X. EL BABAU CISTELLA

Una cançoneta

n’oireu cantar

d’una minyoneta;

que es vol casar.

Aquesta minyona

tractava un marxant

que cada setmana

n’hi passava un tant.

Un dia el marxant

ja li va parlar:

—Escolta, Maria,

diu que et vols casar?

Li darem entendre

al teu pretendent,

li darem entendre

que jo et sóc parent.—

Ella responia:

—Prou que ho podrem fer,

que el jove que tracto

és home de bé.

Li darem entendre

m’ets oncle carnal,

que si em véns a veure

que no pensi mal.—

El dia de bodes,

en havent sopat,

ja n’arriba l’oncle

tot determinat.

N’arriba a la porta,

se’n posa a trucar;

el nuvi i la núvia

responen: «Qui hi ha?».

—Noia, el teu oncle

Si em voleu obrir;

noia, el teu oncle

que vinc de camí.

Que he tingut notícies

que us haveu casat

i per vení-us a veure

encara no be sopat.—

El Babau Cistella,

que res va pensar,

li va a obrir la porta,

li besa la mà.

—Què tal, senyor oncle;

què tal, com li va?

—Per ara molt bé,

i valtres? —També.

—M’alegro de conèixe’t—

Al nuvi digué.

—El meu content fóra

que visquéssiu bé.

L’oncle és un home

ric i poderós;

segons com li pega

és molt generós;

Sols li diguis oncle

ja el tindràs content;

jo i tu ens hem d’entendre;

que digui la gent.

Posa mà a la bossa,

li dóna diners:

—Ves-te’n a cal Beco

i compra un bon peix.

Compra per la noia

i per tu també;

costi el que costi,

no miris pas res.—

El Babau Cistella,

que res va pensar,

agafa l’escala

i a cal Beco va.

En sent a cal Beco:

—El peix és fregit,

a dues pessetes

cada tall i mig.

—Vinga, vinga el peix

i un pa de crostons;

també una porrona

amb tres petricons.

Deu-m’ho de seguida,

serviu-me a l’instant,

que l’oncle i la noia

m’estan esperant.

Qui va aquest duro,

torneu-me el restant

que l’oncle i la noia

m’estan esperant.—

Quan arriba a casa,

el que ha succeït:

la noia plorava

i l’oncle està al llit.

—Quan tu has estat fora

a l’oncle ha agafat

modo d’una basca

i rodaments de cap.