II. L’ORENETA I EL PINSÀ

L’oreneta i el pinsà,

lanturururu,

se’n volien maridar,

lantururà.

Ne volien fer unes bodes,

lanturururu,

no tenien pa ni vi,

lantururí.

El dia que es van casar,

lanturururu,

no tenien per menjar,

lantururà.

El pinsà deia, rient,

lanturururu:

—Sense pa, com bo farem?—

lantururèn.

Veuen passar ta guineu,

lanturururu,

que en portava un pa de deu,

lanturureu.

L’oreneta i et pinsà.

—De pa, rai, ja en tenim prou,

lanturururu;

mes, per vi, com bo farem?—

lantururèn.

Ja en veuen passar un moltó,

lanturururu,

carregat amb un porró,

lantururó.

—De vi, rai, ja en tenim prou,

anturururu,

i per carn, com bo farem?—

lantururèn.

Ja en veuen venir el corpot,

lantururu,

que en portava un bocinot,

lontururot.

—De carn, rai, bé en tenim prou,

lanturururu;

per músic, com bo farem?—

lantururèn.

Veuen venir l’escarbat,

lanturururu,

amb un timbal al costat,

lantururat.

—De músic, bé en tenim prou,

lanturururu;

de balladors, si en tindrem?—

lantururèn.

El poll salta del pallas,

lanturururu,

’gafa la puça pel braç,

lantururàs.

De la música al compàs,

lanturururu,

n’han ballat un contrapàs,

lantururàs.

I de tan saltar i ballar,

lanturururu,

el sostre van ensorrar,

lantururà.

Cap d’ells no va prendre mal,

lanturururu,

sinó el poll vermell de sang,

lantururang.