i els presoners alliberats aviat reforçarien l’exèrcit català amb uns combatents amb experiència. De retruc, l’enemic hauria entès que els catalans encara no estaven vençuts i que sempre duien un roc a la faixa per al moment menys esperat.
A més, la xarxa d’espionatge havia demostrat que funcionava amb la precisió d’un rellotge suís. La indiscreció del coronel Le Guerchois havia estat fonamental per evitar la captura de l’Ermengol i els seus companys. Per això en Lleonart estava orgullós de la Marianna i dels seus agents. Només hi havia un serrell que impedia que la seva satisfacció fos completa: no havia pogut esbrinar on s’havia produït la fuita d’informació que havia permès a en Le Guerchois conèixer l’operació de l’Ermengol amb antelació. D’ara endavant, caldria extremar les precaucions i reduir dràsticament el cercle de persones a qui es passava informació sensible. Era obvi que la xarxa d’espionatge borbònica a Barcelona també funcionava, i calia prendre mesures contundents.
En tot cas, els tres amics van riure de valent recordant la cara de préssec que se li havia quedat al coronel Le Guerchois al port de Salou mentre veia com les naus s’allunyaven mar endins. L’Ermengol va confessar que hauria preferit esperar-lo a Salou i plantar-li cara per venjar l’assassinat de la Rosa i en Ponç, però va afegir que fer-ho hauria estat una temeritat que hauria posat en perill tota l’operació.
—T’entenc perfectament —va dir en Lleonart—. Però creu-me si et dic que tindràs més ocasions per fer-li pagar de cop totes les malvestats que aquest malparit t’ha causat a tu i a tot el país.
—Això espero jo també —va assentir-hi el coronel de miquelets—. El dia que l’atrapi desitjarà no haver nascut.
La Marianna se’l mirava embadalida i alleugerida. S’havia passat dues nits sense dormir patint per l’Ermengol, però no volia comentar-l’hi per no amoïnar-lo en el futur. Tal com ell li havia dit, la guerra ja era prou dramàtica i terrible per afegir-hi un patiment addicional. Ella era ben conscient que noves operacions militars esperaven el seu estimat, i comunicar-li les seves preocupacions íntimes no l’ajudaria gaire. Per això feia el cor fort i s’esforçava per transmetre una sensació de seguretat i optimisme. Ja arribarien, si tot acabava bé, dies més feliços en què tots dos es podrien comportar, ara sí, com una parella més d’enamorats.
Efectivament, aquests moments de distensió no havien de durar gaire. Seguint les ordres del Consell de Cent, animat per l’èxit de la ràtzia contra Salou, els miquelets del coronel Amill van rebre l’ordre de fer una operació militar a la comarca de la Marina. Al contrari que la missió de Salou, aquesta expedició no seria una operació llampec. El regiment de miquelets, que Villarroel havia reorganitzat i batejat amb el nom de Sant Raimon de Penyafort, tenia un doble objectiu que havia de durar diversos dies. D’una banda, els fusellers havien de confiscar totes les provisions possibles i enviar-les per mar a Barcelona. Per aquesta raó duien una quarantena de mariners que havien de pilotar les naus i barques que poguessin capturar. De l’altra, la ciutat de Barcelona necessitava alleugerir el setge militar, i l’Ermengol havia de fustigar les tropes borbòniques de la zona per tal d’obligar el duc de Pòpuli a enviar-hi alguns regiments dels que formaven el cordó militar. Quan ho creiés convenient, l’Ermengol agafaria part de les forces i les conduiria a Cardona, on s’integraria a l’exèrcit exterior català. Abans d’embarcar-se de nou amb els seus homes, l’Ermengol va rebre la visita d’en Lleonart al port de Barcelona.
—Com que ara ja ets un llopet de mar, segur que no tindràs inconvenient a embarcar-te de nou —va burlar-se’n el cap de l’espionatge català.
Aquesta vegada, però, la travessa era més curta i les barques de mitjana van girar cua per tornar a Barcelona una vegada van desembarcar els fusellers. De seguida que va posar el peu a terra davant de Can Carolines, entre Arenys i Canet, el regiment es va moure cap al nord i va prendre aquest petit port sense resistència. La vila no tenia guarnició, tret del sometent local, que va preferir fer l’orni que no pas plantar cara a més de mig miler de miquelets veterans. Mentre l’Ermengol organitzava dues naus plenes de provisions cap a Barcelona, dos centenars de combatents comandats per en Penjadet van dirigir-se a la vila veïna de Sant Pol, on també van procedir a buidar-ne els magatzems. En aquesta població sí que hi havia un petit grup de soldats borbònics, dels quals només els més ràpids van poder salvar la pell.
Durant uns dies van mantenir les posicions i van rebutjar els atacs de les forces borbòniques que havien sortit de Mataró, on la noblesa botiflera vivia esgarrifada només de pensar en una possible entrada dels miquelets. El comandant castellà de la guarnició veia terroritzat com la xifra de baixes es multiplicava cada tarda, quan tornaven mig desfetes les columnes que enviava al matí a perseguir els miquelets. L’Ermengol i una part dels seus homes s’emboscaven als turons de Sant Vicenç de Montalt i així impedien que els borbònics anessin més enllà de Caldes d’Estrac, mentre que la resta de miquelets s’apoderava de bestiar i queviures que s’enviaven a Barcelona cada vespre per mar.
Quan l’Ermengol va considerar que s’havia d’aturar per no deixar la zona completament desemparada de provisions i condemnar la població a la fam, va ordenar fer un darrer enviament amb la resta de mariners i tres quartes parts dels miquelets del regiment. Tal com havia acordat amb el general Villarroel, ell i un centenar de fusellers s’internarien cap al Montseny per arribar fins a Cardona, des d’on Antoni Desvalls, marquès del Poal, liderava el front exterior en estreta cooperació amb el seu germà Manuel, que era el governador de la fortalesa. Hi havia cartes del general Villarroel per al marquès i les hi duria ell personalment. Així doncs, mentre el gruix de la tropa s’embarcava en tres naus, el coronel, en Penjadet i una companyia de fusellers sortien cap a Sant Iscle de Vallalta per seguir cap al Montseny. Els pagesos de la zona els donaven menjar i allotjament de bon grat, però els miquelets només prenien els queviures i anaven a dormir al bosc. L’Ermengol no volia posar en perill la vida de ningú, i menys encara de la bona gent que romania fidel a les llibertats del país.
—Ens estem desviant cap al nord si volem anar a Cardona —va dir un dels miquelets a l’Ermengol durant un descans.
—No pateixis, sé el que em faig —va respondre el coronel amb un somriure.
Al vespre arribaven als afores de Fogars de Montclús. L’Ermengol va conduir els homes cap al mas Planes i els va desplegar en grups per encerclar el casalot. A l’empara de la nit, els miquelets van acostar-s’hi lentament. Dos gossos que havien començat a bordar van ser silenciats amb coltells. També un home armat que havia sortit de la casa alertat pel lladrucs va ser passat a ganivet. Era obvi que l’amo no se sentia segur, i per això tenia alguns homes armats.
L’Ermengol es va acostar a la porta de la casa i va picar amb força.
—Qui és? —van cridar des de dins.
—En Bac de Roda! —va respondre d’un bram l’Ermengol davant l’astorament dels seus homes—. Obre, botifler, he vingut a buscar el que em vas prendre!
Dins la casa es van sentir crits, passes ràpides i l’amartellar dels panys de les pistoles.
—Obre, gos Riera! Sé que ets dins! Si et lliures respectaré la teva família i tothom que hi hagi a la casa —va cridar l’Ermengol mentre picava furiosament la porta amb les culates de les pistoles, fet que va provocar xiscles dins la masia—. Si no obres, et ben juro que us mataré a tots tal com vas fer traint en Bac de Roda!
Els miquelets, que fins llavors havien obeït el seu coronel sense saber-ne el motiu, ara estaven tan rabiosos com ell. Van començar a picar els finestrons amb les culates, i alguns van començar a fer foc per cremar tot l’edifici. De cop i volta es va obrir una porta lateral del mas i diversos homes van sortir corrent cap al bosc. En pocs segons van caure abatuts pels fusellers, que van aprofitar l’obertura per entrar dins la casa amb les pistoles i els punyals a les mans. L’Ermengol es va recolzar d’esquena contra la porta i va deixar que els seus homes duguessin a terme la revenja. Pocs minuts després va deixar de sentir crits i la porta es va obrir per dins. Es va retirar mentre s’obrien les gruixudes fulles de fusta i va entrar dins el mas. A terra hi havia diversos morts, homes i dones estesos aquí i allà. Només tres nens aterrits estaven vius en un racó.
L’Ermengol s’hi va acostar, va agenollar-se al seu davant i els va preguntar qui eren. El més gran, d’uns dotze anys, va respondre que eren els fills de Josep Riera de Vallfogona. El coronel se’ls va mirar i va veure als seus ulls la mirada innocent del seu fill Ponç. Va demanar al noi gran qui era el seu pare. El marrec va assenyalar el cos d’un home rabassut que tenia dos trets al pit. Va decidir no matar-los i ell mateix els va acompanyar fins a un mas proper, situat a mitja milla, on se’n van fer càrrec. Tornant a can Riera, lamentava que aquella mainada hagués pagat un preu tan alt per la traïció del seu pare.
Quan va tornar a ser al lloc dels fets, va veure com els seus homes tapaven, amb les darreres palades, una fossa on havien enterrat els botiflers. Va alçar la mà dreta i, més hieràtic que mai, els va interpel·lar.
—Qui us ha dit que els enterreu? Obriu la fossa i traieu-me en Riera de Vallfogona.
Els miquelets, astorats, van obeir de seguida. Quan el seu coronel feia servir aquell to era millor no preguntar-li res. Un cop desenterrat, els va ordenar que el pengessin al portal de la masia. Llavors, l’Ermengol va desembeinar el coltell i li va obrir el ventre en canal. El budellam del botifler es va desplomar. Mentre la companyia reprenia la marxa, un porc es va atansar al cos esventrat, que encara regalimava sang, i va començar a llepar el bassal que s’hi havia format a sota.
La plana de Vic ja no era el santuari que havia estat, i ara gran part d’Osona estava sota control de les forces borbòniques. Per això calia afanyar-se i, ara sí, la columna va emprendre la marxa cap a l’oest. Van vorejar Vic pel sud i amb les primeres llums del dia van veure Santa Eulàlia de Riuprimer. Una allau de records va assaltar la ment de l’Ermengol. Recordava els primers dies de la conspiració, quan va acompanyar en Moragues a l’ermita de Sant Sebastià, que ara tenia a poca distància. També li venien a la memòria els primers dies de la revolta i la conquesta de Barcelona amb el príncep Darmstadt. Encara podia veure la cara de Georg von Hessen quan va expirar als seus braços, a les faldes de la muntanya de Montjuïc. I després… després, la guerra. La guerra any rere any, metre a metre, a tot arreu del país, sense treva ni descans. Però també hi havia la Marianna, i també els amics i els seus miquelets. Malgrat tot, hi havia hagut bons moments, però ara la situació era crítica. Els catalans podrien resistir un temps llarg, això ho tenia clar. Però també tenia molt clar que aquesta resistència no podia durar per sempre. «Resistir és vèncer!». Va recordar la proclama que es cridava als carrers de Barcelona el dia de la publicació del ban de Guerra a Ultrança i se li va encongir el cor. La resistència tindria èxit només en la mesura que hi hagués canvis polítics a Europa. Confiava encara en l’emperador? A vegades en dubtava, però hi havia proves que el rei Carles no els havia oblidat. Com s’explicaven, si no, els combois que arribaven de Mallorca? O la presència de columnes senceres de voluntaris alemanys o napolitans que encara feien la guerra, braç a braç, amb els soldats catalans? En tot cas, tampoc no hi havia altre camí. Resistir fins al final, ja fos aquest final la mort o la llibertat. Aquests pensaments el van acompanyar durant la resta de la jornada. Van fer nit a la rodalia de Moià, on alguns joves de la contrada se’ls van afegir. L’Ermengol només va acceptar els que tenien experiència amb el sometent o eren bons tiradors, tot i agrair la valentia de la resta, els va fer tornar a casa. L’endemà al vespre ja albiraven les torres i les muralles de Cardona, coronades per una senyera i una immensa creu de Sant Jordi.